dissabte, 31 de desembre de 2005

PSY-OPS ECSPANYOLES

Tal i com ja vaig escriure en un post anterior, els ecspanyols estan practicant cada cop més l'anomenat soft-power, un component essencial del quals són les psy-ops. Recapitulem una mica. Per soft-power, és a dir, poder tou, s'entén l'estratègia de fer front a un enemic no amb recursos contundents, com poden l'exèrcit i la policia, tal i com tradicionalment s'ha fet, és a dir, amb la repressió pura i dura, si no amb recursos molt més moderns, i bàsicament, amb la informació, el rumor, de manera que es dibuixi un marc de referència (frame) clarament favorable als interessos de l'estat. Per practicar el soft-power, doncs, cal disposar no de grans exèrcits, sinó de grans recursos mediàtics i d'un aparell de comunicació i de relacions públiques potent capaç de dibuixar un escenari clarament favorable als interessos propis i contraris al de l'enemic.

Un component essencial del soft-power, són les psy-ops, és a dir, les operacions psicològiques, per les quals entenem les iniciatives adreçades a difondre un estat anímic determinat entre la ciutadania: de por, d'indignació, de frustració, de ràbia, etc. Aquesta difusió es fa, òbviament, a través dels mèdia. La importància de les psy-ops pot ser puntual o continuada. Un determinat esdeveniment, protagonitzat per un o diversos individus pot ser elevat a categoria global i influenciar l'opinió pública, si és convenientment canalitzat pels agents o col.laboradors -orgànics o informals- de l'estat en els diferents mèdia (columnistes, opinadors, tertulians o totòlegs).

Darrerament hem assistit a dues psy-ops de gran rellevància. La primera és la notícia brutal segons la qual, diversos centres sanitaris d'Ecspanya han rebutjat donar atenció sanitària a ciutadans catalans que presentaven la seva Targeta Sanitària Individual (TSI) emesa pel Servei Català de la Salut (CatSalut). He llegit aquesta notícia en dos diaris gratuïts, d'aquells que reparteixen a les boques del metro, i que, penso, cada cop tenen més impacte social, perquè tenen un difusió enorme. No dic que no hagi passat això, però, sospito que es vol elevar fets puntuals que poden haver succeït, a la categoria d'un nou tipus de boicot, el boicot sanitari, amb l'ànim d'espantar el personal. El missatge aniria clarament en aquest sentit: el nou Estatut -el nou nyap- pot implicar un risc a l'atenció sanitària. No cal dir que la Sanitat, juntament amb l'Educació, són els fonaments de l'estat i la societat del benestar. D'aquesta manera, es difon un estat d'angoixa i de por en una part de la ciutadania -molta d'ella d'edat avançada- i es canalitza aquest malestar en el sentit que el culpable de tot plegat és el nou Estatut -considerat pels ecspanyols com inassumible. Cal dir que la TSI s'ha convertit pel ecspanyols en un document indesitjable, ja que el veuen com una mena de DNI català, i per això volen de totes totes substituir-lo per un d'ecspanyol emès pel Ministerio de Sanidad, òbviament.

L'altra psy-op és molt més òbvia, atès que el seu originador és un polític, i en conseqüència, es pren amb molta menys confiança. Em refereixo a l'inefable Mignistro de Defensa, José Bono. Des de Kosovo estant, va declarar que la reivindicació de la diferència havia causat 100.000 morts en aquell territori i 150.000 a Bòsnia. Ens trobem aquí davant un altre tipus d'operació psicològica adreçada bàsicament a aterrir els ciutadans. És pur terrorisme dialèctic, perquè utilitza les declaracions per aterroritzar la població. I amb els sants collons de girar la truita. Qui provoca la repressió i la mort no és la recerca de la diferència, sino l'entestament en mantenir un poble sota el domini d'un estat, és a dir, és el desig de la uniformitat a tota costa, al preu que sigui, el que ha provocat des de sempre, els genocidis i les matances més ferotges.

De fet cada accessió a la independència d'un poble és una victòria de la idea de llibertat i la igualtat entre els humans, una igualtat basada sempre en l'acceptació de la diferència. No debades en els darrers cinquanta anys, s'ha multiplicat el nombre d'estats, un procés que no sembla deturar-se ans al contrari. Es calcula que en els propers deu anys, assistirem a la formació de nous estats. Hem de fer el possible -i l'impossible- perquè Catalunya estigui entre ells.

Espero que, quan d'aquí a poc, Kosovo assoleixi la seva independència -o s'integri a Albània-, en Bono es mengi amb patates les seves paraules (la bandera adjunta és la del Cos de Defensa de Kosovo, substitut del gloriós UCK que va lluitar contra els nazis serbis).


divendres, 30 de desembre de 2005

BARRA LLIURE

"De tres guàrdies que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
ne mataren al Virrei,
a l'entrant de la galera;
mataren els diputats
i els jutges de l'Audiència."
("Els Segadors")

Llistat de diputats catalans que trairan el Parlament de Catalunya.
No calen més comentaris

MERITXELL BATET
ERNEST BENITO
CARME CHACON
MONTSERRAT COLLDEFORNS
CARLOS CORCUERA
TERESA CUNILLERA
ESPERANZA ESTEVE
ESPERANZA FARRERA
DANIEL FERNANDEZ
LLUÏSA LIZÀRRAGA
ISABEL LOPEZ
ELISENDA MALARET
JORDI MARSAL
MANUEL MAS
JOSÉ MONTILLA
LOURDES MUNOZ
MONTSERRAT PALMA
JORDI PEDRET
M. DOLORS PUIG
ÀLEX SAEZ
FRANCESC VALLÈS

dimecres, 28 de desembre de 2005

"TOTS ELS ECSPANYOLS SÓN UNA PUTA MERDA"

(Casa de SuMagestad elRey)

I més falsos que aquesta foto dels Borbons!

dissabte, 24 de desembre de 2005

REIVINDICACIÓ DE JOAN CASANOVAS I MARISTANY (1890-1942)

Els companys de Tribuna Catalana i de l'Associació Conèixer Catalunya, ACCAT, recorden la figura de Joan Casanovas i Maristany, i més concretament el seu Missatge als Catalans, difòs just després d'acabada la guerra dels tres anys. Es tracta d'un document cabdal de la Història de Catalunya i que ha estat injustament oblidat per la historiografia frontpopulista hegemònica en els darrers trenta anys. Aquest missatge considerava clos l'experiment autonòmic i rebutjava la "promiscuïtat" federalista. Advocava, doncs, clarament, per la Independència. El seu posicionament era proper, en definitiva, al que adoptaria en aquells moments el nounat Front Nacional de Catalunya, entès com un front patriòtic de resistència i de lluita per l'alliberament en el marc de la Guerra Mundial que tot just acabava d'esclatar. La seva mort sobtada, el 1942 a l'estat francès ocupat pels nazis, va estroncar una evolució política que segurament l'hagués convertit en un dels referents polítics de la Catalunya "exterior" fent ombra al propi Tarradellas.

Que qui era en Joan Casanovas i Maristany? Va ser un advocat que ja des dels primers anys de segle XX va defensar els obrers i anarquistes catalans en els judicis impulsats per la patronal i pels aparells repressius. En aquesta tasca col.laborà molt estretament amb dos altres joves advocats: Lluís Companys i Francesc Layret. Aquest darrer va ser assassinat el 1920 pels pistolers de la patronal, cosa que demostra que era una tasca on t'hi jugaves literalment el coll. Políticament, Casanovas va formar part d'ERC i ocupà llocs claus com el de President del Parlament de Catalunya i Conseller Primer del govern Companys, entre juliol i desembre del 1936. El seu successor en aquest darrer càrrec no va ser altre que el propi Josep Tarradellas. Els motius de la substitució es troben en la seva suposada implicació en un complot per acabar amb el poder de la FAI durant els primers mesos de la guerra. Segons algunes fonts, l'11 de setembre del 1936, estava previst l'execució d'aquest pla agosarat que tenia per objectiu eliminar la cúpula de la FAI i cercar algun tipus de protectorat per part de França per separar Catalunya de la Guerra entre les dues Ecspanyes. De totes maneres, es tracta d'un episodi poc conegut i amb interpretacions contraposades, àdhuc antagòniques.
En definitiva, el que ens interessa és remarcar que ja al 1940, hi havien destacats polítics catalans que donaven per finiquitat l'experiment autonòmic. 65 anys després, sembla que encara no haguem après la lliçó, i encara volem pactar un nou nyap que ens portarà més dependència política i més espoliació econòmica. Cal recuperar la història que ens han amagat. I Joan Casanovas i Maristany, pertany a aquesta història.

BONES FESTES I FELIÇ ANY NOU


POSTALS DE CAP D'ANY
L'ecspanyolada està que treu foc pels queixals: Vic, València i Mataró, han estat les tres ciutats que han guanyats els tres primers premis de la grossa de Nadal. Realment s'ha fet justícia. Fixeu-vos, si no, la cara d'imbècils que tenen la colla d'aquí sota.
La veritat és que, malgrat el meu cognom, jo mai no he cregut en això de la sort, tot i que he de dir que al meu avi li a tocar la rifa l'any 1930 i s'emportà 200.000 pessetes de l'època, si no recordo malament, que en aquella època era més que una picossada. Amb aquest capital, va posar una botiga de betes i fils per a la seva dona, la meva àvia, a la Plaça Tetuan. Bé, però deixem-nos d'històries familiars.
La sort, pot existir, evidentment, però jo penso que s'ha de buscar. Només si la busques la trobes. Poso un exemple: en Deco, del Barça, ha marcat molts gols gràcies a rebots dels seus xuts en els defenses contraris. Els imbècils diuen que té sort... no senyor, ell fa la seva feina i, només si xutes contra la porteria contrària, pots marcar, si no xutes, és impossible que marquis. Aquesta lògica es pot aplicar a altres escenaris. Per exemple, només si busques la independència la podràs trobar, et serà més fàcil (de rebot) o més difícil (a sang i fetge), però la trobaràs. Allò que és segur és que si no la busques, no la trobes. Ho has entès, arturet?

L'ALTRA LLISTA D'SCHLINDER

Es pot ben bé dir que els 660 acomiadaments (no comiats, com diuen els imbècils d'EL PERIODICO) de la SEAT, han estat triats ben selectivament, amb minuciositat, com si es tractés d'una nova llista d'Schlinder, però al revés, en comptes de salvar-se, se'ls condemna.Diguem-ho clar: HI HA HAGUT UNA EVIDENT REPRESSIÓ SINDICAL AMB LA CONNIVÈNCIA DE LA UGT I DE CC.OO., i qui ha pagat els plats trencats ha estat, com no podia ser altrament, l'únic sindicat amb representació a l'empresa que defensa els interessos dels treballadors, que no és altra que la CGT (Confederació General del Treball).
Una altra menció en el full de serveis a la patronal i a l'estat per part de la burocràcia sindical. No puc entendre -ni entendré mai- com encara hi ha independentistes afiliats a aquestes organitzacions mafioses que no defensen els nostres interessos ni com a treballadors, ni com a catalans. Però tard o d'hora ho pagaran.

dimarts, 20 de desembre de 2005

MOLT BO

diumenge, 18 de desembre de 2005

TOTALMENT D'ACORD, DRA. TUBELLA

Magnífica entrevista del periodista Marcel Barrera a la flamant nova rectora de la UOC, la Dra. Imma Tubella.

Hi destaco dues observacions que fa l'entrevistada. La primera és la seva defensa aferrissada de la universitat com a una institució que ha de prioritzar la recerca i no tenir com a objectiu el de ser un negoci, més enllà de la seva necessària sostenibilitat -és a dir, la de no generar pèrdues. La segona és la seva afirmació contundent i sense embuts que, i reprodueixo íntegrament:

"Internacionalització no significa només Amèrica del Sud. S'ha d'obrir no només a aquests països en castellà, sinó que també s'han de fer cursos en anglès o francès. La tecnologia ens permet fer una universitat multilingüe. També cal deixar clar que la globalitat no existeix de manera abstracta. Funciona si està ancorada en una realitat concreta, i la nostra és la catalana"

Un deu, rectora, què dic, Matrícula d'Honor! Per acabar, vull solidaritzar-me amb la Dra. Tubella pel via crucis -darrerament estic molt litúrgic- que ha hagut de passar durant les darreres setmanes. I és que, malgrat la seva evident moderació, la Dra. Tubella no encaixa en els cànons de la crosta socioconvergent que encara detenta una part del poder al Patronat de la institució.

UNA GRAN PEL.LÍCULA

La setmana passada vaig comprar a través d'Amazon, una de les millors pel.lícules, segons el meu parer. Es tracta de Glengarry Glen Rose (1992). M'encanta, és genial. Sobretot per la seva atmosfera tensa i el dramatisme de la vida interior dels diferents personatges sotmesos a una pressió psicològica enorme. Jack Lemmon, Al Pacino, Kevin Spicey, Alec Baldwin i Ed Harris són tots ells uns actorassos. Sempre he pensat que hauria de ser una pel.lícula d'obligat visionat i anàlisi pels estudiants de publicitat, màrketing, però també pels estudiants de política i de les relacions de poder i d'informació. Hi ha dues escenes que m'agraden molt. La primera quan es reflexiona sobre l'ofici del comercial. La seva filosofia, es diu, ha de partir de pensar que el client potencial porta a la seva cartera una diners que li pertanyen i ha de fer el possible perquè el client els hi torni. Genial. Segon, la lluita per les fitxes fredes i fitxes calentes. Les calentes són aquells clients potencials que han mostrat un interès pel producte i en conseqüència, la probabilitat d'èxit és molt més alta que les fredes. Qui ha fet de comercial porta a porta -i jo ho vaig fer... durant una setmana- sap que és molt dur trucar portes fredes, atès que no saps qui et contestarà i si t'engegarà a prendre pel cul.
Glengarry Glen Rose, és doncs, una pel.lícula altament recomanable. A més a més, també recomano molt The Big Lebowski i aquella obra d'art que és Léolo. Totes elles formen la meva trinitat cinematogràfica, si bé això no vol dir que no n'hi hagi més que m'agraden, com per exemple totes les de Quentin Tarantino, o la del seu col.lega Robert Rodriguez, Sin City, a la qual ja vaig dedicar un post, fa unes setmanes.

També acabo de comprar el DVD d'una pel.lícula que també em va interessar molt fa vint anys. Em refereixo a Siberiada (1978) d'Andrei Mijalkov-Kontxalowski. Recordo que em va impressonar la naturalesa i la lentitud de la història. Ara la podré tornar a veure i sabré si encara aguanta o no. La seva adquisició m'ha fet recordar dues pel.lícules soviètiques que també em van agradar molt en el seu moment: Massacre i la Batalla de Berlin. No sé si estan passades a DVD, però si mai les trobo, les compraré sense dubtar-ho.

divendres, 16 de desembre de 2005

Sobre iPods

Fa pocs minuts he descarregat una cançó de la meva adolescència mitjançant l'iTunes d'Apple. Es tracta de My Sharona del grup The Knack... quants records! És la 81ena cançó que em baixo de l'iTunes. Això vol dir que ja porto gastats 80.19 euros en aquest servei. Són cançons actuals (moltes d'elles conegudes a través de Flaixbac o de la tan enyorada FlaixTV) i d'altres que es remunten diverses dècades enrere, com la mítica House of the Rising Sun, dels The Animals, i coneguda a casa nostra com La casa del sol ixent. Particularment destaco dues cançons de qui possiblement va ser el primer cantant que em va cridar l'atenció i la mort del qual em va fer plorar com el que era, un nen. Em refereixo a Nino Bravo, i a les cançons Un beso y una flor i Libre.
Totes aquestes cançons i d'altres que he copiat de CD que ja tenia, les he descarregades en aquest ipod de 512 mgb, que veieu en la foto. Després de tres mesos, more or less, la seva memòria se m'ha fet petita i ara probablement m'hauré de comprar un iPod Nano.
Però el motiu d'aquest post no és avorrir-vos amb els meus records. El motiu és constatar la tristor i frustració que genera que el servei iTunes que jo rebo i en el qual puc adquirir la meva música, està tot en ecspanyol. És depriment veure que no puc accedir a comprar en l'store dels Estats Units o la Gran Bretanya, on realment figuren les cançons interessants i m'he d'empassar els top ten ecspanyols, molts dels quals són cançons estúpides de grups ultramegasuper subvencionats per l'stablishment de la culturilla onanista ecspanyola, amb aires d'universalistat d'estar per casa. Patètic, en definitiva. I encara bo que veig que l'store ecspanyol conté algunes cançons decents, segurament per que els ituners no són una mostra representativa de la societat ecspanyola, sinó en general, són més oberts, i segurament també perquè molts d'ells són catalans. Suposo que no trigarà gaire en sortir, si és que no ha sortit ja, la típica versió ecspanyola d'un producte global, tipus Pepecars... Fora interessant que algú fes veure a la gent d'Apple la importància de tenir un store en català... però darrerament la gent d'Apple no estan massa sensibles...

dijous, 15 de desembre de 2005

RÈPLICA

Amic Vall,

Passo a contestar el teu comentari.

1. Enlloc dic que la “missió històrica” l’hagi de fer ERC. El sentit que li dono és més generacional o social, que no pas partidista. Hem de fer un esforç per no veure-ho tot a través dels lents dels partits.

2. Tot i que no caldria, vull dir-te que no sóc militant d’ERC, tot i que quan m’han cridat a participar en alguna activitat, ho he fet amb moltes ganes…. Com també ho he fet quan m’han cridat de CDC, d’UDC o bé des de la CUP. Jo sóc patriota, no sectari.

3. Dit això, em sembla perfecte que CiU estigui a l’oposició, ja tocava. La veritat és que els darrers anys de Ciu al govern, a mercè del PP, van ser patètics.

3 bis. Permet-me la llicència de dir que veure com l’ex-conseller d’economia i
finances, Francesc Homs, se n’anava a casa a passejar el seu fastigós gos puça
pels carrers de Sarrià, em va fer una enorme il.lusió

4. Per altra banda, denigro que el president de la CAC sigui en Maragall, el president zombie. Ja vaig dir a un alt càrrec d’ERC, en el seu moment, que si pressionaven una mica, els sociates acceptarien substituir Maragall, un autèntic cadàver polític, per algú altre. Però aquest alt càrrec o no em va fer cas o no és tan alt com jo pensava. En Maragall, i només en Maragall, és una autèntica desgràcia per aquest país.

5. Sobre l’eix esquerra-dreta. Jo tinc una teoria al respecte. Tothom està d’acord en el fet que en Puigcercós és qui marca la línia dins d’ERC. En Putxi és de Ripoll, i doncs de les comarques on l’alternativa al caciquisme rural que representa CiU no és el PSC, sinó ERC. Repassa els resultats a nivell local. Cada cop més la relació CiU-ERC és una relació dreta-esquerra arreu del país excepte a l’àrea metropolitana on encara pulul.len els sociates. Molt sovint fem anàlisi del país des de Barcelona, i el fet cert és que CDC i no cal dir UDC és sociològicament molt diferent a BCN que a les comarques. Fixa’t quina penya tenen els convergents –i encara pitjor els d’Unió- a ciutats com Girona o Lleida… Impresentables cacics i fatxes sociològics. Per això penso que el fet que CDC xupi oposició pot contribuir a modernitzar-la i democratitzar-la, cal liquidar tota l’elit local que, provinent d’UCD i, abans, del franquisme, es va passar a CDC a principis dels vuitanta. En Mas ho pot fer… si no li tremolen les cames i no fa massa cas a La Vanguardia (aiaiaiai).

6. Al feixisme, es digui PP o Boadella o COPE, se l’ha de matxacar sempre. No els podem deixar respirar. Qualsevol acció de denúncia, individual o col.lectiva, pública o privada, pacífica o contundent, em semblen, no només plenament justificades, sinó àdhuc “justes i necessàries” per emprar un vocabulari litúrgic. Ja és hora d’acabar amb la tolerància envers el feixisme. Siguem europeus de debò i liquidem qualsevol veleïtat feixista. També m’agradaria que es complís l’amenaça de Mas de no pactar amb el PPC (pesta porcina clàssica, per cert), “en una generació”. He dit.

dilluns, 12 de desembre de 2005

ELS EXTREMS QUE NO ES TOQUEN

Totalment d'acord amb el conseller Josep Huguet. Presentar ERC i PP com els dos extrems que es retroalimenten és una falsedat que ignora quelcom d'essencial. És comparar un partit demòcrata i anti-feixista amb un altre, l'origen del qual es troba, sense cap dubte, en la dictadura franquista. Equiparar-los, és equiparar democràcia amb pensament autoritari -i amb la política autoritària. Què treu 10 milions de vots? I què, també Hitler va guanyar eleccions, la democràcia no només es guanya en un moment puntual, sinó que també s'exerceix al llarg dels anys de mandat. I no hi ha cap mena de dubte que si Aznar hagués guanyat les eleccions del 2004, hauria suprimit l'autonomia basca i, possiblement, de retruc, la catalana.

Equiparar ERC i PP és un plantejament propi del pensament sociovergent, és a dir de l'oligarquia borbònica, capitalista, autonomista/regionalista, que pretén ser la dipositària de les essències de la Catalunya com cal: obedient, submissa, una mica cridanera, però que té pànic a "fer el ridícul", en definitiva, provinciana i ecspanyola. Un espai on es troben els inefables Roca i Serra, i on el país queda reduït al triangle Sant Gervasi-Cadaqués- Cerdanya.

És la Catalunya petita, eunuca i poca-pena que hem de dinamitar. És la nostra missió històrica.

diumenge, 11 de desembre de 2005

ESTATUT versus CONSTITUCIÓ

Algunes vegades passa, no gaires, però. Passa que coincideixo plenament amb l'article del dissabte d'en Salvador Sostres, publicat a l'AVUI. Segons entenc, en Sostres diu que el contingut del nou estatut -del nyap- és tan complex perquè està pensat en clau autonomista i de defensa enfront l'intervencionisme del govern ecspanyol. És a dir, els pares de l'invent han volgut neutralitzar totes les estratègies futures dels propers governs ecspanyols de laminar les competències que s'hi contemplen. Així es vol evitar que es repeteixi l'estratègia emprada per Madrid en els darrers vint-i-cinc anys, d'afebliment de l'Estatut del 79.

Per contra, si es tractés d'una constitució d'un estat independent i sobirà, el text seria molt més prim, perquè no hi hauria recança envers cap enemic extern. No caldria, doncs, ser un perapunyetes i les coses estarien molt més clares. Penso que és una reflexió prou encertada i que mereix ser aprofundida. Si puc, ho faré en un futur post.

QUI ATACA QUI?
Els aprenents de Goebels de la COPE, s'han fet un fart de parlar del suposat atac contra la seva seu central a Madrid, per part de les JERC (veure vídeo). Però allò que realment està passant és un seguit d'atacs ecspanyolistes contra seus de partits polítics patriotes, atacs que se sumen a les agressions físiques quasibé diàries protagonitzades per elements de l'extrema dreta ecspanyola. Els darrers atacs contra seus han tingut lloc a Catarroja (L'Horta Sud) i a Ciutat de Mallorca. En el primer cas, l'objectiu ha estat la seu del Bloc Nacionalista Valencià, mentre que en el segon, ha estat la seu regional d'ERC a Mallorca. Aquest darrer atac ha tingut lloc després que la COPE i altres mitjans ecspanyolistes difonguessin a tort i a dret que el secretari general d'ERC-Illes Balears va participar en l'encadenada a l'emissora de ràdio goebelsiana.

La pregunta és òbvia, què hauria passat si les dianes dels atacs haguessin estat seus del PP? No cal que contesti, oi? Quin és el ressò d'aquests atacs a la premsa del Principat? Ben escàs, diríem que marginal. Suposo que esperen que passi una de grossa per moure el cul. Només una mica, però...


EL BARÇA, UN CLUB MÉS

Tot i que sóc culer des de sempre, mai he acabat de sintonitzar amb aquells que subliminen el Barça amb la selecció de Catalunya. Penso que és un error. Com també és un error que els catalans que visquin a ciutats amb equips a la 1a Divisió de futbol, adversaris del Barça, doncs, siguin seguidors seus i no de l'equip local. Això no és normal. El que fóra normal és que el Barça passés de ser més que un club a ser un club més. Això només es donarà quan existeixi una lliga catalana amb cara i ulls. Aquesta lliga, formada pels 18 o 20 equips més importants de tota Catalunya, tindria un potencial molt semblant a altres lligues europees, però a més, potenciaria molt més el futbol català de base, i trencaria amb la identificació del Barça amb Catalunya. Moltes potencialitats locals es desenvoluparien i no tinc cap dubte que nous cracks, catalans, apareixerien. Això facilitaria la creació d'una potent selecció catalana de futbol. Per altra banda, amb la sortida dels equips catalans de la Liga de Futbol Profesional ecspanyola, aquesta perdria tot el seu interès.

En l'actualitat, els equips que formarien aquesta Divisió A del Futbol català serien els següents equips: Barcelona, València, Ecspanyol (que òbviament hauria de canviar de nom), Llevant (que també hauria de fer el mateix), Mallorca, Vila-real, Gimnàstic, Lleida, Hèrcules, Elx, Castelló, Alacant, la Grama, Figueres, Terrassa, Vila-joiosa, Sant Andreu, Alcoià, Benidorm i Reus.

Com es pot veure, seria una Lliga que vertebraria el país de nord a sud i de sud a nord. Val a dir que els filials, cas del Llevant UD i del Barça B, malgrat estar entre els més forts, haurien de jugar, òbviament, a la Divisió B. No cal dir que quatre o cinc d'aquests equips esmentats serien els que competirien pel títol, un nombre superior al de moltes altres lligues europees mitjanes o fins i tot grans, on els títols se'ls reparteixen entre dos o tres equips, únicament. Una possibilitat seria també convidar a equips de la Catalunya Nord, de la Franja i d'Andorra, encara que tinguin un potencial clarament inferior. Això repercutiria en que tres dels equips esmentats haurien de baixar a la B. Tanmateix, penso que això, es corregiria en funció dels resultats un cop finalitzada la primera edició de la Lliga Catalana. Els tres o quatre últims de la A baixarien, i els tres o quatre primers de la B pujarien (o haurien de fer unes eliminatòries de promoció)

QUE DEMANI DISCULPES!
La foto del cap de l'Església catòlica emprovant-se un tricorni de la Guàrdia Civil ecspanyola, ha aixecat tot un seguit de comentaris benevolents i condescendents, sobretot en les emissores de ràdio ecspanyoles -sí aquelles que fomenten la hate radio. Quin contrast amb la reacció amb la foto d'en Carod amb la corona d'espines! Emprovar-se un tricorni, és com emprovar-se un casc de les SS, i encara li riuen les gràcies.
Pitjor encara, si més no, les SS van passar per Nuremberg i alguns dels seus cabdills hi van deixar el coll. La Guàrdia Civil, no. I els ecspanyols, tots cofois, ells. Quin fàstic!
Per quan el Vaticà demanarà disculpes a totes aquelles víctimes d'aquest cos repressiu i reaccionari com no n'hi ha cap arreu del món? Podem esperar-les asseguts, perquè em temo que va per llarg.

divendres, 9 de desembre de 2005

MALCARAT JULIANA

Ja fa temps que l’Enric Juliana, de La Vanguardia, es postula, de forma poc dissimulada, com el nou crack del periodisme dels nostres dies. Els seus articles són sovint un cócktel de cites i referències diverses que volen donar a entendre que qui escriu no és un periodista qualsevol, un mindundi, sinó algú amb un enorme pòsit cultural. Són articles recarregats al màxim, barrocs, i en darrer terme, fatxendes i superbs. Com si el fet d’haver estat corresponsal a Roma li hagués influït en aquella manera de ser que tenen molts religiosos –no tots, per descomptat- de tractar els laics amb un deix de superioritat moral (no us heu trobat mai en aquesta situació?). El seu actual destí professional, corresponsal a Madrid, sembla que també influeix en la temptació, tant madrilenyo-ecspanyola, de menysprear l’independentisme català.

Un exemple fefaent el tenim en aquest article, on, sense venir a tomb, lliga ERC amb la Lega Nord, de Bossi. Cert que afirma que existeixen diferències, però l’associació ja està feta, i el ventilador ja esquitxat el que havia d’esquitxar. El més fort de tot, és que el paral.lelisme no s’aguanta per enlloc. És una pura invenció! Amb l’única intenció de fer mal.

Afegeix, a més a més, que la independència és un mite. De què moreno, un mite? Explica, doncs, totes les independències que s’han produït en els darrers anys i les que s’estan aproximant. Un mite? Quan l’independentisme català, (sí, sí, català), és l’opció política que més ha crescut en els darrers vint-i-cinc anys? Mite ton pare, xaval. Realitat, pura i dura –i amb majúscules. Al carrer i a les institucions. I a qui li piqui, que es rasqui.

De fet, en Juliana el que fa és llepar culs i vores als seus amos. No debades, haver estat corresponsal a Roma i a Madrid, és un excel.lent currículum, -és “el” curriculum adient- per esdevenir un peix gros dins el Grup Godó. Potser aspires a fer el llit a l’Antich, Juliana? Tremola Jose.

dilluns, 5 de desembre de 2005

INDIGNANT, PASQUIS

Se m'oblidava un comentari urgent. Avui he al.lucinat quan he sentit les paraules d'en Pasquis, el president zombie, perquè va ressucitar d'entre els morts, pronunciades, tot sigui dit, i ja lliga, en un acte amb cavistes. El Molt Honorable zombie, ha tranquil.litzat la seva audiència afirmant taxativament que "tot" anirà endavant: l'estatut, el cava i.... l'OPA! Sí sí, com ho llegiu, es veu ara que l'OPA és una iniciativa de Catalunya que mereix que el seu president -corregeixo, el president de la CAC, que no de Catalunya- la consideri com a pròpia. Lamentable, indignant, la promiscuïtat entre la classe política sociata i tot el lobby del Grup La Caixa. I sort que és d'esquerres, el xaval!

ESLOVÈNIA 302, ECSPANYA, 185... O PER A QUÈ SERVEIX LA INDEPENDÈNCIA

Llegeixo el diari de format llençol Infoeuropa, editat pel Patronat Català Pro Europa, una infografia, segons dades de la UNCTAD, sobre usuaris d'internet a la Mediterrània. Qui en té més és Eslovènia, amb 302 per cada 1.000 habitants. Ecspanya, en té 185, i és el setè estat, d'un total de 23. Per darrere de.... Xipre (190).

El fet és ben il.lustratiu de per a què serveix la independència. Per créixer, per desenvolupar-se, per anar al capdavant i no ser un vagó del mig o del final del comboi. Ja vaig escriure en un altre post com els estonians han traçat un paral.lelisme entre l'adveniment de la Societat de la Informació i la consolidació de la seva independència, de la seva estatalitat, de la seva sobirania, en definitiva. Estableixen així un lligam entre el canvi polític (l'accés a la independència) i la difusió de la "societat xarxa". L'etapa anterior quedava molt lluny. Com lluny queden les antigues URSS i Iugoslàvia... N'aprendrem, nosaltres, de l'exemple eslovè, o dels bàltics?

L'HOMOFÒBIA ASSASSINA


Encara no fa un mes, dos joves iranians van ser assassinats vilment pel suposat "delicte" de ser i practicar l'homosexualitat. La foto colpeix, com també colpeix el fonamentalisme religiós, d'un signe o d'un altre, que s'escampa arreu. Més d'un carca o beato, com es deia abans, deu trempar amb aquesta imatge. Per cert, no trobeu que els encaputxats tenen una certa retirada a l'Acebes i al Zaplana? O potser al Bono i al Vázquez? Segur que tots quatre deurien de dormir més tranquils quan se n'assabentaren... o no.

dissabte, 3 de desembre de 2005

LA TORNA A CLAVAR

Si fa quinze dies ja em feia ressò d'un article seu, avui he de tornar a fer-ho, perquè el d'avui és senzillament genial -tret d'una referència sobrera i sorprenent. Em refereixo, és clar, a aquest article de Joan Francesc Mira a les pàgines de Diàleg de l'AVUI. No resisteixo la temptació de reproduir íntegrament el fragment que em sembla més suggerent:

"Aquests dies, per tant, fa tres segles exactes de l'última ocasió en què els catalans van poder decidir quina mena de país volien ser, i el que volien era ser un país a l'estil d'Anglaterra o d'Holanda, no a l'estil de Castella o de França. Un país de monarquia constitucional, no sota un rei absolut. Tenien clar, massa clar, que a Castella l'autoritat reial no coneixia límits, que allà el monarca podia decidir i legislar, imposar tributs i fer qualsevol cosa, sense limitacions i sense control parlamentari de cap mena. Sabien que en alguns llocs d'Europa això no era així, i que precisament en aquells llocs, a Anglaterra i a Holanda, el control d'un Parlament, que limitava el poder absolut, anava unit a una indubtable prosperitat comercial, al dinamisme del comerç i de les noves classes urbanes, i a tot allò que suposava obertura, llibertat i progrés, dit això en termes d'ara, però també en termes de fa tres-cents anys."

Aquesta és la qüestió. Catalunya tenia un projecte de país, i la invasió borbònica el va desfer i la va sotmetre a un règim d'espoli fiscal i d'ocupació militar sense precedents. Fins als nostres dies.

Digueu-me il.luminat, però tal i com està el panorama avui, és possible que l'11 de setembre del 2014 ja siguem independents i podrem convidar el Borbó ecspanyol i el president francès a una trobada de reconciliació i pau.

MÉS LLENYA


És evident que s'imposa un altre muntatge tipus BLACK HAWK DOWN.


TENIM EL CULPABLE DE TOT PLEGAT!

divendres, 2 de desembre de 2005

I HAD A DREAM

Us imagineu quin seria l'escenari polític si Rodríguez Ibarra, alies el bellotari, fa unes setmanes, i en Rajoy i l'Esperanza, ahir, haguessin passat a pitjor vida? Wake up!, it was only a sweet dream, damn!

MOLT BO


dijous, 1 de desembre de 2005

KOSOVO: ECSPANYA ES POSA NERVIOSA

Si llegiu aquest article, que fa referència a les negociacions sobre el futur estatus -que no estatut- polític del Kosovo, comprovareu que els ecspanyols s'estan posant nerviosos respecte la possibilitat -cada cop més ferma- que s'accedeixi a la Independència, per l'efecte dominó que això pot generar.

Kosovo al marge, els darrers esdeveniments confirmen la importància ineludible de constituir a l'interior del govern català, d'un ministeri de relacions exteriors o internacionals -penso que caldria bescantar el concepte de conselleria. És una de les meves obsessions -en tinc d'altres potser més divertides. Aquest ministeri hauria de comptar amb un cos d'ambaixadors o delegats generals (entre 15 o 20 pel cap baix) que vetllessin pels interessos del país arreu del món, atès que els ambaixadors i altres funcionaris o parafuncionaris ecspanyols, ja sabem que no ho fan.

Addenda
Vull saludar entusiàsticament la valentia de les JERC -a les quals en altres moments he criticat, val a dir- per la seva protesta altament simbòlica i molt mediàtica davant la feixista COPE. Espero que els capitostos d'ERC no demanin disculpes...(aiaiaiai)