dissabte, 30 de setembre de 2006

MÉS PAPISTES QUE EL PAPA

Aquest és un post que fa temps que volia escriure, i que fins ara no havia tingut el temps necessari per reflexionar-hi amb calma i dedicació. Som-hi doncs.

En un dels seus discursos més abrandats, Lluís Companys i Jover (1882-1940), va afirmar que per defensar les grans idees universals (per entendre'ns, la justícia, la igualtat, la fraternitat) podríem trobar moltes persones en el món, però que per defensar Catalunya, només hi havia els catalans (i les catalanes, afegeixo jo). Aquesta afirmació, sensata i de sentit comú, sembla ser que no ha acabat de ser païda per una part important del món polític català.

Efectivament, Catalunya ha parit individus que han destacat pel seu radicalisme ideològic, tant d'un cantó com d'un altre: anarquistes, feixistes, liberals, socialistes, comunistes, ultracatòlics. El radicalisme d'aquests individus, tanmateix, té un altre tret que els uneix: el seu universalisme menyspreador de la lluita d'alliberament nacional de Catalunya. Per ells, Catalunya, la seva Catalunya, és massa petita i doncs aspiren a ser universals. Cauen, doncs, en allò que jo anomeno Complexe Urales, en record de l'anarquista Joan Montseny (1864-1942). Aquest individu, pare de Frederica Montseny (1905-1994), també anarquista i, tanmateix, Ministra del govern de la República ecspanyola, considerava que dir-se "Montseny" era massa d'estar per casa, massa rural, pot ser. Massa petit, en definitiva. I, suposo que influenciat per la lectura dels grans novel.listes russos, va optar per emprar el pseudònim Federico Urales, donant per descomptat que els Urals, són la quintaessència de l'universalisme i el cosmopolitisme, naturalment.

El complexe Urales, és una malaltia en la que cauen no només els catalans, sinó tots els pobles que no tenen estat. En el seu interior, al costat de veritables herois en la lluita per la independència, apareixen individus que són consumits per l'auto-odi inoculat pels aparells ideològics de l'estat opressor. Puc posar exemples: des del propi Napoleó (cors), Stalin (georgià), fins al Trudeau (quebequès) o, en un nivell molt inferior, els Mayor Oreja (basc), Vidal-Quadras (català) o Fraga Iribarne (gallec).

Però en el cas català, aquest auto-odi, es disfressa d'un hiperideologisme de difícil digestió. Fixem-nos. Catalunya, d'ençà 1820, aproximadament, ha estat el bressol de tots els ideologismes que vulgueu: des dels reialistes, els bullanguers, els carlins, els republicans radicals, socialistes, moderats, federalistes, anarquistes, comunistes, ultracatòlics, feixistes, liberals. Com pot un mateix país, parir gent com el fatxa Pla i Deniel (1876-1968), autèntic ideòleg del nacionalcatolicisme, els comunistes Andreu Martí (André Marty) (1886-1956) o Ramon Mercader (1914-1978), o tot el catàleg d'anarquistes, carlins, socialistes de tot pelatge, etc. etc?
Darrerament, estem assistint a un auge del liberalisme més radical a casa nostra. És un procés que va paral.lel a la reubicació ideològica de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Es vol que deixi de ser un partit caracteritzat més pel seu compromís nacional que no per la seva coherència ideològica, per tal que esdevingui un partit liberal clàssic. És un model altament perillós. Passar d'emfasitzar el component nacional a emfasitzar el component ideològic, pressuposa abandonar el nacionalisme i caure en el reformisme... ecspanyol. És la temptació de convertir-se en un partit-crossa en el qual es recolzen els dos partits grans ecspanyols (PP i PSOE) quan necessiten un soci parlamentari de confiança (és a dir, acostumat a que li endinyin sense fer escarafalls). És la temptació de caure en el model del Partit Liberal Alemany, sempre en el poder, sense haver-lo guanyat. És una aposta que du, a mig o llarg termini a caure en la corrupció.

Però aquests liberals prenen com a referent la figura emblemàtica de Frederich Von Hayek (1899-1992), i amb això obren una altra porta com en la proximitat al model social i econòmic nordamericà. Això no obstant, tinc dubtes sobre la sinceritat liberal d'aquesta gent. En primer lloc, perquè escoltant-los, sovint he conclòs que es tracta d'un liberalisme més aviat de la vella escola, sense gaires components filosòfics i ètics, només estrictament empresarial. I en segon lloc, perquè contràriament al que han fet molts partits liberals de nacions sense estat, el darrer dels quals, per exemple, el montenegrí, els nostres liberals no figuren precisament al capdavant de la lluita per la independència de Catalunya, sinó que més aviat es troben comfortablement instal.lats en les poltrones que els cedeix l'estat ecspanyol. Tant que fins i tot toleren que de tant els tant els insultin per tal de donar carnassa a les seves masses.

En definitiva, doncs, molts catalans, producte del seu auto-odi, s'han convertit, històricament, en més papistes que el papa, i són més liberals, més comunistes, més anarquistes, més catòlics o més sociates que ningú altre en el món. Bé, ja va sent hora que dediquin, si més no, una mica d'atenció a allò que encara tenim pendent: la independència de Catalunya. Dit això, només em resta afegir que en cap cas blasmo les ideologies polítiques. Tot el contrari, jo també en tinc una, però considero que només la puc defensar amb plenes garanties en el context d'una democràcia catalana, europea i àdhuc global.

dilluns, 25 de setembre de 2006

UN PRESIDENT COM CAL: JOAN LAPORTA

La basquitis i la barçadependència, ja ho he dit en d'altres posts, són dues malalties infantils de l'independentisme, que sovint actuen com a succedani d'aquells que pateixen perquè tenen la sensació que la nostra lluita no avança tant com voldrien. Això no vol dir, en cap cas, que jo no sigui solidari amb el Poble Basc en la lluita per la Independència, que en sóc, ni que no sigui un culer de pedra picada, que també ho sóc. Però correm el risc que els èxits dels bascos i del Barça sublimin les nostres mancances, que en tenim. Si no les tinguéssim, ja fórem independents, no?
Fet aquest aclariment previ, he de confessar l'emoció que vaig sentir quan l'altre dia, tot conduint, vaig escoltar les darreres paraules del President Joan Laporta, a l'assemblea de compromissaris del Barça. Van ser dues o tres frases genials que cal emmarcar-les, incloent-hi un avís per a navegants. Tot i que el discurs íntegre es pot llegir aquí, no puc resistir la temptació de reproduir-ne algunes, concretament les següents:

"(...) voler ser més que un club al món no afeblirà gens ni mica la nostra determinació d'afirmar-nos com a catalans"

"Defensar el Barça és una manera més de defensar els drets i les llibertats de Catalunya"

"No permetrem que s'utilitzi el FC Barcelona per generar cap mena de frustració nacional"

Frases totes elles més que encertades, amb l'únic matís, important, que seria que no només hem d'aspirar a afirmar-nos i a defensar sinó que també, i sobretot, hem de promocionar els drets i les llibertats de Catalunya. És a dir, passar d'una actitud passiva a una d'essencialment expansiva. Tal i com ja s'ha teoritzat i executat de forma exitosa al Quebec en els darrers anys.

Rere aquestes frases hi ha una catalanitat del tot desacomplexada, finalment, que l'equipara amb frases que he sentit manta vegades a polítics quebequesos (Fier d'être québécois!) i a polítics americans (Proud to be american!). Però hi ha quelcom més important.

Hi ha la idea central que catalanitat i universalitat no són termes antitètics, contraris, oposats. Ans a l'inrevès. Catalunya serà universal quan compti amb un estat propi, com totes les nacions. I el món serà més ric, més complex, més divers, si compta amb tot allò que al llarg de més de mil anys d'història han generat, com aportacions genuïnes, la llengua, la cultural, l'art i el patrimoni catalans.

I és aquesta idea central, la de la complementaritat entre catalanitat i universalitat, la que no capeixen els poca-penes d'autonomistes, que sempre s'arrosseguen per les cantonades demanant perdó per continuar sent encara catalans. Els autonomistes consideren que a través de la catalanitat no s'arriba a la universalitat i que cal un afegit, una crossa. No confien, en el millor dels casos, en el propi poble. En el pitjor, directament, viuen de la dependència del seu poble respecte l'estat opressor. En treuen benefici, vaja.

Ignoro si Joan Laporta (1962), té ambicions polítiques un cop deixi la presidència del Barça. Però el que sí tinc clar és que actualment és un líder social de referència, que es troba a anys llum de molts líders polítics, socials, mediàtics, empresarials, culturals i esportius catalans pel que fa al seu desacomplexament nacional. No és d'estranyar, doncs, que l'intentin fer el llit. Fins ara se n'ha sortit. Però hi haurà més intents.

PD. Després d'aquest pessebre, suposo que algú em retreurà, la flagrant contradicció en què viu en Laporta en el seu entorn més immediat. Atès que jo no tinc informació de primera mà al respecte, només puc dir que l'amor sovint et juga males passades i que, en principi, ens casem/ajuntem amb la parella, no amb el seu pare o el seu germà.

divendres, 22 de setembre de 2006

CATALUNYA, UN PARC TEMÀTIC

La dependència d'Ecspanya, més exactament la nostra submissió al capitalisme ecspanyol, ens està condemnant a ser una àrea econòmicament de poc valor afegit, condemnada al turisme, com a monoactivitat econòmica, i amb una mà d'obra poc competitiva. Passarem a ser la Florida europea, o pitjor encara, el Cancún d'Europa. Què lluny queden els somnis de ser la Finlàndia del Mediterrani? Una societat amb una economia del coneixement, on la recerca punta i les activitats amb alt valor afegit havien de dur-nos als vagons de davant del tren d'Europa. Tot això s'està anant en orris. Aquí el que compta és la corrupció, les màfies, els cambrers, les putes, i ja comencem a aplaudir com a bon provincians, totes les Elvires Lindo del món. Som un part temàtic: Terra Mítica, Marina d'Or, Port Aventura ... fins i tot els ecspanyols ja s'apropien de la costa, com fa l'impresentable P.J. Ramirez i la seva piscineta de marres a l'illa de Mallorca.

Però això no és tot, encara ens falta veure algunes coses. Diu la dita que qui perd els orígens perd la identitat, doncs bé, fixeu-vos en les dues fotos adjuntes. Les he preses en plena Plaça Catalunya de Barcelona. Fixeu-vos que pels turistes, ja no existeix Figueres, sinó que, com diu el rètol, existeix Dali's City. Suposo que aviat Barcelona, que de facto ja ho és, es convertirà en Gaudi's City, en el millor dels casos. En el pitjor, serà Elvira Lindo's City o Carabanchel sur mer, atès que és el referent que els sociates volen per a la canalla del Cap i Casal. Cosmopolitisme made in Spain, sí senyor. Faltaria plus. Posats a desbarrar, què tal Tio Pepe's City (Cornellà) o Corbacho's Town (L'Hospitalet).

Bé, això ja passa de mida, si continuem així només ens quedarà convertir-nos en una reproducció de Racoon City, la ciutat original de Resident Evil, abans que un dels seus protagonistes es traslladés a Ecspanya a volar caps de garrulos ecspanyols. Clar que també es podria comparar amb Sin City (la ciutat del Pecat) o la més preocupant de Silent Hill.

dimecres, 20 de setembre de 2006

POSTS IN ENGLISH: POST TWO

SPAIN WATCH:
HOLOCAUST WAS LEGAL, YOU KNOW?


Currently Spanish Government is drafting a law to remember those who where killed by Franco’s regime. Among them there are thousands of republicans prisoners assassinated on the ground, others assassinated after being sentenced by court martials with no guarentees , and even those republicans exterminated at nazi camps, with the complicity of Franco’s regime.

(Right: Hitler-Franco meeting, 1940)

It is interesting to know that there are more than 50.000 missing people buried somewhere. Most of them were republicans prisoners assassinated on the ground, with no trial, no defense. Massive graves have been localized in València, containing between 8.000 and 25.000 bodies, depending on sources. There are plenty of graves (containing 5,10, 16, 25 bodies) in forests, praires. Only few of them have been disclosed.

Thousands of families have no idea where their relatives died, and where to go to honour their memory. These families were humiliated during the 36 years-long Franco’s regime, and the coming of the consitutional regime in 1978 implied no change, since it was built on a deal that include the renounce to prosecute francoist elements for the sake of “national reconciliation”. Even worst, the new regime renounced to know the truth. So there was no South-African style Truth Commission, where individuals accepted to publicly confess their crimes and reveal where to found their victims in exchange of judicial immunity.

After years of silence and fear, now there is a growing demand to know the truth about the fate of fathers, grand-fathers, brothers, uncles that disappear with no trace. Some civic groups are pressing to approve a protocol in order to open graves and recover the remnants.

In order to cope with this demand, current Spanish government has give a green light to the draft of a Law for the Historic Memory. This decision has raised a torrid debate among supporters and foes. Right wing vocals consider this Law a kind of revenge that breaks the founding rules of the current political regime. Supporters deny that claim. They consider that the Law only wants to restore dignity to both victims and their families, and that no charges will be brought.

(Right: Eisenhower-Franco meeting, 1953)

But inside the supporters side there is not a common stand. Some of them consider that the draft avoids other hot issues, such as the demand to declare void all the death penalties sentenced by Francoist court martials. Drafters consider that these sentences were legal at the time, and as a consequence it is impossible to invalidate them. Of course this argument is false, since the defendant guarantees in those trials were almost inexistent.

But this argument emphasizes something more important. Since the current spanish regime is the legal evolution of francoist regime –as you know there was no break up of dictatorship legality- we can say that Spain is the only country in the world where fascism has not been defeated by military means, like in Italy or Germany. So current government, pressed by powerful right-wing groups, including judiciary and media ones, renounces to clean spanish political system of any trace of fascist heritage. This behavior is unacceptable. Holocaust, the Final Solution, in nazi terms, was also legal in Germany at the time, but no one consider that current german legislators have to accept it, right? But Spain is (continues to be) different.

dimarts, 19 de setembre de 2006

LLIBRES SOBRE LA GUERRA

Si hi ha un àmbit en el qual sí que s'ha notat un canvi en els darrers tres anys, respecte els 23 de pujolisme, és en la recuperació de la Memòria Històrica. Vaja, hi ha hagut una diferència abismal. No només s'ha aconseguit el retorn, més aviat simbòlic, tot s'ha de dir, d'una part -petita- dels documents espoliats, sinó que entre la societat catalana s'ha desfermat un veritable afany per conèixer la història de la guerra i del franquisme. Tant és així que també aquesta reacció s'ha donat en la ficció, amb l'aparició de novel.les extraordinàries que han vingut a afegir-se a obres ja clàssiques. Tant de les unes com de les altres me n'he fet ressò en aquest bloc en algun moment o altre.

A continuació passo a presentar quatre llibres que m'han cridat l'atenció i que ja han passat a formar part de la meva biblioteca. Són obres totes elles altament recomanables.

La primera és la d'en Josep Xaubet, i porta per títol Sociologia de la Guerra Revolucionària a Mataró (1936-39). Es tracta d'una obra que va més enllà de la dimensió local. L'autor estudia diferents episodis que es donaren a la capital del Maresme, però els relaciona amb l''entorn global. Dels diferents capítols, el primer d'ells, referit a la narració del 19 de juliol, podríem dir que és fins i tot espectacular, perquè explica amb pèls i senyals els esdeveniments que hi tingueren lloc. La referència horària contínua, fa que tinguem la sensació de seguir un reportatge de televisió. Dos altres capítols destacats són els que estudien les milícies i les lleves i el referit a les Brigades Internacionals. En definitiva una obra que obre portes a aprofundir en aquestes temàtiques en altres poblacions catalanes.

El segon i el tercer llibres que vull comentar, els he comprats, però encara no els he llegits. Tot i això, els he fullejat i em semblen d'allò més interessants. La historiadora Judit Camps i l'escriptor Emili Olcina, són els autors de Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-37). Pel que sembla es tracta bàsicament d'un recull d'història oral en base a entrevistes a més d'una vintena de milicians. Això no obstant, abans, els autors fan un repàs a la història de les milicies fins a la seva dissolució després dels Fets de Maig. Vull destacar un fet. Sovint les milícies han estat criticades des del punt de vista tècnicomilitar. Jo en tot cas matisaria aquesta idea: realment eren tan ineficaces si van saber resistir les escomeses d'un exèrcit professional, ple d'unitats colonials avesades a la lluita quotidiana? Jo penso que no. Que van fer molt i van suplir les mancances amb coratge i determinació. Passa, però, que aquestes virtuts tenen una durada curta. Sense el component material (armes, proveïments) el component moral té una durada limitada. Al marge és clar, de la direcció política.

L'altre llibre, el tercer, he de confessar que me'l vaig comprar només per l'emoció que em suscità el primer cop de vista. El seu títol és Les Batalles del Segre i la Noguera Pallaresa. L'atac final contra Catalunya (abril-desembre 1938), i en són autors en Pol Galitó, Manuel Gimeno, Rodrigo Pita i Josep Tarragona. Es tracta d'una obra bellament editada, amb abundància tant de fotografies com de text, fent una combinació perfecta i que sovint costa d'assolir. Molts d'aquests llibres o tenen molt text i poques fotos, o a l'inrevès. Aquest no, assoleix un equilibri en aquest sentit i el fet de ser d'un format tirant a gran fa que les fotos es vegin clarament.

Però sobretot vull destacar la bellesa de la foto de portada, on podem veure un grup de milicians del POUM que posen amb les seves armes, plens d'orgull. És una foto que no té res a envejar a la de qualsevol sèrie americana, em ve al cap ara la de Band of Brothers. De fet li dóna mil voltes. Fixem-nos en els detalls: la trompeta, el timbal, les espardenyes, el pitillo a la boca... N'he llegit les primeres pàgines, i en elles els autors consideren que aquestes batalles van tenir una gran rellevància, malgrat que van quedar enfosquides per la gran importància de la Batalla de l'Ebre. L'únic però que hi trobo a hores d'ara, és el fet d'emprar la terminologia "nacional" per referir-se a l'exèrcit franquista o feixista.

Finalment, el darrer llibre que vull comentar, és l'únic que és de ficció i l'únic que he llegit en la seva totalitat. Em refereixo a Per un sac d'ossos de Lluís-Anton Baulenas. El vaig llegir al llarg del passat mes de juliol, i sense ser una obra mestra, ni de bon tros, és entretingut i a voltes emotiu. El fet d'optar per explicar la història del protagonista en dues etapes de la seva vida de forma intercalada: l'etapa de la infantesa i la de la (relativa) maduresa, ens permet apropar-nos al coneixement de dues èpoques diferenciades. Hi sura al llarg de l'obra la figura del pare absent, que és qui realment esdevé el motor de l'argument. Baulenas, tanmateix, comet alguns errors, des del meu punt de vista. El primer d'ells és que en un moment determinat, un dels personatges sembla tenir poders paranormals, perquè dóna a entendre que el règim franquista duraria tants anys com realment va durar. Ningú, repeteixo ningú, sabia ni el 1939, ni el 1945, ni tan sols el 1949 -que és quan s'acaba l'obra- que el franquisme duraria tant.

L'altre error, no és ben bé tal. M'explico, em sembla incongruent o directament de degenerat, sobretot si ets fill d'un pres polític, embolicar-te amb una persona psicòpata que esmorzava xocolata amb xurros mentre veia com afusellaven gent, i en gaudia. Qualsevol persona amb dos dits de front i amb una mica de dignitat, el que hauria de fer és tallar-li el coll o clavar-li un tret al cap, abans o després de fer-te-la, això ja és optatiu, i no deixar-la anar com si res. Bé, dilemes al marge, penso que és una novel.la que es deixa llegir i que ens capbussa de nou en tot allò que deia al començament d'aquest post: l'acte revolucionari, i doncs de justícia, que representa la recuperació de la nostra memòria històrica.

Referències bibliogràfiques:

Josep Xaubet, Sociologia de la Guerra revolucionària a Mataró (1936-1939), Edicions Marrè, Barcelona, ISBN 10-84-96484-49-1.

Judit Camps-Emili Olcina, Les milícies catalanes al front d'Aragó (1936-1937), Laertes. Barcelona, ISBN 84-7584-570-3.

Pol Galitó-Manuel Gimeno-Rodrigo Pita-Josep Tarragona, Les Batalles del Segre i la Noguera Pallaresa. L'atac final contra Catalunya (abril-desembre 1936), Pagès Editors, Lleida, ISBN 84-9779-423-0.

Lluís-Anton Baulenas, Per un sac d'ossos, Planeta, Barcelona, ISBN 84-9708-148-X.

LA POLLA DE L'IVAN

El problema de l'Ivan té fàcil solució, si et sua, renta-te-la, si us plau. No veus que després vas per les cantonades demanant mamades? Si no es renta, pica, cou. És de calaix. És d'higiene. És de decència.

Tota aquesta llopada de pijos crescuts sota el franquisme que es pensen que són el melic del món realment em fan venir basques. Ho heu tingut tot, però encara voleu més. Sou ultrahipersupermegatotalitaris. Passa que us penseu que féu el que féu sempre trobareu algú que us rigui les gràcies. O algun pagano, com el Balanyà (fote't), o legions de periodistes, com en Rovira, que segurament la setmana que ve et cridarà a l'àgora a parlar del teu problema. No us adoneu que viviu en una bombolla? Sou la viva imatge del que és la vostra Ecspanya: un organisme pudent que s'esgargamella per semblar decent.

Però, la veritat sia dita, tota la vostra fatxenderia se us va per la boca. Heu viscut en un entorn on no heu hagut de retre comptes de res a ningú. I això marca. Us teniu pels Reis del Mambo. Doncs bé, sàpigues que això se us acaba. Estigues prepara't. I, com a mínim, quan arribi el moment, fes olor a colònia, ni que sigui de Puig. Així dissimularàs les teves vergonyes.


És la higiene, estúpids, és la higiene.

divendres, 15 de setembre de 2006

"SALVADOR"

Aquest cap de setmana s'estrenen dues pel.lícules que aniré a veure sense falta. Una és sobre la història de la independència d'Irlanda, i està dirigida per Ken Loach. Es titula The wind that shakes the Barley, i d'ella en parlaré un cop l'hagi vista.

L'altra porta per títol Salvador, i tracta de l'assassinat de l'anarquista, membre del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), Salvador Puig i Antich, a les darreries del règim franquista. És un episodi dels més foscos del tardofranquisme. La pel.lícula dirigida per Manuel Huerga, es basa en un llibre escrit per Francesc Escribano, actual director de Televisió de Catalunya. El productor, el pagano, no és altre que en Jaume Roures, factòtum de Mediapro, i una de les persones amb més poder a hores d'ara a través del seu control de la nova cadena de televisió, La Sexta.

Tant el llibre esmentat, en el seu moment (2001), com ara la pel.lícula, han aixecat una considerable polseguera. Jo la veritat és que no he llegit l'un, i encara no he vist l'altra. Ara bé. avui sí que he llegit les declaracions d'en Huerga, reproduïdes a Tribuna Catalana, en les quals gosa dir que “volíem fer una narració de fets, i el tema ideològic no es tracta a fons perquè no és l’objectiu del llibre. No vam voler explicar la ideologia perquè no és el que pot interessar més a la gent”, llavors em comença a pujar una mica la mosca al nas. De fet, si he de ser sincer, en Ricard, un amic meu ja m'ha predisposat bastant en contra de la pel.lícula. En Ricard és un dels promotors d'una campanya de denúncia de la pel.lícula, que ja va donar lloc a una primera acció de protesta fa uns dies al poble empordanès d'Ullà. Segons sembla, en Roures, com a bon representant de la galàxia biopija, no només hi estiueja, sinó que s'ha convertit en l'autèntic cacic, això sí d'esquerres, molt d'esquerres.

La desideologització de la pel.lícula, no és en absolut innocent. Segons sembla, es presenta en Puig Antich com un lluitador per la recuperació de les llibertats, dit així, en abstracte, amagant el component anarquista, és clar. D'aquesta manera es fa una lectura reciclada d'aquest esdeveniment, que s'adiu d'allò més bé amb el discurs sobre la Memòria Històrica que se segrega des de la Generalitat i que té com a vector central el protagonisme del PSUC. Precisament, està més que demostrat que els comunistes del PSUC/PCE es mobilitzaren per denunciar l'assassinat d'en Puig Antich, un cop aquest ja era mort. És a dir, abans no van moure un puto dit (amb les excepcions que s'escaigui), perquè no era dels seus. I en canvi, intentaren recollir el màxim de suport després, per tal de canalitzar en benefici propi la indignació popular, tant catalana com internacional, que es donà. Un comportament, doncs, que no es pot més que qualificar de propi de voltors carronyers.

La desideologització, sinònim de despolitització, segons sembla, és substituïda per un recurs fàcil i efectista: la sensibilitat o dient-ho en termes més vulgars, la llagrimeta. És a dir, prepareu-vos a plorar o a cagar-vos en els feixistes que el van assassinar després d'un judici ple d'irregularitats. No sóc contrari a l'existència d'un component emotiu en una pel.lícula d'aquest tipus, per descomptat. Tothom té sentiments, més enllà de les seves idees polítiques (amb les excepcions corresponents, oi Iceta?). Però sí que sóc contrari, i sempre ho he estat, a que la llagrimeta desplaci el raonament. I la crítica. I l'autocrítica. Perquè, desenganyem-nos, l'assassinat d'en Puig Antich va ser possible perquè una part considerable de l'oposició ja ensumava el poder, les poltrones i les moquetes. De fet, va ser un precedent de la traïció dels líders (Xirinacs), que després va tenir la seva continuïtat en les renúncies durant la Transició.

Però hi ha una altra reflexió que no puc deixar d'escriure. El 1985, es publicà un llibre que va tenir un ressò enorme, La torna de la torna, escrit pel col.lectiu Carlota Tolosa, del qual sobresortia el nom del periodista Ramon Barnils (1940-2001), una de les persones de les que més he après i que més m'han influenciat, tot i no concordar en algunes qüestions d'estratègia política. Barnils, va ser, durant anys, una autèntica mosca collonera a l'establishment de la Corpo, des de posicionaments que podríem titllar d'anarcoindependentistes, i ho va ser amb la veu (des de Catalunya Ràdio) i amb la seva escriptura.

En el llibre esmentat, la lectura que es feia de l'assassinat de Puig Antich no tenia res de lacrimògen i sentimentaloide. Més aviat tenia una enorme mala llet, això sí, escrita amb estil, que encara fa més mal. Posava les coses a lloc. Una lectura que contrasta amb la feta per la troika Escribano-Huerga-Roures. Una casualitat? No hi crec pas, jo, en les casualitats! És a dir, i només aventuro una hipòtesi: crida l'atenció el fet que qui fa una relectura amable -no ideològica-, consumible del tràgic assassinat d'en Puig Antich, siguin alguns que representen més genuïnament aquell establishment de la Corpo que tant van criticar Barnils i els seus companys...

Aviat sortirà, si no ha sortit ja, un llibre d'en Victor Alexandre sobre l'ecspanyolització de TV3, És un llibre, no cal dir-ho, de lectura obligada. Però també cal fer una lectura de com TV3, començant pel seu fastigós nom, per subordinat, ha generat una manera d'entendre el país que reflexa aquesta subordinació mental -amb les excepcions corresponents.

Acabo. Jo recordo bastant el dia de l'assassinat de Puig Antich. Tenia 10 anys i hi havia com un silenci, perquè, segons em van dir, aquell dia "mataven a un atracador".

dijous, 14 de setembre de 2006

VILASSAR DE MAR, 1972

En aquestes dues fotos podeu veure els germans Sort i el seu amic que, qui ho hauria de dir?, trenta-quatre anys després seria nomenat alcalde de Barcelona. Què us sembla, oi que ja hi vèiem de lluny?

En la primera foto estem repenjats en el 850 del pare. Fixeu-vos que el futur alcalde ja adoptava el posat de bon minyó, mentre que nosaltres tres, molt més desinhibits, cadascú duia un objecte. En el meu cas, una capsa. El fet que sembla haver-hi forats pels costats m'inclina a pensar que a dins hi havia erugues de seda i les seves inseparables fulles de morera.

En aquesta al futur alcalde sembla que li hagi picat una abella i perd la compostura anterior. Fixeu-vos en els pantalons de peto dels meus germans i ... sí, jo calço xiruques, o què us pensàveu? Res és casualitat, en aquest món!

dimecres, 13 de setembre de 2006

CLASSIFICACIÓ LLIGA de FUTBOL DE CATALUNYA (2a part)

Seguint el que dèiem en un post anterior, aquesta és la classificació actual de la Sèrie A de la Lliga de Futbol de Catalunya. Cal tenir en compte que els equips en cursiva només han jugat 2 partits, un menys que la resta. Destaquem el fet que els dos equips cuers encara no han sumat cap punt i acumulen ja un important gruix de gols en contra. Pel que fa al capdamunt, sembla clar que el Barcelona i València ja comencen a situar-se en posicions destacades.

A la foto, la plantilla del Sant Andreu.

CLASSIFICACIÓ

BENIDORM 7 +2
TERRASSA 7 +2
BARCELONA 6 +4
HÈRCULES 6 +3
VALÈNCIA 6 +2
SANT ANDREU 6
L’HOSPITALET 5 +2
BADALONA 4 0
CASTELLÓ 4 -1
NÀSTIC 3
ALACANT 3 -1
MALLORCA 2
VILA-REAL 1 -1
ELX 1 -2
ALCOIÀ 1 -2
VILA-JOIOSA 1 -3
LLEIDA 1 -3
GRAMENET 1 -4
ESPANYOL 0 -4
LLEVANT 0 -7

dilluns, 11 de setembre de 2006

UNA ALTRA GRAN VICTÒRIA DE L'INDEPENDENTISME

Que les darreres paraules crítiques que ha pronunciat un cadàver polític com és el president-zombie Maragall, si més no en la seva última participació en una Diada Nacional, hagin tingut com a objectiu l'independentisme, només es pot interpretar d'una sola manera: com la d'una gran victòria política nostra. No hi ha volta de full. L'home, en la seva agonia política, veu el que s'acosta. I s'acosta allò que no li agrada. La seva herència, un nyap com una casa de pagès, no durarà més que una llaminadura a la sortida d'un col.legi. I l'independentisme creix, a empentes i rodolons, cert, però creix. I tant que creix!

Que el testament polític del president més nefast de la patètica història de la CAC tingui com a referent central la crítica a l'independentisme, no és més que un pas endavant cap al camí correcte. No has estat res, no ets res i el teu record s'esborrarà en no res. Bon vent i barca nova, que cantava l'enyorat l'Ovidi.

PD. No és que calgui apujar-me el meu ego, atès que el tinc suficientment amunt, vaja, molt amunt, però de totes maneres m'ha afalagat les moltes felicitacions que he rebut avui entorn aquest bloc. Vull agrair a en Moisès, en Quico, en Jaume, l'Oriol, la Ma. Lluïsa, en Jordi, en Juan Manuel, en Josep, en Salvador, la Mercè i en Josep Maria i a d'altres que ara no els recordo el nom (disculpeu-me), el seu suport i encoratjament. Realment moltes gràcies companyes i companys. Si escric aquest bloc és, a més de per estalviar-me anar al psiquiatre, per obrir nous espais de debat i per tirar de la corda per tal que qualsevol dia, a més de sortir el sol, l'estaca caigui.





dijous, 7 de setembre de 2006

Jo també vull un Estat propi

Amb aquest post m'adhereixo a la campanya impulsada per en Xavier Mir. Només em resta afegir que la consecució d'un Estat Català, d'una República de Catalunya, és una necessitat inajornable i necessària com l'aire que respirem. No és cap cabòria com diu el Tio Pepe. D'estats s'estan constituint de sota les pedres, aviat s'arribaran als 200, i els catalans i les catalanes no podem restar-hi al marge.

Ho repeteixo ara i mil vegades: Ser autonomista és fer el ridícul. No hi ha cap poble en el planeta que vulgui l'autonomia. Ser autonomista és renunciar a la teva dignitat. És automenysprear-se i considerar que no ets capaç de valer-te per un mateix. És demanar, suplicar, agenollat.

Cap nació pot aspirar a ser universal, cap cultura serà gran, si no hi ha un horitzó: la independència, la consecució d'un estat i el reconeixement internacional. Sense això no som res. Com podem aspirar a res si renunciem a tot allò que la resta del món no renunciaria ni que la matessin.

Els autonomistes són un rara avis. Ningú en el món no els comprèn. Oimés, els rebutgen i menyspreen. Com poden tenir els collons, pensen, de renunciar a quelcom tan primari com és la pròpia dignitat?

Quina literatura, quina música, quin cinema, quin res es pot crear partint de la renúncia a ser i a fer? Només sent independents serem universals.

Els autonomistes, els que viuen del negoci de la dependència, només mereixen ser marginats o ignorats. Aquells que responen a aquella genial frase d'Afarta'm i digue'm moro, no són més que cipayos, que gent sense orgull que es ven a l'amo.

Després del 18-J, l'autonomisme a Catalunya està tocat de mort. Mai abans l'autonomisme no havia recollit un suport tan feble com ara. Ni el 1931, ni el 1979. Aquest nyap de la Moncloa té els dies comptats. Ningú no se'l creu.

L'objectiu dels independentistes és continuar la tasca d'ensorrar tota la paradeta. No pararem.

Avui més que mai L'AUTONOMIA QUE ENS CAL ÉS LA DE PORTUGAL.

He dit.

(PD. He escrit això tot d'una i a l'hora de rellegir-ho, m'adono que m'ha sortit molt mitiner, però déu n'hi do!)

dimecres, 6 de setembre de 2006

COVARD, GALLINA, CAPITÀ DE LA SARDINA

La blogosfera catalana, una de les més importants del món, segons diuen, va plena amb les declaracions d'en Pau Gasol i d'en Xavi. Vagi per endavant que jo penso que els esportistes no tenen perquè suplantar els polítics. Ningú no els ha de demanar sacrificis, si als anomenats pares de la pàtria, aquesta els la rellisca. Òbviament, jo mai, repeteixo mai, em prestaria a vestir una samarreta, un pantaló, amb l'estanquera. Vaja, que ni uns calçotets, ni tan sols un condó. Però aquest compromís íntim, meu, no el puc generalitzar. En primer lloc, perquè jo no sóc precisament un esportista d'èlit.

Dit això, és obvi que no se'ns pot escapar una cosa: no hi ha llibertat per triar entre la selecció ecspanyola i la catalana. I això per dos motius: el primer és que la selecció catalana no està reconeguda internacionalment, tret de determinades federacions. I la segona, i més important, és perquè la negativa a formar-ne part, està castigada per les federacions ecspanyoles. Ni llibertat, ni hòsties. O passes pel tubo o te la fotem. Aquesta és la tria dels ecspanyols. Curiosa manera d'aconseguir adhesions inquebrantables... amb una pistola al clatell.

Amb tot, les declaracions dels dos esmentats més amunt, i que no els tornaré a esmentar perquè em fan fàstic, m'ha recordat a la cantarella infantil que figura en l'encapçalament. Realment, aquests dos individus són covards de mena. Han hagut d'esperar sentir-se forts i poderosos per treure's la careta. Abans callaven, o com a molt piulaven, però no gosaven dir el que realment pensaven.

Quina diferència, ètica i moral, amb l'actitud valenta, decidida, d'un Oleguer Presas o amb la que va mantenir en temps molt més difícils, gent com el Roger Esteller. Veure aquesta gent m'omple d'orgull de ser independentista. I veure (poc) l'altra gent, amplia el meu fàstic envers els messells, els poca-penes, els que viuen de la dependència i gràcies a la dependència.

Però, com escrivia Robert Graves en les primeres pàgines de Jo, Claudi, cal que el fang que es troba en el fons del riu surti a la superfície. Aquests dies n'està sortint molt, de llot. I això és positiu. Clarifica les coses.

Aquells que no vulguin participar en l'alliberament polític, cultural, econòmic, social, però sobretot ètic i moral de Catalunya, ells s'ho perden. Com diu la cita: Tothom és necessari, ningú no és imprescindible. Per molt que faci 2,15 metres. I sobretot no volem pervertits que petonegin la borbona, que ja s'ha de tenir estómac.

diumenge, 3 de setembre de 2006

SIGUEM SERIOSOS, NO?

En un post anterior, ja em vaig referir a la política de blocs. És a dir, a les intensíssimes negociacions que s'estan donant al País Valencià i a les Illes, per tal de presentar unes candidatures unitàries, progressistes i patriòtiques, PSOE a banda. Al marge d'un cert emmirallament, sobretot estètic, amb el cas del BNG, aquestes negociacions tenen una gran rellevància. Jo diria que poden condicionar el panorama polític català dels propers anys. Si finalment les opcions bloquistes es consoliden, hi ha una alta probabilitat de poder desplaçar dels poders autonòmics regionals al PP. Fet aquest que obriria expectatives enormes (si bé cal tocar de peus a terra, que ja coneixem el gènere).


Com ja deia en el post enllaçat més amunt, quant més triguin les negociacions, més risc hi ha de fracàs o que les expectatives generades es frustrin. Penso que ja ens aproximem a aquest risc. Tant a un territori com a l'altra, l'acord costa d'assolir no només per la prepotència del PCE, sinó també pel pols entorn el vot patriòtic. Ras i curt, hi ha sectors a l'interior de determinats partits regionals, que veuen amb molts mals ulls el progressiu arrelament d'ERC al País Valencià i a les Illes. Un arrelament que ja porta uns quants anys treballant-se, però que sense cap mena de dubte, en els darrers tres anys ha fet uns enormes passos de gegant i obre una prespectiva de fer d'ERC, un partit amb presència significativa en tots els territoris històrics del país. Per això és fer trampa, a l'hora de negociar la presència de les diferents formacions del bloc en les llistes per a les eleccions autonòmiques del 2007, referenciar-se amb el vot obtingut en els anteriors comicis del 2003, quan aquest arrelament era encara embrionari.

L'èxit dels blocs progressistes només es donarà si hi ha una generositat per totes bandes i un compromís pel canvi i pel país. Si això no es dóna, el PP tornarà a guanyar i el procés de destrucció nacional, cultural, socioeconòmic i territorial de la nostra Pàtria seguirà de forma ineluctable. Ara bé, tampoc no s'entén tanta suspicàcia per un partit que no representa, segons els seus detractors, ni l'1% de l'electorat en els territoris esmentats, perquè tanta por, doncs?

dissabte, 2 de setembre de 2006

UNA CARA COM UN PIANO I LA DIANA

Realment suposo que no hi haurà cap independentista amb dos dits de front que es deixarà entabanar per la retòrica electoral d'en Madí and company. L'estratègia és clara: O CiU o el Tripartit. No cal dir que l'objectiu d'aquest eslògan són els votants d'ERC. Però, mare de déu senyor! Hi haurà algun independentista que sigui capaç de votar CiU després de la traïció del xulopiscines a l'aprovat en el Parlament del parc? Com es pot votar CiU, si tots sabem que s'ha abaixat els pantalons davant de ZP. Ni pacte, ni hòsties. Un trágala de començament a final. És cap casualitat que el negociador en cap dels ecspanyols, immediatament després d'acabar el dossier català, el nomenessin Ministre de l'Interior? I és clar que no, home! Modestament, exigeixo cap vot independentista al ticket Mas-Duran, quina parella! Quins pàjaros! A anys llum del propi J. Pujol i de Ramon Trias Fargas. No es pot alimentar la bèstia i després dir que li vols tallar el cap. Per contra, si l'alimentes, te l'acabarà tallant ella.

És cert que ERC ha pactat amb el PSC, mentre que CiU ho ha fet amb el PSOE. Ara ja sabeu que el PSC no és res de res. Un zero a l'esquerra. Fins i tot la sra. Garrigosa, n'ha estripat el carnet. Això sense cap mena de dubte, obligarà a ERC a adoptar una altra actitud respecte la delegació sociata a casa nostra. Després de la decapitació de Maragall, res tornarà a ser igual. I els d'ERC n'han de ser conscients. Els ciutadans també. I això exigirà molta habilitat. Votar ERC és doncs, una capsa de sorpreses. Però el que està claríssim és que votar Ciu és votar PSOE o fins i tot col.laborar amb el PP. Sí. sí, amb el PP, que ja no ens el mamem, el dit. Clar que sempre pot existir alguna CUP que portar-se a la boca. O algun Estat Català alfa o beta. O quedar-se a casa.

Diguem-ho clar d'una vegada: el nyap aprovat (ahahahahahahah) és producte de la pressió dels troglodites de l'exèrcit ecspanyol i de la tremolor de cames d'en Mas i companyia. I, també afegir: de la tebior de caràcter de persones com en Carod. La seva biografia política s'adiu d'allò més amb un eslògan que segurament us sonarà: "Más vale pájaro en mano, que...."

SER INDEPENDENTISTA, NO VOL DIR SER GILIPOLLES (amb perdó)

A Catalunya, a l'independentisme sempre se l'ha mirat per damunt de l'espatlla. Amb aparent condescendència, que de fet amaga un odi profund i una encara més profunda por. Els especialistes en fer-ho són els opinion makers, sobretot de determinats diaris: La Vanguardia, El Periódico, El País.... Què voleu que us digui. Jo ja sé, i fins i tot comprenc, que alguns d'aquests individus donarien el que fos per afirmar contundentment que a Catalunya no existeixen independentistes. Però la veritat és tossuda. I d'independentistes cada cop n'hi ha més, i més que n'hi haurà després de l'aprovació (ahahahahah) del nyap de nou Estatut, que marca el moment de màxima feblesa de l'opció autonomista a la CAC. Sobretot quan es vegi que no serveix de res, quan el retalli el Tribunal Constitucional ecspanyol, quan els successius governs ecspanyols donin allargues a les tan esmentades comissions bilaterals (hay que joderse, conyo) i, per damunt de tot, quan Brussel.les tanqui l'aixeta de les ajudes comunitàries a l'estat ecspanyol.

Per això us ben dic que ser independentista no vol dir ser gilipolles (amb perdó, naturalment). Si bé no descarto que existeixi algun independentista gilipolles -de tot n'hi ha a la vinya del senyor-, del que sí que n'estic segur, és que hi ha una quantitat notable de gilipolles (sense perdó) que no són independentistes.

Espero que se m'entengui.

divendres, 1 de setembre de 2006

UNA BARCELONA DEL SEGLE XXI (1a PART)

Aprofito l'avinentesa de la tria digital -a dit- del nou alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, per fer una reflexió sobre un tema que possiblement aixecarà alguns desacords. Abans, però, deixeu-me que us digui que el futur alcalde va ser company d'escola, si bé anava un curs per sota, a la classe del meu germà. Per casa dels pares encara corren fotos del nen Hereu i dels germans Sort fent l'indio...

Penso que, davant el repte de la globalització, Barcelona ha de créixer i eixamplar els seus límits territorials i humans. Ras i curt: proposo una nova onada annexionista que incorpori tots els municipis de l'anomenat primer cinturó metropolità. En concret, les poblacions que haurien d'annexionar-se serien els següents: L'Hospitalet, Esplugues, Cornellà, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern, Sant Feliu de Llobregat, Badalona, Sant Adrià i Santa Coloma de Gramenet. D'aquesta manera, la capital del país passaria a comptar amb prop de 2,5 milions d'habitants empadronats (dades 2005), de dret, encara que els de fet serien molts més.

Us preguntareu si m'he begut l'enteniment. Segurament, la immensa majoria dels afectats, els autòctons de tota la vida, em titllaran de boig. D'altres em diran que això és donar en safata el govern local als sociates pels segles dels segles amèn.

Això no obstant, penso que:

1. La Barcelona actual té unes limitacions físiques i humanes que dificulten el seu desenvolupament ple, el qual és del tot necessari per a la prosperitat de Catalunya com a nació. La Barcelona real és la que s'estén des del Llobregat fins a Montgat i que constitueix un autèntic continuum urbà.

2. Encara més, en una segona etapa, futura, caldria annexionar també els municipis situats al marge esquerre del Llobregat (El Prat, Sant Boi, Gavà, Viladecans, Castelldefels i Begues), així com els del sud del Maresme (Montgat, Tiana, El Masnou, Alella i Teià). Fins i tot algun de vallesà (Montcada i Reixac).

(Plaça del Rei, Barri Gòtic)

3. Al mateix temps proposo que els actuals deu districtes de Barcelona, esdevinguin autònoms i que els seus ciutadans puguin triar el seu alcalde de districte. Els actuals alcaldes dels municipis annexionats, també es convertiran en alcaldes de districte. Les competències dels alcaldes de districte, haurien de ser revisades, potenciades en alguns aspectes (educació, seguretat...) i rebaixades en d'altres (p.ex., planificació urbanística ....), respecte les competències dels alcaldes actuals. En defintiva, l'alcalde de l'Eixample (262.485 hab), tindrà el mateix rang que l'alcalde de l'Hospitalet (252.884 hab. el 2005), per exemple.

4. Quant a la figura de l'Alcalde de Barcelona, proposo dues alternatives. La primera és que ho sigui només, l'alcalde de districte de Ciutat Vella, per raons històriques. La segona és que sigui un càrrec rotatori entre els 19 alcaldes de districte (10+9), a la manera que passa amb la presidència de la Unió Europea, que rota cada sis mesos.

5. Òbviament i encara que sembli paradoxal, aquesta proposta busca com a objectiu impedir que el poder polític de les elits locals afebleixi el poder polític del Govern de la Nació. D'unes elits locals que, molt sovint, actuen i planifiquen, al marge de la resta del territori. En conseqüència, caldria establir algun tipus de mecanisme de col.laboració entre aquestes i aquell (per exemple, que hi hagi un Ministeri de les Ciutats o que l'alcalde de Barcelona sigui membre nat de qualsevol govern català).

De totes maneres és una proposta que cal complementar amb altres mesures, la presentació de les quals m'allargaria massa i que deixo per una pròxima ocasió. Ara no he fet més que una mena de brainstorming. Disculpeu si a algú li ha agafat un cobriment.

Per cert, sabíeu que la paraula alcalde, d'origen castellà, deriva de l'àrab Al Qaeda, que vol dir base (segurament amb una forta connotació militar)? Per descomptat, jo prefereixo altres denominacions més pròpies, com podrien ser la de Batlle, Paer o Síndic. Però sobre com reestructuraria políticament el poder local, també ho deixo per una altra ocasió.