dissabte, 29 d’octubre de 2005

LLIBRE LLEGIT

Tot i que ja estem força lluny de l'estiu, he de dir que el d'enguany ha estat força profitós pel que fa a les lectures que he fet. A continuació passo a comentar un dels llibres que més interès m'ha despertat. En un altre post, més endavant, comentaré d'altres llibres que vaig llegir.

El primer llibre a comentar és el de Ramon Usall, Algèria viurà! França i la guerra per la independència algeriana (1954-1962). És un treball d'investigació exhaustiu i altament recomanable per a qualsevol persona interessada en el coneixement de la història contemporània recent. La Guerra d'Algèria va tenir un impacte enorme en la generació dels anys 60 i 70, i les seves conseqüències encara són ben palpables a l'estat francès, i particularment a la Catalunya Nord, i també a altres àrees del país, concretament a les comarques del sud, al voltant de la ciutat d'Alacant, on arribaren a establir-se fins a 30.000 pieds noirs, és a dir, antics colons europeus.

Abans d'entrar en el contingut del llibre, vull destacar un altre fet cabdal. Es tracta d'una monografia escrita en català, per un investigador de Lleida i editada per Publicacions de la Universitat de València. Ens trobem, doncs, davant d'un producte clarament de vertebració nacional des de la perspectiva universitària, per la qual cosa ens hem de felicitar i esperar que es doni en moltes altres ocasions en el futur immediat.

Dit això, passem a l'anàlisi de l'obra. Un cop llegida, he de confessar que el subtítol reflexa molt més el contingut de l'obra que no pas el títol principal. Vull dir que jo esperava llegir un llibre sobre la guerra d'Algèria i, més concretament, sobre el moviment independentista algerià (organització, estratègies, tàctiques, etc.) i, si bé se'n parla, d'això, és una evidència que l'autor opta per centrar la seva anàlisi en l'impacte que va tenir la guerra a França i en la lluita ideològica i intel.lectual que s'hi va desenvolupar. Una opció totalment legítima, per descomptat. Tothom és lliure d'escriure sobre allò que l'interessa.

Segona observació. Al llarg del llibre observo una tendència de l'autor a menysvalorar el factor militar dins el conjunt del moviment independentista, en benefici del factor diplomàtic (relacions internacionals). És cert que en un procés d'accessió a la independència l'element diplomàtic és clau, però si no va acompanyat d'una acció militar sobre el terreny, és com construir un castell damunt d'arenes movedisses. A més a més, en el cas algerià, l'actuació militar de l'FLN va ser intensíssima i d'una gran importància, independentment del fet que l'enemic francès fos molt superior i guanyés les batalles clau (la Batalla d'Alger). De totes maneres, és ben conegut que sovint les derrotes militars es converteixen en victòries polítiques (i els catalans d'això en sabem molt, només cal recordar l'intent d'invasió de Prats de Molló, que finalment es va acabar convertint en una denúncia internacional de la dictadura primoriverista i va donar ales, i èpica, a la figura de Francesc Macià). Hi ha doncs, des del meu punt de vista, una infravaloració del component militar en el procés revolucionari.

Tres. Em sembla particularment sorprenent que Usall no faci més referència a la qüestió ètnica, i concretament, al debat entre arabistes i amazighs a l'interior del moviment independentista. De fet és un element que pràcticament no figura en el text, fins a les darreres pàgines. I té una importància clau per comprendre la dinàmica interna i per copsar les lluites intestines. Si l'autor del llibre hagués estat un ecspanyol o un francès, ho entendria més, però que sigui un català nacional com ho és l'autor, em sembla preocupant.

Quatre. Per altra banda, he après moltíssimes coses. Per exemple, la importància de l'esport en el procés d'alliberament nacional. O bé que Madrid va ser la ciutat on es va fundar l'OAS, l'organització feixista que va intentar mantenir Algèria sota domini francès. No podien haver escollit una ciutat millor. Les mosques sempre van a la merda.

Cinc. Donat el meu coneixement sobre el cas quebequès, estic en condicions de fer una aportació a l'obra d'Usall. La Guerra d'Algèria va tenir un gran impacte al món intel.lectual i universitari francès i, per descomptat, de París, sobretot en la dècada dels seixanta.
Doncs bé, va ser llavors, que no pocs estudiants quebequesos van viure-hi i van seguir de molt d'aprop els esdeveniments. I no pot ser casualitat que a partir del 1962, sorgís al Quebec una experiència de lluita armada, que duia per nom Front de Libération du Québec (FLQ), inspirada en l'exemple algerià -així com també en altres lluites d'alliberament com la cubana o la dels negres als Estats Units-, que tenia com una de les seves màximes expressions el partir de la consideració que la majoria de la població del Quebec, francòfona, eren els "negres blancs d'Amèrica". No debades, quan es produí la crisi de 1970 i la dura repressió per part del govern federal canadenc, no pocs felquistes es refugiaren a Algèria.

La pel.lícula de Gillo Pontecorvo, La Bataille d'Alger (1966), és un clàssic del cinema polític contemporani

Sis. Aquesta observació és de caràcter més estratègic. Penso que la tesi central del llibre és que, malgrat les derrotes militars sofertes pels independentistes, la dinàmica de la lluita comença a afavorir-los quan el conflicte passà de ser un problema estrictament entre francesos i algerians, a ser un conflicte entre francesos. És a dir, quan saltà d'una banda a l'altra de la Mediterrània i arrelà en la dinàmica política francesa, de manera que la metròpoli es va veure directament sacsejada pels atemptats tant del FLN com de l'OAS, fins al punt que l'amenaça d'una guerra civil o d'un cop d'estat es va convertir en ben certa. Davant d'aquest perill, De Gaulle va optar per tallar el tumor que originava el càncer, abans que aquest s'estengués per tot l'organisme. El reconeixement de l'autodeterminació d'Algèria va elminiar el problema dels atemptats independentistes i li va permetre centrar-se en l'anihilació dels sectors feixistes vinculats a l'OAS, que l'havien intentat eliminar en diverses ocasions com és ben conegut. Aquesta reflexió penso que és de gran interès a nivell comparatiu i susceptible de ser tinguda en compte, salvant les diferències, per a altres escenaris polítics.

La darrera observació, és una deducció que trec de la lectura del llibre. El cas algerià em referma en la idea que s'ha de procurar que la fase final de tot procés d'alliberament nacional, que és la militar, si no es pot evitar -sovint per la tossuderia de l'estat opressor-, s'ha de procurar que sigui el més breu possible, temporalment parlant. En el cas algerià, van ser vuit anys (1954-62), en el cas nordamericà, set anys (1776-1783), altres casos, com l'israelià, l'eslovè , o els dels països bàltics, encara va durar menys. Perllongar la fase militar trenta o quaranta anys és condemnar la població a un nivell de sacrifici quasibé insuportable -corregeixo: només suportable si la repressió enemiga és encara pitjor. Des d'aquest punt de vista, és preferible fer una gran acció exemplar, que, tal i com va passar amb l'aixecament de Pasqua a Irlanda (1916), sigui el pròleg de la consecució de la victòria: formació de l'Estat lliure irlandès cinc anys després.

En definitiva, doncs, un llibre altament recomanable per a la formació de qualsevol persona amb voluntat de conèixer el món que no és més que una altra manera de conèixer-nos nosaltres mateixos.

Aquest llibre va ser publicat l'any 2004, i té l' ISBN 84-370 5867-8. Si no el trobeu, podeu intentar-ho aquí o també aquí. Preu 19,23 euros (sense IVA).

dijous, 27 d’octubre de 2005

EN LLUÍS M. XIRINACS JA ÉS LLIURE!
LA LLUITA CONTINUA!

L'alliberament d'en Lluís M. Xirinacs ha estat una victòria de la Raó i del poble català contra els sectors més fanàtics de l'ecspanyolisme rampant. Era tan gran el despropòsit que no han tingut més remei que deixar-lo anar. Corregeixo: els hem forçat a alliberar-lo. Si hagués continuat empresonat la bola de neu s'hagués fet imparable, i això malgrat els intents mediàtics d'amagar la salvatjada. Com cada cop es demostra més, els nou mèdia (internet, els mòbils, etc) han estat peces clau enfront els mèdia tradicionals i oligàrquics.

A continuació reproduïm en la seva integritat la declaració de Lluís M. Xirinacs que va signar a la comissaria. Per descomptat, el seu contingut reprodueix el seu pensament, i no pressuposa que el compartim en la seva totalitat (en aquest cas, la coincidència és d'un 87.5%)....



DECLARACIÓ DAVANT DEL JUTGE.
(Jutjat nº 8 d’Instrucció de Barcelona).


1.- És notòria, des de fa quaranta anys, la meva adscripció a la lluita no violenta. No cal dir que mai no he disparat cap arma ni penso fer-ho.

2.- La meva intenció final, en el meu discurs de l’11.09.2002, al Fossar de les Moreres, fou de col·laborar a l’establiment d’una vera pau al País Basc.

3.- Al meu criteri, no hi haurà vera pau si no s’asseuen a parlar de la independència del País Basc d’una banda l’Estat espanyol i de l’altra els abertzales bascs.

4.- No crec que sigui delicte fer feina d’historiador (de la qual es pot discrepar):
-de descriure una guerra d’alliberament nacional que dura ja quaranta anys,
-i de comparar-la amb altres guerres.

5.- Tampoc hi ha cap mena de menyspreu a cap de les víctimes (, parents i amics) de les dues bandes en conflicte, que lamento profundament.

6.- La frase compromesa i conflictiva és: “Em declaro amic d’ETA i de Batasuna”, que certament vaig dir, que havia d’anar acompanyada de “i em declaro enemic de l’Estat espanyol” i que em vaig oblidar de dir.

7.- Aquesta frase és una aplicació de la més pura doctrina no violenta de Gandhi, que he predicat sempre: El no violent, davant d’un conflicte violent, no pot restar neutral; cal que es declari amic de l’oprimit, de l’envaït, i que es declari enemic de l’opressor, de l’invasor. Són els tancs espanyols que ocupen el País Basc. Cap arma basca no vol conquerir Espanya.

8.- I, finalment, com a seguidor de Jesús, que demana estimar també l’enemic, m’esforço en estimar de tot cor, com a enemic, aquest orgullós Estat espanyol (i tots els que li donen suport), invasor d’Euskalherria, de Galiza i dels meus Països Catalans i demanar-li que canviï la seva actitud de domini per la de defensor d’una vera fraternitat entre nacions iguals.


Lluís M. Xirinacs Damians.
Barcelona, 17 de desembre de 2002.

D'ÈRIC BERTRAN A LLUÍS M. XIRINACS, ELS CATALANS SOM CARN DE PRESÓ PER ECSPANYA




Aquesta impressionant foto, feta amb un mòbil i publicada a Vilaweb, mostra el rostre d'en Lluís M. Xirinacs rere uns barrots, no només em recorda la foto del President Màrtir després dels fets d'Octubre del 34, sinó que m'ha desvetllat la següent reflexió.

En poques setmanes hem assistit a l'intent d'empresonament i de rentat de cervell d'un adolescent de 14, l'Èric Bertran, i a l'empresonament, sense precedents, d'un home malalt, de 73 anys, en Lluís M. Xirinacs. Quins punts en comú tenen tots dos casos? El primer és que l'òrgan que els assetja és el mateix: l'Audiencia Nacional, autèntic instrument de repressió polìtica, successor directe del no menys terrible Tribunal de Orden Público (TOP) del franquisme.

El segon punt en comú és que, tots dos són atacats pel seu compromís patriòtic. Tinguem 14 o 73 anys, siguem nens o gent gran els catalans som carn de presó per Ecspanya!

Cal que ho tinguem més que clar! El racisme ecspanyol ens vol fer desaparèixer al preu que sigui i no tolera que ens neguem a ser ecspanyol.

Quin exemple, el de l'Èric i el d'en Lluís, i quin contrast amb altres individus, per no dir morralla, com en Fornesa, de la Caixa, o tot el puto lobby del Cava, que només sentir llurs noms em fan venir basques. Com es pot ser tan cretí per dir a aquestes alçades que som ecspanyols? (Ara penso qui és el malalt que darrerament ha dit que som ecspanyols? Si és boig, que el tanquin!)

Us convido a mobilitzar-nos per la llibertat d'en Xirinacs i contra el racisme ecspanyol.

dimarts, 25 d’octubre de 2005

DISCURS DE LLUÍS MARIA XIRINACS EL PASSAT 11 DE SETEMBRE DE 2002 AL FOSSAR DE LES MORERES (BARCELONA)

Benvinguts tots, avui és el dia de la independència dels Països Catalans (P.C.). Si avui no podem parlar d'independència, quan en parlarem? Afirmar la independència dels P.C. és una cosa que gairebé molta gent se la té prohibida. Sembla que no es pugui obrir la boca i se'n parla només amb mitja boca. Independència, sobirania, emancipació, alliberament, autodeterminació; tots són sinònims i vol dir que fem el que creiem que hem de fer nosaltres. Això es democràcia. Per tant la independència és democràcia. Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure. Ja sé que els que sou aquí, la majoria o la immensa majoria heu vingut per convenciment, no cal que us ho digui. Però també és cert que, fora d'aquí, hi ha molta fredor, que molta gent viu en la ignorància, en connivència amb l'enemic o com enemic opressor del país.

Tot aquell que viu i treballa o no treballa als Països Catalans, tot aquell que està radicat en ells i no els estima per damunt d'Espanya, d'Europa o del món i no estima les altres instàncies més altes a través de l'estimació del seu país, no es digne de viure en un país. Pot tractar-se d'ignorància o de malícia. En el primer cas s'ha d'esmerçar pedagogia, educació i anar impartint instrucció. En el segon cas se'ls ha de combatre.

25 anys d'aquest acte del Fossar de les Moreres. Els anys 76 i 77, servidor no hi vaig ser, perquè estava davant de la presó model de Barcelona, encara demanant amnistia. Però l'any 78, ja vaig ser aquí, vaig parlar i em vaig sentir molt feliç de poder-hi parlar. Han passat 25 anys i no s'ha parat mai, amb dificultats, amb molt de mèrit, amb un missatge inequívoc radical o troncal. La paraula "radical" a vegades és devaluada perquè sembla una cosa de gent extremosa. Tots els arbres tenen arrels, tots els arbres tenen tronc i el tronc i les arrels són allò que es defensa aquí. No és allò que es defensa més enllà (al monument d'en Casanoves). Allò són comissionetes, colletes, floretes. El mèrit és aquí. I deixeu-me recordar, perquè no es recorda, que aquest any, també fa 25 anys que es va assassinar l'Assemblea de Catalunya. És importantíssim. Era la nostra ETA.

Avui mateix, i això tampoc es diu en l'actual celebració dels 25 anys de la manifestació de l'onze de setembre de 1977, cal dir que aquella manifestació no va ser el resultat d'una crida celestial. La manifestació de l'aprop d'un milió de persones, va ser el resultat d'una Assemblea de Catalunya orgànica, organitzada, plena de delegacions, plena d'Assemblees inferiors: de veïns, municipals, comarcals i de regió o vegueria, per exemple l'Assemblea de les terres de Lleida, per exemple la municipal de Cambrils, que ha escrit la seva història a "l'Assemblea de Cambrils dins de l'Assemblea de Catalunya". Etc. Aquesta era, doncs, una assemblea orgànica en tot el país i cada organisme d'aquests va portar 10,15, 20, 30, 50 persones i d'aquí en va eixir el milió. Aquest milió no fou cap miracle, el miracle fou l'Assemblea de Catalunya. Ella era tot allò que teníem; era la nostra única força.

I, cosa mes tràgica encara, l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per catalans; l'Assemblea de Catalunya fou assassinada per tres grups polítics que encara tenen moltes quotes de poder en el sistema actual. Ho sento molt. I hagué, en canvi, partits, com Esquerra Republicana, que no van votar la dissolució de l'Assemblea de Catalunya. Però hi va haver uns quants que
van consumar aquella compra-venda d'escons que un company ha esmentat abans; que van preferir llur escó que tenir un poble organitzat. Tenir un poble organitzat és la cosa mes forta socialment que existeix. Bé, han sorgit moltes dificultats i jo haig de dir, en aquest punt, que estic content perquè fa un any, dos anys, tres anys, que ha sorgit meravellosament munió de gent jove, gent molt jove, independentista que estima la terra i s'ha anat ajuntant en diferents grups, que, entre altres actuacions, han obert una sèrie de bars, com "herriko tabernes", per tot el país i que defensen inequívocament aquest dret i aquest deure de la independència.

Saludo a la joventut de l'esquerra independentista, que actualment està en alça, moltes vegades sense tenir ni pares ni avis de tradició catalana, sinó que ells han començat un altra vegada de zero i els demano que aquest braó que han tingut per començar de zero i d'entendre la justícia des de la seva arrel, encara que no hi haguessin gaire bons exemples, els recomano que estudiïn, molt, la història de Catalunya per no repetir els errors dels seus avantpassats i que tirin endavant el país.

Ara vull entrar en un tema curtet, però important, que ningú me l'ha dictat. L'organització d'aquest acte no té cap responsabilitat del que jo digui. No m'han posat condicions de cap classe. Ho dic jo, sota la meva responsabilitat. Es tracta del terrorisme. Jo em sento en aquest moment amb els peus assentats damunt dels ossos de terroristes, d'aquella gent que va defensar per les armes Catalunya i els Països Catalans. Perquè també van caure, alguns abans i alguns després, la resta dels Països Catalans, sota el Borbó francès o espanyol. Em refereixo a aquells que van defensar la nació per les armes i que avui dia els homenatgem. L'Ajuntament de Barcelona ha fet un pebeter aquí, unes coses molt boniques. Són terroristes perquè van lluitar amb les armes per defensar el seu país, com fa ETA.

Els alemanys deien terroristes als maquís que defensaven França, els francesos desprès els van dir herois. Els francesos tractaven de terroristes els algerians perquè lluitaven per Algèria i desprès els
algerians els han fet herois. Aquests que estan enterrats aquí son els nostres herois. Si els enemics s'entesten en dir que són terroristes, doncs nosaltres també som terroristes.

Macià, en la introducció de l'estatut d'autonomia de 1931 deia: tan de bò que no faci falta exèrcit. Era no violent de cor, tot i ser militar. Però si necessitem exèrcit que només sigui defensiu, qui sigui només per defensar allò que ens han pres. És molt diferent un exèrcit ofensiu que un exèrcit defensiu. Aquestes paraules de Macià no tenien res a veure amb les d'aquelles persones hipòcrites, de vegades fins i tot bisbes (fora de quan guanyà en Franco) que diuen que s'ha de negar la violència vingui d'on vingui. Són hipòcrites, són hipòcrites.

Gandhi deia que el no violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí i ho dic ben alt, per si hi ha algun policia o algun fiscal: em declaro enemic de l'Estat espanyol i amic de la ETA i de Batasuna.

Penseu que la guerra tenia a l'Edat Mitjana unes nobles regles d'una certa humanització, especialment a partir del moment en què l'abat Oliva, un dels fundadors insignes de Catalunya, va establir les famoses Lleis de Pau i Treva. Avui dia hi ha la convenció de Ginebra per fer la guerra una mica mes humana i menys salvatge, però poques vegades se segueix la convenció de Ginebra. Ni en les guerres espanyoles ni en les americanes. Els americans han tirat bombes sobre hospitals, els americans han tirat bombes sobre escoles, els americans han matat els enemics amb bulldòzers tot ofegant-los amb sorra, els americans han tirat napalm al Vietnam i a Corea, els americans han tirat bombes sobre gent que s'anava a casar, que celebrava la cerimònia d'un casament. Quan el terrorisme és d'Estat, d'aquestes barbaritats se'n diuen efectes col·laterals i a continuació s'afegeix "ho lamentem". Recordeu que Batasuna, al País Basc, quan ETA produïa un fet d'aquests també deia "ho lamentem" al Parlament o als Plens municipals. Com a mínim estan d'igual a igual.

Però torno a insistir que és radicalment diferent ocupar un país aliè que defensar-se de l'ocupació del propi país. És essencialment diferent. I, a més a més amb estils diferents. ETA, com que està en guerra, mata però no arrenca ungles. Jo he estat a la presó amb gent d'ETA amb ungles arrencades. ETA no tortura. ETA mata els que considera els seus enemics, però no tortura. En canvi, Lasa i Zabala van morir torturats. ETA posa bombes en un lloc on es pot ferir gent que no sigui militar o no sigui relacionada amb els opressors, però avisa. Sabeu quant costa, en règim de clandestinitat, trobar la dinamita, pagar-la o robar-la, transportar-la, col·locar-la, i, a sobre, quan ho tenen tot a punt, avisar que la desactivin? Responeu-me, per què ho fa, això? Ho fa per què encara conserva una mica de noblesa, de l'estil de Ginebra i la conserva per què encara els seus enemics, molt més poderosos, no l'han malejat prou, tot obligant-la a dur una vida de rata de claveguera, amagats, perseguits, sense poder tenir parella, ni fills, ni tan sols anar al cinema. No poden tenir res. En aquestes circumstàncies no poden filar massa prim i si de vegades fereixen algun innocent no és la seva voluntat. La gent potser no sap que, en el cas de l'Hipercor de Barcelona, ells van avisar i va ser la policia o els responsables de l'empresa qui van callar. I si, encara, l'estat espanyol no tira bombes com ETA, si no posa tancs al carrer com els anglesos a l'Ulster o els jueus a Palestina, és per que és prou més fort i no ho necessita. I mireu els jueus com tot i posar els tancs al carrer contra els palestins no han il·legalitzat al-Fatah d'Arafat, i els anglesos no han il·legalizat el Sinn Fein. En canvi aquí s'il·legalitza tot, s'ignoren les treves -unilaterals- es busquen -a l'estil Sharon- la guerra i les víctimes i es mata l'emissari de la pau basada en la independència. Per tant, estic totalment en contra d'aquesta il·legalitzaciói, si això provoca que em jutgin i em condemnin, estaré orgullós d'anar a la presó, per què la presó serà el nostre lloc.

Una paraula més, per acabar, adreçada a l'Esquerra independentista que està a l'alça. D'independentista suposo que aquí n'és tothom o la immensa majoria. De l'esquerra potser no. Hi pot haver-hi també gent que sigui de dretes i gent que sigui de centre. Demano que aquells que siguin d'esquerra sàpiguen posar-se a l'altura del segle XXI. L'esquerra clàssica inventada
als segles 19 i 20 està molt decaiguda per què la força dels oprimits no és avui només la força dels obrers. Avui dia hi ha poc treball i per tant pocs obrers. La força dels oprimits és la "força del poble" sencer, que cabalment això vol dir la paraula "democràcia". En tot el món hi ha una demanda de participació democràtica. I jo demano a tota la gent independentista i d'esquerres que es posi a favor del poble ni que siguin partits, ni que siguin sindicats, ni que siguin entitats, tots a favor del poble. L'única manera forta i no violenta per complir el deure de la independència per via pacifica és organitzar-se en assemblees populars territorials de barri, municipi, comarca, regió, país, nació. No dependrem d'exercits, no dependrem de Rockefellers, no dependrem de Vaticans, no dependrem d'instàncies foranes, com s'esdevé quan s'assoleix una independència mal feta. La nostra independència vol aconseguir-se i vol sostenir-se. I només se sosté si és fundada en ella mateixa com els castells dels Xiquets de Valls o de Terrassa, amb la gran pinya a sota i l'anxaneta, el mes petit de tots, a sobre. Que la força estigui en el poble. Quan s'apropi aquell dia en què l'Assemblea dels Països Catalans estigui a punt per exigir la independència, us asseguro que els polítics més febles s'afanyaran a corre-cuita a declarar la nostra independència des dels Parlaments per tal que no ho faci el poble.

XIRINACHS DETINGUT, L'ESTRATÈGIA DE LA TENSIÓ, PAS U.

En Lluís M. Xirinachs ha estat detingut en aplicació de la llei antiterrorista, segons sembla quan anava a renovar-se el Document d'Identitat. No consta que hagi estat necessari la participació en l'operatiu dels GEO, ni dels Grups Rurals de la Guàrdia Civil o dels agents del CNI...
Deixem-nos de conyes. Estem assistint a l'estratègia de la tensió. L'estat ecspanyol està intentant torpedinar des de dins el procés que creu que portarà al seu esberlament, que és el de l'aprovació del nou estatut. Els ecspanyols viuen en un estat de bogeria col.lectiva com ho demostra que des del Borbó gros, passant pel Borbó petit, seguint per la pràctica totalitat de les grans institucions centrals (Banc d'Ecspanya, Consejo Gral Poder Judicial, CC.OO., UGT, CEOE, etc) estan segregant defenses per protegir els seus privilegis immemorials.

El poder judicial és sense cap mena de dubte un dels més oposats a la modificació de l'statu quo. Cal tenir present que és qui menys s'ha vist transformat per la Constitució o l'Estat Autonòmic, de manera que les dues institucions jurisdiccionals d'abast ecspanyol, és a dir, el Tribunal Suprem i l'Audiència Nacional, van travessar la transició ecspanyola sense quasi adonar-se'n. Per cert, l'Audiència Nacional, és la successora directa i legítima del terrible Tribunal de Órden Público (TOP), institució d'avantguarda en la repressió contra els militants antifranquistes.

Doncs bé, el poder judicial, l'únic que encara controla el PP a través de la seva majoria en el CGPJ, ha ensenyat les dents tot activant la detenció de qui sense cap mena de dubte encarna no només la imatge de la resistència antifranquista per excel.lència -fins i tot va estar a punt de rebre el Premi Nobel de la Pau-, si no també la persona que, tenint-ho tot a favor, no només es va negar a entrar en el sistema de la transició, sinó que va denunciar amb pèls i senyals La traïció dels líders, fet pel qual es va convertir en una bèstia negra, no només de la classe política oficial, sinó sobretot dels seus aduladors mediàtics, que no han dubtat mai en desprestigiar-lo així que n'han tingut l'ocasió.

Bé al marge de tot plegat, què significa la detenció d'en Xirinachs? Doncs incrementar l'estratègia de la tensió en un moment clau. No és cap casualitat, per descomptat. És un pas intermig envers el que ja he anunciat que passarà de forma inevitable. Que tot plegat és un muntatge per incrementar la tensió ho demostra el fet que va ser detingut quan va anar a renovar el document d'identitat. Per que ara? Doncs perquè cal posar tota la carn a la graella i fer possible que tot plegat faci un pet com un aglà! Algú em dirà que els sofisticadíssims sistemes d'informació ecspanyols no sabien on localitzar Xirinachs... bé això no s'ho creu ni el més beneit de la colla!

Ecspanya, l'ecspanya eterna enemiga atàvica de la Catalunya Lliure, ha posat un pes més en la balança de l'estratègia de la tensió.



Ara cal donar una resposta contundent, si bé em temo que la partitocràcia i els seus acòlits mediàtics, no estaran "per la labor", atès que han estat els destinataris de moltes de les crítiques i denúncies del propi Xirinachs. (Salvant les distàncies i honroses excepcions, pot passar com amb en Salvador Puig Antich, quan "el Partido" va passar de mobilitzar-se per impedir el seu assassinat. Corregeixo, va esperar que l'assassinessin per després mobilitzar-se per treure rèdits polítics d'un crim d'estat).

Per això la resposta ha de ser de caire popular (en el bon sentit de la paraula, per descomptat) i de base, seguint per altra banda les teories organitzatives del propi Xirinachs que abomina de les organitzacions jeràrquiques i burocratitzades. Una resposta, doncs, massiva, popular i autoorganitzada. Un tipus de resposta on les noves tecnologies, per sort, poden jugar un paper molt important.

LLIBERTAT XIRINACHS!
AUTONOMIA? LA DE PORTUGAL
INDEPENDÈNCIA!

LA POLÍTICA DEL COUTEAU SOUS LA GORGE

Se'm demana que expliqui què entenc per política del couteau sous la gorge tal i com es dóna al Quebec. El primer que he de dir és que aquesta expressió és sovint utilitzada per la premsa anglocanadenca i federalista, per estigmatitzar el moviment sobiranista quebequès. És quelcom comparable a la típica acusació que els ecspanyols ens fan de ser uns xantatgistes, pesseteros, fenicis, etc, etc.

Dit això, però, cal afegir que també es pot aplicar a l'estratègia sobiranista d'anunciar, com a estratègia electoral, que en cas de victòria del Partit Quebequès, es convocarà durant la legislatura un referèndum d'autodeterminació. D'aquesta manera es pretén aplegar el màxim de vots sobiranistes.

Si apliquem l'exemple al cas català seria col.locar un ganivet al coll -a la gorja- dels ecspanyols (quina imatge més deliciosa, redéu!), el fet que ERC o CiU (vés a saber) anunciessin com a estratègia electoral per a la contesa del 2007 que en cas de guanyar les eleccions, convocarien un referèndum d'autodeterminació durant els quatre anys següents (m'excitaaaa), és a dir, com a molt tard, cap a la tardor del 2011.

Us imagineu el pollastre que es muntaria? Doncs bé, això és la política del ganivet al coll. Afegeixo, però, que després de dos intents, determinats sectors del moviment sobiranista quebequès, ja veuen aquesta estratègia com a massa moderada, i preconitzen l'opció d'una elecció referendària, que consisteix en passar olímpicament del referèndum, i anunciar durant la campanya electoral que si el PQ guanya, un cop constituïda la nova Assemblea Nacional del Quebec, una de les primeres mesures que es prendria, sino la primera, seria fer una Declaració de Sobirania solemne, a l'hora que es reclamarà el reconeixement internacional i s'oferirà al govern canadenc negociar els termes de la partició.

(De fet, això mateix és el que feren les colònies americanes que formaren els Estats Units. La Declaració d'Independència es va aprovar el 1776, la Confederació s'aprovà definitivament el 1781, la guerra amb els anglesos acabà el 1783, i la Constitució que encara avui roman, no s'aprovà fins el 1787, és a dir, onze anys després de la declaració d'independència!)

Bé tornant a casa. L'escenari que podria fer factible aquesta estratègia seria el següent:

1. La reforma de l'estatut s'encalla al Parlament dels lleons per les clatellades en forma d'esmenes que presenten els sociates i que obliguen a retirar-lo o, alternativament, és rebutjat en referèndum pel poble català (2006)

2. Les eleccions del 2007, tant les autonòmiques al País Valencià i les Illes, com les del Principat, se salden amb uns resultats extraordinaris per les forces sobiranistes catalanes (ERC i CiU), i per un vot de càstig al PSC(PSC-PSOE) per la seva traïció al poble català, i per un creixement del vot ecspanyolista del PP, que encara afebleix més els sociates.

3. Crisi de les finances ecspanyoles pel col.lapse que significa la fi de l'arribada dels fons europeus, que obliga a fer un replantejament i que per descomptat caurà sobre les espatlles dels catalans i les catalanes (2007-2008).

4. Els partits sobiranistes al Principat elaboren una nova proposta d'Estatut que de seguida és rebutjada pels ecspanyols. Es pren la decisió de convocar un referèndum d'autodeterminació entre el 2009 i el 2011. Cafarnaüm.

Òbviament hi ha elements claus que manquen, com per exemple qui formarà govern al principat, a les illes i al país valencià el 2007 i al conjunt de l'estat el 2008, però tot plegat es tracta d'un esborrany de reflexió que sotmeto a la consideració de qui hagi tingut el valor d'arribar fins aquí en la lectura d'aquest post.

Per acabar deixeu-me, és un parlar :-), afegir que hauríem de fer tot el possible per assolir la sobirania abans de l'11 de setembre del 2014, per tal d'evitar tot el mullader del tricentenari amb els ecspanyols ficats a dins de casa. Res no em faria més feliç que, com recentment ha passat amb la commemoració de la batalla de Trafalgar, aquell dia el govern de la República de Catalunya, convidés els ambaixadors ecspanyol i francès, a un acte de reconciliació entre veïns.

diumenge, 23 d’octubre de 2005

QUAN CAIGUI EL PRIMER MORT

Si hi ha una cosa que em tranquil.litza dels ecspanyols és la seva previsibilitat. Amb ells no tens mai sorpreses. Per això goso afirmar, sense cap dubte a equivocar-me, que aviat assistirem a la mort d'algú. Segurament, la mort tindrà lloc en un moment clau, i serà utilitzada per incidir en el debat estatutari. Serà una mort que costarà al voltant de 500.000 euros, però que, depèn de qui pringui, segurament hi haurà gent que els donarà per ben gastats. Què són 500.000 euros en comparació amb els miliards (milers de milions) d'euros que anualment Ecspanya ens roba?

No tinc ni idea d'on es produirà el succés. Potser a Madrid, potser a València, potser a Palma o potser a Barcelona, o a qualsevol ciutat metropolitana o a les comarques. Fins aquí no hi arribo. Però la història ens confirma que de morts n'hi hauran.

Ara bé, depèn de qui sigui el mort, assistirem a un tractament mediàtic del succés que ja coneixem de sobres. Vegem-lo.

Si el mort és dels nostres, la premsa goebelsiana parlarà que la mort va tenir lloc enmig d'una baralla, com a conseqüència de l'enfrontament entre dos grups i que no se sap del cert qui van ser els autors materials dels fets. I punt.

Si el mort és un ecspanyol, els crits i esgarrips de la Brunete arribaran a les antípodes i ens podem preparar per un bombardeig dels més bèsties. La repressió serà immediata i no podem descartar l'aparició de llistes negres i el recurs al remor de sabres. Les acusacions seran directes, sense cap mena de prevenció i tacte, i per descomptat sense separar el gra de la palla. El catalanisme serà criminalitzat i no es filarà prim.

El més trist de tot és que res del que passarà serà excessivament original. He dit.


NO M'HA AGRADAT

Malgrat la poca simpatia que tinc per en Maragall, no m'ha agradat el fet que Carod i Puigcercós es reunissin a Madrid amb ZP, Montilla i Rubalcaba. Ho considero un acte de deslleialtat, i encara més, com fer-se partíceps de l'intent de carregar-se Maragall per salvar el cap de ZP. Com podem pactar amb els ecspanyols com ens matem entre nosaltres? Quan tindrem més sentit de la dignitat? En ZP pot semblar un bambi, però estic del tot segur que mai morirà per Catalunya, políticament parlant, és clar. Si ho veu necessari, ens donarà l'esquena.




dissabte, 22 d’octubre de 2005

GETAFE, COM A REFERENT

Se'm retreu, cordialment sempre, el meu silenci dels darrers dies. "Amb tot el que està passant", se'm diu, "i tu ja no ens envies res". No és pas per mandra, però és que penso que ja ho he dit tot. La meva proposta sobre com podem entendre'ns amb Ecspanya ja la vaig exposar recentment. Al marge d'això, deixeu-me que us digui el següent:

Primer. Em nego a escriure sobre el president zombie, sobre en Maragall, que en el seu dia va ressucitar d'entre els morts. En Maragall és un "príncep", un "diví" que ha estat mimat per tots els mèdia i ara es paga el preu. Em declaro incapaç de teoritzar sobre la seva personalitat o el seu pensament polític. No puc. En tant que analista polític, jo no jugo en la primera divisó, que és aquella formada pels tertulians radiofònics o televisius, pels columnistes de premsa de paper o de publicació electrònica, que esmorzen, dinen, berenen, sopen i segurament també dormen amb la classe política. La meva perspectiva analítica és, com diuen a la universitat, de "rang mitjà", la qual cosa implica una certa distància, entre crítica i irònica, que em permet compatibilitzar un "cert" coneixement de la classe política amb la suficient intel.ligència per no babejar quan penso amb en Pepe Montilla, el qual, segons semblava no fa pas gaire, havia de ser, en opinió de molts analistes "de la primera", el salvador del país. El preu de tot plegat, és que segurament no tinc a l'abast notícies fresques per penjar cada dia. Però bé, accepto pagar aquesta servitud.

Dos. Em nego, ni boig, a trencar-me la cara amb qualsevol ecspanyol de merda per aquest nyap d'Estatut, que ara estem convertint en una mena de Taula dels Deu Manaments, i que no servirà més que per allargar la submissió de la nostra Pàtria a Ecspanya durant uns quants anys més -espero que pocs (segur, vaja). L'únic aspecte positiu que té aquest episodi és el fet que el 89% dels diputats van votar-hi a favor. En conseqüència, si el Parlament del Parc es mostra incapaç de defensar aquest document de manera mínimament digna, davant del Parlament dels Lleons, quedarà molt clar que l'autonomia no serveix de res i que la tant esmentada "via catalana" és una conya marinera, la qual cosa obrirà la porta a la via realista d'assolir la independència, que no és altra que la del couteau sous la gorge ja teoritzada des de fa temps al Quebec.

I tres. Que qui no veu la tempesta que s'acosta és que és cec o neci. Ja és hora de passar a l'acció. El PP és un partit que s'ha d'il.legalitzar per nazi, genocida i incitador a l'odi. Els fets de Getafe, combinats amb l'onada de catalanofòbia que es desferma cada cop més intensament, i amb l'òbvia vinculació de gent del PP amb organitzacions paramilitars nazifeixistes, responsables de molts dels atacs que darrerament es produeixen arreu del país, no pot quedar impune. Parlar de llibertat d'expressió per defensar el PP és caure en el dèficit Nuremberg al qual ja em vaig referir fa uns quants posts. Ens hem de clavar en el cap que a l'Estat ecspanyol, és l'únic lloc del món on el feixisme no ha estat mai derrotat militarment. I això es paga. Per això és urgent desempallagar-nos d'aquest llast que ens enfonsa cada dia que passa.


JAUME ROS I SERRA (1918-2005), in memoriam

Ha mort en Jaume. Un vell patriota amb el qual vaig compartir ara fa uns anys, una tertúlia política que fèiem tot sopant. Les seves memòries ens donen un munt d'informació sobre la història del nostre país. En Jaume era franc i ferm, un home de pedra picada.

Malgrat que no has pogut veure la teva Pàtria Lliure, la teva contribució a la victòria final ha estat decisiva i et prometo que faré tot el possible perquè així se't reconegui, en el moment oportú. No en seré l'únic.

dimarts, 18 d’octubre de 2005

FLAIXTV I ONA: COM LES GASTEN ELS ECSPANYOLS

El panorama mediàtic català s'ha vist sacsejat darrerament. FlaixTV, sens dubte, la televisió més trencadora dels darrers anys, ha estat venuda al grup Vocento, editor entre d'altres del diari ABC. Per la seva banda, Ona Catalana, ha passat a ser controlada pel grup LOCALIA, vinculat al clan dels Polanco. De manera que, en un tres i no res, hem vist com dos mèdia catalans passaven a mans ecspanyoles. I les conseqüències no s'han fet esperar: acomiadaments massius a l'emissora de ràdio i canvi de nom i d'orientació al canal de televisió.

El diumenge, concretament, vaig perdre uns quants minuts mirant UrbeTV, que és com han rebatejat FlaixTV. No cal dir que el canvi és patètic. On abans hi havia modernitat i avantguardisme, ara hi ha caspa i cutreria. No podia trobar un exemple més clar de comparació entre el que és Catalunya i el que és Ecspanya. Feia goig, si més no, llegir els SMS que demanaven a crits el retorn del canal ara finiquitat. La Catalunya adolescent, aquella que representa tan bé l'Èric Bertran, constata en la seva pròpia pell, quin pa donen els ecspanyols, i com Catalunya, que és sinònim de Llibertat, no pot estar per més temps encadenada a aquest llast que és Ecspanya, ni tan sols amb una vinculació autonòmica.

Per necessitat, per higiene, per salut mental, cal desempallegar-se d'aquest mort, d'aquest zombie.

dissabte, 15 d’octubre de 2005

NO HI HAURÀ PAU AMB ECSPANYA FINS QUE NO AFUSELLEM UN PRESIDENT ECSPANYOL I UN DEL REAL MADRID

Penso que el titular ha quedat un mica llarg, però s'ho val. No sé si és el temps ambiental o el temps -l'entorn- mediàtic, però tot manllevant les paraules del poeta, és quan n'estic fins els collons que hi veig clar, i ara n'estic i molt. No cal que sigui un president escollit democràticament - ja se sap que amb els ecspanyols, això de la democràcia....
Algú em dirà que m'he passat tres pobles. Doncs no. O és que algú es pensa que tota aquesta fatxanderia que gasten els ecspanyols darrerament no té res a veure amb el fet que, ni que sigui subconscientment, pressuposen que si ja ens hem carregat un ens en podem carregar quatre, de Presidents de la Generalitat, i punt? Doncs és clar que sí home, no siguem ingenus!. La impunitat crea feres que no tenen deturador, i la impunitat ecspanyola ha durat molt, massa i s'ha d'acabar d'una vegada i per sempre. No els pot sortir gratis insultar, menysprear, matxacar, i després pixar-se al damunt. Ho tenia al pap, i avui penso que és un dia adient per buidar-lo.

UGT-CCOO
Si hi ha una altra cosa que em treu de polleguera, són els sindicats ecspanyols. Una simple comparativa amb el Quebec, Galícia, Còrsega, el País Basc i Escòcia, que haurien de ser els nostres interlocutors estratègics diaris, ens situa en una posició molt feble en referència a la fortalesa del sindicalisme nacional. En la nostra pàtria dominen els sindicats ecspanyols, i passa el que passa, que va i es pronuncien fins i tot en contra d'aquest nyap d'estatut, com també abans es van pronunciar en contra del retorn dels papers de Salamanca. Quina coherència hi ha en el fet de militar en una opció independentista, o votar-la, i pertànyer a un sindicat ecspanyol? És que ets independentista tota la setmana excepte les 20, 35, 38 o 40 hores laborals que fas? Per favor, homeo dona, si el sindicalisme nacional estigués arrelat a Catalunya, no hi hauria ni déu que ens parés. Fixem-nos en la força del sindicalisme cors, que darrerament ha protagonitzat un pols amb l'estat francès, o en la solidesa del sindicalisme abertzale basc, que ha estat l'única pota del MBAN que els ecspanyols no s'han atrevit a tocar, probablement per pressions de la patronal, atès que la força del seu arrelament hauria trastocat el funcionament del teixit empresarial basc. En definitiva, cal denunciar aquestes dues màquines de fer buròcrates que són CCOO i UGT, i reforçar sempre les opcions sindicals catalanes, com la I-CSC.

EXTREMADURA
Una de les trampes del cafè per a tothom que implanta l'Estat de les Autonomies, és la de generar conflictes interterritorials que suplanten l'únic conflicte realment existent, que és el conflicte nacional entre Catalunya i Ecspanya. Qui es beneficia del conflicte interterritorial? En primer lloc el govern ecspanyol que apareix com el mediador neutral quan dos territoris, dues autonomies, es barallen per A o per B. En segon lloc, la classe política interterritorial, és a dir, els polítics regionals ecspanyols, tals com els Ibarra (aka bellotari), Aguirre, Bono, o qualsevol altre mindundi de Múrcia, Castella La Manxa o Castella Lleó.
Cal tenir clar que Catalunya no pot entrar en el joc de comparar-se amb Extremadura, i que els polítics catalans, no poden perdre ni un segon en replicar les declaracions, histèriques o no, de qualsevol polític regional ecspanyol. Extremadura no és l'enemic a abatre, per favor. Ho és Ecspanya i només Ecspanya.

ZP més aprop de la fossa
Si la cimera iberoamericana serà recordada per algú, aquest algú seran els Estats Units, als quals no els ha agradat gens el posicionament d'aquella respecte al cas cubà. Washington té un argument més per tallar el coll a ZP i donar tot el poder a Bono. Després d'Iraq, Cuba.


dijous, 13 d’octubre de 2005

LA TRAMPA D'EN SOPENA

Que l'Enric Sopena és un periodista orgànic, a més de poder fàctic de la comunicació a Catalunya i a l'Estat ecspanyol, és públic i notori. Per això, els seus articles o declaracions tenen una importància considerable. No cal oblidar que ell era el director de TVE quan el PSOE va organitzar el referèndum sobre l'Otan el 1985, recordat com un dels exemples màxims de manipulació mediàtica contemporània.

Doncs bé, en un article a El Periódico de Catalunya -on si no?- adverteix que, com si hagués llegit el post que vaig penjar ahir, cal ajudar Zapatero. Senyal que, el que jo denomino Operació Casado existeix d'una manera o una altra.

Però el que m'ha cridat més l'atenció de l'articulet en qüestió és la següent frase: "Ara toca fer pinya amb Zapatero fent més fàcil l'aprovació de l'Estatut".

Aaah, com diu en Ferran Monegal, "fent més fàcil", com se't veu el llautó. Exigeixes clarament una baixada de pantalons de tot el Parlament de Catalunya, per tal de beneficiar un col.lega. Que n'ets de trapella, Sopena!

Penso que si els autonomistes voleu encara conservar el coll, el més fàcil, és aprovar l'Estatut tal i com està, en un procés ràpid, que situï l'aprovació el més lluny possible de les properes eleccions ecspanyoles, perquè no hi ha cap mena de dubte que quant més s'allargi el debat estatutari, més vots aniran guanyant els peperos, i els sociates us quedareu amb el cul enlaire. Si el PSC el va votar al Parlament del Parc, no hi ha cap raó perquè el PSOE no el voti al Parlament dels lleons. O si no que parteixin peres d'una punyetera vegada, que els catalans no hem de patir els problemes psicològics d'identitat d'aquells que, pressumptament, no tenen clar quina és la seva Pàtria.

dimecres, 12 d’octubre de 2005

L'OPERACIÓ CASADO ESTÀ EN MARXA, O COM A ZP LI QUEDA MENYS QUE UN TN

Ja ho he dit en altres posts, però és que els esdeveniments passen volant. A ZP, el Bambi, ja li queda menys d'un telenotícies (TN). No tinc cap mena de dubte que hi ha una Operació Casado en marxa. Que què vull dir amb Operació Casado? Em refereixo al darrer cop d'estat reeixit que hi ha hagut a l'Estat ecspanyol (si considerem que el 23-F, només va reeixir parcialment, és clar). El cop d'estat del Coronel Segismundo Casado va tenir lloc durant la nit del 5 al 6 de març de 1939 i va significar la fi del govern Negrín en el bàndol republicà i la seva substitució per un Consejo Nacional de Defensa, el qual va iniciar negociacions amb els franquistes per acabar la guerra. Aquests, però, no en volgueren saber res, i prosseguiren les operacions militars fins que el 28 de març van entrar a Madrid.

Doncs bé, tot sembla indicar que el mijnistro Bono pot esdevenir el nou Casado que pot tallar el cap a ZP. És altament clarificador aquest article elaborat pel Grupo de Estudios Estratégicos (GEES) i publicat recentment en un confidencial de tendència goebbelsiana, per la qual cosa comprendreu que no l'enllaci.

Per més inri, el divendres passat, Bono va fer campana al Consejo de Ministros, per tal d'assistir a una inauguració d'un Curs Internacional de Defensa a la ciutat de Jaca, fet aquest totalment inaudit, atès que els ministres mai se salten els consells si no és per raons de força major (o per trobar-se en viatge oficial). Paradoxalment, i sense saber ben bé a sant de què, Bono va coincidir a Jaca amb el Senyor X, és a dir, Felipe Gonzalez.

La foto dels dos polítics encaixant, valia més que mil paraules, el Senyor X donava un evident suport a Bono, un suport que se suma al de Guerra, Rodriguez Ibarra (aka bellotari), et tutti quanti. El cercle s'estreny al coll de ZP, i les negociacions de Bono i d'altres amb el PP són actes de profunda traïció i deslleialtat.

La paradoxa de tot plegat, és que, com li va passar a Casado, aquesta aproximació al feixisme ecspanyol, només farà que afeblir el bàndol republicà/progressista, en benefici d'aquell.

Sigui com sigui, ara sembla evident que el següent pas que farà la grosse koalitione de facto, PP-PSOE, serà canviar la llei electoral ecspanyola pel eliminar el "pes" dels partits nacionalistes i independentistes. Tough times are coming, but, always look on the bright side of Life (això últim és dels genials Monty Python).

dilluns, 10 d’octubre de 2005


VALÈNCIA I PERPINYÀ ES MOUEN


Aquest cap de setmana, en plena ofensiva catalanofòbica ecspanyola, hem assistit a importants mobilitzacions a dues ciutats claus de la nostra Pàtria: València i Perpinyà.

És quelcom que ens ha d'omplir de joia i orgull que en aquelles zones on més difícil és viure en català de forma quotidiana i desacomplexada, encara els catalans i les catalanes tinguem força per sortir al carrer i plantar cara.

A la ciutat de València van tenir lloc dues manifestacions. Una, el dissabte 8 d'octubre, convocada per la comissió unitària 9 d'octubre, i que va aplegar milers de manifestants. La segona manifestació es va fer el diumenge al vespre, organitzada per Endavant i amb la participació entre d'altres d'Alerta Solidària i la CAJEI, amb l'assistència de 500 persones.
Ambdues manifestacions tenien un doble objectiu: celebrar l'aniversari de l'entrada de Jaume I a la ciutat de València, i , també, denunciar el projecte de reforma de l'estatut valencià pactat per PSOE i PP, i que no és més que un nyap elevat al quadrat, una autèntica presa de pèl.



Per la seva banda, a Perpinyà, el dissabte, 8, també es va celebrar una manifestació contra la proposta de modificar el nom de la Regió Llenguadoc-Rosselló pel de Septimània, proposada pel President del Consell Regional, el sociata Georges Frèche. Va ser una de les manifestacions més nombroses de les que es recorden en aquesta ciutat.

Vull remarcar la importància d'aquestes mobilitzacions, més enllà dels seus aspectes quantitatius, perquè tenen lloc en un context duríssim contra tot el que sigui català. Per això, és particularment destacable l'exemple donat per les manifestacions celebrades a la ciutat de València. Penso que han de servir d'exemple a molts blaveros del nord.

Nota Important. La meva intenció era anar a una de les dues convocatòries, però una indisposició m'ha impedit fer-ho :-(

diumenge, 9 d’octubre de 2005

CONTRA LA IMPUNITAT

En els estudis estratègics o polemològics hi ha una llei de ferro que mai es pot oblidar. Si Alfa pot atacar Beta sense ser al seu torn atacat, no hi ha cap dubte que actuarà en conseqüència. Per contra, si sap que la seva acció li comportarà uns costos, llavors haurà de valorar si els beneficis que en tregui d'atacar Beta, són superiors dels costos que generarà. Si no ho són, Alfa renunciarà a atacar Beta. Dit d'una manera més planera: la impunitat genera conflicte, perquè l'atacant sap que no haurà de pagar cap preu per la seva acció. Per contra, en un escenari on l'atacant sap que haurà de pagar per la seva acció, l'incentiu per atacar és molt més feble o, literalment inexistent. És l'efecte dissuassió. Aquest efecte és el que precisament va evitar la III Guerra Mundial. Les dues potències, USA i URSS, sabien que qualsevol atac comportaria de forma immediata l'autodestrucció, per això, mai es van atacar directament -i optaren, dit sigui de passada, per les guerres indirectes.

En el cas ecspanyol, contràriament, ens trobem en una situació d'impunitat institucionalitzada. La impunitat de la violència ecspanyolista, que ataca, agredeix i assassina, de forma descarada, perquè sap que el cost que ha de pagar o és inexistent o és molt petit. Les agressions ecspanyolistes s'estan incrementant cada cop més a Catalunya. Són l'autèntica força de xoc, que pretén desestabilitzar i acoquinar un poble que marxa cap a la seva Independència.

Per això és del tot necessari establir una situació de dissuassió. Els ecspanyols han de ser conscients que qualsevol atac que portin a terme els comportarà una proporció de càstig com a mínim igual o, superior, a la que ells infringeixin. Aquest efecte dissuassió pot ser generat pel propi sistema institucional o pels mecanismes d'autodefensa popular.

En el primer cas, hauria de suposar que l'aparell judicial i els cossos policials (Mossos d'Esquadra, sobretot) tinguessin un compromís ferm en la neutralització de la violència ecspanyolista. Malauradament, el poder judicial ecspanyol no es caracteritza precisament per la seva eficàcia en aquesta lluita. Pel que fa als Mossos, si bé és cert que han desarticulat organitzacions feixistes, sembla ser que estiguin més preocupats per reprimir l'independentisme que l'ecspanyolisme. Tampoc hem d'oblidar la forta presència d'agents provinents dels cossos policials ecspanyols, molts d'ells dels serveis d'intel.ligència, que ocupen llocs claus en l'organigrama del cos.

Pel que fa a la segona opció, es tracta de generar estructures d'autodefensa capaces de repel.lir els atacs feixistes, sobretot en aquells esdeveniments populars (festes, aplecs, marxes, etc) que darrerament han estat objectes d'atac per part dels feixistes ecspanyols. Aquests el que volen és que els catalans visquem en un estat psicològic permanent de perill, per tal d'evitar que ens manifestem desacomplexadament. Es tracta d'una lluita a mort pel control de l'espai públic. I és una lluita que no es pot perdre, que no es perdrà, però que cal posar-s'hi sense cap vacil.lació.

Per tot plegat és tan important mobilitzar-se el proper dia 12: cal dir prou a la impunitat.

dissabte, 8 d’octubre de 2005

QUE NO ENS PRENGUIN PER IMBÈCILS, SI US PLAU

Després d'haver votat a favor del nou Estatut al Parlament del Parc, ara va i els socialistes tornen a presentar les esmenes que no van poder aprovar, ara al Congrés dels lleons. Però qui s'han cregut que són, aquesta gent? S'ha d'exigir que el PSC, com a mínim, i en bona lògica, el PSOE, també, votin a favor del nou Estatut sense cap mena de modificació. Les altres tres formacions catalanes s'haurien de quadrar i dir que per aquí no passen. És que els sociates tenen dos vots, per contra d'un de la resta de partits? Com es pot tolerar aquesta fatxenderia! Els autonomistes no s'haurien de deixar impressionar pel
bluff mediàticopolitic ecspanyol. Però penso que aquesta actitud cohibida i poruga és consubstancial en la psicologia autonomista: ser fort amb els febles i feble amb els forts. Aquesta tremolor a les cames quan els ecspanyols fan el fantasma, contrasta amb el caràcter xulesc i menyspreatiu envers l'independentisme no assimilat, que gasten els autonomistes.

Com sempre, estem assistint a una partida de póker. Qui aguanti ferm fins al final, guanyarà. I ja hem vist que l'equip quatripartit comença a fer figa a la primera mà. Això no farà més que reforçar l'adversari que intentarà matxacar-lo encara més. Quant més dones al teu adversari, més en demana, és una llei de ferro de l'estratègia política.

No puc evitar de traçar un paral.lelisme amb la negociació que tingué lloc entre el 14 i el 17 d'abril de 1931, entre el President Macià i els representants del nou govern republicà ecspanyol. Com és prou conegut, Macià finalment renuncià a la República Catalana, a favor del restabliment d'un govern autònom -que no autonòmic. Va ser, el 17,
"el dia més trist de la meva vida", diuen que digué l'Avi. Va ser una decisió que tingué una repercussió enorme, atès que va marcar el divorci definitiu dins del separatisme d'aquella època, entre macianistes i anti-macianistes, entre possibilistes i "purs i durs".

La paradoxa fou que, en opinió del President de la República ecspanyola, Alcalá Zamora, segons va escriure en les seves memòries, si Macià hagués aguantat ferm uns dies més, se n'hagués ensortit, és a dir, els ecspanyols, finalment haurien cedit. Imaginar què hauria pogut passar amb Catalunya, si la República Catalana s'hagués consolidat el 1931, em fa ballar el cap, ni tan sols goso fer-ho, perquè em fa mal. Per això, opto per fotre'm una mica de whisky abans d'anar a dormir.





Bé, ja està. Acabo: sereu tan imbècils de deixar que, novament, la manca de fermesa i decisió, ens hipotequi setanta anys més de la nostra vida col.lectiva?

Bona nit i tapa't.


dijous, 6 d’octubre de 2005

QUAN ES PERD EL NORD, O L'ESTULTÍCIA DELS AUTONOMISTES

En record i homenatge als patriotes del 6 d'octubre,
a tots els que els precediren i als molts que els seguiren



L'altre dia rebo un correu electrònic d'un destacat diputat de l'Assemblea Nacional del Quebec i membre del Partit Quebequès. Em demana la versió francesa -o anglesa- del projecte de nou estatut. Truco a Serveis Lingüístics del Parlament del Parc i, com ja m'ensumava, no existeix cap traducció en cap de les dues llengües esmentades. Aquest fet contrasta amb el lamentable espectacle dels polítics catalans anant a fer el préssec a Madriz...

Manuel Gonzàlez Alba (1896-1934)

Com es pot ser tan inútil. Fixem-nos-hi. En comptes de fer la màxima difusió internacional del nou projecte, fent-lo conèixer arreu del món i sobretot en aquells països amb una cultura política democràtica arrelada i ferma, que sense cap mena de dubte, considerarien que a un Parlament que pren una decisió amb el suport del 90% dels seus membres, no hi ha déu, que li pugui tancar la boca, els autonomistes catalans van i es munten uns numerets surrealistes a l'única capital del món mundial on mai el feixisme ha estat derrotat militarment. I on en conseqüència, el gruix de la cultura política democràtica no és que no existeixi, és que realment no saben ni el que és. Per acabar-ho d'adobar el president del nyap, va i es deixa insultar per una presentadora de televisió, ignorant, grollera i que per no ser, no és ni líder d'audiència. Ja s'ha de ser desgraciat perquè qui t'insulti sigui un number two. Què baix!

Jaume Compte i Canelles (1897-1934)


La madriditis dels autonomistes és digne de psiquiatre. Quan s'assabentaran que hi ha món més enllà de Madriz i del Km.0?. Com pot ser que en ple festival de la globalització encara hi hagi uns imbècils que vagin a una ciutat de merda penjada enmig de l'estepa, en comptes d'anar a Brussel.les, a Nova York, Washington, Londres o Berlin. Penós i patètic. Sobretot si tenim en compte que fins i tot el més exòtic moviment independentista que es pugui trobar per aquest món nostre, considera obvi que cal que la resta del món compti amb el màxim d'informació sobre la seva causa en, com a mínim en anglès...

dimecres, 5 d’octubre de 2005

Article a l'International Herald Tribune

Renwick McLean, corresponsal de l'IHT, va publicar aquest i aquest articles al seu diari sobre el debat de l'Estatut. També és interessant aquest article sobre la crisi a Ceuta i Melilla.

La BBC també es va fer ressò de l'aprovació del projecte d'Estatut. I el Daily Telegraph.

dimarts, 4 d’octubre de 2005

MONTILLA ATACA MARAGALL
L'esguard d'odi de Manuela de Madre envers Artur Mas que vaig veure per televisió el passat divendres em va donar la pista. Els sociates se sentien derrotats i prometien venjança. I no han trigat ni una puta setmana. Les declaracions de Montilla sobre la necessitat de fer concessions és un míssil de creuer contra Pasqual Maragall. Aquesta gent es pensa que som idiotes: voten un text i ara pretenen modificar-lo. Si el PSC el va votar al Parlament del Parc, després de no sé quantes retallades i autocensures, ara el PSOE l'hauria d'acceptar. Però no passarà això. La suposada Unió de Forces Catalanistes, Mas dixit, és a dir el quadripartit que havia de defensar amb una sola veu el projecte d'estatut a Madrid, sembla que mai es donarà. Il.lusos autonomistes, voleu pactar amb els ecspanyols, i passa el que passa, que us donen pel sac.

Zapatero, dos telediarios o un i mig
Es va confirmant, en ZP o canvia 180 graus o li tallaran el cap. L'Operació Casado ja està en marxa. D'aspirants per tallar-li el cap n'hi ha un munt, a veure qui és més patriota, a veure qui emula el Coronel Casado que va ser qui va fer el cop d'estat contra la República el 1939 i va forçar la rendició sense condicions d'aquesta a favor dels exèrcits franquistes. No em sap greu encertar-la, ja ho havia predit fa unes quantes setmanes.



I parlant de militars
La púrria treu el morro de nou. Amenacen. Des del Borbó, passant pel JEMAD, fins a l'últim xusquero comencen a vacil.lar. I per escalfar-se es dediquen a massacrar "morenos" a l'Àfrica. Ells sí que són terroristes, però dels de debò.

I ara què
El més probable és que Bono substitueixi ZP i llavors la primera iniciativa serà l'acord, el pacte de sang, entre peperos i sociates per modificar la llei electoral ecspanyola per tal de fer disminuir la influència dels partits nacionalistes, per exemple establint una barrera electoral del 10 o el 15% a nivell estatal. La paradoxa és que aquesta mesura pot beneficiar l'independentisme i la reunificació nacional, si s'és mínimament intel.ligent, atès que obligaria els partits catalans a presentar candidatures a la resta dels Països Catalans, i fins i tot a l'Aragó i a Múrcia. S'acabaria d'una vegada per sempre amb el regionalisme autonomista i s'obriria el camí cap a una acumulació de forces realment nacional. Oli en un llum.

diumenge, 2 d’octubre de 2005

MR. AND MS. SMITH (2005)

Aquesta és la típica pel.lícula on el divorci entre crítics i públic en general es fa més evident. Naturalment, els crítics la puntuen a la baixa, mentre que l'audiència, en general, ho fa a l'alça. Davant d'aquest divorci jo m'inclino envers l'audiència, que l'ha puntuada entre el 6 i el 8. Realment em va sorprendre quan la vaig anar a veure fa unes setmanes. No n'esperava tant d'ella. Pensava que seria la típica estupidesa hollywoodiana, i en certa mesura l'és, però feta amb gràcia i amb imaginació. Suposo que també em va atraure l'innegable proximitat a qualsevol videojoc d'acció tipus Rainbow Six, que té, sobretot en el seu darrer capítol. També em va sorprendre el paper de l'Angeline Jolie, una actriu que fins ara no l'havia pres gaire seriosament, però que després de veure-la en aquesta pel.lícula i, sobretot, a Alexandre Magne, penso que comença a consolidar-se com una bona actriu.

Penso que un dels actius que té la pel.lícula és que situa l'home i la dona en un clar pla d'igualtat. Fins i tot, hi ha moments en els que la dona apareix molt més forta que l'home. Per exemple, quan ell confessa que s'ha carregat a 29 o 59 objectius (ara no ho recordo), mentre que ella afirma sense immutar-se i, enfotent-se d'ell, que n'ha despatxat uns 300. Es tracta d'una fortalesa que no és només quantitativa, sinó també psicològica: mentre que ella no dubta en intentar matar-lo quan en té la oportunitat, ell es mostra més feble i té dubtes sobre si carregar-se-la o no. Com si encara tingués un raconet masclista que li fa veure encara a la dona com el sexe dèbil. De fet, hi ha un clar contrast entre ambdós: mentre que ell està tocat per la ruptura, ella es mostra molt més freda i distanciada. Tanmateix, no cal exagerar a l'hora de buscar missatges en aquesta pel.lícula. És clarament un producte de consum de masses, però que està fet amb més gràcia que la majoria, i que té a dos guaperes com a reclam principal. Res més.