divendres, 31 de març de 2006

TELEVISIÓ DE CATALUNYA,
LA GRAN MANIPULADORA


Us demano que llegiu aquest post dels companys de busot. Hem de reaccionar de forma immediata a l'enorme manipulació a que ens vol sotmetre la Televisió dirigida pel sr. JOAN MAJÓ I CRUZATE. No ens podem quedar amb els braços creuats esperant a que ens esborrin de la història, com si no hagués exisitit la manifestació sobiranista més contundent dels darrers anys.

Proposo que es portin a terme accions de denúncia contra TV3, o per exemple, concentrar-nos davant el recinte on demà dissabte els sociates muntaran el seu akelarre amb ZP, el gran mentider, d'estrella invitada.

No podem esperar que els altres ens diguin quina és la realitat.

ACCIÓ, ACCIÓ, ACCIÓ

dijous, 30 de març de 2006


AVUI, ENS VEIEM A GIRONA


Aquest vespre participo en una nova conferència del cicle Camins de Sobirania. L'acte tindrà lloc a 2/4 de 8 a la Farinera Teixidor de Girona (Carretera de Santa Eugènia, 42), que no és altra cosa que la seu del diari EL PUNT. A l'igual que en les meves anteriors intervencions a Barcelona i a Balaguer, parlaré sobre una "Proposta d'Accessió a la Independència".

Segons tinc entès, a l'acte també parlarà el periodista d'El Punt, Miquel Pairolí.

Hi esteu convidats, tots i totes!

diumenge, 26 de març de 2006

TRES LLIBRES, TRES

La lectura és un dels plaers/deures que trio/m'imposo. A continuació faig propaganda gratix de tres llibres imprescindibles que cal llegir, i de pas, ja entro de ple en la voràgine que representa el Dia del Llibre que ja s'apropa.


MEMÒRIES DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA. Cavalcant damunt l'estel, és una obra coordinada per en Robert Surroca i l'Agustí Barrera, que aplega més d'una vintena de col.laboracions d'antics militants del FNC (1940-1990), que expliquen episodis viscuts de la seva militància. Ens trobem davant d'un llibre-testimoni. S'hi recullen les experiències viscudes, en primera persona, per catalans (malauradament no hi participa cap catalana) que, en un moment determinat, van decidir fer un pas endavant i enfrontar-se amb el franquisme, un règim que tenia per objectiu central la destrucció nacional de Catalunya. Eren gent comuna, sorgida dels barris urbans i dels pobles i comarques del país, alguns dels quals havien combatut a la guerra, havien patit els camps de concentració i les unitats de càstig de l'exèrcit franquista. D'altres van començar la seva activitat clandestina en els anys 40 o, els més joves, en els anys 50 i 60. En definitiva, un llibre que ens posa en la pell de gent que va viure en un entorn dictatorial i d'opressió nacional, social i moral, que s'ha intentat amagar o edulcorar. Aquest llibre, des d'aquesta òptica de testimoniatge personal, posa les coses a lloc. A més a més de ser una nova contribució, a la cada cop més rica bibliografia sobre la història -amagada- de l'independentisme català.

No vull acabar aquesta ressenya sense remarcar un altre fet singular d'aquest llibre. Es tracta del fet que és el primer que publica Arrel editors, un nou segell editorial que neix amb l'objectiu de llançar al mercat obres que ajudin a la normalització del país, és a dir al seu alliberament. No debades, és una editorial nascuda a l'ombra del molt actiu i digne de reconeixement grup activista Free Catalonia. Felicitats i endavant!

Memòries del Front Nacional de Catalunya.
Cavalcant damunt l'estel
Robert Surroca i Agustí Barrera (coord.)
Arrel Editors
Col.lecció La Flama
www.freecatalonia.com
ISBN 84-96044-70-X,
2006


De la nació cultural a la nació política. La ideologia nacional d'Antoni Rovira i Virgili, de Xavier Ferré i Trill.

En un país normal, és a dir lliure, independent, tant el personatge historiat en aquest llibre, com el propi autor del llibre, serien gent respectada i coneguda. No és el cas ni de l'un ni de l'altre. Antoni Rovira i Virgili (1882-1949), és sense cap mena de dubte un dels intel.lectuals, polítics, periodistes més rellevants i notables de la primera meitat del segle XX, no només a nivell català, ans també a nivell europeu. Aquesta afirmació no és gens agosarada. La seva trilogia sobre la Història dels Moviments Nacionalistes (1912), és un referent per comprendre la situació del problema nacionalitari just abans dels grans canvis que es produïren amb l'adveniment de la primera guerra mundial i de la revolució soviètica. Pel que fa a la seva obra catalana, només he de dir que la seva monumental i inacabada Història Nacional de Catalunya (1922-1935), no només en el seu moment va ser un èxit editorial, després totalment enterrat per la reacció (en els dos sentits del terme) vicensvivesiana, sinó que constitueix un treball de recerca de primera magnitud i de gran qualitat formal i de fons. I fins i tot gosaria dir moral. A banda del fet que constitueix una de les herències bibliogràfiques més rellevants que, procedent del meu avi i gràcies al meu pare, m'han arribat. I que jo traspassaré al meu fill.

Per la seva banda, l'autor del llibre, Xavier Ferré i Trill (Reus, 1962), a banda de ser una de les persones que més m'ha influït en la meva formació i en la seva amistat, és un exemple viu de com un país neci menysprea els seus millors capitals humans. Doblement doctorat, en Història i en Sociologia, és autor d'una ingent obra de recerca sobre sociologia de les identitats, del nacionalisme, dels intel.lectuals. Especialista en la història del nacionalisme al País Valencià (Abans i després de "Nosaltres els Valencians", No tot era "Levante Feliz". Nacionalistes valencians, 1950-1960), estudiós de l'obra del suecà Joan Fuster (1922-1992), del menorquí Estanislau Ruiz i Ponsetí (1889-1937), del reusenc Joaquim Santasusagna (1899-1982) i òbviament, del tarragoní Rovira i Virgili. En un país normal, lliure, en Xavier seria un acadèmic consolidat i reconegut. Però no és el cas. Sotmès a una pressió constant per la crosta universitària funcionarial i ecspanyolista que l'odia perquè no s'ha "integrat", ara veu també com les noves fornades de llicenciats, educades sovint en el consumisme, l'acriticisme i en la recerca de l'èxit a qualsevol preu i el més ràpid possible, el marginen o menystenen, perquè "no ha guanyat". Quina colla de pirates i trepes! Però aquest llibre, juntament amb tota la seva immensa obra publicada, és una bufetada més a un país que sovint no mereixeria tenir els fills que té. Un treball rigorós, feixuc, acadèmic amb tots els ets i uts, que ens mostra l'evolució intel.lectual i política d'un Rovira i Virgili que evoluciona, progressa, d'un federalisme cap a un nacionalisme desacomplexat, d'una concepció cultural de la nació a una de política. Un llibre que, si bé és cert que no està adreçat al gran públic, ni ho pretén, ha de ser una obra de referència a la universitat.

Finalment, afegir que el llibre el publica l'excel.lent i impagabale Editorial Afers de Catarroja (L'Horta Sud), un actor clau en la lluita intel.lectual del nostre país.

De la nació cultural a la nació política. La ideologia nacional d'Antoni Rovira i Virgili
Xavier Ferré i Trill
Editorial Afers
ISBN 84-95916-44-4
2005


Amnistia 77. Franco ha mort?, de Lluís Maria Xirinacs
L'altre dia discutia, conversava, amb un company de la facultat sobre la personalitat de Xirinacs. El meu interlocutor, un intel.lectual a l'alça, no se'n mostrava gaire partidari. "A aquest país" em digué, "li sobren franctiradors i li calen més exèrcits". Cert. Però també ho és que no hi ha exèrcits si els generals són uns cagamandúrries. I d'aquí plora la criatura. En Lluís M. Xirinacs, pot fer la impressió d'haver-se quedat ancorat en els anys 70. Però la seva és una croada personal, que pretén donar testimoni de denúncia d'una transició política, que contràriament al que s'ha dit, es caracteritza per les seves limitacions (començant per la forma d'estat), pels seus silencis i sobretot, per les seves renúncies. I no és casualitat que el propi Xirinacs sigui l'autor d'una triologia clau per entendre-ho tot plegat: La Traïció dels líders, és una obra clau per comprendre perquè som on som. Ara torna a la càrrega, amb aquesta monumental obra (643 pàgines), escrita en forma de dietari, que sorprèn per la seva minuciositat i detallisme. L'autor descriu/comenta/jutja el període que va del gener del 76 a l'octubre del 77, és a dir, els mesos claus de la transició política. La seva lectura deixa ben a les clares que els partits polítics, a les primeres de canvi, abandonaren l'Assemblea de Catalunya, el moviment unitari referent de l'antifranquisme, i feren mans i mànigues per trobar la millor posició de sortida en el nou escenari electoral que el suarisme dibuixà des del poder. Qui perdé en tot plegat va ser Catalunya i la seva gent. Una pèrdua que encara avui en dia, trenta anys després, encara paguem. Llibre publicat per Abadia Editors.

Amnistia 77. Franco ha mort?
Lluís Maria Xirinacs
Abadia Editors
ISBN 84-96292-45-2
2006



dijous, 23 de març de 2006

33.000 EUROS BABELIANS

L'amic Barrera m'envia un article publicat a El Periódico, on s'informa que la galàxia de grups ecspanyolistes creada a l'ombra del PP, s'han fet un fart de cobrar subvencions públiques, també sota el govern del PSOE (tanto monta, monta tanto). La cobertura legal d'aquestes subvencions és l'ajuda a les associacions de víctimes del terrorisme (no, encara que sembli mentida, no es refereixen a les dotzenes de milers de víctimes produïdes pel franquisme i el postfranquisme). Tanmateix, la màniga àmpla de l'estat, arriba molt més enllà. Segons ens informa l'esmentat article,

"Una vintena d'associacions, fundacions i col.lectius de diversa mena reben una aportació anual d'Interi- or que oscil.la, en funció de les seves característiques, entre els 10.000 i els 250.000 euros. Segons una resolució ministerial, per accedir a les ajudes han d'estar "vinculades a la representació de les víctimes del terrorisme" o fer "activitats assistencials a favor d'elles". Però la interpretació que Interior fa de la seva pròpia normativa és tan flexible que el criteri de repartiment ha acabat fent enfadar diversos col.lectius de víctimes, als quals teòricament va destinada la subvenció.
I és que el tercer grup que més ha ingressat per aquesta via --81.000 euros en dos anys-- és el Fòrum Ermua, fundat el 1998 per intel.lectuals bascos amenaçats per ETA com Vidal de Nicolás, Agustín Ibarrola, Jon Juaristi, Fernando Savater, Mikel Azurmendi i José Luis López de la Calle, assassinat per la banda el 2000. Nascut al caliu de l'esperit d'Ermua, el clamor social contra ETA que va esclatar arran de l'assassinat del regidor del PP Miguel Ángel Blanco, aquest fòrum ha anat virant cap a posicions cada vegada més antinacionalistes: des del rebuig al "patriotisme ètnic" del PNB fins a la convocatòria a Madrid d'una concentració contra l'Estatut i per la unitat d'Espanya.
Al demanar l'aportació del 2005, el Fòrum Ermua es va desdoblar en dos: una fundació cultural, que va aconseguir 10.168 euros per denunciar la "diàspora" dels amenaçats per ETA, i l'editorial d'una revista que repudia el "nacionalisme etnicista i xenòfob", que va cobrar 25.256 euros més. Al costat d'altres col.lectius, el Fòrum també participa en la Plataforma Ciutadans per a la Llibertat, que ha rebut 13.669 euros.
La subvenció concedida al Fòrum Ermua supera la rebuda per COVITE, el principal col.lectiu que agrupa les víctimes basques d'ETA. Enfront dels 81.000 euros del Fòrum, COVITE ha ingressat 74.000 euros en dos anys.

LA IMPOSICIÓ DEL CATALÀ
Una cosa semblant passa a Catalunya. L'Associació per la Tolerància, nascuda a Barcelona per denunciar el "nacionalisme excloent" i la "imposició" del català per part de la Generalitat, ja ha ingressat 33.300 euros procedents de la partida destinada a les víctimes del terrorisme. Juntament amb els impulsors del Fòrum Ermua, entre els fundadors d'aquest grup --que també s'oposa a l'Estatut-- hi ha Iván Tubau, Francesc de Carreras, Albert Boadella i Arcadi Espada, ara promotors del nou partit antinacionalista Ciutadans de Catalunya.
Aquest col.lectiu també rep més diners d'Interior que l'associació que, amb 10 psicòlegs i vuit advocats, assisteix les víctimes catalanes del terrorisme. L'ACVOT, escindida de l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT), només ha obtingut 29.700 euros des del 2004 --3.600 menys que l'Associació per la Tolerància--, repartiment que ha impugnat fins ara sense resposta.
Aquesta paradoxa és possible perquè, segons una resolució d'Interior, aquests fons poden sufragar l'ajuda jurídica, social o laboral a les víctimes, però també "programes d'informació i conscienciació social" sobre "els efectes de la violència terrorista". Acollint-se a aquest genèric epígraf, alguns grups munten debats o exposicions sobre el terrorisme que justifiquen la subvenció. I, com que la partida pressupostada per Interior no és ampliable, ho fan en detriment dels col.lectius de suport a les víctimes. El nombre d'associats de les entitats no computa a efectes de les ajudes.
Gràcies a aquest ampli forat legal, fundacions pròximes al PP --creades en memòria de víctimes d'ETA com Miguel Ángel Blanco, Tomás Caballero o Gregorio Ordóñez-- i al Partit dels Socialistes d'Euskadi (PSE) --Fernando Buesa-- s'han embutxacat més de 180.000 euros --30 milions de pessetes-- des del 2004." (negreta meva)

Com es pot veure, doncs, els nostres antinacionalistes (catalans, per descomptat) s'omplen les butxaques a cor què vols. Com també ho fan les fundacions vinculades als dos partits ecspanyols.

Ecspanya, gràcies a l'espoliació que fa de Catalunya, és una gran menjadora per a qui la defensen amb ungles i dents.

Recordo, però, que hi ha hagut altres casos semblants, on plataformes de foment de l'ecspanyolisme s'han beneficiat dels diners dels catalans. Tenim el cas, que clama al cel, de les entitats folclòriques regionals ecspanyoles, que han copat les subvencions sobre cultura popular de l'Ajuntament de Barcelona, en detriment, és clar, de les entitats de cultura popular catalana. Fet que ja es va denunciar en el seu moment. Un altre cas flagrant són els milions de pessetes que des de sempre ha rebut aquest muntatge a mig camí del tinglado mafiós que és la Feria de Abril, que ha rebut per totes bandes. Ha rebut subvencions, vull dir, i a cabassos: de l'Ajuntament, de la Generalitat,
et tutti quanti. I finalment, no podem oblidar la generositat de la Generalitat convergent amb La Vanguardia, fet que també es va denunciar fa un temps.

En definitiva, doncs, l'ecspanyolisme, en totes les seves diferents formes, no té cap mena de problema en ser finançat pels diners públics dels catalans. D'aquesta manera és molt racional ser un ecspanyol de pro. Per això em faig un tip de riure quan sento els babelians plorant dient que els empaitem i que aquí no hi ha llibertat. Ja voldrien tots els empaitats per raons polítiques del món, estar en la situació personal, material, mediàtica dels nostres "ciutadans per Catalunya". Cal des d'ara fer un seguiment de les fonts de finançament, en euros o en espècie (cessió de locals, espais mediàtics) de l'invent aquest de Ciutadans per Catalunya. Segur que seria molt clarificador. Seguiré informant i informant-me.

dijous, 16 de març de 2006

"JO VOTARÉ NO"

L'emoció m'ha impedit durant uns minuts de fer res. M'he quedat davant la pantalla de l'ordinador com un sòmines a mesura que anava sentint l'entrevista que aquest matí ha concedit el Molt Honorable President, Heribert Barrera i Costa a Catalunya Ràdio, i que podeu escoltar íntegrament aquí. La paraula justa, el mot escaient. Impagable. La seva contundència i la seva fermesa. Inoblidable.

El President Barrera ho ha dit tot sense manies. Sense complexos... irrepetible? La primera afirmació contundent: "L'anomenat pacte Mas-Zapatero ha estat un desastre". Més endavant ha reblat que "Mas és deslleial amb gran part dels seus electors i amb la ideologia del seu partit", i , per considera que ha estat "un pacte forçat pels grans interessos econòmics". La conseqüència de tot plegat és una afirmació contundent, rotunda, diàfana i sense doble lectura possible: "JO VOTARÉ NO", en el cas que es convoqui el referèndum, si bé, s'ha mostrat partidari de la seva retirada. Literalment ha dit que "Jo el retiraria".

Val a dir que Barrera, fent valer la seva plena, total i absoluta independència de criteri, i el seu patriotisme, no s'ha estat fins i tot de censurar el seu propi partit, ERC, al qual li ha retret un "excés de candor" i li ha criticat el fet que en aquesta legislatura "s'ha posat absolutament a la disposició del PSOE de Madrid". Segons el seu parer, ERC ha perdut de vista una màxima que ja es va establir en la Conferència Nacional Catalana, celebrada el 1923, segons la qual, "quan un país està dominat per un altre, ha de considerar que moralment està en estat de guerra". Traca i mocador. Un Antoni Bassas cada cop més amoïnat, compungit i atabalat, que ja s'ensumava el revolt que aquestes declaracions aixecarien, ha donat per conclosa ràpidament l'entrevista (i segur que ha sortir volant a prendre algun tranquil.litzant, perquè deu ser conscient que aquesta entrevista li pot costar el càrrec).

En definitiva, si el 18-F em va aixecar la moral, l'entrevista d'avui, la del 16-M, aniversari, per cert, del meu pare (74 anys), ha estat com una nova recàrrega d'energia. I tot provinent d'un home, Heribert Barrera i Costa, a punt de fer 89 anys. Nascut el 1917, soldat de Catalunya, químic excel.lent, President del Parlament de Catalunya. De fet, l'únic que en els darrers anys ha exercit el càrrec amb la dignitat i el patriotisme que s'escauen. Gràcies, President, vós sou l'únic a qui tractar-vos com a tal no constitueix un insult a la memòria de tots aquells màrtirs de la nostra Pàtria.

diumenge, 12 de març de 2006

REFLEXIONS BREUS, MISCEL.LÀNIA

No és casual, no
Escolto a la ràdio que s'han cremat 1,200 hectàrees de bosc al voltant de Simat de Valldigna (La Safor). Curiosament, el primer municipi del País Valencià que va anunciar que adoptarà el domini d'internet .cat. Un fet que, per cert, va indignar la Generalitat d'abaix, i de forma molt especial, l'inefable, impagable i impresentable conseller Gonzalez Pons. Una casualitat? I un bé negre amb potes rosses! A hores d'ara ja se sap que el foc ha començat en dos contenidors d'escombraries. Ha estat, doncs, provocat. És la manera, a mig camí entre el terrorisme ecològic i els mètodes mafiosos, que els ecspanyols tenen d'amenaçar: destruir el país.

El fatxa Cuevas s'apunta a la festa
El fatxa José Maria Cuevas, fervent defensor de l'aplicació de l'article 155 de la constitució ecspanyola, s'apunta a la catalanofòbia a cor què vols. Suposo que ara l'empresariat català l'aplaudirà de valent. Jo realment no entenc que passa a molts catòlics, treballadors i empresaris catalans, quan veuen i senten que la Conferència Episcopal Ecspanyola, UGT/CC.OO. o la CEOE, s'esplaien en el seu discurs nacionalista i xenòfob ecspanyol i anticatalà. Però és que us agrada el masso? O és que no teniu dignitat?

Als treballadors del Banc Sabadell
Sóc client del BS des de fa uns quants anys. La veritat és que no n'estic gaire satisfet, però, en comparació amb La Caixa i la Caixa de Catalunya, sembla que sigui una entitat de confiança. Ara bé, hi ha una cosa que em treu de polleguera. És el fet que els treballadors de les oficines a les quals sovint hi vaig, a Cornellà, a Barcelona, i una de Tortosa, sempre utilitzent en les seves converses internes -és a dir, entre ells- l'ecspanyol. Això no obstant, tots ells parlen català, perquè jo mai he tingut cap problema en aquest sentit (bé excepte una imbècil de la oficina de Tortosa que insistia en parlar-me en ecspanyol). Llavors, si tothom al BS parla en català, perquè les converses entre els seus treballadors són en ecspanyol? És una ordre de l'empresa? És una suposada campanya de marketing lingüístic per semblar més oberts, tolerants i cosmopolites? O és una simple diarrea mental? Que m'ho expliquin, si us plau, perquè ja començo a tenir-los ben plens.

L'atac de banyes, nova teoria política
La setmana que acabem de passar ens ha deixat una contribució de primer nivell mundial a la teoria política, o si es vol, a la retòrica política. L'autor ha estat el nostre Lord Farquaad particular, que en el debat amb en Joan Puigcercós, a Catalunya Ràdio, dimarts passat, va concloure que tot plegat, l'actitud d'ERC, respecte l'Estatut de la Moncloa o Estatut Troglodita, es deu a un atac de banyes. Un cop dit això, l'individu va amenaçar als d'ERC de no donar-los llaminadures i de no convidar-los a la seva festa, que serà molt guai i súper... Nivell, doncs.

EXPERIMENTS AMB CATALANS

Si en un post anterior em referia a la comparació que l'antropòloga flamenca Christianne Stallaert ha estudiat entre la Inquisició i el nazisme, ara és el moment de recordar que ja fa uns anys, la premsa es va fer ressò dels treballs d'investigació de l'historiador i filòsof xilè Víctor Farias. Aquest especialista en Heidegger i en la difusió del nazisme a Xile, denunciava que "entre 1939 i 1940 es van fer experiments per determinar si bascos i catalans eren proclius al marxisme i a la violència" (Avui, 13 de juliol del 2000)
A continuació reprodueixo el fragment més destacat de l'esmentada entrevista, realitzada a la contra de l'AVUI pel periodista Quim Aranda.

Q.A.: La història documental, de què vostè parla, s'allunya molt de la història oficial?
V.F.: A Espanya en tenen la prova.
QA: Què vol dir?
VF: Jo sé, per exemple, que a Espanya es van fer experiments racials, a partir de 1939 i 1940, per detectar el gen del marxisme, per descobrir si certs individus hi eren més proclius que altres.
QA: En té proves?
VF: Tinc proves de les anàlisis especials que es van fer de cranis de catalans i bascos, en camps de concentració, per determinar si podien ser individus proclius a la violència. Es van fer experiments genètics per a això i per determinar la seva inclinació al marxisme. I d'aquí al procés d'esterilització hi ha un pas. És el mateix camí.
QA: On ha trobat les proves?
VF: Són informes que arriben a mans de centres d'estudis de medicina legal d'Alemanya, de medicina criminalísta; informes subministrats des d'Espanya per metges, psicòlegs i psiquiatres...

Fins aquí l'article de l'Avui. Però encara hi ha més. A La Vanguardia, en la seva edició del 27 d'octubre del 2002, el periodista Josep M. Soria es fa ressò dels treballs del psiquiatre Antonio Vallejo Nágera (1890-1960), cap del Gabinete de Investigaciones Psicológicas (1938-39), organisme creat per ordre del propi Franco. Malgrat la seva curta vida, les tesis que defensà el GIP impregnaren de forma decisiva la política carcerària del franquisme fins a la seva fi (fi?). L'obra científica de Vallejo Nágera, alertava sobre la crisi de la raça ecspanyola i proposava una teràpia consistent en una eugenesia positiva, que havia de multiplicar els selectes i deixar morir els febles. Els febles, en opinió d'aquest nazi, no eren altres els adversaris polítics. Concretament, en distingia cinc grups: a) els combatents de les brigades internacionals (fanàtics democratico-comunistes), b) presos polítics ecspanyols varons (agents del marxisme), c) preses polítiques ecspanyoles (a les quals els robaren els seus fills, uns 12.000, per evitar que els transmetessin el seu pensament, i els donaren a parelles feixistes), d) nacionalistes bascos, i e) marxistes catalans, en els quals s'unien els fanatismes marxista i anti-ecspanyol.

La clau de volta de l'esmentada crisi ecspanyola no era altra que la falsa conversió dels jueus a partir del segle XIV. Aquesta falsa conversió va permetre actuar al llarg de les generacions següents, difonent la impietat, el racionalisme, el materialisme i el marxisme, aconseguint que el paper de l'Església disminuís i que la raça ecspanyola degenerés en plebea i democràtica.

Bé, penso que està tot dit, no?

dissabte, 11 de març de 2006

REFLEXIÓ POST-MILOSEVIC

El post anterior ha estat fet d'una revolada de joia. No puc pensar en un regal d'aniversari tan encertat. Gràcies justícia, allà on siguis. Un cop descarregada la primera reacció, és el moment de reflexionar.

(Vukovar:1991, AP Photo, Srdjan Ilic)

Qui ha estat Milosevic? La resposta que passarà a la història és la següent: l'home que es va carregar Iugoslàvia, el somni, la utopia del federalisme multinacional, per a molts intel.lectuals i acadèmics. Encara recordo un manual sobre dret constitucional publicat a la Vicens Vives, a principis dels vuitanta, per una catedràtic prou conegut i que durant uns anys va ser rector cónjuge, que posava el cas iugoslau com a exemple a seguir. Un catedràtic de fortes simpaties sociates, no cal dir-ho.

Efectivament, quan Milosevic arribà al poder, Iugoslàvia era una federació. Aviat, però, el seu pretès discurs comunista, va derivar en un jacobinisme serbi que el portà a suprimir l'autonomia del Kosovo. Això va ser el tret de sortida de tot plegat. Eslovènia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, la pròpia Kosova, van optar per la independència. I aviat, molt aviat, Montenegro, també ho farà. Dit d'una altra manera, Milosevic és el pitjor negoci en què han invertit els serbis.

Espero i desitjo que els ecspanyols no aprenguin la lliçó. La pregunta del milió és la següent: qui és el Milosevic ecspanyol? Jo tinc molt clar que, si el PP hagués guanyat per majoria absoluta -o suficient- les eleccions del 2004, el primer que hauria fet és suprimir l'autonomia d'Euskadi (llavors embarcada en el Pla Ibarretxe). Sens dubte, això hauria repercutit d'alguna manera o altra a Catalunya...

GO TO HELL, SLOBO!













Ecspanyols: foteu-vos!

divendres, 10 de març de 2006

LA INQUISICIÓ I EL NAZISME, TRETS COMUNS

Ho publica El Periodico de Catalunya. Una antropòloga ha fet un estudi comparatiu entre la Inquisició i el Nazisme. El nexe entre ambdós, òbviament, és l'obsessió per la puresa de sang. És quelcom que convé destacar, sobretot per fer callar la boca a tots aquells pretesos liberals ecspanyols que van pel món malparlant de Catalunya en anglès (en spanglish en el millor dels casos). Podríem dir, doncs, que hi ha un fil roig (de sang) que s'inicia amb Torquemada (1420-1498), passa per Adolf Hitler (1889-1945) i acaba, esperem que definitivament, en l'impassible al ademán J. M. Aznar, soldado de Ecspanya (n.1953). També és interessant assenyalar que l'autora crida l'atenció sobre el fet que mentre el nazisme ha estat condemnat sense pal.liatius, encara la crítica a la Inquisició no ha estat feta amb tots els ets i uts. Tampoc hem d'oblidar, com sovint fan alguns, que la tasca cohesionadora a la que es refereix l'autora de l'estudi, no és únicament religiosa i racial, ans també lingüística i protonacional: la Inquisició va tenir un paper clau en la introducció del castellà al País Valencià, a partir del segle XV, i els inquisidors van fins i tot empresonar consellers de la Generalitat d'adalt, enmig de la crisi dels Segadors en el segle XVII, si bé aviat van ser alliberats i els inquisidors van haver de sortir del país per potes.
Tot plegat m'ha fet recordar uns articles publicats fa uns anys, sobre un altre investigador històric que havia cercat els experiments amb presoners catalans i bascos, que portà a terme el primer franquisme per tractar de trobar, si no em falla la memòria, el gen que els fa rebels i "propensos a l'anarquia". De tot plegat en parlarem d'aquí a unes hores, quan hauré descansat d'un dia veritablement esgotador.

diumenge, 5 de març de 2006

INDIGNANT ESTAT DEL MONUMENT AL PRESIDENT COMPANYS AL TARRÒS


INDIGNANT ESTAT DEL MONUMENT AL PRESIDENT COMPANYS AL TARRÒS


Ahir dissabte, vaig aturar-me a veure el monument al President Lluís Companys, que té al Tarròs, poble on va néixer l'any 1882. Es tracta d'un espai situat al peu de la C-53, a la sortida del poble a mà esquerra, si, com en el meu cas, anava direcció Tàrrega-Barcelona. Quan vaig veure l'estat del fris, trencat i amb la part superior tirada per terra, em vaig indignar i molt. I el pitjor de tot, és que tot sembla indicar que aquest estat no és recent, vull dir que ja fa temps que es troba així, fet, parlant clar, una merda. Òbviament, el meu deure patriòtic em portà a recollir el testimoni per denunciar-ho, com ho faig ara: amb fotos, les que veieu en aquest post i en aquesta gravació de vídeo, que he penjat en el meu videobloc. Penso que cal fer alguna cosa al respecte, trucar a l'ajuntament de Tornabous -del qual depèn el Tarròs- o al Consell Comarcal de l'Urgell, en tot cas a qui correspongui i arreglar-ho el més aviat possible. Per dignitat i per vergonya!

divendres, 3 de març de 2006

DESITJA QUE LA REPÚBLICA DE CATALUNYA SIGUI UN ESTAT INDEPENDENT AMB PLENA LEGITIMITAT CONFORME AL DRET INTERNACIONAL?

Aquesta és la pregunta que, quan arribi el moment, contestarem els catalans i les catalanes, i no la merda de nyap que estan discutint a Madriz (l'Estatut de la Moncloa, l'Estatut Troglodita). De moment, el 21 de maig, serà la pregunta que contestaran, amb els canvis oportuns, òbviament, els ciutadans de Montenegro. Serà un dia gloriós, i això, malgrat els obstacles que la Unió Europea, i sobretot, l'inefable Mr. PESC, és a dir, Javier Solana Madariaga, ha posat al govern montenegrí, partidari declarat de la Independència. Aquests obstacles, si bé són totalment antidemocràtics, han estat acceptats pel govern i el parlament, de manera que ara no hi ha excusa. A partir d'ara ja hi ha un precedent clar per aconseguir la independència a l'interior de la Unió Europea. Aquest precedent consisteix en què per tal que la Unió Europea reconegui el resultat s'hauran de complir dues condicions. La primera és que hi participi més del 50% de l'electorat (és a dir, el 50%+1), i la segona, que el vot afirmatiu obtingui el 55% dels vots emesos.

Avui és un gran dia, per Catalunya, per Montengro, i per totes les nacions que lluiten per la seva independència.

No cal dir que seguiré de ben aprop tots els esdeveniments que es donin en les properes setmanes, i fins i tot, no descarto fer-ho in situ. Seria una bona manera de compensar la decepció que vaig tenir el 30 d'octubre de 1995, quan des del Palau de Congressos de Montreal vaig seguir el recompte de vots del referèndum d'autodeterminació del Quebec, que es va perdre per només 25.000 vots. I no cal dir, que també seria una excel.lent manera d'oblidar-me per uns dies, de la fastigosa i repugnant classe política que ens oprimeix i ens avorreix a casa nostra. I a la qual li queden quatre dies. Foc nou.

dijous, 2 de març de 2006

MUNICH, una pel.lícula anti-èpica

Diumenge vaig anar a veure la darrera pel.lícula d'Steven Spielberg, Munich. És una pel.lícula entretinguda i ben feta. Des de la perspectiva d'entreteniment, doncs, compleix amb escreix. Ara bé, com sempre passa en les pel.lícules d'Spielberg, es combina l'espectacle -amb un devessall de recursos- amb un la inserció de missatges subliminals.

Des d'aquest punt de vista, em va cridar molt l'atenció que, dels cinc membres del grup d'acció que protagonitzen el film, moren precisament els tres que, en un moment o altre de la missió que tenen assignada, dubten que estiguin fent una cosa èticament correcta. Per contra, els altres dos, sobreviuen. Només al final de l'operatiu, quan els alts responsables militars agraeixen els serveis prestats amb un humiliant copet a l'espatlla, el protagonista s'enfonsa en els dubtes i, podríem dir que en la paranoia. En conseqüència, es pot ben bé llegir entre línies, entre fotogrames, si es vol, que el dubte, els escrúpols, maten. Clar que també es pot fer una altra lectura: si entres en determinats negocis o vas a sac o millor que no hi entris, perquè entomaràs.

Un altre aspecte que vull destacar d'aquest film és el seu marcat caràcter anti-èpic. No es tracta de la típica història d'un grup armat que ha de fer front a moltes dificultats afegides a la de la lluita contra l'enemic. Dificultats de tipus econòmic, logístic, etc. (Recordo, per exemple, la pel.lícula Michael Collins, quan el protagonista retreu a un subordinat que malbarati les bales que té disparant-ne més de les necessàries per eliminar un enemic). No, aquí, el grup d'acció disposa de tots els recursos necessaris, i sobretot d'una enorme fluxe ininterromput de diners que li permet pagar als seus informadors 200.000 dolars (de l'any 1973!) per objectiu localitzat. Amb aquest capital, fins i tot la portera d'en Núnez seria capaç de carregar-se a qualsevol quisqui! I és que en el fons, la pel.lícula no parla de justícia. Parla de venjança pura i dura. Freda com l'acer. Qui la fa, la paga. Punt.

Un darrer punt que destaco, positivament, és que la pel.lícula transmet molt bé el sòrdid món dels serveis d'intel.ligència i d'espionatge. Per una banda, hi ha l'enorme protagonisme que en l'argument té Louis i Papa, els principals responsables de l'organització que informa al grup d'acció sobre els seus objectius. D'ells sabem que no volen treballar pels governs i que, evidentment, es vénen a qui els pagui millor. L'escena de la festa familiar a la casa de camp, és com un pedaç dins la pel.lícula, i realment no s'acaba de treure l'entrellat de quin paper juga aquesta organització. Un altre exemple d'aquesta sordidesa, el tenim en el fet que mentre el grup d'acció no té cap dificultat per eliminar el seu primer objectiu, que segons sembla tenia una responsabilitat menor, en canvi, quan volen eliminar un dels peixos grossos, topen amb la CIA que el protegeix i evita que l'eliminin, perquè hi tenen un acord. Novament el missatge és clar: els peixos grossos sobreviuen, els petits no.

En defintiva, una pel.lícula interessant, entretinguda, i amb un missatge molt clar: si no vols pols no vagis a l'era.