ESTÀS CONVIDAT

FOTE'T FOIX

Aquest post el dedico a en Lluís Foix, periodista de La Vanguardia. És el típic cas d'individu que es pensa que els de ciutat som imbècils i que fent-se el pagès ens donarà gat per llebre. Però no ens enganyes, noi. Ets un carca amb molta mala llet. Encara recordo com estaves d'exultant el dia que vau guanyar el referèndum sobre la llufa (la constitució europea). Després vas callar quan la teva Europa va donar-la pel sac. Te n'enrecordes, d'això, noi?

Però no vull recordar històries passades, i guanyades, per cert. Sobretot perquè ara xalo d'allò més veient com en Foix plora per les cantonades, arran de l'opa a Endesa, i l'actitud dels ecspanyols envers els catalans. "No ens estimen!" s'exclama, "Abans alemanys que catalans". El ploramiques d'en Foix no se'n sap avenir: després d'haver ofert totes les glòries a Ecspanya que es fan i es desfan, els ecspanyols no ens estimen i ens tracten com a estrangers!

I què esperaves, capsigrany, que ens omplissin de petons? Ja comences a ser prou grandet per
fer aquest paperot. Però, és clar, no cauré en la trampa de pensar que en Foix és tan innocent com ens vol fer creure. Ell sap perfectament el pa que donen els ecspanyols, i ja li està bé. Ell vol una Catalunya ecspanyols, provinciana, sotmesa a l'integrisme catòlic, una Catalunya "feliç" de ser la nena maca d'Ecspanya. Doncs no, tu i els teus acòlits teniu els dies comptats. Els ecspanyols, a mesura que la globalització positiva va triomfant, veuen amenaçats els seus privilegis i tanquen files al voltant d'un essencialisme patri en el qual cap expressió mínimament catalana no hi té cabuda. Per això el sobiranisme i l'independentisme català va creixent, i vosaltres, els "catalanes buenos", els col.laboradors amb l'enemic, aneu de baixa. I molt que me n'alegro.

ELS HEM DERROTAT
Us recomano molt la lectura d'aquest article de la professora, i amiga, Montserrat Treserra. És una reflexió del tot adient per comprendre el que ha passat amb el 18-F. Cada cop veig més gran la importància de la Manifestació de la Dignitat. L'altre dia, un amic meu em va dir que jo tenia molts coneixements, però poc nas per la política. Bé, no dic que no, no és la primera vegada que m'ho diuen, això, però el cert és que, quan ningú gosava vaticinar l'èxit de la manifestació, jo ja contemplava aquesta possibilitat. I la mostra la teniu en aquest post, penjat el 28 de gener. Molt simptomàticament, la reflexió que feia, no va suscitar cap comentari. Suposo que aquells que el van llegir pensaven llavors que m'havia begut l'enteniment.

D'altra banda, què penseu que hagués passat si en comptes de ser una manifestació sobiranista, la del 18-F, l'haguessin convocat els palanganeros o els sociates, o fins i tot els convergents? Estarien insuportables i amb una prepotència foramida. En canvi aquí, els sobiranistes sembla que haguem de demanar perdó pel nostre èxit. I un bé negre! Cal dir ben alt i ben fort el següent:

Hem derrotat a La Vanguardia, hem derrotat a El Periódico, hem derrotat a El País, hem derrotat a TV3, hem derrotat a la COPE, hem derrotat a tutti quanti volen una Catalunya sotmesa i provinciana. Els hem derrotat. I punt. Que n'aprenguin!

I si no hem derrotat a l'Avui, és perquè el dirigeix un català del sud, un patriota desacomplexat, i amb ganes de canya, al qual més d'un li vol fer la pell, i si bé ho han intentat (cas Forn), de moment no ho han aconseguit. De moment.

Tot plegat em porta a fer una consideració final, que serà objecte de desenvolupament en posteriors posts. Catalunya es troba molt més madura del que molts es pensen, per fer el pas definitiu cap a la Independència. El problema és que aquesta qüestió sempre s'intenta que no figuri a l'ordre del dia, que no es debati. Però la realitat és tossuda. No tinc cap mena de dubte, que a hores d'ara, els partidaris de la independència representem entre el 30 i el 40%, molt més del que diuen els sondatges oficials. Cal ser agosarats i no deixar que els altres ens construeixin la nostra realitat. Com diu la Montserrat.

QUE QUEDI CLAR UNA COSA

Fer qualsevol tipus d'activitat (professional, artística, acadèmica, lúdica, etc.) en ecspanyol a Catalunya, és com fer una desfilada nazi als carrers de Jerusalem... amb l'agreujant que molts dels que hi participarien són... jueus. He dit.

CAL REPENSAR L'ESTRATÈGIA RUPTURISTA

Un altre dels efectes del que ja s'anomena el 18-F, és a dir, la manifestació de la dignitat, penso que afecta el que podem anomenar l'independentisme revolucionari o rupturista. És a dir a tots aquells sectors combatius que se situen a l'esquerra d'ERC, i amb la qual han mantingut un pols en els darrers anys, que al darrer Fossar va acabar a hòsties, com es prou conegut. Em refereixo, per exemple, a la gent de la CUP, d'Endavant, de Maulets, de la CAJEI, del MDT i del PSAN, bàsicament.

Penso que han de canviar el xip, i no fer d'ERC l'enemic a abatre. En primer lloc, perquè és impossible aconseguir-ho, i quan s'intenta el cost és altíssim. En segon lloc, perquè per molt que ens pesi als que hem mantingut tots aquests anys una actitud digna i no submissa a les directrius de la política d'extermini i delació practicada pels ecspanyols, ERC, a empentes i rodolons, ha aconseguit connectar amb una franja enorme de la societat, com mai abans cap altra organització independentista catalana havia aconseguit. I, en tercer lloc, perquè hi ha el risc de l'aïllament social.

Això que plantejo, no pressuposa, de cap de les maneres, ni integració a ERC, ni dissolució de l'IR. Tot el contrari. Pressuposa que cal tenir imaginació per cercar les esquerdes del sistema. Ja ho vaig dir en un altre post, fa uns quants mesos. L'independentisme revolucionari ha de plantar cara a nivell local, pressionant per les lluites concretes i per l'auto-organització popular, denunciant si s'escau aquells regidors i alcaldes, siguin del color que siguin, que es dobleguen als interessos dels cacics de torn. Només una opció revolucionària (rupturista) pot tenir èxit si s'arrela a cadascuna de les lluites concretes, on la gent es coneix i on la manipulació informativa és molt difícil. Un exemple que conec, ni que sigui indirectament, és el del MAPA (Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació).

Fer un pols a ERC, en aquests moments, és fer el joc a CiU o al PSOE. No ens obsessionem (i jo conec gent que odia ERC i els considera pitjor que els sociates, la qual cosa és una bestiesa enorme: no hi ha res pitjor que un sociata o una sociata). La lluita revolucionària, ha de ser ferma i compromesa, però ha de ser arrelada al territori: a les persones, als barris i pobles. Quant més te n'allunyes, més importància tenen els grans interessos.

Tinc la impressió que dins de la Plataforma pel dret a decidir, hi ha sectors qualificats de l'IR. És una notícia important. Caldria que les CUP, hi tornessin a formar part i també caldria fusionar la Campanya Unitaria per l'Autodeterminació (CUA) amb la Plataforma. No es poden duplicar esforços. Per altra banda, em sembla obvi que ara, els palanganeros, bé directament, bé a través de CC.OO. o d'alguna plataforma amiga, intentaran dinamitar la Plataforma, com sempre fan quan no poden controlar un xiringuito. Caldrà estar amatents.

DES DE LA CUA:
LA MANIFESTACIÓ DE LA DIGNITAT

Acabo de penjar un nou bloc, amb la particularitat que conté gravacions en vídeo.

Aquí podeu veure una petita pel.lícula que vaig gravar amb la meva càmera digital. He intentat penjar-la en aquesta bloc, però suposo que el document pesava massa i trigava molt en descarregar-se. De tant en tant, aniré penjant més gravacions sobre temes diversos en aquest videobloc.

Per descomptat, obvieu els meus dots de cineasta, atès que no en sóc expert. Penso però que el resultat recull molt bé l'atmosfera que es respirava a la cua de la manifestació, que és on vam estar pràcticament tota l'estona, lluny de les pancartes de l'encapçalament. Era un sector menys mediàtic i on en algunes ocasions vaig trobar a faltar una mica més de canya i de consignes engrescadores. Però vaja, va estar bé.

Abans del vídeo de la mani, trobareu una altra gravació que he penjat de prova. Malgrat el títol, es tracta d'una beluga que vaig gravar a l'Aquàrium de València, el mes d'agost del 2003.

MAS, CiU, RECTIFIQUEU, ENCARA SOU A TEMPS

La Manifestació de dissabte conté un missatge molt clar: el poble català té el dret de decidir el seu futur. I té una derivada: No a l'Estatut de la Moncloa, no a l'estatut troglodita, sota coacció militar.

Si encara li queda una engruna de dignitat al Sr. Artur Mas, ha de rectificar i desdir-se del seu pacte de la vergonya amb el caragirada d'en Zapatero. Si no ho fa, es convertirà en un símbol de la contrarevolució en termes nacionals i serà carn de canó dels partits ecspanyols (sigui el PP, sigui el PSOE). Una contrarevolució personificada en la figura rampant d'un Duran i Lleida que cada cop va més sobrat. CiU està a un pas de convertir-se en un obstacle per a la reconstrucció nacional del país que tant ha predicat al llarg dels darrers anys.

Penseu-vos-ho dues vegades. O sereu una rèmora i el poble català us bescantarà.

LA MANIFESTACIÓ DE LA DIGNITAT


Sobre la manifestació. Bé, un èxit. Cal ara veure com es gestionarà la post-manifestació. Proposo als membres de la Comissió organitzadora, crear algun tipus de plataforma que vetlli per l'acompliment dels objectius de la mobilització. Una plataforma tipus watchdog, i que denunciï aquells que pretenen que els catalans i les catalanes no tinguem vot per triar el nostre futur. (Més reflexions en un post proper).

FRANCESC FERRER i GIRONÈS, In Memoriam

Avui, a la manifestació per la dignitat de Catalunya, tothom recordarà en Francesc.
Patriota, company de lluita, de taula i de tertúlia.
Gràcies per la teva abnegació.

WE ARE A NATION AND WE HAVE THE RIGHT TO DECIDE!

We, the undersigned organisations and social movements-drawing on a broad plurality of Catalan political and socials sectors-wish to be heard in the debate that has been opened over the reform of the Statute of Autonomy of Catalonia and to express our concern over the climate of hostility being generated from anti-democratic circles intended to undermine our country's legitimate political and democratic aspirations. Evoking the struggle of the Assembly of Catalonia for the reestablishment of the Statue of Autonomy as a means of exercising the right to self-determination, and evoking as well the memories of twenty-five years past when the Catalan nation marched in resistance to the offensive against expressions of its identity, we find it necessary to take to the streets once again under the banner "We are a nation and we have the right to decide!"
It is the conviction of the organisers that we must exercise our right to protest if we are to ensure that our laws are consistent with the needs and wishes of the Catalan people, and as such that they contribute to social progress, citizens' and immigrants' rights, social and labour rights, language and culture, the environment, gender equality, housing, communication technologies, education, healthcare and social security, among other issues. In this way we reaffirm that there can be no true self-government without fiscal sovereignty, without investment in infrastructure and without international relations and cooperation.

Because we are a country that wishes to defend its identity, it is our right--as it is of other nations--to freely decide for ourselves the kind of future we want. What we decide for ourselves should not be meddled with by others.

As a matter of liberty and of democracy, we will march on February 18 to demonstrate that "We are a nation and we have the right to decide!"

Platform "Pel dret de decidir" (For the right to decide)




NOUS SOMMES UNE NATION ET NOUS AVONS LE DROIT DE DÉCIDER!

Ensemble d'entités et des mouvements sociaux soussignés, provenant d'une vaste pluralité de secteurs sociaux et de politiciens catalans, nous sommes préoccupés par l'ambiance hostile aux légitimes aspirations politiques et démocratiques de la Catalogne génerée depuis plusieurs endroits du territoire espagnol. C'est pourquoi, tout en nous souvenant de la lutte de l'Assemblea de Catalunya (Assemblée de Catalogne) pour le rétablissement de notre statut d'autonomie comme le seul moyen pour exercer notre droit à l'autodétermination, et, en remémorant en même temps qu'il y a 25 ans que la nation catalane s'est soulevée contre l'offensive espagnole d'éradiquer l'expression de sa propre identité, aujourd'hui nous voulons de nouveau nous manifester sous la devise " Nous sommes une nation et nous avons le droit de décider ! ".
Les convocateurs et convocatrices sommes convaincus qu'il faut exercer ce droit afin de garantir que les politiques appliquées soient en accord avec les désirs et besoins du peuple catalan, ainsi que pour jouer en faveur du progrès d'autogouvernement dans tous les domaines qui touchent la vie sociale. Nous exigeons la souveraineté dans tout ce qui concerne les aspects suivants : la citoyenneté et l'immigration, l'environnement, la langue et la culture, la politique fiscale et la redistribution des impôts, les investissements et les infrastructures, les droits sociaux et du travail, les relations internationales et la coopération, le logement, l'éducation et la santé. Etant donné que nous sommes une nation et que nous défendons notre identité, nous avons, comme le reste des peuples, le droit de décider librement sur notre avenir.

Pour la liberté et la démocratie, nous vous encourageons à manifester le 18 février avec pour mot d'ordre : " Nous sommes une nation et nous avons le droit de décider ! ".

Plateforme " Pel dret de decidir " (Pour le droit de décider).



WIR SIND EINE NATION - WIR HABEN DAS RECHT AUF SELBSTBESTIMMUNG

Wir, die Personen, Gruppen, vielseitige Bewegungen und Kollektive, aus verschiedenen sozialen und politischen Bereichen, die diese Meldung unterschreiben, fühlen uns beunruhigt wegen dem ansteigenden feindlichem Klima, der absichtlichen Desinformation und das Schüren von Hass, welches aus diversen Sektoren des spanischen Staatsgebietes gegen unser legitimes politisches und demokratisches Bestreben aufgehetzt wird. Aus diesem Grunde, und in Erinnerung an den Kampf der Assemblea de Catalunya für die Wiederherstellung des Autonomiestatuts als Mittel um unser Selbstständigkeitsrecht auszuüben, und auch mit der Erinnerung, dass die katalanische Nation vor 25 Jahren gegen die spanisch-konservative Offensive, die unsere katalanische Identität verweigern wollte, auf die Barrikaden ging, wollen wir jetzt wieder demonstrieren. Wir sehen uns wieder gezwungen unter diesem Motto auf die Strasse zu gehen: "Wir sind eine Nation und wir haben das Recht auf Selbstbestimmung".
Wir sind fest überzeug, dass wir dieses Recht ausüben müssen um die Durchführung der politischen Beschlüsse nach den Wünschen und Bedürfnissen des katalanischen Volkes zu garantieren, sowie den Fortschritt unserer Selbstregierung in allen sozialen Bereichen des Lebens zu fördern. Wir verlangen die Selbstbestimmung mindestens in allen Aspekten die mit folgendem zu tun haben: Bürgerschaft und Einwanderung, Umwelt, Sprache und Kultur, Steuerpolitik und Wiederverteilung der Abgaben, Investitionen und Infrastrukturen, Arbeit und soziale Rechte, interantionale Beziehungen und Kooperation, Wohnung, Ausbildung und Gesundheit. Da wir eine Nation sind und unsere Identität verteidigen, wie jedes Volk haben wir das Recht frei selbst zu bestimmen wie unsere Zukunft sein soll.

Wir rufen euch alle auf für Freiheit und Demokratie, mit uns am 18 Februar zu demonstrieren um laut und klar zu sagen: "Wir sind eine Nation und wir haben das Recht auf Selbstbestimmung".

Plataforma "Pel dret de decidir"


SOMOS UMA NAÇÃO ET TEMOS O DIREITO DE DECIDIR

As entidades e os movimentos sociais infra-assinados, procedentes de uma larga pluralidade de setores sociais e políticos catalães, sentimo-nos preocupados com as provocações que provêm de diversos pontos do território espanhol em contra das legitimas aspirações políticas e democráticas do nosso país. Por isso, lembrando a luta da Assembléia de Catalunha a favor de restabelecimento do Estatuto da Autonomia como meio para exercer o direito à autodeterminação, e relembrando que há vinte e cinco anos que a nação catalã saiu as ruas diante à ofensiva espanhola contra a expressão da sua identidade, agora vemos a necessidade de voltar manifestar-nos com o lema "Somos uma nação e temos o direito de decidir!"

Os convocados ficam convencidos/temos o convencimento que é necessário exercer este direito para certificar que a políticas aplicadas estejam de acordo com o desejo e as necessidades do povo catalão, bem como para favorecer o avanço de autogoverno em todos os âmbitos que afetam a vida social. Exigimos a soberania pelo menos em tudo o que faz referencia a: cidadania e imigração, meio ambiente, língua e cultura, política fiscal e redistribuição de tributos, investimentos e infra-estruturas, direitos sociais e trabalhistas, relações internacionais e cooperação, habitação, educação e saúde. Porque somos uma nação e defendemos nossa identidade, como qualquer outro povo temos de ter o direito para poder decidir livremente qual é o nosso futuro.

Pela liberdade e a democracia, convidamos-lhes a todos e a todas a sair à rua o 18 de fevereiro para manifestar-mos dizendo: "Somos uma nação e temos o direito de decidir!"

Plataforma "Pel dret de decidir" (Pelo direito de decidir)



SIAMO UNA NAZIONE E ABBIAMO IL DIRITTO DI DECIDERE!

Le entità e i movimenti sociali sottoscritti, procedenti da un'amplia pluralità di settori sociali e politici catalani, siamo preoccupati per l'hostilità creata da diversi punti del territorio spagnolo che va in contra delle legitime aspirazioni politiche e democratiche del nostro paese. Per questo motivo, e rememorando la lotta dell'Assemblea de Catalunya per il ristablimento del Estatut d'Autonomia come un mezzo per esercitare il diritto di autodeterminazione, e rememorando anche che venticinque anni fa la nazione catalana protestó vivamente contro l'offensiva spagnola alll'espressione della sua identità, adesso riteniamo necessario manifestarci di nuovo col lema "Siamo una nazione e abbiamo il diritto di decidere!"

Tutti i convocati siamo convinti e convinte che dobbiamo esercitare questo diritto per garantire che le politiche applicate vadano d'accordo col desiderio e le necessità del popolo catalano, cosí come per propiziare un anticipo di autogoverno in tutti li ambiti che riguardano la vita sociale. Esigiamo sobirania almeno in temi relazionati con la: cittadania, immigrazione, medio ambiente, lingua e cultura, politica fiscale e redistribuzione dei tributi, inversioni e infrastrutture, diritti sociali e laborali, relazioni internazionali e cooperazione, edificazioni, educazione e salute. Perchè siamo una nazione e difendiamo la nostra identità, come qualsiasi altro popolo dobbiamo avere il diritto di potere decidere liberamente qual'è il nostro futuro.

Per la libertà e la democrazia, chiediamo a tutti e a tutte di maniferstasi el 18 de febbraio dicendo: "Siamo una nazione e abbiamo il diritto di decidere!"

Piattaforma "Pel dret de decidir" (Per il diritto di decidere)

DISSABTE JO HI ANIRÉ....

I cridaré alt i fort INDEPENDÈNCIA!

Imatge enviada per en Jimmijazz

PD. I pobres d'aquells que intentin mercadejar amb el poble català. Es faran el hara kiri ells solets.

SI HAS DE REFER CASA TEVA...

Us adjunto una sèrie de fotografies que mostren el treball que fa el meu germà artista, David, que treballa el ferro, per si algú té previst fer reformes a casa seva. Si voleu contactar-hi, envieu-li un correu a: davidsort@ya.com
El germà gran, i futur marxant

JUBA, L'SNIPER DE BAGDAD

Suposo que alguna vegada us ha passat que tot navegant per la xarxa, us enganxa un tema i comenceu a cercar més informació, i us passeu unes hores o fins i tot uns dies obsessionats, com si fossis un peix que queda pres en la xarxa del pescador.

Bé això és el que m'ha passat aquest darrer cap de setmana amb la història de Juba, l'sniper o franctirador de Bagdad. M'ha cridat l'atenció perquè és un cas típic d'estudi de guerra psicològica en un context bèl.lic, i des d'aquest punt de vista és altament interessant. També ho és per les seves múltiples derivacions.

El passat mes d'agost, el diari britànic The Guardian publicava aquest article on donava a conèixer l'existència d'un suposat franctirador que tenia amoïnat l'exèrcit americà per la seva expertesa a l'hora de disparar, matar o ferir, i desaparèixer sense deixar rastre. De seguida, els americans el batejaren amb el nom de Juba, si bé, no era clar si es tractava d'un sol individu o de més d'un que actuaven de forma rotatòria en la zona sud de Bagdad.

Altres mitjans, escrits i audiovisuals, van fer-se ressò d'aquesta crònica, i es van començar a conèixer més coses. Com per exemple, que sempre deixava una nota escrita en el lloc des d'on havia disparat que deia "allò que s'ha perdut amb sang només es pot recuperar amb sang, Sniper Bagdad". Fins i tot, algú va escriure un article sobre el cas a la wikipèdia, fet que va generar un agre debat en el forum corresponent.

L'aparició d'un vídeo editat per la resistència iraquiana, d'uns 15 minuts de durada, i on es veu clarament com cauen abatuts una vintena de soldats americans (qui el vulgui veure, l'enllaç es troba a la pàgina de la wikipèdia, amb l'advertència que és bastant fort), va excitar més els ànims, sobretot pel fet que s'informava que Juba havia mort 143 soldats i 5 oficials i n'havia ferit 54 i 6, respectivament, unes dades que van ser immediatament desmentides pels americans. Evidentment, la lectura que es féu de l'edició del vídeo, és que la resistència iraquiana pretenia infondre moral i demostrar que els americans són vulnerables.

Dit d'una altra manera, els iraquians han fabricat el seu propi Vasili Zaitsev, el llegendari franctirador soviètic, immortalitzat en la pel.lícula de Jean Jacques Annaud, Enemy at the gates, protagonitzada, per Jude Law, i que es va convertir en un referent per a l'exèrcit roig en la seva lluita sense quarter a Stalingrad.

A partir del visionat del vídeo i, se suposa que d'altres informacions, es van començar a elaborar hipòtesis sobre la identitat de Juba. Abans de parlar dels desacords, cal dir que hi ha un acord unànim en un fet: Juba és un professional, no un terrorista, i això per diversos motius. El primer, és perquè sempre dispara un sol tret i després desapareix. Això indica que és un tipus disciplinat i que no cau en la temptació d'acabar la feina i arriscar-se a ser detectat i eliminat. Un segon motiu és que totes les seves víctimes han estat militars invasors i mai personal civil ni col.laboradors iraquians, la qual cosa obeeix, segons fonts militars americanes, a un suposat "codi ètic" característic de qualsevol militar i té poc a veure amb els atemptats suïcides que porten a terme els sectors més radicals i integristes. Un tercer motiu, és que Juba dispara des de distàncies curtes, des d'un 200 metres com a màxim, fet que és altament arriscat, oimés quan la distància màxima des de la qual un professional pot disparar està establerta, ara per ara, en uns 2.400 metres. Si Juba s'arrisca tant és segurament perquè el protocol de protecció dels combois americans l'obliguen a fer-ho, i segurament per què el tipus d'arma que utilitza no deu ser, precisament, de les més modernes i sofisticades. Un darrer motiu que referma aquesta professionalitat, és que els seus objectius són sempre els mateixos, bé soldats que patrullen ben a prop dels seus vehicles blindats, bé comandants d'aquests mateixos vehicles que treuen el cap o mig cos per les escotilles superiors. A tots ells, Juba els dispara un tret que, en la majoria de casos, evita l'equipament protector que porta tot soldat americà (casc, abric antibales) de manera que acostuma a tocar òrgans vitals. Segons experts militars, cal ser un professional amb molta sang freda per aconseguir-ho.

Qui és doncs, Juba? Per molts queda descartada la hipòtesi d'un milicià d'Al-Qaeda o de qualsevol organització terrorista islamista, atès que, més enllà de martiritzar-se, tècnicament són combatents fàcilment neutralitzables en una lluita directa. Pocs accepten que sigui un antic membre de la Guàrdia Republicana de Saddam Hussein, atès que no disposaven dels coneixements suficients. On sí que hi ha més partidaris és que Juba sigui o bé un militar sirià o bé, opció que suma molts punts, un militar txetxè o d'alguna república ex-soviètica d'Àsia, on la tradició i, sobretot, la capacitat tècnica, no és que no n'hi hagi, és que és enorme. Per contra, altres analistes o opinadors, afirmen que es tractaria d'un mercenari (que podria ser fins i tot occidental), fet que explicaria el seu comportament asèptic, fred i calculador. Finalment, la hipòtesi més maquiavèlica, és que es tractaria d'un agent israelià l'objectiu del qual seria provocar l'exèrcit americà per tal que aquest incrementés la seva acció repressora. No cal dir que els israelians tenen efectius perfectament capacitats per fer-ho. En definitiva, doncs, no hi ha un acord.

Un altre element que ha estat motiu de discussió és el fet que en el vídeo es pot veure clarament que quan es produeix el tret, en molts casos, la imatge també es mou, la qual cosa indica que la càmera de gravació està muntada en el fusell que dispara. Aquest tipus de fusells amb càmera de gravació, a més a més de la mira telescòpica, són altament sofisticats, si bé el seu origen (israelià, en la majoria de casos) no hauria de fer suposar que qui l'emprés fos de la mateixa nacionalitat, que per això existeix una cosa que es diu el comerç d'armes. Per altra banda, sempre pot existir algun manetes capaç de muntar una càmera en un fusell de franctirador més antic, tipus Dragunov (foto).

Finalment una hipòtesi, for free. Quan no es produeix el moviment de la càmera, indicaria que hi ha un equip de dues persones: un que dispara i l'altra que grava i que probablement és també el conductor del cotxe que es fa servir per fugir. Irònicament, aquest format, recorda l'episodi que van viure els Estats Units, l'any 2002, quan la parella formada pels afro-americans John Allen Muhammad (veterà de la primera guerra del golf, per cert) i per Lee Boyd Malvo, van protagonitzar 13 atacs amb rifle de franctirador, amb el resultat de 10 morts.

I si l'enemic no fos l'enemic? En la gravació, els soldats abatuts són, si més no els que es poden distingir clarament, tots ells blancs. I ja és casualitat que tots siguin blancs, en un exèrcit on els afro-americans estan sobre-representats. Per altra banda, el fet, sobre el qual alguns analistes han cridat l'atenció, que Juba aparentment sàpiga el detall del moviment dels combois militars americans, fet que li permet fugir, és altament significatiu. I això explicaria també, la proximitat dels seus atacs, a la qual he al.ludit abans. I per acabar, com és possible que aquesta hipòtesi, i d'unes implicacions gravíssimes, per descomptat, a la que he arribat amb unes poques hores de lectura, i sense haver begut cap got de whisky, no s'hagi tingut en compte, encara? As far as I know.

Tanmateix, i com es preguntava recentment el servei de notícies de la cadena de televisió nordamericana, ABC, tot podria consistir en una (nova) llegenda urbana.

EPPUR SI MUOVE

Si, ja sé que aquest encapçalament l'he fet servir en algun altre post. Però és que la notícia que vull comentar s'ho val. Malgrat tot el que està passant i, sobretot, malgrat el desastre de l'estatut nyap, estatut troglodita o estatut de la Moncloa, digueu-li com volgueu, encara hi ha coses que xuten en aquest país, malgrat tot, i que ens omplen d'esperança.

Em refereixo a la constitució de la Unió Territorial de la Catalunya Nord de la Intersindical-CSC, que és el sindicat al qual pertanyo, si bé el meu nivell d'activitat sindical es redueix a la cotització periòdica.

La I-CSC, és l'expressió més genuïna del sindicalisme nacional i de classe que existeix avui en dia, i amb la creació d'aquesta UT fa un enorme pas endavant per arranjar una de les seves mancances, la de l'expansió territorial arreu del país, amb l'afegit, que serà el primer sindicat amb presència a les dues bandes de la frontera estatal. Els nous companys del nord, havien pertangut amb anterioritat a la CGT (comunista) i a la FO (Force Ouvrière) franceses i ara aposten per un sindicat nacional i català. Benvinguts!

MADRIZ, MADRIZ...

La inauguració de la faraònica T4 de Barajas ha estat aprofitada, com no podia ser altrament, per fer un encès discurs de nacionalisme ecspanyol. Com tampoc no podia ser altrament, els catalanets provincians, tipus Antoni Bassas, no han pogut suportar la pressió mediàtica i han caigut en la trampa d'anar a "ofrendar nuevas glorias a Ecspanya" i s'han passat tota la setmana bavejant d'enveja. Que si Barajas amunt, que si Barajas avall, que si tomba, que si gira...

Des del meu punt de vista, els ecspanyols, amb tot aquest numeret entorn la rellevància galàctica de la nova terminal, no estan més que actuant de forma irresponsable. Estan demanant a crits que qualsevol cèl.lula radical els planti una castanya que no hi seran a temps.

La veritat és que vint anys després d'aquella magnífica cançó del Duo Dinámico (penso), que deia "Madrid, Madrid, me desesperas/levanta ya/ tus posaderas/ de tanto mover/ las caderas/ se van a reir de tí", encara no han après que no es pot anar per la vida com si fossin els reis del mambo. Entre d'altres coses, perquè el pati no està per riure gaire.

UNA AUTÈNTICA DECLARACIÓ DE GUERRA

La tria de Francisco Vázquez com a ambaixador ecspanyol davant Roma, en pura lògica geopolítica, hauria de ser considerada per qualsevol català nacional, com una autèntica i veritable declaració de guerra, com una provocació, per part del PSOE. És una decisió que ha d'implicar el trencament de tot tipus de col.laboració amb aquest partit, tant per part d'ERC, com per part de CiU. Però segurament, no es produirà ni una cosa ni l'altra. I això ens porta a constatar quelcom que ja sembla evident.

El PSOE, un cop s'ha desfet del destorb d'un PSC mínimanent nacional (català, s'entén), un cop ha solucionat, a les braves, el tema de la llengua al País Valencià, un cop ha aconseguit la rendició de CiU, a través de l'Estatut de la Moncloa, i davant els dubtes d'ERC, pressionada entre la seva militància i aquells sectors que volen mantenir la cadira, el PSOE, dic, comença a agafar embranzida de cara a aconseguir la majoria absoluta en les eleccions del 2008 (si no és que s'avancen abans).

I tot plegat ho fa amb el suport entusiasta del lobby de La Caixa, que per descomptat hauran de recompensar el tàndem ZP-Montilla pels favors a Endesa. El gran poder fàctic català, doncs, ha decidit jugar aquesta carta i ha deixat de banda, definitivament el suport, sempre tímid i amb la boca petita, que havia donat al nacionalisme pujolià, un suport que era considerat com un mal menor, i estèticament enutjós. D'aquesta manera, La Caixa es venja del cessament de Vilarasau, dirigit pel propi Artur Mas, recordem-ho, i a l'hora es beneficia del liberalisme naif dels governs de CiU que es van negar a controlar les caixes catalanes, contràriament al que van fer els governs madrileny (Cajamadrid), valencià (CAM i Bancaixa) o fins i tot el basc....
Omplir-se la boca sobre les excel.lències "del model català de caixes d'estalvi" és un dels ridículs més espantosos que han fet els convergents mai. És una llei de ferro de la realpolitik: "si no mates el teu enemic quan en tens l'ocasió, ell t'acabarà matant". O dit d'una altra manera: "deixa'l respirar i tu deixaràs de respirar".

L'única manera de redreçar una mica tot plegat seria que ERC es posicionés clarament contra l'Estatut de la Moncloa, sense mitges tintes i amb la boca grossa, i que CDC, acabés també per denunciar-lo, i en recomanés l'abstenció, tot aprofitant qualsevol excusa sobre la modificació dels acords assolits amb els sociates. Això òbviament, comportaria el trencament amb UDC. Però si la primera condició ja la veig difícil, que passi, la segona i la tercera, les veig francament impossibles, sobretot perquè Duran i Lleida, s'està menjant amb patates l'Artur Mas. En definitiva, un panorama ben galdós.

QUINS D'AIXONSES!

Quan ho vaig sentir per la ràdio vaig exclamar "Quins d'aixonses"... bé exactament no eren aquestes les paraules, però tothom m'entén, oi? Em refereixo a les declaracions del nostre particular Lord Falquaad, quan va insinuar que amb l'acord (traduït, rendició) assolit amb en caragirada d'en Zapatero, es repetia, salvant les distàncies, el mateix que havia passat el 1932, amb el President Macià, quan l'Estatut que retornà de Madrid, era una rebaixa respecte l'Estatut refrendat pel poble català, i redactat a Núria. D'aquesta manera, Lord Farquaad pretenia equiparar-se a la figura, situada a mil anys llum d'ell del benvolgut i enyorat President Macià. Quins d'aixonses, repeteixo!

Sàpigues, noiet, que el President Macià no va dubtar en el moment de proclamar la República Catalana, el 14 d'abril, fent sense cap mena de dubte, una acció de trencament de la legalitat vigent! Ho faries, tu? Sàpigues que va ser gràcies a la vulneració de la legalitat vigent, que va ser possible el restabliment de l'autogovern a una part de la nostra Pàtria, per primera vegada, d'ençà 1714. I sàpigues que va ser gràcies a aquest "acte de violència" (amb el permís de Pedrolo), que avui en dia existeix un cert nivell d'autogovern i que tu pots dir tots els disbarats que dius.

Intentar equiparar la teva èpica a la del President Macià fa riure de debò. Oimés quan tothom sap que el màxim grau d'èpica al que has arribat va ser quan un helicòpter et va venir a rescatar perquè t'havies quedat aïllat a la neu. Un helicòpter, no cal dir-ho, públic, pagat per tothom, fins i tot per un servidor.

I last but not least et recordo que Macià també va ser criticat en el seu moment per transigir a transformar la república catalana en un restabliment de la generalitat, entès com a govern autònom. Els partidaris de Cardona, titllaren Macià de traïdor i s'obrí una escissió important dins els separatistes catalans, que no es reféu, parcialment, fins al 1936.

Ben pensat, si vols exemples èpics que acabaren de mal borràs, què et sembla el cas d'en Michael Collins? Allà, però, la gent no se n'anava per les branques. Quins d'aixonsis, aquests irlandesos!

FÈLIX CUCURULL, EN HOMENATGE

Han començat els actes d'homenatge a en Fèlix Cucurull i Tey, en el desè aniversari del seu traspàs. Fins al mes de juny tindran lloc diversos actes, incloent-hi conferències, taules rodones, exposicions, etc, tots ells relacionats amb la seva vida i la seva obra, i per descomptat amb Arenys de Mar.
No puc més que alegrar-me de tot plegat. En Fèlix, ha estat un dels meus referents intel.lectuals, polítics i ètics, tal i com ja ho vaig consignar en el cinquè post que vaig publicar d'aquest bloc, ara fa dos anys i mig (llegir-lo). Els altres dos són Manuel de Pedrolo i Joan Fuster.

La notícia de l'homenatge a aquest patriota exemplar ha estat acompanyada d'una altra no menys important. L'aparició d'un web dedicat a publicar, digitalitzada, tota la seva obra escrita, i, particularment, la monumental i imprescindible -i sovint marginada- Panoràmica del Nacionalisme Català, estudi en 6 volums i publicat el 1975 a les Edicions Catalanes de París. Es tracta d'una aportació a la cultura i a la història de Catalunya de primer nivell, atès que permet tenir a l'abast de tothom una font inesgotable d'informació.

En definitiva, una notícia que ens omple d'orgull i que, en uns temps de tanta baixesa i manca de fermesa, ens anima a continuar la lluita. Per en Fèlix, per en Manuel i per en Joan...

ACUDIT MOLT BO

- Saps que l'àrbitre del partit amb el Saragossa era de Salamanca?

- Sí, perquè va perdre ELS PAPERS! :-)

TORNEN ELS SOPRANOS

Ahir vaig rebre una notícia que em va alegrar. No, no era que finalment l'Enric Juliana havia estat nomenat corresponsal a la constel.lació Vulpecula, i que en el camí d'anada havia sofert un accident i el seu cos havia estat crionitzat, de manera que no tornaria a tocar el que no sona, pel cap baix fins d'aquí a uns dos-cents anys.

No, ahir vaig saber que el proper 12 de març comença l'emissió de la sisena temporada de The Sopranos als Estats Units, a través de la cadena per cable HBO. Això vol dir que ja falta menys per tal que jo la pugui comprar quan s'editi en DVD. The Sopranos és una sèrie magistral. Tinc tota la col.lecció, des de la primera temporada (1999) fins a la cinquena (2004). Les quatre primeres ja les he visionat dues o tres vegades, mentre que la cinquena només una sola vegada, però espero fer-ho de nou aviat, quan no tingui tanta feina. No cal dir que sempre he triat la versió original, mai en ecspanyol, entre d'altres coses perquè la cinquena temporada encara no s'ha publicat a l'estat ecspanyol en format DVD. Òbviament, jo la vaig comprar, l'estiu passat, a través d'Amazon. És cert que seguir-lo en versió original pot comportar problemes de comprensió, sobretot donat l'abundant ús de conceptes mobspeak, és a dir d'argot mafiós, que no és precisament el que s'aprèn a les acadèmies d'anglès, però es guanya en realisme i credibilitat. Qualsevol doblatge, provoca una pèrdua de frescor.

Segons sembla aquesta serà la darrera temporada regular de la sèrie, però també vaig llegir, no sé on, que es rodaran 12 episodis més, de caràcter especial i que serviran per conèixer el destí final dels diferents protagonistes.

Al llarg dels 65 episodis emesos fins ara, s'assisteix a una constant lliçó de com gestionar el poder, és veritablement un tractat de ciència política. La jugada mestra és la que té lloc al començament, quan Tony accedeix a que sigui Uncle Junior qui assumeixi el rol de Capo de la màfia a New Jersey. Però és un lideratge fals, és ell qui realment té el poder, però deixa que el seu oncle, ple d'orgull i supèrbia, es pensi que és realment ell qui mana. Més endavant, quan a Tony se li omplen, posarà les coses a lloc i farà veure qui mana de debò. Fins i tot el FBI acabarà constatant que és Tony qui realment mou els fils de tot plegat. Només llavors, començarà a assetjar-lo. Però les victòries de Tony no són mai netes. Sempre ha de pagar un preu altíssim: amics que traeixen i han de ser liquidats (whacked), fins i tot la seva pròpia mare es posa en contra seu, les amants (sempre problemàtiques), els seus capitans i soldats, ambiciosos i sovint de poca confiança. L'eliminació del seu cosí, interpretat per un magistral Steven Buscemi, és quelcom tan important, i tan dolorós, que decideix fer-ho personalment, per tal que tot sigui ràpid i net. Contràriament, hauria patit una mort lenta i horrorosa a mans dels seus enemics més odiats, i això Tony, tan favorable als valors familiars, no ho pot consentir. I és que Tony pretén, inútilment que la seva família nuclear quedi al marge de la seva "feina". I aquesta tensió, més les altres, és el que el porta a visitar a la psiquiatra, de la qual, inevitablement també se n'enamorarà, fet que es converteix en un veritable secret d'estat, atès que si se sapigués, seria considerat com un signe de feblesa que obriria les portes a que més d'un intentés reemplaçar-lo.

Com podeu veure, la sèrie m'apassiona, i podria estar molta estona escrivint-ne o parlant-ne, però penso que per avui ja n'hi ha prou. Només voldria afegir que potser algú pot pensar que aquesta "obsessió" per un producte clarament comercial, no fa per algú que pressumeix de ser crític. Tanmateix penso que aquells productes de consum de masses realments bons, són aquells que contenen dues o més lectures a l'hora, és a dir, que incoporen missatges subliminals -o no- que molt sovint són clarament crítics amb la pròpia societat, i a l'hora són capaços d'arribar a masses enormes d'audiència, mitjançant recursos fàcils (violència, sexe).

VENDRELL MATXACA HOMS, SENSE PIETAT

Acabo d'escoltar el debat entre Xavier Vendrell (ERC)(foto esquerra) i Francesc Homs (CiU) (foto dreta) a Minoria Absoluta de RAC1 respecte el nou Pacte de la Moncloa o altrament dit, l'enculada en tota regla. Mai havia sentit una matxacada tan forta. Tan forta que fins i tot els conductors del programa han hagut de sortir en ajuda del diputat gallinaci. Tot plegat assenyala que els de CDC són un gegant amb peus de fang. No només els ha dat en Zapatero, sinó també el propi Duran i Lleida. Els d'ERC farien santament d'aguantar tot el que els caigui al damunt. Ho faran? (però com l'ha matxacat!....)

INCERTA GLÒRIA, de Joan Sales

Ja feia setmanes que volia publicar aquest post, però no trobava el moment. Potser la casualitat (hehehehe) ha fet que precisament ara em decideixi a fer-ho.
Seguint amb la lectura d'obres literàries sobre la guerra del 36-39, l'estiu passat, i una mica més, vaig culminar un dels meus reptes pendents de feia molts anys, la lectura de la novel.la de Joan Sales, Incerta Glòria, publicada per primera vegada el 1956, però començada a escriure el 1948. Es tracta d'una obra densa, vastíssima i carregada d'un enorme sentiment tràgic, com no podia ser altrament.

És fàcilment comprensible que sigui una obra maleïda per a determinats cercles, suposadament intel.lectuals i literaris, atès que els seus protagonistes són, amb perdó, autèntiques mosques colloneres, que qüestionen la versió ensucrada del bàndol republicà. Tanmateix, d'això no se'n dedueix un elogi del bàndol feixista. Hi ha una defensa de l'individu per ell mateix, de la seva opinió enfront els poders abassagadors que volen esclafar la dissidència, sigui quina sigui. I una denúncia dels grimpadors professionals. És cert que des del meu punt de vista, el retorn al sentiment religiós d'algun dels seus protagonistes, em contraria d'allò més, però dono per fet que això cal relacionar-ho amb el context, amb les pors del moment i en la recerca d'una seguretat, d'un ordre davant del desordre...

Dels aspectes que, per algun motiu m'han cridat l'atenció, destaco la descripció crua dels bombardejos a la ciutat de Barcelona (pgs. 240 i següents), la nova versió de La Marsellesa: "Allons enfants de la grand'pute/ le jour de merde est arrivé" (pg. 309) i la reacció de la tropa catalana quan veuen saltar pels aires un comboi feixista: "!Quina castanya! !Quina castanya més collonuda" (pg. 390). (Només d'imaginar-m'ho, flipo).

En definitiva, una obra sòlida, dura, i que segurament fa trencar moltes certeses inqüestionables. Rebel i heterodoxa, saludablement heterodoxa.