diumenge, 31 de desembre de 2006

BON ANY NOU 2007 (no serà difícil, però)

Aquests individus, sospitosos habituals diríem, de la fotografia i una servidora us desitgem un Bon Any 2007. De fet, no serà gaire difícil, el 2006 ha estat catastròfic.
Disculpeu, però no he trobat fotos de l'Scarlett Johansson, de la Keira Knightley...

dijous, 28 de desembre de 2006

L'OPRESSIÓ COLONIAL DE LA JUSTÍCIA ECSPANYOLA

Si hi ha quelcom que odio dels ecspanyols, és la seva (in)justícia. Es tracta d'un poder despòtic totalment, amb un llenguatge del tot allunyat dels ciutadans, amb uns aires de superioritat repugnants.

Un cop assolida la Independència, el primer que farem serà tancar totes les Facultats de Dret pensades des del model carpetovetònic ecspanyol, tipus top-down (de dalt a baix) i immediatament obrir-ne de noves concebudes des d'una perspectiva bottom-up (és a dir, de baix a dalt), que vol dir que la justícia a qui ha de servir és als ciutadans, als seus drets, i no els ciutadans estar al servei de la justícia.

Vaig estudiar dos cursos de dret (incomplerts) i en vaig quedar tip. No aguanto la petulància i el llenguatge expressament enrevessat per dificultar-ne la comprensió al ciutadà no jurista.

Però això no és tot. La (in)justícia ecspanyola és sense cap mena de dubte, una instància colonial a Catalunya. És un poder que odia Catalunya, com a nació; els catalans, com a ciutadans, i el català com a llengua. Per això el seu propòsit és el nostre extermini... judicial (de l'altre ja se n'encarregaren d'altres poders).

La (in)justícia ecspanyola porta damunt seu milers de sentències de mort dictades per tribunals feixistes que no només són plenament vigents, sinó que se n'enorgulleixen de tenir les mans tacades de sang. Els magistrats ecspanyols són autèntics criminals de guerra, que a qualsevol país europeu ja haurien estat empresonats.

La (in)justícia ecspanyola, compta amb una institució com és l'Audiènzia Nazional, hereva directa del Tribunal del Órden Público (TOP) franquista, que no és més que la reencarnació de l'antiga Inquisició, en tant que organisme encarregat d'eliminar la dissidència política. Recordem la tortura que aquest òrgan portà a terme contra l'Èric Bertran, quan només tenia 14 anys. Si en són de nazis, els ecspanyols!

No és debades que la fastigosa Llei de Memòria Històrica impulsada pel PSOE-GAL, no vulgui entrar en l'anul.lació de totes les condemnes de mort dictades pels jutges feixistes. El Poder Judicial ecspanyol no ha fet cap transició a la democràcia.

Bé, només així es pot entendre sentències com la que condemnava un seguidor del Girona CF a pagar 3.000 euros per fer voleiar una estelada a Osca.

O només així es pot entendre com al patriota Jaume Sastre se l'hagi condemnat a pagar 200 euros per la seva acció-denúncia contra la piscina il.legal del colon ecspanyol Pedro Jeta Ramirez, a l'illa de Mallorca.

Per cert, en Sastre mereixeria ser nominat Català de l'Any, per la seva campanya contra aquest indesitjable, i en general, contra tota la púrria pepera que els catalans de les Illes han de suportar com una creu. És una proposta.

Acabo: donat que no hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres, considero que tots els ecspanyols són nazis, tret que demostrin el contrari.

Hòstia que descansat que he quedat.

dimecres, 27 de desembre de 2006

NOVA ENQUESTA: TRIA EL/LA CATALÀ/NA DE L'ANY

S'escolen els darrers dies del 2006, l'any del nyap, l'any en què l'autonomisme ha perdut definitivament, si és que mai l'havia tingut, qualsevol rastre de dignitat. Amb un estatut i un president de fireta, que rebaixa fins a límits impensables el ridícul d'un règim que ja no s'aguanta per enlloc, per molt que els mèdia ens ho pintin tot de color de rosa. Ara, doncs, és el moment d'escollir el català o la catalana de l'any. He fet una tria d'alguns dels personatges que han destacat al respecte, i ja sé que hi ha un desequilibri de gènere, però, així doncs, si algú té alguna suggerència amb cara i ulls (la qual cosa exclou per descomptat la Mari Pili Rahola, aka telepredicadora maruja), doncs que me la faci arribar.

Penso que els noms triats són tots ells coneguts: el jove Èric Bertran (1990), pel seu compromís patriòtic malgrat les tortures infringides per l'Audienzia Nazional; en Joel Joan (1970), pel seu desacomplexament nacional en un entorn professional on precisament destaca el madrilenyisme bavós; l'Oleguer Presas (1980), jugador del Barça i persona que trenca tots els tòpics de l'esportista d'èlit frívol; la Mònica Sabata (1970), impulsora de la Plataforma pel Dret a Decidir, que organitzà la manifestació multitudinària del 18F; la Mònica Terribas (1968), per haver-se convertit en un referent mediàtic sense renunciar al seu compromís nacional; i, finalment, en Xavier Vendrell (1966), perquè se n'ha sortit d'un linxament tipus PM (politicomediàtic) sense precedents.

Ja ho sabeu, doncs, fins a finals de gener, podeu votar-los!

Etiquetes de comentaris:

EL GRAN DILEMA

Després de cinc dies sense connexió a internet gràcies als inútils de Jazztel, avui puc reprendre la meva activitat bloquera. Aquest post que ara escric, ja el volia fer el dijous o el divendres passats. La raó era l'article de l'ultra Duran, sobre la necessitat d'entrar (pidolar) al govern ecspanyol, i que es va publicar (oh sorpresa!) no a La Vanguardia pingüina, sinó a El País -el suyo. No cal dir que es tracta d'una autèntica declaració de guerra contra el xulopiscines, aka el traïdor de la Moncloa (tot i que també el podríem anomenar el tonto útil de la Moncloa, perquè mira que abaixar-se els pantalons fins als turmells, per després no menjar-se ni un pèsol, és de ser no només tonto, sinó bàsicament, cretí).

Per aquest bloc, l'article de l'ultra Duran és el colofó a l'enquesta que havia plantejat les darreres setmanes, sobre el futur immediat de Convergència Democràtica de Catalunya. De les diferents opcions possibles, la més votada ha estat la del trencament amb Unió Democràtica de Catalunya. La preferida amb molta diferència. Penso que és un pas inajornable per part de CDC, si vol ser un partit de futur. El llast d'UDC, de la UDC de Duran, per ser més exactes, és enorme, feixuc, insuportable. Els patriotes de CDC, que n'hi ha i molts, no poden i cada cop més no volen aguantar els numerets poca-soltes d'aquest personatge. Espero que aquest resultat, sigui com un granet de sorra que ajudi a fer possible aquest trencament.

La segona opció més triada, a distància tant de la primera com de la resta, és, no em reca de dir-ho, la meva preferida: que CDC declari explícitament que la seva fita política és la sobirania (la independència) de Catalunya. És un pas inajornable, perquè si no la perspectiva de futur seria convertir-la, bé en una opció reformista ecspanyola (a la Roca Junyent), o bé acabant sent fagocitat pel PP (a la navarresa). Declarar-se partidari de la sobirania no és cap pecat, malgrat el que pensen alguns. Altres partits ben homologables a nivell internacional, se'n declaren: l'EAJ-PNB, el Partit Quebequès, l'Scottish National Party...
Tots ells són partits de govern, perfectament presentables arreu. Què l'angunieja a CDC d'aquests partits? El seu agosarament? La seva valentia? Doncs si és així, malament. Espero sincerament que els dirigents joves de CDC, molts d'ells d'un sobiranisme plenament contrastat, s'acabin imposant als cants dels pingüins, que malparlen de la falsa ruta (com uns altres catalans ja van malparlar-ne... l'any 1939), que significari l'abandonament de l'autonomisme regionalista i l'adopció d'un sobiranisme explícit, que propugnés la creació d'un estat català llliure, democràtic, liberal i progressista.

La resta d'opcions de l'enquesta han tingut, pocs vots.

dijous, 21 de desembre de 2006

MORE ENGLISH LINKS

I have just added two english links series to this blog. The first one displays a list of English Language media published or broadcasted in Catalonia (or the Catalan Countries if you prefer). As you can see Barcelona and Costa Blanca are the areas with a higher number of such media. The second one includes the english version of a few catalan public institutions websites. Andorra is also incorporated in this second list. Unfortunately there is no english version for Perpinyà city, nor Eastern Pyrenees General Council, nor Llenguadoc-Rosselló Region websites.

I think this kind of press deserves to be studied carefully, because once you read it, you can find astonishing opinions, particularly about Catalan Nationalism, Catalan Language, and so on. Also some "typical Spanish" features are predicated as the quintaessential catalan idyosincratic way of being.

I know that we must not blame those contributor's ignorance only. We must blame also to our rulers, because they have not implemented worldwide media campaigns to export our Catalan values, way of life, cultural and linguistic identity. They would rather prefer to be under Made in Spain umbrella... you know: flamenco, bullfighting, sun, beautiful black-eyed ladies à la Carmen, Guardia Civil with tricornio, and all this kitsch shit.

However, I'm certain that average smart people coming from abroad will be aware in just a matter of hours, may be minutes, that Catalonia, and Catalan people do not match with all stereotypes about our western neighbours. Those who fail, deserve to be considered a kind of Borat replicants.

It is well established that English proficiency is one of the most relevant shortcomings over here. I have a theory about that. I think that, contrary to other European peoples, not a few number of Catalans believe (or someone has make them believe) that if they speak Spanish that's enough to travel around the World. And that's not true.

In fact, from my point of view, the oppressive presence of Spanish Language in our everyday life, difficults the consolidation of the English proficiency by catalan students and workforce. It is crystal-clear that English, not Spanish, is the current lingua franca of globalization. May be in the following decades it will be replaced by Chinese, but not right now. So if we want to be competitive, we must be able to speak, read, write, in sum work, in a standard English or better.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 20 de desembre de 2006

DESPOLITITZA QUE DESPOLITITZARÀS!
O quan els dinosaures al.lucinen mandarines

El vicepresident Carod acaba d’afirmar que cal despolititzar la llengua. Amb aquesta genial proposta, pretén ser més original que ningú. Déu ser l’únic polític en el món que considera que la llengua no és una qüestió política. Mare de déu senyor. També demostra que és un mal polític. On s’és vist que un advocat, o, encara més, un jutge, digui que cal desjudicialitzar res. Qui és l’inútil que es vol fotre pedres a la teulada? No veus que si despolititzes res, el que estàs fent tu és perdre poder, influència?

A veure si ens entenem. Els estats són cada cop més aparells culturals, on el component lingüístic és un element que remarca la diversitat considerada com quelcom posititu. Vull dir que els estats avui en dia estan renunciant a moltes competències de tall econòmic, militar, de justícia, etc., però en cap cas renuncien a les competències culturals, i dins de les culturals, a les lingüístiques.

Si això és tan clar, com pot ser que hi hagi un il.luminat que prediqui despolititzar la llengua catalana? Doncs, senzillament, perquè és una patata calenta que li fa nosa. Perquè no sap o no vol gestionar-la. Perquè no consulta amb el seu company de partit, Bernat Joan, si cal despolititzar la llengua? En Joan és l’autor d’un llibre clau: “Les normalitzacions reeixides” (Oikos Tau, 1996). Precisament, les tesis que s’hi defensen són tot el contrari de les que propugna l’il.luminat vicepresident.

En el fons del fons, el genial polític està cansat, rebentat i sap que ell tampoc pujarà al Montblanc, i opta per una mena de Let it be casolà.

Propugnar la despolitització de la llengua, és deixar-la a mans del mercat, de les dinàmiques socials. És com propugnar la desjudicalització dels conflictes socials. És un retorn a l’edat de pedra. És la renúncia a establir unes fites, uns objectius a assolir: és, en definitiva, pujolejar.

És acceptar acríticament la realitat social, i renunciar a transformar-la per tal que sigui quelcom millor del que vam rebre. És la política de l’acomodació, de la rendició més o menys maquillada.

Carod, tu despolititza… que nosaltres polititzarem, xato.

Etiquetes de comentaris:

AIR-MERDA

Si jo fos alcalde de Madrid o president de la CAM, coses, ambdues, del tot impossible, òbviament, el primer que faria de forma immediata seria canviar el nom de la localitat, perquè ha quedat esquitxat per sempre més. Ara, la paraula "Madrid" estarà per sempre associada a un escàndol sense precedents, on centenars de milers de persones han quedat penjades a banda i banda de l'Atlàntic. Quina ironia! Sempre volent ser la guapa més guapa, i ara s'ha convertit en la lletja més lletja...

Bé, deixem-nos de conyes. Air-Madrid, des de la seva fundació, no ha estat més que la quintaessència de les pateres voladores, és a dir, ha protagonitzat el procés d'immigració fraudulent (arribant primer com a turistes, per un cop exhaurit el visat, quedar-se de forma il.legal) de centenars de milers de ciutadans, bàsicament llatinoamericans, amb una clara intenció políticolingüística (qui és l'imbècil que diu que no s'ha de polititzar la llengua?), que es remunta als anys dels governs del PP. Unes pateres voladores que, en definitiva, han transportat moltíssimes més persones (en una proporció de 100 a 1) que les desgràciades pateres de mar que intenten travessar l'estret de Gibraltar o arribar a les Illes Canàries. Paradoxalment, des d'una perspectiva mediàtica, se li ha donat molta més rellevància a les segones que a les primeres, quan aquestes són, repetim-ho, infinitament molt més importants.

Un altre exemple ben galdós de la misèria intel.lectual, i de la manipulació política a la que es veuen abocats la majoria, per sort no tots, els mèdia, en l'actualitat.

diumenge, 17 de desembre de 2006

QUATRE DIES A L'HOSPITAL

Acabo de passar quatre dies a l'hospital per una operació lleu. Inicialment només n'havia d'estar dos, però la cosa es va complicar una mica i es va allargar més. Ara tinc per endavant uns quants dies de recuperació.

Ha estat una experiència interessant. No m'havien operat des dels quatre anys, així que tenia curiositat per saber com anava tot plegat, ara que sóc allò que es diu un adult. L'anestèsia va ser total i, la veritat, vaig caure com una mosca. Quan em vaig despertar, només pensava en un submarí i vaig estar grogui tota la resta del dia. Quan al matí del dia següent em van donar sòlid per menjar, unes galetes Maria, les vaig endrapar com si fossin d'or.

L'estada a l'hospital va ser també molt interessant des d'una perspectiva sociològica. Per una banda, he de reconèixer que les infermeres es van portar molt bé, tot i que anaven de bòlit i que havien d'aguantar el típic bronques que cridava a mitja nit la policia, els bombers perquè tenia por de la foscor. Un altre es va dedicar a trencar-se les dents contra el llit.

Una altra experiència interessant és la convivència amb els familiars de l'altre operat que compartíem habitació -vaig anar a la sanitat pública. A l'habitació hi havia una televisió que funcionava amb monedes. Doncs bé, la dona del meu veí de llit, va tenir els sants collons d'empassar-se tretze hores seguides de Tele 5. Jo, òbviament, mai he aguantat més de dues hores aquest canal, les necessàries per veure una pel.lícula, per exemple. L'experiència de veure tretze hores seguides aquesta merda em va resultar molt alliçonadora. Pràcticament la pava no parlava amb el pavo acabat d'operar. I vinga a empassar-se màquines de la veritat, grans hermanos, tomates, operaciones triunfo, et tutti quanti. Total un desastre. He dit que vaig veure les tretze hores, no les vaig escoltar pas perquè tenia una ràdio de butxaca i el meu ipod i això em salvava.

Quan finalment la pava es va adormir, vaig reflexionar sobre aquesta experiència: realment una societat que consumeixi aquesta merda, és una societat malalta. La gent que creix en aquest ambient són autèntics zombis. Podem esperar d'aquesta patuleia alguna cosa interessant? Són autènticament autistes. De totes maneres, optimista de mena com sóc, em nego a pensar que són irrecuperables. Però, com fer-ho? That's the question!

Adjunto una foto de l'ampolla que porto encara enganxada en el dranatge. No és precisament la sang de Crist que deien a missa, sino sang de la meva sang. Ara ja cau molt poca. Els dies anteriors vaig omplir quasi la meitat d'una altra ampolla. I ben roja que és!

dilluns, 11 de desembre de 2006

FATXES DE TOT EL MÓN, FOTEU-VOS!

Ja feia setmanes que es feien apostes sobre qui la palmaria abans: si Fidel Castro o si Augusto Pinochet. Bé, ja tenim la resposta. Ahir va ser un gran dia. Sobretot perquè va ser el Dia Mundial en Defensa dels Drets Humans.

Quina ironia! I què sàvia és la Mare Naturalesa. Déu ser una casualitat que avui, a totes les tertúlies, els fatxes exigeixen la mort de Castro! Si en són d'imbècils. Foteu-vos de nou. El Comandante durarà el que durarà, això no ho sé pas, jo. Però el que sí sé, és que abans que ell hi ha molts més individus, autèntics monstres assedegats de sang que mereixen el passaport i emprendre el viatge cap al que hi hagi en el més enllà, si és que hi ha alguna cosa.

No seré jo, qui esmenti els candidats al passaport. Però sí que considero que el 2006 ha estat un any productiu. Fa uns mesos, la bèstia Milosevic desapareixia del mapa. Ara li ha tocat el torn al covard assassí del con sud.Entre mig, en Saddam Hussein ha estat condemnat a mort. Queden alguns altres. Malauradament de criminals encara en tenim uns quants: entre ells, sense cap mena de dubte, en Putin i en Bush. Responsables de milers de morts. De dotzenes de milers de morts, per ser més exactes. Unes quantitats a les que en Castro no s'hi acosta ni per casualitat, dit sigui de passada.

Bé gaudim dels dia d'alegria que la Mare Naturalesa ens dóna.Si més no ella és valenta, i gosa fer allò que l'ésser humà, per covardia o per malafortuna sovint no s'atreveix o no pot fer: eliminar la mala herba.

PD. Qui es pensi que falta la foto del Comandante en aquest post, és que realment és molt curt. Ara, parlant de curts...

dijous, 7 de desembre de 2006

Post Three: It's impeachment time! Let’s impeach Bush and Cheney!

Midterm elections have changed american politics in a dramatic way. After twelwe years of GOP hegemony at Congress, Democrats will rule the legislative branch. The first victims are neo-cons warriors: Rumsfeld, Bolton, are out. It’s time to hunt the big ones: president Bush and vicepresident Cheney. Now is possible, now is urgent.

The movement asking for impeaching the pair is growing. Activists are organising town halls and assemblies to spread the initiative. Bloggers, Trade unionist, artists, singers, fallen soldiers relatives, are pushing for this. Even the movement has been named the Blue Revolution, following the Ukrainan Orange Revolution.

If American people force politicians to impeach both president and vicepresident, I think they will send a clear message to the rest of the World: not all Americans are a kind of Mr. Bush replicants. People over here do not accept the “cowboy” style of implementing international relations and diplomacy.

This will put the rampant antiamericanism all around the world in a delicate position. Because it will prove that americans themselves are opposed to the kind of new imperialism developed from the White House since 2001. As a consequence, USA public image will grow in acceptance.

Here you will find some ways to ask for Bush and Cheney impeachment (from www.afterdowningstreet.org)

1. Plan a town hall event or rally for impeachment on December 10, 2006
2. Collect signatures on petitions, especially in front of your Congress Member's offices.
3. Go door to door in your neighborhood with petition, or collect signatures at malls, libraries, post offices, etc. (December 16-17, 2006)
4. Join a Congressional District Impeachment Committee to lobby your Representative:
5. Pass resolutions in your town or city, state, political party, or labor union:
6. Come march, rally, and lobby in DC (January, 27-29, 2007):
7. Be a media activist:
8. Freeway blog:
9. Sell or give away signs:
10. Invite the Bush Chain Gang to appear in your town (picture above)

dimecres, 6 de desembre de 2006

FRENCH DONUT

L'altre dia vaig anar a veure The Departed, la darrera pel.lícula d'Scorsese. És una peça molt interessant, que a més a més compta amb un estol d'actors sòlid, d'entre els quals destaca, perd descomptat, l'incombustible i irrepetible Jack Nicholson, un monstre de la pantalla. Segons sembla, Nicholson estava molt interessat en fer una pel.lícula on interpretés un dolent, per tal de fugir de l'encasillament d'actor de comèdia que en els darrers anys ha interpretat en pel.lícules com As Good As it Gets, Something's Gotta Give o Anger Management. Si bé, és cert, que The Pledge, no és que fos una pel.lícula d'humor, precisament, si bé allà el seu personatge es convertia en un policia jubilat que progressivament s'obsessionava per un cas d'assassinat. La jubilació, per cert, és també el tema central en la genial About Schmidt.

També hi ha un canvi de registre en el personatge interpretat per Matt Damon, atès que interpreta un policia corrupte, trencant d'aquesta manera amb l'encasillament de nen bo que ens té acostumats en la seva filmografia. Per la seva banda, Leonardo di Caprio, interpreta el policia bo, que s'infiltra en la xarxa mafiosa. Curiosament, el seu personatge recorda molt al de Joe Pistone, interpretat per Johnny Depp a la pel.lícula Donnie Brasco (1997), una altra cinta de referència. Potser és que per ser un poli infiltrat s'ha de tenir cara de nen sensible que puguis entendrir a tot quisqui.

Pel que fa a la resta d'actors, Martin Sheen, Mark Wahlberg, Alec Baldwin o Ray Winstone, entre d'altres, completen un repartiment prou interessant. Vull també destacar la presència d'Anthony Anderson, que aquí també canvia de registre, atès que jo el coneixia com el capo mafiós Antwon Mitchell a la sèrie The Shield, ja comentada en aquest bloc. Qui sap si ens trobem davant el relleu d'un altre actor de color com és el genial Forest Whitaker, que també apareix a la mateixa sèrie, per cert. Finalment, resulta força interessant el personatge de mafiós penjat interpretat per l'escocès David O'Hara, un actor que va fer-se un nom arran de la seva participació a Braveheart (1995).
La pel.lícula també pot interessar a aquells freakys de les tecnologies de la informació i la comunicació, sobretot per la importància que es dóna als telèfons mòbils com a eina de treball. Realment acabes boig de tanta trucada perduda i SMS, però resulta que són peces claus, i dels quals depenen la vida d'alguns dels personatges.

A més a més de la semblança ja esmentada amb Donnie Brasco, hi ha una altra escena d'aquesta pel.lícula que em resulta familiar, perquè em recorda a Reservoir Dogs (1992), de Quentin Tarantino. Em refereixo, és clar a l'escena de l'ascensor, on tothom apunta tothom i que acaba, també, amb una estesa de sang considerable.

El fet d'haver vist la pel.lícula en versió original (de fet en VOSE), finalment, no només et permet gaudir de l'accent clarament diferenciat d'O'Hara respecte la resta d'actors, sinó que et fa partir el pit quan sents que Matt Damon, en un moment determinat, es refereix al croissant de tota la vida, anomenant-lo French Donut, en una mostra d'etnocentrisme brutal. Una altra avantatge de no veure les pel.lícules doblades.

dimarts, 5 de desembre de 2006

MISCEL.LÀNIA

U. CAROD, UN NAZI ÉS UN NAZI AMB ESCONS O SENSE
Carod, maco, a veure si ens entenem. L'altre dia, a l'entrevista amb Mossèn llepa-culs-i-vores Bassas. em va semblar que afirmaves que calia respectar els nazis de C's perquè havien aconseguit un mandat popular en ser elegits diputats. Veig que anem fluixos d'història, oi? Sembla que la lliçó de la República de Weimar o la de la pròpia 2a República no ens l'hem estudiada. Repassem-ho: un feixista és un feixista abans i després de ser escollit, i se l'ha de tractar com a tal. Les actitutuds democratistes que pretenen guardar les formes, no són més que munició per aquests criminals que a la primera de canvi et faran la pell a tu i els de la teva corda. Cal plantejar una lluita ideològica i de carrer des del primer moment i deixar-se de legalismes absurds, que sovint el que amaguen és una acomodació a l'statu quo. T'ofereixo gratis un consell: boicotejar C's i el PP sistemàticament, plantar-los cara allò on treguin el morro, denunciar-los ad infinitum i bastir al seu entorn una atmosfera irrespirable. Tota concessió a la conxorxa de la classe política no fa més que alienar els ciutadans que realment veuen amb preocupació l'ascens d'aquesta pesta. Estem entesos? Doncs, som-hi!

DOS. L'ICETA I EL LLENGUATGE A LA IUGOSLAVA
Un altre que no es posa al dia. L'Iceta. Sembla que encara viu penjat de la retòrica soviètica o a la iugoslava sobre la necessitat d'estrényer els lligams fraternals amb els altres pobles d'Ecspanya. Que la geopolítica ha canviat bastant els darrers quinze anys! Si vols saber què s'entén per fraternitat entre pobles d'un mateix estat, dóna't una volta per Srbrenica, a veure si aprens alguna cosa, carallot. Vols fraternitat? Doncs mira Queer as Folk, and shut up!

TRES. LA LLEI DE LA (DES)MEMÒRIA
El PSOE vol fer una llei sobre la (des)memòria històrica. Bé, l'herència del felipisme encara impregna aquesta secta. Jo per la meva banda ho tinc molt clar: mentre no hi hagi una autèntica rehabilitació de totes les víctimes del franquisme, amb noms i cognoms, una rere l'altra, continuaré ignorant les víctimes d'ETA. El dolor és humà. No exclusiu o privatiu dels ecspanyol.

diumenge, 3 de desembre de 2006

PER FI, UNA BONA NOTÍCIA DES DE CDC

Aquest cap de setmana ens ha arribat una bona notícia des de Convergència Democràtica de Catalunya. No, no es tracta que hagin fotut fora en tovarich Fernàndez Teixidó, o que hagin partit peres amb l'ultra Duran, o que adoptin el sobiranisme com a fita nacional del país. Totes aquestes notícies haurien estat fantàstiques, però de moment no s'han donat.

La que sí que s'ha donat és el seu arrelament a la Catalunya Nord, mitjançant la conversió del partit Bloc Català en CDC a la Catalunya Nord. És el camí correcte. Per fi, la gent de CDC han entès que s'ha de superar el fonamentalisme regionalista i estatista-ecspanyolista. Ara, el següent pas hauria de ser fer el mateix que s'ha fet amb el Bloc Català, amb el Bloc Nacionalista Valencià al País Valencià i amb Unió Mallorquina/PSM-EN a les Balears-Pitiüses. D'aquesta manera CDC seguiria l'exemple d'ERC i les condicions per a un futur pacte entre les dues formacions, per exemple, el 2010, serien molt més sòlides

Tornant a la Catalunya Nord, la presència d'ERC i de CDC, liderades respectivament per en Joan Ridaura i en Jordi Vera, dos històrics de l'independentisme català, els portarà a presentar-se a les eleccions locals que tindran lloc d'aquí a uns mesos. També poden tenir el seu petit moment de glòria en les eleccions presidencials franceses del 2007, de lluny la contesa electoral més important a la qual es pot presentar un partit català, donat el seu ressò mundial. Caldrà que sàpiguen jugar les seves cartes i, sobretot, superar episodis com el canvi de camisa de l'alcaldessa de Salses, Maria Clàudia Grégoire.

El reforçament de les estructures polítiques, culturals, econòmiques, socials, etc, supraestatals és una necessitat inajornable en el context de la globalització. I Perpinyà, és públic i notori, cada cop mira més cap a Barcelona (i Figueres i Girona) i menys cap a Montpeller o París.

PD. Penso, també, que CDC hauria de fer un pas endavant més en estrényer les seves relacions amb el Partit Liberal d'Andorra, la qual cosa seria un altre pas per a la superació de les fronteres estatals, i per la creació d'una gran formació liberal catalana.

dissabte, 2 de desembre de 2006

SALOU COM A BOTÓ DE MOSTRA

La notícia que vaig sentir ahir a la ràdio, segons la qual, l'Ajuntament de Salou ha demanat -ha exigit?- que el grup Dagoll Dagom representi en ecspanyol una de les seves obres més referencials, com és El Mikado, és un autèntic despropòsit. Argumenta, per una banda que el 36% dels seus propis ciutadans són forasters i, de l'altra, l'abundant presència de turistes no catalanoparlants.

Si tenim en compte que cap dels dos arguments constitueix un fet singular, atès que no poques ciutats costaneres catalanes, i més concretament de la CAC, passa exactament el mateix, per bé o per mal, la pregunta que s'imposa és: perquè passa això a Salou?

El fet cert és que Salou sempre s'ha situat a l'ull de l'huracà en els darrers anys. Des de l'època de les interminables querelles Ferran-Pujals, passant per la presència d'un important contingent d'activistes babelians que han intentat boicotejar el model educatiu català, fins a l'existència d'una presència organitzada, diríem que en forma de lobby de residents, permanents o de temporada, aragonesos que no perden oportunitat de tocar el que no sona, com ho feren l'estiu passat protestant per les misses en català.

Bé, això ja passa de marró fosc. Els ecspanyols volen treure el màxim de profit en aquelles poblacions que, per raons suposadament sociològiques, els són més favorables. En aquest sentit, Salou s'ha convertit ja a hores d'ara en un referent, en un experiment de laboratori, susceptible de ser exportat a d'altres municipis.

Hem de parar-los els peus. De manera contundent. S'imposa, per una banda, la reconstrucció d'un moviment civicoactivista com va ser La Crida en els anys vuitanta, però adaptada als temps actuals, on la presència mediàtica sigui una constant, així com la mobilització sense cap mena de pudor a fer el ridícul o a ser titllat de freaky. Una mobilització que ha de ser constant, que ha de marcar d'aprop els responsables de la pesta ecspanyola. Actualment hi ha diverses plataformes cíviques que han quedat una mica penjades després dels esdeveniments polítics recents. És el moment de revitalitzar-les dotant-les d'objectius concrets.

Per altra banda, hem d'exigir als consellers responsables en matèria de política lingüística, cultura i ajuntaments, que marquin terreny. Paradoxalment, aquests són en Carod, en Tresserres i en Puigcercós. Espero i confio que a cap d'ells els tremolaran les cames i els petaran les dents per fer quadrar aquesta gentussa. I si, per prudència, per desinterès, o per botiflerisme, afluixen, caldrà que els denunciem sense contemplacions i actuem en conseqüència.

Per altra banda, penso que ens trobem en un context lleugerament favorable a acabar amb les cacicades locals, sobretot després dels casos d'Andratx i de Vila-real, entre d'altres. Recordem que el sr. Ferran, l'alcalde, governa amb el suport del PP, i que la política local està viciada per les actuacions del seu fill, que, oh casualitat, també és regidor. Regidor de què? Efectivament, ho heu encertat, d'urbanisme!. Tot plegat fa un tuf de marbellització que tomba d'esquena.

El progrés serà en català o no serà!

divendres, 1 de desembre de 2006

SÓN IMBÈCILS, ELS MÈDIA CATALANS, O SIMPLEMENT MALPARITS?


Ja he dit en posts recents la meva opinió sobre el paper de la major part dels mèdia catalans en el suposat auge dels nazis de C's. Però la situació s'agreuja per moments. Ara va i en tots els debats, tertúlies o akelarres mediàtics apareixen aquests fantasmes. D'aquesta manera, uns individus que han obtingut el 3.04% dels vots, i que han aconseguit representació parlamentària gràcies a l'abstenció, se'ls dóna una quota de pantalla o de micro del 16.66% que és el resultat de dividir 100 entre les sis formacions polítiques presents al Parlament del Parc. Mai, repeteixo, mai, s'havia donat una sobrerepresentació mediàtica del 548%. Deu ser una altra de les penoses aportacions a la història de la democràcia que ha fet Catalunya al món.

D'altres d'anteriors van ser deixar-se retallar una llei aprovada pel 89% dels seus diputats, i escollir un president que no té ni puta idea de parlar la llengua del país. Una condició, aquesta darrera, que seria motiu suficient d'inelegibilitat en molts estats democràtics del món mundial. Començant, per descomptat, pels Estats Units. És a dir, que ni tan sols es podria presentar a les eleccions. Proposo, doncs, oficialment que en la propera Llei Electoral, sigui motiu d'inelegibilitat el no acreditar un coneixement del català equivalent al nivell C.

Però tornem als imbècils mediàtics. Penso que al nou Conseller Tresserres se li acumula la feina. Cal fermar tota aquesta colla de periodistes filoecspanyols que només suspiren per anar a treballar a Madrit o a alguna de les televisions supermegahiperultraguays com són Cuatro o La Sexta, però que tampoc fan fàstics a Antena3 o a Tele5. Totes elles estan repletes de catalanets i catalanetes que fan mans i mànigues per dissimular el seu accent català, no fos cas que els titllessin d'aldeanos, i catetos. Quina manca de dignitat i quina vergonya aliena que féu!

Em direu que poc podrà fer, tenint en Cabòries com a capo. Cert, però, optimista de mena com sóc, deixeu-me que us digui que confio molt més en la capacitat intel.lectual del nou conseller que en l'instint genocida del "més humil dels servidors" (ahahahah, quin morro!).

LA PALLASSA TURA I EL BARRUT NADAL

El nou govern de la CAC, presidit per en Cabòries, s'ha estrenat amb la pallassa Tura fent de les seves. Encara està histèrica perquè li han tret el seu departamentet d'Interior i es dedica a tocar la gaita, i el que no sona. Qui ho havia de dir! Fa una setmana tot l'ecspanyolisme sociològic tremolava i s'indignava davant la possibilitat que ERC controlés el departament de Cultura, i ja feien apostes sobre quan en Carod faria el seu primer numeret. I va, i que primer la vessa, i ben vessada, és la pallassa Tura. Una impresentable que va tenir una actuació menyspreable arran l'assassinat de l'Isanta a Berga. Recordem-ho que va gosar relacionar aquest assassinat amb el fet que al Berguedà hi ha massa grupuscles revolucionaris, en referència a l'activisme independentista i anarquista existent al Berguedà.

A la pallassa Tura se l'ha volguda convertir en la màrtir del montillisme. Realment, si bé és cert que posats a escollir entre un govern Cabòries i un govern Tura, jo hagués preferit el segon, ni que fos per raons estrictament fonètiques, això no implica que consideri aquesta senyora com una de les pitjors plagues que suporta aquest país.

L'altre element que vull destacar del govern Cabòries és el manteniment d'en barrut d'en Nadal. Suposo que déu ser indestructible i de ferro forjat, perquè si no no s'entén que el responsable del tema del Carmel continuï al peu del canó. Tot i que també es pot explicar pel fet que la circumscripció de Girona és on s'està donant la principal batalla entre PSC i ERC per esdevenir el referent polític de l'esquerra. I en un context on en Puigcercós entra amb força, la sortida d'en Nadal, hauria afeblit molt les expectatives sociates, sobretot de cara a les eleccions locals del proper mes de maig. Per altra banda, la nova consellera Capdevila, també és d'aquella circumscripció.

Unes darreres consideracions. Primera. M'alegro molt del nomenament d'en Joan Manuel Tresserres com a conseller de cultura. Hi tinc molta confiança en el seu patriotisme i en la seva vàlua professional i intel.lectual, per la qual cosa no tinc cap dubte que, en tot allò que d'ell depengui, ho farà no només bé, sinó també excel.lent.

Segona, com ja va passar amb el cas d'en Xavier Vendrell, l'arribada al govern d'en Joan Puigcercós, la visc com un reconeixement a aquells que vam iniciar la militància independentista en els anys vuitanta, concretament en el meu cas, el 1983 a la Crida a la Solidaritat. Amb el primer vaig compartir militància política (MDT, Catalunya Lliure, BEI), mentre que amb el segon, ens coneguérem a l'AEIU. Si bé és cert, que en un moment determinat, i de forma bastant sobtada, partírem peres, no puc evitar sentir com, ni que sigui a nivell generacional, es fa un cert reconeixement a aquella generació. Si bé, quan hi vaig coincidir, cap dels dos anava tan encorbatats com apareixen en aquestes fotos, òbviament.