dilluns, 31 de gener de 2005

DEAR FELLOW OLYMPIC ENTHUSIAST:

We are only a few weeks away from the International Olympic Committee’s only visit to New York City before deciding which city will host the 2012 Olympic Games. You may have noticed signs all over the City about the Olympic Bid, tomorrow Mayor Michael R. Bloomberg, Olympians and performers will present the new advertising campaign and we would love to have you there to show your enthusiasm for the New York City Olympic Bid. The event will at City Hall at 10:45. We look forward to seeing you there! Please let us know if you will be attending by replying to this email. First 100 responses will receive NYC2012 memorabilia at the event.

Who: Mayor Michael R. Bloomberg, Olympians and Olympic Supporters

What: Event to kick off February with Olympic enthusiasm as we approach the International Olympic Committee’s only visit to
New York!

Where: City Hall Plaza

When: Wednesday February 2nd at 10:45AM

LET THE DREAMS BEGIN!
 
Team NYC2012


(NOTA: Atesa la meva condició de Voluntari Olímpic de la Candidatura de Nova York 2012, acabo de rebre aquesta comunicació. Si algú és a Nova York el proper dia 3, el convido a assistir-hi).


 

dilluns, 24 de gener de 2005

MONTILLA, CATALUNYA NO ÉS LA FESTA DE LA ROSA!

Sempre m'he rigut de tots aquells analistes polítics que tenen com una admiració inexplicable pel Sr. Montilla. Ho atribueixo a diverses raons. Una primera és el seu desconeixement del personatge. Com que aquests analistes no viuen a Cornellà, precisament, no tenen ni idea de com les gasta l'individu. Cal recordar, per exemple, que els comptes de l'Ajuntament de Cornellà van ser qüestionats per la Sindicatura de Comptes? Cal recordar que Montilla està implicat en un procediment judicial? Una segona raó és el típic auto-odi de molts catalans, que afalaguen la branca ecspanyolista del PSC per matxacar la branca catalanista. I en tercer, un argument propi de la gauche divine o gauche caviar, i és que sempre queda "cool" tenir un immigrant a taula.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de les declaracions del personatge equiparant el vot d'ERC al de Le Pen per la constitució europea. Montilla, pensa que Catalunya és com la Festa de la Rosa, que els sociates organitzen a Castelldefels i que és un autèntic akelarre de mal gust. No, Montilla, Catalunya no és la festa de la rosa, de fet espero que per tu algun dia sigui la festa del cactus.

IMPACTE TELEVISIU DELS CONSELLERS


IMPACTE TELEVISIU DELS CONSELLERS, originally uploaded by graccus.

UN ESTUDI CLARIFICADOR DE LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA

Avui La Vanguardia es fa ressò d'un estudi del que podríem dir l'impacte mediàtic dels components del govern català. Per una vegada aquest vell dinosaure de la comunicació ha fet quelcom amb cares i ulls. Com es pot comprovar els dos consellers d'ICV (Saura i Milà ) tenen una presència televisiva del 17%, sumats. Saura és el segon consellers, després de Maragall, en tenir més cobertura. Per altra banda, resulta altament significatiu que la consellera Simó, de Benestar i Família, sigui la darrera de tot el govern. ¿És casualitat que en un govern d'esquerres, la consellera que menys surti sigui la de Benestar? I és clar que no és casual. Boicot és la paraula que s'escau. I en babós d'en Saura que treu profit de tots els seus col.legues a la tele... en treu profit per fer la feina bruta, pero des de fora, del PSC. Quina pena, Saura!

ECS-PANYOLS CONTRA ECS-PANYOLS!


ECSPANYOLS CONTRA ECSPANYOLS!, originally uploaded by graccus.

ECS-PANYOLS CONTRA ECS-PANYOLS!

De vegades costa de veure una foto que t'ompli de joia. Però aquesta n'és una. Veure la Díez i el Bono plorant fa pensarque es va pel bon camí. I em preguntareu, quin camí? Per descomptat el de la Independència. M'explico. La guerra d'alliberament d'Algèria contra el jou francès, va fer un tomb positiu en el moment que va deixar de ser només un enfrontament entre francesos i patriotes algerians i va passar a ser també un enfrontament entre francesos, sobretot arran de l'aparició de l'OAS. Per cert, fundada al Madrid franquista (disculpeu la reiteració). Dit d'una altra manera, quan va deixar de ser "el problema algerià" per passar a ser "un problema francès". Quan l'OAS i el govern De Gaulle es van començar a barallar, els algerians ja tenien la batalla guanyada.
No cal tenir cap mena de dubte que als ecspanyols no els costaria gens crear una nova OAS per evitar la negociació amb ETA. De voluntaris n'hi hauria a cabassos! Però llavors, ja seria una nova guerra civil ecs-panyola. El que hauríem d'evitar els catalans i les catalanes és que no ens esquitxessin de sang.

dijous, 20 de gener de 2005

EL NYAP I LA LLUFA

Catalunya es debat actualment entre el Nyap i la Llufa. El Nyap és, òbviament, l'anomenat Nou Estatut, que s'està negociant al Parlament del Parc. Que serà un Nyap, ja ho podem avançar des d'ara, sobretot després de la materialització del front PPSOE arran de les reunions a la Moncloa i a la Zarzuela. La història es repeteix. També immediatament després del 23-F va tenir lloc una reunió del front ecspanyolista contra les nacions oprimides. La conseqüència fou la llei d'harmonització del procés autonòmic (LOHPA o LOAPA). Ara torna a passar el mateix. Debatre la consecució d'un nou estatut, vol dir prorrogar uns 25 anys l'ocupació ecsapanyola. I això no ho aguanta ni déu. L'únic que pot salvar-ho és que el document de marres reconegui i permeti exercir el dret d'autodeterminació, incloent-hi la realització de referenda, al poble català i la unitat territorial de la nació catalana completa. Però això és somniar la lluna!

I la llufa. La llufa és, per descomptat, la mal dita constitució europea. Ens volen donar gat per llebre. Ni nacionalment, ni democràticament, ni socialment, ni de res de res, es pot recolzar aquest fiasco total de document, que no reconeix cap drets als catalans. Votar No, de forma contundent permetrà visualitzar una nació singular en el conjunt europeu. I ens donarà reconeixement de facto i identitat. Estic convençut que tant l'abstenció com el vot negatiu seran, tant per separat, com plegats, molt importants. Però també estic convençut que molts súbdits, franquistes sociològics, votaran acríticament allò que els "ordenin! -literalment- els seus partits de referència. Aixó serà sobretot així en els electorats més fanàtics i radicals que avui en dia existeixen a casa nostra, els del PSOE i els del PP (recordeu les eleccions europees).

Ja va sent hora que totes les expressions del nacionalisme/independentisme català es tregui la son de les orelles, i es deixi de lluites caïnites. Que hi ha molta feina per fer i tot és possible.

Mentrestant, No al Nyap i no a la Llufa.

dimecres, 19 de gener de 2005

kerry-versus-bush


kerry-versus-bush, originally uploaded by graccus.

No puc resistir la temptació de penjar aquest cartell. Que a més a més té una evident traducció domèstica, sobretot després de les darreres reunions a la Moncloa i a la Zarzuela.

GUANYI QUI GUANYI, NOSALTRES PERDEM

Després de les reunions de la Moncloa i la Zarzuela, podem dir que ALEA IACTA EST. Penso que els catalans ja hem fet suficient esforç pedagògic, tant amb l'esquerra com a amb la dreta ecspanyoles, i ja s'ha vist el resultat. ZAPATITOS (ALIEN) I RAJOY (PREDATOR) es donen el bec per deixar-ho tot, "atado y bien atado". I tot beneït i recolzat pel Borbó. Guanyi qui guanyi a Ecspanya, nosaltres perdem. És que no està  clar, això?

divendres, 14 de gener de 2005

CAROD, TORNARÀS A DEMANAR DISCULPES?

Després de dir que, coherentment, ERC vol anar més lluny que el Pla Ibarretxe, la pregunta òbvia és la següent: Carod, tornaràs a demanar perdó? Rectificaràs? S'admeten apostes....

PD. Anar més lluny que el Pla Ibarretxe és relativament fàcil. L'esmentat pla no és ni de lluny independentista. L'únic que té de positiu és que certifica la mort de l'Estatut de Gernika.

dilluns, 10 de gener de 2005

SENYOR FRANCO,

Senyor Antoni Franco, director del Periodico de Catalunya, ¿demanarà vostè moderació als senyors Bono, Fraga, Mayor Oreja, Ibarra, Piqué, Camps, etc.? Només és una pregunta.

diumenge, 9 de gener de 2005

DEMANARAN DISCULPES FRAGA I IBARRA?

No, la resposta és rotunda. Els ecs-panyols no demanen mai disculpes. I aquí ningú no diu res. Tenen butlla per dir el que vulguin. En canvi quan un de nosaltres aixeca una mica la veu, els propis catalans són els primers en tocar-li el crustó. Com podem ser d'aquesta manera? Com s'explica?

Un altre exemple, l'altre dia escoltava una entrevista radiofònica a una de les components del duo musical format per Sílvia Comes i Lídia Pujol (si no m'equivoco). No sé quina de les dues era, però em vaig quedar de pastadeboniato quan vaig sentir que l'entrevistada deia que amb aquests cognoms no podien anar pel món..... Òbviament aquests angelets canten majoritàriament en ecs-panyol.

Finalment, què hagués passat, si en el partit de futbol entre Catalunya i, posem, Nigèria, els espectadors haguessin començat a fer crits de micos quan la tocaven els jugadors africans? S'hagués armat un merder considerable. I segurament, algun imbècil hauria sortir dient que ell ja no es considerava més català i que a partir d'ara escriuria, cantaria o faria l'amor en ecs-panyol. Però, vés per on, si són els ecs-panyols qui ho fan, llavors no passa res, tot és un complot dels anglesos, que no ens volen tornar Gibraltar...

Tots tres exemples no poden més que fer-nos recordar l'obra de Manuel de Pedrolo, "Cròniques Colonials" publicades a l'Editorial El Llamp, en la dècada dels vuitanta. Ja m'hi vaig referir en un dels primers posts d'aquest blog. La nostra (corregeixo, vostra) actitud servil i papanata és pròpia d'una colònia. Estem (corregeixo, esteu) colonitzats en tots els sentits, també en el moral i en l'ètic.

PD. Al senyor Fraga, la diferència entre el 34 i ara, és que ara no tenen a cap Hitler o Mussolini que els ajudi.


dissabte, 8 de gener de 2005

NYC 2012 RESTAURANT WEEK 2005


NYC 2012 RESTAURANT WEEK 2005, originally uploaded by graccus.

Winter Restaurant Week

01/06/05

Following the successful Olympic-themed New Year's Eve celebration in Times Square, New York opens the year with a special $20.12 offer.

From January 24 to 28 and January 31 to February 4, more than 150 restaurants throughout the city will show their support for New York's Olympic Bid by featuring an exclusive $20.12 three-course lunch menu for all their patrons.

Diners will receive information about the city's campaign to bring the Olympic Games to New York in 2012 and how they can be part of the historic effort.

Like the city itself, New York's many diverse restaurants offer nearly every cuisine around the world. Wherever they come from, visitors to New York will be able to find the highest quality home-style meals from their countries – right here in the city.

For a list of participating restaurants, click on:
www.nycvisit.com/content/index.cfm?pagePkey=241&CFID=4701...

dijous, 6 de gener de 2005

"EMANCIPAR CATALUNYA", PRIMERES OBSERVACIONS PROVISIONALS

Estic llegint el llibre d'en Josep Huguet, "Emancipar Catalunya". És un llibre altament recomanable, i ja en faré la crítica completa un cop l'hagi enllestit. Ara bé, no puc estar-me'n de reproduir el següent fragment:

"L'arribada del franquisme a Catalunya va significar la liquidació física i moral de dos-cents mil quadres, que varen ser afusellats o forçats a l'exili: advocats, mestres, enginyers, responsables d'entitats, secretaris d'ajuntament, regidors, escriptors... Les forces vives sorgides de les capes populars de Catalunya van ser aixafades pel franquisme. I els centenars de milers que es van poder quedar al país ho feren en la misèria, la repressió, l'ostracisme i l'exili interior. Una autèntica tragèdia històrica que, tot just vint-i-cinc anys després del franquisme i amb una transició com la que hem fet, encara pesa. I lentament estem refent el teixit." (pgs. 50-51)

Senzillament genial. I toca el moll de l'ós de la nostra tragèdia nacional. Si algú pregunta perquè tenim polítics tan mediocres, només cal rellegir una i mil vegades aquest fragment. I ho entendrà. Jo afegiria que el franquisme i els règims repressors anteriors, també van fer el possible per l'extermini físic del proletari català autòcton. Des de l'assassinat de Josep Barceló, a mitjans del segle XIX, passant pel pistolerisme, Primo de Rivera, la guerra i el franquisme, l'obrer català, aquell que havia bastit unes xarxes de resistència primerenques i que van ser el bressol del sindicalisme actual, va ser esclafat i en molts casos substituït per altres proletaris d'altres zones de l'estat, sovint amb una mentalitat colonitzadora (amb les excepcions oportunes, que n'hi ha i moltes).

Tampoc no puc estar-me de retreure dos aspectes al que porto llegit del llibre de l'Huguet. En primer lloc, el seu plantejament nacional. Segons ell, valencians i illencs són germans o cosins. NO, CONY, NO. Ja tornem a caure en el blaverisme principatí. Pitjor encara, els iguala als aragonesos. Això sí que ja és demencial. O és que no saps, Josep, que el projecte històric de l'Aragó ecs-panyol és tenir una sortida al mar mitjançant l'annexió de les comarques de l'Ebre? A mi ja m'agradaria que hi hagués un Aragó aragonès, és a dir, no ecs-panyol. Però em sembla que hem fet tard.

(EXCURSUS: L'única utilitat que té l'Aragó per Catalunya és la d'esdevenir una mena de frontera per allunyar el màxim la influència ecspanyola. Però per aconseguir-ho caldria establir una mena de marca, de zona de seguretat, que allunyés el màxim possible la presència ecspanyola dels territoris catalans més occidentals. A més de recuperar les comarques de la Franja i, tal vegada, la vall del Cinca, catalanoparlant fins a la Guerra dels Segadors, quan els seus habitants seculars van ser expulsats per les tropes castellanes, en una operació de neteja ètnica de manual, i repoblada per castellanoparlants. En compensació, Aragó podria rebre les comarques xurres del País Valencià, que en el seu moment van ser repoblades per aragonesos).

Dos.Resulta patètic, Josep, que per evitar utilitzar el concepte de Països Catalans, prefereixis emprar el concepte monàrquic -i ecspanyolista- de "Corona d'Aragó". Et recomano que llegeixis el llibre de Caius Parellada i Cardellach, "Corona d'Aragó", deominació impròpia de l'estat català medieval" (Rafael Dalmau Editor, 2002). Que a més a més, un republicà de pro com tu, et prestis a aquest joc, realment sobta una mica. Si em permets et diria que en aquest tema, "maragalleges" una mica

Dit això, la resta del que porto llegit, és de gran interès i actualitat. Ja en tornaré a parlar quan l'hagi acabat.

SAURA, GALINDO I ALGUNES ALTRES COSES

Aquests darrers dies, hem assistit a diversos esdeveniments que mereixen ser comentats, ni que sigui breument.

Un. En Saura, el noi dels encàrrecs d'en Pasquis, ha fet el sòmines anant a parlar amb en Jordi Sevilla (per cert, abans havia anat a parlar amb en Fraga, no està gens malament, per un comunista de tota la vida). L'estratègia del seu amo està molt clara. En Pasquis sap que en aquesta legislatura no controla el Parlament, atès que ERC i CiU junts tenen majoria. Llavors intenta totes les estratègies possibles per evitar haver de sotmetre's al dictat parlamentari. D'aquí va sorgir l'experiment de Miravet, relacions entre partits, i que ja vaticino que tard o d'hora serà traït pels sociates. Ara utilitza el sòmines d'en Saura per intentar aigualir la proposta de Nou Estatut. És lamentable el paper que la gent d'ICV està fent. Són els mercenaris dels sociates, i tot perquè no poden resistir que ERC els ha superat de llarg i ara només estan condemnats a viure de l'almoina dels sociates, que no se'ls cruspeixen perquè prefereixen tenir-los fora, per tal que facin determinades feinetes sense que ells s'embrutin les mans. I si es passen tres pobles, sempre són a temps de liquidar-los o de carregar-los els neulers. Quin paperàs, el d'ICV!

Dos. Ja sé que la política local té les seves especificitats. I desconec concretament el cas, però la veritat és que el nou pacte entre PSC i ICV amb el PP per presentar una moció de censura a la localitat dels Pallaresos, fa més que angúnia, basques o, directament, fàstic. Mireu els progres com pacten amb els fatxes per escalfar butaca!

Tres. Galindo sortirà de la presó. Indignant. Ja ho vaig dir en un altre post fa unes setmanes. L'efecte ZP ret homenatge al Senyor X. I tothom tan frescos! Quin morro que tenen els ecspanyols!

Quatre. Acabo de sentir els talls de veu del discurset feixista d'en fill de feixista Bono (el dolent o ecspanyol, no el bo, o irlandès, d'U2). "Más Ecspaña" bramava el molt carallot. És clar, ho feia el dia de la Pasqüa Militar, amb tots els militarots quadrats i amb el Borbó de cos present (per cert, us heu fixat que quan camina va de banda a banda?). Ja pot dir missa, ja, que els esdeveniments s'han començat a accelerar. Algú li hauria de dir a aquest cabronàs que fa més de tres-cents anys que Ecspanya va perdent territoris arreu del món i ara li toca perdre'ls a la península ibèrica i als arxipèlags que encara li queden (Balears i Pitiüses i les Canàries).

Tot plegat, un poema.

dimecres, 5 de gener de 2005

PERÒ QUÈ DIANTRE ÉS LA "VIA CATALANA"?

Ara l'expressió de moda és l'anomenada "via catalana". Però què diantre és la "via catalana"? Jo us ho diré. És la rebaixa de plantejaments, és la tremolor de cames i de dents, davant el repte inajornable de fer un pas endavant definitu en la sobirania de Catalunya. És intentar evitar allò que és inevitable.

La classe política catalana estarà a l'alçada de les circumstàncies o tornarà a baixar el cap, com va fer en el període 1975-79? Penso que no. Tenim dos grans problemes: Un. La dependència dels socialistes catalans dels ecs-panyols. Dos: la necessària il.legalització d'un partit feixista i genocida com és el PP, i més concretament el PPC (altrament dit, pesta porcina clàssica).

El poble català, estarà a l'alçada i castigarà aquells polítics porucs? Penso que a curt termini potser no. Però sí que ho farà a mig o llarg termini. De la mateixa manera que la dinàmica política dels darrers anys ha anat clarament derivant cap a les posicions que els independentistes hem promogut en els darrers vint anys, i que es pot sintetizar de la següent manera: L'Estat de les Autonomies està fent aigües i s'esberla a passos de gegant. L'Estatut de Gernika ja és història. El de Sau ho serà d'aquí no res. I per altra banda, el nazionalisme ecspanyol dels Aznar, Bono, Acebes, Ibarra, Vidal Quadras, Borrell, Lanzarote o Vázquez, està a punt d'esclatar i no hi haurà Zapatero que l'aturi.

Bonic any, aquest 2005.

dilluns, 3 de gener de 2005

LES INDEPENDÈNCIES QUE S'ACOSTEN

El 2005 ha començat amb marxa. A Euskadi, tres dels seus territoris històrics, portaran a terme un referèndum d'autodeterminació. És una excel.lent notícia. És evident que el Pla Ibarretxe no és independentista en el ple sentit de la paraula. Però com a mínim consigna la defunció de l'Estatut del 1979. I a més a més, no cal que sigui independentista. Sempre he pensat que la independència la portaran els ecs-panyols. Efectivament, l'aversió cultural dels ecs-panyols a tot allò que sigui diversitat, farà que aquest projecte, que no és independentista, desemboqui en la independència de facto d'Euskadi (o si més no, d'una part del país, com va passar amb Irlanda). Seran els ecs-panyols els que posaran fins i tot als bascos no independentistes en la tesitura de o ser un bon ecs-panyol o ser partidari de la independència. Sembla mentida que no hagin après mai res. Porten més de tres-cents anys perdent territoris: els Països Baixos, Portugal, Gibraltar, tota l'Amèrica Llatina incloent Cuba i Puerto Rico, Filipines, Marroc, Sidi Ifni, Guinea Equatorial, Sàhara... Ningú no vol ser ecs-panyol (no us enganyeu, els immigrants volen ser de la Unió Europea).

¿Tindran els nassos de prohibir "manu militari" la celebració d'un referèndum convocat per un parlament democràtic? Segurament sí que ho faran. Utilitzaran la força... o potser no. Els bascos i les basques han de portar el probable ús de la força ecs-panyola a totes les instàncies internacionals, a totes les organitzacions de defensa de la democràcia. Prohibir una consulta democràtica és quelcom inaudit... excepte a Turquia i Algèria.

Però Euskadi no està sola. Montenegro, segurament esdevindrà un nou estat sobirà aviat. I això malgrat els intents de la UE de preservar la unió amb Sèrbia. I hi ha altres exemples: Irlanda del Nord, aviat es reintegrarà a la República d'Irlanda, és qüestió de temps. I Bèlgica farà un pet com un aglà...

I Catalunya? La conyeta del nou Estatut ens pot condemnar a 25 anys més de submissió ecs-panyola. Si ha d'haver un nou Estatut, aquest ha de deixar clar que: a) Catalunya té dret a l'autodeterminació, b) Que el govern autonòmic ha de tenir competència per convocar consultes a la ciutadania, com arreu del món, i c) Que s'ha d'acabar amb les prohibicions sobre els lligams entre els diferents territoris històrics catalans. Només si es donen aquestes circumstàncies, podem parlar d'un pas endavant, que deixi en les mans dels catalans i les catalanes, la decisió del seu futur nacional.

En Maragall pot dir missa. Com es pot condemnar l'acceptació dels vots de Batasuna? I si els de Batasuna haguessin votat en el mateix sentit que els partits ecs-panyols (PP i PSOE), ells haurien renunciat a aquests vots? I és clar que no. Sempre amb les dues vares de medir.

diumenge, 2 de gener de 2005

CONVERSA AMB EL MEU GOS SOBRE FRANÇA I ELS FRANCESOS

Aquest magnífic llibre, és obra del periodista nord-català  Joan-Lluís Lluís. El vaig llegir aquest estiu d'una tirada. De fet el vaig comprar a la Universitat Catalana d'Estiu, a la paradeta de llibres, on sempre em gasto els calers. Més endavant vaig veure que havia sortit la traducció al francès. No sé quina acollida haurà tingut, en la llengua de Molière.

Francament, es tracta d'un llibre valent. En diu de ben grosses, però com diu al final de l'advertiment, "hi ha moments en què és important ser sincer encara que la sinceritat pugui esgratinyar l'ombra de persones admirades" (pg. 8).

Escrit en forma de diàleg entre l'autor i el seu gos, centra la seva crítica en la historiografia francesa i en els intents d'imposició de la llengua francesa a la Catalunya Nord. Des d'aquest punt de vista, m'ha servit per posar-me en la pell dels patriotes nord-catalans que han estat socialitzats per l'estat francès i que han hagut de menar una aferrissada lluita contra la seva assimilació. Jo en conec uns quants des de fa més de vint anys, i he vist com malgrat una inferioritat de condicions molt més dramàtica que els catalans de l'altra banda de la frontera estatal, s'han defensat amb ungles i dents, i què diantre... han triomfat!

El llibre, és en aquest sentit una enorme denúncia. I penso que és urgent que se'n faci una traducció a l'anglès.

L'únic aspecte amb el que discreparia és en les referències al Quebec i a la francofonia. És cert que aquesta darrera pot ser una mena de plataforma neocolonial francesa. Però tant els quebequesos, com els valons com els franco-suïssos, hi juguen un cert paper de contrabalança.

En definitiva, un llibre altament recomanable que té una gran virtut. Desfer la creença que el fet català  és exclusivament ecs-panyol. Més enllà  de la frontera estatal, hi ha catalans i catalanes, que també lluiten i poc a poc guanyen terreny als nostres enemics.