dilluns, 29 d’octubre de 2007

NOVA ENQUESTA: QUIN FUTUR PER EN CAROD-ROVIRA?

Després de l'enorme plantufada que va rebre de la militància participant en la Conferència Nacional, quin és el futur institucional d'en Carod-Rovira? Es proposen les següents alternatives:

a) Senador pel PSOE: aquesta serà la deriva lògica del procés de liquidació que està portant a terme, en la línia de repetir l'operació EE (Euskadiko Ezkerra). Qui diu senador, diu també eurodiputat o qualsevol altre càrrec pertanyent al cementiri d'elefants, on els sociates tenen milers de nínxols reservats.

b) Tertulià de Tele 5: aquí podria fer una feina de voluntariat a les cadenes amb baixa audiència, atès que repetint el seu show "Yo no me llamo José Luís" podria aconseguir que remuntessin el share.

c) Gran Cap de Colla del Moviment Casteller Unificat: en el cas que es produís una unificació del moviment casteller, se'l podria nomenar Gran Cap de Colla i podria viatjar com a part de la delegació oficial a la Mostra de Venècia.

d) Ambaixador a Portugal: donats els seus dots lusoparlants el podríem nomenar ambaixador a Portugal o millor, al territori lusoparlant situat més a les antípodes (Macau, per exemple)

La decisió és vostra. S'accepten propostes alternatives. Aquesta enquesta estarà penjada al bloc fins a l'30/11/2007.

Etiquetes de comentaris: ,

BEATIFIQUEM-LOS, SI US PLAU

Aquesta nit no he pogut dormir. A quarts de quatre m'he llevat del llit i he baixat a l'estudi. Acabava de tenir un somni que m'inquietava. Unes paraules em rebotaven al cap: "Beatifiquem-los, beatifiquem-los, beatifiquem-los!" i llavors veia una filera on podia reconèixer en Josep Maria A., l'Àngel A., en Marià R, l'Eduard Z., en Josep B., en Frederic M., l'Aleix V., en Daniel S., en Francesc C. i l'Albert R. Tots estaven de genolls, i les seves cares lluien de felicitat. Els crits eren eixordidors "Beatifiquem-los, beatifiquem-los, beatifiquem-los!". De sobte jo crido als meus homes, "Recordeu que el procés de beatificació només és vàlid si ens perdonen, si no, no". El miro i ell em mira. "2040?" em demana. "Massa d'hora, han de passar pel cap baix 50 anys" li responc. "2045 i et perdono ara mateix", insisteix. "Fet" acabo jo. El futur beat somriu i fa un gest que jo interpreto com de perdó. Acota el cap i sembla que s'encongeix. Quan el senyal apareix, uns sons secs espeteguen i els crits arriben al paroxisme "Beatifiquem-los, beatifiquem-los, beatifiquem-los!". Els deu cossos han desaparegut a l'ombra, però de seguida són substituïts per uns altres deu. Algú dels nostres diu en veu baixa "Se li gira feina a Roma".

Etiquetes de comentaris:

dijous, 25 d’octubre de 2007

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA I ELS ESTATS UNITS (2a part)

Són contraris els Estats Units a la Independència de Catalunya? La resposta d’un dogmàtic serà sempre “Sí, sense cap mena de dubte”, però, la veritat és que la resposta correcta i la més intel.ligent és la següent, “Depèn”. Depèn de què us preguntareu: dels interessos econòmics i geoestratègics, per una banda, i del realisme més descarnat, de l’altra . Amb això vull dir que, a diferència de la vella Europa, molt més dogmàtica en aquests afers, la política americana respecte les independències de les noves nacions sempre ha estat molt més pragmàtica i més oberta. No debades el seu propi origen polític és fruit d’una guerra revolucionària, d’una guerra per la independència que ha estat model per a dotzenes de nacions posteriors.

En aquest sentit, els Estats Units, des dels anys del President Wilson no s’ha estat de recolzar moltes accessions a la independència de nacions europees, tant en l’etapa d’entreguerres (1919-1939), com arran la caiguda del bloc soviètic (1989), procés que encara no s’ha tancat si tenim en compte els cas recent de Montenegro (2006) i el que ara s’està negociant de Kosovo. Més enllà dels casos de l’Europa Central i Oriental, hi ha el cas irlandès, on tothom sap que la intervenció dels Estats Units va ser instrumental per a l’assoliment de l’acord de pau. Probablement sense la seva participació, llegiu pressió, mai Londres i Dublin s’haguessin assegut a la taula.

En el cas de Catalunya, quin interès estratègic o geoeconòmic pot tenir els Estats Units en la seva independència? Hi ha una resposta òbvia, immediata, a nivell general. Als Estats Units els interessa que Europa estigui el màxim de fragmentada en estats, per una doble raó. La primera és que d’aquesta manera la presa de decisions a escala europea esdevé més complexa i això li garanteix un avantage competitiu. La segona és que a l’hora d’establir relacions bilaterals, quant més petit és un estat, aparentment més fàcilment pressionable és.

A nivell concret, Catalunya té algun interès estratègic o geoeconòmic pels Estats Units? La resposta, en termes generals és que no. No comptem amb recursos naturals (gas, petroli, carbó…). Pel que fa a la nostra ubicació geogràfica, només els interessa els ports de Barcelona, València, Tarragona, Mallorca i Alacant, on de forma puntual atraquen els vaixells de la 6a flota. O la nostra proximitat al Magrib.

Aparentment, doncs, sembla que l’interès dels Estats Units per la Independència de Catalunya sigui zero. Llavors, com s’explica que al llarg dels darrers anys, com a mínim en dues ocasions, els americans sondegessin el llavors president de la CAC, respecte la possibilitat d’accedir a la independència?

Jo com a mínim hi trobo dues raons. La primera és la profunda desconfiança que els americans tenen en el propi Estat ecspanyol. Una desconfiança que ja es va comprovar abastament arran del nanoconflicte del Perejil. Els Estats Units, enlloc de posicionar-se a favor de Madrid, va jugar a fer d’àrbitre… i és que Washington, si hagués de triar entre Madrid i Rabat, molt probablement triaria el segon. Diguem-ho clar: la confiança dels Estats Units –i per extensió de molts estats europeus- en la competència econòmica, militar i estratègica ecspanyola és, més enllà de les declaracions oficials obligades, zero. En el fons, clarament hi ha una visió de l’Estat ecspanyol com un estat inestable, potencialment desintegrable. Aquesta constatació fa que, lògicament, seguint els principis sagrats de tota acció diplomàtica i estratègica responsable, no es posin tots els ous en un mateix cabàs, és a dir, que no es juguin tot a una sola carta, sinó que contemplin diverses possibilitats, de manera que passi el que passi, mai perdin del tot o, alternativament, sempre guanyin una mica.

I si els seus pressumptes aliats, consideren l’Estat ecspanyol com a potencialment desintegrable, i aquesta és la segona raó, això és degut a l’existència de relativament potents moviments independentistes en el seu interior. En aquest sentit, quanta major capacitat mobilitzadora tinguem les opcions independentistes, quants majors espais de poder ocupem, més difícil ho tindran els ecspanyols per esvair els dubtes sobre la seva integritat estatal i més seduïda estarà la comunitat internacional per obrir ponts de diàlegs amb nosaltres.

Naturalment, l’estratègia ecspanyola consistirà en criminalitzar les opcions independentistes, titllant-les o associant-les amb el terrorisme, que és el gran papu de la política contemporània. Però si som capaços de bastir un moviment potent, democràtic i indefugiblement independentista (rebutjant de pla opcions autonomistes o federalistes, falses sortides), difícilment els Estats Units, per un principi de realisme, podran oposar-s’hi. Ara bé, ha de ser un moviment que no vagi amb la flor a la mà, que contempli la possibilitat d’enfrontar-se fins a les darreres conseqüències amb els ecspanyols, utilitzant tots els instruments cívics i democràtics al seu abast, i per descomptat, els mediàtics. Quan els ecspanyols, que ja han perdut els papers només perquè quatre independentistes hem cremat quatre fotos del Borbó, comencin a reprimir, ells mateixos es posaran la corda al coll.

En definitiva, penso que hem de deixar al marge els nostres dogmatismes ideològics, i tenir ben present que els Estats Units actuarà sempre en funció del que percebi qui serà el guanyador del pols entre els partidaris de la integritat de l’estat ecspanyol i els diferents moviments independentistes, en especial, per les seves dimensions econòmiques, el català.

Com sempre, doncs, tot està per fer i tot és possible.

Etiquetes de comentaris: ,

dimecres, 24 d’octubre de 2007

LA RACISTA JUSTÍCIA ECSPANYOLA, ARA TOTHOM HO SAP

En aquest bloc ja hem dit per activa i per passiva el que pensem de la (in)justícia ecspanyola. Un poder que no ha estat democratitzat i que va transitar des del franquisme fins a l'actual règim de monarquia constitucional sense cap mena de revisió, fins al punt que totes les sentències dictades pels tribunals franquistes des del 1936, són a hores d'ara, perfectament legals. Un cas sense cap mena de paral.lelisme enlloc del món. El feixisme institucionalitzat continua plenament vigent a l'Estat ecspanyol, si més no mentre no es procedeixi a la derogació d'aquelles. La justícia ecspanyola, a més de feixista, és racista, oligàrquica, burocràtica, allunyada totalment del poble, composta per autèntics zombies, la major part dels quals haurien d'estar tancats en centres de tractament psiquiàtric. La (in)justícia ecspanyola odia el català, els catalans, les catalanes i Catalunya.

Que un mitja merda pegui una noia per la seva raça és naturalment condemnable, però és quelcom que pot passar amb relativa facilitat, donat l'alt nivell d'intolerància dels ecspanyols envers la diversitat (per cert, segons puc llegir en els comentaris, el pobre diable ja té els dies comptats, apostaria que no arriba als 22 anys). El més greu de tot plegat és que quan intervé la justícia ordinària ecspanyol, va i el deixa en llibertat... La indignació mundial que ha aixecat aquesta decisió judicial, ha permès mostrar la seva veritable faç.

Es pot esperar res de bo d'aquesta justícia fatxa, racista, ecspanyolista? No, absolutament res de bo. Esperar equanimitat és una pura quimera. Cal utilitzar aquest argument a totes les instàncies internacionals, perquè no hi ha cap mena de dubte, a hores d'ara, que el poder judicial serà la punta de llança de l'ofensiva ecspanyola contra els processos d'autodeterminació que s'aproximen, incloent, naturalment, el català.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts, 23 d’octubre de 2007

Contra el negacionisme

Acaben de penjar la meva segona col.laboració amb el grup Criteri. Es tracta de l'article Contra el negacionisme, i el podeu llegir aquí.

Etiquetes de comentaris: ,

SI FÓSSIM UN PAÍS NORMAL...

Si fóssim un país normal, és a dir, amb un estat sobirà, independent i membre de l'ONU... tindríem una premsa normal. Passa, però, que no som un país normal, i per això no tenim una premsa normal. Les nostres principals capçaleres, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Levante són diaris que no estan autocentrats, perquè sempre miren el món i el seu entorn en funció d'una lògica madrilenya-ecspanyola. Per la seva banda, l'Avui, El Punt, Diari de Balears capçaleres que sí que estan autocentrades o bé tenen poc dimensió empresarial, i doncs, poca possibilitat d'incidència social i publicitària, o bé no han esdevingut, encara, publicacions de referència, en el sentit que gaudeixin d'un prestigi i omplin d'orgull els seus lectors. Diríem que els manca auto-estima i ambició i sembla com si demanessin perdó per estar escrites en català. Tot plegat fa que els lectors independentistes, mancats d'un diari potent i auto-centrat, a banda de llegir la premsa internacional, ens inclinem per publicar nosaltres mateixos allò que ens agradaria llegir. D'aquí penso que neix el fenomen, sense paral.lel a nivell mundial, de l'empenta que té la catosfera, és a dir la blogosfera en català. És un tema que vull tractar amb més profunditat en un article acadèmic proper, però que ja vaig plantejar en una comunicació recent.

Val a dir que en les nacions sense estat (Catalunya, Quebec, Escòcia, Euskadi...) les relacions entre els grans mèdia i els moviments independentistes respectius és més aviat tensa. Aquests últims acostumen a estar en mans de grans corporacions -del gran capital-, que per moltes raons no són favorables a les causes independentistes, de manera que es dediquen a torpedinar-les així que poden. Com a resposta, del teixit social independentista sorgeixen iniciatives mediàtiques més o menys reeixides però que porten sempre l'estigma de la connotació ideològica pro-independència.... com si les altres n'estiguessin exemptes, que naturalment, no és el cas. En tot cas aquestes iniciatives mai tenen una mida empresarial rellevant, tot i que aporten una contribució apreciable.

Un cas, però, que trenca esquemes, és el del Journal de Montréal i el Journal de Québec, dues publicacions pertanyents a Quebecor Media, que podem considerar el principal conglomerat mediàtic francòfon de tot el continent americà. La classificació d'aquestes dues publicacions és problemàtica. Són publicacions diàries d'informació general, però on predominen no tant la informació política, com les notícies de successos, els esports, l'oci, societat, de manera que s'aproxima bastant als diaris sensacionalistes britànics. Políticament, però, són propers al moviment independentista moderat (és a dir, sense extremismes ideològics). És aquesta combinació entre el populisme i independentisme el que tenen d'original. I possiblement l'explicació del seu èxit.

Cal tenir en compte que, per regla general, la premsa independentista acostuma a ser bastant elitista cultural (l'exemple més paradigmàtic el tenim en Le Devoir), d'una correcció política que ratlla la cursileria (cas de l'Avui), o d'una integritat militant a prova de bomba (Gara).

Per posar un exemple, si tinguéssim una publicació semblant a Catalunya, estic segur que el judici sobre l'assassinat d'en Josep Maria Isanta, hagués merescut un seguiment deu mil vegades més gran del que ha merescut en els diaris llepafils de casa nostra. Al llarg de les tres o quatre setmanes que ha durat, hauria ocupat portada o primera plana en diverses ocasions, i s'hauria investigat totes les connexions de la màfia dels catonyos, s'hauria crucificat de viu a viu a la magistrada que va impedir l'ús de la llengua catalana, i moltes coses més. Si tinguéssim un diari d'aquest tipus, també s'hauria burxat molt més la notícia dels Guàrdies Civils corruptes de Deltebre, per exemple. I sí, també és cert, que seria una publicació una mica o molt hortera, amb força pit i cuixa, sang i fetge, i esports fins a la sopa, amb molt material gràfic, i notícies breus... però les columnes d'opinió serien favorables a un independentisme tranquil, quasi de geriàtric, però independentisme al cap i a la fi.

I és que a aquestes alçades ja estic un mica fart de veure gent que se l'agafa amb paper de fumar.

PD. Per ser justos, he de dir que vaig gaudir bastant de l'etapa de Santiago Ramentol com a director de l'Avui, ja fa uns quants anys, sobretot per les seves portades. Sempre recordaré aquella portada sublim que deia, si fa no fa, Trenta mil porcs castellans sacrificats a Catalunya, i que es referia, malpensats que sou uns malpensats, a la Pesta Porcina Clàssica (PPC, que no al Partit Popular de Catalunya, o potser sí, vés a saber :-) Aprofito l'avinentesa també per elogiar la tasca directiva d'en Vicent Sanchís al capdavant d'aquest mitjà, ara que sembla que el fan plegar. Espero i desitjo que a en Desclot, que tant m'ha fet reflexionar, riure i indignar-me, no el facin callar.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dilluns, 22 d’octubre de 2007

LA METÀFORA FERROVIÀRIA

No es pot demanar més, com a metàfora és insuperable. Em refereixo, és clar, a la metàfora ferroviària. És la següent: com que la RENFE no pot suportar la diferència de qualitat, de servei, de neteja, de puntualitat, en una paraula, de civilització i modernitat, que representen els Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), no se li acut res més que carregar-se una paret, de manera que ara han provocat el tancament del tram l'Hospitalet-Pça. Ecspanya dels FCG, durant dos putos mesos. Traieu-hi RENFE i poseu-hi Ecspanya i traieu-hi els FCG i poseu-hi Catalunya, i ja serem al cap del carrer. Ecspanya torna a putejar Catalunya, per enèssima vegada.

No cal dir que al llarg dels dos propers mesos em recordaré de la mare que va parir a tots els ecspanyols de merda que ens tracten com una colònia. A mi m'han putejat, però jo els putejaré encara més.

Avui he sentit per la ràdio un tertulià que molt encertadament deia al respecte que "Algú vol perdre les eleccions". Exacte. I tant de bo les perdi i se'n vagi tot a fer punyetes. Cal una destrucció creativa que posi les bases de la reconstrucció.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 21 d’octubre de 2007

PORTA, BARCELONA BLOOM, EL VIEJO, el LEGIONARIO, HERMANITO, HEIDE...

Als quinze o setze anys, em vaig enganxar a les novel.les de l'enigmàtic autor danès Sven Hassel (la foto adjunta, ja ho diu tot). Vaig llegir-les totes les que fins llavors s'havien publicat. Em sembla que només em queden dues que no he llegit, les dues darreres, que van aparèixer quan la dèria ja se m'havia esvaït una mica. Les llegia amb delit, i malauradament, les llegia en ecspanyol. Fins i tot recordo que em vaig enfadar amb un col.lega de l'escola perquè li vaig deixar el meu exemplar de General SS i no només mai me'l va retornar, sinó que va tenir el mal gust de canviar d'escola a final de curs, fent impossible la meva voluntat de trencar-li la cara.

Si ara recupero aquests records d'adolescència és perquè l'altre dia vaig comprar el DVD de la pel.lícula Wheels of Terror, és a dir, Los Panzers de la Muerte, que correspon al llibre homònim, publicat el 1958. Naturalment la pel.lícula és espantosa, malgrat la presència d'actors de recent renom com Oliver Reed i David Carradine. Va ser filmada a Iugoslàvia el 1988, i no m'estranyaria que en gran part fos responsable de la desintegració subsegüent d'aquest estat, presó de pobles, com l'actual Regne d'Ecspanya, fins al punt que ja ni té domini d'internet.

Deixant al marge aquest lamentable episodi, he de dir que les dotze novel.les de Hassel que vaig llegir en el seu moment, per disgust dels meus pares, naturalment, em van omplir la vida d'aventures i somnis. Sempre pensava en quina cara posar als diversos protagonistes que desfilaven per les seves pàgines: en Porta, el Viejo, el Legionario, Hermanito, el nazi Heide, el tinent Ohlsen, Gregor, i naturalment Barcelona Bloom, entre molts altres. Llegint-les vaig viatjar arreu d'Europa: des de Finlàndia a Paris, Montecassino, Polònia, els Balcans, el Càucas, els boscos polonesos, Berlín... En certa mesura em van ajudar a trempejar la crisi existencial del 15 o 16 anys que més o menys tothom té, i que en el meu cas, es concretava en un allunyament cada cop més profund respecte els companys de l'escola, de manera que em refugiava la biblioteca, on vaig llegir també la Crònica de Bernat Desclot, i la vida i obra de Guillem de Berguedà...

L'altra cara de la història és la biografia de l'autor, més que problemàtica. Per alguns no és més que un altre nazi que va cercar refugi sota el règim franquista, després de passar per la presó acusat de ser un col.laboracionista amb els nazis (Hassel és danès). Així, el 1964 es va establir a Barcelona, diuen que al carrer Urgell, en un pis superluxós, gràcies a l'augment de les vendes de les seves obres... les darreres xifres que disposo és que són més de 50 milions els exemplars venuts en 18 llengües diferents, tot un exitàs, si tenim en compte que el seu moment àlgid de fama van ser els anys setanta i primers vuitanta. Ignoro si és viu encara. Nascut el 1917, deu tenir 90 anys, si encara respira.

Més enllà de les polèmiques, la lectura dels seus llibres, sempre em va semblar que defensava posicions anti-bel.licistes i anti-nazis, i a l'hora, com sol ser normal en totes les obres ambientades en l'escenari de la guerra, era un cant a la camaraderia i a l'ajuda mútua dels soldats de peu, putejats i abandonats per la majoria d'oficials. De fet, quan més gaudia de l'obra és quan els soldats, tips de les putadetes, es carregaven els seus propis oficials, un recurs que també es repeteix en la gran pel.lícula bèl.lica del front oriental, que no és altra que The Cross of Iron, dirigida per Sam Peckinpah i protagonitzada pel genial James Coburn. Per cert, a la guerra del Vietnam, de l'acció de carregar-se els oficials torracollons, se'n digué Frag, naturalment derivat de l'arma utilitzada més comunament per fer-ho: la granada de fragmentació.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

LA MAJORIA D'ERC NO DÓNA SUPORT AL GOVERN

Malgrat tots els trucs, els tricks, i la manipulació pensable, la direcció liquidacionista d'ERC, s'ha fotut una hòstia considerable. Naturalment, el relat oficial serà tot un altre, però no ens equivoquem, abans del conclave d'avui, l'executiva afirmava que els sectors renovadors no arribaven al 2 o al 3% (Llansana dixit). Bé, per art de màgia, és a dir, de seny i raciocini, aquest dígit s'ha convertit, en la seva expressió màxima en el 43%. Aquest percentatge, concretament, s'ha assolit a l'hora de votar l'esmena presentada per Esquerra Independentista (EI) que proposa renegociar el govern d'Entesa. Del 3% al 43%, remarquem-ho. Els vots contraris, en la a l'esmena han representat el 48%, la qual cosa vol dir que una majoria de militants d'ERC no donen suport al govern del Sr. Montilla, subpresidit pel sr. Carod.

És una excel.lent notícia, tot i que suposadament a efectes pràctics, no tindrà cap traslació orgànica i estratègica. Faltaria más, que diria el castís. La pluralitat reconeguda i elogiada ara per en Carod, blasmada abans per en Ridao, en Puigcercós, l'Huguet i la pròpia Llansana, ens recorda massa al discurs de Felipe Gonzalez la nit electoral del 1993, quan va declarar que "habia comprendido el mensaje" dels electors... tres anys després, els electors li fotien una patada al cul, per cert. No canviaran un res.

L'esmena a la totalitat de l'RCAT ha recollit el 22%. És un suport destacable, molt superior al 10% recollit en anteriors votacions, però que demostra que només amb bones paraules, amb paraules sinceres d'un patriota íntegre, no es fa política moderna. Per bé o per desgràcia, ens hem tornat massa cínics, i quan veiem algú que va amb la flor a la mà, ens en fotem d'ell, de son pare i de sa mare. O potser és que la gent pensa que la política és massa bruta per deixar-la en mans d'éssers angelicals, que mai matarien el seu pare per molt que amb això obtinguessin la victòria. I qui diu matar-lo, diu aprofitar-se'n.

No debades, aquests dies hem assistit a l'enèssim mullader entorn la identitat i la professió del pare d'un polític, un debat que, oh casualitat!, li ha reportat un important corrent de simpatia... L'escenari va ser perfecte (TVE), televisió governamental i doncs en cap cas neutral a una possible desestabilització del govern Montilla. El conductor, un escollit, arquetípic del buen catalan, i per més inri d'extracció aristocràtica (pata negra, doncs). Els conillets d'índies, tres o quatre pringats (o no) que van representar de forma convincent el seu paper d'ecspanyols freakies, deixant que el polític els donés l'estocada final, a millor glòria i lluïment propi. I la plebs, uns aplaudint i bavejant. Els altres, cagant-se en la família del polític. Tot quadrat. L'únic problema... que tot va sortir massa perfecte. Tant perfecte que no cola.

Naturalment, ara vindrà la fugida endavant... s'intentarà cohesionar el partit al voltant del candidat a les eleccions ecspanyoles. D'aquesta manera s'intentarà silenciar les veus dissidents. Penso que l'única possibilitat de derrotar el càncer liquidacionista a ERC és que els grups opositors s'uneixin en un front únic. Perquè els seus adversaris no els deixaran respirar d'ara endavant. La guerra bruta, la de debò, comença ara. Han vist el llop, i no el volen tornar a veure mai més.

Sort que sempre ens quedarà l'Scarlett! (gràcies companys d'annanotícies).

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, 16 d’octubre de 2007

EL FUTUR DE LA DEMOCRÀCIA A EUROPA

Llegeixo que el lehendakari Ibarretxe presentarà a ZP un document del Consell d'Europa (CoE) on aconsella la celebració de referenda, com un instrument d'aprofundiment de la democràcia, incloent-hi a nivell subestatal (poders regionals i locals). El busco pel web i ensopego amb aquest document, titulat, Llibre Verd-El futur de la democràcia a Europa. No sé del cert si és l'esmentat per Ibarretxe, però la veritat és que en l'apartat de reformes recomanades, la vint-i-quatrena, afirma el següent:

24. Referendums and initiatives

The overall trend towards greater direct participation of citizens in decision-making processes at all levels should be given support by the Council of Europe. Both the governmental referendum and the popular initiative are devices that uniquely allow citizens to hold their representatives and rulers accountable. They also tend to increase citizens’ interest and expertise in political issues and, therefore, complement other reform efforts aimed at improving levels of civic competence in politics. Finally, such devices should enhance the democratic legitimacy of political decisions.

We recommend that institutions of direct democracy be added to the set of representative democratic mechanisms on all levels of government, including the supranational or European level, with the local level offering the most appropriate starting point for experimentation and evaluation processes in those polities that are not already using them. The European Union should be encouraged to go further than the right to petition proposed in its draft Constitution and introduce both a European initiative and a European referendum. In political systems where such mechanisms are still unknown, priority should be given to the requirement to approve constitutional amendments and ratify major international treaties of major importance by the citizenry as a whole. While there is no ideal type of direct democratic institution, we recommend that both referendums and initiatives be binding rather than consultative. This guarantees the electorate that its decisions will be implemented and this, in turn, may encourage a higher voter turnout. We advise against the use of quorums on the grounds that collective decisions by the citizenry should produce policy effects independently of turnout levels. In federal systems, as well as the European Union, we suggest a Swiss-style design based on a double-majority – one based on numerical criterion and the other based on negotiative criterion that is sensitive to variation in the size of member units. Both the drafting and eventual approval of popular consultations should be subject to judicial review by national constitutional courts and, in the case of eventual EU referendums, by the European Court of Justice.

Similar to the Venice Commission’s Code of good practice in electoral matters, we recommend that the Council of Europe draft a handbook on referendums and initiatives. A code of good practice of this sort would be useful in both the conduct of popular consultations and their subsequent evaluation.


De la lectura d'aquesta recomanació, crida l'atenció l'èmfasi que es posa en la generalització de la participació directa dels ciutadans -mitjançant institucions com el referèndum i les iniciatives- a tots els nivells de govern, és a dir tant a nivell local, com regional, estatal i europeu. Això implica la capacitat, en el cas ecspanyol, de les comunitats autònomes de consultar directament els seus ciutadans.

També recomana que tant els referenda com les iniciatives tinguin un caràcter vinculant i no només consultiu, i es posiciona en contra de l'establiment de quòrums per donar-los validesa. D'aquesta manera, el CoE, no hauria vist amb bons ulls el cas montenegrí, on, com es recordarà, la UE imposà que el resultat referendari només seria acceptable si participava el 50% de l'electorat, pel cap baix, i si el vot favorable a la independència assolia el 55% dels vots vàlids.

Més enllà de la prudència que sempre hem de gastar quan estudiem els organismes europeus, on sempre juguem en camp contrari, atès que Catalunya com a tal no hi és present, i en canvi sí que hi és Ecspanya, la qual fa mans i mànigues per fotre'ns, aquest document del CoE, és sense cap mena de dubte, un bon argument a utilitzar pels que defensen que les Comunitats Autònomes han de tenir la competència de convocar referendums, iniciatives i consultes directes a la seva ciutadania. Una mesura que, en definitiva, incrementa la participació ciutadana en la vida democràtica.

En faran cas, els ecspanyols? S'admeten apostes.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dilluns, 15 d’octubre de 2007

La dinàmica referendària

Arran la publicació avui al Periódico de Catalunya, de la part del Baròmetre de Tardor referit a la independència de Catalunya, on es destaca que una majoria dels sondejats es declara partidària de la cel.lebració de la consulta (58,6%), però que a l'hora els partidaris de la Independència serien el 33.9%, enfront el 43.9% de contraris, penso que són pertinents les següents consideracions.

Primera. Cal prendre les dades de l'esmentat Baròmetre amb totes les precaucions del món, donat que és de sobres conegut que la casa que les ha elaborades acostuma sempre a elaborar un estudis que coincideixen, fil per randa, amb els posicionaments del principal partit del govern.

Segona. Tot i això, resulta francament positiu que el baròmetre afirmi que una majoria dels sondejats sigui partidari de la realització de la consulta. Això pot facilitar molt la feina al propi Cercle d'Estudis Sobiranistes, la principal fita del qual és l'aprovació d'una Llei de referèndums per part del Parlament del Parc.

Tercera. Que un 33.9% dels sondejats es declari partidari de la Independència, assenyala que hi ha molts més independentistes més enllà dels votants de l´únic partit parlamentari que se'n declara explícitament. És a dir, que també n'hi ha en d'altres formacions o entre l'abstencionisme per raons polítiques (diferent de l'abstencionisme per desinterès o passota). Aquesta constatació no és dóna només a Catalunya, també al Quebec i -probablement a Escòcia- també succeeix aquest fenomen.

Quarta. Que la independència reculli el 33.9% dels vots, quan encara ni tan sols s'ha convocat el referèndum ni ha començat la campanya referendària, obre moltes possibilitats a una victòria d'aquella. Cal tenir en compte que en els referenda de 1980 i de 1995, al Quebec, els partidaris de la sobirania a l'inici de la campanya referendària eren, respectivament, el 20% i el 40%, aproximadament, mentre que al final el vot sobiranista assolí el 40% i el 49,4%, respectivament. Això implica que el factor polarització beneficia clarament l'opció independentista. Tenint en compte l'histerisme foramida que es desfermaria a Ecspanya pel referèndum, això no faria més que beneficiar el vot independentista. També en el cas de Montenegro (2006), els partidaris de la independència van anar guanyant suport al llarg de la campanya referendària.

Cinquena. No és descartable, com insinua el baròmetre, que el govern per evitar aquest efecte polaritzador, presentés tres o quatre possibles escenaris a votació (centralisme, autonomia, federalisme, independència). Naturalment, la trampa d'aquesta estratègia és presentar la independència com una opció extremista, mentre que el federalisme i l'autonomia es presenten com opcions moderades i centristes. Tanmateix, és obvi que l'autonomisme és una opció totalment cremada i el federalisme només existeix, si és que existeix, en les teories d'alguns catedràtics. El federalisme del PSOE és una ensarronada i no existeix de cap manera una cultura federal arrelada en els súbdits ecspanyols. Per altra banda, l'opció centralista, totalment descartable en la pràctica, només figuraria per fer d'element simètric, és a dir, de parella extremista amb l'independentisme. En definitiva, les dues úniques opcions reals són independentisme versus autonomisme

Sisena. És francament positiu l'existència majoritària d'una percepció subjectiva retrospectiva, és a dir que mira cap enrere -concretament cap als dos o tres darrers anys- que assenyala que s'ha produït un increment de l'independentisme. Aquest fet, és una pura i simple constatació que es veu pel carrer i que m'atreveixo a dir que en la seva construcció té molt a veure el record de la manifestació de la dignitat del 18-F.

Setena. Ara bé, el sondeig no fa la pregunta prospectiva (mirant cap al futur) clau, que és la següent: Pensa que la Independència significaria un increment de la qualitat de vida (a nivell individual o col.lectiu)? O alternativament, per evitar la crítica metodològica òbvia que es pot fer a aquesta pregunta, d'estar condicionant la resposta amb la inclusió en la pregunta del terme "increment", es podria preguntar, Quin impacte pensa vostè que tindria la independència en el nivell de vida (personal, col.lectiu)? I llavors proposar les opcions: Milloraria (positiva), Empitjoraria (negativa) o Tot continuaria igual (escèptica). Naturalment, la campanya pro-independència hauria de fer molt d'èmfasi en els beneficis materials de la independència, sense oblidar tampoc els arguments culturals, lingüístics i els éticopolítics (republicanisme, proximitat del poder a la ciutadania, etc.). Però l'aspecte material és clau, donat que la independència significaria la desaparició de l'espoli fiscal, fet que permetria recuperar el 19'2 miliards d'euros que Ecspanya ens roba (a nivell de la CAC, només) i invertir-los en infrastructures, polítiques socials, etc.

En definitiva, doncs, cal fer pressionar amb més insistència per aconseguir la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació, el qual, n'estic convençut, el podem guanyar amb relativa facilitat, sobretot si no caiem en l'error d'intentar fer-nos els simpàtics amb els ecspanyols en general i amb els poders fàctics, en particular. No podem oblidar, tampoc el context internacional. Si la nostra autodeterminació té lloc paral.lelament a la de països com Escòcia, Flandes, Quebec o el propi Euskadi, les nostres possibilitats encara s'incrementaran més.

Ha costat molt engegar el tren de la independència perquè ara alguns vulguin frenar-lo i, fins i tot, fer-lo descarrilar. No ho hem de permetre.

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, 14 d’octubre de 2007

McCARTYISME A LA CATALANA

Joseph Raymond McCarthy (1908-1957) va ser un senador republicà famós per encapçalar una autèntica croada contra aquelles personalitats sospitoses de simpatitzar amb el comunisme o de portar a terme activitats antiamericanes. El macartisme, és la quintaessència de la Guerra Freda, com ho és la bomba atòmica, i va tenir un fort impacte, en els anys cinquanta, entre el món polític, intel.lectual i artístic als Estats Units. Particularment, damunt de periodistes i actors, tal i com recull excel.lentment la pel.lícula Good Night, and Good Luck (2005).
Doncs bé, s'acaba de fer públic un exemple paradigmàtic de mccartisme à la catalane, protagonitzat, ni més ni menys que per la direcció d'un partit suposadament independentista i demòcrata.

Acabo de llegir el bloc del patriota Josep Pinyol i Balasch, on explica, amb documentació gràfica adjunta, que la seva demanda d'afiliació a ERC ha estat rebutjada per l'Executiva Nacional, sense indicar-ne els motius que han portat a aquesta tan greu decisió. La carta va signada per la secretària d'organització i finances Pilar Albiol. Diverses consideracions al respecte.

Primera. En Josep Pinyol, no és precisament un newbie de la política. Es tracta d'un sobiranista d'esquerres de pedra picada, el curriculum polític i activista del qual es remunta com a mínim -pel que jo sé- a l'etapa de la Solidaritat d'Obrers de Catalunya (SOC), el primer sindicat nacionalista fundat el 1958 i antecedent directe de l'actual sindicalisme nacional català. Ens trobem doncs, davant d'un militant amb un grau de veterania difícilment igualable pel 90% de l'actual militància d'ERC.

Segona. És cert que la veterania és un grau... però no ho és tot. Cal també una adequada formació i coneixements... En aquest sentit, una lectura tranquil.la del seu bloc, i concretament del recull de posts La via democràtica a la sobirania ens permet adonar-nos que no ens trobem davant d'un mindundi qualsevol, sinó d'un intel.lectual sobradament preparat.

Tercera. El rebuig a l'admissió a la militància d'en Pinyol contrasta vivament amb les portes obertes a tot quisqui provinent de Ciutadans pel Càrrec, d'Iniciativa, del PSC i del Sum Sum Korda, i confirma la línia liquidacionista, semblant a la protagonitzada en el seu moment per Euskadiko Ezkerra, de decantar ERC cap a una confluència orgànica amb els partits ecspanyols considerats, de forma prou qüestionable, d'esquerres.

Quarta. Resulta irònic, i demostra les misèries de la política de partit en el pitjor sentit de la paraula, el fet que qui signa la carta de no admissió sigui la secretaria d'organització i finances, Pilar Albiol, que, com el mateix Pinyol, és de Cornellà de Llobregat. Per altra banda, és de sobres conegut, que Albiol no es tira un pet sense el permís d'en Xavier Vendrell.

I finalment, Cinquena, ens trobem davant d'un altre exemple de l'autèntic terror amb què la direcció liquidacionista d'ERC, afronta la Conferència Nacional del proper 20 d'octubre. Tant és així que han hagut de tocar a sometent a tots els alcaldes i regidors propers i ben segur que també ho hauran fet amb tota la quitxalla que ha entrat a les diferents conselleries i diputacions, a més a més dels familiars, amics, coneguts i saludats de cadascun d'ells.

Espero i desitjo que la immensa majoria de la militància patriòtica d'ERC no es deixi ensarronar per aquesta estratègia liquidacionista i que prengui consciència que el futur de l'independentisme parlamentari es juga el proper cap de setmana.

I ara, me'n vaig a veure el Catalunya-Estats Units de Futbol-Sala que es juga a Cornellà, a pocs metres de casa, per cert.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

DUES ENTREVISTES, DOS MONS

Divendres vaig llegir l'entrevista a en Joan Puigcercós a El Temps. Immediatament vaig voler replicar-la en un post... però me'n vaig estar. Vaig comptar fins a 143.847 i ho vaig deixar per inútil.

Ara fa uns minuts, acabo de llegir l'entrevista a en Joan Carretero a El Punt. Com la nit i el dia. L'ex-conseller posa el dit en la nafra: "s'està produint un procés de devaluació ideològica", per tal que Esquerra pugui ser més assimilable pel sistema, és a dir, pels poders fàctics. Clavat, exacte, precís. En una paraula, científic. El millor de tot és al final, quan diu que les dues paraules inassimilables pel sistema són "Republicana" i "Catalunya", atès que la paraula "Esquerra" no fa gens de por al sistema. De fet, no li representa cap perill, ans més aviat el contrari: una nova oportunitat per continuar acumulant capital.

Que el sector EE (Euskadiko Ezkerra) que actualment dirigeix ERC, perquè cada cop és més clar que va a mig termini a una convergència orgànica amb el PSC/PSOE, posi com a punta de llança els alcaldes i regidors en el seu atac contra RCAT I EI, ens mostra clarament que per ell, el que realment importa és la moqueta de les institucions i l'entrisme al preu que sigui.

Dit sigui de passada, també demostra que els euskadikos han interioritzat el model de poder local ecspanyol, nefast, per oligàrquic i antidemocràtic, que converteix l'alcalde en un petit dictador i els regidors en els seus acòlits. Sobre la necessitat de reformar el model de poder local català, fent-lo més obert i democràtic, ja me n'ocuparé en un proper post.

Dit d'una altra manera, els ciutadans els importa un rave. On hi hagi un alcalde, sobren els ciutadans i, encara més, els militants de base. I dic això, malgrat que entre els signants hi ha persones que respecto i que fins i tot estimo (com en Paco i en David).

Si a això hi afegim que, segons sembla, les relacions amb
algunes de les plataformes sobiranistes comencen a trontollar, tal i com explica en Toni Aira en el seu bloc, podem concloure que el pacte de sang entre el montillisme i el liquidacionisme a ERC és ben ferm i que va a tot drap. Per això és tan important fer un canvi en la direcció d'ERC, i abans, aconseguir un triomf incontestable en la Conferència Nacional del proper dia 20.

PD. Llegeixo a l'Avui que la direcció EE (liquidacionista) d'ERC, titlla l'esmena a la totalitat d'RCAT de prepolítica, i a les esmenes parcials d'EI, d'infantils. Quin riure! Seguint aquesta lògica, l'única denominació que hauria de rebre la ponència ofiicial hauria de ser postpolítica, perquè hi ha una total i rotunda renúncia al debat ideològic i un acomodament descarat a l'statu quo.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres, 12 d’octubre de 2007

MONZÓ, CABRÉ... I BIEL MAJORAL

Llegeixo a Vilaweb que a més a més de Monzó, l'altre escriptor català que està triomfant, i de carrer, és en Jaume Cabré, sobretot gràcies a la seva novel.la Les veus del Pamano, ara traduïda a l'alemany. Fins i tot, el propi Joschka Fischer, un dels tòtems de l'esquerra europea, líder dels verds alemanys i antic Ministre d'Afers Exteriors, n'ha parlat molt favorablement. De moment ja se n'han venut 12.000 exemplars en alemany, i segur que a partir d'ara se'n vendran molts més. L'editora alemanya ha penjat una pàgina web del llibre, recurs reservat a les obres més rellevants. Entrar-hi, fins i tot emociona, tot i que no sàpigues un borrall d'alemany.

L'acollida d'aquesta obra per part del que probablement és una de les cultures més cultes del món -si més no, d'Occident-, en certa mesura, la rebo com una confirmació del meu encert literari (modèstia a banda). No debades, ja en el seu moment vaig escriure sobre aquest llibre, després d'haver-lo llegit l'estiu del 2004. Va ser una lectura sense pausa, plena d'emoció, d'odi i de ràbia. I de justícia envers els malparits.

Aquesta felicitat que sento per en Monzó i en Cabré, i sobretot per les reaccions histèriques dels ecspanyols envers l'èxit de la Fira, no ens ha d'amagar però, que en el seu moment es produí un acte de censura sense precedents, quan es va impedir que en Biel Majoral cantés Jo sóc català. És de justícia recordar-ho, perquè no tot són flors i violes en aquest món. Precisament ahir, a l'acte de presentació del nostre llibre Elogi de la transgressió, un membre del públic va afirmar que en Majoral hauria d'haver transgredit i un cop a l'escenari, hauria d'haver cantat l'esmentada cançó. Un peça excel.lent, per altra banda, com ho podeu comprovar clicant aquí.




Ahir, també em vaig assabentar que qui clourà la Fira serà en Porcel. Em fa més por que una pedregada. Que t'hi jugues que, interpretant -per dir-ho polidament- el cabreig dels ecspanyols de La Vanguardia, El Pais, El Periodico, etc., encara farà una intervenció que pretengui contrabalancejar -i.e., espanyolitzar- la d'en Monzó. Creuem els dits.

Etiquetes de comentaris: , , ,

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA I ELS ESTATS UNITS (1a part)

Un post recent d'aquest modest bloc, va donar lloc a un interessant debat entre alguns dels seus més fidels comentaristes. Bàsicament es discutia sobre les relacions entre el moviment independentista català i els Estats Units. És un tema apassionant i, tal i com vaig prometre, aquest post el dedicaré íntegrament a aquesta qüestió.

L'independentisme català recent, no s'ha destacat, precisament, pel seu posicionament pro-americà. Més aviat el contrari. Em refereixo, és clar, a l'independentisme revolucionari o d'esquerres, naturalment, que és l'únic que ha plantat cara a Ecspanya. L'independentisme dretà, contemporani, si ha existit, sempre ha estat minoritari i ha hagut de fer front a moltes contradiccions, sobretot pel que fa a la seva relació amb l'estat ecspanyol.

Òbviament aquest anti-americanisme deriva directament del suport ferm que els Estats Units van donar al règim franquista. Fins i tot el 1944, tancs americans van impedir que els guerrillers republicans que havien alliberat França, es dirigissin cap a la frontera per entrar a la Vall d'Aran i iniciar la destrucció del règim franquista.

Amb l'adveniment de la Guerra Freda, el president Eisenhower encara féu un pas més: signà els acords militars amb Franco (1951), fet que va garantir la supervivència d'aquest últim, ara convertit en un feroç guardià de l'anticomunisme mundial. D'aquesta manera, el pragmatisme s'imposava: no feia res que el règim franquista hagués triomfat gràcies a l'ajuda de les potències nazi-feixistes, ara derrotades. Fa realment angúnia veure les dues fotos adjuntes. L'histerisme anti-comunista féu que Washington protegís tots aquells elements de la desfeta nazi que li podien fer servei: des dels científics nuclears (Von Braun), als caps de l'espionatge oriental (el general Gehlen). Sense oblidar els experts japonesos en guerra biològica de la Unitat 731 (el general Shiro Ishii). És en aquest context que els acords amb l'Ecspanya franquista resulten plenament lògics.

L'aposta dels americans, reforçà el règim franquista, de fet el blindà i li va permetre continuar el seu genocidi cultural i lingüístic contra Catalunya... i l'extermini físic de l'oposició política, per descomptat. Penso que els americans haurien de ser conscients que la seva aposta colpí durament Catalunya, i si realment estan interessats en una Catalunya amiga, ja fa molt de temps que haurien d'haver demanat disculpes o lamentant els efectes catastròfics d'aquella política. Encara no ho han fet, i això, òbviament, té conseqüències.

I el més curiós de tot plegat és que en l'etapa anterior, l'independentisme català havia tingut tradicionalment una excel.lent relació o visió dels Estats Units. El propi Valentí Almirall, a les darreries del segle XIX, havia escrit amb admiració sobre el sistema polític americà (1886). La Guerra de Cuba, amb la participació nord-americana, constitueix, des del meu punt de vista, l'efecte percutor del sorgiment de les primeres agrupacions catalanistes declaradament separatistes. Més endavant, cal recordar l'impacte de la declaració del President Wilson sobre l'autodeterminació dels pobles europeus, en la política catalana (1917). Onze anys més tard, la Constitució Separatista de l'Havana, contempla una organització política de la República Catalana en gran part inspirada en el model polític nord-americà. Més. Amb l'adveniment de la Segona Guerra Mundial, el Front Nacional de Catalunya, va tenir un protagonisme indubtable en les xarxes d'evasió de pilots aliats abatuts a França, així com en l'espionatge al port de Barcelona per controlar el moviment dels vaixells nazis. Finalment, no podem deixar d'esmentar els esforços que feren els catalans exiliats als Estats Units, alguns dels quals treballaven per l'Office of Strategic Services (OSS) el precedent immediat de la CIA, per tal que Catalunya esdevingués el punt de desembarcament dels aliats a la Mediterrània que signifiqués l'inici de l'alliberament d'Europa del jou nazi. Una proposta que, com és prou conegut, va acabar sent rebutjada en benefici de l'Operació Torch, de desembarcament al Marroc i Algèria (Novembre 1942).

En definitiva, i per concloure aquesta primera part, podem considerar que la simpatia amb què l'independentisme català sempre havia tingut respecte els Estats Units, es transforma en un allunyament immediat a partir del moment que Washington signa els acords militars, primers i comercials, després, amb el règim del General Franco.

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, 11 d’octubre de 2007

UNA ALTRA FITA EN L'ECSPANYOLITZACIÓ DE TV3

Cansa, cabreja, empipa, no sé perquè ho faig. Suposo que per disciplina, però realment TV3 està superant totes les expectatives quant a ecspanyolització, traïció, humiliació, i tots els ismes que vulgueu... Em refereixo és clar al TN que a l'hora de triar la notícia d'encapçalament de l'edició del dimarts, davant la possibilitat de fer-ho amb la inauguració de la Fira de Frankfurt, on la literatura catalana és la convidada, fet que de ben segur no es tornarà a repetir com a mínim en els propers 50 anys, va optar per destacar la darrera acció armada contra l'enèssim colonitzador ecspanyol, que per més inri, és militant del PP, i que només va quedar ferit, -és a dir, que ni tan sols la va palmar.

D'aquesta manera, la lògica informativa de TV3 s'arrenglera, prietas las filas, amb la Brunete Mediàtica. Si us plau, si us plau, aneu-vos a prendre pel cul. Juro que foterem una neteja que no us coneixerà ni la vostra puta mare. Catalunya ha lluitat massa per haver de suportar aquests bords. Aneu-vos a treballar a la Cuatro o a la Sexta, que allà podreu espanyolejar a cor què vols! Però pareu de tocar el que no sona!

I per cert, del terrorisme ecspanyol quotidià (agressions a militants i locals del Bloc Nacionalista Valencià), ni mu. Bé, ens ho apuntem. Ja passarem comptes, botiflers, caragirats!

Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres, 10 d’octubre de 2007

NO ÉS CASUAL, NO

Jo, per no creure, no crec ni en les casualitats. I no és casual, no, que el terrorisme ecspanyol torni a actuar impunement a Catalunya. Ara l'objectiu ha estat ni més ni menys que la seu nacional del Bloc Nacionalista Valencià (BNV) a la ciutat de València. L'atac ha estat amb un artefacte explosiu. Naturalment el ressò mediàtic ha estat minso. Es torna a repetir the same old scene: quan el poderós matxaca a ningú no li estranya, és normal, per això és el poderós. En canvi quan el dominat es revolta i ensenya les dents -o el que tingui a l'abast-, llavors vinga tothom a condemnar-lo i a exigir mà dura!

Òbviament, aquesta ofensiva nazi ecspanyola cal emmarcar-la en el context patològic del 12-0, el qual es caracteritza per una cursa entre el PP i el PSOE a veure qui té l'estanquera més llarga. També hi ha un aspecte positiu... l'enfonsament del projecte liberal dels C's. Les seves darreres actuacions s'han tret la careta... són clarament un partit del nacionalisme ecspanyol pur i dur.

I mentrestant, en Duran i Ecspanya continua fent de les seves, és a dir, atacant l'independentisme. Sort que ja li comencen a marcar el terreny, des de CDC. Nen, estàs mort, ets un dead man walking.

Això no obstant, com ha demostrat la manifestació del darrer 9 d'octubre, així com la mobilització de l'independentisme català, cada cop més arrelat a les comarques del sud de la Sènia, LA LLUITA CONTINUA!

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 9 d’octubre de 2007

AMICS, CONEGUTS I SALUDATS... O COM EL TERRORISME ECSPANYOL TREU EL MORRO

Ahir vaig seguir el programa de debat Amics, Coneguts i Saludats que emet 8TV i que presenta en Josep Puigbò. El tema era sobre la Independència de Catalunya. Vull destacar sobretot el caràcter terrorista de les intervencions de l'Aleix Vidal-Quadras. Com a mínim en dues ocasions va al.ludir al fet que la Independència de Catalunya donaria lloc a un esclat de violència. L'objectiu d'aquestes intervencions era clarament posar por al cos dels telespectadors, cridant pràcticament a la rebel.lió dels ecspanyols si el procés independentista es portava a terme.

La Patrícia Gabancho li replicà contundentment: si ara que ens trobem sotmesos a Ecspanya, els independentistes no ens aixequem en armes, si no que esperem el moment per assolir la independeència democràticament, és obvi que si aquesta s'aconsegueix, els ecspanyolistes hauran de respectar aquesta decisió i en tot cas intentar, democràticament, que Catalunya torni a integrar-se a Ecspanya.

Òbviament, en un món ideal, això hauria de ser així. Però no vivim en un món ideal. Qui es pensi que els ecspanyols acceptaran democràticament la independència de Catalunya és que no entèn res. Només cal veure com proliferen ja les amenaces de mort -com la rebuda pel propi Alfons López Tena (veure text adjunt).

És el moment de començar a plantejar a escala de la Unió Europea i de la ONU, que tot recurs a la repressió del moviment democràtic per la Independència de Catalunya per part de l'estat ecspanyol, del Regne d'Ecspanya, ha de comportar la seva exclusió de la comunitat internacional i el seu tractament com un estat pària.

Naturalment, com que amb això no n'hi haurà prou, cal també activar altres estratègies paral.leles que bloquegin una reacció armada ecspanyola, com per exemple, col.laborar a obrir diversos fronts al sud de la península, al nord d'Àfrica i a l'oceà atlàntic...

PS. Pot semblar molt apocalíptic això que dic, però, penso que difícilment assolirem la independència sense vessament de sang, atesa la impossibilitat d'una accessió a la independència incruenta, que òbviament seria el model ideal (cas noruec, txecoslovac, montenegro), donat que els ecspanyols mai no han abandonat un territori ocupat per voluntat pròpia. El dilema està, doncs, entre el model light i el model heavy. Entenc per model light, un cost en vides humanes, de l'ordre del centenar com a màxim, aproximadament, tal i va passar en els casos eslovè i lituà. El model heavy, òbviament, seria el cas de Croàcia o Bòsnia. En aquest sentit, sí que veig factible el model light. La repressió ecspanyola -i naturalment, l'autodefensa catalana- seria un escàndol a l'interior de la pròpia UE, i seria aquesta la que obligaria els ecspanyols a aturar les agressions de forma immediata. Les pressions econòmiques, en aquest sentit, serien determinants: l'estat ecspanyol no està en condicions de portar a terme una acció armada sostinguda en el temps. Sí que en pot fer de pantoxades puntuals (Perejil) però para de comptar. Però per aconseguir-ho, caldrà una amplíssima mobilització ciutadana. Sort que de mobilitzar-nos, massivament, el poble català en sap més que ningú. Per això sé que guanyarem.

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, 6 d’octubre de 2007

ISLAMOFÒBIA, NAZIFILIA i ESTATS PÀRIES, EN XIFRES

La navegació per internet em va portar l'altre dia a llegir un report de l'Europol -l'organització policial europea- titulat Tendència i situació del terrorisme a la Unió Europea 2007. No es tracta d'un document gaire extens. De la seva lectura, destaco, avui, tres reflexions.

PRIMERA. Les xifres demostren clarament com la islmofòbia avui rampant al conjunt de la Unio Europea es tradueix també en l'escena repressiva. Només cal comparar aquests dos quadres que es reprodueixen a continuació. En el primer es quantifiquen els atacs terroristes detallant-ne l'estat on es van produir i quin tipus d'organització terrorista el va portar a terme. Concretament, el report distingeix entre atacs "islamistes", "separatista", "d'esquerres", de "dretes", i par acabar, "Altres/No especificats".

Com es pot observar, la palma se l'endú els atacs separatistes, sobretot arran de les múltiples accions protagonitzades per les organitzacions corses i basques. Crida, però, l'atenció el fet que el tant esbombat terrorisme islamista, només protagonitza una únic atac, concretament a Alemanya, al llarg del 2006. Un nombre d'accions, idèntic a l'atribuït al terrorisme de dretes.

Aquesta dada encara pren més relleu si la comparem amb les xifres contingudes en el segon quadre, també extret del mateix report, i on es detalla el nombre de sospitosos detinguts. Paradoxalment, en aquest quadre, el nombre de detinguts relacionats amb el terrorisme islamista és de 257, mentre que els detinguts pel terrorisme d'extrema dreta és de només 15. Cal tenir en compte, a més a més, que el Regne Unit, un dels estats més compromesos en la lluita contra l'islamisme (recodem tot el discurs al voltant del Londostan), no ha accedit a proporcionar les seves xifres, per la qual cosa, ben probablement, el nombre de detinguts sota l'acusació de terrorisme islamista, és més elevat del que consta en el quadre adjunt. Si relacionem els dos quadres, salta a la vista clarament que l'islàmic és el tipus de terrorisme que malgrat la seva migradesa d'atacs, més arrrestos ha sofert: la proporció és de 257 arrestos per 1 atac. En canvi, la resta tenen proporcions molt més reduïdes: 0,53 l'anomenat terrorisme separatista, 0.94 el terrorisme d'extrema esquerra i 15 el terrorisme d'extrema dreta. Qualsevol anàlisi mínimament objectiva no pot deixar de constatar un biaix clarament islamòfob en l'actuació dels cossos policials europeus. El fet que només es comptabilitzés un únic atemptat islamista a Europa, xoca clarament amb la percepció que es té si seguim els principals mitjans de comunicació, els quals sovint semblen dibuixar un escenari prebèl.lic protagonitzat per onades de columnes islamistes disposades a massacrar Europa. Jo a aquest biaix, li dic clarament i rotunda, islamofòbia.

SEGONA. Aquesta islamofòbia, es combina amb una nazifilia que és impúdicament expressada pel propi report quan, en pàgines posteriors, es nega a considerar la violència d'extrema dreta com a terrorisme.

Concretament, en la pàgina 35, s'afirma que, "right-wing violence and other politically motivated crimes are mainly investigated as right-wing extremism and not as terrorist offences." D'aquesta enigmàtica frase, jo dedueixo clarament, que pels serveis policials de la Unió Europea no sembla existir un terrorisme d'extrema dreta pròpiament dit, sinó com a molt un extremisme de dretes... i para de comptar. El cinisme es majúscul. Quan les organitzacions d'extrema dreta provoquen dotzenes de morts anualment, mitjançant atacs a immigrants, organitzacions d'esquerres, alternatives o independentistes, violència a l'esport, i que són de fet les que provoquen un autèntic terror difús (terror a sortir de marxa, terror a anar a l'escola, terror a dir el que penses, etc.) molt més important que el terror concentrat en objectius militars (casernes, cuartelillos, edificis públics), doncs bé, va i la policia europea no els considera terroristes, sinó simplement i pura, extremistes.

Al marge de la més que provada connivència, col.laboració, cooperació, fins i tot subordinació, de moltes organitzacions d'extrema dreta amb els serveis policials -la collusion britànica a Irlanda del Nord, per exemple-, i al marge, també del fet que molts agents policials europeus no amaguen, ans al contrari, les seves simpaties àdhuc pertanyença a l'extrema dreta, la simple consideració com a extremistes, beneficia clarament, des d'un punt de vista penal, als seus membres. I això és així perquè en l'actualitat el gran papu de l'ordenament penal europeu és el de ser acusat de terrorisme, fins i tot encara que no consti cap vessament de sang. Si et pengen l'etiqueta de terrorista ja has begut oli. Per contra, els que realment generen terror de forma quotidiana, són com a molt, acusats d'extremistes, i així poden anar fent en una situació que es mou entre la semi-tolerància i el suport explícit, donat que en comptadíssimes ocasions es produeix a la seva desarticulació. I quan això passa, l'estada a la presó dels seus membres és sovint molt més curta i comfortable, en termes generals, que a dels condemnats per terrorisme.

TERCERA. Per acabar amb aquesta anàlisi, no podem deixar de constatar que els dos estats que registren més atemptats terroristes, són França (294) i Ecspanya (145). Respectivament, doncs, representen el 59% i el 29% del total d'atacs. També, pel que fa al nombre de detinguts, sumen el 48% i el 12%. Conegudes aquestes xifres, podem afirmar clarament que el terrorisme a la Unió Europea, és una realitat bàsicament franco-ecspanyola, de manera que aquests dos estats són els autèntics pàries a escala europea. És cert que molts dels atacs protagonitzats per les organitzacions armades corses són d'escassa potència. I també ho és l'anomenat terrorisme de baixa intensitat portat a terme per la kale borroka basca, fins al punt que titllar-les d'accions terroristes és més una estratègia repressiva i judicial que una realitat objectiva en termes policials. Però això no hauria de ser cap obstacle per tal que la resta d'estats de la Unió Europea pressionessin als dos estats pàries esmentats per tal que revisessin el seu sistema polític i el reformessin per tal de disminuir sensiblement les respostes armades, l'existència de les quals no és més que la constatació que una part significativa dels seus ciutadans no els consideren legítims, per molt legals que siguin.

En continuarem reflexionant.

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, 5 d’octubre de 2007

ELLA FESTEJA "EL DIA DE LA RAÇA"

DIJOUS, 11, A L'ÒMNIUM



Esteu tots convidats a l'acte de presentació del llibre Elogi de la transgressió. Identitat nacional i desraó d'Estat (La Busca edicions), que tindrà lloc DIJOUS, 11 d'OCTUBRE, a la seu d'ÒMNIUM CULTURAL, a Barcelona (carrer Diputació, 276).

Hi intervindran la Patrícia Gabancho (autora El preu de ser catalans) i els coautors del llibre, Albert Berrio, Quim Gibert i una servidora.

L'acte començarà a les 19.00 hores.

No hi faltis!

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, 4 d’octubre de 2007

ECSPANYA ES PIXA A LA CARA DELS AUTONOMISTES, I REPRIMEIX ALS INDEPENDENTISTES... FEM-LOS FRONT, FOC AL BORBÓ I A LA MARE QUE ELS VA PARIR

Què autonomistes dats pel cul, quin gust té la pixarrada que rellisca per la vostra cara... és calenta i escumosa? S'ha de ser massoca per parar el rostre i deixar que un ecspanyol de merda es pixi damunt teu i tu va i en comptes de trencar-li la cara, li demanes perdó (oi Puigcercós, oi Sarsanedas, oi Duarte?). La darrera pixarrada ha estat això del Prat. No volíeu caldo? Doncs, dues tasses o quaranta-quatre... que aquests desgraciats ho aguanten tot. I per acabar-ho d'adobar va i la jutgessa diu que no es pot parlar en català al judici contra els (pressumptes, ahahahah) assassins de l'Isanta, perquè, és clar, cal vetllar pels drets... dels ecspanyols, naturalment.

Ara seriosament, la independència no pot esperar al 2014, cal aconseguir-la el més aviat possible, perquè amb aquesta gentussa no hi ha res a fer. Sort en tenim que el moviment independentista encapçalat per les organitzacions revolucionàries (la CUP, el SEPC, Maulets, Endavant, Alerta Solidària) està donant un magnífic exemple de plantar cara a l'enemic... malgrat la repressió. I a més arreu del país. Això ha d'anar a més. Hem iniciat una dinàmica que no podem aturar, els ecspanyols han caigut en una trampa. La seva reacció visceral pel simple fet de cremar un paperots, demostra la seva enorme feblesa... la seva inseguretat, la seva por. Realment fa la pinta que siguin un tigre de paper.

Hem de fer un esforç per arreplegar el màxim de persones en la formació d'un Bloc d'Alliberament Nacional, o el que jo vaig proposar, construir el Moviment 18-F. Si som capaços de fer-ho, la victòria serà nostra, sense cap mena de dubte. Els autonomistes, federalistes i altres pijades estan desfets. Aquí només hi ha una opció: independència i llibertat.

De debò tornant als fets del Prat. Quin tip de riure! Tanta societat civil, tant IESE i tanta parida i al final els d'AENA, és a dir, en ZP, amb la punta del nabo que diuen, va i converteixen el Prat en la T5 de Barajas, tal i com magistralment ha resumit el tema en Ramon Tremosa. "Toma ya" que deia el Rockefeller de José Luís Moreno tot fent continuats cops de pubis à la Elvis. I els sociates, com sempre, prietas las filas, entonant el conegut Si Bwana, la marca de l'esclau.

Però això no és tot: la RFEF posa tota la carn a la graella per evitar que la selecció catalana jugui internacionalment. Però això no és tot: el nyap està a punt de fer un pet com un aglà. I quan esclati... què far l'autonomista anònim... anar a plorar? Penso que ja és hora de recollir aquella cèlebre frase d'en Serrat...

"Pare, deixeu de plorar...
Que ens han declarat la guerra!"

Endav
ant, que tot està oer fer i tot possible!

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dimarts, 2 d’octubre de 2007

VIOLÈNCIA? L'ECSPANYOLA, NATURALMENT

La terrible agressió patida per Santiago Rosado, darrer candidat del Bloc Nacionalista Valencià a les eleccions locals de Mislata (L'Horta), dimecres passat, protagonitzada per elements fatxes -segons les seves pròpies paraules-, és una prova més que si hi ha alguna violència, avui en dia, desfermada i sense aturador, aquesta és la que té lloc a la Catalunya Sud. Un violència que és executada per elements nazis i que compta amb la connivència de la policia, gran part dels jutges i dels principals mitjans de comunicació. Una violència que si tingués lloc al Principat i per objectiu la gentussa pepera, aixecaria un tsunami de rebuig sense precedents. Però agredir un nacionalista no ecspanyol no és tan greu... la sang catalana és de menor qualitat i es pot vessar sense fer gaires escarafalls, de fet, ja no ve d'aquí, oi? Els ecspanyols s'han fet un tip de vessar-la i ningú no els ha tocat el crustó ni els ha dit ni ase ni bèstia. Si busqueu violència, no ho féu allà on els ecspanyols es fan les víctimes. Haureu de buscar i regirar bastant, perquè la violència ecspanyola mai apareix a primera plana, senzillament perquè no és notícia que el poderós matxaqui l'oprimit.

La notícia és, i sempre serà, que l'oprimit, en comptes de conformar-se amb el seu destí, es rebel.li i planti cara. Llavors sí, tots els llafiscosos pacifistes de saló, ONG i caviar, clamaran al cel i es faran un tip de condemnar aquesta violència, mentre que se n'oblidaran de l'estructural.

CONTRA ECSPANYA!
CONTRA EL FEIXISME!
ARA I SEMPRE!

Etiquetes de comentaris: , ,