divendres, 26 de desembre de 2003

Unes breus reflexions sobre l'actualitat política.

PRIMER. Penso que, malgrat tot, és necessari deixar que el nou govern prengui les seves primeres decisions abans de començar-lo a jutjar de forma severa. Per descomptat està a anys llum de les meves preferències, pero també és cert que a CiU li convenia estar-se una mica a l'oposició. Per cert, encara penso que CiU hauria de deixar ben clar el seu perfil sobiranista, i eliminar el seu sector de negocis que tan mal li ha fet. Per exemple, hauria estat molt interessant que durant les negociacions amb ERC, hagués filtrat que nomenaria l'ex-conseller Homs com a nou delegat d'una oficina de la Xila a Ougandoudou, o que per exemple, l'eurodiputat més inútil, el senyor Gasòliba, que no ha fet res per impedir una Constitució Europea totalment contrària als interessos de Catalunya, fos seleccionat com a nou candidat a austronauta a l'estació espacial internacional, juntament amb Pedro Duque, el de les banderes.
SEGON. Dit això, he d'afegir que m'emprenya molt que en Maragall sigui el nou president de la Generalitat. Aquest individu era el dia 16-N al vespre, un autèntic cadàver polític. De fet jo proposo que el designem com a president-zombie. Un individu que de fet ha ressucitat entre els morts. Jo no tinc cap mena de confiança amb ell i per descomptat no el considero "el meu president", d'entre d'altres raons, per que per mi cap president d'una comunitat autònoma espanyola és el meu president. De fet en Maragall per mi, com també abans en Pujol, està a la mateixa alçada que en Camps, en Matas, i abans en Zaplana, que l'Antich, en Soler, en Canyellas o en Lerma.
TERCER. Penso que CiU hauria de copiar ERC en la seva estratègia de reunificació nacional. En els darrers anys ERC ha anat teixint modestament una xarxa política a les Illes i al País Valencià i que això tard o d'hora donarà el seu fruit. Per contra CiU es manté en el més estricte fonamentalisme autonòmic i l'únic que fa és donar peixet el PSM i al BVN, dues opcions legítimes però que està vist que per elles soles són incapaces d'assolir res important. De fet penso que si el PP governa a la resta del país sotmès a l'estat espanyol, és per culpa de CiU. Si CiU tingués una presència directa en la política del País Valencià i de les Illes, com cada cop més la té ERC, al PP li seria molt difícil, quasi impossible, obtenir els resultats electorals que ha tingut fins ara. És cert que això tornaria a engegar la guerra, però és que en l'actualitat, no hi ha pau, sinó que hi ha un genocidi premeditat del 40% de la nació catalana i hi ha molta gent que no es dóna per assabentada. Quan l'agressió és global, a tota Catalunya, la resposta, ha de ser també global. I deixem-nos de punyetes!
QUART. En el seu moment ja vaig dir que el nou govern hauria d'haver tingut una Conselleria de Relacions Exteriors. Ara en Mas ho ha denunciat a la premsa. Hi estic completament d'acord. Pactar amb el president-zombie té molts perills. I un d'ells és que fem un pas enrere en la determinació de les prioritats nacionals. M'explico. En un món globalitzat com en el que ja vivim ara mateix, l'objectiu de Catalunya no és encaixar a Espanya o tornar a discutir sobre les relacions Catalunya-Espanya. Aquest és un debat del segle XIX i part del segle XX!!!! EL REPTE QUE TENIM ÉS EL DE DETERMINAR QUIN HA DE SER L'ENCAIX DE CATALUNYA EN EL MÓN!!!! El maragallisme-zombie vol tornar a discutir sobre pedagogia i catalanitzar espanya, etc. Tota aquesta pornografia política l'hem de llençar a mar. EL NOSTRE MóN ÉS EL MÓN, i punt. Per això la creació d'una Conselleria de Relacions Exteriors és una prioritat nacional. Tinc l'esperança que el nou conseller en cap potenciï aquesta àrea, malgrat no tenir un rang propi. Per això em preocupa que es caigui en un debat espanyolitzador. Hem de tenir una presència forta als principals centres de decisió mundial. I deixar-nos de pensar en clau autonòmica.
CINQUÈ. M'ha semblat força interessant l'article d'en Víctor Alexandre que avui publica en El Punt. El reprodueixo íntegrament a continuació:

No dramatitzem, si us plau

L'espanyolisme dels socialistes és defensor del dret a la llibertat de les balenes i enemic de la llibertat dels catalans, però qui és CiU, la legitimadora dels hereus ideològics del franquisme a Catalunya, per alliçonar sobre catalanitat?

+ L'autor recorda que Jordi Pujol ha dit clarament que mai no ha qüestionat la unitat d'Espanya.

És comprensible que els votants d'ERC proclius a un pacte nacionalista se sentin decebuts. No sembla lògic que una força independentista faci president de la nació algú que està en contra de la independència d'aquesta nació. Pasqual Maragall i el PSC, com sabem, no han defensat mai les llibertats nacionals de Catalunya; les llibertats regionals sí, però les nacionals mai. El seu, però, és un espanyolisme encobert, un espanyolisme de formes suaus i d'aparença amable revestit d'eufemismes com ara progressisme o cosmopolitisme però decididament provincià. Un espanyolisme, en definitiva, defensor del dret a la llibertat de les balenes però enemic de la llibertat dels catalans.
És evident, per tant, que, des del punt de vista nacional, l'opció de pacte amb CiU semblava més lògica. Però CiU ha comès massa errors. Per començar, ERC no li ha perdonat la prepotència i el menyspreu de tots aquests anys. Qui és CiU, la legitimadora dels hereus ideològics del franquisme a Catalunya, per alliçonar sobre catalanitat? Qui són aquells que han narcotitzat aquest poble durant 23 anys per dir-se nacionalistes? Nacionalista és algú que vol la unitat i la independència de la seva nació, i CiU no ha fet res per la unitat dels Països Catalans ni en vol la independència.
Els nacionalistes que qualifiquen Maragall d'espanyolista, haurien de recordar les declaracions de Jordi Pujol a Informe Semanal de TVE, el passat 22 de novembre, en què afirmava que «nosaltres mai no hem qüestionat la unitat d'Espanya» perquè «nosaltres també som espanyols». No és escandalosa tanta pusil·lanimitat en un home que es proclama nacionalista català?
Al PSC també l'incomoda la independència, per això només parla de dretes i esquerres. Cosa admissible si fóssim una nació jurídicament reconeguda com Espanya o Portugal, però no ho som. I aquesta és la clau: la que afecta l'ésser, no la seva pertinença. Vull dir que primer som, després pertanyem, perquè, com deia Espriu, «els homes no poden
ser si no són lliures». No hi ha diferències en aquesta qüestió entre pobles i persones. Les persones no som independents pel fet de ser de dretes o d'esquerres, som independents perquè som persones.
És després, un cop veiem els nostres drets humans reconeguts, que ens situem a la dreta o a l'esquerra de la societat en què vivim. La independència, per tant, no és una qüestió de sentit nacional sinó de sentit comú. Crec, però, que no és bo dramatitzar el pacte ERC-PSC per dues raons: perquè el beneficiari de les nostres divergències, com sempre, és Espanya i perquè probablement no serà el PSC sinó ERC el partit que governarà Catalunya el 2007. I és que mai com en aquesta legislatura s'haurà evidenciat tan diàfanament que el PSC és la màscara del PSOE a Catalunya, el partit que va introduir la corrupció política, la tortura policial i el terrorisme d'Estat en la vida democràtica espanyola. Serà interessant observar la debacle del PSC quan, fidel a Espanya, vulgui frenar la pressió sobiranista d'ERC. De vegades cal fer un pas enrere per fer-ne dos endavant. Jo, com a independentista, una cosa demano a Esquerra: que, a partir d'ara, Catalunya canviï la política del possibilisme per la política de la dignitat.



dimecres, 10 de desembre de 2003

Com cada any, la Constitució ecs-panyola, ens porta el seu regal d'aniversari. Més de 60 persones, a tot l'estat, mortes en accident de trànsit. Visca la (pro)stitució! Visquin les "caenas".

diumenge, 7 de desembre de 2003

Els espies (espies?) ecs-panyols continuen cobrint-se de merda. Es veu que quan surten de les fronteres de l'estat no només es deixen els carnets d'identitat allà on fan les vigilàncies, si no que passen tan desapercebuts que els cacen com a conills. Fixem-nos ara que la resistència pro-Saddam (o qui hagi estat, això és el que menys importa ara per ara) no ha necessitat ni recórrer al militant suïcida per carregar-se set suposats super-espies ecs-panyols. Això és el súmmum de la incompetència. Tots els analistes de les tàctiques "terroristes" consideren que l'ús del kamikaze per part dels grups armats del món musulmà o, en general, del món no occidental, té una doble explicació. En primer lloc, és un reconeixement explícit de la inferioritat tecnològica, material dels no occidentals respecte occident. Però en segon lloc, és una reivindicació d'una suposada superioritat moral, on l'individu se sacrifica per la comunitat (de creients o d'altra mena), de les cultures no occidentals (o d'algunes d'elles). Per ells l'individu -valor central de la cultura occidental- no és res sense el grup.
Doncs bé, els qui es carregaren els agents de "la Casa", ni tan sols van haver de recórrer al sacrifici suprem. Si segueixen així, els ecs-panyols encara originaran un problema d'identitat als militants islamistes. Si aquests veuen que els "occidentals" són tan vulnerables materialment, encara posaran en qüestió les seves creences morals més profundes.

dimecres, 3 de desembre de 2003

Aquest article va ser publicat a The Economist

http://www.economist.com/world/euro...tory_id=2208851

Europe's rebellious regions

Nov 13th 2003
From The Economist print edition


Why the ambitious regions of Europe have lost faith in Brussels

AS JORDI PUJOL, the gnome-like but powerful boss of Catalonia's government, paces his office in his medieval palace in central Barcelona, he does not look like a man on the brink of retirement. But on November 16th, after 23 years in office, Mr Pujol will leave the stage. He has every reason to feel satisfied. He survived imprisonment by Franco in the 1960s, to see fascism fall in Spain and self-government return to Catalonia. The Catalan language has revived and Barcelona has become one of the most fashionable cities in Europe. Yet Mr Pujol does not seem relaxed. He fears that the Spanish government is trying to roll back some of the hard-won powers of regions such as Catalonia and the Basque country. But, he says, the Catalans (and Basques) want more, not less, autonomy. The next few years, concludes Mr Pujol, will be “a critical period”.

What happens in Catalonia is of more than local interest. Europe's nation-states are being challenged from above, by the growing powers of the supranational European Union, but also from below, by increasingly assertive regions. Some theorists talk of a new layering of power in Europe. Although national governments continue to dominate such things as the organisation of welfare states, on bigger issues like trade, the environment or monetary policy it is the EU that nowadays decides. But in such matters as education, cultural identity or economic regeneration it is Europe's regions that are coming to the fore. This symmetrical squeeze on the nation-state sounds appealingly neat in theory. But, as the controversies in Catalonia show, the reality can be a lot messier. Across Europe, governments and regions still squabble over how power should be distributed.

Thus in Germany, the only big west European country with a long-established and reasonably settled federal system, the regions (Länder) complain that their powers are being simultaneously eroded by Brussels and Berlin. In France, the government is committed to decentralisation, but its devolution plan for Corsica was messily rejected in a recent referendum. In Italy, the Northern League, which wants more political and economic power for the north of the country, is threatening to bring down the coalition government of Silvio Berlusconi unless regions are given more clout. In Britain, Tony Blair's government set up a Scottish Parliament and a Welsh Assembly in its first term in office; it is now, somewhat reluctantly, adding elected assemblies for some of the regions of England. In Belgium, Dutch-speaking Flanders continues to demand ever-greater autonomy from the rest of the country.

Where does the EU fit into this back-and-forth struggle? Many European regionalists have long seen it as a natural ally against the centralism of nation-states. In Scotland, nationalists have seized on the idea of Scotland's European vocation as a way of counteracting the idea that independence might lead to isolation or poverty. Visitors to the office of John Swinney, head of the Scottish Nationalist Party, find two flags prominently displayed, Scotland's cross of St Andrew and the yellow stars of the European Union. Elsewhere, however, regionalists are beginning to have their doubts about Brussels.

Thus Mr Pujol, a passionate “pro-European” for all his political life, now believes that “the EU is no longer encouraging regionalism”. Efforts by Catalonia, Scotland, Flanders and the German Länder to have a bigger role for regions written into the draft of the new EU constitution were rebuffed by the convention on the future of Europe, partly thanks to pressure from Spain and France. The Committee of Regions, based in Brussels and headed by the suitably named Sir Albert Bore from Birmingham, England, is a byword for tedium and toothlessness. Its weakness owes something to its unbalanced nature: genuine powers, such as Mr Pujol's Catalonia or Edmund Stoiber's Bavaria, sit alongside feeble local councils from Britain and Sweden.


The enemy in Brussels
Some regional enthusiasts now see the European Commission as an enemy. The Länder complain loudly that EU competition rules are eliminating their traditional practice of dishing out aid to local industries. In Italy, Umberto Bossi, leader of the Northern League, who once saw the EU as an ally in his struggle against the Italian state, now dismisses it as a plaything of big government, multinational corporations and paedophiles. The League, whose attempt to preserve the cultural purity of northern Italy (Padania) has entailed virulent anti-immigrant rhetoric, fears that the EU is trying to impose political values that may lead to a direct clash with the aims of the party.

The European institutions in Brussels have reasons of their own to be wary of regionalism. On a theoretical level, Eurocrats may be attracted by the idea of a layering of levels of political power (with the EU naturally at the apex). But the commission dare not overtly encourage regionalist ambitions, for fear of antagonising powerful member governments. And, as one official points out, “it's already a nightmare trying to secure agreement between 15 member states, and it's going to get worse after enlargement to 25. It will be totally impossible if we have to deal with more powerful regional governments as well.”

The expansion of the EU is undoubtedly contributing to the feeling of rebelliousness in the European regions. Some new member countries, such as Malta and the three Baltic states, are both smaller and poorer than such regions as Catalonia or Flanders. Mr Pujol admits that it has been a “psychological shock” to see these midgets take their place at the EU's top table, while Catalonia must content itself with being represented by Spain. He wants Catalan to become an official working language of the EU, pointing out that it is more widely spoken than several others. But Mr Pujol still stops short of demanding that Catalonia take its place in the EU as an independent country. Whether his successors will be as moderate is an open question.

dilluns, 1 de desembre de 2003

Publicat a Barcelona Chronicle (Vilaweb.com)


Group against tax plundering of Catalonia introduced today 

Group for Unbalanced Tax Correction - Catalonia-Spain Tax Deficit is introduced today,
November 26, in Barcelona.

The basics of the Group's assumptions are explained on desequilibri.org. According to the Group, the exaggerated tax deficit, estimated at € 6,900.00 for a four-member Catalan family in 2001, impoverishes Catalonia, restrains its growth, and is mainly harmful for the most deprived layers of Catalan society. Worst still, it has not benefited, as Spaniards claim, the poorest Spanish regions, but Madrid, that has been spectacularly developed. The web provides, as well, all figures and estimates on which the Group's arguments are founded, together with graphs, and several studies.
The end of the Group is to make Catalan people aware of such facts, to inform Spanish society that asking for a fairer tax management is no lack in solidarity, and to request from politicians more equitable financial charges. Led by Xavier Roig, the author of 'Ni som ni serem' ('Catalans don't nor shan't really exist'), and 'Entre l'Espanya i la paret' ('Between the Spanish Devil and the Deep Blue Sea'), the Group is endorsed by personalities such as Joan Laporta, (Barcerlona Football Club chairman), Josep M. Álvarez (leader of Catalan UGT Union), Joan Coscubiela (leader of Catalan CCOO Union), Joel Joan (actor), Miquel Calçada (journalist), Jordi Porta (Òmnium Cultural chairman), and Jordi Villacampa (Badalona Basketball Club chairman).

Aquest article, publicat a EL PUNT, em sembla força interessant.
------------

Es dispara l'interès de la premsa internacional per la política catalana

L'augment d'ERC, el debat sobre el «pla Ibarretxe» i la retirada de Pujol, les claus

CARLES PUIGDEMONT .Barcelona

Poques vegades unes eleccions catalanes han despertat tanta expectació entre la premsa internacional. Una justificació d'aquest interès la trobem en un article publicat, dos dies abans de les eleccions, al setmanari The Economist , en què s'analitzava l'evolució de les regions rebels a Europa: «Allò que passa a Catalunya supera l'interès merament local.» Probablement, l'articulista té raó.

Aquesta renovada atenció de la premsa internacional no s'explicaria sense tres elements circumstancials previs a les eleccions: les previsions d'un creixement de l'independentisme, el debat sobre el pla Ibarretxe, que ha irromput amb força a les pàgines de la premsa de l'estranger i, sobretot, la retirada de Jordi Pujol, un personatge que els mitjans més ben informats d'Europa fa anys que el tenen molt ben considerat. Només de començar l'article de The Economist, el paper i la política de Pujol cobraven una significació especial: «Té totes les raons per sentir-se satisfet. Va sobreviure a les presons de Franco als anys seixanta per veure caure el feixisme a Espanya i el retorn de l'autogovern de Catalunya (...) Ara bé, Pujol no sembla que estigui relaxat. Tem que el govern espanyol estigui tractant de fer marxa enrere en alguns dels poders durament aconseguits per regions com Catalunya i el País Basc. (...) Els propers dies seran, conclou Pujol, un moment crític.» L'article, que feia un llarg repàs al regionalisme oposat als estats-nació, s'acabava amb l'esperança de Pujol que el català sigui llengua oficial a la UE, i amb la frase següent: «No obstant, Pujol no arriba a demanar encara que Catalunya ocupi un lloc a la UE com a país independent. S'ha de veure si el seu successor serà tan moderat.»
Però mentre els catalans ens disposàvem a votar, feia unes quantes setmanes que diaris com The Wall Street Journal publicaven editorials i articles d'opinió furibunds contra el procés emprès pel president basc. En tots ells ja s'advertia que el cicle de conflicte polític obert a l'Estat espanyol hauria de conèixer un segon capítol, més complex per la dimensió econòmica i demogràfica del cas, com a resultes de les eleccions catalanes en què, segons es recordava amb insistència, tots els partits, excepte el PP, concorrien amb una proposta de modificació estatutària.
Per això no és d'estranyar que les primeres informacions dels resultats electo
rals distribuïdes per les agències de premsa internacionals, en especial l'americana Associated Press, mostressin per damunt de qualsevol altre fet la dada de l'augment dels «partidaris de la independència». L'endemà mateix, totes les capçaleres que van informar de les eleccions catalanes destacaven el paper d'àrbitre que les urnes havien donat a ERC i el nou cicle polític que començava, caracteritzat per una clara demanda de més autogovern en una Espanya governada per un president hostil a la sola idea de donar una competència més.
El mateix The Economist informava de les eleccions, en el seu número següent, amb una crònica que titulava Els nacionalistes d'esquerres avancen però (encara) no cap a la independència i amb un inici de paràgraf que recollia unes declaracions textuals de Pujol: «Catalunya travessa el pitjor moment de les seves relacions amb Madrid.» Les paraules de Carord-Rovira («Visca Catalunya lliure!») van ser captades per tots els corresponsals estrangers, que ràpidament van comprovar que tenien la propietat de «sacsejar Madrid». Es preguntaven si Catalunya es dirigiria cap a la independència i criticaven Maragall (el mateix The Economist) per la seva estratègia de «vestir-se de nacionalista», que va fer que «el tret li sortís per la culata». En un article al setmanari portuguès Expresso aparegut aquesta setmana, un analista sostenia que «la unitat d'Espanya està en perill amb l'augment dels vots nacionalistes a Catalunya i el Pla Ibarretxe al País Basc», i aventurava -que és molt aventurar tenint en compte una cosa que es diu 23-F- que «sigui qui sigui el guanyador de les eleccions legislatives del març de 2004, haurà d'enfrontar-se a la situació política més complicada que recorda l'Espanya democràtica».

El protagonisme d'ERC
Fa tot just un parell de dies, Le Monde, que abans de les eleccions havia dedicat un llarg reportatge al comiat de Pujol, ens oferia la seva visió de la situació, menys apocalíptica. Proporcionava als seus lectors una breu, però concisa, referència històrica d'ERC, esmenta l'afusellament del seu «dirigent» Lluís Companys (tot i que oblida d'afegir que va ser president de la Generalitat), i sostenia que «l'ambivalència entre nacionalisme i esquerra popular» li ha permès ara aconseguir els vot
s «dels desil·lusionats del nacionalisme moderat de CiU i dels socialistes».
A Madrid s'haurà llegit amb un cert sospir un dels paràgrafs de l'article de The Economist: «Ara bé, el nou papu, Carod-Rovira, sembla un tipus força raonable. Fervent amant de la literatura i fill d'un policia de l'era de Franco i d'una mare catalana. Té la rara distinció de tenir una pel·lícula pornogràfica, Viatges per Catalunya, dedicada a ell...» Però probablement s'hauran quedat amb l'última frase de l'article: ha emergit una nova Catalunya «la qual Madrid haurà d'aprendre a festejar».