divendres, 28 d’abril de 2006

VOLS QUE ECSPANYA CONTINUÏ ROBANT CATALUNYA? SÍ - NO?

Aquesta és la pregunta que, en el fons, haurem de contestar el proper 18 de juny, en el referèndum sobre el nyap, altrament dit, Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena o del ribot, que per noms, no es queda curt.

Deixem-nos d'hòsties. Cal enfonsar la sociovergència, autèntica plaga del país que impedeix l'accès a la sobirania, perquè és una classe política corrupta que defensa els seus interessos de casta. I això només ho podem fer defensant el vot del NO. Cap altra alternativa ho pot garantir.

Afirmar que votar No és votar com el PP, demostra un estat mental de colonitzat pels ecspanyols. A Catalunya el PP és un partit minoritari i ¿on s'és vist que un partit gran (ERC) es preocupi pel que fa un partit petit (PP)? Oimés quan no és un competidor electoral directe (de moment, els electors d'ERC mai estaran temptats de votar el PP). Cal dir-ho ben clar i fort: el PP al Principat és un partit alienígena, que només sobreviu gràcies a l'oxigen que li proporciona un sistema mediàtic totalment ecspanyolitzat i provincià, que no para de pensar en clau madrilenya. I si no ho és a la resta del país, és per culpa de l'abdicació a intervenir-hi políticament que tradicionalment han fet els partits catalans majoritaris (situació que està canviant gràcies a ERC).

Acceptar l'estatut de la Moncloa és condemnar Catalunya a uns quants anys més d'espoliació econòmica i a l'agreujament de les condicions de vida dels seus ciutadans, de les famílies catalanes, dels sectors més desprotegits. Ja n'estem tips de lladres. Cal votar un No rotund i sense manies. Cal enfonsar-los en la seva pròpia merda, fins que deixin de respirar. No els hem de donar descans. Ho podem fer i ho hem de fer. Sense cap tipus de misericòrdia.

Ens juguem el futur no de la nació, sinó dels nostres fills, és a dir, del meu fill, que aviat farà 12 anys i que no vull que mai més em torturi amb preguntes com: Perquè la gent no parla català pel carrer? Perquè no hi ha cinema en català? Perquè els nens juguen en ecspanyol a l'escola? Perquè Halo parla en ecspanyol?

Jo no vaig ser-hi el 1714, ni tampoc el 1939. El 1978 sí, però no tenia dret de vot. Ara, el 2006, hi sóc i faré tot el que estigui al meu abast per enviar els ecspanyols i els seus col.laboradors autonomistes socioconvergents a pastar fang per sempre més.

I també a aquells que, fent giragonses estúpides, em toquin el que no sona. Entesos?

dimarts, 25 d’abril de 2006

QUÈ ESTÀ PASSANT A CASTELLAR DEL VALLÈS?

Fa uns quinze dies algú em digué que la situació a Castellar del Vallès ja s'haviat normalitzat. Els darrers incidents ens indiquen que ni de lluny, que la situació és cada cop més preocupant, i que el nazi-feixisme ecspanyols actua amb total i plena llibertat. Agressions, insults, vexacions, humiliacions són a l'ordre del dia. I tot, repeteixo, tot, és degut a un sol fet: a la connivència dels aparells judicial i policial ecspanyol. No debades, la Guàrdia Civil, considera que els skins nazis són la seva gent. Per això passa que, casualment, els detinguts se'ls escapen de les dependències policials. I que quan són portats davant dels jutges, aquests els deixen en llibertat. En llibertat per organitzar una nova cacera. Però el més greu és que aquest sentiment d'impunitat està fent que la gent o bé s'inhibeixi quan és testimoni d'una agressió o bé fins i tot opti pel cavall guanyador i fins i tot aplaudeixi els insults i les amenaces, les agressions. Ja faig mesos vaig proposar la creació o restabliment de Plataformes Antifeixistes (PAF) o de Grups de Defensa de la Terra (GDT) d'àmbit local, un dels objectius dels quals seria elaborar un registre d'individus implicats en trames nazi-feixistes ecspanyoles, per tal de denunciar-los mediàticament, cercar i denunciar les connivències amb què compten (perquè en compten) amb els cossos funcionarials més reacis a la llibertat i la normalització de Catalunya. No hem de baixar mai la guàrdia i no enganyar-nos: malgrat tots els discursos contra la immigració, l'ecspanyolisme té com a principal obsessió una Catalunya lliure i sobirana. Si ara s'abraona sobre la immigració estrangera és perquè, covards de mena com són, la perceben com la baula més feble, la més assequible i sobre la que poden actuar amb més impunitat. Per això cal tallar d'arrel tota consolidació del moviment racista ecspanyol, i denunciar-ne les connviències en els aparells judicials i policials de l'Estat ecspanyol a Catalunya.
Esclafem el feixisme! Esclafem Ecspanya!

dimarts, 18 d’abril de 2006

CATWEEK, LA SETMANA CATALANA A LITUÀNIA

La necessitat de la internacionalització de Catalunya és un tema que he tractat en diversos posts d'aquest bloc. A Catalunya, li sobra Ecspanya i li falta el Món. Una de les poques coses assenyades que he sentit dir a l'actual cap de l'Oposició al Parlament del Parc, és que cal contemplar la creació d'una Conselleria de Relacions Internacionals a l'interior del govern català. De fet, ell va comprometre's a crear-la tan bon punt arribi, si arriba, a formar govern. (Dit sigui de passada, sóc partidari de canviar el nom de "Conselleria" pel de "Ministeri", per tal que siguem una cosa normalitzada i no ens vegin com quelcom exòtic).

A manca d'un organisme com l'esmentat, la societat civil catalana s'ha espavilat en crear associacions d'agermanament amb altres nacions del món, amb o sense estat: Còrsega, País de Gal.les, Quebec, Kurdistan, o d'altres com l'Anglo-Catalan Society o la North-American Catalan Society, entre moltes altres. Són entitats que fan clarament una feina de substitució i de formigueta, sovint davant la incomprensió de les autoritats polítiques. Ara toca el torn de l'Associació Catalano-Lituana de Barcelona, que es va constituir recentment, presidida per en Xavier Batalla i Ferrando, i que entre els propers dies 22 i 29 d'abril, organitza la Catweek o setmana catalana a Kaunas, capital de Lituània. Serà una oportunitat per fer conèixer la nostra cultura i la nostra nació a aquell país bàltic. El programa d'activitats és molt ambiciós i inclou des de les arts, la gastronomia, la literatura, les festes populars, etc.

Penso que és una magnífica oportunitat per donar-nos a conèixer a un dels estats que recentment han assolit la seva independència i que representen allò que s'ha anomenat la nova Europa. Una Europa on els estats són més aviats petits, però amb un alt nivell de cohesió social. Tal és el cas també dels altres dos estats bàltics (Estònia i Letònia), però també d'Eslovènia, Txèquia, Eslovàquia o d'altres com Dinamarca, Irlanda, Finlàndia, Noruega, que cada cop es troben en condicions més òptimes de fer front a la globalització i als grans reptes del segle XXI. Per contra, estats grans com França, Itàlia, la pròpia Alemanya o, mitjans, com Ecspanya, es troben en una situació més que compromesa.

En definitiva, l'estatalitat és cada cop més percebuda com una necessitat. Per això, entossudir-se en ser una simple i pobra comunitat autònoma, no només és fer escandalosament el ridícul, sinó que és una autèntica irresponsabilitat, perquè implica la negació dels recursos més bàsics per protegir i, sobretot, promocionar la cultura pròpia, i en definitiva, la cohesió i el benestar dels connacionals.

Felicito, doncs, al Xavier i a tots els que estan organitzant, a Catalunya i a Lituània, aquesta setmana, que no dubto que serà un èxit complert i que ajudarà a difondre el nostre país a una zona d'Europa d'importància estratègica. I per acabar, encoratjo tothom a participar-hi i a fer-ne difusió.

divendres, 14 d’abril de 2006

75 ANYS DE LA REPÚBLICA CATALANA

Molts catalans i catalanes no són conscients de la importància i rellevància de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià, el 14 d'abril de 1931. Avui fa 75 anys. Per dir-ho ràpidament: d'aquell acte de sobirania, totalment al marge de la legalitat ecspanyola llavors vigent, d'aquell acte de sobirania, repeteixo, encara en vivim. Vull dir que tot el que ha passat després, és a dir, l'Estatut del 31, l'Estatut del 32, els Estatuts del 79, 82 i 83 i l'Estatut del 2006 (al País Valencià) i ja veurem què passa amb el nyap al Principat (espero, desitjo i confio que mai s'aprovi), tots ells són conseqüència de l'acte d'audàcia, de valentia, de tremp i de fermesa d'un home de 67 anys que va gosar fer el que cap polític català des de 1714 havia gosat fer: no reclamar (això és molt fàcil) sinó exercir i executar la sobirania del poble de Catalunya. Sense tremolor a les cames ni petada de dents.

Naturalment, la política i la història no la protagonitzen únicament les grans personalitats o les elits, i per això, tres dies després, passà el que passà. Després s'ha intentat legitimar la decisió presa, utilitzant arguments de tipus TINA (There is no Alternative). Però la veritat és que, com reconegué el propi president de la república ecspanyola, Niceto Alcalá Zamora, en les seves Memòries, si Macià hagués mantingut el pols uns dies més, se n'hagués ensortit. Només imaginar com hauria estat la història en aquest cas, m'emociono.

Segurament haguéssim seguit el camí que havia seguit la Irlanda Lliure del 1922: primer una mena d'estat lliure associat, per després passar directament a la independència. Probablement hi hauria hagut violència (si hi ha ecspanyols pel mig hi ha violència, sempre), però res semblant al que va significar la guerra dels tres anys i la posterior repressió franquista que durà quasi quaranta anys. Ni de lluny. Posats a imaginar, si Catalunya (Principat, de moment) hagués estat sobirana el 1931, no s'hauria vist arrossegada per la guerra civil ecspanyola, i en tot cas, si s'hagués vist implicada, segur que hauria demanat i obtingut ajuda de França, de manera que la seva implicació en la Segona Guerra Mundial hauria servit perquè al finalitzar aquesta es restablís la sobirania catalana (segurament amb el suport del Regne Unit i dels Estats Units). La història hauria estat tan diferent... i centenars de milers de persones haurien viscut (entre ells el meu avi, Josep Jané i Ferrer, de Sant Jaume dels Domenys, que emmalaltí al camp de concentració del Rosselló, i morí al cap de pocs mesos de sortir-ne i d'haver retornat a casa, quan la seva filla, ma mare, tenia pocs mesos d'edat).

Avui és un dia de record. De record del que Catalunya hauria pogut ser: políticament lliure, econòmicament justa i espiritualment plena. Encara som, malgrat tot, a temps. Perquè com va dir el poeta: "tot està per fer i tot és possible".

dijous, 13 d’abril de 2006

EL MEU Í-POD ESTARÀ MÉS CONTENT
Ja fa unes setmanes que constato que Flaixback emet cançons ecspanyoles. Fins no fa gaire, aquesta emissora tenia com a política "marca de la casa" no emetre'n. Decisió del tot encertada, perquè les cançons ecspanyoles són sincerament insuportables. Però ara, aquesta decisió, diguem-me ecològicament encertada, sobretot en el pla auditiu, ha canviat. És una llàstima.

El meu ípod


Però no passa res. A partir d'ara el meu í-pod estarà més content: les 138 cançons que conté, i que són el milloret, sempre des del meu punt de vista, és clar, les escoltaré amb més gust.

dimecres, 12 d’abril de 2006

VULL QUE M'ENCARREGUIN UN INFORME!

M'ho mereixo. Vull saber què se sent quan cobres 2.000 euros per escriure tres o quatre pàgines. No vull que em facin homenatges. Ja estic fart que els capos s'apropïin de les meves idees i reflexions. Que si la Taula d'en Bernat, que si Montenegro... Ja em fa il.lusió ja, però una mica de decència, no us sembla?

dimarts, 11 d’abril de 2006

L'ONADA SOBIRANISTA NO S'ATURA

La Plataforma pel dret a decidir (PDD), va fer públic, la setmana passada, un comunicat on rebutjava taxativament, el vot afirmatiu al projecte d'Estatut de la Moncloa. És una decisió que esperava amb molta impaciència. Després del 18-F, la PDD havia caigut en una mena d'autisme incomprensible, i que ha estat aprofitat pels enemics del poble, amb el PSOE al capdavant, per intentar ignorar la gran manifestació que es va produir i que va condicionar clarament la dinàmica política. Fins i tot, la impresentable TV3, els seus serveis informatius, més concretament, en un reportatge que resumia els esdeveniments lligats a la negociació estatutària entre el 30 de setembre i l'aprovació del nyap pel Congrés dels lleons (o, millor, de les hienes), no es va fer cap esment de la manifestació. Com si no hagués existit. Un cas que, si fóssim en un país normal, ja hauria donat lloc a les dimissions dels caps d'informatius, de la cadena i de la corporació. Però òbviament, res d'això no ha passat.

L'autisme post-18F de la PDD segons sembla ha estat degut a les fortes reticències del les associacions vinculades, directament o indirecta, als partits polítics parlamentaris que van donar suport a la manifestació, i que veuen amb horror que se'ls escapi de les mans. També altres grups, tals com els sindicats paraestatals, o alguna entitat cívica de renom, que s'havien mantingut al marge, i fins i tot menyspreat la PDD, ara sembla que vulguin parasitar-la o marginar-la, en nom de la unitat (aquesta gentola, només entén per unitat quan ells en formen part). La paciència de la immensa majoria d'entitats de la PDD sembla que ja s'acaba i aviat sabrem quina serà la opció de vot que demanarà: si el vot negatiu, el vot nul, el blanc o l'abstenció.

Per cert, segons sembla, la propera convocatòria pública de la PDD serà un acte lúdic i pacífic, d'encerclament del Castell de Montjuïc per una cadena humana massiva. Serà el moment, no només d'exigir el traspàs d'aquest edifici sinistre, sinó sobretot, de recordar tots els Màrtirs assassinats pels ecspanyols al llarg de quasi tres-cents anys d'ocupació. L'acte tindrà lloc pels volts del 23 d'abril.

A banda de la PDD, també la Coordinadora d'Associacions per la Llengua (CAL), aquest darrer cap de setmana, ha fet un acte públic, on ha rebutjat el vot afirmatiu al nyap. Felicitats per aquesta decisió! Cal anar construint un moviment cívic sobiranista, és una necessitat inajornable. Amb un moviment sobiranista fort, es pot pressionar els partits polítics que es reclamen sobiranistes per tal que no caiguin en les trampes que els partits ecspanyolistes i la immensa major part dels mèdia els paren cada dia. I si s'escau, cal denunciar amb tots els ets i uts, les seves desercions o renúncies eventuals que facin.

Finalment, la Coordinadora Unitària per a l'Autodeterminació (CUA), continua amb la seva campanya de denúncia de qualsevol tipus d'estatut d'autonomia i propugna l'exercici de l'autodeterminació com a únic camí democràtic per tal que el poble català decideixi el seu futur. Així, l'1 d'abril va convocar concentracions davant un seguit d'ajuntaments, actes que en alguns casos, van comptar amb la presència indesitjable i amenaçadora de forces policials locals o autonòmiques.

Un avís del que ens espera si la coalició ecspanyolista-autonomista veu perillar la seva victòria, en el referèndum del 18-J (o quan sigui).

dilluns, 3 d’abril de 2006

A REUS HI FALTA GENT...

Aquest proper cap de setmana se celebra el 1er Congrés d'Història de l'Independentisme català organitzat per la recentment, constituïda Associació d'Historiadors i Historiadores dels Països Catalans. Tinc l'honor d'haver estat escollit com a ponent de l'acte de cloenda d'aquest esdeveniment, el qual tindrà lloc el diumenge, dia 9, de les 17.30 a les 19.30 hores, a l'emblemàtic Centre de Lectura de Reus.

El tema que he escollit com a ponència, és un dels objectes de reflexió que darrerament m'ocupen i em preocupen més. Concretament, el títol de la meva ponència és Entre el local i el global: l'independentisme català com a fenomen glocal. Contràriament al que pot semblar, no és gaire complicat. Si veniu, segur que ens ho passarem bé.

Us hi espero!

diumenge, 2 d’abril de 2006

5.000 accessos i 344 posts

Al llarg de la setmana que acabem de passar, aquest bloc ha arribat als 5.000 accessos (des del mes de setembre del 2005). Moltes gràcies a tots aquells i aquelles que seguiu les meves reflexions. Certament, no he aconseguit convèncer-vos que més que enviar-me correus donant-me suport i ànims, els pengéssiu en l'enllaç de comentaris. Bé, no us puc obligar a fer-ho, i també sóc conscient que no tothom té la suficient càrrega exhibicionista que, segons afirma algun teòric de la blogosfera, tenim qui hem fet d'aquest hobby una manera de comunicar-nos amb la societat.

Són molts 5.000 accessos en 7 mesos? Depèn de si el comparem amb què. La blogosfera creix de manera exponencial, com ho asseguren els informes que regularment publica Technorati. La blogosfera catalana, sobretot la política ha fet un boom amb el tema de l'Estatut, i ha donat lloc a una autèntica eclosió de blogs polítics o blogítics. Modestament, he de dir que, aviat farà un any, vaig co-presentar una comunicació acadèmica sobre el fenomen dels blogs i el seu impacte a la mediaesfera i la política. La podeu llegir aquí.

Segurament, un dels elements més novedosos de la blogítica catalana és l'aparició dels confidencials, o dels blocs fets per diverses persones, de manera que es multipliquen les fonts d'informació i la possibilitat de conèixer rumors, secrets, confidències, etc. S'ha entrat, doncs, clarament, en una mena de guerra psicològica a través de la blogítica, que també està condicionant la resta de mitjans de comunicació tradicionals. Per més inri, una allau de polítics d'alta, mitjana, baixa i nul.la graduació han fet el pas de penjar el seu propi bloc, de manera que s'obre un nou canal de comunicació amb els ciutadans. És un exercici interessant veure qui enllaça amb qui, per saber quins són els diversos clans polítics.

Però cal tenir en compte que aquest bloc va aparèixer el mes de juliol del 2003. Inicialment era un bloc pobre. Amb el pas del temps l'he anat enriquint estèticament, de recursos i penso que també de continguts. Aquest post que ara llegiu és el 344è que penjo, una xifra que no està gens malament.

Foto dels moments previs a l'inici de la manifestació del 18-F

Alguns amics m'han que en faci un recull o selecció i el publiqui en forma de llibre. No ho descarto. Tampoc descarto una altra opció que ja fa temps que em volta pel cap. Començar a escriure en aquest bloc fragments d'un futur llibre pel qual ja tinc pensat un títol Ser autonomista és fer el ridícul, i que porta per subtítol, Catalunya en el món contemporani. Tal i com el tinc rumiat, serà un llibre que vol trencar amb la típica i tòpica dualitat Catalunya/Ecspanya. Per contra es fixarà més en la dialèctica Catalunya/Món, molt més adient per als temps actuals. Bé, si algú em vol suggerir idees ...

La meva condició de malalt de bloc, es veu corroborada si es té en compte que a banda d'aquest, en publico uns quants més. Són els següents:

1. Lovetonicole. Un bloc escrit en anglès, i que tracta de les meves experiències com a player de jocs digitals. Sorprèn el fet que malgrat ser un bloc amb pocs posts, el nombre d'accessos és relativament alt. Segurament el fet de ser en anglès, hi té molt a veure.

2. Indústries de Guerra. Bloc que forma part d'un projecte de tinc sobre la historiografia de la guerra dels 3 anys, i particularment sobre un estudi de la Indústria de guerra. També és un bloc amb un nivell d'activitat més aviat modest.

3. La Taula d'en Bernat. La novetat d'aquest bloc és que he ofert a altres amics i companys que hi participin, de manera que sigui un bloc col.lectiu. Tres companys ho han fet, però, fins ara és un projecte encara en vies de consolidació.

4. Videobloc. Tot i que el seu nom és josepsort.castpost. Es tracta d'un bloc on penjo vídeos i talls de veu que sovint són enllaços amb posts dels altres blocs. Tres dels posts penjats han tingut un seguiment notable. El de la manifestació del 18-F, el del monument al President Companys al Terròs, i l'entrevista al President Barrera a Catalunya Ràdio. Precisament, amb el vídeo denúnica de l'indignant estat del monument al President Companys al Terròs, el poble on va néixer, vaig aconseguir impactar en l'opinió publicada, atès que al cap d'1 o 2 dies de la seva publicació, El Periódico se'n feia ressò, i fins i tot, les autoritats polítiques competents, es comprometien a arranjar-ho.

5. L'autonomia que ens cal és la de Portugal. És la darrera aposta que he fet. Es tracta d'un bloc d'atac, molt més contundent. Sense cap mena de dubte el seu contingut serà molt més ideològic i cal interpretar-lo com un instrument de denúncia de la sociovergència i de l'autonomisme sota totes les seves tipologies i disfresses.

Bé, tallo el rotllo. Que moltes gràcies a tots i a totes i no dubteu a fer-me arribar les vostres opinions i/o comentaris.