dimecres, 31 de gener de 2007

THE RED THIN LINE

El meu fill, (el meu fill!) entra al despatx i amb una cara de póker em diu que ara hauran de fer una hora més de castellà (vol dir ecspanyol), que ho ha dit la Terribas. Bé, de forma molt tranquil.la i assossegada dic el següent: si en un màxim de 24 hores, el sr. Montilla no fa rectificar i desmentir al conseller del ram aquesta notícia, tal i com va fer amb el secretari d'immigració, li munto una moció de censura com una casa de pagès...

Bé això és el que jo faria si fos vicepresident de la cosa... Vull dir que o això es para, o ERC, la seva direcció, els seus militants -del primer a l'últim- i tots aquells que la continuïn votant a partir d'avui, seran còmplices de l'intent de destrucció del nostre país més greu d'ençà dels darrers anys. Sense que això descarregui en cap cas de responsabilitat al PSOE, al PSC, i als senyors Montilla i Maragall, per descomptat. Ha quedat clar?

PD. Si els d'ERC no la presenten, la moció de censura, l'han de presentar, per patriotisme o per oportunisme, els de CiU. I si no ho fan, quedaran també retratats per tota la vida... Ha arribat l'hora que tothom es mulli. També el senyor Carretero.

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, 30 de gener de 2007

UN LLIBRE LLEGIT i el 30 MINUTS

Ara fa unes setmanes vaig acabar de llegir un llibre que ha aixecat una certa polèmica. Em refereixo a Entre el roig i el negre de Miquel Mir i Serra. És una obra interessant, de la qual, això no obstant, se n'està fent una lectura totalment esbiaixada. De fet, aquest llibre, conjuntament amb el llibre de l'Enric Vila sobre la biografia d'en Lluís Companys, s'estan convertint en autèntics referents del reaccionarisme nostrat. Vull dir, que han esdevingut referències imprescindibles, espero que més enllà de la voluntat dels seus autors- per tots aquells sectors del regionalisme autonomista que vol passar comptes amb una interpretació de la història recent de la nostra Pàtria considerada massa esquerranosa i sobiranista. Algú, des d'un bloc sobiranista, l'ha definida de barretina mediàtica, em sembla una caracterització excel.lent. El que més m'emprenya d'aquests sectors és que en certa mesura s'inspiren en el model ecspanyol de lluita ideològica. Són com una FAES, però en petit. Tot, sempre, en petit, no fos cas que...

No he llegit el llibre d'en Vila, com tampoc he vist la pel.lícula d'en Puig Antic. Tard o d'hora hauré de fer les dues coses i sé, postivament que m'emprenyaré. I per això ho intento evitar o posposar-ho el màxim possible. Fins quan aguantaré? No ho sé. Però sí sé una cosa. Molts d'aquests de la barretina mediàtica, deuen la vida a Lluís Companys. Ells són al món, entre nosaltres, perquè Companys i altra gent de la Generalitat republicana, els van proporcionar salconduits per poder fotre el camp durant les primeres setmanes de la Revolució. Aproximadament 5.000 salconduits foren expedits i permeteren que una part significativa de la dreta catalana -l'ecspanyola no, faltaria més- se salvés de la mort. Per entendre'ns i a tall d'exemple, sino fos per en Companys, molts Salvadors Sostres d'avui en dia, no haurien nascut mai, perquè els seus avis haurien estat executats, passejats. No cal dir que, el 1940, quan Companys va ser sotmès a una pantomima de judici -el mateix que ara el PSOEGAL es nega a declarar nul, per cert- aquells que li devien la vida, no van moure ni un puto dit. I és que de desagraïts l'infern (i Catalunya) n'és ple.

I respecte els anarquistes, el llibre que comento parla quasi bé més dels robatoris que de les execucions. Com si les primeres tinguessin més rellevància que les segones. Hi ha pàgines senceres dedicades a descriure amb tot luxe de detall i amb un vocabulari litúrgic fins i tot per mi del tot desconegut, els objectes religiosos que els protagonistes van acumulant i que després els serveix per sobreviure a l'exili. Què voleu que us digui? Se me'n fot que expropiessin de facto als rics i als poderosos. Ara bé ha de quedar una cosa ben clara, les Patrulles de Control no només estaven compostes per anarquistes. La gent d'ERC, del PSUC i de la UGT també en formaven part, però sembla que a l'hora de rebre, sempre rep el mateix.

Que quedi clara una cosa, en el cas hipotètic que jo hagués viscut els fets de la Guerra, i sempre tenint en compte que a diferència dels protagonistes d'aquella època, jo sí sé com va acabar tot plegat, si jo hagués viscut aquells episodis, probablement hagués donat suport a qualsevol cop o putsch sobiranista que hagués acabat amb el domini de la CNT i sobretot la FAI. Per exemple a l'anomenat, per alguns malanomenat, complot de de Joan Casanovas, contemplava la liquidació d'entre 30 i 40 dirigents faistes, molt d'ells ecspanyols hasta las cachas. Un cop liquidats, el Principat hagués demanat la protecció de França, com una manera de desvincular-se de la guerra. Us imagineu què hagués passsat -ucronia- si França declara un protectorat sobre Catalunya i a l'hora Madrid hagués caigut en mans franquistes el 1936? Jo ho tinc molt clar: trencament de l'estat. Probablement això hauria portat a entrar en la Guerra Mundial i tot plegat s'hagués complicat molt: més guerra, més morts... Però segur que no hauríem passat, ni de conya els 40 anys de merda sota la dictadura de Franco. I només per això ja hagués pagat la pena.

INDIGNANT, TV3
M'afegeixo a la justa censura que els companys de Tribuna Catalana fan del darrer reportatge del 30 Minuts sobre la recuperació de la Memòria. Segons sembla, el referent d'aquesta gent és el que va passar a Extremadura o a vés a saber quin cony de poble mig perdut per la Meseta. Poca, molt poca referència a Catalunya (només parlaren d'en Sagardia). Ni tan sols feren esment de l'enorme fossa de la ciutat de València, que els feixistes d'avui en dia volen destruir. I Valle dels Caídos per un tubo, i Paracuellos per un tubo, i fot-li que són catalans. Però què collons mengen aquesta gent? Els catalans i les catalanes no tenim prou morts que hem de plorar els morts dels altres? Patètic, depriment. Encara bo que no van parlar d'Iznájar!

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge, 28 de gener de 2007

LLIGA DE FUTBOL DE CATALUNYA
(3r. lliurament)

Després d'unes quantes setmanes sense referir-m'hi, penso que el fet que s'hagi acabat la primera volta a la 1a. divisió de la LFP, és un bon moment per passar balanç de la classificació provisional de la Lliga de Futbol de Catalunya.

Com es pot veure, a data del 26.01, és a dir, abans de la jornada d'aquest cap de setmana, la classificació l'encapçala el Terrassa, amb 41 punts, seguit del Barcelona (39), València (36) i Alacant (34). Això no obstant, cal tenir en compte que el Terrassa ha jugat un partit més que el Barcelona per la qual cosa, aquesta classificació no pot més que considerar-se com a provisional.



És interessant veure que el gruix dels equips es concentren entre els 30 i els 25 punts, la qual cosa indica que cada jornada és com una final, perquè en funció del resultat et pots situar a la part tranquil.la o pots baixar a la part compromesa. De lluny, l'equip que ho té més complicat és el Nàstic, el qual només ha guanyat dos partits a hores d'ara (un d'ells contra l'Espanyol, per cert).

Recordo que aquesta Lliga la formen els 20 equips catalans millor classificats en la temporada passada, tret que fossin filials. Això vol dir, que un hipotètic GRUP B, estaria format pels equips classificats a partir del 21, incloent-hi aquells filials dels equips del GRUP A, malgrat que s'haguessin classificat en una posició més alta del 21.

En la foto, la plantilla del C.E. Castelló.

Etiquetes de comentaris:

divendres, 26 de gener de 2007

MARIANO,









A CADA PORC LI ARRIBA EL SEU SANT MARTÍ

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 24 de gener de 2007

STANFORD DIXIT

Gràcies al bloc de l'Enric Borràs llegeixo aquest transcendental article del professor Joan Ramon Resina, professor de la Universitat d'Stanford, i una de les ments més preclares del nostre panorama intel.lectual i universitari. Davant de tanta mediocritat interior, tenim sort que hi ha gent que treballa i raona no embafada de l'ecspanyolitis depriment que segreguen els mèdia provincians i que, en general, la classe política. Davant d'aquest article, només puc dir que JO VULL ANAR A STANFORD i ecspanyol l'últim. Però no.

Vull reproduir, íntegrament, el darrer apartat de l'esmentat article. Brutal, emocionant. Una autèntica bufetada a la galta de tots els trepes i pilotes d'aquest país nostre, del qual ja he dit en diverses ocasions que si els fills de puta volessin, mai no veuríem el sol. Són aquestes:

"I ara què? Doncs ara toca empènyer altre cop la roca que hem deixat rodolar. Ara cal retrobar el punt de vista inserit secularment en els mots propis, tornar a pensar en català i treballar per la cohesió interna amb la fermesa que venç obstacles i guanya respecte arreu. Ara cal tornar a posar els fonaments: el casal, el pati de l'escola, la cultura del carrer. Iniciar tossudament una altra Renaixença apassionada i un altre Noucentisme eficaç. Ho faran, com sempre, els il·lusos i quatre lletraferits, i quan hagin guanyat prou cors i voluntats, i de bròquil en quedi ben poc i sucar pa amb oli sigui una operació sense risc de tacar-se, aleshores també s'hi apuntaran els polítics, no en tingueu cap dubte."

Aaaah (que diria en Monegal), guanyar "cors i voluntats", és la traducció literal d'un clàssic de la política nordamericana, el hearts and minds, i que fa referència a la capacitat de convicció, de persuassió que els decisors polítics han de desenvolupar envers els seus connacionals, per tal que els donin suport a les seves iniciatives. Què lluny, què infinitament lluny cau això de l'ordeno y mando castís que encara avui en dia pul.lula en l'inconscient postfranquista de la classe política autonomista. De l'actitud ufana i superba d'uns polítics que no confien en absolut en els seus compatriotes.

Per acabar, només afegir que no és la primera vegada que parlo del professor Joan Ramon Resina en aquest bloc. Ja fa un cert temps, en aquest post, m'hi vaig referir. Senyal que ho vaig encertar. Espero tornar-lo a citar moltes vegades més...

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 23 de gener de 2007

INDEPENDENTISME DE KIT KAT

Segons la lògica d'alguns dirigents d'ERC, els militants de la formació quan estan en el govern, deixen de comportar-se com a independentistes i passen a ser anyells silenciosos, obedients al que mani el pastor ZP i sobretot a les queixalades d'en Rovelló-Montilla. És a dir, només són independentistes mentre no trepitgen catifa vermella o seuen al despatx de la conselleria... Llavors es converteixen en polítics responsables, i tanquen el seu independentisme en el mateix calaixet que Pujol guarda els seus dimonis. Salvant les distàncies, sobretot de nòmina, em recorda a aquells independentistes afiliats a sindicats ecspanyols (CC.OO i UGT, per ser més exactes). Aquests també són independentistes fins que fitxen a la fàbrica, l'oficina, l'escola o l'hospital... llavors passen a ser tontos útils de les jerarquies sindicals de Madrid, cul-i-merda amb el PSOE i amb el PP (recordem que entre els Ministres de Treball peperos destacaren l'Arenas i en Zapalana).

Tant els uns com dels altres, practiquen el que podem anomenar l'Independentisme Kit Kat, és a dir, que n'exerceixen, excepte unes hores al dia -entre 8 i 11 hores, posem-hi - en què fan un parèntesi, com a l'anunci. Llavors no el practiquen, l'independentisme. Llavors, directament, exerceixen una altra activitat: l'ecspanyoling.

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 22 de gener de 2007

EN CAROD, ACOLLONIDO

En qualsevol altra circumstància, a hores d'ara, en Carretero and company, ja haurien estat executats de forma summària, políticament parlant, és clar. Perquè no ha passat això? Doncs, perquè en Carod és conscient que ha tirat massa de la corda i que ara qualsevol acte de càstig contra en Carretero seria mortal per a l'estabilitat d'ERC. Aquesta és la gran força d'en Carretero. La seva feblesa, però, són els dubtes i les vacil.lacions en fer un pas endavant. Com molta gent de comarques, desconfia de la política barcelonina, i té la impressió que a la capital la gent com ell són considerats com uns pastorets bucòlics, però que ningú no se'ls pren seriosament. Per altra banda, per als forans -si apliquem el terme mallorquí- Barcelona és com una mena de Bronx on el català ja no existeix. La dicotomia entre metròpoli i rerepaís o el que és el mateix, entre la Gran Barcelona i les comarques, és una de les dinàmiques més clàssiques de la política principatina. Ja fa molts anys un jove polític de la JNC va confessar-me que ell mai no arribaria al capdamunt de tot, perquè no era de Barcelona.

Cal tenir en compte, que precisament això era el que va pretendre el franquisme, i més concretament, el porciolisme: fer de la Gran Barcelona, una mena d'ens al marge de la catalanitat. En aquesta tasca, l'hereu del porciolisme, el maragallisme hi va posar tot els seus esforços, així com els seus altaveus mediàtics: La Vanguardia, El Periódico i El País. D'aquí tot el discurset entorn el mestissatge pijo, la gauche divine-caviar i tota la colla. Ha arribat un moment que per determinada gent, si tens els dos cognoms catalans, ets considerat gairebé un nazi. Dit d'una altra manera, si no exhibeixes un cognom acabat en -ez, o d'origen ecspanyol, no moles, no ets cool. En conseqüència, el món ha de ser per als López-Burniol de torn, especimen perfecte del que hauria de ser el catalanet d'avui en dia: mestís i ecspanyol hasta las cachas.

La gran paradoxa és que en Carretero no és que precisament tingui un cognom nostrat. Això sí que els posa dels nervis. Que hi hagi catalans amb cognoms d'origen ecspanyol que es declarin sense complexos independentistes, els posa a parir. I tanmateix, no sé de què s'estranyen: o és que no hi ha milions de Pérez, Sanchez, Martinez, etc arreu de l'Amèrica Llatina i que no se senten en absolut ecspanyols? Doncs aquí també.

Recordo que fa anys, en una Diada, quan la policia ecspanyola va detenir una quarentena de patriotes, segons em van dir, va separar els que tenien els cognoms ecspanyols i segons sembla els van hostiar de valent "por traidores". Així les gasten.

I la veritat és que cada cop hi ha més Carreteros independentistes. I aviat també n'hi haurà de Mohameds, de Marianus, de Yao-Lins, que també ho seran: per pura intel.ligència i seny.

Bé, constato que he començat amb un tema i he acabat amb un altre. Però ja m'està bé.

PD. En Jordi Portabella, exercint de portaveu d'ERC ha dit quelcom al.lucinant: que els canals d'expressió interns del partit eren generosos. Mare de déu Senyor! No, home no. Són democràtics i res més. De fet són els més democràtics de tots els partits parlamentaris. Però titllar-los de generosos és quelcom que delata a qui ho fa, perquè sembla que es trobi en una posició superior i fa el sacrifici de deixar que la base pugui expressar-se. Més encara. Fa la impressió d'una actitud patrimonialista del partit: és meu però te'l deixo que juguis. lleig, molt lleig.

diumenge, 21 de gener de 2007

CRIDA A LA DIGNITAT NACIONAL (3a part):

PREPAREM L'ESCENARI DE LA INDEPENDÈNCIA

Després dels dos articles d'en Joan Carretero a l'AVUI (1 i 2), és evident que alguna cosa ha de canviar. Bé la gent d'ERC passa per la pedra en Carod-Rovira, bé aquest i els seus sequaços es carreguen en Carretero. Ja no hi ha volta de full. L'anàlisi d'en Carretero, és extremament interessant. No només posa el dit en la nafra, no es pot actuar com si ja fóssim en un país independent, sinó que també adverteix que CiU no és cap alternativa vàlida. Pel seu autonomisme i submissió als nuclis de poder ecspanyols (afegeixo jo).

Si, com sembla més lògic, els grup parlamentari d'ERC no destitueix en Carod Rovira, i en conseqüència, es converteix en còmplice de la seva degradació política, moral i psicològica, les portes penso que són obertes a que a curt o mig termini, es creï un moviment sobiranista plural, que aplegui gent de diferents espectres ideològics, que els uneix un punt central com és la ineludible accessió de Catalunya a la independència.

És en aquest sentit que, per exemple de cara a l'any 2010, i amb l'horitzó posat en el 2014, penso que estaria bé que en Joan Carretero encapçalés clarament una opció sobiranista de centre esquerre, mentre que, per exemple, en Joan Laporta, un cop abandonada la presidència del Barça, sobretot si l'equip guanya 1 o 2 copes d'Europa més -i, per suposat, la maleïda Intercontinental-, faci el salt a la política, del qual tant se n'ha parlat, i encapçali una formació de centre-dreta, liberal, que molt bé podria ser l'actual CDC, un cop alliberada del tumor que representa Duran i Lleida, i descartat per incompetent en xulopiscines.

Aquestes serien les dues forces centrals, totes dues clarament compromeses amb la sobirania del país, i en conseqüència proclius a pactar temes d'interès nacional. Als extrems, no em faria res que existís el referent demòcratacristià (UDC) segurament infestat d'ultres i fonamentalistes cristians, i a l'altra banda un referent neo-esquerranós (Iniciativa) ple de pijos progres frívols i de dones alfa igualment piges. Finalment, hi haurien formacions electorals que defensarien lleialtats ètniques pròpies d'alguns grups immigrants que pels motius que siguin rebutjarien els partits catalans: per exemple, els extremistes ètnics ecspanyols, o segurament algun sector de l'islamisme fonamentalista, contrari als plantejaments laics preeminents en la classe política catalana.

Bé tot plegat, obriria les portes a la celebració, si es considera convenient, d'un referèndum d'autodeterminació on, que n'estic segur, la independència obtindria el suport de com a mínim el 70% dels votants i amb una participació de més d'un 60% del cens. Tindríem la Llibertat a l'abast de la mà i podríem retre homenatge a totes les heroïques generacions passades de catalans i catalanes, que al llarg de 300 anys han deixat la pell en aquesta lluita.

Etiquetes de comentaris:

CRIDA A LA DIGNITAT NACIONAL (2a part): PER UN MOVIMENT SOBIRANISTA QUE ENS SITUÏ AL MÓN

L'any 2007 es presenta ple d'oportunitats. És la millor recepta que ens permetrà fer oblidar el repugnant any anterior. Hi ha la possibilitat de foragitar el PP de la CAIB i de la CV (és a dir dels xiringuitos autonòmics de les Illes i del País Valencià), així com també dels governs provincials (diputacions), insulars (consells) i locals (ajuntaments). És un deure inajornable i que cal posar tota la carn a la graella.

L'any 2007, també pot ser clau per Escòcia i Quebec, els nostres germans de lluita. Ambdós poden veure com arriben al poder partits independentistes que tenen en el seu programa l'accessió a la independència. De manera que ens trobaríem novament com amb el cas tot recent de Montenegro, però amb l'afegit que ambdós casos representen societats desenvolupades, capdavanteres i d'una tradició democràtica fondament arrelada. No podem deixar passar un altre tren... cap a la sobirania. Ja n'hem deixat escapar molts: els de 1714-1725, 1790-93, 1808-14, 1830, 1848, 1869, 1898, 1918, 1936-39, 1945, 1976-78, 1990-92, 2005-06.

Ara ens toca a nosaltres! Res resultaria més patètic que veure com els nostres germans assoleixen la llibertat tan necessària, imprescindible i inajornable com desitjada, en el context d'un món globalitzat, i nosaltres ens quedem amb un pam de nas i empassant-nos que un partit independentista dóna suport a l'alienígena Montilla, un representant per excel.lència del que és el rebuig, la xurma, la deixalla, la morralla, el detritus de la classe política...

Per això és hora de generar un moviment sobiranista català que tingui per objectiu principal l'accessió a la independència de la nostra Pàtria, pas del tot imprescindible per aconseguir un benestar i una cohesió social que ens permeti fer front amb garanties davant els reptes del món globalitzat. Sotmesos a Ecspanya i França les nostres possibilitats són nul.les. Això està clar. (Recordo que el Principat ha passat de ser la primera zona de l'estat en renda, a ser-ne l'onzena, mentre que el País Valencià n'és la tercera més pobra... curiosament tots dos territoris són els autèntics motors econòmics de l'Estat... si més no en exportacions i en turisme. Uns treballen i els altres jeuen a la palla)

Aquest moviment, es digui com es digui, (per cert, què tal Convergència Independentista de Catalunya?... és una proposta... innocent), ha de portar a terme la urgent recuperació dels centenars de milers de catalans i catalanes que es troben a hores d'ara sense una representació patriòtica que votar i sobretot on participar i treballar. Que tot està per fer i tot és possible!

Etiquetes de comentaris:

CRIDA A LA DIGNITAT NACIONAL (1a part): ALS DIPUTATS INDEPENDENTISTES DEL PARLAMENT

Aquesta crida va adreçada als 20 diputats independentistes d'ERC al parlament del parc . És l'hora de triar: fer un pas endavant o esdevenir còmplices del PCR (partido carod-rovira), formació neo-palanganera satèl.lit del PSOE. Concretament, us exhorto a fer una de les següents dues coses:

a) Expulsar en CR del grup parlamentari d'ERC,

b) Alternativament, abandonar el GP d'ERC i, donat que ara no es pot passar al grup mixt -en virtut de la darrera modificació del reglament- passar a ser diputats no adscrits.

L'opció a) es podria complimentar amb la presentació d'una moció de censura contra Montilla. Cal tenir present que només que un diputat o una diputada d'ERC deixi l'actual GP, el govern perd la majoria parlamentària. De totes maneres, penso que, val més que siguin quatre o cinc pel cap baix, atès que no tinc cap mena de dubte que, si fos viable, en Montilla, en Xoan i en CR pactarien fins i tot amb els nazis, per mantenir la poltrona.

Sé que el que proposo és molt difícil. Els diputats/des ho són per la seva fidelitat als dirigents, com és ben sabut, però encara em queda una mica d'ingenuïtat i penso que aquesta fidelitat no es rebaixa a nivells de gos. I què cony, ells i elles també saben mirar una mica més enllà del seu nas i de la seva menjadora. Al pas que van, segur que només els voten els seus familiars -i encara- i els estómacs agraïts.

Etiquetes de comentaris:

NOVA SÈRIE: CRIDA A LA DIGNITAT NACIONAL

Ha estat fa tot just una hora que se m'ha encès la bombeta... Eureka! M'he exclamat. Ja ho tinc! -Gotcha! que dirien els ianquis. Òbviament la inspiració no m'ha vingut del cel. Ja feia moltes hores que el cap em donava voltes, primer arran de la notícia de la possible constitució del Reagrupament Independentista o com es digui, cosa que m'ha excitat -patriòticament, s'entèn-, i després, un cop escoltades les paraules d'en Carod Rovira, en ecspanyol, por supuesto, on posava a parir en Carretero.

Hi ha coses que sembla que només es poden dir en ecspanyol, i el seguit de penjaments que en Carallot ha dit sobre si mirar endavant o mirar enrere i tota la pesca, em semblen tan impresentables que segurament han estat el detonant del que escriuré tot seguit.

Però tornem al començament. Què és el que tinc? Doncs la idea de fer una sèrie de posts (ara mateix no sé quants em sortiran) exhortant a fer una Crida a la Dignitat Nacional per tal de dir prou a la total i completa rendició política, moral i psicològica que el sr. Carod Rovira està portant a terme en aquests darrers dies, fins i tot podríem dir, en aquestes darreres hores. Estem assistint, en temps real, a una veritable capitulació en tota regla. Cada cop que aquest individu obre la boca, milers de catalans i catalanes abaixen els ulls i apreten els punys i es diuen "però com pot ser? però és possible que digui el que realment diu?". Ha arribat el moment de tallar de socarrel aquesta degeneració i de començar a posar les fites d'un procés que ens portarà a la Sobirania cap al 2014, si no abans.

Etiquetes de comentaris:

divendres, 19 de gener de 2007

Spanish UNIFIL members policing the Israeli-Hizballah ceasefire in S. Lebanon were confronted by angry villagers Thursday

January 18, 2007, 4:51 PM (GMT+02:00)

The incident at Zaoutar, north of the Litani River, did not deteriorate into a clash and no one was hurt, but indicates, according to DEBKAfile, the increasing pugnacity of Hizballah. Dozens of villagers confronted the Spanish unit of two Humvee vehicles which was inspecting the roads and taking pictures of the terrain and tried to snatch their cameras. The Spanish troops took up combat positions. The UNIFIL spokesman Liam McDowall said the Spanish troops were there to inspect routes that could be used by their vehicles. He said the situation was aggravated by a “breakdown of communications” because of the language barrier.

Font

Comentari: Els ecspanyols encara iniciaran la 3a Guerra Mundial. Si en són d'inútils!
("-Mi zargento, e' que no hablan epanyó, esos jodidos"
- Y la cabra, dónde 'ta la cabra, que hoy me la tiro yo")

dilluns, 15 de gener de 2007

POBRE TOMMY!

Etiquetes de comentaris:

DIVERSES OPCIONS, UNA SOLA LLUITA

Davant les properes eleccions locals i regionals (al País Valencià i a les Illes), l'opció d'ERC ja no és l'única que em mereix respecte, com ho ha estat d'ençà el 2003. ERC té, des del meu punt de vista, un actiu fonamental. Pot esdevenir el primer partit independentista que obtingui una representació institucional (local o regional) no marginal arreu dels territoris catalans. I això és un gran pas endavant, podríem dir que històric.

Però a l'hora, també és cert que darrerament em vénen ganes d'engegar-lo a pastar fang per la seva subordinació patètica al no menys patètic José Montilla, Tio Pepe, per als amics, Don José per als subordinats. La veritat és que, com ja vaig escriure en un altre post, ERC necessita algú que, des del flanc independentista-patriòtic l'estaloni i li canti les quaranta. Un algú que per descomptat, no pot ser CiU, una formació que es troba en un procés de desorientació estratègica notable, atès que no saben què volen ser quan siguin grans. Si no sent l'alè d'aquest algú independentista en el seu clatell, segurament, de fet ja ho està fent, baixarà el seu ritme sobiranista i s'acomodarà al circuit autonomista.

Per sort, l'oferta independentista electoral s'està eixamplant i això tard o d'hora tindrà un impacte en l'estratègia electoral d'ERC. Per això, l'aparició/consolidació de forces independentistes alternatives em sembla prou interessant i digne de tenir en consideració. Vegem-les breument.

Per començar hi ha les Candidatures d'Unitat Popular (CUP), les quals ja porten tot un bagatge important de treball en el món municipalista i, perquè no dir-ho, de tibantors amb ERC. Representen, sense cap mena de dubte, l'esquerra independentista més coherent, i darrerament constato amb satisfacció que es multiplica el seu nombre. En el passiu és que, i m'agradaria equivocar-me, sempre han tingut una presència molt limitada a determinades comarques i pràcticament no en tenen ni a la Catalunya Nova, ni al País Valencià ni a les Illes.

En segon lloc, hi ha el Partit Republicà Català (PRC), una formació que encara està en procés de consolidació i de la qual formen part elements procedents tant de CDC, com d'ERC, del PI, bàsicament. A diferència de les CUP, el seu component ideològic és molt menys intens. Per altra banda, és un partit que afirma sense subterfugis que el seu objrctiu és la independència de Catalunya i que per tal d'assolir-la es fa cada cop més necessària la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. No cal dir que és un plantejament amb el qual coincideixo plenament.

Finalment, trobem els companys d'Estat Català, partit històric, que darrerament ha patit la típica malaltia de l'independentisme, i encara es troba en ple procés de reestructuració. Tot i això considero que estratègicament és un encert evitar que aquestes benemèrites sigles caiguin en mans de determinats sectors ideològics que les podrien embrutar per sempre més. A més a més els seus actuals dirigents han fet una aposta intel.ligent per la internacionalització de la lluita independentista catalana.

Si més no, fins al moment, aquestes són les tres opcions independentistes alternatives a ERC que han anunciat que es presentaran a les eleccions. La pregunta clàssica és: Què fer?

Votar a ERC? Abstenir-se? o fer-ho a algunes de les tres opcions alternatives que acabo d'esmentar?

Com sempre, quan es tracta de resoldre un problema, el primer que s'ha de fer és resoldre allò que se sap:

Primer: No a l'abstenció (tret de causa de força major)

Segon: Que no es pot votar a CiU, per motius obvis (ideològics), però també per vergonya aliena, per dignitat nacional i per no fer el ridícul. Senzillament no puc entendre que un independentista, per molt de dretes que sigui, voti CiU. És impossible!

Tercer: Que, en el cas de les eleccions locals, si només es presenta una sola candidatura independentista de les quatre esmentades en el municipi propi, cal votar-la, sigui quina sigui.

Quart: Que pel que fa a les eleccions regionals al País Valencià i a les Illes, cal donar suport a les candidatures netament patriòtiques, que principalment són les d'ERC Illes i ERPV amb les seves aliances corresponents. El pacte amb els (comunistes) ecspanyols és un autèntic suïcidi. I si no al temps.

El dubte rau, òbviament, en el cas que dues o més de les opcions esmentades competeixin en un mateix municipi. En aquest cas, i per regla general, penso que que ERC tastés una mica de xarop de bastó, no els aniria pas malament. Potser es posarien una mica les piles i deixarien de fer algunes o moltes de les poca-soltades que han fet darrerament, i a l'hora farien coses que, per por, per prudència, per manca de fermesa, no han fet encara.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 14 de gener de 2007

SPANISH PLUNDERING OF CATALONIA REACHED MORE THAN 14 BILLIONS

In year 2006, the process of Catalonia economic sacking and impoverishment by the Spanish state continued. More precisely, this colonial-like process reached the astonishing figure of more than 14 billions (thousands of millions) euros, equivalent to US$18 billions. This huge amount of money is the difference between the money catalan tax-payers (of whatever linguistic or ethnic origin, important to bear in mind) contribute to the general spanish finances, and the money that Spanish Government spends in Catalonia via public investments and so on. This 14 billions represents more or less 9% of Catalonia’s GDP (of Catalonia Autonomous Community, strictly speaking)!

A comparison to other european cases, shows that Catalan case is well ahead the worst scenario. Have lander in Germany contribute with no more than 4% of their GDP, and they are pushing to even diminish this figure.

As a consequence, Catalan citizens welfare and Catalan economy competitiveness are diminishing. Key infrastructures such as communications, transport, telecommunications, and so on, lack.

Recent surveys state that there is a general awareness that in case to accessing to an Independent status, Catalan citizens will improve their way of life. We will have more resources to face new challenges (globalization, immigration) or to fight dangers such as criminal economy networks.

Catalan economy is not a tiny one. It matches other european states’ economies such as Austrian’s, Finland’s, Denmark’s, Portugal’s. And of course is more powerful than most of european eastern states.

In order to reach independence, we must break almost three centuries of military and, psychological subordination (and fear), adressed to consider foolish and nonsense the regaining of our Liberty.

Independence is not a hobby, is a must. We can't wait any longer!

Etiquetes de comentaris:

divendres, 12 de gener de 2007

DEMÀ, ENS VEIEM A VIC

Després dels actes de Prats de Molló i de Berga, demà dissabte continua el cicle sobre Història de l'Independentisme en el qual participo, conjuntament amb l'Agustí Barrera i en Tomàs Callau, amics, compatriotes i col.legues historiadors. Ja ho sabeu, es tracta d'un cicle organitzat pels companys d'Estat Català. Concretament, demà xerrem a Vic, així doncs, convido al lector a assistir i a participar en aquest esdeveniment. La convocatòria, la podeu llegir en el cartell que serveix d'il.lustració d'aquest post.

Us hi espero!

PD. Sóc conscient que hauria d'haver penjat aquest post fa uns dies, però els inútils de Jazztel m'havien deixat sense connexió domèstica. Sorry!

Etiquetes de comentaris:

dijous, 11 de gener de 2007

Article sobre el Quebec, al Temps
Em plau informar-vos que en l'edició d'aquesta setmana de la revista El Temps, apareix un article meu sobre la situació política al Quebec. Malauradament, em sembla que no hi ha versió electrònica. S'admeten comentaris. Fa unes setmanes, ja havia publicat un altre article al web llibertat.cat sobre la situació de la política quebequesa a les portes del que pot ser l'any del retorn al poder del sobiranista Partit Quebequès.
Un mort a Còrsega
L'any no ha començat gaire bé a Còrsega. El passat dia 3, un veterà activista cors, Ange-Marie Tiberi va morir quan li va esclatar un artefacte que transportava. Un altre activista, va quedar greument ferit. Aquest incident ha donat lloc a una nova onada repressiva contra l'independentisme cors. La revista U Ribombu, lamenta aquesta mort en el seu editorial darrer. Precisament, la mateixa setmana una servidora havia publicat una peça al web llibertat.cat.

dimecres, 10 de gener de 2007

TAL DIA FARÀ UN ANY

Aviat farà un any de la gran Manifestació de la Dignitat. Abans, però, haurem de passar el mal tràngol de recordar el primer aniversari de la traïció de la Moncloa, protagonitzada per en xulopiscines, que ben bé ara el podem malanomenar el caradepóker, perquè aquesta és la cara que se li ha quedat després de veure com els sociates l'han enganyat... i tant bé que ell s'hi havia posat! Seria un bon moment per tal que anunciés la seva dimissió o en el seu defecte, el trencament de CiU o en el seu defecte bis, l'expulsió del tovarich Fernàndez Teixidó... No sé, seria un bon moment perquè fes alguna cosa, perquè la veritat és que està missing in action, darrerament.

Però tornem a la gran Manifestació de la Dignitat. Primer Aniversari. Penso que cal commemorar-la d'alguna manera. És una proposta. Fer algun tipus d'acte, engegar una campanya. Fer un DVD...

No podem deixar que ni la submissió d'en Carod a en Montilla, d'explicació clarament psicologista digna de les lliçons del mestre Munoz Espinalt ni el procés de bunkerització de CDC, talli les ales al moviment sobiranista català. Ara més que mai, tenim l'oportunitat que la societat catalana, sense la tutorització de cap partit polític parlamentari s'expressi lliurement i canti les quaranta a qui pertoqui. Ni volem, ni podem continuar sotmesos a la dominació ecspanyola (i francesa). Si és necessari cal tornar a replantejar-ho tot, però tenint com actiu el magnífic precedent de la Manifestació del 18-F. Nosaltres no combreguem... ni amb rodes de molí, ni amb res de res.

M'adreço, doncs a la Plataforma pel Dret a Decidir, a la Campanya Unitària per l'Autodeterminació, fins i tot a la Campanya Sobirania i Progrés, entre molts altres, així com als col.lectius de barri, locals, comarcals, per fer comprometre's a fer saltar pels aires els intents d'anul.lar Catalunya com a nació i de convertir-la en una simple Comunitat Autònoma. Cal estrényer la lluita per la reunificació nacional i cal vertebrar un autèntic espai comunicacional català.

La feina a fer és enorme i no és el moment de desanimar-se i baixar els braços.

Visca el 2007!

dimarts, 2 de gener de 2007

"NON PLACET HISPANIA"

I a mi tampoc. Aquesta famosa frase pertany al no menys famós intel.lectual i humanista Erasme de Rotterdam, altrament conegut com Desiderius Erasmus (en anglès o en holandès) o simplement Érasme (en francès). La recordava l'altre dia l'Oriol Junqueres, al programa El Nas de Cleòpatra que condueix l'Enric Calpena.

De fet, va ser la resposta que Erasme donà al Cardenal Cisneros quan aquest el convidà a viatjar a Castella. Va ser doncs, una resposta negativa i que ha passat als annals del que s'anomena la llegenda negra d'Ecspanya, la qual va assolir el seu punt màxim amb la figura de Felip I (Felip II, pels castellans) i amb la Inquisició i el Duc d'Alba, entre d'altres.

En definitiva, el referent de l'humanisme europeu va donar carabasses a un dels referents de la història sagrada ecspanyola. Una autèntica plantufada, vaja.

No puc estar-hi més que d'acord. I com a primer post de l'any, penso que un referent digne i culte com aquest cal tenir-lo molt en compte. Que després més d'un pensa que combreguem amb rodes de molí.

Etiquetes de comentaris: