dissabte, 31 de maig de 2008

LA SOCIOVERGÈNCIA I ELS 50 TACOS DEL CIRCULO

Aquests dies s'estan celebrant el 50è aniversari del Circulo de Economia. En el seu discurs principal, l'actual president, en Lara junior, amo de Planeta, ha demanat que es facin grans pactes tant a nivell de Catalunya com de l'estat ecspanyol.

No cal ser gaire espavilat per veure en aquesta crida una demanda implícita de la formació de quelcom semblant a la desitjada, per determinats sectors molt poderosos del país, sociovergència, que seria la fórmula catalana de la gran coalició, composta, naturalment per CiU i PSC.

I és que al món dels negocis i a determinats cercles professionals, la possibilitat que es trenqui els pactes de la transició política els amoïna, sobretot pel fet que saben que l'única alternativa factible a l'autonomia actual és la independència.

Jo, la veritat, mai he entès l'ecspanyolisme vocacional de determinats sectors empresarials, professional i acadèmics. Objectivament, amb la independència en sortirien molt beneficiats, però suposo que hi ha l'efecte generacional, que impedeix que ho vegin clar.

Perseverar en l'error d'intentar catalanitzar Ecspanya i ecspanyolitzar Catalunya, no porta enlloc. Avui en dia, després de 50 anys d'apostes equivocades, Ecspanya menysprea descaradament Catalunya cada cop més, mentre que Catalunya cada cop veu més clar que amb els ecspanyols no hi ha res a fer, i el creixement de l'independentisme no té deturador.

En aquest sentit, comptar amb uns sindicats i amb unes organitzacions empresarials i professionals que sigui còmplices de la lluita independentista és quelcom del tot necessari. No cal dir que en l'actualitat, ni el Fomento, ni tan sols la PIMEC, ni CC.OO ni UGT en són partidàries. La raó és objectiva, totes elles compten amb un important finançament públic, o altres avantatges, que no afavoreixen precisament el sorgiment d'opinions discrepants. Per això, com ja es va demostrat en la manifestació del 1-D, pel dret a decidir, ni les unes ni les altres van participar-hi.

Tanmateix, el fet que no hi siguin, no vol dir que no sigui factible la independència. Aquesta arribarà amb elles o sense elles. I jo diria que, a mesura que vegin que la balança es decanta cap al nostre costat, els més espavilats correran cap a nosaltres. I els més obtusos pagaran molt durament el seu servilisme a Ecspanya.

50 anys d'equivocar-se i encara no hi veuen clar. Estic del tot convençut que quan compleixin 75 anys, la situació serà radicalment diferent. I el país, també.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, 30 de maig de 2008

ENTREVISTA DE CARRETERO A EL TEMPS

Entrevista a Joan Carretero a la revista El Temps. Interessant, molt interessant, tot i que em sembla veure una mica de tendenciositat en les preguntes de la periodista, atès que sempre planteja escenaris perdedors per a l'entrevistat. Ni se li passa pel cap que Reagrupament. Cat pot guanyar.

Al marge d'aquest detall, gens negligible, m'ha agradat moltíssim que el titular principal de l'entrevista, adverteixi que a hores d'ara hi ha el risc que ERC, si continuen manant els oficialistes, es converteixi en una mena d'Euskadiko Ezkerra, que sigui empassada pel PSC.

No és que vulgui pressumir, però em plau recordar que aquest argument ja el porta utilitzant una servidora en aquest bloc des de fa un cert temps. He estat fent un repàs i han estat diversos els posts on he escrit això. Per exemple, el del 22 d'agost de l'any passat.

En tot cas m'agrada que en Joan Carretero i una servidora, coïncidim en el diagnòstic central de la situació actual d'ERC i en la seva evolució a curt termini si no hi ha un dràstic cop de timó.

Etiquetes de comentaris: , ,

dimecres, 28 de maig de 2008

SEGUR QUE TOMBA...

S'acosta ja el 7 de juny, el dia clau per a la renovació d'Esquerra Republicana de Catalunya. La trascendència d'aquestes eleccions és enorme. En depèn l'evolució de la Catalunya dels propers 10 anys, pel cap baix.

A hores d'ara ja és evident que el pols definitiu el disputaran la candidatura renovadora encapçalada per Joan Carretero i Rut Carandell enfront l'opció continuista de l'actual secretari general, que ara es presenta a la presidència.

Corregeixo. A hores d'ara ja és evident que la candidatura renovadora no només és possible que guanyi. Si no que és probable que ho faci. De fet, el principal dubte és saber si guanyarà de carrer o de forma ajustada.

No, no vull anar de sobrat. Per això és imprescindible mantenir la tensió fins al darrer minut, sense deixar cap marge a la incertesa.

Jo no sé com ho veieu, però penso que els militants d'ERC estan a punt de fer història. Rectifico de nou. Estan a punt de fer Història.

La darrera setmana que resta de campanya promet ser molt emocionant. Els actes de Reagrupament, cada cop són més massius, mentre que els escàndols més insospitats no fan més que esquitxar la candidatura oficialista, més desprestigiada i a la defensiva.

Per això és tan important no perdre tensió. Com un gat encerclat, els oficialistes trauran les ungles i faran qualsevol cosa per evitar l'inevitable. Per això no ens podem relaxar. S'ha fet molt, moltíssim, però encara no s'ha arribat al final de la cursa.

Cal mantenir-se ferms i prémer l'accelerador, per aconseguir el màxim de suport, que permeti obrir una nova etapa en la història d'ERC. Sense hipoteques del passat.

Derrotar la candidatura oficialista, com si fos l'estaca, pressuposarà també derrotar els sociates, que són, no tingueu cap dubte, els veritables estrategues de la campanya oficialista. O és que penseu que és cap casualitat les darreres actituds d'en Montilla intentant marcar paquet en el tema del finançament. No home, no. Tot està lligat. Fins al 7 de juny els sociates han rebut la consigna to be shut up, no fos cas que algú la vessés i això perjudiqués les cada cop més escadusseres opcions dels seus subordinats a ERC. Per algun d'ells aquest silenci deu ser too much for the body i segur que deu viure uns moments de crispació interna difícils de suportar.

Fixem-nos com els darrers dies, el crescendo de la campanya renovadora ha passat de la xarxa a la premsa tradicional, i d'aquesta als seus lectors. És una evolució podríem dir clàssica de les campanyes polítiques en la xarxa. Per tal que els mass media tradicionals se'n facin ressò, primer hi ha d'haver un fort sotrac a la xarxa. I això sense cap mena de dubte ho hem aconseguit amb els blocs, amb el facebook (140 membres), etc.

Però el cert és que res hauria estat possible si el que tractéssim de vendre fos fum. Vull dir, que sense la solvència dels dos candidats renovadors, Joan Carretero i la Rut Carandell, res no hauria estat possible. He escoltat l'audio del debat presidencial que tingué lloc a València, i vaja, a anys llum de la resta.

Repeteixo, res encara està guanyat. Però de feina se n'ha feta molta i l'objectiu ara és incrementar l'avantatge que sense cap dubte ja es té respecte els oficialistes. Cal un canvi de règim que posi terme a l'hemorràgia electoral, però també moral del partit. Si estirem tots, militants i no militants, segur que guanyarem.

Etiquetes de comentaris: , , ,

UNA I MIL VOLTAS, GRÀCIES

Avui ha estat un gran dia. Un antic alumne, en Toni Aira, ha presentat la seva tesi doctoral i ha obtingut la màxima qualificació. Un altre amic, de l'adolescència, i blocaire amb estrella m'ha comunicat que d'aquí a mig any, serà pare. I finalment, avui també era l'aniversari d'un tercer amic, que ha fet de la determinació per tirar endavant peti qui peti, la seva raó de viure.

En un altre nivell, però, també ha estat un gran dia. Pel qual cal donar una i mil voltas, gràcies. En un article al diari AVUI, un altíssim càrrec del Departament de Cultura, ha ensenyat totes les cartes que fins ara tenien amagats els partidaris de l'actual secretari general i aspirant a la presidència d'ERC Realment s'ha de ser molt passarell per mostrar-les de manera tan descarada.

Bàsicament n'ha ensenyat dues o fins i tot tres. Anem a pams.

Primera. En aquest article queda claríssim que l'adversari a abatre per part dels oficialistes és en Joan Carretero, i per extensió la Rut i el Reagrupament. Punt. No hi ha cap esment de les altres dues llistes que també es presenten.

Segona. L'article deixa amb el cul enlaire la marca blanca, és a dir, l'enfant terrible, al qual ni tan sols esmenta. És evident doncs, que malgrat que EI va aconseguir èxits rellevants com va ser la votació a la Conferència nacional o un nombre d'avals importants, tot això, no treu el son als oficialistes, que no es posen nerviosos, perquè saben perfectament que amb l'enfant terrible tot està lligat i ben lligat.

I tercera, la picada d'ullet a en Benach és escandalosa. Ja tenim servit, doncs, el pacte a dos (sense comptar la marca blanca, perquè no hi pinta res).

Però l'article en qüestió també deixa entreveure altres coses.

En primer lloc, l'autor no considera que una Esquerra sense en Carretero (i la Rut i el Reagrupament), quedi coixa. L'amenaça implícita de tallar caps és més que evident.

I dos, es pot considerar la publicació d'aquest article la reacció, diríem que desesperada, a la declaració d'una quarantena de militants d'ERC de suport a Carretero i a Carandell de fa uns dies. Concretament, al fet que entre aquests signants hi havien alts càrrecs de la Generalitat en actiu, i que en conseqüència, demostren el seu coratge, plantant cara a les cúpules actuals tant del partit com del govern. Qui signa aquest article, és també un alt càrrec en actiu, l'intent de paral.lelisme és evident, encara que, segons diu, no és militant d'ERC -fet que m'ha sorprès, perquè jo sempre l'havia considerat com a tal. En tot cas, és un company de viatge, en la millor tradició psuquera.

En definitiva, doncs, voleu una prova més fefaent que en Carretero (i la Rut) són els objectius a abatre? En aquest deu dies mal comptats que queden, és evident que la campanya es focalitzarà en la possibilitat que el tícket renovador, l'únic que es presenta, té de guanyar les dues votacions (la de la presidència i la de la secretaria general). La temptació per part d'alguns de fer un vot dividit, per evitar posar tots els ous en un mateix plat, cal combatre-la amb un argument força contundent. Només si es garanteix que els renovadors tenen les mans lliures, hi haurà possibilitats de redreçar el partit i que torni a recuperar els 350,000 vots perduts. Així de clar. Com es pot esperar que els responsables d'aquesta pèrdua, d'aquesta sagnia, d'aquest vessament, d'aquesta hemorràgia, arreglin el que ells mateixos tant han ajudat a provocar?

Nonsense, que diríem en anglès.

Avui ha estat un gran dia. (em fixo en l'hora i hauria de dir ahir, però mantinc el present, perquè encara vull assaborir el moment). Sempre he pensat que la millor manera de guanyar, seguint els ensenyaments del wu-shu que vaig practicar en la meva adolescència, és fent servir la força del teu adversari a favor teu, de manera que sumant les dues forces, la teva i la del adversari, ben segur que tens les de guanyar. Avui això s'ha fet evident.

Una i mil voltas, gràcies.

Etiquetes de comentaris: , ,

diumenge, 25 de maig de 2008

CARANDELL, RUT

La Rut va tenir el bon gust de néixer el 19 de març. És a dir, el dia del meu sant, dia que sempre he servat tot i ser ateu, perquè una cosa és ser ateu i l’altra ser imbècil. El meu racionalisme no m’impideix comprendre que les festes tradicionals tenen una rellevància social indiscutible, i per aquest motiu mereixen un respecte, encara que no t’empassis el discurset que sovint va en el pack de la celebració. Dit d’una altra manera, jo no sóc fanàtic ni del racionalisme ni de res.

A mi mai se m’acudiria fer allò que un jutge va fer fa molts i molts anys, i que el meu pare em va explicar, quan passàvem pel lloc on succeí aquesta anècdota. Resulta que el jutge anava de copilot en un cotxe i la conductora era la seva dona. En un moment del recorregut, justament per on passàvem nosaltres llavors, la dona es va saltar un semàfor vermell. L’imbècil del seu marit, el jutge, la va fer aturar així que va veure un guàrdia urbà, i ordenà l’agent que la multés per violació del Codi de Circulació. Espero que la dona acabés divorciant-se d’aquest mamarratxo.

Ara que per imbècil de debò, i que demostra fins on arriba la misèria humana, hi ha el també fet real que va passar a la immediata postguerra. Es tractava d’un comboi de trasllat de presoners per part de la merda feixista. Entre els reus hi havia quatre o cinc anarquistes i un comunista. De sobte, el comboi va ser atacat, els feixistes neutralitzats, i s’alliberaren els presoners. Però quan el molt imbècil de comunista va constatar que l’escamot que l’havia alliberat era anarquista, es va tornar a lliurar als franquistes, suposo que perquè la perspectiva de passar la resta de la seva vida pensant que se la devia als anarquistes, se li devia de presentar com inaguantable. Espero que pagués la seva imbecil.litat i la seva manca de generositat amb la seva vida.

Bé, però tornem a la Rut. Si va néixer el 19 de març, això també vol dir que és Peixos, com una servidora, fet que encara reforça més la meva simpatia envers ella. La Rut, com és públic i notori, es presenta com a candidata a la secretaria general d’ERC. Forma tícket amb en Joan Carretero, candidat a President. Tots dos, la Rut i en Joan, en Joan i la Rut, són les dues cares públiques del Reagrupament.Cat, la candidatura renovadora que pretén corregir i redreçar el rumb de la formació republicana que, com és ben sabut, ja compta amb més exvotants que votants. La Rut, per altra banda, és l’única dona en el ball de candidatures d’ERC, fet que hauria de portar a reflexionar.

Amb la Rut hi he parlat darrerament. Si bé, la primera vegada que ho vaig fer va ser fa molts anys enrere no sé si en la nostra època estudiantil o un poc després. Però em sembla que ella no ho recorda. Jo sí. És una persona amb la qual ets sents còmode parlant-hi. És agradable i sembla que mai perdi el control. Però el fet que hagi surat en l’oceà de la política, ple de taurons, ens indica que hi ha quelcom més que bones formes.

I és que la Rut és una experta en temes d’administració i gestió pública, tant en el vessant polític (va ser directora general en el primer tripartit, a la conselleria d’en Carretero) com en el vessant estrictament acadèmic, on es professora i directora d’un institut de recerca universitària.

La seva formació i la seva actitud, doncs, la situen a anys llum dels altres tres candidats a ocupar la secretaria general. L’un perquè li ha arribat caiguda del cel, sense esperar-s’ho i fa la impressió que encara no s’ho creu. L’altre perquè juga a fer d’enfant terrible, quan de fet és molt més enfant que terrible. I el tercer, entre moltes altres raons, perquè té el mal gust de ser periquito, amb la qual cosa ja està tot dit.

Crido l’atenció als militants d’ERC, en aquest darrer tram de la campanya, quan la candidatura del Reagrupament.Cat va al galop, imitant la càrrega de la Brigada Lleugera i superant com si fos el Grand National, tots els obstacles que li posen davant, que si realment es vol fer sortir de l’atzucac ERC, no només és necessari comptar amb un president que exerceix les funcions de líder, que té per objectiu verbalitzar i difondre un projecte de país, per tots els catalans i totes les catalanes, com és el cas d’en Joan Carretero, sinó que és IMPRESCINDIBLE, amb majúscules, algú que sàpiga realment gestionar equips humans, que s’encarregui de la cuina (i no interpreteu això com un acudit fàcil, malpensats!), i que ho faci no en pla destraler i per collons, sinó amb un tarannà constructiu i dialogant, sense que això vulgui dir bleda. Des d’aquest punt de vista, és evident que entre els quatre candidats a la secretaria general, Rut Carandell és la millor.

I qui vulgui jugar a fer compensacions, que les faci als escacs. Jugar a compensar (un president d’A i un secretari general de B) és una estratègia que sota una façana d’equanimitat, amaga una enorme covardia, aquella que consisteix en posar un ou en tots els cistells, per assegurar ni que sigui un trosset de victòria. I sobretot, per evitar el fantasma de la derrota pura i dura. Però que a l’hora comporta renunciar a quasi bé tot el que tu penses, i només conformar-se amb engrunes i misèries. En d’altres paraules és renunciar a que el teu partit compti amb els i les millors, amb el risc afegit que la barreja acabi provocant-ne un mal de cap considerable, que allargui el malestar i no es faci net, per poder encarar el futur immediat sense hipoteques del passat. Perquè el que ens hi juguem és el futur de la nostra Pàtria i amb això poques bromes encara menys conyes marineres. Cal votar els millors i només els millors. I aquests, de carrer, són en Joan Carretero a la Presidència del partit, i la Rut Carandell, a la Secretaria General. No hi ha color, i cada dia que passa, cada cop més militants en són conscients.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous, 22 de maig de 2008

TERRORISME? L'ECSPANYOL

Porto tota la meva vida escoltant que ETA està a punt de ser esclafada. Exactament ho escolto des que tenia 4 anys, quan va caure el primer militant d'ETA en un enfrontament amb les forces d'ocupació ecspanyoles. Això era el 1968. Fa quaranta anys, doncs, que matxaquen amb la mateixa cançoneta. "Ara ja està", bramen, "Ja els tenim", continuen, "Cautiva y desarmada, ETA..." somnien fins a l'orgasme. Doncs i un bé negre. La lluita armada no només no s'ha aturat sinó que continua ben viva. Per cada escamot que cau n'hi ha quatre o cinc disposats a substituir-lo. Així de clar. Ja poden anar flipant, ja, els ecspanyols...

Per altra banda, és evident que hi ha hagut polítiques antieta que han tingut un cert impacte. Normalment, però, han estat polítiques directament inspirades per experts internacionals. Em refereixo, especialment, a alemanys, israelians, britànics i francesos, tots ells amb una llarguíssima experiència en l'anomenada lluita contrainsurgència. Darrerament, sobretot d'ençà l'11-S, i com a moneda de pagament de la Guerra d'Afghanistan i Iraq, els ecspanyols s'han beneficiat de la paranoia anti-terrorista existent als Estats Units. Així l'administració Bush ha posat al seu servei els equips d'espionatge electrònic, digital i espacial (satèl.lits) més sofisticats (bé, no exagerem, suposo que els més sofisticats no), per caçar etarres.

Recordo especialment, l'anomenat plan ZEN (Zona Especial Norte), aprovat sota el ministre de l'interior de la UCD, Juan José Rosón (1980-82), que si no m'erro, va ser l'antecessor immediat a l'impresentable Barrionuevo. El ZEN posava un especial èmfasi en la lluita mediàtica contra ETA, tot i que probablement no emprava llavors aquest concepte. No debades, Rosón havia estat un alt càrrec de TVE entre els anys 1964 i 1970 i de l'Agència EFE (1968-69).

No sé si va ser suggerit per aquest pla, però la veritat és que va ser per aquelles dates que va començar la utilització mediàtica sistemàtica del concepte etarra, com un recurs clàssic de la lluita contrainsurgència de deshumanitzar l'enemic. Si l'enemic no és humà, t'estalvies tractar-lo com a tal i pots fer d'ell el que et plagui. De fet, era una tècnica ja utilitzada pels americans, per exemple al Vietnam, on els enemics eren els Charlies o els yellows. Un etarra, o un sospitós de ser etarra, o, pitjor encara, un acusat de ser etarra, com que no és persona, se'l pot torturar i liquidar com si fos una merda. I de fet la immensa majoria de detinguts/segrestats al País Basc no són militants d'ETA sinó l'entorn civil o familiar, als quals se'ls matxaca sense contemplacions per tal de pressionar psicològicament els que sí que ho són, de militants.

Però tornem a l'aspecte mediàtic. Fa realment pena comprovar com els mèdia catalans, siguin públics o privats, escrits, audiovisuals o fins i tot digitals, tret d'algunes honroses excepcions, pretenen fins i tot superar els propis mèdia ecspanyols en la seva paranoia anti-ETA. Vull dir que quan es produeix una notícia al País Basc, no tingueu cap mena de dubte que serà la notícia de portada a la immensa majoria de mèdies catalans. Quin sentit té això? Es tracta, naturalment, d'una ecspanyolització de l'opinió pública catalana i és un dels efectes més devastadors que s'han donat els darrers anys. Es tracta d'interioritzar la perspectiva ecspanyola del conflicte polític al País Basc i a aquesta comesa molts periodistes i molts polítics s'hi dediquen amb cos i ànima. Recordo, per exemple, el cas d'un que va arribar a escriure que calia trinxar la comarca del Goierri (una de les que més militants d'ETA ha generat) d'autopistes i grans infrastructures per tal d'esclafar el teixit social abertzale. Naturalment, la resposta va ser fulminant.

Posar l'anomenat terrorisme basc al capdamunt de l'agenda política i mediàtica no és cap decisió innocent. Es tracta, com ja va analitzar lúcidament el sociòleg Émile Durkheim fa molts anys, de generar socialment un dolent o delinqüent que amenaça la societat, la qual corre a buscar protecció en les estructures de l'estat (la policia, la justícia, fins i tot l'exèrcit), de manera que es produeix un efecte reforçament de la legitimitat d'aquestes estructures. En el cas que ens ocupa l'efecte reforçament abasta també la dimensió identitària, en el sentit que es pretén fer de la lluita anti-ETA, un element de cohesió de tots els ecspanyols.

Però en el cas català, el sobredimensionament del cas d'ETA, amaga un altre fenomen que es pretén ignorar totalment. Em refereixo, naturalment, a l'auge del terrorisme ecspanyol o si voleu, ecspanyolista. Es tracta d'un fet que cada cop va a més i que a diferència del cas d'ETA, es caracteritza, explícitament pel seu contingut xenòfob i, més concretament catalanòfob. Que la catalanofòbia és una ideologia de masses de l'ecspanyolisme és un fet que ja va ser estudiat, en el seu moment per un sociòleg... andalús (Pulido). Que existeix una catalanofòbia que es remunta pel cap baix als segles XVI i XVII, també s'ha comprovat fefaentment per historiadors i escriptors (Fuster, Balcells, Ferrer i Gironès).

Però que aquesta catalanofòbia s'està cada cop més desacomplexant i recorrent, de nou, a la violència directa, és el que es pretén, avui en dia, amagar.

Tant al País Valencià, com al Principat i a les Illes, els episodis de terrorisme ecspanyol de baixa o mitja intensitat es repeteixen jo diria que amb una periodicitat setmanal. Es tracta d'un terrorisme puntualment homicida (cas de Guillem Agulló, per exemple), però bàsicament centrat en la difusió d'una por col.lectiva a expressar sense cap mena de temença expressions de catalanitat no ja política, sinó ni tan sols cultural, social, lúdica i, naturalment, lingüística, i que té lloc tant en els actes festius (recordem la Patum), com en centres educatius (escoles, instituts) o d'esbarjo i lleure (discoteques, competicions esportives). El resultat seria la inhibició o en molts casos, l'expressió suposadament natural, de manifestacions d'espanyolitat banal gràcies sobretot a la munició que els proporciona la potent indústria audiovisual en ecspanyol (televisions, ràdios), que, es presenten sense connotació política (quan de fet són totalment polítiques, quant menys ho aparenten, més ho són).

Fins ara, la denúncia mediàtica del terrorisme ecspanyol rampant ha estat ben marginal i sobretot en base a mèdies digitals. No sóc gaire optimista en què això canviï a curt terme, però cal continuar picant pedra. No serà la primera, ni l'última que ens en sortirem, n'estic segur.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

dimecres, 21 de maig de 2008

TRES BONES I EXCEL.LENTS NOTÍCIES... I UN MATÍS

Avui 20 de maig, es complia el 16 aniversari de la primera Copa d'Europa del Barça. Quins records! No sé si ja ho havia dit en un post anterior, però una servidora, aquest partit el vaig veure quan vivia a Montréal. La diferència horària va fer que fos al migdia. El vaig veure en un bar amb una enorme parabòlica, al peu de la muntanya que domina la ciutat. No hi vaig anar pas sol. M'acompanyaven quatre o cinc catalans, tots ells membres del mític Casal Català de Montréal (CCM), avui dissortadament desaparegut en combat. Setze anys que han passat volant, com també sembla que fos ahir quan a casa d'un company de l'escola, tots férem una melé quan el Barça va guanyar la UEFA a Basilea, l'encara més llunyà, llunyíssim 1979. Quasi s'ensorra la casa, us ho juro.

No, no estic en pla nostàlgic. Però és en dies com avui que recordes moments de la teva trajectòria vital. I és que avui he rebut tres bones, molt bones notícies.

La primera és que avui s'ha fet pública la declaració Per un canvi real a ERC, signada per una quarantena de càrrecs polítics, tant de la Generalitat com dels poders locals, i també per responsables orgànics i figures referencials del partit en llurs territoris respectius. És una enorme, gran i magnífica notícia, de militants que saben que se la juguen i que malgrat tot, gosen fer el pas endavant necessari. Naturalment els signants es mostren partidaris de l'elecció de Joan Carretero i de Rut Carandell, no cal dir-ho. M'arriben repercussions de l'esmentat manifest, en el sentit que les altres dues candidatures reals (no compto la marca blanca) estan dels nervis. Doncs que es prenguin un vàlium. Finalment, no puc estar-me de constatar que els principals mitjans de comunicació, fent la feina que els pertoca, no s'han dignat a informar sobre la declaració. Es pensen que així aconseguiran alguna cosa! Ja rebran als morros, ja!

La segona notícia és que la Ponència Alternativa presentada pel Reagrupament.Cat ha escombrat l'oficialista a la secció local de Sabadell. Un altre signe dels temps? Naturalment. Felicitats als republicans sabadellencs. La tormenta perfecta que anunciava en un post anterior es comença a congriar. No tinc cap dubte que el dia 7 farà neteja i de la bona.

I tercera nova. Un estudi de la UOC, en el qual ha participat el professor i col.lega Miquel Strubell, assenyala que en el cas de la celebració d'un referèndum per la Independència de Catalunya, entre un 52% i un 62% votarien a favor. Així de clar. Naturalment, per l'Iceta i companyia aquests percentatges no serien suficients, acostumats com estan a les majories a la búlgara... però per a qualsevol demòcrata, assenyalen clarament que més enllà dels intents de marginar l'independentisme, aquest és ben viu i arrelat. I estic segur que molts ecspanyols que viuen a Catalunya, també votarien a favor perquè el ser ecspanyol no pressuposa obligatòriament el ser imbècil, si més no en un percentatge de la població. I si se'ls garanteix que podran continuar mirant Tele5, doncs segur que no mouen un dit contra la Independència. Ells saben perfectament que en una Catalunya independent viurien de mamella de monja. En definitiva, una tercera gran notícia.

I el matís. En el post anterior criticava el fet que els debats dels candidats d'ERC es facin a porta tancada. Tot i que efectivament no ho poso explícitament, penso que implícitament es dedueix que l'única candidatura que n'era partidària, dels debats televisats, era òbviament la d'en Joan Carretero i la Rut Carandell. Però tant Puigcercós com Benach (o Carod, no ho sé del cert) s'hi oposaren. Queda dit, negre sobre blanc. No tots els candidats són el mateix. Hi ha diferències... i diferències considerables, entre ells.

Tres notícies que m'alegren el dia, i sense haver de trencar res.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts, 20 de maig de 2008

UN DEBAT A PORTA TANCADA?

Llegeixo que finalment hi haurà debat entre les quatre candidatures d'ERC, bé, de fet són tres, perquè una és una marca blanca d'una altra. A més no n'hi haurà un, sinó uns quants: a Barcelona, València i Palma. Magnífic. Molt bé. Collonut. També m'assabento que el moderador del de Barcelona serà en Vicent Partal. S'ho mereix. És sense cap mena de dubte el periodista que més ha treballat per la Independència de Catalunya...

Però llavors m'assabento que els debats seran a porta tancada i que només hi podran assistir els militants???? DECEPCIÓ, ASTORAMENT, o com diria el manual del perfecte postmodern PERPLEXITAT...

A veure si hi veig clar. M'esteu dient que en plena època d'internet, les TIC, Google, la blogosfera i la mare que els va parir a tots plegats, hi haurà un partit que per altra banda, pressumeix de ser el més avançat en aquests temes, que ha optat per tornar a les catacombes, a les societats secretes o ras i curt que utilitza tècniques pròpies de les sectes, per discutir temes que tenen un evident interès general?

Tanta és la fragilitat dels vostres plantejaments que teniu por que la resta de partits hi posin cullerada? Però què no veieu que és precisament el contrari? Quant més fortes són les conviccions d'un partit, més obert i més transparent es presenta a la societat a la qual s'adreça i vol representar? Fixeu-vos en el procés de primàries del Partit Demòcrata als Estats Units, per favor! Sí, ja sé que allà s'escull el candidat i no el president i el secretari general, però el que vull remarcar és que difícilment trobareu res més obert a la participació...

Qui té por de la transparència? Precisament si ERC donés el pas endavant i les diferents candidatures acceptessin un debat públic davant les càmeres de televisió, penso que estaria donant una lliçó històrica a la resta de partits. Gosaria dir que marcaria una fita i que a partir de llavors, qualsevol partit mínimament digne es veuria obligat a fer el mateix. Seria la mort de les burocràcies internes, dels comissaris polítics, dels totpoderosos secretaris d'organització... Lluny de perjudicar la imatge d'ERC, un debat en obert la beneficiaria i la faria esdevenir la capdavantera de la democràcia participativa. Es podria seguir l'exemple dels debats als USA, on els ciutadans podien enviar videopreguntes, etc.

Però tan porucs sou que no ho veieu clar? Jo ho veig claríssim. Si ERC pensa que fer un debat públic entre els candidats serà donar carnassa als seus adversaris polítics s'equivoca totalment. És tot el contrari. És acceptar obrir portes en el que fins ara ha estat el sancta sanctorum d'uns partits oligàrquics i organitzats d'amagat de la societat. Si ERC perd aquesta oportunitat de marcar el camí cap a l'aprofundiment de la democràcia i la participació en la seva vida interna, qui en sortirà malparat és tota la societat catalana, perquè difícilment cap altre partit polític català està en condicions de fer el mateix. Fins i tot en això, ERC pot marcar distàncies i demostrar que no és la mateixa cosa que la resta de forces polítiques... Tant costa de veure això? O és que precisament per això, no es vol que passi?

Jo realment, imaginar l'escena dels militants d'ERC entrant amb el carnet a la boca per tal d'assistir al debat, em recorda les imatges de les novel.les del segles XVIII i XIX, quan els membres de les societats secretes s'identificaven mútuament per un senyal, una peça de roba, un llibre o un diari o un determinat logo....

I per si la crida al seny que plantejo en aquest bloc no serveix de res, vaig més enllà i demano que es hackegin els debats, és a dir, que es pirategin, si pot ser en temps real.

Res no m'agradaria més que veure en directe com en Carretero i la Rut passen per la pedra els seus contrincants. Però aquesta és una altra història. O no.

diumenge, 18 de maig de 2008

QUÈ FARÉ L'ENDEMÀ DE LA VICTÒRIA D'EN CARRETERO I LA RUT...

A aquestes alçades de la pel.lícula, sembla evident que el tícket Carretero-Carandell, del Joan i de la Rut, té totes les possibilitats del món de guanyar a ERC. La raó és ben senzilla. Ningú amb dos dits de front, pot donar confiança a una direcció que en tres anys s'ha polit 350.000 vots. Dit d'una altra manera, ha aconseguit que hi hagi més ex-votants que votants. Es tractaria, salvant les distàncies, d'una reedició del que, a principis dels vuitanta, li va passar al PSUC... si no fos que ara, encara som a temps de redreçar la situació.

Ben mirat, malgrat el que ens volen fer creure, que l'actual secretari general, només hagi aconseguit 2028 signatures que l'avalin, és un rotund fracàs. En condicions normals, el candidat incumbent, és a dir, qui vol repetir el mandat, acostuma a tenir un avantatge còmode, sovint per damunt del 5o%. Hem de pensar que a diferència del vot secret, amb l'aval, et retrates, sobretot et retrates si algú et demana que el signis i tu t'hi negues. Estic segur, molt segur, que molts dels 2028 avaladors no pensen votar pas la llista Puigcercós-Puigcercós, ai, quin error més tonto, volia dir Ridao.

Per contra estic segur, i molt segur, que els avals que ha rebut la suposada llista renovadora de l'Esquerra Independentista (sic), són autèntics puigcercocistes. I és que aquí no ens mamem el dit. La impossibilitat de votar en una mateixa urna pel president i el secretari general va ser preparada per fer en Puigcercós, president, i l'Uriel, secretari general. Aquesta és la jugada. I la resta, convidats de pedra. La falsa renovació de l'Uriel, és un muntatge per aigualir la visibilitat política i sobretot mediàtica que representen Carretero, Caranadell i el Reagrupament. La jugada està clara. A mesura que s'acosti el dia de la votació els dos al.ludits simularan un gest d'obertura i pactaran de facto. Sobretot si veuen que van mal dades.

I hi van, de mal dades. Per a ells. No pas per a la gent que vol recuperar la il.lusió i tornar a votar ERC. I qui sap si fins i tot fer algun pas més. A hores d'ara, després d'haver fracassat en muntar un Palau, els oficialistes saben que van per darrere, per molt que El Periódico i altra premsa amiga tractin d'amagar-ho.

Però no n'hi ha prou en guanyar. Cal arrassar. Només si Carretero i Carandell tenen les mans lliures per fer i desfer hi haurà garanties de redreçament. Els darrers moviments apunten clarament cap aquesta direcció. La gent, fins i tot corrent el risc de perdre la seva feina, el seu càrrec, i molt probablement, una posició acomodada i instal.lada, surt de l'armari i diu que ja n'hi ha prou d'aquest color. Que el càrrec, la nòmina, la visa, el xòfer i la secretària -o el secretari- no ho és tot. I això és important. Cabdal.

Però encara és més important una altra cosa. Hi ha centenars, milers de militants que estan assistint als actes de Reagrupament, i el nivell de sintonia és elevadíssim. Però n'hi ha molts que no gosen assistir-hi, per increïble que sembli, per por a les represàlies dels quadres i dirigents locals i comarcals addictes a la candidatura oficialista. Comprenc, humanament, aquestes reticències, i per això, no tinc cap mena de dubte, que quan arribi el moment de votar, ho faran sense temença. Que, naturalment, és il.lògic i sense solta, donar suport als responsables d'una de les catàstrofes electorals i d'un dels destrempaments polítics més brutals de la història democràtca contemporània.

Per això s'imposa passar pàgina. La victòria de la renovació obre un nou escenari no només a ERC, sinó al conjunt de la política catalana. I per això és molt més probable que els sociates moguin peça si veuen que als seus se'ls passen per la pedra de la dignitat, la il.lusió i la fermesa.

El dia després de la victòria d'en Carretero i la Carandell, no només será més net i clar... sinó que els militants d'ERC hauran donat una enèssima lliçó de compromís. Que ser militant d'ERC comporta un valor afegit que, malauradament, no es troba en els altres partits. Que, si algú encara combrega, no ho fa amb rodes de molí. Que el militant d'ERC és diferent i que no es pot aspirar a ser com els altres, perquè el seu patrimoni o bagatge històric, social, cultural i en definitiva humà, està a anys llum de la resta de partits. Qui aspiri a ser un partit normal, el que fa és legitimar el règim polític postfranquista, caracteritzat per la seva ínfima qualitat democràtica.

Amb la victòria de la renovació, el compte enrere per a la Declaració de la Sobirania de la Nació Catalana es posarà en funcionament. I quant abans, millor. El 2010 al 2012 i aquest al 2014. Catalunya necessita a més a més de l'aigua, la Independència. I no es tracta de cap somni, ni cap anhel. No. Es tracta d'una necessitat material, de supervivència. Inajornable. I tinc la certesa que ERC jugarà un paper capdavanter en aquest moment històric, com ja el va jugar el 14 d'abril del 1931, quan en un acte de sobirania es proclamà la República Catalana. I d'aquella proclamació, encara en vivim avui en dia.

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, 9 de maig de 2008

PERÒ TU QUI T'HAS PENSAT QUE ETS, BONÀS?

Només són tres hores i mitja d'avió sense escala, la distància que separa Hèlsinki de Barcelona. Però sembla que visquem en dos mons diferents. Una és una ciutat a escala humana, certament una mica freda, però vaja en la qual el verd dels boscos i el blau bàltic ho dominen tot. L'altra és el desgavell, el caos, el gris del ciment... Però estic ben segur que a cap polític finès se li acudiria censurar que un ciutadà intervingui en política. Tot el contrari, correria a felicitar-lo, l'ompliria de petons i fins i tot el convidaria a beure Koskenkorva Viina, és a dir, el vodka finès. 

A Catalunya, però, si un ciutadà gosa intervenir en política, rebrà la corresponent crítica i censura per part dels pros, és a dir, dels polítics professionals -i de les polítiques professionals. Això és el que li ha passat a un estrellat que va enviar un comentari al bloc de la ex-diputada catalana a Espanya (sic) per Esquerra, Rosa Maria Bonàs. La freqüentació del Congreso de Diputados és de suposar que ha exercit una influència maligna en la seva percepció de la política. Concretament, aquella que és tan comuna en els polítics ecspanyols, i que ja he denunciat en altres posts d'aquest humil i senzill bloc, i que consisteix bàsicament en anar pel món donant lliçons de democràcia a tort i a dret... 

Si us plau, una mica de vergonya torera. No es pot anar pel món fent el ridícul i pressumint, com la Sra. Bonàs fa en el seu bloc, i més concretament, en el seu subtítol de ser ex-diputada del Congreso ecspanyol. Però és que encara no s'ha entès que això més que una medalla, és quelcom denigratori? És com pressumir de ser delinqüent, o lladre de camins, per no dir altres activitats menys nobles encara.

A veure, Bonàs. Tu no tens cap dret a dir a un ciutadà que no pot intervenir en el debat intern d'un partit polític, pel simple fet que no n'és membre. Entesos? És que això és elemental, de primer de primària d'educació per a la ciutadania. Entesos, ex-diputada? No tens cap dret! Però què t'has cregut? De fet, estàs demostrant com ets d'estúpida, perquè sembla que vulguis convertir ERC en un bunker tancat, aïllat de la resta de la societat. Si precisament ha de ser a l'inrevès! Quanta més gent intervingui en el debat d'ERC més senyal que és un partit pel qual val la pena mullar-se, i on no tot ve d'adalt, i si cal votar una merda penjada d'un pal, es vota i punt... com els sociates. Ho entens? Però tu no, tu vols el bunker, la capelleta, els iniciats, els culpringats, oi? Quanta misèria!

Però la cosa no acaba aquí. Si ja és fort que retreguis a un ciutadà el dret a parlar i opinar...quan tu parles i opines, no fas més que cagar-la. És al.lucinant quan et preguntes, "A quins mals us referiu?", A la cacera dels cadells de foques de Groenlàndia,  si et sembla! No et fot! O sigui autèntica autista de la política... O és que encara no t'has adonat que heu perdut més de 300.000 vots? No, encara, no? Cal que en perdeu 500.000 o 600.000 perquè te n'adonis. O és que potser els 300.000 vots perduts com que no apareixien a la teva nòmina de diputada, no tenen cap mena d'importància? I el súmmum de l'estupidesa és que els mals a què ens referim, són els que t'han deixat a tu en la teva condició d'ex. O sigui que t'has quedat sense mamella, però encara actues com si la maméssis! Es pot ser més tarat, disculpa, tarada?

I finalment, això que és un afer intern dels militants i només els militants tenen la paraula, vas i li expliques a en Montilla, en Zaragoza, l'Iceta, el Ferran, en Mas de Mataró. I quan hagis acabat d'explicar-ho a aquests, els ho expliques a la gent de La Vanguardia, El Periódico, TV3 i Catalunya Ràdio, entre d'altres. 

Realment si penses que un partit polític únicament són els militants i que als votants només se'ls ha de raspatllar de dia i putejar-los de nit, doncs, vas ben aviada, ex-diputada!

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 5 de maig de 2008

MARXO A HÈLSINKI

Demà marxo a Hèlsinki per temes de feina. A veure si des de la distància, la reflexió es fa més clara, que ens és necessari, ara que les cartes ja estan llancades. Ja és la segona vegada que viatjo a aquesta ciutat, capital d'un país que és un referent per a l'adaptació a la Societat de la Informació, així com del model educatiu. Sovint des de Catalunya s'elogia el model irlandès, per la seva obertura a la inversió del capital exterior (sobretot dels Estats Units). Però ara sembla que es tracta d'un model en crisi. En canvi, el cas finès, sembla a hores d'ara més sòlid i amb més projecció de futur. 



De totes maneres, tant Irlanda com Finlàndia són dues petites repúbliques (a diferència dels seus veins històrics), que tot just fa 25 o 30 anys, eren estats ben pobres i perifèrics. Ara tot això ha canviat. Ambdós estats tenen un nivell de desenvolupament i de capital humà a anys llum de l'estat ecspanyol. No és casualitat, per exemple, que la dona hagi ocupat llocs de preeminència tant en la política irlandesa (Mary Robinson, presidenta de la República entre 1990 i 1997), com a Finlàndia (Tarja Kaarina Halonen, presidenta des del 2000). En definitiva són exemples a seguir sense cap mena de dubte, i demostren que estats petits amb una independència relativament curta (1920 Finlàndia i 1922 Irlanda) malgrat les enormes pressions de les seves antigues potències invasores (Rússia i el Regne Unit), se'n poden sortir. 

Jo la veritat és que no em cap al cap, si comparativament, Catalunya és una nació més potent que tant Irlanda com Finlàndia, i el nostre enemic, Ecspanya, està a anys llum dels antics enemics d'aquestes dues repúbliques, com és que encara no ens hem desempallegat d'aquesta càrrega?

Hi reflexionaré tot mirant el Bàltic. 

Etiquetes de comentaris: , , ,

diumenge, 4 de maig de 2008

D'ESTRATÈGIA POLÍTICA (1a part)

Llegeixo la proposta de document d'estratègia política elaborada per alguns dels principals dirigents d'ERC, nomenats, naturalment, per l'actual direcció del partit. Consta d'un Preàmbul i la proposta pròpiament dita l'han dividida en tres apartats. En aquest post i en d'altres de posteriors, intentaré disseccionar aquest document que el podem considerar proper a la candidatura Puigcercós-Puigcercós, ai!, disculpeu, Puigcercós-Ridao.

Per començar ens fixarem en l'estructura global del document. He dit que consta d'un preàmbul i del document d'estratègia. El primer que em crida l'atenció, és que enlloc dels títols, subtítols i apartats, és a dir, no entrant en el text pròpiament dit, no apareix la paraula Independència o, si voleu, Sobirania. Enlloc. Realment em sembla molt fort que un partit que si es diferencia de la resta -malauradament, ja m'agradaria que CiU, UM, BNV, els socialistes i els ex-comunistes també se'n proclamessin- és precisament per la seva proposta independentista, amagui la paraula independència, com si tingués vergonya.

Si fem una comparativa amb els documents orgànics de l'Scottish National Party, per exemple, partit gens sospitós de cap mena de radicalisme, ens trobem que la paraula Independència, apareix fins a la sopa. Però és clar, Catalonia is different, i la paraula Independència, l'hem d'amagar a l'habitació dels mals endreços, no sigui que La Caixa o La Vanguardia, se'ns enfadin.

En definitiva que si ens guiem únicament per l'índex general del document, està ben clar que la Independència no entra en les prioritats del document. L'única referència que podria aproximar-se a aquest concepte, tot i que es troba a anys llum, és el concepte d'Enfortiment nacional, que figura en l'apartat 1d. Però convindreu amb mi, que es tracta, d'un concepte que es pot assimilar clarament a un discurs pujolista (el de la reconstrucció nacional), i de caràcter incrementalista, no rupturista. Res de nou, doncs, sota la capa del sol.

També em crida l'atenció el fet que el document, a l'hora de territorialitzar l'anàlisi política no dedica, si més no en l'índex, cap referència a la Franja de Ponent, a l'Alguer, a la comarca del Carxe o Andorra. Cal recordar que els catalans de la Franja i del Carxe estan patint un procés de negació dels seus drets civils, culturals i lingüístics, atès que els dos estatuts d'autonomia que els afecten (l'aragonès i el murcià) no els reconeix la seva identitat?

La referència a Andorra, penso que és obligatòria, perquè aquest estat sobirà ha de jugar un paper clau, més en termes jurídics que estrictament polítics (ja se sap que la política és correlació de forces i en això, Andorra, sempre tindrà les de perdre). Un paper clau per afavorir la independència de Catalunya, i per aconseguir-ho caldria que els polítics andorrans fossin clarament favorables a la independència de Catalunya. Això sol ja ens permetria tenir una veu a l'ONU i a les altres instàncies internacionals. Fins ara, però, i amb honroses excepcions, als polítics andorrans, els tremolen les cames quan un ecspanyol, i ja no diguem un francès, aixeca la veu. De tot plegat, dedueixo que un document d'estratègia política, hauria de reflexionar sobre quin comportament polític haurien de desenvolupar la gent d'ERC en aquest estat, de manera que s'afavorís la consecució de la Independència.

En un proper post, més.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres, 2 de maig de 2008

L'ASSIGNATURA PENDENT

Arran de la manifestació de l'1-D pel dret a decidir, ja vaig escriure en un post que, malgrat l'èxit de la convocatòria, hi havia un aspecte en el qual havia fracassat o mig fracassat. Em referia, naturalment, al del seu impacte internacional o si voleu global. Tot just Le Monde i alguna agència de notícies americana se'n feren ressò. Però no fórem portada ni a la CNN, ni a la BBC, ni a les agències de premsa més rellevants del món (Reuters, Associated Press, Xinghua, AFP, etc.). I sense que aprovem, no aprovar, sense que excel.lim (d'excel.lent) en aquesta assignatura, no hi haurà res a fer.

El pujolisme, via Andreu Mas-Colell, féu famosa la frase El nostre món és el món. Una veritat com un temple. Llàstima que molts pocs pujolistes ho practiquen. I és que si la Independència de Catalunya no figura en els principals mitjans de comunicació globals, com hi figura la d'Escòcia, el Quebec i fins i tot la del País Basc, ho tindrem molt magre.

I perquè això sigui possible, em sembla de calaix que si la muntanya no va cap a Mahoma, Mahoma ha d'anar cap a la muntanya... Vull dir que no esperem que ells vinguin a descobrir-nos, als independentistes catalans. Hem de ser nosaltres els que hem d'anar cap a ells a donar-nos a conèixer.

I per donar-nos a conèixer és IM-PRES-CIN-DI-BLE, parlar, entendre i escriure la llengua anglesa, i no fer-ho de forma paleta, typical spanish, cutre-salsichero, com ens tenen acostumats els ecspanyols. No. Cal fer-ho de forma decent. I no tinc cap mena de dubte que hi ha un percentatge d'independentistes catalans que el parlen millor que molts anglesos o americans, que per terme general, tenen un domini de la llengua pròpia més aviat patètic... començant pel propi President Bush.

Qualsevol moviment independentista de no sé quina tribu perduda de l'Àsia, que encara van amb parracs i llancen javalines, té, per exemple, el seu web, en anglès. I el seu portaveu, probablement també parlarà anglès, encara que sigui macarrònic. Naturalment, nosaltres no ens hem d'emmirallar en aquesta bona gent, però és altament significatiu que l'oferta independentista catalana en llengua anglesa, és més aviat igual de macarrònica.

Els únics que des del seu començament ho van tenir clar van ser la gent de FreeCatalonia. I més darrerament, també els de Catalunya Acció, han fet del seu slògan "Catalonia: The Next State in Europe", un èxit sense precedents. És aquesta la via a seguir. Slògans en anglès adreçats a la comunitat internacional. Naturalment altres slògans exitosos han estat els de la JNC, Catalonia Is Not Spain, que s'exhibeix als camps de futbol i que excita els ànims de l'ecspanyolada fins a límits de paroxisme. I l'inoblidable General Schwarzkopff free us from Spain que es va penjar durant els anys olímpics, després de la Segona Guerra del Golf, i que naturalment, pels blocaires més joves, els deu semblar xinès.

La catosfera sobiranista també hauria de predicar amb l'exemple, i crear una mena de anglocatosfera formada per blocs independentistes en anglès. Jo he intentat predicar amb l'exemple, però no tinc temps material per actualitzar-lo tant com voldria (les mogudes kosovar, abans, i d'ERC, ara, m'ho impideixen).

Tota aquesta parrafa que acabo de clavar, ve a tomb de la meva assistència a la Conferència Internacional Politics Web 2.0, a la Universitat de Londres, a mitjans del passat mes d'abril, com ja vaig escriure en el seu moment. Hi assistiren uns 180 investigadors i acadèmics d'arreu del món, si bé la majoria eren de l'àrea Europea i Nordamericana. Hi havien pocs asiàtics, africans i sudamericans. I el més meravellós de tot, no hi havia cap ecspanyol. En canvi, de catalans érem uns poquets, però hi érem. Paradoxalment, no es presentaren tres comunicants de no recordo ara quin departament de la Generalitat (no sé si Cultura o Sanitat)...

En aquesta Conferència, jo vaig presentar una comunicació o paper, que duia per títol The Rise of the Catosfera. A case study of the Catalan Blogosphere. La versió que us podeu descarregar, llegir i fer-me arribar les observacions que considereu pertinents i constructives, però, podríem dir que és una versió Beta, és a dir, no definitiva.

Bé, però el que em va cridar més l'atenció, és que els organitzadors de la conferència, un cop m'acceptaren la proposta de comunicació, a l'hora de d'assignar-la a un dels molts pànels que se celebraren, no la inclogueren a la titulada Blogs and Blogging, com a mi m'hauria complagut, sinó que m'entaforaren en un pànel titulat, si fa no fa, Minority Voices in the Blogosphere, conjuntament amb un paper que parlava del blocs ètnics a Alemanya (bàsicament els escrits pels immigrants turcs i de l'Europa Oriental que viuen a Alemanya), i amb un altre paper que descrivia l'estat de la blogosfera a Kenya. Quan vaig saber-ho, vaig pensar de seguida que seria un pànel amb una assistència més aviat baixa, com efectivament així va ser. Sort que el que és important en aquests esdeveniments són els contactes que fas i la gent que coneixes, perquè la presentació del teu paper, només dura 10 o 12 minuts, 15 com a màxim. A no ser que siguis un pope i llavors tens 45 minuts per fer un Keynote o, altrament dit, una ponència, on t'esplaies com un rei.

Arran d'aquesta experiència, porto uns quants dies reflexionant. Per què collons em van posar en aquell pànel? La resposta que se m'acut és que es va aplicar una lògica estatista. Si ja sé que Kenya és un estat sobirà -tot el sobirà que pot ser un estat del Tercer Món, que no ho pot ser gaire, per altra banda. Però, òbviament, la comunitat blocaire keniana, segurament deu ser bastant minoritària, tot i que segurament té un domini de l'anglès molt superior al que tenim nosaltres. Però és clar, als organitzadors, això de la Catosfera, expressió que per cert, va ser acollida amb un cert interès, i fins i tot diria una certa simpatia, els deuria sonar a una cosa propera al swahili, perquè, naturalment, no respon al model de l'estudi de la blogosfera a Polònia, a Itàlia, fins i tot a Estònia, que també es presentaren a la conferència. I és que som especials. Vull dir que pel fet de no tenir estat, als catalans se'ns assigna automàticament a un estatus de segona, fins i tot quan la nostra realitat nacional és quantitativament superior a la de molts estats sobirans europeus, i qualitativament com a mínim igual a la de la immensa majoria d'ells. Però no som del club. I això, sobretot a Anglaterra, país amb una altíssima cultura de clubs, és definitiu.

Cal posar-se de valent per capgirar aquesta situació. Algunes mesures fonamentals que se m'acuden de forma immediata serien les següents:

1. Fer de l'anglès la primera i principal llengua estrangera en l'educació, desplaçant, naturalment, l'ecspanyol, que és una llengua que no té cap mena d'utilitat pràctica. Els estudiants catalans haurien de ser igualment capaços de parlar en català i en anglès, com ho són ja a hores d'ara molts estudiants holandesos, suecs, eslovens, estonians, finesos, etc. Es tracta, senzillament de tenir un avantatge competitiu.

2. Crear un Ministeri de Relacions Internacionals a l'interior del Govern Català, que coordinés tota la política internacional i en particular les diferents delegacions a les capitals mundials. L'objectiu seria difondre la qüestió catalana arreu del món, per aconseguir els suports polítics necessaris per al reconeixement de la nostra independència. Aquí, el cas del Kosovo, ens hauria de servir molt d'exemple, sobretot el seu treball de lobby davant del Congrés dels Estats Units.

3. Tenir uns mitjans de comunicació públics i privats que oferissin informació en anglès sobre la realitat catalana. Particularment important seria el cas de les agències de notícies que haurien d'estar en condició d'oferir informació en aquesta llengua.

Hòstia, m'ha sortit un post llarguíssim, però és que fa dies que ho tenia al cap, i avui, després de dutxar-me, m'he trobat psicològicament en forma per deixar-ho escrit.

dijous, 1 de maig de 2008

FRANKI versus PUTXI




















D'un post anterior meu, diversos comentaristes em retreuen que no carregui contra ERC per l'empresonament d'en Franki de Terrassa. He de dir clarament que mentre ERC no exigeixi l'alliberament immediat d'aquest company, la seva co-responsabilitat és total en el seu empresonament. I la cosa no ha de quedar aquí. Cal exigir al cos de Mossos d'Esquadra que depuri les responsabilitats per les repetides irregularitats jurídiques que, suposadament, han comès els encarregats de la detenció i engarjolament d'en Franki.

Un cop això aclarit, permeteu-me que afegeixi que em temo que l'actual direcció d'ERC no obrirà boca en aquest sentit, no debades, l'actual secretari general i aspirant a president nacional, va perdre el cul per hissar l'estanquera de seguida que el Tio Pepe va alçar la veu. La mateixa estanquera per la qual ara en Franki és a la presó. I la mateixa estanquera, per la qual un ex-alcalde d'una població vallesana també podria ser condemnat, si el jutge fa cas a la petició del fiscal ecspanyol, el qual, entre les proves acusatòries ha incorporat les declaracions de l'ex-conseller. País!

Etiquetes de comentaris: