diumenge, 28 de maig de 2006

UN TRET DE SORTIDA... I UNS QUANTS VOLTORS

L'acte d'ahir a la Plaça Catalunya va donar el tret de sortida de la campanya pel No de la Plataforma Tenim el dret de decidir. Al llarg de les properes setmanes, tant aquesta entitat com la Campanya Diguem No!, tenen plantejats múltiples actes, convocatòries i mobilitzacions que, malgrat el boicot dels grans mitjans de comunicació, faran que milers de catalans i catalanes es mullin per derrotar els partidaris del nyap. De totes maneres, suggereixo que es faci el possible per assolir algun tipus de coordinació o col.laboració entre les dues iniciatives per tal d'aprofitar les sinèrgies i evitar duplicacions i malbaratament de recursos i energies.

La concentració d'ahir va ser bàsicament convocada per Internet. Aquest és un mitjà important, però no suficient, encara. Estic segur que si la votació del referèndum només fos per Internet guanyaríem de carrer. Però no és el cas. La veritat és que encara la ràdio i la televisió tenen un paper clau en la informació de la immensa majoria de catalans i catalanes. I no dic que això no sigui bo. Penso que totes les vies d'informació, com totes les formes de lluita, són necessàries. Passa però que, a diferència d'internet, que és un mitjà potencialment molt democràtic -compte: si tens accés a la xarxa i coneixements a nivell d'usuari- la ràdio i la televisió són mitjans clarament oligàrquics, on uns pocs controlen el fluxe i la direcció de la informació. Vull dir que cadascú de nosaltres no té una emissora de ràdio o de televisió a casa, només té uns receptors. En aquests casos, la nostra capacitat de decisió es limita a tres opcions: obrir, tancar o canviar.

La conseqüència de l'oligarquització de la informació, és que uns pocs estableixen quina informació mediatitzada -via mitjans de comunicació- s'emet i quina no, i en quin sentit. Per sort hi ha una altra via d'informació, la interpersonal, la qual té un plus de credibilitat o de confiança, i un minus, que és el seu abast, normalment limitat.

És per això que aquells que no comptem amb grans mitjans de comunicació de masses tradicionals, hem de portar a terme una estratègia de mobilització basada en la saturació del territori. És a dir, en la celebració del màxim possible d'actes, de debats, de concentracions i mobilitzacions, que trenquin el silenci que ens imposen els nostres adversaris mediàtics. Per sort tenim un país de dimensions físiques molt humanes (res comparable, per exemple, al Quebec), la qual cosa fa que el cost del desplaçament d'una banda a l'altra, sigui generalment bastant assumible. D'aquesta manera, la informació interpersonal, directa, no mediatizada, pot arribar a contrarestar la informació oligàrquica, mediatitzada. Si a més a més, s'hi afegeix un component lúdic i festiu, molt millor.

En aquesta campanya referendària, els patriotes no comptem amb cap gran mitjà tradicional al nostre favor. I ni tan sols els mitjans de comunicació públics, adopten una posició neutral. Un fet que ja per ell mateix és suficient motiu per exigir la presència d'observadors internacionals per vetllar per la qualitat democràtica de la consulta.

No ens ha d'estranyar, doncs, que el ressò mediàtic de l'acte d'ahir, en alguns casos ratlli la manipulació més grollera. És el cas de, com no, el diari dirigit pel germaníssim, vull dir El Periódico de Catalunya. La seva crònica és clarament negativa, però sobretot cal fixar-se en la foto (de Ferran Nadeu) que l'acompanya.

Qui l'ha triada ho ha fet amb tota la mala llet possible. De fet era quelcom previsible que això passés. Jo ja m'ho vaig ensumar ahir i vaig predir-ho, modèstia a banda. Fins i tot, tinc testimonis que ho poden corroborar.

El fet és que, a quarts de set de la tarda, queia un sol de justícia damunt la Plaça Catalunya. Aquest fet va comportar que una part majoritària de l'assistència busqués la protecció de l'ombra que la proporcionava els arbres i els edificis més propers a l'edifici del Triangle (FNAC). Donat que l'escenari l'havien muntat orientat precisament cap al cantó oposat (mirant cap al Passeig de Gràcia), és evident que una foto presa des de l'escenari estant enquadrava precisament la part més buida de públic, no incloent la immensa majoria que ens trobàvem arrasserats més cap a l'esquerra (com mirant cap a la Rambla Catalunya).

Per la seva banda, La Vanguardia opta per un clàssic. El silenci, és a dir, deixa caure la llosa del silenci mediàtic i no en parla. O si més no jo no hi he trobat cap referència. Suposo que estaven massa pendents de l'últim pet d'en Montilla o d'en Castells. Això sí que les homilies d'en Barbeta i d'en Juliana que no faltin. Quant a l'Avui, fidel als nous temps que sembla que s'imposen, també es raveja en el nombre d'assistents, a més de tractar unes senyores grans que hi assistien d'analfabetes i quasi de xenòfobes. Darrerament el pols per mantenir la menjadora en aquest mitjà és cada cop més forta, segons m'han dit. I els trepes han tret la navalla. Qui paga, mana.

Tota una altra història és la que ens ofereixen El Punt, Vilaweb i fins i tot el sovint bandejat, amb raó, e-notícies. Amb unes cròniques més equànimes.

dissabte, 27 de maig de 2006

CALEN 300 OBSERVADORS INTERNACIONALS PER AL 18-J

Davant la fatxanderia tant dels partidaris del nyap, i molt especialment dels sociates i de l'ultra Duran, com l'histerisme dels peperos, penso que és totalment inajornable la reclamació a l'OSCE o al Consell d'Europa (de la UE no me n'acabo de refiar) d'uns 300 observadors internacionals que monitoritzin el normal desenvolupament de la jornada referendària del proper 18-J.

Penso que l'exemple del funcionament exquisit que es va donar a Montenegro, on davant un escenari realment compromès, el referèndum d'autodeterminació va anar com una seda, en part gràcies a la massiva presència d'observadors internacionals, ens hauria de fer considerar la possibilitat de reclamar-los també a Catalunya. Amb l'afegit que considero que caldria controlar molt d'aprop els observadors francesos (perquè són part implicada en tot el que passi a Catalunya).

Qui truca l'OSCE?

divendres, 26 de maig de 2006

DEMÀ, TOTHOM A LA PLAÇA CATALUNYA!

La guerra bruta de la sociovergència unionista contra l'independentisme continua, vegem-ne dos exemples:

1. Els telenotícies de TV3 continuen amb la mateixa estratègia informativa que ja denunciàvem en un post anterior. Quan es parla dels partidaris del NO en el referèndum, la primera notícia, sistemàticament fa referència al PP i després, com de propina es parla d'ERC i de la plataforma Diguem No!. Això mateix va passar ahir dijous al vespre: es va dedicar un espai del tot exagerat a la conferència que Vidal-Quadras va pronunciar a la Faculta de Dret, mentre que les declaracions de Carod-Rovira, pràcticament, es liquidaren en un plis plas. Si no m'erro, es dóna més rellevància a un militant del PP de Madrid que al líder del tercer partit parlamentari del Principat. És aquesta l'objectivitat dels serveis informatius de TV3? Repeteixo quin és el propòsit d'aquesta estratègia: associar el vot del No amb el PP i no amb ERC.

És una estratègia que segueix fil per randa la del PSc. Impresentable, però previsible i, sobretot, matxacable: el 18-J hem de mobilitzar-nos contra aquest nyap, i de passada fotre una patada al cul a tota aquesta gentussa.

2. En Vicent Partal ha donat un altre exemple de professionalitat, tot denunciant que el muntatge "de la societat civil" per donar suport al nyap, no és més que un producte ordit des del PSOE i de totes les seves marques blanques, siguin públiques o privades. Quin ridícul més espantós de tots aquells que signen. I sobretot, quin paperàs que fa CyU, que en aquesta campanya menja de la mà del PSOE de forma indigna, humiliant i penosa. Davant la pujada a la muntanya del PP, CyU s'ha rendit als encants del PSOE i ara no és més que un titella que canta les excel.lències de ZP, mentre espera que, com a recompensa, es formi la sociovergència que li suposaria tornar a governar al Principat, al preu que sigui. Lamentable.

3. Cada cop estic més convençut que el NO pot guanyar de carrer en aquest referèndum. Darrerament un altre signe apunta cap a aquesta direcció: el gran farsant Miquel Roca i Junyent, juntament amb tots els seus boys and girls (Rosa Cullell), estan apostant fort pel nyap. Recordem que en Roca va protagonitzar el ridículum tremens de la campanya electoral darrera a Can Barça. Ell i els homes de La Caixa (S. Alemany), anaven d'estrelles del rock i es pensaven que guanyarien de carrer. Però es van fotre una hòstia monumental. Clar que en Roca, ja està acostumat a trencar-se el cap més d'una o de dues vegades, però veure com aquests pijos mosseguen el pols, no deixa de ser reconfortant. En definitiva, si Roca fa campanya pel Sí, indica que el No té moltes probabilitats de guanyar, cada cop més. Ara només caldria que en Roca obrís una miqueta la seva boqueta de pinyó i digués alguna poca-soltada des de la superbia i la fatxanderia que el caracteritza, i llavors la victòria del No seria de carrer.

4. Us espero demà dissabte a la Plaça Catalunya, a les 18.00!

dimarts, 23 de maig de 2006

OBSERVATORI DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE MONTENEGRO
SISÈ REPORT (i darrer)

Resultats definitius: HEM GUANYAT!

Els resultats definitius del referèndum d'autodeterminació s'han donat a conèixer aquest matí i són encara millors que els que donava ahir.

Participació: 86,35%
Sí: 55,52%
No: 44,48%


Reflexions finals:

1. La fi de Solanistan, o el ridículum tremens d'un jacobí perplex
Els montenegrins han matxacat durament l'invent del 2003, és a dir, la creació de l'Estat Unit de Sèrbia i Montenegro, com a estat successor de l'antiga Iugoslàvia. Aquell estat va ser creat ad hoc per impedir llavors l'accés de Montenegro a la independència. El paper jugat ja llavors pel sr. Solana Madariaga i pels seus acòlits va ser ben galdós: el xantatge, les amenaces de boicot, les pressions exercides des de la UE, van ser tan fortes que finalment el govern independentista de Montenegro claudicà i acceptà el diktat que significava ajornar, com a mínim tres anys, la celebració del referèndum d'autodeterminació. Aquesta cessió va provocar fortes tensions en el bloc de partits independentistes. El Partit Liberal, concretament, formació amb vincles molt estrets amb la diàspora montenegrina als Estats Units, per cert, va criticar durament Djukanovic, i fins i tot s'arribaren a produir dimissions. Aquestes tensions, tanmateix, no desestabilitzaren el govern, però donaren lloc a la formació d'un estat totalment artificial, atès que llevat de l'exèrcit, la diplomàcia i l'esport, Montenegro ja era de facto autònom (que no autonòmic). Els montenegrins anomenaren genialment aquest invent com a Solanistan. Era la seva manera d'enfotre-se'n d'en Solana i de tots els pallassos de la UE, i que demostra la importància del sentit de l'humor en la política. Tres anys després, aquest invent infumable de l'Estat Unit de Sèrbia-Montenegro, de Solanistan, ha saltat pels aires, com dinamitat, per la voluntat popular. A la primera oportunitat, a la primera pilota de partit (com en el tennis). Apren-ne carallot!

La resposta del dolent de la pel.lícula no ha defraudat. No es podia esperar res més d'un ecspanyol jacobí fins a la medul.la i que personifica a la perfecció el lobby dels alts funcionaris de l'estat ecspanyol (com el Rubalcaba o el Maravall). Segons Solana, qui pretengui fer comparacions o projeccions amb el cas de Catalunya o altres, pateix, segons l'homenet (per cert, l'he vist bastant deteriorat físicament), de delírium tremens. Potser quan va fer aquestes declaracions, tan pròpies del llenguatge diplomàtic, pensava en el Pasqual Maragall, al qual òbviament deu considerar un abertzale avant la lettre, en el qual cas, tindria tota la raó. Però, molt em temo, que el que pretenia fer és desproveir de qualsevol tipus de racionalitat, fins a l'extrem de considerar-la una patologia, tot intent de traçar algun tipus de paral.lelisme. Fixeu-vos que ja no vol entrar en el debat democràtic, perquè ho considera propi de malalts. Aquesta actitud, l'aproxima d'allò més als posicionaments, actituds i comportaments de Vladimir Putin respecte aquells que s'oposen a la seva política. Per sort, Solana no té ni una centèssima part del poder que té el boig del Kremlin...

Bé, el que sembla evident és que la derrota de Solana a Montenegro, que és com dir, també la derrota d'Ecspanya, ha de comportar a curt termini, la seva dimissió com a Mr. Pesc. Jo vaticino que li queden pocs mesos en el càrrec i que probablement sortirà per la porta petita d'Europa. El problema és que quan passi això, i passarà, l'homenet tornarà a la política ecspanyola, i ben probablement s'implicarà a cor què vols, contra Catalunya.

Però malgrat tot, els independentistes catalans, per sempre més li servarem com una devoció per haver estat el factòtum, malgrat ell, que ha creat un precedent d'una via democràtica, pacífica i europea d'accés a la Independència de les nacions sense estat. Dic europea perquè si hi ha quelcom a destacar en tot el procés referendari és la implicació de la comunitat internacional, més enllà dels esgarrips dels serbis. Començant pel propi President de la Comissió del Referendum -un eslovac, i seguint per l'omnipresència d'observadors internacionals, entre ells no pocs catalans. No hi ha cap mena de dubte que això ha estat una garantia de joc net i de transparència.

2. L'alta participació, un factor clau
Es torna a reproduir un element que cada cop considero més important: l'alta participació popular en la jornada referendària. Amb més d'un 86% de participació, em recorda també al referèndum del Quebec del 1995 -en el qual sí que vaig ser present. Llavors encara fou més alta la participació, d'un 93.5%. Percentatges astronòmics si els contemplem des de Catalunya estant. Però que indiquen que si volem realment la independència, hem d'aconseguir la mobilització de la pràctica totalitat de la població, incloent-hi aquells que per por, desconfiança, derrotisme o, simplement per mandra, es queden a casa i no acostumen a votar. L'independentisme, per fer possible això, ha d'estar el màxim d'inserit en la pròpia societat i saber activar els ressorts mobilitzadors quan sigui el moment oportú. Això vol dir, portar a terme una dinàmica política el màxim d'aprop possible dels ciutadans i el màxim d'allunyada possibles de les moquetes, els passadissos, els cotxes oficials i tot allò que té a veure amb l'anomenada classe política o partitocràcia. També acabar amb l'excés de promiscuïtat entre els polítics i els mèdia, tal i com va criticar en el seu moment, Salvador Cardús (Política de Paper, 1995, pàgina 23).

Fins i tot gosaria dir que l'exemple montenegrí ens ve perfecte de cara a la campanya referendària del 18-J, en la qual matxacarem, no tinc cap mena de dubte, el nyap o altrament conegut com Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena o del ribot. Em refereixo al fet que l'atac més directe que se'ns fa a la immensa majoria que votarem No per raons independentistes -i de sentit comú i de dignitat, afegeixo-, és que se'ns confondrà amb el vot ecspanyolista del PP. Doncs bé, penso que hi ha una manera prou interessant de fer front a aquest atac -per altra banda, no gaire sòlid: Impulsar una enorme mobilització popular per tal que el vot negatiu sigui el més nombrós possible, de manera que, a diferència del que vol el PP, per deslegitimar el nyap des dels seus plantejaments, el No independentista és un No que s'ha de basar en la participació del màxim possible de ciutadans. Per contra, al PP ja li va bé que la taxa d'abstenció sigui alta. Dit d'una altra manera, el PP juga dues cartes: el vot negatiu i l'abstenció. Els independentistes només juguem a una sola carta: el vot negatiu, combinat amb una altíssima participació. Quanta més alta sigui la participació, més valor i més contundent serà el vot del No independentista. Som-hi, doncs!

3. Heu dit balcanització?
Aquesta és una reflexió que sens dubte mereix un espai molt més extens. Ara només em limito a apuntar-ho. El referèndum montenegrí ha tornat a posar de moda un espantall que, de forma recorrent, s'empra per atemorir els ciutadans. Em refereixo a l'espantall de la balcanització, pel qual s'entén la por a la violència, al genocidi, etc. Aquest recurs terrorista, en el sentit més literal del concepte, que vol provocar terror, ignora una cosa fonamental i de calaix. Cap ni una de les guerres balcàniques del segle XX arriba a la sola de les sabates, pel que fa al grau de violència, de salvatgisme, de misèria humana i moral, a la guerra dels tres anys que es va donar a l'estat ecspanyol i sobretot als prop de quaranta anys de repressió franquista que li seguiren. Cap guerra balcànica, ni una de sola. Dit d'una altra manera, l'apel.lació a la balcanització es fonamenta en amagar el coneixement de la història pròpia, en l'oblit de les víctimes de debò, i en obviar el càstig als responsables de centenars de massacres i de milers de desapareguts que encara avui en dia -més de seixanta anys després- ningú no sap on són. Això no passa ni als Balcans ni enlloc d'Europa i, gosaria dir ni enlloc del món. Només a Ecspanya. Fins i tot els khmers rojos van pagar pel que van fer. Els feixistes ecspanyols no, mai. I ara els seus fillets, tan de dreta com d'esquerra, es fan els milhomes i pretenen donar lliçons de democràcia.

Balcanització heu dit? Jo la compro si en el pack inclou que a) les nacions finalment assoleixen la llibertat i la independència; b) els responsables de crims contra la humanitat són jutjats i condemnats; c) hi ha la possibilitat efectiva de conèixer la veritat. La balcanització tot això ho contempla. L'ecspanyolització no contempla ni una sola d'aquestes condicions!

Sense anar més lluny, algú amb dos dits de front, acceptaria el que està passant ara a València, on unes fosses amb més de 26.000 despulles de republicans assassinats pels franquistes després de la guerra, siguin destruïdes impunement. Però on s'és vist, això? Bé, si de cas, en un post proper ja ampliaré aquesta reflexió.

4. La importància dels watchdog institutes
El cas montenegrí ens ha permès constatar la importància de l'existència d'instàncies internacionals que porten a terme una tasca de vigilància de l'actuació dels estats. Es tracta d'ONG, centres de defensa dels drets humans i de resolució de conflictes, que formen el que s'ha anomenat una autèntica societat civil internacional, en el sentit noble del terme.

En el cas de Montenegro, penso que en els darrers anys, qui ha jugat un paper clau influenciant els governs i l'opinió pública europea i mundial ha estat l'International Crisis Group (ICG), el qual ha elaborat un seguit de reports sobre Montenegro, on a més de defensar el dret a la independència del país ha deixat a l'alçada del betum la Unió Europea en general, i el senyor Solana, en particular. Vegem-ne alguns exemples:

Report 114/2001, "Montenegro: Resolving the Independence Deadlock".

7. The international community should modify its present policy approach to:

(a) emphasise its acceptance of the right of Montenegrins themselves to decide their future;

(b) adopt a neutral stance on the status of Montenegro and its future relationship with Serbia and be ready to help the two find a mutually satisfactory basis for their
new relationship; and

(c) urge the Montenegrin authorities, in the absence of a broad domestic consensus in favour of independence, to find ways of cooperating constructively with Belgrade in the mutual interest of both Serbia and Montenegro.

Report 129/2002, "Still Buying Time: Montenegro, Serbia, and the European Union"

To the International Community
    1. The European Union (EU) should be ready to accept whatever solutions Serbia and Montenegro can agree upon for their future relationship, in line with the 14 March agreement, including the possibility of eventual separation. It should not seek to impose solutions.
    2. Member states and organs of the EU should cease to insist on rebuilding the competencies of the Federal Republic of Yugoslavia (FRY), which have largely been taken over the republics - a process that the 14 March 2002 agreement effectively ratifies and practically encourages.
    3. The EU should be ready to provide impartial technical assistance to Serbia and Montenegro on the practical issues that need to be resolved whatever the form of their ultimate relationship.
    4. In applying the Stabilisation and Association process (SAp) to the FRY, or its successor "Serbia and Montenegro", the EU should ensure that Kosovo, Serbia and Montenegro are all three properly included.
    5. The EU should not sign a Stabilisation and Association Agreement (SAA) with the FRY, or its successor "Serbia and Montenegro", before the status of all of its entities has been resolved.
Report 142/2003, "A Marriage of Inconvenience: Montenegro 2003"

To the international community, in particular the European Union:
    1. The EU should discontinue its policy of pressuring Montenegro to remain in a single-state union with Serbia and accept whatever solutions Serbia and Montenegro can agree upon for their future relationship, including the possibility of eventual separation
    2. The EU should be ready to provide impartial technical assistance to Serbia and Montenegro on the practical issues that need to be resolved whatever the form of their ultimate relationship.
    3. The EU should not sign a Stabilisation and Association Agreement (SAA) with Serbia and Montenegro before the status of the third entity of the now defunct FRY, Kosovo, has been resolved.
    4. The international community should continue to provide assistance to Montenegro's reform efforts, strictly conditioned on the government's performance in carrying out reforms, and should be prepared to suspend or withdraw assistance if progress is not satisfactory.
    5. The international community's assessment of reform progress should be based on concrete evidence of changes in practice, including clear indications that investigations of corruption and organised crime activities are thoroughly pursued, no matter where the investigations lead or whom they involve.
Report 169/2005, "Montenegro's Independence Drive" (MOLT IMPORTANT)

To the European Union:
    • Formulate a consensus policy with respect to the Montenegrin independence question that includes the following elements:
      • (a) no linkage to conclusion of the Kosovo final status process;
      • (b) a clear message that whether to conduct a referendum is an internal matter for Montenegro to decide free of external political pressure, and that the EU will accept the results of such a referendum provided it is conducted transparently, democratically and in accordance with internationally accepted standards;
      • (c) encouragement to the opposition in Montenegro to discuss the referendum issue with the government and engage peacefully in the process, without boycott, if a referendum is called; and
      • (d) readiness, in the event Montenegro chooses independence, to offer technical assistance to both republics in the State Union to achieve a “velvet divorce” with respect to the settlement of technical issues, and to modify the current Stabilisation and Association Agreement (SAA) so that both republics can continue forward in the European integration process without negotiating a new SAA.
    • Encourage the Council of Europe’s Venice Commission to issue its report on referendum standards by 20 December 2005.

Com es pot veure, una crítica permanent a la UE, i un missatge molt clar: els montenegrins tenen el dret a decidir el seu futur polític.

5. Darreres paraules
Amb aquest post acabo la sèrie de l'Observatori sobre el Referèndum d'Autodeterminació de Montenegro. Espero i desitjo que als lectors us hagi estat útil per conèixer de més a prop aquest fet que no tinc cap dubte que tindrà conseqüències en el futur a curt, mig o llarg termini. La veritat és que l'accés a aquest blog durant els darrers dies ha batut tots els records. Us ho agraeixo. Una altra veritat és que la seva elaboració m'ha servit per curar-me la frustració de no haver-hi anat personalment. El fet cert és que la matinada de diumenge a dilluns el fantasma d'un desenllaç diferent, per exemple, amb un Sí inferior al 55%, em va recórrer per la pell.
Quan el Sí va baixar al 55.3%, em vaig preocupar. Hauria estat com tornar a reviure la nit del 30 d'octubre del 1995 al Palau de Congressos de Montréal, quan de l'eufòria inicial es va passar a una decepció, en el referèndum d'autodeterminació del Quebec, perdut per només 25.000 vots. Aquest cop, però, el final ha estat feliç.

Com també acostuma a passar, el referèndum de Montenegro de seguida ha tingut un impacte en la política catalana. I de sobte les pàgines dels diaris, les tertúlies de les ràdios, les cròniques de la televisió i els webs n'han anat plens. Un senyal més que, malgrat que sovint no ho sembla, anem pel bon camí.

Espero, desitjo i fins i tot no ho dubto, que aviat el cas montenegrí esdevingui un referent per a totes les nacions sense estat, per tal de resoldre pacíficament una conflicte polític. I també perquè més aviat que tard, al senyor Solana se li agraeixin els serveis prestats ;-)

dilluns, 22 de maig de 2006

OBSERVATORI DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE MONTENEGRO
CINQUÈ REPORT

LA INDEPENDÈNCIA, FINALMENT

Després d'unes hores d'espera, per prudència, tinc el goig, l'alegria i l'honor d'anunciar que els partidaris de la Independència de Montenegro han guanyat el referèndum que es va celebrar ahir.














Els primers resultats oficials, fets públics pel president de la Comissió per al Referèndum, l'eslovac Frantisek Lipka, en roda de premsa celebrada a les 11.00 hores (una hora després de l'anunciat), ha fet públic els següents resultats oficials provisionals, :

Taxa de participació 86.3%
Vots vàlids 99,13%
Vots emesos 462.937
Vots recomptats 399.535

Vots pel SÍ 55.4%
Vots pel NO 44.6%

Malgrat tractar-se de resultats oficials provisionals, es considera que la resta que falten per recomptar, concretament, 25.000 vots pertanyents a 45 col.legis electorals, no alteraran significativament els percentatges esmentats, per la qual cosa, ja es pot donar com a definitiu l'accessió a la Independència de Montenegro.

En les properes hores s'espera que els màxims responsables de la Política Exterior i de Seguretat Comuna de la UE, i de l'OTAN, Javier Solana i Jaap de Hoop Scheffer, respectivament, així com el govern d'Àustria, que assumeix la presidència rotatòria de la UE, facin públics declaracions oficials de reconeixement de la victòria independentista.

Altres reaccions que s'han produït immediatament han estat la dels líders kosovars, que consideren més a prop la independència de Kossovo, així com el líder dels hongaresos de la Vojvodina (Sèrbia). Ambdós s'han felicitat pels resultats i consideren que els afavoreix en llurs respectives lluites contra el ja agonitzant nacionalisme pan-serbi.

OBSERVATORI DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE MONTENEGRO
QUART REPORTEls mèdia internacionals donen per feta la victòria del Bloc pro-Independència
Alguns dels mèdia globals, basant-se en les dades no oficials i en l'autèntic esclat de joia que s'ha donat als carrers de Montenegro (veure fotos), anuncien el triomf de l'opció independentista. Aquest és el cas de, per exemple, la BBC, la CNN, Reuters , Agence France-Press, entre d'altres.

Això no obstant, cal tenir en compte que es tracta de dades no oficials.

La darrera estimació
La darrera estimació que coneixem, feta pública a les 00:48 hores, elevava el vot independentista al 55.5%, un 0.2% més que l'anterior.

Enllaç a Vilaweb
Ens plau observar com Vilaweb, un portal de referència a casa nostra, ens ha enllaçat en la notícia que ells pengen referent al referendum. Cal dir que durant dissabte i diumenge, el nombre d'entrades a aquest modest i individual bloc a batut records propis. Gràcies Vilaweb!

diumenge, 21 de maig de 2006

OBSERVATORI DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE MONTENEGRO
Tercer Report

Primeres estimacions oficioses:

23.55.
Ara, les estimacions, no oficioses, situen en el 55.3% el Sí i 44.7% el No.

23:14
Noves estimacions, no oficioses, situen el vot independentista en el 55.85%.

22:02
Segons les primeres estimacions fetes pel Center for Election Monitoring (CEMI) i pel Center for Free Elections and Democracy (CeSID), fetes públiques poc després de les 22.00 hores, els partidaris de la Independència de Montenegro haurien aconseguit el 56.3% dels vots, mentre que la participació hauria estat del 86.6%. D'aquesta manera, els independentistes haurien aconseguit el seu objectiu. Malgrat aquests resultats, el líder unionista pro-serbi, Predrag Bulatovic, ha negat credibilitat a aquests resultats i considera que cal esperar als resultats oficials. També ha exigit que els líders independentistes evitin que els seus partidaris surtin al carrer, fins que no es coneguin les dades oficials.

Segons informa B-92, el cap de la missió d'observadors del Parlament Europeu, l'eslovè Jelko Kacin, la jornada de votació ha transcorregut "boring in a very scandinavian fashion".

OBSERVATORI DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE MONTENEGRO
SEGON REPORT

Les xifres

620.000 habitants (aprox)
484.718 electors
1.127 col.legis electorals
3.500 observadors internacionals
50% de participació
55% de vots favorables al Sí

Aquestes són algunes de les xifres clau del referèndum que està tenint lloc avui mateix a Montenegro. Es tracta d'un dia històric perquè marca un abans i un després en el tractament dels processos d'autodeterminació a Europa. Sigui quin sigui el resultat final, el precedent ja està establert i malgrat l'existència de criteris més aviats discutibles, des de la perspectiva democràtica, particularment pel que fa referència a l'establiment d'una zona grisa (entre el 50%+1 i el 55%-1), sens dubte és un pas endavant, que es pot aplicar als Balcans i arreu.

El mapa
En aquest mapa de Montenegro es pot veure la distribució dels diferents grups ètnics del país.
Els districtes del nord, majoritàriament serbis i fronterers amb Sèrbia, és on, pressumptament, es poden donar més pràctiques fraudulentes, tal i com adverteixen alguns reports recents (veure IFIMES, més avall)

Seguiment d'aprop
Les principals nacions sense estat d'Europa (Catalunya, Euskadi, Escòcia, Flandes, Còrsega) així com també el Quebec, estan fent un seguiment de proximitat de tot el que passa avui a Montenegro, per l'òbvia raó que són de les més interessades. També els grans mèdia internacionals dediquen avui cròniques al respecte.

Recompte dels resultats
Els col.legis electorals tanquen a les 21.00 hores. Malgrat que els resultats oficials no es donaran a conèixer fins demà dilluns, diverses organitzacions de drets humans i de promoció de la democràcia han anunciat que cap a les 22.00 hores ja estaran en condicions de donar un primer resultat força aproximat.

Acabar amb Solanistan

El paper de Javier Solana, en la seva qualitat de Mr. PESC en tot aquest procés ha estat durament criticat per molts montenegrins. Ja ho va ser fa tres anys quan Montenegro va intentar proclamar la independència i Solana, amb el suport de la UE, s'hi va oposar rotundament, amenaçant amb l'exclusió de l'accés a la UE i un boicot. Llavors la creació de l'Estat Unit de Sèrbia i Montenegro, que finalment va veure la llum a principis del 2003. El govern (independentista) montenegrí va acceptar-ho perquè s'incloia una clàusula per la qual passats tres anys, tenia llibertat de convocar un referèndum d'autodeterminació si així ho considerava adient. Altres forces independentistes (liberals) van criticar molt durament aquesta cessió governamental.

Els tres anys de funcionament de l'Estat-Unit de Sèrbia i Montenegro, altrament conegut per molts montenegrins com Solanistan, fent-ne conya, han certificat que no tenia futur i, en conseqüència a les darreries del 2005, el govern de Podgorice ja va anunciar la seva intenció de convocar el referèndum.

Novament, Solana i els seus homes (entre els quals Miroslav Lajcak) van imposar les condicions d'un referèndum, per tal d'acceptar-ne el resultat. Són les condicions conegudes com del 50%-55%, és a dir, 50% de participació i 55% de vots afirmatius. Contra tot pronòstic, els independentistes montenegrins van acceptar aquestes condicions anti-democràtiques, per tal d'aconseguir que l'oposició unionista no tingués cap excusa per boicotejar el referèndum.

En definitiva, un paper ben galdós, el del senyor Solana Madariaga, però que paradoxalment, pot obrir la porta a altres processos d'autodeterminació a dins d'Europa. Gràcies, xato!


Nou informe de l'IFIMES
L'International Institute for Middle-East and Balkans Studies (IFIMES), amb seu a Ljubljana (Eslovènia), ha presentat amb data de 16 de maig, un nou report sobre el referèndum d'avui a Montenegro. Segons una enquesta telefònica feta entre els dies 10 i 12 de maig, els resultats obtinguts són els següents:

- Participació en el referèndum:
- Sí 87.40%
- No 12, 60%

- Vot en el referèndum:
- Sí 51.70%
- No 44.10%
-Indecisos 4,20%

L'IFIMES "believes that the majority of the citizens will vote in favour of independence of the Referendum", si bé considera que pot existir el risc de pràctiques fraudulentes per part dels dos blocs, atès que ha detectat cursets d'ensinistrament per votar amb dues paperetes o tècniques de recompte de vot per tal d'anul.lar vots contraris. També denuncia dificultats per aconseguir documents personals o els intents d'organitzar caravanes d'autobusos amb montenegrins residents a Sèrbia perquè votin massivament.

Finalment. l'IFIMES critica l'actitud de l'Església Ortodoxa Sèrbia de no reconèixer l'Església Ortodoxa Montenegrina.

QUINA DEMOCRÀCIA?

Els ecspanyols s'omplen la boca de la paraula democràcia. Però la veritat és que no hi ha res més ridícul i insultant que un ecspanyol donant lliçons de democràcia arreu del món. I és que el model ecspanyol de transició limitada no és exemple de res. I menys, encara, és exemple de reconciliació i de cerca de la veritat. Amb una jerarquia catòlica que porta més de seixanta anys fent guerracivilisme amb el tema dels màrtirs de la fe, amb un exèrcit que només espera una ordre per llançar-se damunt de qui sigui i uns mèdia que no paren de recordar que ja fa més de cinquanta anys que no es bombardeja Barcelona i que estan sortint de comptes, i que si als catalans no se'ls matxaca de forma regular, doncs que tornen a créixer i no paren de tocar el que no sona. I amb uns partits polítics, que més enllà de les etiquetes, estan controlats per alts funcionaris de l'estat, amb uns interessos comuns i compartits.

Si no tenim en compte tot això que acabo de dir, no podrem comprendre aquesta foto. Es tracta de les restes de republicans assassinats pels franquistes després de la guerra i que ara han sortit a la llum arran d'unes obres que l'Ajuntament de València està fent. De fet ja se sabia que existia una fossa comuna plena a rebentar d'aquestes restes, però tant hi fa, les excavadores havien de fer la seva feina, i el que és més esgarrifós, les runes havien de ser transportades a Sagunt per fer no sé quina altra obra pública.

Segons algunes fonts, a la ciutat de València i rodalies encara hi ha per exhumar 26.300 despulles de republicans assassinats entre 1939 i 1945, una xifra que si es confirma, es podria considerar com una autèntica massacre comparable a qualsevol camp d'extermini nazi. I que ningú no s'enganyi, no és només una qüestió dels del PP. Si no m'equivoco, entre 1982 i 1996 hi hagué un govern del PSOE a l'estat, i no va moure un dit al respecte. Què n'han de dir, si és que poden dir alguna cosa, els Gonzàlez (alies gato blanco, gato negro, lo que importa es que cace ratones), els Guerra (de professió ribotaire), els Serra, els Lluch, els Reventós, els Majó, de torn?

URGENT, URGENT: ENS CAL UN OBSERVATORI DELS MÈDIA DURANT EL REFERÈNDUM

La cosa ja és, a hores d'ara preocupant i indignant. Em refereixo a la manipulació que alguns mèdia estan fent en relació al referèndum de l'estatut. Particularment estic seguint els telenotícies de TV3 i és per llogar-hi cadires.

Proposo que cal crear un observatori dels mèdia durant el referèndum. Faig una crida a fer un seguiment el més a prop possible de la informació directament i indirecta relacionada amb l'esdeveniment esmentat.

Exemples:

Telenotícies vespre del 19.5:
Crònica del míting de pre-campanya del PSOE a Girona. És l'única informació sobre el referèndum que es dóna. Naturalment, favorable al Sí

Telenotícies migdia del 20.5:
Cròniques polítiques sobre el PSC, PP, ERC i ICV. També hi ha una altra crònica, que afecta CiU respecte el Galeuscat. En aquest cas la manipulació es dóna en l'ordenació de les notícies. Primer apareix el PSC i s'informa del seu Consell Nacional. Després apareix el PP, i es parla de l'oposició a l'Estatut. En tercer lloc, s'informa de les declaracions de Carod sobre l'Estatut i la comparació amb Montenegro. Finalment, hi ha la crònica sobre com ICV enfocarà la seva campanya referendària.

Òbviament, aquí la manipulació la trobem en donar més rellevància al PP que a ERC. De manera que es fomenta l'associació d'idees del Vot NO, amb el PP. Segurament aquesta serà una altra estratègia que s'utilitzarà: associar el vot NO sobretot amb el PP, de manera que ERC, que és un partit molt més votat i amb molta més representació que el PP, queda clarament bandejat. No cal dir que aquesta estratègia informativa segueix fil per randa, l'estratègia referendària del PSOE (psc).

Faig una crida a que feu un seguiment diari dels TN de TV3 i d'altres cadenes, per tal d'ajudar a detectar aquestes manipulacions grolleres.

Per Catalunya, diguem No!

dissabte, 20 de maig de 2006

ELS IMPORTA UN RAVE, EL NYAP

El pollastre que s'ha muntat amb l'eslògan sociata i la reacció pepera, em ratifica en la meva convicció que els dos partits ecspanyols es retroalimenten amb l'objectiu d'ecspanyolitzar la política catalana. I en aquest escenari, els de CyU i els palanganeros juguen el trist paper del tonto útil.

Fixem-nos-hi. L'eslògan de marres no fa referència en absolut al contingut del nyap, altrament dit Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena o del ribot. S'obvia i queda totalment subordinat a la lògica bipartidista i ecspanyolista, que pretén fer l'abraçada de l'ós a la resta de forces polítiques que també es posicionen pel Sí. O el PSOE o el caos, o ZP o el caos...

Per altra banda, els sociates fan un favor enorme al PP català, a l'impresentable del Piqué. En centrar el seu atac en ell, no només menyspreen CyU -atès que consideren que tard o d'hora acabarà menjant de la seva mà- sinó que magnifiquen, sobredimensionen, la importància del PP català (PPC, altrament conegut com a pesta porcina clàssica), quan realment, en l'escenari polític del Principat, es tracta realment d'un partit alienígena, amb un poder escàs, més virtual que real. Una presència més mediàtica que cap altra cosa... Ni tan sols a nivell de política local juga un paper rellevant.

Als sociates el nyap els importa realment un rave. No és més que un instrument llancívol en la seva lluita pel poder. En aquest sentit, el vot Sí també serà utilitzat contra Catalunya, sense cap mena de dubte: com ho ha estat amb l'estatut del País Valencià (acceptació de l'idioma valencià...), subordinació a la LOFCA, és a dir, subordinació als senyors Rodríguez Ibarra i Chaves, que si no vaig errat són del PSOE. En definitiva, com sempre, la lògica ens diu que els sociates, amb la seva visió ecspanyola de la política catalana, utilitzen l'estatut com una trinxera per assaltar/defensar allò que realment els interessa, el govern de l'estat.

PSOE i PP són dues cares d'una mateixa moneda: Ecspanya. Passa que es distribueixen el paper de poli bo i poli dolent, i compten amb els serveis d'uns lacais que netegen els tolls de sang que queden després de l'interrogatori.

Per Catalunya, Diguem NO!

dijous, 18 de maig de 2006

OBSERVATORI DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE MONTENEGRO
PRIMER REPORT

En aquest primer report faig una actualització d'algunes de les notícies que han sorgit els darrers dies i que penso que són rellevents.

18/5 (1)
El cens oficial de ciutadans amb dret de vot per al referèndum del dia 21, és de 484.718. Cal tenir present que la població de la República es divideix en:

43% Montenegrins
32% Serbis
9% Albanesos
15% Bosniaks-Musulmans

17/5 (3)
El Primer Ministre de Montenegro, Milo Djukanovic, critica la demagògia dels unionistes, "at unionists meetings it was stated that only Serbia buys Montenegrin products and that Montenegro will be left without a market for their products if independence is declared". ?No us sonen aquests cants de sirena? Quina manca d'imaginació!

17/5 (2)
Euskadi mira Montenegro. Article publicat al diari Avui. Enormement interessant.

17/5 (1)
El President del Parlament de Montenegro, Ranko Krivokapic, en declaracions al diari Pobjeda, es mostra "absolutely convinced in restoration of Montenegro's statehood, which shall be supported by more than 60% of citizens in the referendum". Tanmateix, si es donés el cas que el resultat fos en l'anomenada zona grisa (gray zone), és a dir, que el Sí obtingués entre el 50%+1 i el 55%-1, llavors si bé no es podria proclamar la independència, es continuarien considerant guanyadors i legitimats per cercar un altre camí per accedir a la independència

Al centre de la foto, el primer ministre de Montenegro, Milo Djukanovic

------------------
"Only full statehood, in a modern sense, provides equality".
---------------

16/5 (2)

El President de Sèrbia-Montenegro, i destacat dirigent del Partit Democràtic dels Socialistes (independentista), Svetozar Marovic, confia que l'opció independentista obtindrà entre el 58% i el 60% en el referèndum del dia 21.

16/5 (1)
El Centre for Democracy and Human Rights amb seu a Podgorica (capital de Montenegro), considera, en base a una enquesta, que el Bloc per la Independència de Montenegro, aconseguirà bastant més del 55% dels vots emesos.

15/5(2)
El Consell de Ministres de la Unió Europea, ha debatut la celebració del referèndum a Montenegro. Segons paraules de Miroslav Lajcak, enviat especial per al seguiment del referèndum, “The EU is completely neutral as far as the referendum results are concerned and is maximally interested in making sure that the process is clear, legitimate and constitutional”.

15/5 (1)
L'aeroport Nikola Tesla de Belgrad ha anunciat que la companyia Montenegro Airlines ha cancel.lat 34 vols entre Belgrad, Zuric i Podgorica que havien d'efectuar-se entre els dies 19 i 22 de maig, sense donar cap raó al respecte. Aquesta mesura pot perjudicar a molts montenegrins que treballen a l'estranger i que no podran votar el dia 21. (Cal tenir present que la diàspora montenegrina és, en la seva immensa major part, favorable a la independència. (Ens trobem davant d'un possible cas de guerra bruta?)).

13/5 (1)
En una cimera Serbia-Montenegro celebrada a Belgrad, organitzada pel TGI Group International i amb la presència de la Delegació de la Comissió Europea a Belgrad -encapçalada pel català, Josep Lloveras- així com de delegats de les comunitat ortodoxes i musulmanes, el primer ministre de Montenegro, Milo Djukanovic, ha afirmat que "Only full statehood, in a modern sense, provides equality".

12/5 (1)
El primer ministre de Montenegro, Milo Djukanovic, afirma que Montenegro complirà totes les pre-condicions per ser admès com a membre de les Nacions Unides en tant que estat independent en l'Assemblea General d'aquest organisme prevista per al proper mes de setembre.

03/5 (1)
L'International Institute for Middle East and Balkan Studies (IFIMES) amb seu a Ljubliana (Eslovènia), conclou en un report que, "Montenegro will most probably become an independent state". Segons un sondeig portat a terme entre els dies 25 a 27 d'abril, s'obtenen els següents resultats:

Participació: 82.30%
SÍ: 49.30%
NO: 43.80%
Indecisos: 6,90%

Aquests resultats apunte a una possible ukraïnització del país, és a dir de polarització entre dos blocs: l'independentista i l'unionista.

El bloc independentista és format pel Partit Democràtic dels Socialistes, el Partit Socialdemòcrata i el Partit Liberal.

Per la seva banda, el bloc unionista el formen el Partit Popular Socialista, el Partit Popular, el Partit Democràtic Serbi i el Partit Popular Serbi.

Segons l'IFIMES, el primer ministre de Montenegro, Milo Djukanovic i el primer ministre de Sèrbia, Vojislav Kostunica, van arribar a un acord secret, conclòs a Roma, en virtut del qual el segon beneeix la independència de Montenegro, de manera que els serbis unionistes de Montenegro serien deixats a la seva sort, com també va passar amb els serbis d'Eslovènia, de Croàcia, de Bòsnia-Herzegovina i de Croàcia. També subratlla la importància que tindran les minories albanesa i bosniaco-musulmana en la votació, si bé sembla que es pronunciaran a favor de la independència.

IFIMES critica durament la Unió Europea per "approached the Montenegro issue very superficially without taking into account the complexity of the political and social scene which is still very much influenced by the traditional tribal structure of the Montenegrins as one of the very few nations in the Balkans still functioning on that basis".

OBSERVATORI DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE MONTENEGRO (Presentació)

Un cop el Barça ha guanyat la Copa d'Europa, i malgrat la immensa campanya de manipulació i de guerra bruta que els partidaris del nyap, altrament dit Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena i del ribot, han llançat en les darreres hores, per tal d'associar l'èxit esportiu amb la trágala del nyap, amb fotos dels Bourbons, del mentider del ZP, del president-zombie, i de l'alcalde crispeta inclosos (per cert, on eren les banderes ecspanyoles ahir a París? Va sonar algun himne dels països que eren representats pels dos equips? Jo no en vaig sentir cap! Com és que aquest acte protocolari no va tenir lloc, ni que fos a capella?), un cop això aconseguit, repeteixo, és hora de mirar endavant.

I si mirem endavant, la primera cita que se'ns presenta és la del dia 21 de maig, és a dir, aquest diumenge. Llavors tindrà lloc un esdeveniment històric, per primera vegada se celebrarà un referèndum d'autodeterminació amb el vist-i-plau de la UE. Concretament, Montenegro es pronunciarà sobre si vol ser un estat independent.

Sobre els preparatius d'aquesta consulta de gran transcendència per a totes les nacions sense estat d'Europa ja n'he parlat en altres posts, tal i com podeu veure aquí i aquí. Fins i tot, algun destacat polític sembla haver-se inspirat en les meves anàlisis, fet que agraeixo i em prenc com un homenatge.

És per això que, davant la impossibilitat d'anar-hi personalment (per motius logístics), i davant la insistència d'alguns lectors del bloc (que cada cop són més, per cert), he decidit fer un seguiment a distància, del procés referendari, sobretot a través dels mitjans electrònics. D'aquí sorgeix el projecte de fer aquest Observatori del Referèndum d'Autodeterminació de Montenegro. Durant els propers dies em comprometo a elaborar uns reports que recullin aquelles notícies i declaracions sobre aquest esdeveniment cabdal.

Donat que difícilment podré abastar tota la informació que sorgirà, us demano a aquells lectors i a aquelles lectores de bona voluntat, que m'ajudeu, enviant-me tot allò que trobeu al respecte. Espero la vostra col.laboració!

dilluns, 15 de maig de 2006

LA REVOLUCIÓ INDÍGENA CONTRA ECSPANYA

Quan era crio m'havia d'empassar TVE per un tubo, perquè només hi havia dues cadenes. Per sort teníem el Circuit Català (Miramar) i quan el vèiem, el meu pare em deia, "ara entrem a Europa". I realment tenia tota la raó. Tret d'això, la resta era pura merda. D'entre aquesta merda, hi havia un programa que mereix per mèrits propis figurar en els anals de l'imperialisme cultural: "300 millones". Quanta imbecilitat concentrada en un aparell de televisió! I després venia el Festival de la OTI! Quin drama!

També recordo que el meu primer treball de camp, a l'escola, va ser sobre Bolívia. Fins i tot vaig anar a entrevistar el cònsol, que tenia el seu despatx a un edifici emblemàtic de la Plaça Francesc Macià, tot i que llavors no tenia aquest nom, precisament, la plaça, vull dir...

Tot plegat em ve a la memòria aquestes darreres setmanes que tant es parla de la Revolució Indígena a l'Amèrica del Sud. És un fet que m'omple de joia. Suposo que hi haurà el típic llepafils que em dirà que Chávez, Morales and cia no són ben bé uns demòcrates de tota la vida. Però què voleu que us digui? Sí teniu raó... però és que hi ha democràcia a Colòmbia, a Hondures, al Salvador? No em toqueu el que no sona.

Amb les diferències que calguin Chávez a Veneçuela, Morales a Bolívia, Ollanta Humala al Perú (si guanya), fins i tot el propi Alejandro Toledo, són exemples de què quelcom es mou. L'odi contra la història sagrada, contra Ecspanya i les oligarquies criolles, la venjança de milions d'indis quètxues, aimaràs, maies, asteques, anihilats durant segles, i que malgrat tot, tornen a aixecar-se i a plantar cara als ecspanyols i als seus hereus acòlits.

No són demòcrates, no són demòcrates! criden els adversaris... demòcrates de què? De quina democràcia? Res home res, aquests règims aguantaran el que aguantaran, segurament no gaire. Però seran tinguts, malgrat tot, com un exemple de dignitat i les generacions properes els tindran en compte. L'indi viu, reviu, i el conquistador es pudreix en qualsevol cau infecte. La Justícia existeix. No reclameu democràcies si no és per a tothom. No només per a uns i no per als altres. Foteu canya i aguanteu tot el que pogueu. Sense manies.

Des de Catalunya estant no podem deixar de veure aquests exemples amb simpatia. Que no ens torni a passar com va passar amb els Moros. Efectivament, sempre he pensat que si el separatisme català dels anys vint i trenta hagués donat suport incondicional als rifenys, liderats per Abd el-Krim (1882-1963), si el protectorat del Marroc s'hagués aixecat en armes contra l'exèrcit ecspanyol durant la guerra dels tres anys o abans, res hagués estat igual. Els rebels, un cop a la Península, haurien vist com la rereguarda s'insurreccionava i segurament haurien hagut de fer marxa enrere. Només d'imaginar-m'ho...

El Condor passa, el de debò.

divendres, 12 de maig de 2006

S'HA ACABAT LA COMÈDIA,
PER UNA ELECCIÓ REFERENDÀRIA

Els ecspanyols, amb mà de ferro, han executat l'experiment aquest de l'anomenat "govern catalanista i d'esquerres", que alguns en la seva candidesa es pensaven que aniria fins a una estació anomenada "federalisme" o "ecspanya plural". Com sempre els ecspanyols actuen, quan poden i els deixen, de forma brutal. No hi ha cap novetat. A aquestes alçades de la història, quan ja s'acosta el 300 aniversari de la nostra opressió política, ja n'hauríem de saber una mica.

No és el moment ni de lamentar-se, ni de llepar-se les ferides. És el moment de fer un pas endavant. És el moment de passar de l'autonomia a la sobirania, a la independència. Aquesta és la meva proposta.

El president-zombie ha anunciat la convocatòria d'eleccions per a la tardor. És el moment que l'onada sobiranista s'expressi electoralment i situï el debat polític a Catalunya no en l'àmbit de l'autonomisme, sinó en l'àmbit de la creació d'un nou estat europeu. Per fer-ho, proposo a qui em vulgui escoltar que les formacions independentistes que es presentin a les eleccions properes (i molt especialment, per raons òbvies, a Esquerra) que el seu missatge sigui clar i contundent:

"el nostre partit (ERC o quin sigui), declara solemnement que si guanya les eleccions i/o forma una majoria parlamentària suficient, presentarà al Ple del Parlament, una Declaració de Sobirania o d'Independència, per tal de sotmetre-la a la seva aprovació. Si el Parlament de Catalunya l'aprova, el nou govern iniciarà les gestions adients per tal d'obtenir de la comunitat internacional el reconeixement d'aquesta sobirania (incloent-hi la sol.licitud d'ingrés a les principals organitzacions internacionals: l'ONU, la UE, el Consell d'Europa, etc." Igualment, dues altres mesures es proposaran a continuació:

1. La formació d'una Alta delegació que tindrà per objectiu negociar amb el govern del Regne d'Espanya els termes del repartiment dels actius i del deute, i qüestions connexes.

2. La constitució d'un comitè d'experts i d'una comissió parlamentària que s'encarregaran de redactar un esborrany de Constitució de la República de Catalunya.

Sincerament, penso que qualsevol altra proposta que no pressuposi un trencament de la lògica autonomista, en benefici de la lògica sobiranista-independentista, està condemnada al fracàs.

M'agradaria rebre opinions al respecte...

dimecres, 10 de maig de 2006

A SUECA, AQUEST CAP DE SETMANA

Em fa una enorme il.lusió anunciar que aquest cap de setmana seré a Sueca (La Ribera Baixa), participant en les Jornades de Psicologia i Identitat Nacional, que organitza l'Associació Cultural Fum de Botja i la regidoria d'educació local, amb la col.laboració de l'Acció Cultural del País Valencià. Podeu consultar el programa de la Jornada al web de l'ACPV.

Ateneu Suecà del Socors (Foto)

La meva comunicació tractarà sobre com ha evolucionat al llarg dels segles la autoidentificació dels quebequesos com a poble.

Us hi espero a tots i totes!

dilluns, 8 de maig de 2006

QUÈ SIGNIFICA SER PRESIDENT DE LA CAC?

D'ençà la constitució de l'Estat de les autonomies, assumir la presidència d'una comunitat autònoma és quelcom a l'abast de qualsevol. El desprestigi del càrrec és ben evident. No han calgut gaires anys per certificar-ho.

A casa nostra hem tingut elements que fan tombar d'esquena qualsevol persona decent i sensible. Fem-ne el recompte, deixant de banda els períodes de provisionalitat: Jordi Pujol (1980-2003), Joan Lerma (1982-1995), Gabriel Canellas (1983-1995), Eduardo Zaplana (1995-2002), Cristòfol Soler (1995-1996), Jaume Matas (1996-1999; 2003-2006), Francesc Antich (1999-2003), José Luis Olivas (2002-2004), Pasqual Maragall (2003-2006) i Francesc Camps (2004-2006). Quina nòmina! La veritat sigui dita, és que pocs d'ells es salven de la crema.

Tota aquesta reflexió ve a tomb arran les paraules del president-zombie, que ara va i s'omple d'un patriotisme fora mida per advertir del perill de rebutjar l'estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena i del ribot. Quin morro! El nostre cosmopolita més abrandat veu que cal fer un discurs patriòtic quan veu perillar el seu coll. Com Stalin, que convertí la guerra contra el nazisme en la gran guerra pàtria. Sempre el mateix. Ens prenen per imbècils!

Realment ser president de la Comunitat Autònoma de Catalunya és ben poqueta cosa. És una merdeta. És encara pitjor que l'estatus servil que l'actual president bielorús, Lukaixenko, té respecte el president de Rússia, Putin. És fer de noi dels encàrrecs (a la teva edat, Pasquis!) d'un tipus (ZP) que podria ser perfectament el teu fill.

No, definitivament, ja vaig dir fa mesos i ho reitero ara, que cap president de la CAC, per molt patriotisme que gasti, serà el meu President. Ni el reconec, perquè no deixa de ser un encarregat, ni hi confio.

L'únic President que reconeixeré com a President del meu país, és el President de la República de Catalunya. Aquest (o aquesta) sí. Sense cap dubte.

divendres, 5 de maig de 2006

Diguem NO
Dimarts 25 d’abril, diverses persones a títol individual i membres d'organitzacions polítiques i sindicals, entitats culturals i col·lectius socials, han decidit constituir la Campanya Diguem NO amb l’objectiu de demanar el vot pel NO al referèndum de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya.

La Campanya Diguem NO neix per aglutinar el màxim de sensibilitats al voltant del rebuig de la proposta de nou text estatutari i impedir que s’aprovi. El eixos que uneixen les persones i els col·lectius i que, conseqüentment, articularan el discurs de la Campanya Diguem NO són els següents:

-Autodeterminació
-Som una nació
-Països Catalans
-Drets socials

La Campanya Diguem NO compta amb el suport de la Plataforma pel Dret de Decidir, que va acordar posicionar-se i fer campanya activa contra el sí i assumir les diferents opcions de vot que expressen aquest rebuig.

Finalment, la Campanya Diguem NO fa una crida a la participació i a la implicació de totes les persones i entitats col·lectives i, especialment, a la creació de comitès de suport oberts que defensin el NO arreu del territori.

dijous, 4 de maig de 2006

POLÍTICA DE BLOCS

En els darrers dies s'estan incrementant els moviments alvoltant de les aliances electorals hipotètiques que servirien per fer fora el PP dels governs autonòmics de les Illes i del País Valencià. Goso dir que aquest objectiu és l'objectiu número u de la política catalana en aquests moments. La raó és molt senzilla, evitar que s'incrementi el decalatge entre la consciència nacional al Principat respecte la resta del territori. Cal foragitar el PP de tots els seus caus i plantar una lluita a cara de gos amb aquest ecspanyolisme rabiós i fatxenda. Per això segueixo amb gran interès l'evolució de les negociacions entre els diferents partits. Vegem-ho sintèticament:

A nivell general, és evident que de cara a les eleccions del 2007, cal la formació d'un tercer espai entre l'ecspanyolisme de dretes (PP) i l'ecspanyolisme de la pseudoesquerra (PSOE). Seria un model que s'inspira, salvant les distàncies, en el model del BNG de Galícia, però amb característiques pròpies. Tanmateix ha de ser un espai que s'ha de caracteritzar pels següents trets:

1. Ha de guanyar (no es pot quedar a les portes de la glòria, és a dir, del no res)

2. No ha de tenir una vocació de partit-crossa, és a dir, de vendre's a qui millor el pagui, en
funció de càlculs de curta volada. I particularment, del PSOE

i 3. Ha de ser hegemònicament sobiranista, minoritzant propostes criptoecspanyoles com poden ser el federalisme o el republicanisme.

Fetes aquestes consideracions genèriques, vegem quina és la situació al territori.

Pel que fa a les Illes, en els darrers anys hem anat assistint a la crisi del PSM, que s'accentuà després de la derrota del govern Antich. Precisament, l'experiència d'aquest govern, ens ha de servir de guia per no cometre més errors. Pactar des de la feblesa amb el PSOE és caure en l'abraçada de l'ós. De fet s'ha d'aspirar a no pactar amb el PSOE, o si es fa, fer-ho de tu a tu. A les Illes, el pacte entre PSM-EN, EU-V i ERC, podria convertir-se en una opció vàlida per aturar defintiviament el procés de bipartidisme en el qual cau la política illenca els darrers anys. Aquí el paper clau dependrà de l'opció que prengui el PSM, que aviat ha de celebrar un congrés on les diferents posicions s'acabaran de definir. Naturalment, en aquest Bloc, el component patriòtic hauria de predominar damunt del component criptoecspanyol que representa EU-V. Per la seva banda, UM, sembla que està condemnada a ser absorbida pel PP, com a conseqüènencia, precisament, d'haver-hi signat un pacte de legislatura des de la feblesa. És una llàstima, perquè UM és l'interlocutor natural de CiU a les Illes.

Pel que fa al País Valencià, aquí l'obstacle del 5% dificulta sobremanera l'obtenció d'escons per part d'opcions purament patriòtiques. S'imposa, doncs, també una política de blocs, amb el BNV i EU-V-E.V. i ERCPV. El problema aquí és l'actitud d'alguns dirigents del BNV que fins i tot en algun moment han caigut en la temptació de donar el vist-i-plau a posicions blaveres. Ara sembla que les dues darreres formacions esmentades estan entrant en negociacions i, si prosperen podria forçar al BNV a adherir-s'hi. Quant més triguin a fer-ho, més feble serà la seva posició. Com a element positiu hi ha que sectors del BNV veuen clarament la necessitat d'un pacte electoral patriòtic i d'esquerres, que deixi de marge els sociates, de manera que poden pressionar els actuals dirigents de la formació.

Com podem veure, ERC juga en aquest escenari un paper clau. 2007 pot ser l'any que certifiqui ERC com el primer partit autènticament nacional, amb diputats escollits en els tres parlaments autonòmics esmentats. Per aconseguir-ho, suposo que ha de fer el següent:

1. Ser prou flexible per aconseguir que els dos acords esmentats arribin a bon port.

2. Ser prou ferma per evitar la desnaturalització del projecte bloquista tant a les Illes com al país valencià, assegurant sempre una hegemonia del component patriòtic o nacional per damunt de tendències ecspanyolistes "progres" tant comunistes com socialistes revolucionaris o republicans. Si ho aconsegueix ERC farà un favor històric a Catalunya com a país gran de la nova Europa.

Ens trobem davant una conjuntura important, És l'hora de treballar per a l'acumulació de forces i procedir a derrotar l'ecspanyolisme, en les seves diverses cares. Seguiré reflexionant-hi (ara tinc son....)

dimecres, 3 de maig de 2006

GIRONA, DE NOU

D'aquí a unes hores seré, de nou, a Girona, per participar en la IV Jornada Independentista de la Univesitat de Girona. Hi haurà una arrossada, música, i, és clar, xerrada. Us hi espero a partir de les 14 hores (dinar). Al pati de Ciències del Campus Montilivi.