dimarts, 31 de gener de 2006

LA TAULA D'EN BERNAT

Em plau anunciar que al llarg de les darreres setmanes hem posat en funcionament un nou bloc, que pretén aplegar una diversitat d'opinions que reflexionin sobre el país. Aquest nou bloc té per títol La taula d'en Bernat i es pot veure aquí. En l'actualitat som quatre companys els que hi contribuïm a enriquir-lo de forma regular. Properament, pensem afegir-ne d'altres, per tal que la seva incidència sigui el més àmplia possible. Ja ho sabeu, si voleu més teca, compteu a partir d'ara amb un altre bloc. Que no pari la música!

dijous, 26 de gener de 2006

NO A L'ESTATUT TROGLODITA

A hores d'ara ja es pot ben bé dir que el que fins ara jo anomenava nyap, es pot rebatejar, gràcies ni més ni menys que al New York Times, poca broma, com a estatut troglodita. La raó és que el seu redactat final estarà per sempre condicionat per les declaracions-amenaces del tinent general Mena Aguado (també es podria anomenar Estatut Mena Aguado). D'aquesta manera es reprodueix un esquema històric que semblava depassat, però que no ho és tant. Fixem-nos-hi. L'estatut de Núria, del 31, es va desvirtuar en funció de la Sanjurjada, com a conseqüència de la qual va ser un esquifit Estatut del 32. No cal dir que l'estatut del 79 va estar permanentment condicionat abans, durant i després de la seva redacció i aplicació pel continu remor de sabres que va culminar amb el 23-F, de manera que pot es pot parlar d'un estatut redactat amb plena llibertat i democràcia, sobretot perquè en els anys de plom posteriors a la mort del Dictador i fins al 1982, la ultradreta ecspanyola es va fer un fart d'assassinar impunement. A partir del 83, qui va prendre el relleu va ser el GAL, sota el govern del PSOE (amb Serra i Lluch com a ministres representants de la "quota catalana", i Reventós, esquitxat en el 23-F, per cert, a París, d'ambaixador).

Ara, més de vint-i-cinc anys després, les pressions militars han tornat a condicionar el redactat d'un nou estatut d'autonomia (i mira que sempre ensopeguen amb la mateixa pedra, per quan una declaració d'independència pura i dura?). La qual cosa posa de manifest que tot el cofoïsme al voltants de l'exemplaritat del model de transició política ecspanyola és puro teatro.


Però si Ecspanya no ha canviat, sí que ho ha fet el món, i de quina manera! A hores d'ara el món ja no viu condicionat per la Guerra Freda i la política de blocs, i això es nota en àmbits com la premsa internacional. En les darreres setmanes els ecspanyols han rebut més hòsties que encara s'estam refent, si és que poden.
Primer va ser, ni més ni menys que el Wall Street Journal (el Wall Street Journal!) qui, en una editorial del mes de desembre, reconeixia, entre d'altres coses, que les fronteres dels estats no són intocables. Més endavant, i com a conseqüència dels exabruptes de Mena Aguado van ser el Financial Times i el The Economist els qui van pentinar Ecspanya. El segon per partida doble. Finalment, abans d'ahir, l'editorial definitiu, va ser el del New York Times, on titllava el mamarratxo i els seus col.legues de, literalment, Troglodytes. Chapeau, boys!

De tot plegat que se'n pot concloure? Tres coses. Primera, que la imatge de l'ecspanya cool, oberta, moderna, global, etc., ha quedat irremeiablement tocada. Era un fet obvi per a qualsevol persona que tingui ulls a la cara, però que els venedors de fum (les oficines de public relations) havien aconseguit amagar. Només cal visitar la Castella profunda per Setmana Santa, o, al llarg de tot l'any, veure les televisions ecspanyoles i els seus xous horteres, casposos i cutres fins a l'infinit. Segona, que CiU no sap aprofitar les conjuntures històriques, ensimismada com està en el laberint ecspanyol. No vull insistir més en la condemna absoluta i total a l'actitud dels seus dirigents, perquè el millor que es pot fer és guardar-ne un silenci de menyspreu i fàstic. Tercera, que ERC té, ella sí, l'oportunitat històrica de fer el pas endavant i encapçalar , en solitari, el Moviment pel No, sobretot ara que els palanganeros s'han tirat a la piscina del Sí, sense saber si hi havia aigua (l'hòstia que es fotran serà històrica). Tindrà el valor de fer-ho? Jo, de forma gratuïta els proporciono un seguit de propostes d'eslògans de campanya per al referèndum: No a l'Estatut Troglodita, No a l'Estatut de Duran i Lleida, No a l'Estatut Cranc, No a aquesta Mena d'Estatut. O també un de positiu, que m'agrada molt, i que ja he emprat en anteriors posts: Autonomia? La de Portugal!

De la decisió que prenguin pot dependre el seu futur polític. Si opten pel Sí, ni que sigui crític o amb la boca petita, estaran morts i enterrats per sempre més. Si opten pel No, tot serà possible. Sóc conscient que les pressions externes i internes (la menjadora, ja se sap...) poden ser molt fortes, però realment es juguen la pell.

dimecres, 25 de gener de 2006

LA CATALUNYA RESISTENT, UN LLIBRE QUE CAL LLEGIR... I DIVULGAR

Ja es pot trobar a les llibreries La Catalunya resistent de Robert Surroca i Tallaferro. Es tracta del recull d'un conjunt de trenta-tres petites biografies de patriotes catalans, en gran mesura desconeguts pel gran públic, però molt estimats per aquells que els conegueren tant personalment com políticament. Van ser patriotes que ho donaren tot per Catalunya i que si estiguéssim en un país normal, ja haurien rebut un reconeixement oficial i digne. I ho feren en èpoques molt dures: des dels primers anys del segle XX, durant la guerra i el règim franquista. Molts d'ells van militar al Front Nacional de Catalunya, el partit que connectà el moviment separatista dels anys trenta, amb l'independentisme dels anys seixanta, actuant d'aquesta manera de pont o connector entre dues o tres generacions. M'interessa particularment el fet de l'anonimat. No trobareu aquí els homenots de la gran política, sino més aviat catalans i catalanes que pertanyen al grup aquest que darrerament rep el nom de "la bona gent", i fins i tot algú que podria encabir-se en la denominació despectiva, però que jo reivindico amb tots els ets i uts, de freaky. I tant que sí, van ser "bona gent" i "freakis" que en el moment de donar el pas endavant i lluitar pel seu país, no dubtaren: alguns van lluitar a la guerra, primera línia del front, d'altres a la resistència contra els nazis, d'altres a la resistència antifranquista, tant en les primeres fornades (anys 40 i 50) i/o a les següents (anys 60 i 70). Es tracta, doncs, d'un llibre de testimoniatge, en un moment de Memorials democràtics esbiaixats i de renúncies polítiques vergonyants. El llibre compta amb l'afegit del proemi del company de lluita de l'autor, i insigne patriota Agustí Barrera i Puigví.

Per donar una idea del seu contingut, i tenint present que més d'una de les biografies esmentades podria donar lloc a un bon guió cinematogràfic, que deixaria en ridícul l'Agent 007 més ben plantat, a continuació, relaciono tots els biografiats. En conjunt, des del naixement del més vell, a la mort més recent, representen 132 anys claus de la Història Gloriosa de la nostra Pàtria.

Vicenç-Albert BALLESTER i CAMPS (Barcelona), Miquel-Arcàngel BALTÀ i BOTTA (Barcelona), Daniel LÓPEZ i BRIBIAN (Barcelona), Lola ANGLADA i SARRIERA (Barcelona), Emili DARDER CÀNAVES (Palma), Gonçal CASTELLÓ GÓMEZ-TREVIJANO (Gandia), Pere REUS i BORDOY (Felanitx), Pere OLIVER i DOMENGE (Palma), Joaquim FONS i PONT (Barcelona), Jaume FORTUNY i FONTANET (L'Hospitalet de Llobregat), Octavi VILADROSA i JOSA (Barcelona, Vila de Gràcia), Joan-Josep FERRER i GRAU (Barcelona), Jordi CARDONA i GELABERT (Sant Just Desvern), Joan GRAU i REI (Barcelona), Santiago PEY i ESTRANY (Barcelona), Josep MUNTÉ i RODRÍGUEZ (Barcelona), Antoni ROMEU i JUST (Barcelona), Josep SERRA i ESTRUCH (Bràfim), Antoni ANDREU i ABELLÓ (Montblanc), Manuel CRUELLS i PIFARRÉ (Barcelona), Joan SARDÀ i VERRIER (Sant Boi de Llobregat), Magí COLET i MATEU (Vila-rodona), Josep TRAMUNT i BUSSOM (Barcelona), Joan BALLESTER i CANALS (Barcelona), Eduard TELL i NOHET (Barcelona), Josep LLAUDÓ i MAJORAL (Olopte), Antoni MALARET i AMIGÓ (Sant Just Desvern), Bernat VINYES i FERRÉ (Barcelona), Flora MARQUÈS i CARRERAS (Begur), Iridi CASANOVA i ROIGÉ (Barelona, Sants), Joan CULLERÉ i IBARS (Barcelona), Josep ARMENGOU i FELIP (Berga), Fèlix CUCURULL i TEY (Arenys de Mar).

El llibre ha estat publicat per Pagès Editors, de Lleida, i té l'ISBN 84-9779-346-3.

CONTRA LA MANIPULACIÓ

Estic subscrit a un butlletí americà. En l'edició del dimarts ha aparegut un individu que ha escrit un article infumable. He hagut de contestar. Podeu llegir els dos documents: l'article en qüestió i la meva rèplica. He de dir que no és la primera vegada que llegeixo articles d'aquest caire. Els ecspanyols no s'estan de malparlar de Catalunya així que poden en articles de diaris i fins i tot en publicacions acadèmiques. Hauríeu de veure el que arriben a escriure. Fa feredat.


dimarts, 24 de gener de 2006

SORT QUE ENS QUEDA EL QUEBEC

Davant la incompetència i la manca de dignitat domèstiques, sort que ens queda el Quebec. Els resultats electorals d'ahir han donat lloc a un nou esclatant triomf del Bloc Quebequès, que ha obtingut 51 escons dels 75 en joc, arreplegant el 42% dels vots. I el que encara és més important, el BQ esdevindrà el partit clau a la Cambra dels Comuns del Parlament canadenc, atès que el partit guanyador a nivell federal, el Partit Conservador, només ha aconseguit 124 escons, lluny dels 155 necessaris per assolir la majoria absoluta. Els sobiranistes quebequesos, doncs, s'han convertit en l'àrbitre de la política canadenca i es troben en una posició immillorable per encetar un nou procés que, culmini amb la celebració del tercer referèndum d'autodeterminació, previsiblement entre el 2008 i el 2010, sempre i quan, abans, el Partit Quebequès, guanyi les eleccions quebequeses.

Vull donar la més forta encaixada, als líders de les dues formacions sobiranistes, Gilles Duceppe (foto superior) (BQ) i André Boisclair (foto esquerra)(PQ), representants de la generació que, no tinc cap mena de dubte, aconseguiran la sobirania pel seu poble. Una sobirania que, tampoc tinc cap mena de dubte, en un món cada cop més interdependent, tindrà conseqüències a Catalunya. Ja ho veureu, malgrat que ara sembli impossible.

VIVE LE QUÉBEC LIBRE!


Que l'exemple del Quebec actuï de mirall on altres es vegin les seves misèries...

DESPRÉS DE L'ENCULADA ...



.... EL DESCANS DEL GUERRER (GEYPERMAN)


(Veu en Off)
NO ET MOGUIS, XATO, que això trigarà uns quants dies a cicatritzar

(LORD FARQUAAD)
Què bèsties, tu, i sense goma. Passa'm una altra BLOODY MARY, Iceta, carinyo.

dissabte, 21 de gener de 2006

"A CATALUNYA HI HA CIUTADANS I CIUTADANES QUE PENSEN QUE ECSPANYA ÉS UNA PUTA MERDA..."

He tingut un moment de feblesa, i m'he posat en la pell d'un dels negociadors catalans. Llavors he començat a redactar la meva proposta solidària de preàmbul del nyap-Estatut, i m'ha sortit aquesta frase, que he moderat, atès que li he manllevat l'adverbi "molts" que inicialment constava. Perquè després diguin que sóc massa tancat...

Bé aquest post és especial perquè tindrà una estructura miscel.lània. Anem a pams.

Nou Atac Feixista-Ecspanyol
La Llibreria 3 i 4 de València, va ser objecte d'un nou atac per part del feixisme ecspanyol. Segurament els del PP i molts del PSOE ho atribuiran "al clima creat per...". Deixem-nos d'històries, és hora de dir clarament que els poders fàctics, des del Borbó, passant per l'Exèrcit, la Judicatura, la patronal, CC.OO, i UGT, el banc d'ecspanya, els organismes reguladors, etc estan posant tota la carn a la graella per evitar que s'aprovi aquest document ridícul i submís que és la proposta de nou estatut aprovada pel parlament del parc. I en aquesta campanya, l'amenaça del recurs a la força o directament l'ús de la força és un element més que cada cop intenta coaccionar els representants catalans. De fet, no sorprèn gens, això. Segurament si ho fan és perquè saben que els seus interlocutors, als quals tracten amb displicència i com si fossin inferiors, s'acoquinaran en qualsevol moment. Juguen amb les cartes marcades, com sempre ho han fet, perquè en el fons del fons, els ecspanyols són uns covards. Bocagrosses, però covards com les gallines.

Duran guanya la partida a Mas

A hores d'ara, tot sembla indicar que Duran i Lleida està guanyant la partida a Mas. M'explico. La darrera decisió del Comitè Exectiu Nacional (CEN) ha estat fer confiança en el criteri dels negociadors a l'hora de posicionar-se entorn si cal donar suport o no a la proposta sociata. Això implica, en definitiva que la decisió està en mans de dues persones: l'Artur Mas i en Duran i Lleida. Des de sempre, el segon s'ha mostrat disposat a pactar al preu que sigui, i per aconseguir-ho compta amb tot el suport dels poders fàctics de la CAC i, particularment, de la sociovergència. Per contra, Mas, no sap ni què vol, ni què serà quan sigui gran. L'home -el nen- viu acomplexat perquè sap que va accedir al poder gràcies a un equip de gent jove i sobiranista fins a la medul.la, i això és considerat un defecte per la gent d'ordre. Llavors el pocapena intenta desmarcar-se'n, i dóna joc als sectors menys sobiranistes del partit, perquè es vegi que és obert i tolerant. Tros de soca. A veure si ho veiem clar: CDC ha de decidir si vol ser un partit reformista ecspanyol o bé la punta de llança del sobiranisme, tot el tranquil que es vulgui, fins i tot mandrós i panxacontent, però sobiranista. No pensis que Catalunya és només La Vanguardia, Sarrià-Pedralbes-Sant Gervasi, Cadaqués-L'Empordà i la Cerdanya, que això ja ho fa el gran mestre Ioda, per altra banda. No vulguis caure simpàtic a aquells que, si poguessin, t'eliminarien sense contemplacions. Mentres tu dubtes, si és que dubtes, l'altre t'està fent el llit, l'habitació i la casa sencera...

3.000 entrades... i una anònim que amenaça
Des del 7 de setembre que és quan vaig penjar el marcador de visites, fins ahir, aquest modest, artesanal bloc ha rebut tres mil accessos. Òbviament, són els que són, si bé darrerament cal constatar un creixement diari força espectacular. Vull donar-vos les gràcies i a l'hora demanar-vos un favor. Molts de vosaltres, m'envieu molts correus electrònics comentant els meus posts, us ho agraeixo, però us demano que, per contra, pengeu aquests comentaris en l'apartat de Comentaris del bloc, perquè així la resta de lectors pugui també llegir-los. Si no voleu que consti el vostre nom, sempre podeu signar com anònim.

I parlant d'anònims, n'acabo de rebre un que m'amenaça amb una querella. El molt covard ni tan sols dóna la cara. Alegra'm el dia, xaval!

dimecres, 18 de gener de 2006

UN PRESIDENT, MUT, CEC I SORD... O DOS?

Les negociacions amb els ecspanyols van, com no podia ser d'una altra manera, de mal borràs. Ni tan sols el nyap aprovat al Parlament del Parc, poden empassar-se a Madrit. I mira que és ben moderat: no obligació en l'etiquetatge, ni dret a la convocatòria de referèndum, cap referència -o molt escassa a la unitat nacional... I a sobre la impresentable de Manuela De Madre, va i diu que és una proposta de màxims. Serà caragirada: de màxims de què si vosaltres amb la inestimable col.laboració del Consell Consultiu i l'eficient suport dels palanganeros, ja el vau capar en el seu moment, tros de quòniam! Ara només falta una altra capada per part del govern ecspanyol, una segona per part de la comissió Constitucional del Congrès, i una darrera i definitiva per part del Tribunal Constitucional. I llavors haurem fet un pas ... enrere, com els crancs.

Davant d'aquest panorama, hi ha un zombie que és a l'hora, mut, cec i sord. I que es diu Pasqual Maragall, el president de la CAC (Comunidad Autónoma de Catalunya), que no del CAC. És un individu derrotat i que no està fent res pel seu país. Només es mou per satisfer les seves paranoies personals i polítiques sobre un país que no entén i que, en darrer terme, li destorba.

Així, doncs, sense la autoritat del president de la CAC, és obvi que totes les mirades s'haurien de dirigir a la segona figura institucional, és a dir al President del Parlament de Catalunya, el MH Ernest Benach. Penso que, si entrem en la lògica de la negociació amb els ecspanyols, ha arribat el moment que el Number Two de la CAC, digui, parli, faci alguna cosa, per evitar el naufragi i, ara sí, que el Titànic s'enfonsi. I sobretot per defensar la dignitat d'una institució gloriosa, però que darrerament ha rebut més calbotades que el tonto més tonto de la classe. Efectivament, els sociates i els palanganeros -a més a més dels peperos, òbviament- no han parat de passar-se les decisions del Parlament del Parc per l'arc del triomf. Per evitar-ho, el President del Parlament hauria de marcar línia. Per exemple, deixar ben clar que el text a negociar és l'aprovat per la cambra que ell presideix, no el material pornogràfic xungo i cutre que els jacobins del PSOE i del govern s'inventen cada dos per tres i després pretenen aprovar-lo en un dia o dos.

És hora de saber si els autonomistes, tenen un president cec, mut o sord. O si en tenen dos.


ISLAMOFÒBIA

Una de les meves línies de recerca actual és l'estudi de la islamofòbia en els videojocs. Des del meu punt de vista, els efectes de l'11-S ha fet incrementar aquest odi dels occidentals cap a tot allò que faci referència a l'Islam. Donada la importància dels videojocs, moltes vegades em trobo que en jocs escenificats en països islàmics, els enemics sempre -o molt sovint- disparen des del minaret d'una mesquita. Hi ha doncs, clarament, un intent d'identificar el temple sagrat dels musulmans com si fos potencialment un objectiu militar, un target, que cal destruir.

La foto que adjunto, tot i no tractar-se d'un videojoc, sinó d'una publicació de defensa, també incideix en aquesta línia. Fixem-nos que es tracta d'un número especial dedicat al Combat en Zona Urbana, o, en la denominació més coneguda de MOUT (Military Operations in Urban Terrain), popularitzat sobretot pel joc Full Spectrum Warrior, així com també per la pel.lícula Black Hawk Down, que també ha tingut la seva sequel.la en videojoc. Sense oblidar tampoc el Close Combat: First to Fight.

La pregunta que ve al cap de forma immediata és la següent: Perquè precisament per parlar d'aquest tipus de combat, es posa com a il.lustració una enorme mesquita que ocupa pràcticament tota la foto? I encara més: és casualitat que en la composició de la portada, la paraula més immediata a la mesquita sigui precisament warfare? És un exemple excel.lent d'islamofòbia. A qui se li acudiria, en un manual de combat no occidental, treure en la portada una església o catedral?

M'agradaria particularment en aquest cas rebre algun tipus de comentaris al respecte. Hi esteu d'acord? O són flipades meves?

Val a dir que la referència d'aquesta publicació l'he extreta del nou web del Centre d'Estudis Estratègics de Catalunya, que s'acaba de penjar. És una excel.lent notícia que ajuda a normalitzar un dels àmbits en els quals estem més mancats a Catalunya: la reflexió entorn els temes d'estratègia, política de defensa i de seguretat. L'existència del CEEC ens acosta més a l'estàndard d'un país normal, que hauria de comptar, òbviament, amb un exèrcit propi, és a dir, un exèrcit català. Felicitats als seus impulsors i, particularment, a l'amic Miquel Sellarès.

dissabte, 14 de gener de 2006

NO EMPRENYEU LES PUTES!


La meva solidaritat per un col.lectiu que les veu de tots colors i que a sobre les estigmatitzen relacionant-les amb la pitjor morralla, escòria, rebuig, deixalla i residu que hi ha en el planeta. Hi ha gent que és molt cruel i inhumana.

dijous, 12 de gener de 2006

SORTIR DE L'ARMARI

Els ecspanyols estan sortint de l'armari, i no ho fan d'un en un, sinó en ramat, com una allau. El seguit de declaracions, posicionaments, poca-soltades i flipades que estem sentint i llegint en la blogosfera i en la mediaesfera ecspanyola, és digna de l'Alemanya nazi. Si ja sé que ara em diran què com tenim els collons de comparar-nos amb els jueus si nosaltres no hem patit un Holocaust. La veritat, penso jo, és que no l'hem patit perquè, històricament, els ecspanyols són tan ganduls que ni d'organitzar un genocidi amb cara i ulls tenen ganes. Actuen de manera rampelluda. I d'altra banda, cal tenir en compte que si eliminessin tots els catalans, qui treballaria i qui pagaria els impostos? Matar catalans, uns quants sí, però no són idiotes i no volen matar la gallina dels ous d'or.

Les darreres atzagaides nazi-feixistes ecspanyoles ens han portat conseqüències positives. Les declaracions del mamarratxo tinent general, que ara sabem que és fill de l'antic alcalde franquista de Palència (puta casualitat,oi?), han estat rebotades arreu del món i podríem dir que els europeus -tret dels francesos, molt probablement- encara no s'han recuperat de l'ensurt. Ja vaig dir en el post anterior que cal que Ecspanya sigui un problema per la Unió Europea i pels Estats Units. Anem pel bon camí. Si es pensen que poden fer el que vulguin, doncs s'equivoquen, la qual cosa no vol dir que no ho intentin. Cal incidir en aquesta línia de deslegitimar una democràcia de baixa qualitat com és l'ecspanyola. De molta baixa qualitat, per no dir -o sí- de baixa estofa. Cutre, casposa. No hi ha res que m'al.lucina més que sentir o veure un ecspanyol que s'auto-defineix com a liberal, donant lliçons de teoria de la democràcia. Com es pot ser tan cretí! Si els ecspanyols pel que fa a aquest tema encara no han arribat a l'ESO. L'altre dia, i a propòsit del CAC, vaig sentir com un totòleg ecspanyol menyspreava la democràcia... noruega, i no precisament per l'única crítica lògica que se li pot fer, que és la de tenir com a forma d'estat la monarquia. És a dir, com pot un ecspanyol criticar la democràcia noruega. Però calla imbècil! Tingues una mica de respecte i no facis el ridícul! No hi ha remei.

L'altre aspecte positiu són les declaracions de l'inefable President del Tribunal Suprem i del Consejo Superior del Poder Judicial. Són positivies no tant pel seu contingut, com pel fet que inhabiliten de facto a qui les ha pronunciades. Una altra cosa és que dimiteixi o el destitueixin. Això, òbviament no penso que passi. L'aspecte positiu es troba en el fet que focalitza en el poder judicial la sospita de la seva nul.la neutralitat en tot el debat estatutari.
Cal dir-ho ben clar, alt i fort: si algun dels tres poders clàssics ha patit menys transformacions en el trànsit del franquisme al règim actual, aquest és sense cap mena de dubte, el poder judicial, i molt concretament, la seva màxima instància jurisdiccional, el Tribunal Suprem, que no és més que un veritable cau de fatxes i ultres, amb la col.laboració inestimable de l'Audiència Nacional, òrgan successor del Tribunal de Orden Público (TOP) especialitzat en la repressió contra els opositors al franquisme en els anys seixanta i setanta. Els jutges, magistrats, fiscals, et tutti quanti ecspanyols, viuen en un altre món i són la puta de llança de l'ofensiva contra l'alliberament dels pobles oprimits per l'estat ecspanyol. La seva estructura unitària i homogeneïtzadora, s'oposa amb totes les seves forces a adaptar-se al model d'estat autonòmic, de manera que, inevitablement, el poder judicial ecspanyol és un rara avis en relació als poders legislatiu i executiu. Per això és tan important bastir un poder judicial català, que compti amb jutges que comprenguin el tarannà del país, i sobretot de la seva gent, que utilitzi el sentit comú en aquelles ocasions on s'escaigui i no faci gala d'una completa incomprensió envers els justiciables. I necessitem, collons si el necessitem, un Fiscal General o Procurador General de Catalunya que defensi i protegeixi els drets dels catalans i les catalanes, i no l'actual Ministerio Fiscal, que és una altra instància dirigida amb una lògica totalment oposada: la de lligar curt les nostres llibertats civils i polítiques.

Bé, per explotar al màxim aquests regals dels ecspanyols hi ha una condició sine qua non. La fermesa de la classe política catalana en la defensa d'allò que les institucions catalanes han aprovat per una amplíssima majoria. Lamentablement, penso que és aquí d'on plora la criatura. L'espectacle que alguns polítics catalans estan oferint els darrers dies és prou lamentable. I per damunt de tot, hi ha la traïció dels sociates, que tenen els sants dallonses de seure en els dos costats de la taula negociadora, com si fossin déus que es troben a tot arreu.

Per descomptat, si la negociació es troba al límit del fracàs, aconsello -gratis- que els catalans comencem a pensar en la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació, o d'algun tipus d'acció de força, com pot ser una elecció referendària. Es tractaria de convocar o forçar una convocatòria d'eleccions, i durant la campanya els partits patriotes s'haurien de comprometre a demanar el vot per declarar de forma immediata, i si es compta amb la majoria suficient, la Sobirania del país i emplaçar, des d'una posició de força, als ecspanyols a negociar. I tot plegat amb una fortíssima campanya mediàtica i diplomàtica, per denunciar Ecspanya en tots els fora internacionals. He dit.

diumenge, 8 de gener de 2006

EL PROBLEMA ECSPANYOL

Houston, Houston, tenim un problem (we've a problem). I aquest problema és Ecspanya. La cabra tira al monte. I als ecspanyols això de la cabra, poble de pastors -La Mesta- com són, els posa. Ja tenim un altre mamarratxo fent-se el milhomes i amenaçant-nos amb els seus canons. Fa pocs dies era Bono qui actuava de terrorista advertint sobre el nombre de morts que genera la reivindicació de la "diferència". Ara apareix aquest imbècil integral i recorda allò de l'article 8. Cal posar els punts sobre les ís. Ecspanya és la nostra enemiga mortal i ens vol sotmesos i lacais. Doncs un bé negre!. Que es facin fotre. És el moment de parlar sense embuts de la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació. De posar-los un ganivet al coll i dir que per aquí no passem. Que se'ns pixen a la cara i tenen la barra de dir que plou.

Ecspanya és un problema per Catalunya, el que hem d'aconseguir és que també sigui un problema per Europa i els Estats Units. Cal deixar de banda tota fantasia entorn la reforma des de la perifèria. Ells no volen ser reformats, estan encantats de conèixer-se i, soques com són, es pensen que són el melic del món. Són autistes i autàrquics. Encara somnien amb el seu imperi transoceànic, cosa que fa un tip de riure, perquè aviat les multinacionals americanes o asiàtiques escombraran a les multinacionals de butxaca tipus Telefonica, Repsol, BSCH o BBVA, entre d'altres. O bé els indígenes amerindis, allà on queden, diran prou a la xarlotada de la Hispanitat. Quina colla de mamons!

I és clar, hi ha també els pallassos del PP. Que al.leguen el "clima que s'ha generat" per contextualitzar les paraules del militarot. És genial. Un altre argument per justificar quelcom que és obvi: la il.legalització del PP, en tant que formació feixista. Cal empresonar els seus líders. No tinc cap mena de dubte que en una Catalunya lliure i republicana, el PP hauria de desaparèixer, per higiene democràtica. Caldria crear un Comitè de Salut Pública i passar-los per la pedra, a aquests desgraciats.

Bé, m'estic excitant. És hora d'anar a fer nones.

dijous, 5 de gener de 2006

ANAR A PER TOTES

Reprenc el post que vaig deixar a mitges el dilluns. Penso que la negociació amb els ecspanyols és impossible, tret de si se'ls posa una pistola al clatell o un ganivet al coll. Històricament es comprova que els ecspanyols només negocien si se'ls obliga per la força. Voluntàriament mai no ho han fet ni ho faran. Són massa superbs i autistes per acceptar-ho. I això que n'han rebut, d'hòsties, per totes bandes. Però si no negocien amb altres estats, us penseu que negociaran amb autoritats que ells consideren regionals, i en conseqüència, inferiors i susceptibles de ser tutelades o, si s'escau, esborrades del mapa? Féu l'esforç de ficar-vos en la pell d'un polític ecspanyol, o d'un buròcrata qualsevol. Per ell és impensable negociar amb un inferior. I això és el que són per ells els polítics catalans.

La qüestió és, doncs, quina pistola o quin ganivet. I la resposta és immediata: La democràcia, en forma de referèndum d'autodeterminació. És a dir, cal llançar missatges inequívocs, que la negativa ecspanyola a negociar l'acord aprovat pel 90% dels diputats del Parlament, té una implicació evident: un punt de no retorn. I també dibuixa una fita a curt o mig termini: la celebració d'un referèndum d'autodeterminació.

Perquè no pot ser que després de tot el pollastre muntat, la situació quedi com abans o fins i tot es facin marxes enrere, com es pretén fer, amb aspectes com la llengua. La derrota del text aprovat pel Parlament, del nyap, cal dir-ho, significarà el deshonor sense embuts d'aquesta institució, i generalitzaria un sentiment d'auto-odi encara més gran del que ja existeix en molts sectors de la societat catalana.

Els sociates
Per descomptat, el gran obstacle a donar aquest pas seran els sociates.Però és que l'espectacle que estan oferint els Icetes, Montilles, De Madre, Santos, and co., és patètic. Penso que si tot plegat no prospera, se'ls haurà de sotmetre a una campanya de descrèdit, que de tota manera no haurà de ser gaire intensa, perquè ells tots solets, s'estant desprestigiant a marxes forçades. D'exemples n'hi ha a cabassos:

- L'Iceta jugant a seure als dos bàndols de la taula negociadora. Però aquest tio es pensa que som imbècils? Què es pensa que som com els seus aduladors de la Festa de la Rosa? Quin individu més menyspreable!
- El Montilla, sabotejant el treball del Parlament de Catalunya i supeditant-lo a les necessitats del govern ecspanyol. I per descomptat, fent el llit al gran absent, al President zombie Maragall, que no hi pinta res.
- Un exemple de situació kafkiana és la que es dóna en la parella del diputat a Corts, Jordi Pedret, i la diputada del Parlament, Lídia Santos, que vés per on, són matrimoni (no va dir algú que als sociates se'ls havia d'enviar a la merda de dos en dos?, doncs aquests ja van juntets). L'altre dia van participar en un debat parlamentari un defensant les tesis del PSOE i l'altra les del Parlament de Catalunya... I és que hi ha per llogar-hi cadires.

I és que ha de quedar clar que Catalunya no pot estar dependent d'un genteta que en el millor dels casos tenen un garbuix mental sobre la seva identitat nacional. Si tenen problemes al respecte, que vagin al psiquiatre, però que no els vulguin traspassar a la resta de la societat catalana.

L'altre escull
Però també hi ha problemes a casa de CiU. El primer i més evident, no és altra que Duran i Lleida i els seus guàrdies de corps, com en Sànchez Llibre. Quina llopada! com diria el meu amic Enric Borràs. Si en Mas vol fer alguna cosa de positiu, s'ha d'alliberar d'aquest pes que l'enfonsa cada cop més. És de manual. I d'higiene mental i ètica.

Però això a banda, detecto entre els caps de CDC, una obsessió per ERC que em sembla de tot punt exagerada. La veritat és que sovint penso que CDC cada dia que passa fa més gran ERC, en el sentit que sobredimensiona el paper que pugui fer aquesta en la política catalana. D'aquesta manera, CDC eleva ERC al seu mateix nivell. És una estratègia suicida. Des del meu punt de vista, CDC, o CiU hauria de tenir una actitud de partit gran. Per posar un símil, CDC seria un Audi, mentre que ERC seria un Seat, per molt León (23 diputats), que es presenti.

Cal parar les batusses entre les dues formacions. Jo encara diria més. És normal que el petit sempre intenti posar el dit a l'ull del gran, però no que el gran es dediqui a putejar el petit, perquè llavors es posa al seu nivell. És com en una relació entre germans, i això ho sé per exeperiència... de germà gran. Però els germans, quan són atacats per un foraster, s'uneixen i van tots a la una. Això és de manual.

SEVILLA, OBJECTIU DE L'ISLAM



Diversos mitjans s'han fet ressò del contingut d'aquesta revista infantil islàmica, on es reivindica la ciutat de Sevilla. Els ecspanyols cada cop ho tenen més cru.

UNA NIT D'INSOMNI

Arribo a casa. Deixo els trastos. Obro la tele. Partit Getafe-Ecspanyol. De pena. Vaig a la cuina. Engego la ràdio: Catalunya Ràdio, RAC1, COM, successivament. En totes elles retransmeten el mateix partit... La pregunta és la següent: HI HA TANTA GENT INTERESSADA EN ELS PERICOS? ELS SURT A COMPTE PERDRE DUES HORES, O MÉS, A AQUESTS MÈDIA? Jo ho tinc claríssim, és una pèrdua de temps i de diners... i de share. Solució: per incrementar el meu nivell d'odi envers els ecspanyols, escolto successivament Onda Cero, la SER i la COPE on fan "tertúlia d'anàlisi política" (quins collons!). Definitivament, hem de matxacar-los.

PD. Mireu què m'han enviat



Bonic. oi?

dilluns, 2 de gener de 2006

A SAC CONTRA ECSPANYA

Bonic títol per començar l'any. Concretament l'Any IV d'aquest bloc, si emprem la tradició dels diaris. No, no és que vagi espitós. És que els ecspanyols em posen, com es diu ara. Dues notícies. Dues. Primera, l'adjudicació de les TDT al País Valencià. Dues, en ZP dóna 15 dies per arribar a un acord entorn el nyap. Anem a pams.

La Generalitat Valenciana ha adjudicat les llicències de TDT d'abast autonòmic i local. I el resultat ha estat el que es podia esperar de qualsevol decisió presa per nazis consumats com els del PP. Pel que fa a les dues llicències d'abast autonòmic, s'han donat a la COPE i a Las Provincias. Quant a les locals, el grup mediàtic que encapçala Jimenez Losdiablos, n'ha obtingut tres, i un altre que encapçala l'inquisidor general Anson, quatre. Com es pot veure, els ecspanyols no filen prim. De fet mai ho han fet. Es pensen que són els reis del mambo. I es passen el pluralisme i tots els principis sobre la llibertat per l'Arc del Triomf. I després gosen fer victimisme allà on els van mal dades. A sac contra ells, que no en quedi ni un de sol!

De fet això que passa a les comarques meridionals de la nostra pàtria no és més que la conseqüència de l'encara no acabada Batalla de València, que dura pel cap baix fa trenta anys. Fins ara aquesta batalla ha estat asimètrica. Mentre que els ecspanyols hi han abocat tots els seus esforços, molts catalans han preferit fer el boig. Si fos catòlic em faria creus de com pot ser que encara hi hagi lluita, tenint present que la desproporció de forces és tan gran: a banda dels catalans que hi resideixen, i que han de fer front de manera quotidiana a un ecspanyolisme rabiós i crescut, només una part molt petita de la resta del país s'interessa pel genocidi premeditat que s'hi està cometent. Prefereixen mirar cap al nord... o amagar el cap sota l'ala. I tot i això encara hi ha lluita. Us imagineu què passaria si tots els catalans diguéssim prou a la política de no intervenció? Ens els menjaríem amb patates, d'això no en tinc cap dubte. Com va passar amb la Krajina amb els croates. Els serbis encara corren.

Cal tenir clar una cosa. Si alguna gesta gloriosa hi ha en la història de Catalunya, aquesta és la Conquesta de València, perquè va ser aquest fet el que va donar origen a una ciutat que en els segles posteriors fou un centre de cultura i modernitat sense precedents, i que ben significativament, va anar decaient a mesura que la castellanització, primer, i l'ecspanyolització, després, es van anar imposant. Fins arribar a avui, que, si no fos pels focus de resistència cultural i política que encara existeixen, no seria res més que una puta extensió de Madriz.

M'he allargat molt. La segona part d'aquest post la faré més tard. Bon profit.