dimarts, 30 de novembre de 2004

apple_barcelona


apple_barcelona, originally uploaded by graccus.

Sembla que això d'Apple i el Barça és una broma, o no? Llàstima, hauria estat una molt bona notícia.

APPLE AMB EL BARÇA?

Diu Vilaweb que hi ha la possibilitat, de moment desmentida pel club, que Apple esponsoritzi el Barça. Res m'agradaria més. També hi ha rumors que la poma instal.larà una store a la nostra capital. Seria de primera!

FEU-VOS VOLUNTARIS DE NOVA YORK 2012!

http://www.nyc2012.org

dilluns, 29 de novembre de 2004

ELS ALIATS D'ECSPANYA: ABANS HITLER I MUSSOLINI,ARA BERLUSCONI

Segons s'acaba de saber, un diputat de Forza Italia, complint ordres directes del seu líder, Berlusconi, va tenir un paper clau en la campanya contra el reconeixement de Catalunya a la FIRS. Més enllà d'una valoració més assossegada, que prometo fer més endavant, resulta altament significatiu que la història es repeteixi. Si el 1936 l'ecspanya franquista va rebre l'ajut cabdal de les potències feixistes i, de manera especial, de Mussolini, ara, l'ecspanya borbònica rep l'ajut del seu hereu ideològic, Silvio Berlusconi. L'única diferència significativa és que el 1936 el PSOE estava de la banda de Catalunya (bé, alguns no del tot), mentre que ara es troba al costat dels seus enemics. Coses de la transició, suposo.

diumenge, 28 de novembre de 2004

Rià de Conflent, 20 d'agost del 2004

En la petita història d'aquest blog, avui és un dia important. Finalment he aconseguit saber com publicar-hi fotos! Ho vaig intentar fa un mes i no me'n vaig ensortir. Però avui sí! Per això, per publicar la primera foto oficial d'aquest blog, he triat una de molt especial. La que ens férem a Rià de Conflent, el passat 20 d'agost. La història del poble de Rià em va impressionar força. Jo ja sabia que en aquesta població es diu que hi va néixer Guifré el Pilós. Allò que no sabia era que el seu castell, que domina la plana, va ser destruït i arranat pel francesos, enrabiats per la ferotge resistència que va oposar a la seva annexió. Precisament, la foto està presa des de l'antiga torre del castell. Diuen que ara el volen reconstruir. Així ho espero. Més recentment, l'any 1979, a Rià tingué lloc la constitució de l'IPC (Independentistes dels Països Catalans), un dels partits claus en el desenvolupament de l'independentisme revolucionari. No sé si cal dir-ho, però a la foto sortim el meu fill, en Pep, i jo mateix. Malauradament, els núvols que es veuen darrere nostre tapen completament el cim del Canigó.

dissabte, 27 de novembre de 2004

AquaticsSwimming_thmb


AquaticsSwimming_thmb, originally uploaded by graccus.

LET THE DREAMS BEGIN

JA SÓC VOLUNTARI PER A LA CANDIDATURA DE NOVA YORK ALS JOCS OLÍMPICS DEL 2012!

Ara fa unes hores, m'he inscrit com a Bronze Volunteer per a la Candidatura de la ciutat de Nova York als Jocs Olímpics del 2012. Bàsicament les funcions que hauré de desenvolupar, atesa la categoria que he triat, és la de donar informació a totes aquelles persones que s'hi interessin.

Per fer-se voluntari olímpic de NY2012, cal entrar en el web:

http://www.nyc2012.com/en/volunteer.aspx

I omplir les dades que et demanen. Un cop has enviat tota la informació un correu del organitzadors t'informa que ja estàs admès com a voluntari. És molt senzill!

Si entreu al web de la candidatura, en el link de Medias podreu veure spots protagonitzats per Billy Cristal i Jerry Seinfeld (si bé he d'admetre que l'spot de la candidatura de Londres, amb Beckham inclòs, és molt millor).

Anyway, com diu l'eslògan de la candidatura, LET THE DREAMS BEGIN


HO PAGARAN MOLT, MOLT CAR

"It hurts, it really hurts" que vol dir que fa mal, molt mal. Però només ha estat una batalla. N'hi ha 50 o 60 més a lluitar i cal continuar.

Qui sap si en un futur immediat, els diplomàtics ecs-panyols estiguin tan entretinguts amb impedir que Catalunya tingui un reconeixement internacional esportiu, que no s'adonin que

1. una altre avió carregat amb 350 legionaris se'ls esconyi i caigui en picat, i després a l'hora de recollir els trossos ho hagin de fer amb pinces,i a més a més, s'equivocaran.
2. una expedició d'espies del CNI es perdran i seran esquarterats, trepitjats i cremats per unes quants milers d'individus del tercer món ("es que no saben hablar ezpanyol, coño")
3. la guàrdia civil deixarà fer als traficants d'haixix per tal que venguin més dinamita a una cèl.lula fonamentalista perquè voli el Bernabéu, el Prado, el reina Sofia i el escorial amb 50 motxilles, a l'hora.

Meanwhile, la manera "catalana" de fer-los pagar, proposo que sigui donant tot el suport a alguna dels candidats a organitzar els Jocs Olímpics del 2012. Com sabem les ciutats candidates són Nova York, Londres, París, Moscou i Madriz.

Deixant de banda Madriz i París, per motius obvis, penso que també hem d'eliminar Moscou, per un motiu d'higiene democràtica. És molt possible que el 2012 encara hi governi el psicòpata del Putin -a no ser que algú se l'hagi carregat per tal de cobrar la recompensa milionària que ofereixen els txetxens.

Queden, doncs, Nova York i Londres. La tria és difícil però m'inclino per la primera. La raó és també d'higiene democràtica. Nova York és una ciutat en un país republicà, mentre que Londres, no. Algú em dirà que hi ha Bush, cert. Però el 2012, ja no hi serà, i molt probablement qui sigui president llavors serà un (o una) demòcrata. Cap problema, doncs.

Ara bé, si algú vol apostar per Londres, ja em sembla bé, sobretot perquè un dels esportistes que dóna suport a aquesta candidatura és Beckham, la qual cosa és genial.

Sigui com sigui, aquestes són les adreces electròniques de les dues candidatures esmentades:

http://www.nyc2012.com/en/

http://www.london2012.com/en


Fem que ho paguin car. I mentrestant, encara queden moltes batalles. I allò que importa és lluitar.

dijous, 25 de novembre de 2004

BEN RETROBAT SENYOR CASTANYS!

Aquesta matinada passada he tingut una enorme il.lusió. He tornat a sentir per ràdio la veu inigualable del Senyor Castanys. Abans l'escoltava en el programa d'en Basté a Catalunya Ràdio. Ara l'he escoltada al programa d'en Basté a RAC1, i m'ha plagut molt.

En Castanys és únic i irrepetible i penso escoltar-lo tots els dies!


dimecres, 24 de novembre de 2004

L'ERROR DE CAROD A L'HORT DE LES CIRERES

Acabo de veure el programa de la Júlia Otero on en Carod Rovira i en Rodríguez Ibarra han debatut entorn el de sempre. La valoració que cal fer del programa, òbviament des de la perspectiva independentista, és en conjunt negativa. Es tracta d'un important error.

Certament hi ha hagut moments memorables, com quan en Carod ha dit que ell no era nacionalista, que ell era independentista. Estic segur que aquesta afirmació contundent ha entrat com un míssil per totes les llars de la racista Ecs-panya. Mai abans, ni Pujol, ni Duran i Lleida ni (:-( Mas, havien estat tan contundents.

Però no és des de la perspectiva dialèctica que afirmo que en Carod s'ha equivocat. És obvi que Carod s'ha cruspit amb patates el sociata que tenia de partenaire. No. S'ha equivocat des de la perspectiva estratègica. Dit d'una altra manera, el veritable adversari no era l'Ibarra, sinó que era la Otero.

El gran error de Carod ha estat acceptar el regal enverinat d'un debat cara a cara no amb el president del govern ecs-panyol (o fins i tot amb el cap de l'oposició ecs-panyol), sinó acceptar debatre amb un líder REGIONAL ecs-panyol. D'aquesta manera, inconscientment, el programa esdevenia una lluita de galls regionals, davant els ulls de la gallina Otero.

Se'm pot dir que no es podia desaprofitar un programa en prime time, que segurament haurà permès que en Carod sigui ara molt més conegut que fa tres hores. I que el coneixement del líder és molt important (encara que després no treguis un 5 en la valoració). PERÒ ÉS QUE AQUEST ERA REALMENT L'ESQUER.

Acceptant debatre amb Ibarra, Carod es "regionalitza", i de pas cau en la dialèctica sociata de l'"enfrontament" entre Catalunya i Extremadura, entre el "ric" català i el "pobre" extremeny (mentre Madrid se'n surt com si res, dit sigui de passada).

No es poden cometre aquests errors, després de tants d'encerts (dit sigui també de passada). Per comprendre-ho, potser cal recuperar les paraules darreres de Carod, quan diu que havia acceptat assistir al programa no tant per la presència d'Ibarra, sinó pel fet que hi havia la Otero...

Conyes a banda, hi ha tota una generació de polítics que babegen quan veuen aquesta tia. Jo sincerament sempre m'ha fet la impressió que du les calces brutes. Cal pensar més amb el cap i no amb la .....


dilluns, 22 de novembre de 2004

Barcelona reigns supreme over Real's fading stars

Rob Hughes

Herald Tribune


Monday, November 22, 2004

The "Catalonia is not Spain" banner had many connotations.

One was political, the call of separatists.

Another was a tacit denouncement of the vile racism .., of Spanish supporters throughout the friendly encounter between Spain and England in Madrid on Wednesday.

The joy for the rest of us was twofold: The purity of Barca's soccer, and the demonstration that, in-built rivalries aside, the game and the audience knew how to behave on the big night.

- - - - - -

Catalonia is not Spain" read the banner in the Nou Camp Stadium where, in front of 95,000 Catalans and on television screens in 86 countries, FC Barcelona decisively and beautifully deflowered Real Madrid as the kings of Spanish soccer.

The banner says almost everything. Barcelona represents six million Catalans who see themselves as separate from Spain.

If you have not been to El Gran Clasico in the cavernous Nou Camp, you have not experienced the unique sound, the atmosphere, the soul of the world's most meaningful soccer "derby."

But if you watched on Saturday night, even through the keyhole of television, the performances of Samuel Eto'o, Giovanni van Bronckhorst and, most especially, Ronaldinho, I defy you not to have felt uplifted by their desire and their class.

Those three were the goal scorers as Barca outplayed, outwilled, outshone the fading galacticos of Madrid. Ronaldinho did not just round off the 3-0 score line, he transcended the night with a wondrous, impudent and joyful exhibition of his skill.

The "Catalonia is not Spain" banner had many connotations.

One was political, the call of separatists. Another was a tacit denouncement of the vile racism that had been verbally demonstrated by hundreds, maybe thousands, of Spanish supporters throughout the friendly encounter between Spain and England in Madrid on Wednesday.

It should not be lost on anyone that Eto'o is the African Player of the Year, that van Bronckhorst (who is simply known as Gio to the Barca fans) is Dutch, and that Ronaldinho - of course - is Brazilian.

It would not normally be of any use to spell out that all three are foreign, and all three are black.

Soccer has, surely, shown the world for at least the past half century that it is the color of a player's shirt, rather than the tint of his skin, that counts.

If you doubt that, consider which player took the most abuse from the 95,000 customers, some of whom paid more than 400 euros on the black market for a ticket.

It was, as it has been for four years, Luis Figo, the white Portuguese player who for money traded his loyalty from Barcelona to Real Madrid.

Every move that Figo made was greeted by the shrill whistle of mass derision. He looked angry, forlorn, and taunted like a bull in the ring. He even spilled blood when, by accident, Deco, his Portuguese compatriot, stood on his hand.

With the crowd baying, with Deco apologizing, with Madrid humbled, Figo was instructed by the admirable referee to leave the pitch and have his wound bandaged. He returned, but to a lost cause.

Even Sunday morning's Marca, the sports paper of Madrid, acknowledged: "Spanish soccer has entered a new cycle. Hail Barcelona, the new Emperor." Hail, indeed.

From the kickoff to the final whistle, it was no contest. In movement, in speed of thought, in passing, and in fantasy, Ronaldinho was the leader and Eto'o was the runner whose speed penetrated Madrid's feeble defense.

Xavi, the young playmaker groomed by Barcelona, was dictating the rhythm, and Carles Puyol, refusing to bow to a pregame injury, mastered the defense.

And Madrid? Alas, Madrid.

Those of us who have thrilled for so long to the talent of Zinédine Zidane must begin to accept that his greatness is wearing as thin as his hairline.

Those who suppose David Beckham is anything like a star on the pitch as he is in the marketing arena saw his ineffectiveness as he was withdrawn in less than an hour.

Figo, at 32, is not the wonderful amalgam of pace and industry he was when Madrid stole him from Barcelona. Ronaldo looked tired, and Raúl disappeared into anonymity.

It was beautiful to watch if you have Catalan sympathies, painful if the power of Madrid is your favorite. And for once in Spain, the prime minister is a Barca supporter - José Luis Rodríguez Zapatero.

Since Zapatero is from Valladolid, his choice is not, as it has been with previous prime ministers, a matter of constitutional preference. He chose Barca because he liked what he saw.

And as Ronaldinho toyed with the opposition Saturday, as he danced, as he made the ball obey his every touch, not even a matador could have looked so much in command.

Yet Ronaldinho had taken the same journey, the thousands of air miles and the sapping midweek match at high altitude in Ecuador, that appeared to tire his two compatriots and opponents, Roberto Carlos and Ronaldo.

He simply wanted the victory more, and it was his pass that produced the hesitation between Roberto Carlos and goalkeeper Iker Casillas that opened up the first goal.

Eto'o, schooled by Madrid but discarded by it, swooped swiftly to get between them and score.

Then Ronaldinho and Deco paved the way for the van Bronckhorst goal, and, finally, when Eto'o was fouled by both Walter Samuel and Guti in the penalty box, Ronaldinho sweetly, almost nonchalantly finished off the game with the penalty kick.

One victory does not a season make, but the signs read by the Spanish media across the spectrum reflected the passing of the Madrid era, and the beginning of the new Barca.

The joy for the rest of us was twofold: The purity of Barca's soccer, and the demonstration that, in-built rivalries aside, the game and the audience knew how to behave on the big night.

Blatter backs England

Sepp Blatter, the president of soccer's world governing body, FIFA, said on Sunday that he would have supported England players had they walked off the field when fans in Madrid shouted racial abuse at them during a friendly match against Spain last week.

On BBC Radio, he also said that FIFA committees were considering a proper response to the incident.

But the solution would appear to be already within the rules of the game.

In September, Anders Frisk, a Swedish referee, was hit in the head by a cigarette lighter thrown from the stands of AS Roma's Olimpico Stadium during a Champions League match against Dynamo Kiev.

The referee abandoned the game, Kiev was awarded a 3-0 victory and the Olimpico was closed for Roma's next two home games in the competition.

This action by the referee, FIFA's appointed arbiter on the pitch, precludes any accusation that either team, or either set of supporters, could deliberately seek to have the match abandoned. The Greek referee in Madrid’s Bernabeu stadium last Wednesday, however, took no action.

http://www.iht.com/articles/2004/11/21/sports/soccer.html

dijous, 18 de novembre de 2004

FROM www.berria.info (Basque country)


Detainees held incommunicado to facilitate torture
The anti-torture association TAT and the pro-amnesty movement AAM have launched a campaign to secure effective commitments and have appealed to political parties and social players


Aitziber Laskibar – BILBO

“They are tortured, because they are held incommunicado. Furthermore, they are held incommunicado, so that they can be tortured.” Thus affirmed TAT member Aiert Larrarte yesterday during a press conference in Bilbo, in which he was accompanied by the lawyer Jon Enparantza and a number of young people who had been arrested during the last few weeks and who, after complaining that they had been tortured, were released. He pointed out that the young people had been held incommunicado after their arrest during the operation conducted by the Spanish Civil Guard in Bizkaia and that all of them had denounced being subjected to severe torture; he added that “16 people are in incommunicado detention at the moment; just imagine what they are going through right now in the hands of the police”.

The TAT believes that it is vital for effective measures to be implemented, because it is no good waiting until the incommunicado detention is over and then expressing concern when the torture complaints emerge. He announced that over the coming months they would be launching a campaign for this purpose known as the Tolerantzia Zero Protokoloa (Zero Tolerance Protocol). The aim of the initiative will not only be to gather support, but also to seek specific commitments in a bid to stop torture and take effective steps to end bad treatment practices at police stations.

The TAT representative Larrarte explained that the Police, the Spanish National Criminal Court and the PSOE were directly responsible. He said: “When the Spanish Police and Civil Guard arrest someone incommunicado, they know why they are holding them incommunicado and they know that even though someone may complain of bad treatment, no enquiry will be conducted; furthermore they know they will be rewarded.” He added: “When the National Criminal Court, too, permits incommunicado detention, it knows what these police forces will do; the Court allows people to be held incommunicado, so that it can obtain the results it wants.”

In the TAT’s view, the PSOE, too, “knows what happens in these arrests; but that way it achieves the results it is looking for, and so does not take any steps to prevent it”. He pointed out that the Spanish Civil Guard was in the hands of the Socialists, because they were in power in the Spanish Government; that is where the PSOE’s responsibility in cases of torture lies. Nevertheless, this attitude of the PSOE “is not new, because they did the same thing 20 years ago,” he added.

Jon Enparantza, a lawyer and member of the Pro-Amnesty Movement AAM, also spoke of the PSOE’s responsibility. He felt that there was a reason for the current unending stream of torture complaints. “The Spanish armed forces are keen to sabotage the proposals that have been made to resolve [the conflict] in the Basque Country and to hamper any process that might bring about such a resolution,” he said.

EN RECORD I EN HOMENATGE A

MIQUEL PORTER i MOIX
(1930-2004)

No t'oblidarem mai

Patriota, Sindicalista
Professor d'Universitat
Crític de Cinema

CATALONIA IS NOT SPAIN

SPAIN = RACISM, FASCISM

CATALONIA = FREEDOM

"ESPANYA" FEIXISTA I RACISTA, ARA TOTHOM HO SAP

El partit d'ahir entre les seleccions d'Ecs-panya i Anglaterra va permetre veure en viu i en directe quelcom que els catalans ja fa molts anys que sabem, però que molts europeus ignoraven. ECS-PANYA ÉS UN PROJECTE POLÍTIC FEIXISTA I RACISTA. Els insults als jugadors de raça negra no és altra cosa, que la continuació d'una tradició històrica de genocidi racial contra els àrabs, els magribins, els jueus, els indis d'Amèrica, els catalans i els bascos.

A hores d'ara tot el món anglosaxó ha constatat que l'episodi de la División Azul, l'homenatge als nazis espanyols que van lluitar sota les ordres de Hitler no és un fet aïllat, forma part de la CULTURA POLÍTICA INTRÍNSECA DELS ECS-PANYOLS, una cultura que es caracteritza pel fet únic de la NO DERROTA MILITAR DEL FEIXISME. És a dir, Ecs-panya és l'únic estat del món on el feixisme no ha estat destruït per la força de les armes, i on en conseqüència sobreviuen tots els valors i principis que el caracteritzen.

És el moment de dir, ben alt i fort que NOSALTRES NO SOM D'EIXE MÓN, que CATALONIA IS NOT SPAIN, i ho hem de dir sense manies. Hem de denunciar que l'Ecs-panya plural d'en Maragall és una volada de coloms, i que només existeix en els seus deliris.

Us imagineu què hauria passat si en un partit de la selecció de futbol de CATALUNYA s'hagués xiulat contra jugadors negres, àrabs o asiàtics? Què hauria dit EL PAIS o EL MUNDO? Les tertúlies de la Brunete dispararien projectils de gran calibre contra nosaltres, etc. etc. Però avui sembla com si no hagués passat res. QUÈ EN SOM DE PASSERELLS!

Però no tot està perdut. DISSABTE TENIM UNA GRAN OPORTUNITAT. El Camp Nou ha de ser un clam i s'ha de sentir ben alt i fort que NO AL RACISME I CATALONIA IS NOT SPAIN, cal lligar les dues reivindicacions de forma ben estreta.

També cal informar als membres de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) sobre els fets esdevinguts a Madriz, per motius obvis...

En definitiva, ¿serem capaços de muntar d'una punyetera vegada un pollastre mediàtic contra els ecs-panyols, que s'assembli als molts que ells ens munten contra nosaltres per fets que ni remòtament tenen la mateixa gravetat, si és que en tenen? Un Pollastre que a més pot tenir conseqüències molt positives per a Catalunya:

1. Visualitzar mediàticament que CATALUNYA IS NOT SPAIN
2. Ajudar al reconeixement internacional de la selecció d'hoquei per part de la FIRS
3. Llançar un torpede contra la línia de flotació del discurs ecs-panyolista d'en Maragall
4. Iniciar una campanya intensa contra els elements babèlics que tornen a treure la cresta. Particularment contra Francisco CAJA i els seus adlàters.
5. Contratacar l'intent sociata d'eliminar qualsevol referència als Països Catalans, és a dir, a la reunificació nacional

I és que tot està per fer, i tot és possible!

CATALONIA IS NOT SPAIN
SPAIN = RACISM, FASCISM
CATALONIA = FREEDOM

dimarts, 9 de novembre de 2004

ARTICLE PUBLICAT AL BUTLLETÍ DE LA FUNDACIÓ BLANQUERNA, octubre 2004


“A la taula d’en Bernat….”. Reflexions sobre el referèndum europeu

El proper 20 de febrer, tindrà lloc a l’estat espanyol el referèndum sobre el tractat de l’anomenada constitució europea. Tanmateix, ja fa setmanes que a Catalunya es discuteix sobre el sentit del vot que aconsellaran els diferents partits polítics.
Es tracta d’una polèmica ben específica, atès que es debat no només sobre el reconeixement de Catalunya com a nació o poble, sinó també sobre el de la llengua catalana. Des d’aquest punt de vista i, independentment dels resultats referendaris, ja podem dir que Catalunya compta amb una dinàmica pròpia, diferenciada, a la de la resta d’Europa, atès que ni bascos, ni escocesos posen el mateix èmfasi en l’aspecte lingüístic, i que els gallecs i els flamencs ja el tenen mig resolt, amb el portuguès i el neerlandès, respectivament. De cap de les maneres, no és casualitat, en aquest sentit, que els grans líders de la UE, hagin previst fer el principal míting a favor del vot afirmatiu al sud d’Europa a Barcelona. (Dit sigui de passada, preparem-nos per l’arribada de milers d’autocars de tot l’arc llatí, amb entusiastes partidaris del Sí, que de ben segur ompliran el Sant Jordi).

Aquest debat intens és motivat pel fet que el redactat actual del projecte de constitució és molt poc satisfactori. De fet, fins i tot molts dels partidaris catalans del Sí reconeixen que només és un primer pas i que amb el temps, i des de dins, es podran introduir reformes que el facin més proper al reconeixement de Catalunya i del català. Tal vegada, titllar de somniatruites aquest possibilisme o “entrisme”, fóra massa agosarat. Però tothom sap, o hauria de saber, que en política constitucional quan s’arriba a un consens, la reforma posterior del text resultant és altament rígida. Si a més a més, qui se’n vol beneficiar, d’aquesta reforma, no té ni veu ni vot propis, llavors es converteix en una tasca quasi impossible.

I tal vegada aquesta és la qüestió: tenir-hi veu i vot propis o no tenir-los-hi. De fet, la Unió Europea, en contraposició als Estats Units, sempre s’ha vantat de ser el bressol de la diversitat. Però ara sabem que la diversitat a la que es refereix no és una diversitat qualsevol, ni tan sols la diversitat cultural declarada per la UNESCO el mes de novembre del 2001. No, la diversitat a la que la Unió Europea respon, és a la diversitat estatal –i a la dels seus ciutadans. I punt. Ni regions, ni llengües.

Quant a la qüestió lingüística, és un veritable despropòsit que més de 7 milions de catalanoparlants no tinguem cap mena de reconeixement constitucional, mentre que el menys de mig milió de maltesos, sí. Cal tenir present que la majoria de les llengües que gaudiran de reconeixement constitucional compten amb menys parlants que la llengua catalana. És això igualtat? Fixem-nos que es pot donar el cas que la llengua catalana, que va ser la que va donar origen a la paraula “Parlament”, que a hores d’ara és d’ús comú en la majoria de llengües del món i que fins i tot ha estat adoptada per una de les institucions claus de la Unió Europea, no tingui un reconeixement de primer ordre.

Pel que fa a les regions, no podem més que aixecar acta del rotund fracàs que han representat els darrers vint anys i escaig de política regionalista europea, menada des del govern de la Generalitat. Lluny de ser un actor principal, les regions ja es van veure rellegades a una posició exclusivament consultiva en el marc del Comitè de les Regions (CoR), instituït en el Tractat de Maastricht. Per més inri, les regions són equiparades als poders locals (àrees metropolitanes, municipis, etc.), amb la qual cosa encara es desdibuixa més la seva singularitat. Els darrers intents per salvar els mobles, consistiren en crear una mena de lobby format per les regions constitucionals, que també va fracassar, atès que les seves demandes no van ser ateses per la Convenció Europea, presidida per Valery Giscard d’Estaign. La conclusió, doncs, és evident: tenir l’estatus de regió europea no garanteix cap mena de presència política a la Unió Europea. L’únic estatus, de caire supraindividual, que el garanteix, és l’estatal. Vet aquí que es pot donar el cas que el debat europeu es converteixi en un autèntica fàbrica d’(encara més) independentistes, sobretot si tenim present que molts dels estats que han ingressat en la darrera ampliació van assolir la independència fa molts pocs anys, com és prou conegut.

Diguem-ho clarament, únicament els estats –i els ciutadans- compten. Qui no és estat, com qui no és a la taula d’en Bernat, no hi és comptat. En conseqüència, tenim les següents opcions.

Per resoldre el dilema lingüístic podríem: a) Convèncer a un dels governs dels tres estats membres amb població catalanoparlant (els estats espanyol, francès o italià) que intercedeixi per nosaltres, o, b) Afavorir que Andorra entri a la UE, fet que mig solucionaria el tema.

Tanmateix, si realment volem solucionar tot plegat, només ens queda l’opció c) Aconseguir un estat propi, que ens permeti tenir veu i vot directament. És a dir que tinguem plat i got a la taula d’en Bernat.

Josep Sort i Jané
Professor a la FCC i a la FPCEE

divendres, 5 de novembre de 2004

From www.michaelmoore.com


11/5/04


Dear Friends,


Ok, it sucks. Really sucks. But before you go and cash it all in, let's, in
the words of Monty Python, 'always look on the bright side of life!' There
IS some good news from Tuesday's election.


Here are 17 reasons not to slit your wrists:


1. It is against the law for George W. Bush to run for president again.


2. Bush's victory was the NARROWEST win for a sitting president since
Woodrow Wilson in 1916.


3. The only age group in which the majority voted for Kerry was young adults
(Kerry: 54%, Bush: 44%), proving once again that your parents are always
wrong and you should never listen to them.


4. In spite of Bush's win, the majority of Americans still think the
country is headed in the wrong direction (56%), think the war wasn't worth fighting (51%), and don't approve of the job George W. Bush is doing (52%). (Note to foreigners: Don't try to figure this one out.  It's an American thing, like Pop Tarts.)


5. The Republicans will not have a filibuster-proof 60-seat majority in the
Senate. If the Democrats do their job, Bush won't be able to pack the
Supreme Court with right-wing ideologues. Did I say "if the Democrats do
their job?" Um, maybe better to scratch this one.


6. Michigan voted for Kerry! So did the entire Northeast, the birthplace of
our democracy. So did 6 of the 8 Great Lakes States. And the whole West
Coast! Plus Hawaii. Ok, that's a start. We've got most of the fresh water,
all of Broadway, and Mt. St. Helens. We can dehydrate them or bury them in
lava. And no more show tunes!


7. Once again we are reminded that the buckeye is a nut, and not just any
old nut -- a poisonous nut. A great nation was felled by a poisonous nut.
May Ohio State pay dearly this Saturday when it faces Michigan.


8. 88% of Bush's support came from white voters. In 50 years, America will
no longer have a white majority. Hey, 50 years isn't such a long time! If
you're ten years old and reading this, your golden years will be truly
golden and you will be well cared for in your old age.


9. Gays, thanks to the ballot measures passed on Tuesday, cannot get married
in 11 new states. Thank God. Just think of all those wedding gifts we won't
have to buy now.


10. Five more African Americans were elected as members of Congress,
including the return of Cynthia McKinney of Georgia. It's always good to
have more blacks in there fighting for us and doing the job our candidates
can't.


11. The CEO of Coors was defeated for Senate in Colorado. Drink up!


12. Admit it: We like the Bush twins and we don't want them to go away.


13. At the state legislative level, Democrats picked up a net of at least 3
chambers in Tuesday's elections. Of the 98 partisan-controlled state
legislative chambers (house/assembly and senate), Democrats went into the
2004 elections in control of 44 chambers, Republicans controlled 53
chambers, and 1 chamber was tied. After Tuesday, Democrats now control 47
chambers, Republicans control 49 chambers, 1 chamber is tied and 1 chamber
(Montana House) is still undecided.


14. Bush is now a lame duck president. He will have no greater moment than
the one he's having this week. It's all downhill for him from here on out --
and, more significantly, he's just not going to want to do all the hard work
that will be expected of him. It'll be like everyone's last month in 12th
grade -- you've already made it, so it's party time! Perhaps he'll treat the
next four years like a permanent Friday, spending even more time at the
ranch or in Kennebunkport. And why shouldn't he? He's already proved his
point, avenged his father and kicked our ass.


15. Should Bush decide to show up to work and take this country down a very
dark road, it is also just as likely that either of the following two
scenarios will happen: a) Now that he doesn't ever need to pander to the
Christian conservatives again to get elected, someone may whisper in his ear
that he should spend these last four years building "a legacy" so that
history will render a kinder verdict on him and thus he will not push for
too aggressive a right-wing agenda; or b) He will become so cocky and
arrogant -- and thus, reckless -- that he will commit a blunder of such
major proportions that even his own party will have to remove him from
office.


16. There are nearly 300 million Americans -- 200 million of them of voting
age. We only lost by three and a half million! That's not a landslide -- it
means we're almost there. Imagine losing by 20 million. If you had 58 yards
to go before you reached the goal line and then you barreled down 55 of
those yards, would you stop on the three yard line, pick up the ball and go
home crying -- especially when you get to start the next down on the three
yard line? Of course not! Buck up! Have hope! More sports analogies are
coming!!!


17. Finally and most importantly, over 55 million Americans voted for the
candidate dubbed "The #1 Liberal in the Senate." That's more than the total
number of voters who voted for either Reagan, Bush I, Clinton or Gore.
Again, more people voted for Kerry than Reagan. If the media are looking for
a trend it should be this -- that so many Americans were, for the first time
since Kennedy, willing to vote for an out-and-out liberal. The country has
always been filled with evangelicals -- that is not news. What IS news is
that so many people have shifted toward a Massachusetts liberal. In fact,
that's BIG news. Which means, don't expect the mainstream media, the ones
who brought you the Iraq War, to ever report the real truth about November
2, 2004. In fact, it's better that they don't. We'll need the element of
surprise in 2008.


Feeling better? I hope so. As my friend Mort wrote me yesterday, "My
Romanian grandfather used to say to me, 'Remember, Morton, this is such a
wonderful country  -- it doesn't even need a president!'"


But it needs us. Rest up, I'll write you again tomorrow.


Yours,


Michael Moore
MMFlint@aol.com
www.michaelmoore.com