dimecres, 28 de febrer de 2007

FA MOLT BONA PINTA



Acabo de rebre notícia electrònica d'aquest llibre Descolonitza't. Manual d'acció per a independentistes (Editorial Mina), i, un cop llegida la contra, realment he de dir que fa molt bona pinta. Així que de seguida el compraré, si no me'l regalen abans, i un cop llegit en faré la crítica en aquest bloc. Òbviament, el seu autor, el Dr. Cat, li ha donat un estil de llibre d'autoajuda que em sembla molt adient en aquests temps en els que un soi-disant independentista és rebut en un poblet del Tercer Món amb pancartes de "Bienvenidos amigos espanyoles", en un remake del "Bienvenido Mr. Marshall" corregit i augmentat, cinquanta anys després. País!

Etiquetes de comentaris: ,

"If you kill a man, you are a murderer
If you kill ten men, you will be famous
If you kill a quarter million people, you will be invited to a peace conference"

To all the massacred in Srebrenica and everywhere, and their relatives.

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 27 de febrer de 2007

US CONVIDO
a signar aquesta petició que acabo de penjar en la columna del costat, per tal que l'exercici del dret inalienable d'autodeterminació del conjunt del poble català, es pugui portar a terme pacíficament. L'únic que heu de fer és signar en la casella amb el vostre nom i cognom i població.

Amb aquesta iniciativa d'activisme digital, només vull col.laborar en l'inajornable necessitat de sacsejar les consciències i engrescar tota la gent possible a mobilitzar-se per aconseguir la nostra independència i tancar d'una vegada per sempre la patètica agonia de l'autonomisme claudicant, que només està a l'espera de rebre el tret de gràcia per part del Tribunal Constitucional ecspanyol.

Aquesta iniciativa la faig a nivell estrictament individual i vull deixar ben clar que en cap cas es contraposa a les que estan sorgint o ja s'han anunciat públicament. Tot el contrari, totes elles tenen el meu suport entusiasta.


S'ha acabat el bròquil!

REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA


Sr. José Luís Rodríguez Zapatero, president del govern espanyol,

L'autodeterminació dels pobles és un dret inalienable que en els darrers anys ha estat emprat per moltes nacions per determinar el seu estatus polític i, en molts casos, per accedir a la seva independència i, en conseqüència, ha comportat la creació d'un nou estat.

Per tal de portar a terme el procés d'autodeterminació de forma pacífica, és imprescindible que els pobles o nacions que volen exercir-lo, no només tinguin el dret a fer-ho, sinó també que el puguin portar a terme de forma efectiva.

Un instrument per exercir l'autodeterminació són els referèndums, en els quals els ciutadans amb dret de vot, són cridats a votar entorn una pregunta o una decisió a prendre.

En l'actualitat, a l'estat espanyol, l'autorització per a la convocatòria de consultes populars és una competència exclusiva de l'Estat, és a dir, del poder central. Donat que aquesta exclusivitat és del tot anti-democràtica, i tenint en compte que en la política comparada trobem molts casos en els quals aquesta competència és compartida amb els nivells territorials, fins al nivell local,

En conseqüència,

PETICIÓ

Els sota-signants ens adrecem a vostè per tal que en el termini de tres mesos a un any, comptables a partir del dia 12.09.2007, procedeixi a impulsar la modificació de la legislació corresponent, per tal que

a) Les comunitats autònomes de Catalunya, Illes Balears i Comunitat Valenciana, a través dels seus òrgans polítics, puguin convocar referèndums d'autodeterminació.

b) Els 64 municipis que formen la Franja de Ponent, situada actualment a l'interior de la comunitat autònoma d'Aragó, a través dels seus òrgans polítics corresponents, puguin convocar referèndums d'autodeterminació.

c) Els nuclis de població catalanoparlant dels municipis de Iecla, Jumella i Favanella, situats actualment a l'interior de la comunitat autònoma de la Regió de Múrcia, a través dels seus òrgans polítics corresponents, puguin convocar referèndums d'autodeterminació.

Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, 26 de febrer de 2007

HI ESTÀS CONVIDAT!

Demà DIMARTS, 27, a les 13.3o hores, participaré en un acte organitzat pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), a l'entorn de La constitució espanyola i els moviments d'alliberament nacional. També hi prendrà part el professor Hèctor Lòpez Bofill.

L'acte tindrà lloc a l'aula 40.063 de l'Edifici Roger de Llúria del Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra

No cal dir que hi esteu tots convidats!

TO THE HELL WITH "P"!

Una enorme il.lusió i emoció m'han omplert quan he sabut els Òscars aquest matí. En primer lloc, perquè tota la parafernàlia ecspanyolista s'ha anat a fer punyetes en un tres i no res. Res de nenes estúpides que reprodueixen estereotips tronats! To the Hell with "P"! Quins descans! Després de suportar tota l'horterada dels Goya! Encara recordo un titular de la pàgina web de TV3 que insultava dient "Duel de titans!". Els ecspanyols.... titans? de què moreno! Una colla d'arreplegats, nou rics, ignorants i cagamandúrries! Això és el que són!

Bé passem a coses importants: The Departed, Martin Scorsese, Forest Whitaker i Helen Mirren. Quin póker d'asos! És com si m'hagués tocat una travessa o la rifa! No tenia cap mena de dubte al respecte! Amb la tria de l'Acadèmia m'he sentit plenament reivindicat... aquests són dels meus o jo sóc com ells. No dels altres, dels cagamandúrries. Jo no sóc d'eixe món! I a més, jo sóc dels bons i ells dels dolents! Dolents tècnicament i moralment!

En aquest bloc ja vaig dedicar un post sencer a The Departed, dirigida per Martin Scorsese i protagonitzada per Jack Nicholson, Matt Damon, Leonardo di Caprio, Martin Sheen, Mark Wahlberg i Alec Baldwin. Es tracta d'una pel.lícula sòlida, i si bé és cert que destacava una aspecte totalment superficial del film -el famós French Donut, per descriure un croissant-, això no vol dir que no li donés rellevància. Tinc la norma de només fer posts de les pel.lícules que m'han agradat, no de totes les que vaig a veure. Per exemple, no n'he fet de Flags of Our Fathers de Clint Eastwood, perquè no em va convèncer gens, tot i que reconec que té algun mèrit. Ara aniré a veure Letters from Iwo Jiwa a veure si és millor.

Dos. Forest Whitaker. Quin tros d'actoràs. Com no podia ser d'una altra manera, ja vaig parlar d'ell en un altre post. Concretament en el que parlava de la sèrie televisiva The Shield (o Vic Mackey a TV3). És un dels meus actors preferits: The Crying Game, Ghost Dog i moltes altres. Per cert, jo si fos d'ell, aniria molt en compte, perquè sembla que el fillet de l'Idi Amin, no està gaire conforme amb la seva actuació. No fos cas que se'l mengés!

I tres. Helen Mirren. Una actriu que és d'una altra galàxia. De fet dissabte, i sense parar compte en el fet que estava nominada per l'Òscar, vaig comprar a través d'amazon, el volum 7 -i últim, pel que sembla- de la sèrie Prime Suspect que ella protagonitza. Em sembla que a Catalunya només s'ha emès el primer episodi. És una sèrie fantàstica. Però Mirren és molt més que això. La vaig conèixer a Excalíbur, una pel.lícula excel.lent. També va co-protagonitzar la fantàstica The Madness of King George conjuntament amb l'enyorat Nigel Hawthorne, que al seu torn havia interpretat el cínic Sir Humphrey Appleby de la sèrie Sí, Ministre, la qual va ser durant molt temps una de les meves preferides, en la dècada dels vuitanta. L'únic que m'ha sobrat és el seu discurs enaltidor de la monarquia, però cal tenir en compte que ella ha interpretat no sé quantes reines d'Anglaterra al llarg de la seva carrera. Si bé, definitivament, a mi m'agrada més quan fa de Detective Superintendent Tennison.

En definitiva. Un 10 a l'Acadèmia. I repeteixo una i mil vegades: TO THE HELL WITH "P"!

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

dissabte, 24 de febrer de 2007

RECTA FINAL EN LA NEGOCIACIÓ SOBRE LA INDEPENDÈNCIA DE KOSOVO

En anteriors posts ja he fet referència a la cada cop més propera accessió a la independència de Kosovo, així com a l'actitud dels ecspanyols al respecte (vegeu 1, 2, 3, 4 i 5). Amb el cas de Montenegro feliçment solucionat, sembla arribada l'hora de Kosovo.

Al llarg d'aquesta setmana que tot just estem a punt d'acabar, s'han iniciat les negociacions entorn el futur estatus polític de Kosovo, entre les delegacions del govern de Kosovo i el de Sèrbia. Sobre la taula hi ha la proposta elaborada per l'enviat especial del Secretari General de l'ONU per a Kosovo, el finès Martti Ahtisaari. Qui estigui interessat en aprofundir al respecte, li suggereixo que llegeixi els quatre articles que he publicat a Llibertat.cat (1, 2, 3, 4).

En el decurs de la meva navegació per internet sobre aquest tema, he trobat un informe elaborat per un analista, anònim, de la UE sobre el posicionament de la comunitat internacional respecte aquest tema. Concretament, l'autor fa un repàs país per país de la UE, sobre el seu posicionament entorn la independència kosovar. També hi ha referències a altres estats no europeus. És un informe publicat el passat dia 21 pel diari kosovar Koha Ditore). Penso que és molt interessant. L'he penjat íntegrament aquí.

A continuació passo a reproduir alguns fragments que em semblen interessants.

1. "Spain has reservations regarding Kosovo’s independence due to its fear of Kosovo's independence legitimising secessionist aspirations in its Basque and Catalan regions. Currently, the idea of secession does not enjoy a majority in any of these two regions, however, they fear this could change in the future".

2. "Germany wants to serve as a “bridge” between the West (or rather, the US) and Russia. Albanians should try to get German understanding by making parallels between the position of Kosovo and the position of the Sudetenland region. However, they should be careful to make this comparison only in personal contacts with German politicians and opinion-makers, because public comparisons of this kind would be counter-productive in the countries that won World War II."

3."France has shown more understanding for the Kosovar position and greater distance from Serbia than expected. It’s possible that the outcome of the Presidential elections in May this year in France will influence the stand of this country towards Kosovo. The likely winner of these elections, according to the newest opinion polls, Nicolas Sarkozy, is known as being close to the US (not a widespread position in France), and his victory could result in an even more supportive stance of France towards Kosovo’s independence."

4. "Great Britain is the biggest supporter of Kosovo since 1998. It has spoken out in favour of military intervention against Serbia as early as in June 1998 exerting influence on Washington to decide in favour of military action, it was the only country willing to commit its troops for the ground invasion during the NATO air campaign in 1999 and it is the Contact Group member which is the most supportive to Kosovo’s independence. Credit for such a British stance goes to Prime Minister Tony Blair who will resign this year. The question is now what stand his likely successor Gordon Brown will take who is reportedly less close to the US and closer to EU than Mr Blair. A turnaround in the British position is certainly out of question, yet some modifications are possible. It’s possible that a somewhat less warm British attitude towards Kosovo would be compensated with a more sympathetic stance of France in case of Sarkozy’s victory."

5. "Turkey is an important state in NATO as well as an influential one in the Islamic world. Its position towards Kosovo’s problem is ambivalent. On the one hand, Turkey opposes policies favouring the interests of minorities, least of all the right to secession, because of its Kurdish problem and this element makes Turkey opposed to Kosovar independence. On the
other hand, Turkey has interests in the Balkans and Muslim populations in the region Islamised by the Ottoman Empire are seen as natural bases for Turkish influence in the region. In this respect, the vision of the Kosovar state with Muslim majority and special relations with Turkey could b
e the reason for Turkish support for Kosovo’s independence. It’s known that Turkey acts as a patron of Bosniaks, yet it’s difficult to see Turks in the same position when it comes to Kosovar Albanians because the position of Bosniaks and Albanians is not the same. Not only because not all Albanians are Muslims but even more because the history of both peoples and their attitude towards the Ottoman period are different. For having Turkish support it is necessary for Kosovars to do their best that Kosovo Turks feel at home in Kosovo.

6."In the underdeveloped world of Asia, Africa and Central and South America, Kosovars should try to enlist support for their cause by drawing a parallel between
their struggle for independence and the decolonisation process in the Third World during which their countries became independent."


7. "Kosovars have every right to play on Islamic solidarity for getting international support, yet this should be done in a discreet way so as not to provide ammunition to those enemies who portray an independent Kosovo as a future Al-Qaeda stronghold in Europe, etc. On the other hand, Kosovars could make use of the fear of Islamic extremism in the West by exerting pressure on the Western countries. It should be told to the West that non-recognition of independent Kosovo could push some disappointed Kosovars into the hands of Islamic extremists and weaken pro-European forces among Kosovars"

8."Outside Europe, the US is the most important supporter of Kosovo’s independence. However, American support is not unconditional and there are also opponents of independent Kosovo in the public and political life in the US. Moreover, it seems that Albanians sometimes overestimate the importance of this support and foreign support in general. The US’ support is only political, the US won’t wage another war for Kosovo".

En el text es dóna per suposat que Rússia és una aliada ferma de Sèrbia, i en conseqüència, contrària a la sobirania de Kosovo.

Val a dir que trobo a faltar referències als posicionaments de la Xina -un altre membre amb poder de veto al Consell de Seguretat de l'ONU- i d'Israel. Caldrà seguir d'aprop tot el procés negociador.

Etiquetes de comentaris: ,

Barcelona's right-back philosopher out to make world a better place

Sid Lowe
Wednesday February 21, 2007
The Guardian

A crowd gathers in the sunshine at the Camp Nou, hoping for a glimpse of their heroes - a fleet of luxury cars pulling away to cheering and applause. A BMW here, a Mercedes there, a Hummer, a Ferrari, a Porsche or two ... and a van. Yes, a van. It is not your typical footballer's car, but then the driver is not your typical footballer.
Oleguer Presas rejects suggestions that he's different and is uncomfortable with labels. Sitting in the bowels of the Camp Nou while he explains his beliefs in a soft, thoughtful voice, it is apparent that facile descriptions do him little justice, but there's no escaping the fact that he stands out - and not just because of the beard. Instead, Oleguer stands out because he speaks out.

The Barça right-back is a committed campaigner, an economics graduate who contributes to cultural and political journals with carefully elaborated articles, he supports Catalan literacy crusades and Catalan independence, and dedicated the only goal of his career to a fourteen year old from Sabadell who had been arrested for protesting against the mayor. He is the author of a book called Camí d'Itaca (The Road to Ithaca), which deals with everything from the Franco years to the war on terror and even anorexia.
He is also the author of an article entitled De Bona Fe (In Good Faith), which was published in Directa, a Catalan social journal, and then in the Basque newspaper Berria. In the article, Oleguer questions the independence of the Spanish judiciary, using the ETA terrorist Ignacio De Juana Chaos as an example of the hypocrisy of the system. It is a system he distrusts, right down to its party political representatives, insisting: "No party represents me. I feel closer to civil society than political parties; the only thing they really want from the people is a vote every four years. That's not the democracy I believe in."

Oleguer's article was a reflection on the state of law and De Juana was just one example, but the fall-out was intense. He was portrayed as supporting a convicted terrorist with 25 deaths on his hands. The press attacked him, the former Bolton striker Salva Ballesta said he deserved "less respect than a dog turd", and boot sponsors Kelme dumped him. When Barça visited Valencia, he was whistled and booed with every touch.

Wouldn't it have been easier to keep his mouth shut? "Yes," he says softly, "but life isn't easy. If we want a better world, we all need to roll up our sleeves. It's easy to moan to your friends and then do nothing. The consequences I suffer are nothing compared to what many people go through. What did sadden me, though, was that most didn't actually read the piece. If people engaged in dialogue with intelligence and disagreed, then fine, but they didn't."

And yet Oleguer is realistic enough to recognise that snap judgements are inevitable, that the headlines would focus on De Juana. It is a product, he believes, of a world where superficial imagery triumphs over analysis in wave after wave of information. "I often ask myself why we went to war in Iraq, why people weren't more scandalised by it, why they didn't do more when polls said they were anti-war. That's one of the great questions. But we live in a society where the news is voracious," he says. "There are stories that are hugely important but within a week they're forgotten.

"For me, it's shameful that [Iraq] was destroyed. And now they say: 'Oh, actually, no, there weren't any Weapons of Mass Destruction after all but we're going to stay here a while because there's such disorder'. But, that disorder was created by you! It's clear that there are imperialistic, economic and strategic interests behind the war but the news moves on and everyone focuses on something else. We have to stop and reflect a bit on where we are going, about imposing a more sustainable type of development, with genuine cooperation."

But doesn't football serve the same function, could it not be seen as a modern day opium of the masses? One to which Oleguer contributes? "It is helpful to rationalise the game, but football does matter," he says. "Because people give it importance."

And for Oleguer, nowhere is that more significant than at Barcelona, the club that presents itself as a Catalan flagship, an anti-Francoist resistance force. Oleguer writes in his book that: "When Barcelona win the league, we become the Army of joy finally able to face up to [Franco's troops]. We imagine ourselves halting that pack of tanks, responding to their bullets with song, laughing in the face of the fascist ire."

It might sound far fetched, and Barça's history is far less clear-cut than the official version would have it, but at least with Oleguer there's no shallow lip service to the legend, no ¡Visca Barça, Visca Catalunya! Now, where's my cheque?. "For me, Barcelona is genuinely special," he says. "It is the invocation of a country, representing Catalan identity and culture. Barça was a conduit for a feeling when people could not express themselves and for me it's a dream to be here at such a successful time."


In Good Faith, by Oleguer Presas (translated by Sid Lowe)

Ignacio De Juana Chaos has spent the last twenty years in jail. Reduced according to the penitentiary rules put in place by the previous government, he had been condemned to an 18-year sentence for the crimes he committed. However he remains in jail on remand, pending the final resolution of the case which has been opened against him because of two articles published in the newspaper Gara. The high court [Tribunal de Audiencia Nacional] judged that in those articles, De Juana Chaos committed the crime of making terrorist threats and condemned him to 12 and a half years in jail. De Juana Chaos has decided to go on hunger strike in protest against that ruling and is prepared to take his protest to the ultimate conclusion [his death]. The State of Law [estado de derecho] - that phrase that has been repeated so many times you would think it was an advertising campaign - does not permit the death sentence nor life imprisonment. Likewise, there is no room for euthanasia. I will allow myself to be guided by good faith and will therefore presuppose that the State of Law has not stopped trusting in its own laws and still does not want to impose the death sentence or life imprisonment. Guided by that same good faith, I will assume that there is no political intention to make euthanasia legal. I will suppose, again guided by good faith, that the content of De Juana Chaos's articles is sufficiently explicit and unambiguous as to keep a man in jail, despite the risk that he may die there. I would like to believe that in the State of Law freedom of expression exists and that in this case, just as in the Egunkaria case or in the case of the actor Pepe Rubianes (to cite just two examples), there is sufficient evidence to try those involved. If that were not so, everyone would be protesting long and loud like they do when freedom of expression is denied in other countries, such as Morocco, Cuba or Turkey. Good faith obliges me to believe that in the State of Law, justice is equal for everyone, that political pressure has no part to play and that judicial independence really does exist; that when the Minister of Justice Lopez Aguilar announces, in reference to the De Juana case, that "the government will construct new punishments and sanctions to avoid such releases", those words have no influence on the judicial sentence. Actions speak louder than words, they say. Well, David Fernàndez in his book Crónicas del 6 y otros detalles de la cloaca policial, informs us of the following events: the ex-Civil Guard General and the man responsible for the horrors of Intaxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, was condemned to 75 years in jail for the assassination of Lasa and Zabala but served just over four years, claiming health problems. Julen Elorriaga was also released for health reasons: condemned to almost 80 years in jail, he served just 3% of his sentence. After conning the whole of Spain, De la Rosa is able to enjoy a generous house arrest because of depression. Rafael Vera, condemned to 10 years in jail for the GAL-led kidnap of Segundo Marey, spent just eight years in jail for the same reason ... David, in his book, talks mainly about torture and torturers; about how the justice system seems to see different degrees of severity based not on the crime but the perpetrator of the crime; about how the media machine works so as to criminalize certain forms of dissidence and not others; of how the police create the evidence necessary to implicate people according to their political interests; of how the government does not want to know about the reports put together by the United Nations' special investigators on torture or even hear about organisations like Amnesty International, who have claimed that in this [Spain's] State of Law, torturing does take place. But now, on top of all that, it turns out that the attorney's office from the Audiencia Nacional has asked for the Egunkaria case to be dropped because, they allege, there is no proof. It turns out that, in November 2004, a court in Strasbourg condemned the Spanish state for "not investigating" the tortures denounced some twelve years earlier by 17 supporters of Catalan independence - it was necessary to silence discordant voices during the Olympic Games. It turns out that, in November 2005, Zapatero pardoned four policemen from Vigo who had been suspended and sentenced to 2-4 years for beating, insulting and humiliating the Senegalese citizen, Mamadou Kane. It turns out that Aznar had done the same in December 2000: 14 policemen convicted for torture were pardoned. One of them was a reoffender. It turns out ... ... that I do not know what to think. Too often the State of Law has dark spots which make me doubt. It smells of hypocrisy. And too much hypocrisy can make you lose that good faith.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 21 de febrer de 2007

VAN BOMMEL, TENS UN CAFÈ PAGAT!

No hi ha res que m'agradi més que veure o escoltar com els ecspanyols bocagrosses es mengen les seves paraules sobrades amb patates, mostassa i kètxup. Això ha passat avui en el partit entre la Real Púrria i el Bayern de Munic. Quan faltaven dos minuts, en Van Bommel xuta des de fora l'àrea i marca un golàs com una casa de pagès. El noi es torna boig, comença a córrer i dedica dues enormes, sonores, espectaculars botifarres a la púrria feixista ecspanyola -només cal veure les banderetes i els himnes que canten, per corroborar-ho-, i disculpeu-me la doble redundància. Immediatament, els locutors d'A3 han fet un silenci i jo he pogut sentir com les patates anaven coll avall... fins que en Schuster (en Schuster, tu!) ha dit el que era evident: que el Bayern mereixia el gol i que ara l'eliminatòria està més oberta que mai.

Proposo que deixem ben oberta la porta a aquest jugador perquè torni quan vulgui. Ell clarament ha comprès què implica per un culer jugar contra la púrria, el rebuig, la deixalla i la morralla. I això que només va estar un any entre nosaltres!

FORÇA VAN BOMMEL! FORÇA BAYERN!

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 18 de febrer de 2007

UN ANY DE LA MANIFESTACIÓ PER LA DIGNITAT

Avui fa un any, dotze mesos, 365 dies, de la gran manifestació per la dignitat, on centenars de milers de catalans i catalanes, procedents d'arreu del país, deixaren ben clar que no combreguem amb rodes de molí. Tot i el boicot de TV3, de la premsa escrita -amb La Vanguardia i El Periodico de Catalunya al capdavant-, de la deserció de CiU, i controlades -i canalitzades- les ànsies de protagonisme d'ERC -per altra banda comprensibles-, els organitzadors van reeixir en engrescar milers de patriotes, en una de les mobilitzacions no oficials més trencadores dels darrers anys. Després els mèdia van intentar -sense aconseguir-ho- amagar el veritable abast de la manifestació. Vaig fer un seguiment dels tertulians que parlaren per la ràdio els dies següents i cap, CAP d'ells havia anat a la manifestació, la qual cosa demostra quina mena de creadors d'opinió radiofònica tenim. I és que el bloc unionista (siguin ecspanyolistes o autonomistes), lògicament, vol fer tot el possible per evitar que el poble català, sense pors ni temors, s'expressi desacomplexadament. La Manifestació de la Dignitat, va donar lloc al que es va anomenar un tsunami sobiranista.

Després alguns periodistes es van enfotre d'això. I fins i tot gent considerada seriosa també atacà aquest concepte. Però la veritat és que l'esdeveniment va marcar un abans i un després. Arran d'ella CiU va perdre tota credibilitat patriòtica i va iniciar la seva navegació erràtica de la qual encara no se n'ha sortit. I ERC, va perdre una gran, una enorme oportunitat de fer el gran salt endavant. Abans del 18-F, i fins i tot en els dies posteriors, les expectatives electorals eren enormes. Fins i tot s'havia parlat d'obtenir 1 milió de vots i prop de 40 diputats! Això ho hagués aconseguit -o una cosa semblant- si la direcció d'ERC i sobretot el desgraciat paperot que va protagonitzar en Carod-Rovira no ho hagués engegat tot a pastar fang. És públic i notori que en CR volia votar SÍ al nyap, però es va trobar que les bases del partit li van parar els peus. Després impulsà la desgraciada proposta del Vot Nul polític o no se què cony, fent encara més el ridícul. Finalment, quan ja era massa tard, i amb la boca petita, ERC va optar pel vot negatiu. Però es notava massa que els seus dirigents no se'l creien. Tot plegat va desmobilitzar centenars de milers de catalans, de patriotes, que ni tan sols van anar a votar. Per contra, estic segur que si ERC des del primer moment, hagués optat per encapçalar sense cap mania i sense cap complex, el vot contrari al nyap, hauria tret uns resultats electorals excel.lents. Però en CR té horror a l'ostracisme mediàtic i a ser considerat un freaky pels mitjans seriosos, és a dir, els unionistes. En el fons, en CR no confia en els seus compatriotes, en aquest sentit pujoleja de mala manera. Prefereix entendre's amb qualsevol mamonet de La Vanguardia, que amb un independentista de base. Sincerament, penso que els errors d'ERC en la campanya del nyap, van fer perdre quatre anys a la lluita independentista. No és que sigui un pecat capital, però toca el que no sona.

CAL QUE EL NAZI MARAGALL PLEGUI
Després d'unes setmanes catastròfiques, ERC sembla que es comença a posar les piles pel que fa a parar els peus als sociates. El tema de la tercera hora en ecspanyol ha esdevingut un casus belli, i penso que, de nou, després d'algunes vacil.lacions, ERC ha marcat una línia vermella, i finalment el tema es portarà al TC. Però això no és suficient. Cal que el nazi Maragall, l'Ernest, plegui. Les seves declaracions etnicistes el situen al mateix nivell que els C's. Al molt imbècil li preocupa més que uns quants nens d'Olot no sàpiguen ecspanyol que no que centenars de milers de nens no sàpiguen català. Cal un exemple més gran de nazisme? No, no és possible. A aquest individu cal fotre'l escales abaix per impresentable i per catalanòfob. És una autèntic cavall de Troia. Fins i tot proposaria que fos xiulat i boicotejat en tots els actes que protagonitzi, d'aquesta manera pagaríem amb la mateixa moneda als ecspanyols que xiulen l'Oleguer. Clar que això implicaria posar-los en un mateix nivell, i això sí que seria injust... per l'Oleguer, naturalment. Bé sigui, com sigui, cal fer evident el nostre menyspreu per aquest jerarca, que, cal recordar-ho, va iniciar la seva carrera l'any 1970, quan entrà com a funcionari de l'Ajuntament franquista de Barcelona. Això vol dir que ben probablement va haver de jurar fidelitat a los Principios del Movimiento Nacional. I és que, en aquest món, res no és casualitat.

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, 15 de febrer de 2007

MISCEL.LÀNIA

Un cop exhaurits els actes de l'aniversari, només em queda agrair les moltes mostres de suport que he rebut aquests darrers dies en resposta al post anterior, el número 500 d'aquest bloc. Com sempre, una part important dels missatges que he rebut són correus electrònics, per la qual cosa no queda constància en l'apartat de comentaris del bloc. Ja he dit moltes vegades que seria més interessant que en comptes d'enviar-me correus a mi, els pengéssiu en el bloc. Però no hi ha manera. Constato que els que s'inclinen més pel correu electrònic són la gent de la meva quinta, és a dir, els que tenim entre 35 i quaranta pocs anys. Per contra, els més joves, no s'estan de punyetes i pengen la seva opinió en el bloc. És interessant, tenir present aquest comportament diferencial, si més no des d'una perspectiva sociològica.

LA FAMÍLIA AL PODER
Dit això, i disculpeu-me pel tarannà acadèmic de la reflexió, passo a exposar algunes temes que darrerament m'han interessat. El primer, per raons òbvies, és que constato, també que la família, la meva, comença a ocupar poder. Si més no, això és el que vaig pensar, quan em vaig assabentar que la meva cosina, la Montsita, que és com l'anomenàvem quan érem crios, ha passat a ser la nova directora de TVE a Sant Cugat. Moltes felicitats! No vull semblar oportunista, però, he de confessar que ella va ser la primera nena que em va atraure, i això que no tenia ni deu anys! Llàstima, però, que en fa més de trenta que no ens parlem. Ja se sap, coses de família. Oi que m'enteneu?

Això no obstant, torno a constatar que la meva infantesa a Vilassar de Mar, s'està convertint en un autèntic trampolí cap a la fama: que si l'ara alcalde de Barcelona, que si la nova directora de TVE a Sant Cugat... i jo ni un kiko. Bé, paciència. Per un altre dia, deixo les històries i les hòsties amb els fills d'en Núnez, quan encara no era president del Barça, i es feien un fart de cantar cara al sol.

La Montsita, treu la cadira a un autèntic dinosaure de l'espai PM (politicomediàtic) català. En Joan (Juan) Tàpia. Quin un! Mà dreta d'en Serra en els seus moments gloriosos. Se li ha acabat la bicoca i xupar pantalla per la cara. No el planyo, segur que avui mateix, ja en té una altra.

EL PODER DELS AMICS

Bé, però si no tens poder, com a mínim procura tenir amics. Si fa unes setmanes ja vaig publicar una foto d'un dinar de germanor a Berga, ara, la foto adjunta recull un moment del sopar del dissabte passat, al restaurant Portofino d'Arenys.

L'àpat va tenir lloc després de la presentació del llibre d'en Josep Xaubet, Sociologia de la Guerra Revolucionària a Mataró (1936-39), que es va fer en una coneguda llibreria de la localitat. És un llibre del qual ja ens en vam fer ressò en aquest bloc. Jo, com els quefes, vaig fer tard, i vaig arribar tot just a l'hora de seure a taula.

Per cert, ara que parlo d'en Xaubet, us recomano la pàgina web del Grup d'Historiadors Jaume Compte, del qual també formo part i que anem fent el que bonament podem.

UNA FOTO OPPORTUNITY?

Aquesta foto ha guanyat un premi molt important, no sé ben bé quin. Ho podria buscar però em fa mandra, i a més no és estrictament rellevant pel que diré. Es tracta d'una composició que fa l'efecte d'estar preparada. En mig del Líban destruït per les bombes israelianes, un cotxe descapotable d'època, conduït per un manso al qui acompanyen diverses noies que semblen extretes d'un book d'una agència de models. I elles, vinga a fer fotos amb les seves càmeres digitals o els mòbils... I si baixéssiu del cotxe i ajudéssiu una mica? Fins i tot després ho podríeu explicar als periodistes i encara us donarien un premi a la solidaritat! Quants en manté, la farina!

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 12 de febrer de 2007

500 POSTS, FELIÇ ANIVERSARI!

Aquest és el post número 500 d'aquest modest bloc. Bé no és que sigui un esdeveniment mundial, ni tampoc penso que ni la CNN i la BBC se'n faran ressò, però jo sí. He de dir que 500 posts en més de tres anys no és que sigui precisament un prodigi de productivitat, molts companys hi arriben al cap d'un any, però m'és igual. Jo he anat fent i fins aquí he arribat. Arribaré als 1000? No ho sé pas. De moment vaig fent i ja veurem.

Em plau informar-vos d'algunes novetats. La primera és que, fidel al meu compromís amb la blogosfera, he obert un altre bloc (i en van....), que es diu Graccusland, com podeu veure, és un bloc d'humor i essencialment carronyaire, la meva contribució personal es limita a la selecció dels vídeos que em baixo de You Tube. Molt senzill... però em peto de riure!

La segona és que m'he donat d'alta com a usuari d'Skype, amb el nom Graccus 43, així que si algú la vol petar, de bon rotllo, és clar, ja sap què fer. Que perquè Graccus? Doncs perquè és una paranoia que em va agafar quan tenia 19 anys entorn la figura del revolucionari Graccus Babeuf (1760-1797) i la seva Conspiració dels Iguals, una paranoia que, atenuada per l'edat, encara em dura.

El rei nu
Segons un lector d'aquest bloc, crític fins a la torrocolloneria, però de fidelitat i de participació contrastada, cosa que agraeixo, que avui m'ha vist per televisió, li he recordat a un personatge dels Simpsons, concretament, aquest individu de la imatge.

Es tracta del freaky de la tenda de còmics, i té per nom Jeff Albertson. He repassat la seva biografia a la Wikipedia, i he de dir que si hi ha alguna cosa de la que difereixo totalment d'ell és pel que fa a la virginitat. Jo la vaig perdre un quart de segle abans que aquest paio. La veritat sigui dita, mai he seguit la sèrie dels Simpsons, bàsicament perquè l'emeten en un canal que no m'interessa gens. Suposo que és una llàstima, però penso que ho he pogut suportar.

PD. S'accepten felicitacions, flors i Bin-Ladens.

Etiquetes de comentaris: , , ,

MOLT, MOLT I MOLT BO


Per saber-ne més, clica aquí

Etiquetes de comentaris:

diumenge, 11 de febrer de 2007

NOVES ACTIVITATS PÚBLIQUES

Em plau informar-vos de les següents activitats públiques en les que participaré properament:







El dilluns, 12 de febrer, a les 13.00 hores, participo en una Taula Rodona a Barcelona TV. Amb motiu de l'inici del Congrés Mundial del 3GSM, m'han convidat a una taula rodona sobre l'impacte social de les tecnologies de la informació i la comunicació. També hi prendran part representants de destacades firmes tecnològiques.


El dimarts, 27 de febrer, a les 13.00 hores, intervindré en una conferència sobre la Transició política, en un cicle de xerrades sobre la Constitució ecspanyola i els moviments d'alliberament nacional. El cicle està organitzat pel Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), i tindrà lloc al Campus Ciutadella de la Universitat Pompeu Fabra.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous, 8 de febrer de 2007

CAROD ROVIRA, EL PIERRE-MARC JOHNSON CATALÀ
O quan la sobirania es converteix en una pòlissa d'assegurança

No he llegit la conferència d'en Carod, ni tampoc vaig ser convidat al Palau de la Generalitat a escoltar-la -la qual cosa implica que no pertanyo al top 400 del país, malauradament. Només he llegit alguns titulars i m'he quedat esparverat. En Carod diu que si el Tribunal Constitucional liquida el nyap, s'obrirà definitivament, la via sobiranista.

Vejam. A veure si hi veiem clar. Ja fa cap a un quart de segle, entre el 1983 i el 1985, per ser més exacte, va sorgir dins del Partit Quebequès, un líder que finalment va substituir el carismàtic René Lévesque quan aquest dimití cansat de tot plegat. Aquest líder nou, de nom Pierre Marc Johnson -fill d'un anterior Primer Ministre i germà d'un futur, llavors, Primer Ministre del Quebec, per cert- va destacar de seguida pels seus plantejaments dimissionaris pel que fa a l'accessió a la sobirania del Quebec. Concretament, Johnson, va impulsar un canvi en la línia sobiranista de la formació i va imposar a empentes i rodolons que finalment, la sobirania fos considerada com una mena de pòlissa d'assegurança per si l'encaix del Quebec dins el federalisme canadenc fracassava.

Dit d'una altra manera, el PQ rellegava la sobirania com a segona opció, posant com a capdavantera la integració en el federalisme canadenc. Només si es demostrava que el Quebec no podia formar part del Canadà federal, sense que això impliqués renunciar a la seva identitat i als seus drets, s'optaria per retornar a la proposta sobiranista, tal i com ja s'havia assajat en el referèndum de 1980 -malauradament perdut pels sobiranistes. D'aquest canvi, se'n digué el pas del sobiranisme a l'afirmacionisme, que implicava un conformar-se amb defensar el caràcter nacional del Quebec sense assumir el seu corol.lari lògic i immediat, com era l'accessió a la independència.

Naturalment, l'invent no va durar gaire. La immensa majoria de les bases del partit i no pocs tenors -dirigents- no van veure amb bons ulls aquests canvis. Com tampoc ho van veure el conjunt dels ciutadans quebequesos, que en les eleccions de 1985, va fer fora el PQ afirmacionsta del govern amb una derrota humiliant a mans dels seus eterns adversaris. Molts sobiranistes de pedra picada no van anar a votar o votaren opcions minoritàries però clarament sobiranistes. El PQ, en el poder des del 1976, va passar a l'oposició i hi romangué durant nou llargs anys -fins al 1994, concretament. Per descomptat, Johnson, després de la derrota, va durar en el càrrec menys del que dura un xupa-xups a la sortida d'un col.legi.

Tot això va passar fa quasi vint-i-cinc anys. I ara, en Carod, ens surt amb aquest estirabot afirmacionista. Però encara penses que has de donar una altra, l'enèssima, oportunitat a Ecspanya, per tal que ens torni a intentar tallar el coll. Perquè no en comptes de pronunciar conferències tronades, caduques, llegeixes coses modernes, i aprens dels patriotes d'arreu del món que lluiten sense vergonya i sense renúncia dels seus plantejaments? Què diràs quan Kosovo assoleixi la seva Independència. I quan ho faci Escòcia o el propi Quebec? O fins i tot Euskadi? Continuaràs fent de corredor d'assegurances per Ecspanya, S.A.? Tot plegat ben patètic. Cal anihilar els corrents afirmacionistes que existeixen tant a ERC com també a CDC. S'ha d'acabar amb el discurs estúpid que es limita a cridar, esgargamellant-se, "Som una Nació. som una Nació!" i després va i es pacta amb qualsevol partit ecspanyol de merda. Si som una nació, i per descomptat que ho som, només cal posar-se a treballar per l'únic objectiu legítim com és la consecució de la Independència de Catalunya. I per cert, no hi ha camins per la independència, ni llibres de ruta. L'únic camí és la lluita. Només es fa independentisme si s'exerceix com a tal: a Barcelona, València, Nova York o Bombai. Ja n'hi ha prou d'amagar l'ou!


En Corbacho i en Pujol, l'estranya parella

Els primers polítics que han reaccionat a la conferència afirmacionista d'en Carod, han estat en Celestino Corbacho, president de la Diputació de Barcelona, i en Jordi Pujol, ex president de la CAC entre 1980 i 1993.

Del primer, no es pot esperar res de bo. Tothom sap que és l'home de Bono a Catalunya, un autèntic tapat per quan els sociates finalment es treguin la careta i deixin córrer les poques engrunes de catalanitat que encara exhibeixen. Ell voldria que al Principat, manés el PSOE directament, i si no ha triomfat, encara, és perquè segons sembla, no suporta Montilla. Ja se sap, dues dives sempre acaben a cops de bolso. Corbacho s'ha mostrat sempre contrari als pactes amb ERC, i segur que pot ser considerat un interlocutor vàlid pel PP i pels C's si mai es vol portar a terme un front ecspanyolista a la CAC.

Com no podia ser d'una altra manera, Corbacho, aka Corbatxevitx, ha criticat les declaracions afirmacionistes d'en Carod. Això no hauria de sorprendre a ningú, i de fet a ningú no sorprèn. Però són el contrapunt a les altres declaracions, les de Jordi Pujol, que aquestes sí que són ben patètiques. Segon el gran Iode, si el TC es carrega el nyap. caldrà reivindicar.... no la independència, sinó el projecte de nyap aprovat el 30 de setembre del 2005! Què n'ets de maquiavèlic. Sempre posant obstacles a la sobirania, però per sort ja no manes i la teva opninó no compta per a gairebé ningú, tret dels de la teva secta.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dimarts, 6 de febrer de 2007

EL CINISME SOCIATA NO TÉ LÍMITS

Qui no se'n recorda dels crits dels sociates, palanganeros i peperos quan es féu públic el dictamen del Consell Consultiu que es carregava els drets històrics en l'esborrany del nyap -abans que fos circumcissat a la Moncloa? Us enrecordeu que deien que calia sempre seguir els dictàmens de l'esmentat òrgan? En el seu moment, en aquest mateix bloc, ja els vaig posar a caldo aquí i aquí. Ara, els sociates, amb el Don Pepe al capdavant, es passen novament el Consell Consultiu per l'arc del triomf i malgrat que dictamina que el 60% dels articles de la Llei de Dependència són inconstitucionals, anuncia que no presentaran recurs. I ERC calla i otorga, caient en el parany d'un esquerranisme tòtila de manual.

Bé, suposo que ara, el mínim que poden fer és forçar la renúncia de Pérez Tremps, i proposar un altre substitut que molt bé podria ser el catedràtic Marc Carrillo, de la UPF. D'aquesta manera li pagarien els serveis prestats, pel seu vot en contra del reconeixement dels drets històrics en l'esborrany de l'estatut. Recordo -je me souviens, que diuen al Quebec- que l'individu en qüestió va ser proposat a l'òrgan consultiu pel partit d'en Xoan, i que en el dictamen sobre l'esborrany de l'estatut va votar el mateix que els sociates i que el PP (per llogar-hi cadires).

Però possiblement, ni això faran, i deixaran que el nyap sigui trinxat ad aeternitas aeternitatis. I els estarà bé a tots els autonomistes de van votar, per por, Sí a aquest infumable, monument a la baixesa humana, a la mediocritat, a la indigència intel.lectual. Roma no paga traïdors. I Ecspanya, tampoc. He dit.

Etiquetes de comentaris: , , ,

Serà una massacre:
El Tribunal Constitucional sota el control del PP

Els ecspanyols es pensen que som imbècils. Rectifico: els ecspanyols es pensen que els independentistes som imbècils. Però no combreguem amb rodes de molí. Els que sí que ho fan són els autonomistes dats. Ara, per art de màgia, s'han carregat un membre progressista, de manera que es desfà l'empat en el ple i el vot de qualitat de la presidenta -sociata línia guerrista- se'n va a prendre vent. Ja no val un xavo. Ara qui tallarà el bacallà serà els membres triats pel PP amb una majoria de 6 a 5. I tot això és casualitat, oi?

Au vinga, que se us veu el llautó. Ara, l'Alfonsito Guerra deu estar brindant amb cava amb en Zapalana o l'Acebes, perquè la jugada li ha sortit rodona. El nyap ara serà encara més nyap, un nyapíssim. El TC el retallarà per dalt, per baix, per la dreta i per l'esquerra, i no quedarà més que una pallaringa.... per cert, qui va utilitzar aquesta expressió abans de 21 de gener del 2006?

PSOE i PP han dosificat les seves actuacions: primer va ser el consell consultiu, amb el suport del PSC, ICV i PP (al.lucina!), després la ponència al parlament del zoo, després la traïció de la Moncloa, després la comissió constitucional del congrés de les hienes, després.... Total, un despropòsit de dalt a baix. I ara, el tret de gràcia. L'Alfonsito riu, en Rubalcaba també. En Montilla, no cal dir-ho.

Però els peperos es preparen per posar-se les botes. Si, com ja comença a ser clar, guanyen les properes eleccions ecspanyoles, el primer que faran, tal i com pensaven també fer-ho el 14-M del 2004 és suspendre l'estatut basc i les institucions parlamentàries. Després aniran a per nosaltres.

Els vuit anys d'Aznar seran una conya amb el que s'aproxima. Però també serà el moment que l'independentisme de pedra picada desplaci d'una vegada l'autonomisme poca-vergonya i claudicant. L'autonomisme ha fracassat, per sempre més. Ara només queda la independència! Contra Ecspanya! Per Catalunya!

Etiquetes de comentaris: ,

dilluns, 5 de febrer de 2007

THANK YOU VERY MUCH INDEED, MR. THOMAS CATAN
(AND THE PHOTOGRAPHER)


http://www.timesonline.co.uk/tol/news/world/europe/article1329302.ece

europe?
You're kidding. Must be Abu Graib picture or GITMO's,
or maybe in Putin's prisons or Olmert's,
but Europe, no I think is not possible... is it?

Etiquetes de comentaris: