dilluns, 30 d’abril de 2007

BARCELONA-MONTRÉAL NON STOP

La notícia que durant els propers mesos podrem viatjar de Barcelona a Montreal en un vol directe, sense escales, m'ha omplert d'alegria. Qui ha fet possible aquest esdeveniment és la companyia Air Transat. Per un preu aproximat de 630 euros a/t, ens podem plantar a l'altra punta de l'Atlàntic i gaudir d'una ciutat que esclata a l'estiu i d'un país immens, amb paisatges salvatges i una natura de bellesa sense límit. Per poc que pugui, aquest estiu no perdré l'oportunitat d'anar-hi. S'han acabat les interminables esperes a aeroports com el Charles De Gaulle, Schiphol, Munich o Heathrow (sempre intentava evitar anar via Cacacas, només una vegada vaig haver de passar pel tubo, però és que el bitllet no l'havia comprat jo)! Penso que el mèrit de l'oferta també cal atribuir-lo, sense cap mena de dubte, a l'Oficina del Quebec a Barcelona, que fa una feina magnífica, tot i que darrerament i incomprensiblement, a vegades semblar oblidar quina és la llengua pròpia de Catalunya...
Anar a Montréal és retrobar amics, passejar per carrers amples, visitar les llibreries de segona mà del Plateau Mont-Royal, perdre't pels immensos parcs urbans, travessar els ponts per damunt del riu Sant Llorenç, menjar un gelat al Port Vell, un bagle amb paté de salmó a qualsevol fleca jueva, comprar en un depanneur o fins i tot, si vas just de peles i per tocar el que no sona, anar a un Poulet Frite Kentucky (PFK), o a les galeries del centre ville, pujar la muntanya i vaguerejar per l'immens cementiri verd. Per descomptat visitar les universitats (l'UQAM, l'Université de Montréal, la McGill).

I no cal dir que a l'estiu cada setmana hi ha un festival a l'aire lliure o una activitat cultural rellevant, han d'aprofitar els dies de sol, de molt de sol, abans que a les darreries del mes d'octubre torni a nevar i ja no pari fins el mes d'abril següent. Sense oblidar, per descomptat, les nits.

També es poden fer moltes escapades: la més coneguda és a Tadoussac, riu amunt, a veure de ben a prop les centenars de balenes que remunten el riu des de l'Atlàntic. O a la mateixa ciutat de Quebec, amb el seu casc històric. O als molts ràpids dels immensos i cabalosos rius quebequesos...
Bé, no continuo perquè no acabaria mai. Espero poder fer totes aquestes coses de nou, encara que ara no les faré com fa quinze anys, quan em vaig comprar un Buick Skylark -de quarta generació, en un estat de conservació no com el de la foto, sinó un altre de molt més atrotinat, rovellat pel fred, per l'equivalent a 80.000 de les antigues pessetes.

Si algú s'anima, igual coincidim en alguns dels molts bars musicals de la rue Saint-Laurent o en un del Plateau, per fotre'ns une poutine ben llardosa!

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

diumenge, 29 d’abril de 2007

DARRERA HORA: MARAGALL CANVIA DE TRINXERA

Que Pasqual Maragall és un aferrissat opositor a la Independència de Catalunya, és públic i notori. Per molta xerrameca que tingui, al final sempre acabem al mateix lloc. A una oposició numantina contra la idea mateixa d'una Catalunya independent. Maragall i la seva cort pertanyen a un segment de la burgesia que podem anomenar la Gente Bien, inspirant-nos en l'obra teatral homònima de Santiago Rusinyol (1917). És ben sabut que els Maragall van aplaudir l'entrada de les tropes franquistes per la Diagonal, i que en la seva joventut eren periquitos, quan ser periquito, volia dir, ser del règim, franquista fins a la medul.la, línia falangista (recordem el fastigós Pablo Porta, que a la universitat dels anys cinquanta, conjuntament amb el sinistre Samaranch, encalçaven els estudiants antifranquistes, pistola en mà, apallissant-los en els locals del SEU). No per casualitat, els Maragall, van acabar treballant a l'ajuntament franquista de Barcelona, a primers dels anys setanta.

Bé, no cal insistir-hi més. Ara, després d'haver estat utilitzat com un condó pels ecspanyols (usar y tirar), conscient de, per una banda, l'avenç imparable de l'independentisme (malgrat les pífies de Carod i companyia), i havent constatat, que efectivament, Ecspanya, com Roma, no paga els traïdors, i que se n'enfot de l'Ecspanya plural que ell voldria, ha arribat a la conclusió que per aturar l'independentisme català, la millor trinxera ja no és Ecspanya, sinó Europa, o, més concretament, la Unió Europea. D'aquí la proposta de formar un partit d'àmbit europeu, estil Partit Demòcrata nordamericà. Es tracta d'un reconeixement explícit que la carcassa ecspanyola ja no aguanta més i que aviat farà un pet com un aglà.

Maragall and co. pensen que la Unió Europea, amb els seus immensos recursos, pot aturar la independència de Catalunya. Com sempre, pensa que ell és el príncep del conte i que tothom li ha de riure les gràcies. Però estic segur que en aquest nou combat, arribarà un moment que en Pasquis es quedarà sol novament.

Quan un poble avança, no hi ha psicopatologia que valgui. He dit.

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, 28 d’abril de 2007

NOVA ENQUESTA: EL VÍDEO DE LA COMISSARIA DE LES CORTS

La cosa que més crida l'atenció de la història del vídeo de la Comissaria de Les Corts dels Mossos d'Esquadra, és precisament que es faci públic i corri per la xarxa com si es tractés d'un clip musical qualsevol. No podem ser pas innocents i pensar que és casualitat, oi? El greu de tot plegat, pel que fa a aquesta qüestió, és de saber qui l'ha filtrat, no que s'hagi gravat, si no que s'hagi fet públic. A quins interessos obeeix? El fet cert és que l'arribada d'en Xoan a la conselleria està resultant un autèntic despropòsit. D'altra banda, la nova organització del Cos està clarament polititzada, atès que Afers Interiors no depèn d'un càrrec tècnic (policial) sinó d'un polític, directament. I això fa molta pudor. De totes maneres, com a mínim dos dels actuals 9 comissaris del Cos, provenen dels polinazis, i vés a saber quants n'hi ha en els càrrecs immediatament inferiors (intendents i inspectors).

Pel que fa a les imatges del vídeo, jo la veritat, el primer que se m'ocorre és que si un xaval vacil.la com ho fa aquest a quatre polis dins d'una comissaria, no puc ni imaginar què pot fer a qualsevol ciutadà pel carrer. Te l'imagines en una discussió de trànsit? O de veïns? He llegit, que no sentit, perquè no hi ha àudio, que anava pressumint de ser legionario i que per reduir-lo calien quatre policies més i tal i tal. La veritat és que aquest tipus de llenguatge quadra perfectament amb els seus gestos en el vídeo. A Cornellà m'he topat en dues ocasions amb individus semblants, bocagrosses, milhomes, ionquis perduts... i amb el puto tatuatge cutre de la Legió a la part interior de l'avantbraç, i us puc ben jurar que quatre hòsties ben donades és el que es mereixen pel cap baix.

Clar que també pot ser que sigui un tipus normal, i vagi calent per la detenció. Però la veritat, qualsevol persona normal -i per descomptat, qualsevol detingut per qüestions sociopolítiques- que es troba en la situació en què es troba aquest paio, si és capaç de pensar una mica, el que fa és intentar que tot acabi el més aviat possible i que el tanquin a la garjola i el deixin en pau. En tot cas, l'últim que fa és complicar-se més la vida vacil.lant, entre d'altres motius, perquè sap que sempre sortirà perdent (la policia està plena de psicòpates que només esperen que els donin un motiu per alegrar-los el dia). He dit.

Etiquetes de comentaris:

ES FA LLARG, ESPERAR FINS EL 28 DE MAIG

Trenta dies exactes, un mes, cal esperar encara. Seran unes setmanes que se'ns faran molt llargues. Esperar què? Em preguntareu, doncs que s'esgoti la treva que, suposadament, en Joan Carretero ha donat en Carod-Rovira, per tal de no perjudicar les expectatives de les 746 llistes que ERC presenta a les properes eleccions locals (a més a més de les llistes a les eleccions regionals al País Valencià i a les Illes -i no sé si també es presenta a l'Aran). Un cop el terrabastall electoral finiquitat, serà el moment de posar els punts sobre les is. I dir que ja n'hi ha prou d'aquest color.

Aquest cansament, barrejat amb una sensació immensa de vergonya aliena, és el que jo dedueixo dels resultats de l'enquesta que he penjat les darreres setmanes en aquest modest bloc. Una abassagadora majoria del 70% dels que hi han participat, volen que el Reagrupament de Carretero i companyia planti cara d'una vegada al liquidacionisme que representa en Carod-Rovira (aka 143.847,39 euros) i la seva colla. Espero que aquesta dada els decideixi, a partir del mateix dia 28, a fer via. Un altre 24% dels votants de l'enquesta, opten per que el Reagrupament sigui bon minyó i es mantingui dins d'ERC sense fer massa soroll.

Una altra dada interessant és que els partidaris d'anar-se'n d'ERC són mínims. Tant els favorables a crear un nou partit, com els partidaris de confluir amb d'altres ja existents, obtenen el 3%, de manera que es pot considerar que el patriotisme de partit, l'orgull de pertànyer a ERC és molt intens i molt extens, i que molt pocs estan disposats a encetar noves aventures o a fragmentar l'independentisme.

És una reflexió interessant a tenir en compte. Tanmateix, si es vol evitar aquesta fragmentació, és imprescindible que ERC assumeixi una línia política coherent i en la qual centenars de milers de catalans i catalanes (i fins i tot milions, perquè no?) s'hi sentin representats. El pitjor que pot succeir és el que està succeint ara. Que el lideratge d'ERC l'assumeixen individus que utilitzen l'independentisme com una pòlissa d'assegurança, com un espantall per fer por, mentre practiquen una submissió política, moral i psicològica envers el Sr. Cabòries i, en darrer terme, envers el PSOE (Maragall dixit), és a dir, envers Ecspanya. L'independentisme ha de disposar de líders que no reprodueixin els errors i els abusos de la classe política ecspanyolista i autonomista, i això a hores d'ara no està passant.

Trenta dies, puf, en són molts, per continuar aguantant aquests energúmens.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, 27 d’abril de 2007

SPAIN TO CLOSE A CATALAN-SPOKEN TV STATION,
A SERIOUS CRIME TO FREEDOM OF INFORMATION
AND CULTURAL DIVERSITY


To the attention of

Ms. Viviane Reding,
Comissioner for Information Society and Media
European Commission
viviane.reding@ec.europa.eu

Mr. Ján Figel
Comissioner for Education, Training, Culture and Multilingualism
European Commission
CAB-FIGEL@ec.europa.eu

Mr. Hans-Gert Pöttering,
President European Parliament
hans-gert.poettering@europarl.europa.eu


We are addressing you on behalf of a serious crime against freedom of information and cultural diversity that is being committed in the Països Catalans. The Valencian Government is determined to close down the broadcasting of a television station which has been broadcasting for the last 19 years in this region, with the purpose of limiting the range of information sources of the Valencian people. The television station is called TVC (Televisió de Catalunya) and normally broadcasts in other regions in the Països Catalans. Even though we understand that radio or television broadcast is out of your competence, we believe that in front of an attack against freedom and the fundamental rights, you will act firmly and authoritatively. Freedom of speech and information are milestones in the building of the European project, and we don’t want to be left out due to a lack of attention.

Thanking you for your time, we are looking forward to your reply and firm action.

Sincerely,

Josep Sort,
Cornellà de Llobregat,
Catalunya

Etiquetes de comentaris: , ,

AVUI, MÉS QUE MAI,
LA CARRASQUETA ÉS CATALUNYA


Segurament només es tracta del primer assalt... coneixent els ecspanyols, segur que tornaran a la càrrega. Però el que importa és que avui, més que mai, el Coll de la Carrasqueta (1.100 metres), a Xixona (l'Alacantí) és Catalunya.



Mireu aquestes fotos (capturades de Vilaweb i d'Anna) i qui gosi dir que no són catalans i catalanes tots aquestes patriotes que repten i planten cara al feixisme ecspanyol, només té un nom: un blavero com una casa de pagès.

La lluita continua. El proper 5 de Maig, tothom a la ciutat de València!

QUE N'APRENGUIN!

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts, 24 d’abril de 2007

LA BATALLA PER LA INDEPÈNDENCIA DE KOSOVA A INTERNET

Els propers dies 26 i 27 d'abril, el Consell de Seguretat de l'ONU enviarà una missió que visitarà Prístina, Belgrad i Brussel.les, per tal d'entrevistar-se amb els principals actors (els governs kosovar, serbi, l'OTAN i la UE) entorn l'accessió de Kosova a una independència supervisada, tal i com va proposar el passat 4 d'abril, el report elaborat pel finès Martii Ahtisaari.

Aquesta visita té lloc paral.lelament als intents d'ambdós governs (el kosovar i el serbi) d'influenciar els legisladors nordamericans a través de la contractactió de lobbistes, i també, com no podia ser altrament, a través de la campanya en la xarxa. Així, diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò de la batalla a cara de gos que està tenint lloc entre dos webs amb dissenys idèntics, però amb continguts del tot oposats (probablement un sigui una resposta de l'altre). Es tracta de la pro-independentista savekosova.org i l'anti-independentista savekosovo.org. La comparació entre ambdues és prou interessant perquè ens indica quins són els elements que es pretenen destacar per atraure el suport dels legisladors americans. Fixem-nos en les captures següents:










En aquesta primera comparativa, veiem com els kosovars centren el seu missatge en la figura del President Clinton i en el drama humà dels desplaçats. No cal dir que pels albanokosovars, Clinton és considerat un heroi, perquè va ser qui va ordenar la intervenció militar a Kosovo i en va expulsar l'exèrcit, la policia i les milícies sèrbies. Per contra, la propaganda sèrbia juga amb les fotos de la destrucció d'esglésies i ciutats i crida a no ajudar a crear un altre estat malfactor (rogue state), que és una denominació que els Estats Units empren per referir-se a aquells estats que, segons el seu punt de vist, òbviament, amenacen la pau mundial.

A continuació trobem aquestes dues crides directes a pressionar el President Bush i el Congrés, en un sentit o en un altre.










En les quatre captures següents, cada bàndol juga les seves cartes. En la primera línia, la contraposició és clara entre dos dolents molt dolents (Milosevic, pels independentistes i els Talibans, pels serbis) i entre dos futuribles: Kostunica com a futur dictador, i l'hipotètic establiment d'un estat talibà en un Kosovo independent.









En la segona renglera, els kosovars alerten del perill de reforçar Rússia, a través de la seva aliança tradicional amb Sèrbia, mentre que les contraris reincideixen en la qüestió de l'estat malfactor.





Conscients, ambdós bàndols de la importància de la religió en la política nord-americana, també "mobilitzen" les seves cartes en aquest sentit i es fan ressò del suport dels bisbes respectius a una causa o a l'altra.





Finalment, cada opció emfasitza els episodis de terror o de por protagonitzats, segons el seu punt de vista per l'enemic. Així, els albanokosovars destaquen el període de terror serbi durant els anys de descomposició de l'antiga Iugoslàvia, mentre que els serbis fan referència a la por patida per la minoria sèrbia a Kosovo des d'abans de la intervenció aliada fins al 2005.

En definitiva, una mostra de com la xarxa es converteix en una trinxera on es trasllada la lluita política off line.

Etiquetes de comentaris: , ,

A la blogosfera no hi ha ordenances de cinisme, Sr. Bassas

Jo a aquesta patuleia dels cristians pel socialisme no els trago, perquè sempre he considerat que són gent molt covarda. Es pot ser socialista, encara que no se n'exerceixi, i es pot ser catòlic, encara que tampoc se n'exerceixi. És legítim ser una cosa o l'altra, però no les dues alhora. Des del meu particular punt de vista, i sobretot, des de la concepció que jo tinc del que és una cosa i del que és una altra, són incompatibles. Com l'aigua i l'oli. Per això sempre he considerat que tots aquests moviments pretesament de base que combinen aquests dos plantejaments, estan formats per individus, en la seva major part, covards, que van pel món com equilibristes que tenen una doble xarxa. Si cauen pel cantó esquerra, doncs una xarxa els salva, si cauen pel cantó dret, una altra xarxa els salva. Cap problema, doncs.

El problema, però, d'aquesta genteta és que aquesta (aparent) seguretat psicològica els dota d'un profund dogmatisme ideològic. Es creuen el centre del món, es creuen imprescindibles, assumeixen una actitud política de croat, de missioner, d'inquisidor, en lluita permanent contra l'infidel, contra el bàrbar... contra el salvatge. Quan un individu d'aquesta mena toca cuixa, i sempre la toquen, perquè no tocar-la els ocasionaria un desequilibri emocional irreversible, es converteixen en autèntics martillos de herejes i es llancen amb cos i ànima (mai millor dit) a la destrucció total i completa de l'enemic -que no adversari.

Aquesta reflexió ve a tomb arran d'un cas de manual que reprodueix aquest esquema. Cosa no del tot difícil atès que aquests neo-inquisidors no poden viure si no tenen un manual que els instrueix en la seva actuació quotidiana. Em refereixo no a en Mossèn Bassas de Catalunya Ràdio, sino a en Ramon Bassas de Mataró, el comissari polític del PSC a la capital del Maresme, i ben probablement de tota la comarca. Es tracta del típic xaval catòlic i d'esquerres, que a mi tan em rebota. He de dir que no el conec personalment, però alguns companys me n'han parlat, i no me n'han dit precisament floretes. He llegit el seu bloc, i no cal dir que quan ja portes dos o tres posts llegits no cal continuar més, ja el tens apamat i saps del cert que la possibilitat que et sorprengui és zero.

Bé, doncs el tal Bassas, em diuen, com no podia ser altrament, s'ha erigit en el gran inquisidor de l'ordenança del cinisme a Mataró i està massacrant la dissidència política amb multes estratosfèriques i amb un assetjament policial sense precedents contra l'independentisme combatiu i, en general, contra els moviments alternatius. I això amb el vist-i-plau d'ERC, que ja té delicte! Per sort encara a la blogosfera no són aplicables les ordenances de cinsme, perquè altrament, ja saltaria el Bassas de torn per intentar coartar la llibertat d'expressió. L'objectiu d'aquesta pressió sistemàtica és acoquinar, silenciar, atemorir, posar contra la paret els moviments de protesta i de crítica. Les multes que s'han imposat -que arriben als milers d'euros, així com els abusos d'autoritat per part de la Policia Local, intenten desactivar qualsevol alternativa de poder popular.

El cert és el modus operandi d'aquesta genteta és més vell que l'anar a peu. Es tracta de ser fort amb el dèbil i dèbil amb el fort. És a dir, que de la mateixa manera que es pretén ofegar la dissidència política, i de forma molt especial, no cal dubtar-ho, l'indepenentisme combatiu, de l'altra hi ha una submissió total a les directrius de les grans corporacions, sobretot immobiliàries, especulatives i comercials (El Corte Inglés, per exemple).

En el fons, no tinc cap dubte que davant la façana de duresa, hi ha una por cerval a l'ascens del moviment popular i democràtic. La seva duresa és signe de la seva feblesa. Per això, l'únic que ens ha d'importar és que les amenaces i els assetjaments no portin els sectors combatius a deixar-ho córrer i abandonar el camp de batalla. Cal anar-hi, anar-hi i anar-hi. Fins que derrotem tots els Bassas que es fan i es desfan. Que els derrotarem.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 23 d’abril de 2007

25 Propostes per al 25 d'abril
per Criteri

Coincidint amb el 300 aniversari de la Batalla d’Almansa, Criteri proposa 25 accions per commemorar el 25 d’abril. Després de la fragmentació nacional que va significar el Tractat dels Pirineus el 1659, la pèrdua de les llibertats té com a data d’arrancada el 1707 amb la malaurada Batalla d’Almansa, sense la qual no hi hauria hagut un 11 de setembre de 1714, ni un 11 de juliol de 1715. Tot plegat va desembocar el 1716 amb la publicació i aplicació dels Decrets de Nova Planta.

Destacant la convocatòria del 5 de maig d’enguany a València us animem a difondre de les propostes que fem a continuació.

1. Penjar la Senyera o l'E
stelada al balcó. Cal commemorar les dates assenyalades fent-nos visibles a tot el país.

2. Assistir a la mobilització del 5 de maig "1707-2007: Ja n'hi ha prou".
Més informació a http://www.acpv.net

3. Llegir alguns dels darrers llibres amb la batalla d'Almansa de rerefons (Basset: mite i realitat de Josep l. Cervera; Almansa 1707 de Joan-Franc
esc Mira o Vent d'Almansa de Josep Franco).

4. Escoltar el CD d'Al Tall "Quan el mal ve d'Almansa" que recorda l'època de la batalla d'Almansa.

5. Veure el documental "Ja en tenim prou" que denúncia la política del PP al País Valencià.




6. Fer-se soci d'Acció Cultural del País Valencià o d'Escola Valenciana.

7. Participar en la campanya "Ací estem", per tal de fer visible que 300 anys després, continuem vius. Més informació: http://blocs.mesvilaweb.cat/aciestem

8. Tastar begudes com l'aigua de València, el burret o la mentireta. El sud és una terra de begudes refrescants i originals.

9. Apagar Canal 9 del vostre televisor, per dir prou a la me
ntida i la manipulació.

10. Resseguir "Antiblavers.info". Una bona manera de conèixer un intent vergonyós de manipulació de la història.

11. Protestar per la intenció del PP de tancar els repetidors de TV3 al sud. Afegeix-te a la campanya de Criteri.

12. Llegir alguns dels magnífics llibres de Joan Fuster com Nosaltres els valencians, Contra el nacionalisme espanyol o els Aforismes.

13. Recordar figures com Enric Valor, Carles Salvador o Vicent Andrés Estellés, bo i llegint-ne la poesia, els reculls de rondalles i la seva obra en general.

14. Regalar a un menut l'auca d'Escola Valenciana "1707-2007: el futur és nostre".

15. Subscriure's a la revista "El Temps", "l'Espill" o "Afers". Info a: http://www.eltemps.net

16. Visitar l'Octubre-Centre de Cultura Contemporània o bé qualsevol Casal Jaume I del país.

17. Escoltar les cançons de Miquel Gil, Feliu Ventura, Ovidi Montllor o Raimon.

18. Assistir a un concert d'Obrint Pas, la Gossa Sorda o qualsevol altre grup jove del sud, que pugen amb molta força.

19. Escoltar una obra de Carles Santos.

20. Conèixer la tasca de l'Institut d'Economia Ignasi Vilallonga o la Institució Joan Fuster.

21. Llegint el llibre Viatge a les entranyes de la llengua d'Eugeni Casanova parant especial atenció a la situació descrita sobre el sud del país.

22. Descobrir la novel·la fantàstica d'aventures de Jaume Fuster El Jardí de les palmeres que forma part d'una trilogia que no té res a envejar als "best sellers" més actuals.

23. Aprendre i ensenyar a la canalla les cançons del "Tio Canya" i "El cant dels maulets" d'Al Tall.

24. Afegir, a la signatura dels correus electrònics que enviem, la llegenda "Sense un 25 d'abril no hi hauria un 11 de setembre".

25. Enviar aquestes propostes a un amic per correu electrònic.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

diumenge, 22 d’abril de 2007

LA CARA I LA CREU

Felicitats, Bernat
En aquest post parlo d'una notícia bona i una de no tan bona. Per variar, començo per la bona. Vull felicitar l'eurodiputat Bernat Joan arran del seu nomenament com a Secretari General de l'Aliança Lliure Europea (ALE), l'eurogrup parlamentari que aplega els partits independentistes a Estrasbrug. En Bernat és un dels polítics en els que tinc més esperances, i voldria aprofitar l'avinentesa per suggerir-li que impulsi una Declaració de Brussel.les, en virtut de la qual, els partits independentistes europeus es comprometin a ajudar-se mútuament per tal que les respectives nacions assoleixin la independència. Seria quelcom molt important. Si a més a més, l'SNP guanya les eleccions a Escòcia, i es convoca un referèndum d'autodeterminació, llavors a en Bernat se li girarà molta feina.

L'ombra de Rato a l'Aran
La notícia dolenta, però tanmateix interessant, pel que pot significar de predictiva d'un futur no gaire llunyà, és la de l'absorció del partit aranès Unió Democràtica d'Aran (UDA), liderada per l'històric Josep Calbetó, pel Partido Popular ecspanyol. Val a dir que fa nou anys aproximadament que eren cul-i-merda, i ara ja només són una cosa... merda, naturalment. Al respecte ja vaig escriure fa temps en un altre post que en tot aquest tinglado qui es troba al darrere és la família Rato, i principalment, l'actual president del FMI, Rodrigo Rato. Una família multimilionària que està estenent els seus tentacles arreu de la vall, amb la pretensió de convertir-se, si és que ja no ho són, en uns autèntics cacis. D'aquesta manera, els Rato serien la versió pirineu-atlàntica de l'Abel Matutes a Eivissa. No és debades que l'ecspanyolització de l'Aran cada cop és més important. Cal estar amatent i alerta.

La veritat és que aquesta absorció ja anuncia la propera absorció del partit català que inicialment era l'interlocutor natural de l'UDA, que no és altre que Unió Democràtica de Catalunya (UDC)...això si no hi posen remei els sectors patriotes que lluiten contra en Duran Lleida en unes condicions duríssimes. I després d'UDC, qui?

Per cert, que l'alter ego de la família Rato a l'altra cara del Pirineu sembla ser la família del conseller d'agricultura sociata, al qual algun bloc la rebatejada, de forma prou ingeniosa, com el Zapalana del Pirineus. I és que no hi ha un pam de net.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

dissabte, 21 d’abril de 2007

REVISTES QUE M'HAN IMPACTAT

Fa unes tres setmanes vaig escapar-me a l'Illa Diagonal. Al quiosc de premsa que hi ha a l'entrada de la FNAC em va cridar l'atenció la portada de la revista Vanity Fair, on apareixia en Toni Soprano (l'actor James Gandolfini) agafant per la cintura una xati. Com que tot el que tracta dels Soprano m'interessa (veure aquí, aquí i aquí), doncs vaig decidir comprar-la (més de 7 euros!). Tanmateix, des de que la tinc no ha passat un dia que no he llegit algun article sencer o en part. Val a dir que n'hi ha de llarguíssims. Però tots ells prou interessants: a banda de l'article dedicat als Sopranos, en ocasió de l'inici de l'emissió al canal HBO de la que sembla que serà la darrera temporada de la sèrie (86 episodis en total), he trobat tot un seguit d'articles altament interessants. Un sobre l'espia Litvinenko, emmetzinat suposadament per ordre de Putin o dels serveis secrets russos; un altre sobre els generals americans retirats crítics amb la Guerra d'Iraq; un tercer sobre els veterans alts càrrecs de les successives administracions nordamericanes, des de Truman; un sobre el Kurdistan autònom al nord de l'Iraq; i entre d'altres, tot un reportatge sencer sobre l'Illa d'Eivissa i la seva degradació a mans del cacic local, Abel Matutes. Com podeu veure, tot un seguit de temes prou interessants, i me'n deixo algun. Però al marge del contingut, el que em crida l'atenció és la qualitat de la publicació i l'enorme pes que té la publicitat, bàsicament amb fotos de ties espaterrants, cotxes i alguna cosa més. Sembla que sigui bàsicament una revista de publicitat amb articles entremig. De totes maneres, transmet una sensació de riquesa, de benestar, que fins i tot t'acaba xuclant i et fa sentir com si tot plegat ho tens a l'abast de la mà.

La veritat és que aquesta sensació de poder ja me l'havien transmesa altres revistes americanes prou conegudes. Per exemple, fa uns deu anys, em vaig enganxar, durant una temporada, a la revista George, que duia per subtítol "Not Just Politics as Usual". Va ser una revista impulsada fins a la seva tràgica i estúpida mort, per John John Kennedy, el fill de JFK. Es tractava d'una revista evidentment de política però en en embolcall de paper couché i amb una tirada publicitària idèntica a la que he esmentat a Vanity Fair. No sé si m'erro, però em sembla que precisament el que pretenia George és fer-li la competència. Objectiu que, no cal dir-ho, no se'n va ensortir.

Més o menys a la mateixa època, una altra revista em va cridar molt l'atenció, i em continua cridant. Em refereixo a Wired. És una publicació mundialment coneguda per ser la representant de la cibercultura més consumista, basada en els gadgets i en l'estil de vida de Silicon Valley. La veritat és que de Wired n'he tret articles molt interessants que he fet servir a les meves classes. Particularment em van interessar la sèrie sobre la New Economy. la classificació del Wired40, o els articles de la columna Netizen. Fins i tot vaig estar a punt de fer un article arran del seu 1oè aniversari, però finalment, ho vaig deixar córrer. De totes maneres, potser sí que acabaré fent alguna cosa al respecte. Aquí la publicitat se centra més en els temes de consum electrònics i informàtics, els mòbils i... els cotxes.

En definitiva, tres revistes que m'han impactat i que quan les compares amb les pretensioses revistes ecspanyoles, et fas un tip de riure pensant en com són d'imbècils i poca-penes els ecspanyols.

Etiquetes de comentaris: , ,

divendres, 20 d’abril de 2007

DOCUMENTAL SOBRE L'11-S INTERESSANT



Etiquetes de comentaris:

dijous, 19 d’abril de 2007

MAD WORLD

La política a l'oasi s'està convertint en un escenari pitjor que el QUE apareix al postapocalíptic Gears of War, una autèntic blockbuster dels jocs digitals. Vegem-ne alguns detalls.

Plega en Mas?
Una de les crítiques, remarques o observacions que sempre he rebut des de que vaig començar aquest bloc és que més que penjar informació, penjo opinió, la qual pot ser compartida més o menys pels lectors, però que no va gaire més enllà, donada que la meva capacitat d'influència social és més aviat limitada, per no dir escassa. Jo responc a aquestes observacions dient que escric perquè sempre m'ha agradat escriure i perquè així m'estalvio el psiquiatre. I que ningú és obligat a llegir aquest modest bloc... si més no de moment.

Però avui sí que puc pressumir de tenir teca d'aquella que publiquen dia sí i dia també els confidencials que tant èxit tenen. El meu confident, que de forma poc original, anomenaré Deepthroat, m'assegura que l'Artur Mas, el traidor de la Moncloa, està a un pèl de deixar-ho córrer tot, és a dir, de plegar definitivament. Probablement els fets s'acceleraran si els resultats a les eleccions locals són dolents. Aquesta informació lliga amb d'altres que asseguren que és un home trencat, que amb prou feines pot mantenir-se dret.

No és pas casualitat que en els darrers quinze dies, el seu enemic directe, que no és altre que en Duran i Lleida, per descomptat, es multiplica mediàticament, aprofitant la presentació del seu nou llibre on es declara ecspanyol hasta las cachas. Els zombies roquistes surten dels seus sarcòfags i s'agenollen davant seu, tot retent-li homenatges, en una sonora bufetada a la galta d'en Mas. Sembla més que evident que la tribu roquista s'està reorganitzant per portar a terme una carnisseria amb l'afeblit sector sobiranista de CDC, incloent-hi, la famiglia. El seu objectiu, però és guanyar temps fins que el seu príncep blau, és a dir, en Lluís Recoder, es deixi de romanços, i passi de la política local (Sant Cugat) a la política nacional. El pla seria el següent: un cop torni a guanyar l'alcaldia, aplicaria el mètode sociata de dimitir d'aquí a un any o, màxim, dos, per tal de presentar-se com a candidat de CiU a les eleccions del 2010, si és que no s'avancen abans. Amb aquest nen maco al capdavant, s'haurien acabat totes les veleïtats autodeterministes que darrerament han tret el morro a CDC i que han fet sonar les alarmes en l'establishment... i els roquistes podrien tornar a dedicar-se a matxacar de nou en Duran i Lleida.

De sociates a C's, una sangonera
Però encara hi ha més, en aquest oasi fora de control. Una de les dinàmiques que més s'intenten amagar, però que amb prou feines s'aconsegueix, és la de silenciar l'autèntica sangonera que estan patint els sociates en benefici dels C's. Al Baix Llobregat, si més no, sembla no tenir deturad
or. I és que la diferència ideològica entre uns i altres és nul.la. Només faltava el cas canari, on els sociates han afusellat el programa electoral dels C's per acabar-ho d'adobar. No m'estranyaria que tard o d'hora, el principal enemic d'en Montilla dins la seva quadra, que no és altre que en Corbacho, acabi passant-se amb armes i bagatges, als C's, sempre i quan tingui assegurat que no perdrà la menjadora i que passarà a ser l'amo del corral ciutadà. M'hi jugo un pèsol.

Els altres també reparteixen
La situació no és pas millor en les altres dues cases. A can ERC, Deepthroat m'informa que en Puigcercós somnia dia i net en arrencar-li la pell a tires a en Carod, i que la tensió va en augment, sobretot de cara a la candidatura presidencial del 2010, sobretot perquè hi ha un tercer en discòrdia, en Joan Carretero, naturalment. En Carallot té molt clar que si ha de plegar de cara al 2010, vol portar-se a la tomba en Putxi. I aquest no sap ben bé quin moment triar per carregar-se aquell, i a més derrotar l'exalcalde de Puigcerdà. Realment té una situació molt complicada.

Per la seva banda, els palanganeros majors, viuen en un estat de guerra permanent. La responsabilitat policial de l'amic Xoan li està passant factura, i la major part de moviments socials i alternatius decents, s'estan allunyant d'IC cames ajudeu-me. Només els quedarà la pijeria frívola de Gràcia, per votar-los, sí aquells que guanyen més de 100.000 euros l'any. I algun activista catòlic, tipus cristians pel socialisme, per fer el sòmines. Els PSUC-Viu, ja han cardat el camp. Les relacions amb EUA, no són pas bones, i també es registren fuites cap als C's, per la qual cosa, la situació no els permet ser gaire optimistes.

En definitiva, estem davant d'un món completament boig! A Mad World, com el de la banda sonora del tràiler de Gears of War. Farà un pet com un aglà? Esperem que sí.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

PROBLEMES TÈCNICS (o no...)

Fa dos dies que el bloc registra alguns problemes tècnics i no acaba d'anar bé. Potser es deu a errors meus a l'hora d'incorporar nous elements en la plantilla del bloc, no ho descarto. Com podeu veure, he afegit diversos you tubes amb fragments de pel.lícules o sèries que a mi m'agraden, tals com The Big Lebowski, The Sopranos, The Shield, properament també afegiré alguna d'en Tarantino i per descomptat la que és considerat el tall sonor més clàssic de la història del cinema ... a veure si hi ha algun espavilat que el coneix (segur que sí).

A hores d'ara he comprovat que si utilitzeu l'Explorer, no podeu accedir a signar la petició sobre el referèndum d'autodeterminació. I si utilitzeu el Safari, la columna de l'esquerra, queda tallada després del you tube sobre Els Sopranos. En canvi, no hi ha cap problema si s'utilitza el Firefox o l'Opera si bé aquest últim sembla ser que descarrega molt lent.


dimarts, 17 d’abril de 2007

ENTRE EL TERRORISME ECSPANYOL I LA POLICIA POLÍTICA D'EN SAURA...

El terrorisme ecspanyol ha tornat a colpejar. Aquest cop a Sabadell. El modus operandi és el de sempre. Més vell que l'anar a peu. Convenientment camuflat en una suposada picabaralla, agents ecspanyols disfressats d'skins o skins a sou d'agents ecspanyols -l'ordre dels factors no altera el resultat- han atacat un membre de la CAJEI, per l'esquena i l'han apunyalat. Per descomptat, cap detenció. Faltaria plus. Ja som prou grandets per saber que aquests episodis no passen a la babalà. Hi ha una conjuntura que els fa propicis.

Els ecspanyols maten o ho intenten sempre de forma subtil. No fos cas que se'ls anés de les mans i encara haguessin de retre comptes... sobretot a escala europea -a escala ecspanyola, mai, els condecoren i els ascendeixen. Tot plegat massa vist. Ja he dit altres vegades que cal plantar cara al terrorisme ecspanyol, desemmascarar-lo, denunciar-lo i en darrer terme, esclafar-lo. Ho farem? O alguns -no pas jo- continuareu empassant-vos les intoxicacions policials? La temporada s'ha obert. Mira, un senglar de color taronja! PIM PAM PUM!


Tornen els vells temps
La policia d'en Saura i de CC.OO., deté anarquistes i ara també incauta cartells amb l'eslògan "CATALONIA IS NOT SPAIN". Tornen els vells temps, oi camarades? Quan liquidàveu cenetistes, separatistes i revolucionaris heterodoxos (on és l'Andreu Nin? i no em contesteu a Roma o a Berlín, perquè sé del cert que no és veritat, que ja us conec). Ja trempeu força? Camí de l'STASI, doncs, no? Amb comissaris nous de trinca, ara ja en teniu 9, tots polidets i arregladets, amb la clenxa ben marcada. Òspita, m'oblidava que un d'ells ja l'heu depurat. El primer... Si seguiu amb la mitjana staliniana, d'aquí poc només en quedaran tres o quatre. O dos. Seran per casualitat... els procedents dels nazis ecspanyols? I després parlen de coincidències, tu...

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, 15 d’abril de 2007

Jaume Martínez Vendrell, en homenatge

Ahir vaig assistir a l'homenatge que es va retre al patriota Jaume Martínez Vendrell, a la Colònia Güell, on va néixer, l'any 1915. Malgrat que la convocatòria anunciava una Homenatge Nacional, l'acte va ser més aviat modest, íntim, això sí. Plovisquejava i això donava al verd dels prats que envolten la Colònia, un to més intens. Em va alegrar molt retrobar-me amb en Xavier Barberà, després de prop de dotze o tretze anys, pel cap baix, de la nostra darrera xerrada. També hi havia en Robert Surroca, familiars d'assassinats pel franquisme i altres coneguts i saludats. L'acte va consistir en uns breus discursos i en el descobriment de la placa amb el nom de l'homenatjat que ara també tindrà un carrer propi. Després, com és de rigor, el cant del nostre himne nacional.

A banda de l'homenatge a en Jaume, també es feren altres homenatges en diferents indrets de la Colònia a altres personalitats que hi nasqueren i que foren represaliats pel franquisme: un mestre d'escola i el sindicalista Isidre Grané Castaneda (1889-1939), membre de la CNT, trentista, participant activament en la col.lectivització de la Colònia, el 1936. A les darreries del 1939, els franquistes el van assassinar al Camp de la Bota.

Tornant al Jaume. És evident que la seva rellevància històrica hauria de comportar un acte molt més solemne que el que va tenir lloc ahir, que això no obstant va ser d'una gran dignitat. En Jaume va ser un home d'acció i en qualsevol lloc del món on idees com llibertat i independència són preuades, tindria el seu nom no en la seva població d'origen, sinó en totes les ciutats i pobles. I per descomptat, a la Capital Nacional. Però tots sabem el pa que s'hi dóna en aquest país nostre.

En Jaume va ser membre de la nostra "Gran Generació", tal i com diuen els americans als seus. La generació que va fer la guerra de jove, va lluitar contra el franquisme d'adulta i va ser ignorada pels postfranquistes, de vella. Més encara, en Jaume va fer de pont entre el separatisme dels anys vint i trenta, el Front Nacional de Catalunya entre els anys quaranta i seixanta, i l'independentisme contemporani dels anys setanta i vuitanta. Hi ha res més que es pugui fer? Hauria de ser, de fet ho és, un Pare de la Pàtria.

Però tots sabem com va acabar. Li van prometre, els sociates, en els darrers anys de la seva vida, si tornava no seria empresonat. En Joan Raventós, ni més ni menys, si no m'erro, va donar la paraula que a una persona de més de setanta anys no se l'empresona. En Jaume va tornar... i el van empresonar. Aquest és el valor de la paraula d'un sociata... zero. I encara n'hi ha que se la creuen.

Però deixem al marge els aspectes sòrdids de la política de la submissió. En Jaume no s'ho mereix. I parlem del seu llibre de memòries. Fonamental. Centrat en els anys 1939-46, és a dir, en els que van de la fi de la guerra a la seva caiguda com a dirigent de la secció militar del FNC. Una part clau, però, encara cal saber-ne molt més. Cal una biografia exhaustiva, rigorosa. En ella caldria incidir en l'enorme importància que l'actuació d'en Jaume i dels seus col.laboradors més joves van tenir durant els anys de plom de la transició, concretament, el 1977 i el 1978, i que la historiografia frontpopulista, hegemonitzada pel PSUC, ha intentat amagar de totes totes. Al respecte hi tornaré en un post proper.

Jaume Martínez Vendrell, una Vida per Catalunya. En homenatge.

Etiquetes de comentaris: , , ,

Demà no és avui... però quin morro!

Tot just abans d'anar a dormir, són les 4.45 i llegeixo l'edició electrònica de l'AVUI que com sempre arriba puntual a les 4.04. De seguida em crida l'atenció l'article d'en Carod-Rovira. El llegeixo. Res de novedós, pura submissió política, moral i psicològica a l'amo Don José. Ja ho he repetit tantes vegades que em cansa. Hem de ser bon minyons, com els escoltes, sempre jurar obediència al cap i ascendireu en la jerarquia... Cap novetat. Però llavors arribo al penúltim paràgraf i llegeixo que

"(L'opció sobiranista -que ell representa) A més, sovint compta amb la fuetejada hipercrítica, desesperançada i a cops autodestructiva, d'algunes veus escarxofades còmodament en la privilegiada torre d'ivori de la puresa nacional, impartint doctrina urbi et orbe, però al·lèrgiques a baixar al carrer, arromangar-se i implicar-se en la quotidianitat dolorosa de l'administració de propostes concretes"

Però quin morro! "Baixar al carrer", "arromangar-se", "implicar-se en la quotidianitat DOLOROSA de l'administració de propostes concretes". Anem a pams.

"Baixar al carrer", suposo que això és broma. Més aviat han pujat a la moqueta, al cotxe oficial, i vés a saber si a la secretària -o al secretari. O la periodista -o el periodista.

"Arromangar-se" què, les mànigues de la camisa del trajo que costa no sé quants euros? Au home, l'únic que s'arremanga és probablement la cremallera.

"Implicar-se en la quotidianitat DOLOROSA de l'administració de propostes concretes", aquesta és la millor de totes. És tan dolorós implicar-se en l'administració de propostes concretes quan es cobra 143.847,39 EUROS, això sí, brut i anyal. Jo ja comprenc que el dolor és intensíssim, i l'interès per les coses concretes, màxim.

Però... ens prenen per imbècils?

Ara, més que mai, BOICOT A CiU i ERC, per IDIOTES.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dissabte, 14 d’abril de 2007

SOBRE LA SOBIRANIA DEL QUEBEC

Tot i que ja he fet l'anàlisi corresponent sobre les eleccions al Quebec del passat dia 26 de març (veure 1 i 2), és el moment d'aprofundir-hi una mica més. Passades unes poques setmanes, els sobiranistes quebequesos ja han superat l'ensurt del resultat que, diguem-ho ja sense amagar-ho, no van ser els que s'esperaven. De fora estant, els voltors o taurons als quals ja m'hi vaig referir en el seu moment, no han trigat a treure pit i donar per mort i enterrat, per enèssima vegada, el sobiranisme quebequès. Mal que els pesi, aquest té una mala salut de ferro.

Recordo que els resultats de les eleccions van ser els següents: el Partit Liberal del Quebec, federalista, va obtenir 48 escons i el 33.08% dels vots; l'Acció Democràtica del Quebec, autonomista, 41 i 30,80%, respectivament. Finalment, el sobiranista Partit Quebequès, 36 escons i el 28,33%. Malgrat no obtenir representació parlamentària, atès el sistema electoral majoritari, vigent al Quebec, dues altres forces polítiques van obtenir uns resultats rellevants. El Partit Verd del Quebec (3,89%) i Quebec Solidari (3,65%).

Els dos fets rellevants que es deriven d'aquests resultats són els següents. El primer, és que hi haurà un govern minoritari del PLQ, fet que no es donava a l'Assemblea Nacional del Quebec, des del 1878. Cal tenir en compte que no hi ha tradició de fer coalicions parlamentàries, si més no fins al moment. Aquest fet augura que molt probablement, la nova legislatura serà de curta durada, entre 18 i 24 mesos, aproximadament. Aviat, doncs, hi haurà noves eleccions.

El segon fet rellevant, és que el PQ ha passat de ser l'Oposició Oficial, és a dir el primer partit de l'Oposició, això és, l'alternativa al govern, a ser el segon partit de l'oposició en benefici de l'ADQ. De fet, el PQ ha obtingut uns resultats francament decebedors, i segurament això portarà a una reflexió en profunditat per tal de corregir els errors que sens dubte s'han comès.

Ara bé, es pot deduir del fracàs del PQ, la desaparició del sobiranisme quebequès? No, rotundament no, mal que els pesi als nostres enemics unionistes ecspanyolistes. I això per diversos motius que intentaré concretar sense allargar-me massa.

En primer lloc, les enquestes assenyalen que el suport a la sobirania, sempre ha estat superior al suport al PQ, la qual cosa vol dir, que hi ha una part significativa de sobiranistes que no voten el PQ.

En segon lloc, el creixement de vots de les dues opcions extraparlamentàries abans esmentades, el PVQ i QS, és en gran mesura un vot pro-sobiranista, però que considera que el PQ o no és prou ecologista o que no és prou d'esquerres. Són votants que mai haurien votat els altres dues formacions (PLQ o ADQ) és a dir, doncs, són vots que ha perdut el PQ per ser massa moderat. Si, ni que fos una part dels 300.000 vots que en conjunt han anat a aquestes formacions extraparlamentàries, haguessin anat al PQ, aquest hauria mantingut com a mínim la seva condició de primer partit de l'Oposició o fins i tot, hauria pogut guanyar els comicis, atès que s'hauria imposat en determinades circumscripcions que finalment han anat a mans de l'ADQ. Recordo que el PLQ, respecte les eleccions del 2003, ha perdut 450.000 vots, mentre que el PQ, n'ha perdut poc més de 100.000.

Tres. L'ADQ ha rebut una part important de vot sobiranista que ha fet el salt al PQ. Es tracta, sobretot, d'un vot de sectors de classe mitja de les ciutats petites i mitjanes de fora de l'entorn metropolità (el Gran Montreal), incloent-hi la capital, Ciutat de Quebec. Aquests votants sobiranistes, per una banda, se'ls pot titllar de ser socialment més tradicionals que el votant pequista de l'entorn metropolità, i que potser no han valorat positivament el candidat a Primer Ministre. Però són votants que molt probablement mai haurien votat un partit federalista. En aquest sentit, penso que no està de més recordar que l'ADQ va donar suport al Sí en el referèndum del 1995, i només per aquest fet, segur que un sobiranista moderat no li repugna votar-lo si considera que el PQ va massa enllà en determinats plantejaments socials.

De fet, podem haver assistit a la consolidació d'un nou espai polític fins ara orfe al Quebec. L'espai sobiranista-autonomista de centre dreta, que seria la rèplica del l'espai sobiranista de centre esquerra que representa el PQ. Així, possiblement la consolidació de l'ADQ donarà una veu electoral als sobiranistes de dretes, que fins ara es limitaven a organitzar-se en grupuscles curiosos, per dir-ho d'alguna manera (monàrquics, ultracatòlics, etc.), i que no sent mai votants del PQ, sí que segurament van votar per la sobirania el 1995. D'aquesta manera, el PQ perdria el monopoli del sobiranisme, i aquest es convertiria en un espai més plural, però també enormement majoritari en el conjunt de la societat quebequesa. Amb les dades de les eleccions, es pot concloure que quatre de les cinc formacions més votades (ADQ, PQ, PVQ, QS) són sobiranistes en major o menor mesura. És a dir, el 66,67% dels vots vàlids, pel cap alt, han anat a opcions d'aquest àmbit.

És cert que l'ADQ ha emfasitzat el seu autonomisme i la seva negativa a convocar de forma immediata un referèndum d'autodeterminació. Dues coses. En primer lloc, l'autonomisme de l'ADQ està a anys llum de qualsevol semblança a l'autonomisme de pa sucat amb oli de casa nostra. Es tracta d'una relació d'igual a igual Canadà-Quebec, on no es vol ni sentir a parlar de cap mena de cafè per a tothom. I per altra banda, no hi ha cap negativa a l'autodeterminació, sino que es planteja a deu o quinze anys vista. Un termini que es pot considerar insuportable pels sobiranistes de pedra picada, però que sens dubte, si el PQ abans aconseguís convocar un tercer referèndum, segurament molts votants adequistes, i fins i tot el propi partit, com ja va fer el 1995, donaria suport a la sobirania. És especialment significatiu que el Canadà anglès no ha fet repicar campanes per la derrota pequista i l'èxit adequista. Com que s'hi juguen la pell, i no són ignorants, saben que probablement ara ho tenen més fotut que abans de les eleccions. En canvi, els ecspanyols, orgullosos de la seva ignorància, no fan més que riure pels descosits i dir que això s'acaba.

En definitiva, el resultat pequista, segurament farà que dins del partit creixin les opcions partidàries d'abandonar l'estratègia etapista o referendària per accedir a la sobirania i s'imposi l'estratègia de l'elecció sobre la sobirania, és a dir, aquella que contempla que el PQ proclamarà la sobirania des del mateix moment que guanyi una elecció parlamentària, sense necessitat de subordinar aquesta decisió a un referèndum. Ben mirat, es tracta d'un retorn a l'estratègia originària del PQ, vigent entre el 1968 i el 1972.

Aquest malalt amb una mala salut de ferro, doncs, al qual més d'un li ha cantat les absoltes i fins i tot l'ha pretès enterrar tant sí com no, encara donarà molta guerra. I fins i tot, n'estem segurs, la guanyarà.

Etiquetes de comentaris: , , ,