dilluns, 30 de juny de 2008

ELS GEGANTS
FESTA NACIONAL DEL QUEBEC
24.06.2008
Parc Maisonneuve, Montréal




No és que avui no tingui feina i per contra de pentinar el gat em dediqui a penjar posts, no, però acabo de rebre aquest youtube dels meus amics quebequesos, i no em resisteixo a penjar-lo al bloc.

Si vols tenir la lletra sencera de la cançó, clica aquí. La frase clau, però, és aquesta:

Mais allons-nous mourir en nains quand nous sommes nés géants?

Que traduïda , queda més o menys així:

Però morirem (anem a morir) com a nans quan hem nascut gegants?

Per cert, a veure si descobriu el doble quebequès d'en Titot...

Etiquetes de comentaris:

NEIX EL BLOC GRAN DEL SOBIRANISME


Em plau anunciar el naixement d'un nou bloc col.lectiu, de caire eminentment sobiranista i de plantejament transversal. Porta l'ambiciós nom del Bloc Gran del Sobiranisme, i en ell escriurem set blocaires, un per cada dia de la setmana. A una servidora li ha tocat el dimecres. A mi el dimecres sempre m'ha agradat, com a dia, perquè marca el pas de l'equador de la setmana laboral, i és com si tot el que ve després fes baixada...

El Bloc Gran del Sobiranisme, es començarà a publicar demà dimarts 1 de juliol, així, doncs, que ja teniu deures per fer demà. Entrar-hi, llegir l'article del dia i fer un enllaç...

La resta de companys que participen en aquesta aventura són tots ells de reconeguda solvència patriòtica i blocaire a l'hora. Seguint l'ordre de publicació setmanal són els següents:

En Víctor Terradelles, conseller nacional de CDC i principal impulsor de la Plataforma per a la Sobirania. També es troba darrere de l'aparició de la publicació en anglès Catalan International View. En Víctor farà la seva contribució els dilluns. Com tots nosaltres, també té el seu propi bloc.

El dimarts, en Manel Bargalló, un exiliat de luxe a Alemanya, que tanmateix, gràcies a la xarxa és present en els debats diaris amb propostes molt treballades i iniciatives interessants. En Manel és militant d'ERC, i un destacat reagrupat. Com tots els blocs personals que esmento en aquest post, el seu és de lectura obligada.

El dijous, li tocarà el torn a un blocaire de referència, malgrat que ara està en vaga, una vaga si se'm permet, una mica estúpida, però en definitiva totalment respectable, atès que en la blogosfera ningú imposa res a ningú, i si vols fer vaga, la fas i punt. Em refereixo, és clar al sinerenc Xavier Mir. El seu bloc és un dels més llegits de la catosfera i també és un dels principals impulsors de la Xarxa de Blocs Sobiranistes.

En David Morgades, també pertanyent al lobby maresmenc, i ja en van tres, en aquest cas, però, de Mataró. Escriurà els divendres. Militant de CDC, en David també és un incansable activista en pro de les seleccions esportives catalanes, i qui ens ha engrescat a participar en aquest projecte col.lectiu. Naturalment, ell també té el seu bloc.

Els dissabtes, serà el torn d'un reputat professor i investigador universitari, i el més veterà, i doncs, més savi, de la colla, l'Enric Canela. Si entreu a la seva biografia, penso que està tot dit, no cal afegir res més. Per descomptat que el seu bloc és referent pel que fa a les formes i al fons. Lluny d'amagar-se'n, es proclama liberal i independentista. Ha ocupat càrrecs rellevants a dins de CDC, i també a dins de la federació CiU.

Finalment, la traca final, la del diumenge, se la reserva l'esmunyedís Joan Arnera. La seva dèria per mantenir la seva privacitat, que ratlla la paranoia, fa que ni sabem el seu nom de debò, ni vulgui publicar la seva foto a la capçalera del Bloc. Ara, per fotre'l una mica, diré que té 33 anys -l'edat de Crist- i que realment sembla Jesucrist a la terra. Per a mi l'Arnera ha estat un dels grans descobriments en la catosfera dels darrers mesos. Exactament des del mes de març. Abans no el coneixia. I des de que el conec i sobretot des de que el llegeixo, ha canviat la meva percepció respecte la gent nascuda en els anys 70, als quals fins llavors sempre havia considerat uns trepes malparits que volien liquidar als nascuts en els anys 60 -com una servidora- atribuint-nos no sé quines paranoies de l'(anti)franquisme.

L'equip del Bloc Gran es completa amb l'Ana, que és la dissenyadora del bloc i l'encarregada de les qüestions tècniques. I sí, certament, és l'única dona de la colla.

Bé, com podeu veure, un book de blocaires força reeixit. Espero que entre tots siguem capaços de contribuir a tirar endavant la llibertat de la nostra Pàtria, i que malgrat les diferències ideològiques evidents que tenim entre uns i altres, primem les coincidències i les ganes de treballar en equip. Jo ja he enviat el primer post, que sortirà penjat, si no hi ha cap novetat, el proper dimecres, 2 de juliol.

De totes maneres, òbviament, res serà possible, sinó comptem amb la complicitat del màxim nombre possible de lectors i comentaristes.

Així, doncs, endavant les atxes i que tinguem sort!

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

Contents? Bé doncs ara fins al 2052!

Què ecspanyolets, ja heu bavejat prou? Hòstia és que esperar 44 anys per mamar alguna cosa és molt dur! I digueu-m'ho a mi, que són precisament els anys que la porto campant! Així doncs que ara fins al 2052! Llàstima que llavors, Madrit encara no serà ciutat olímpica... I que llavors, la roja no podrà comptar amb la participació IM-PRES-CIN-DI-BLE de no sé quants jugadors catalans, perquè llavors ja farà més de trenta anys que serem independents. I molt probablement, Catalunya ja haurà guanyat una o dues eurocopes i, perquè no, algun Mundial, també.

Una altra cosa és que, benvolguts ecspanyolets, no sabeu ni guanyar! Aquesta nit, en comptes de festejar-ho us heu dedicat a fer el que sou, el cafre.

Espero i desitjo que el 2052, als meus venerables 88 anys, si encara continuo amb aquest modest i humil bloc (us ho imagineu!), i quan tingui al pit més medalles que els mariscals Zhúkov i Rokossovski junts, pugui tornar a escriure un altre post que comenci per la frase "Contents? Bé, doncs ara fins al 2096!"... clar que potser, si llavors encara existeix l'Alzheimer, potser ja ni me'n recordaré d'Ecspanya i dels ecspanyolets, o potser serà un record molt vague i llunyà i, naturalment, prescindible...

dissabte, 28 de juny de 2008

FOTE'T BASSAS, FOTE'T

Entro a Facebook i entre els inacabables nous missatges en llegeixo un de la Núria, reconeguda blocaire, que em demana que m'incorpori al grup de suport a n'Antoni Bassas. De seguida miro quanta gent s'hi ha apuntat: 77, uns quants d'ells també coneguts i blocaires igualment destacats.

Però ho sento, Núria, no em penso solidaritzar amb en Bassas. Ni de conya. Qui la fa la paga. I en Bassas al llarg dels 13 o 14 anys que ha dirigit el seu programa de ràdio, no m'ha donat suport a mi, vull dir als meus plantejaments ideològics i fins i tot ètics, així que no tinc cap motiu per solidaritzar-me amb ell. Com tampoc em solidaritzaré amb en Cuní quan se'l carreguin, ni tampoc ho faré amb el mamarratxo de Basté. Res, ni aigua, a aquesta genteta. De fet, el programa d'en Bassas ja feia uns dos anys que no l'escoltava.

I la raó és molt clara. En Bassas s'ha portat -com ho fan en Cuní o en Basté- com el típic convergent dat pel cul, que es mostra feble amb els forts i fort amb els febles, és a dir, un individu especialment repugnat, llepaculs i vores, llafiscós i babós. M'explico. Hi ha una fauna de catalanets socialitzats sota l'etapa pujolista que perden el cul quan veuen un sociata i en canvi van de milhomes i de bocagrosses quan s'han d'enfrontar a un independentista, als quals sempre intenten pentinar... Fixeu-vos que no fa gaire, la gran conilla, va dir que es podia ser feixista i portar l'estelada! Si se n'ha de ser de malparit, per dir això! En un país normal, aquest pàjaro ja li haurien volat el cap!

I és clar, com sempre passa, quan intentes fer-te el simpàtic amb un que en el fons odies, no te n'ensurts. Estic segur que en Bassas odia els sociates, i per això els sociates l'odien a ell. Quins uns, els sociates, catedràtics en l'escola de l'odi! No en deixen passar ni una, aquests. Els Ferran, els Mas de Mataró, els Iceta, els Zaragoza... Roma no paga els traïdors, i els sociates a més els escupen a la cara, perquè els menyspreen per la seva covardia.

No, no em penso solidaritzar amb en Bassas. Sé que ara el substituirà un comissari polític tipus Barril, Josep M. Balcells, Núria Ribó, o algun de la COM o de la SER, que prepararà el terreny per a les properes eleccions del Parlament del Parc, ho sé del cert, però no puc tancar els ulls davant aquells que podent haver fet molt, no han fet res o gaire res, o molt poc. I en Bassas, sense cap mena de dubte, és un d'aquests.

Potser sí que, com diu el manual clàssic del bon marxista-leninista, quant pitjor, millor!

Adéu Bassas, adéu, no et trobaré a faltar. Te'n vas perquè has estat un covard, i als covards ningú els vol, ni els adversaris ni els propis. És patètic com tota una colla de comunicadors socials us heu baixat els pantalons davant de l'ecspanyolisme, però ja us ho fareu amb la vostra consciència, sí és que us en queda gota...

Jo no dono suport a n'Antoni Bassas!

Etiquetes de comentaris: ,

BOICOT ALS NAZIS DE TELECINCO

divendres, 27 de juny de 2008

EN LA MEVA MODESTA OPINIÓ....

En la meva modesta opinió, i no és la primera vegada que l'expresso en aquest bloc, la CUP faria un mal negoci si opta per presentar-se a les eleccions regionals (altrament dites autonòmiques), en solitari. Corre el risc de perdre tot el que ha guanyat en els darrers anys. La CUP, en la situació actual, ha de consolidar-se com un espai de contrapoder i auto-organització popular vinculada clarament a les lluites concretes a nivell municipal o de barri. Aquesta és la seva gran força, i aquesta és la seva especificitat respecte la resta de forces polítiques, podríem dir que és el seu segell de qualitat.

Rifar-s'ho tot en una candidatura que, inevitablement, s'allunya dels ciutadans, és convertir-se en una llista més. Al.legar el triomf dels liquidacionistes dins d'ERC, és no comprendre que ha estat un triomf pírric i el que és més probable és que no se n'ensurtin. A més a més de ser oportunista, i començar a pensar en termes de curta durada, immediatistes, fet que posa en perill la solidesa del projecte.

Una altra cosa seria que es creés una mena de Bloc Català per l'Autodeterminació, unitari, on llavors sí que tindria lògica que la CUP hi participés conjuntament amb altres col.lectius, partits i associacions. Però no comprometre tota la feina feta que és molta, i sobretot tota la feina que encara manca per fer, que és encara moltíssima més. És cert que la CUP va obtenir uns resultats notables en el seu moment, com ja vaig analitzar en aquest mateix bloc, però encara no es pot parlar d'un moviment arrelat en el conjunt de la nació, i aquesta és la primera tasca que cal fer... Un cop això aconseguit, i si és possible, que la CUP esdevingui el referent de la mobilització popular i la lluita contra la corrupció urbanística i en defensa del territori, serà el moment de plantejar alguna mena d'iniciativa més arriscada. Però com els castells, abans de començar-los a aixecar, cal que la pinya sigui ben forta i estigui cohesionada.

Per altra banda, una candidatura al Parlament del Parc, al de les Illes o a les Corts Valencianes, probablement seria un objectiu preferent dels periodistes a l'hora de cercar diferències internes, reals o inventades, afavoriria els personalismes, pressions pel lideratge, etc.

En definitiva, cal tenir paciència, arrelar-se encara més en les lluites populars, combatre l'extensíssima fòbia que hi ha a les lluites pels drets dels treballadors i del territori, en gran part de l'opinió pública, començant pels grans popes de la comunicació (en Cuní, en Bassas...), que voldrien un poble submís i resignat a la seva explotació pel gran capital. I sobretot cal generar espais propis de comunicació social, com els que ja existeixen, però potenciar-los i que realment representin una opció antagònica als mitjans de (des)informació i desmobilització. Cal també fer de la lluita per la llengua, una de les prioritats principals, perquè estem arribant a una situació límit, tal i com corrobora el darrer baròmetre de la FUNDACC, al qual dedicaré un proper post.

Cal lluitar, lluitar i lluitar.

Etiquetes de comentaris:

JUNTS... PER CATALUNYA? O PER ECSPANYA?

Vaig anar al Teatre Nacional, a l'acte d'Òmnium, no pas perquè la convocatòria m'interessés, sinó perquè tenia un compromís que no em volia perdre. La veritat que defensar el nyap, és a dir, l'estatutet de la Moncloa, retallat per totes bandes, no entra, com us podeu imaginar, en les meves prioritats patriòtiques. Jo, com en Carretero, espero i desitjo que el Tribunal ecspanyol de marres no deixi pedra sobre pedra, d'aquest avortament polític i jurídic.

Malauradament, o no, vaig arribar tard i no vaig poder entrar. Jo i més d'un centenar de patriotes que es consolaren dient que com a mínim l'acte havia tingut una bona acollida, òbviament. Mentre es desenvolupava de portes endins, al hall del Teatre vaig poder parlar amb tots d'amics i amigues, l'Imma, l'Albert, el Josep Maria, en Quim, la Magda...

Fins i tot vaig assistir a un acte de repugnància supina. Quan ja havien tancat les portes i tots nosaltres ens havíem quedat amb un pam de nas, va arribar un politiquet el cognom del qual comença per Vila i acaba per joana, que també havia fet salat... però llavors, la gent de l'organització, van fer mans i mànigues perquè el mamonet de marres i els seus acompanyants acabessin entrant tant sí com no. Es veu que per l'Òmnium hi ha catalans de primera i catalans de segona. I es veu que aquest polític basòfia no té cap mena de dignitat, perquè si la tingués, hauria d'haver-se conformat en quedar-se al hall amb la resta de dissortats. Però no, el molt caragirada, a mesura que anava avançant cap a la porta, ni tan sols mirava a la cara de la gent que l'envoltava, que, no tinc cap mena de dubte, menyspreava profundament. Aquest és el personal que embruta un partit com CDC... amb aquesta fauna, mai tindran el suport dels patriotes progressistes, i en canvi, sí que patiran el carronyisme del sector dels negocis i de les deixalles, fastigoses i pudents, del roquisme, de les quals aquest individu n'és la quintaessència.

Bé, però deixem els detritus de banda i tornem a l'acte. La meva principal crítica a la seva filosofia és que és totalment falsa. Hem de tallar amb la idea que l'unitarisme del poble català és un valor per ell mateix. Unitarisme... per fer què? Perquè per assolir la independència i la sobirania, està clar que amb els sociates no s'hi pot comptar! Hem de parlar clar... els sociates només volen construir Ecspanya, com els peperos. Són dues cares de la mateixa moneda. Ja és hora d'acabar amb els intents d'arrossegar-los cap al sobiranisme... Els independentistes catalans, siguin de dretes o d'esquerres, han de construir uns ponts de comunicació mínims i no perdre el cul perquè s'hi apuntin els sociates... A aquests se'ls convida a participar i si no volen ... bon vent i de cul. Si bé estic convençut que si tirem endavant, molts sectors sociates de base -no de la direcció-, s'acabarien també apuntant... Però si no comencem a caminar de manera clara i inequívoca, cap a la sobirania, aquests sectors no mouran peça.

Acabem amb els unitarismes falsos. Aquí hi ha dos projectes nacionals antagònics: el català i l'ecspanyol, diguem-ho clar i tractem els ecspanyols com es mereixen. Com a enemics, antagònics, que es neguen a reconèixer Catalunya com a nació. Els hem d'anar descavalcant de totes les institucions que controlen, algunes d'elles , fa prop de 30 anys!

Per a mi, cap sociata, ni mort ni viu, és bo. Tots són dolents.

Etiquetes de comentaris: ,

dimarts, 24 de juny de 2008

L'ATENEO I L'ACADÉMIE

Dedicat a la memòria de Manuel de Pedrolo, i a la seva filla Adelais, que vaig conèixer dissabte a Tàrrega i Cervera

Els nostres enemics, els ecspanyols, no pensen renunciar al seu derecho de conquista. Per la seva banda, els nostres enemics, els francesos, no tenen cap intenció de disminuir l'asfíxia a la llengua catalana, malgrat que el perill que representa per a la República jacobina és insignificant.

Aquestes dues constatacions es deriven dels esdeveniments recents, prou reproduïts als mitjans de comunicació de masses.

(Foto: Fris al Castell de l'Aranyó, on va néixer Manuel de Pedrolo)

La setmana passada, uns quants brètols es van reunir a l'Ateneo de Madrid i van parir un enèssim manifest que alerta sobre la situació de la llengua ecspanyola a Catalunya. Sense cap mena de dubte, és una iniciativa planificada que deu comptar amb el suport polític del PP i del PSOE i com a braç executor, els del partidet de la Rosa Díez. Caldrà seguir de molt d'aprop aquesta formació, perquè estic segur que serà instrumental per assolir consensos entre les altres dues formacions esmentades per tal d'esborrar del mapa els partits d'àmbit no estatal (no ecspanyol, s'entén).

Feta aquesta advertència, però, he de dir que sempre havia somniat en el fet que la morralla anti-catalana o gusana, formés un comitè de solidaritat a Madrid, que es dediqués a dir pestes de la situació política a Catalunya. Seria el senyal que s'anava en la bona direcció. I de fet, ja és ben bé això. Encara que la seva intolerància és tan gran que no deixen passar ni la més mínima.

L'ecspanyolisme rampant s'està reorganitzant i pretén entrar a sac. Les condemnes per la crema de fotos borbòniques, l'empresonament d'en Franky, el judici per ultratge a la Nazion ecspanyola (sic), són símptomes inequívocs que es congria una tempesta.

Penso que l'episodi kosovar, encara que no se'n parli darrerament, els ha fet obrir els ulls. Saben que el recurs a la força és de difícil justificació i per això, la darrera trinxera, per evitar el dret a l'autodeterminació -el dret a decidir- és precisament la justicia. Sota la pantomima de l'estat de dret, s'amaga el dret de l'estat a fer tot el possible per impedir la llibertat i la independència de Catalunya. La justícia ecspanyola a Catalunya, és una justícia totalment colonial i aliena a la societat catalana. Començant, per la pràctica inexistència en el seu funcionament, de la llengua catalana.

L'ofensiva ecspanyolista que s'acosta, tindrà la virtut de clarificar que els ecspanyols no tenen cap mena d'intenció d'acceptar la diversitat nacional, més enllà de quatre concessions folklòriques que en cap cas qüestionin la superior jerarquia de la llengua i la cultura ecspanyola respecte la catalana i les altres. Aquesta jerarquització és precisament el rovell de l'ou de la ideologia ecspanyolista. Tot brota d'aquí. I naturalment, és el que caracteritza l'ecspanyolisme com una ideologia feixista i contrària als principis de la diversitat i de la interculturalitat.

En aquest sentit, haurà arribat el moment que molts catalans prenguin una decisió al respecte. O submissió al projecte nacional ecspanyol, amb Madrid com a gran metròpoli i tota la resta províncias, i l'ecspanyol com a llengua vehicular arreu. O l'opció de la Independència, per tal de poder tenir una veu pròpia en el concert europeu i mundial.

Per aconseguir aquesta independència, però, és del tot necessari que l'independentisme català sigui conegut arreu del món. I fins que una manifestació independentista no aparegui com a pimera notícia de la CNN (americana, no en ecspanyol), no hi haurà res a fer.

Cal donar un pas endavant. O el donem nosaltres, o ens faran fer un pas enrere. Els nostres enemics, naturalment.

diumenge, 22 de juny de 2008

DINAR VINT ANYS DESPRÉS

Divendres vaig dinar amb en Jordi. Feia com uns vint anys que no ho féiem. Ens vam conèixer a la Facultat de Dret, però cap dels dos vam acabar sent advocat. En Jordi, llicenciat en Geografia, però de fet, el que tenia claríssim era que volia treure's una plaça a l'administració, i per això calia tenir un paper que digués Llicenciatura en tal... i ho va aconseguir. Les dues coses: el paper i la plaça. No volia tornar a la fàbrica tèxtil on va començar a treballar als 15 anys.

Va ser tan gran la seva determinació que fins i tot va sacrificar una relació que tenia amb una jove actriu que ja llavors començava a sortir a la televisió, i que avui en dia podríem dir que forma part de l'star-system català. Dels culebrots de TV3, vaja. Llavors pensava que lligar-se una tia que surt per la tele tenia el seu mèrit, i per això en certa mesura l'admirava, al Jordi. Naturalment ara penso que aquella idea era idiota. Els qui surten per la televisió són tan de carn i ossos com nosaltres. I de fet, segurament, són més idiotes que la mitjana de la gent normal.

I també m'agradava, en Jordi, pel fet que parlava esperanto i donava la volta a Europa amb un cotxe atrotinat utilitzant només aquesta llengua. De fet era l'únic tio normal que vaig conèixer a la Facultat de Dret. La majoria de la resta eren uns autèntics zombies. (Recordeu-me que quan aconseguim la independència, la primera cosa que hem de fer, a més de canviar el nom a TV3, i il.legalitzar el PP i el PSOE, és el de tancar les Facultats de Dret actuals, perquè estan inspirades en el model ecspanyol, i són totalment prescindibles).

Vam dinar en un restaurant del centre de Barcelona, i ens vam explicar les nostres trajectòries en aquests anys -de fet algun cop, molt puntualment sí que ens havíem vist. La feina, la família i naturalment el país i la llengua. Paradoxalment, o no, tots dos hem acabat dedicant-nos a les Tecnologies de la Informació i la Comunicació, des de diferents vessants, però. Ell, diuen, és un dels màxims especialistes en la seva matèria, però pateix perquè l'anglès no el porta gaire bé. No li entra, afirma resignat.

Tot i així, va ser Facebook qui va permetre que tornéssim a trobar-nos. També té un bloc i una compte a Flickr. Qui diu que Facebook no té cap mena d'utilitat?

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, 19 de juny de 2008

NOVA ENQUESTA: QUIN ÉS EL FUTUR D'ESQUERRA?

Un cop celebrat el 25è Congrés d'ERC, és l'hora de fer-ne un balanç. Atesos els resultats, quin penseu que serà el futur immediat o a mig termini d'ERC? 

Penseu que definitivament, els militants semblen clarament partidaris d'integrar-se al PSC-PSOE, com ho van fer els d'Euskadiko Ezkerra fa uns quants anys? En aquest cas, cal resignar-se i votar sociata o bé, al no haver-hi res a fer, és millor votar altres opcions independentistes, tals com la CUP o el PARTIT REPUBLICÀ CATALÀ.

O per contra sou optimistes i penseu que, ja que els militants no ho han fet, haurem de ser els votants els que forcem la renovació del partit, deixant de votar-lo en les properes eleccions i fent que la pèrdua de vots i escons comporti, la renúncia de Puigcercós i la seva gent?

O bé penseu, que la renúncia farà que en Joan Carretero, l'única alternativa seriosa a l'oficialisme, acabi substituint l'actual president, i redreci el partit?

O finalment, que qui en definitiva s'integrarans al PSC-PSOE seran Puigcercós i els seus acòlits, als quals els recompensaran amb càrrecs i altres prebendes?

La paraula, i el vot, és vostre!

dimecres, 18 de juny de 2008

DONES D'ERC

Enmig de tot el mullader del Congrés d'ERC, m'ha cridat l'atenció un fet que fins al moment, i potser m'equivoco, cap analista ha destacat. Em refereixo al creixent protagonisme actual de les dones d'ERC a l'interior de la formació.

Val a dir que, tradicionalment, ERC ha estat un partit dirigit i monopolitzat per homes. No recordo cap dona exercint un poder executiu rellevant.

Naturalment, podeu esmentar el tsunami Rahola, actualment reconvertida en una telepredicadora maruja, però allò va ser més una tempesta d'estiu, i de fet mai va estar arrelada a l'estructura orgànica del partit, sinó que anava de megastar i naturalment passava olímpicament dels militants que no li llepessin cul i vores.

Més recentment un altre fenomen femení en l'univers erky ha estat la megaportaveu Marina Llansana, la qual, però, malgrat la legió d'admiradors que té, penso que no ha estat capaç d'actuar amb prou personalitat i fins i tot ha protagonitzat episodis lamentables, com aquelles declaracions que va fer poc abans de la Conferència Nacional del passat mes d'octubre, on va quantificar el pes dels sectors renovadors -naturalment, ella els anomenà crítics- en un 3 o 4% del conjunt de la militància. Hòstia, no em faig la idea de quants quilos de patates va menjar per empassar-se aquestes brillants paraules!

Ara bé, sí que he de reconèixer la seva transformació sideral. Quan me la van presentar, ara fa cinc anys, semblava la típica tia de poble que quan parla amb homes sempre abaixa la vista i parla amb un fil de veu quasi bé inaudible, acostumada com està a heure-se-les amb xavals i xavalets que van de milhomes i són uns boca-grosses. A més a més vestia fatal. Passats els anys, s'ha convertit en una mena de megawoman, i una de les polítiques secretament (o no) més desitjades de l'univers polític nostrat. Però ni tan sols aquest canvi de look li ha servit per mantenir-se al càrrec, i en el congrés del passat dissabte, va saltar de l'executiva. Trobarem a faltar la seva imatge en el faristol de la seu calabresa...

Aquestes excepcions a banda, el 25è Congrés d'ERC també podrà ser recordat, a més a més, del Congrés del Harakiri, tal i com ja vaig comentar en un post anterior, o de la definitiva conversió, si no som capaços d'evitar-ho els votants, ja que els militants s'han demostrat incapaços de fer-ho, en una còpia d'Euskadiko Ezkerra à la catalane, en el congrés on les dones republicanes van començar, si se'm permet, a marcar paquet. Posem-ne tres exemples.

Naturalment, el primer seria la de la candidata a la secretaria general per l'RCAT, la Rut Carandell. Per primera vegada en els més de 70 anys d'història, una dona es presentava a un càrrec de tanta responsabilitat dins del partit. I no només això. La Rut està cridada a ser una de les líders de la nova etapa, i, no cal dir que jo poso moltes esperances en ella i en tots els seus col.laboradors per tal de redreçar el rumb suïcida emprès pel partit. Ànims Rut, que de força ja sé que en tens i te'n sobra!

En segon lloc, hi ha el cas de l'Elisenda Paluziè. Va ser la candidata a membre del Consell Nacional d'ERC, més votada pel Congrés. Una persona que conec de fa anys i en la qual tinc molta confiança. Certament, pertany als milers de catalans i catalanes que han ingressat recentment al partit, i aquest pecat, el va haver de pagar quan els de tota la vida van impedir que es presentés com a número 2 a les eleccions ecspanyoles. Si se n'ha de ser d'obtús per prescindir d'una persona de la vàlua de l'Elisenda! Però la partitocràcia és així. Ara espero que, des de dins, l'Elisenda introdueixi una mica de racionalitat i sentit comú.


Finalment, tenim la Laura Vilagrà, que va ser la candidata més votada a la nova Executiva Nacional. És l'única de les tres que no conec personalment, i per això amb aquestes paraules que ara escric m'estic tirant a la piscina. La Laura és alcaldessa de Santpedor i diputada. Es tracta doncs, d'una persona clarament identificada amb l'establishment calabrès, o per afinar encara més, amb el lobby del Bages que, com es va demostrar en les eleccions presidencials, va ser un dels actors claus del triomf oficialista. Això que, naturalment, no és gens positiu, encara pot acabar bé si ajuda a la jubilació de l'actual senyor feudal d'ERC en aquesta comarca.

En definitiva, tres dones. Una jurista, una economista i una politòloga, respectivament, que sense cap mena de dubte també han estat protagonistes del Congrés i l'ascens de les quals marca un canvi sociològic i humà en un partit, en aquest sentit, tant tradicional com ERC.

Post-data. Us recomano molt entusiàsticament, dos posts de l'amic elies. Brutals. Llegiu-los aquí i aquí.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dilluns, 16 de juny de 2008

LES COSES CLARES, I LA XOCOLATA... DESFETA



Defensa Ponencia RCAT - Joan Carretero

Etiquetes de comentaris: , ,

HI ESTÀS CONVIDAT (fins i tot, tu, Jaume, carinyo)

Em fa particularment molta il.lusió convidar-vos a una nova presentació del llibre Elogi de la transgressió: Identitat nacional i desraó d'estat, del qual sóc coautor. Aquest cop, i com podeu llegir en el cartell que il.lustra aquest post, l'acte tindrà lloc a Cervera (Segarra), el proper dissabte, 21 de juny a les 18.00 hores.




Dic que em fa particular il.lusió perquè s'organitza conjuntament amb la Fundació Manuel de Pedrolo. Aquest escriptor i patriota és, amb Joan Fuster i Fèlix Cucurull, els tres referents intel.lectuals que té aquest bloc des dels seus inicis, el mes de juliol del 2003.

Així doncs, us espero aquest dissabte a Cervera! (fins i tot a tu, Jaume, Jaumet, del cul estret)

divendres, 13 de juny de 2008

"I'm a free born man of... Catalonia"

Ja feia dies que em voltava pel cap com encaixar la cançó de The Pogues, "The body of an American", en el bloc. La vaig escoltar l'altre dia en un dels primers capítols de la Tercera temporada de la sèrie The Wire, de la qual he esdevingut darrerament un fanàtic. L'escena és brutal. En un pub de la ciutat de Baltimore, se celebra un funeral per un dels policies de la sèrie. El difunt es troba estirat damunt d'una taula de billar, i després d'un discurs del sergent Landsman, l'amo del bar posa un cassette amb aquesta cançó, i tot déu comença a cantar. Flipant. Una cançó que t'enganxa de seguida. Aquí teniu el youtube corresponent...





I avui, arran del resultat del referèndum a la República d'Irlanda, i aprofitant que el Llobregat passa per Cornellà, he decidit, què cony, en homenatge als irlandesos que han tornat a donar una lliçó de dignitat i de democràcia, engipono la cançó, ni que sigui entrant-la amb calçador. I no només això, sinó que també us l'enganxo baixada del GoEar.



Segur que us agradarà.

Catalunya i Irlanda, dos pobles tan units! No puc més que recordar el bloc que vaig escriure ara fa unes setmanes, on comparava Irlanda i Finlàndia. Dos estats republicans i que lluitaren com a feres per la seva Independència, contra enemics infinitament més poderosos que l'Estat ecspanyol. I això ens hauria de fer pensar!



PD. Per cert, l'esmentat sergent Landsman, un poli obès i que llepa culs i vores al seu cap, en un capítol de la primera temporada, té una cita memorable. Entra al despatx del cap, i amb una veu suau que contrasta amb la seva corpulència, li diu "I've been thinking... I know it is a violation of general rules, but..."

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

dimecres, 11 de juny de 2008

CAL ACABAR AMB AQUESTA BASÒFIA!


Aquesta púrria, cal que l'esborrem del mapa. No podem consentir que aquesta gentussa practiquin el genocidi del poble català. Hem d'anar a per ells, sense pausa i sense treva, i hem d'impedir ni tan sols que respirin. I no només ells.

Avui els ecspanyols estan que es moren de ràbia per la decisió d'Air Berlin. Ara hem de fer que aquests individus no pintin res en l'escenari polític.

Felicito els companys de Catalunya Acció, per aquesta iniciativa tan encertada. I que faig extensible al Lobby per la Independència, al peu del canó, com sempre, i fotent més canya que ningú -i per dir les coses, clares i diàfanes.

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, 10 de juny de 2008

SOM 350.000, I EN SOM MÉS

Som 350.000 i som més. Em refereixo, és clar, als exvotants d'ERC. I, malauradament, o no, tot fa pinta que el 2010, si no abans, en serem més, molts més. I penso que tenim alguna cosa a dir. Fins ara han parlat els militants, i a hores d'ara ja sabem que el 72% aproximadament, dels militants d'ERC, aposten clarament pel harakiri.

Bé siguem generosos i esplèndids i diguem que una part important dels militants que votaren EI, són renovadors sincers que es van deixar enlluernar per la dialèctica de l'enfant terrible, que, dit sigui de passada, ha quedat rellegat a la categoria d'un Ronald McDonald qualsevol, per allò, del pallasso tonto que sempre entoma les hòsties del pallasso llest, que obvio esmentar-ne el nom.

Així doncs, el 62% de la militància d'ERC és partidària del hara-kiri. Bé, gràcies al web de Reagrupament, els tenim retratats territorialment. No pas gràcies al web oficial d'ERC que va donar una mostra més, l'enèssima, d'opacitat informativa, i que va anar en la mateixa línia que la negativa a fer debats públics.

Però si una part significativa de la militància d'ERC s'ha begut l'enteniment, perquè ha votat uns dirigents que en qualsevol organització normal, ja haurien estat destituïts per inútils i ineptes (i després malparlen del freakisme!), això no vol dir que la gent normal, la que no ha caigut en el parany del sectarisme, els seguim a ulls clucs.

Caldria que els exvotants d'ERC, ens posicionéssim d'alguna manera davant l'actual conjuntura. Naturalment cal esperar a veure com es desenvolupa el Congrés del dia 14 i quina executiva en resulta escollida, però ja avanço que les esperances en tot plegat són més aviat escasses. Zero, vaja.

Les primeres paraules del flamant nou president, tal i com les vaig llegir en un diari digital, immediatament em van retrotreure a les fetes per Felipe González després dels resultats de les eleccions del 1993, quan va dir que havia captat el missatge de l'electorat i que actuaria en conseqüència. Naturalment, després no va fer res i tres anys després el PSOE va perdre les eleccions.

Si molts militants d'ERC han avantposat els seus interessos presents o futurs als interessos del país, els haurem de fer veure que sense nosaltres, els votants, ells no són res. Són una peça, un cargol d'una maquinària, totalment prescindibles i substituïbles en qualsevol moment.

S'accepten propostes, naturalment, constructives i des de la bona fe -que no vol dir des de la ingenuïtat naïf.

Naturalment, algú podria contestar que la millor proposta seria entrar a militar-hi i lluitar colze a colze amb el 38% d'afiliats autènticament renovadors (si continuem amb els càlculs anteriors). No debades ara ja està clar qui personifica realment l'alternativa. Aquesta possibilitat sempre hi és, òbviament. Encara que hi ha precedents, com la del propi Hèctor o la d'un destacat ex-militant de Cornellà que va demanar el reingrès i l'hi van denegar, que assenyalen que, paradoxalment, entrar a ERC és més semblant a un via crucis o un club pijo d'alta sucietat, que a un partit pluralista, obert a tothom. I és que és clar, quants més militants, menys toca a cadascun de les engrunes que llencen els sociates, sempre i quan facis bondat i obeeixis a la direcció o més aviat al baró o cacic territorial que et correspongui... Per altra banda, la militància en cap cas no ha de ser cap mena d'obligació, sinó el producte d'una decisió lliurement adoptada, que pressuposa invertir-hi moltes hores, molts esforços, i tot sovint, molts de nosaltres o no disposem d'aquestes hores o esmercem els nostres esforços en altres direccions pels motius que siguin...

Queda dit, doncs. S'accepten propostes. Un cop els militants acabin de parlar, després del Congrés de dissabte que ve, serà l'hora de parlar dels ciutadans exvotants i que ens agradaria tornar a votar ERC. Per història, pel projecte, per l'objectiu final: la independència d'una Catalunya més lliure, més cohesionada.

En tot cas, allò que és segur és que els votants tornaran a parlar el 2010, si no abans. I és molt probable que , depèn de com, possiblement la imatge que vegin en el mirall no els acabarà de fer el pes...

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 9 de juny de 2008

dissabte, 7 de juny de 2008

ENHORABONA RIDAO! ENHORABONA ZARAGOZA!

Els resultats de les eleccions a ERC, han donat dos guanyadors. Per una banda, en Joan Ridao, que ha estat el candidat que més vots ha obtingut, i per l'altra en Kosé Zaragoza, que ha estat l'ideòleg de la campanya oficialista.

Aquest noi, en Ridao, deu haver nascut amb una flor al cul. Sempre està a punt de palmar-la i sempre se'n surt. No sé com s'ho fa. I ara va i és el tio més votat, fins i tot més que qui l'acompanyava en el tícket. Ara, a en Ridao se li girarà feina, perquè els puigcercocistes l'intentaran anul.lar, que sigui un florero. I naturalment, espero que, com suposo, si té una mica de dignitat, els pararà els peus, amb l'argument contundent dels 2.607 vots que l'han escollit. O potser no, vés a saber.

Dos. També vull felicitar, naturalment als candidats de l'RCAT, perquè han deixat amb el cul enlaire tota la classe mediàtica d'aquest país. Durant tota la campanya insistien, dia sí i dia també, que el pols era entre Puigcercós i Benach, mentre que a en Carretero se li dedicaven quatre ratlles mal comptades, menyspreant-lo descaradament. Bé, doncs, amb patates, xavals. Ara ningú no pot considerar més en Carretero com un zero a l'esquerra. Ha estat el segon candidat més votat a la presidència, a anys llum del menys votat, al qual sempre se'l comparava.

Un exemple d'aquesta marginalització el tenim en aquest muntatge fotogràfic tret del web del 3cat24, és a dir de la Corpo, on no només en Carretero surt en un raconet, sinó que directament s'ha suprimit a la Rut. Correlativament les dues candidatures continuistes estan sobredimensionades.

Tres. El triomf dels virreis. Si analitzem acadèmicament els resultats de la distribució territorial del vot podem concloure que tant la candidatura oficialista com la carotista, han obtingut triomfs sonats (entre el 45 i el 65% dels vots) en aquelles comarques o territoris on existeixen virreis o barons. Em refereixo, naturalment, als Huguet (el Lenin del Bages), Vendrell (Baix Llobregat), Oliveres (Maresme), Cerdà (País Valencià), o al propi Benach (comarques del Camp i de l'Ebre), o Niubò i Portabella (Federació de Barcelona). En canvi, l'RCAT, tret dels casos de la Cerdanya i el Pallars Jussà, comarques de naixement i de residència del propi Carretero, no compta amb cap virrei o baró. Això, que hauria de ser positiu, perquè els virreis sempre són un empobriment de la política i una font de clientelisme i de fidelitats a prova de bomba, per contra, se'ls ha girat en contra als d'RCAT. Vull dir que tot i que ha guanyat en determinats territoris, en la immensa majoria d'ells, no ha tret majories folgades. L'RCAT té un suport més horitzontal que vertical, mentre que, clarament, els carotians tenen un suport més vertical, concentrat, que no pas horitzontal.

Quatre. S'ha comprovat l'eficàcia d'inventar-se oposicions de cotó fluix, com és el cas d'EI. Aquesta és una estratègia que segur que l'han parida al carrer Nicaragua i no al carrer Calàbria. Ja el franquisme, per aigualir l'oposició democràtica va inventar-se plataformes suposadament democratitzadores, que no eren més que muntatges de cartró... Per derrotar els oficialistes cal que hi hagi una única candidatura opositora no només real, sinó també mediàtica, i en aquesta campanya, naturalment, l'RCAT ha estat considerat com una de les dues candidatures renovadores, i això sabent que EI era un bluff, com s'ha demostrat, ja que ha obtingut menys vots que avals va presentar a la presidència (muntatge descarat, doncs). Aquesta és una lliçó que cal aprendre. Calia haver-los matxacat molt més, per tal que els militants realment renovadors comprenguessin que no eren aigua clara.

Cinquè. No s'acaba el món. D'aquí a dos o tres anys, quan es fotin una hòstia de nou i hagin perdut 450.000 o 600.000 vots, en tornarem a parlar. Jo pels que es preocupen per les patates, els informo que continuaré anant regularment al Bar Tomàs. Però el proper dia que hi vagi, un cop m'hagi cruspit un bístec amb patates braves i una estrella, i abans de fer un tallat, fotré un rot i pensaré en les vostres mares. Breument, això sí. No sou tan importants. I no us mereixeu més.

Sisè. M'ho he passat teta formant part del Blocs amb Estrella, per una vegada he passat de ser un estudiós a ser, moderadament, un co-protagonista. I penso que hem fet una bona feina. Què collons! Una feina de quatre parells d'ous! I hem posat els fonaments d'un canvi que tard o d'hora, millor d'hora que tard, es produirà, irremeiablement...

Setè. I no puc concloure sense felicitar en Joan i la Rut, que s'hi han deixat la pell i els ossos. Que sàpiguen que sempre podran comptar amb mi, si els puc donar un cop de mà.

Bona Nit i Bona Sort!

PD. Sento com descorxen ampolles de cava i el meu GPS m'indica que el senyal prové de dos llocs diferents, però molts propers, atès que només els separa una avinguda d'un nom que ara no vull recordar. Un dels senyals prové del carrer Calàbria i l'altre del carrer Nicaragua...

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

divendres, 6 de juny de 2008

SÍ, PODEU

Quan falten poques hores perquè s'iniciï el superdissabte, només resta constatar una obvietat. Els militants d'ERC, els 10.459 que sou, incloent-hi, naturalment, els prop de tres-cents que es van donar d'alta el mes de març, darrer mes hàbil per participar en les votacions -una xifra, tot s'ha de dir, sorprenentment alta, però, segurament, deu ser una casualitat-, teniu a les vostres mans la possibilitat de fer un gir copernicà a la política catalana, fins i tot a la història de Catalunya.

Vosaltres sí que podeu canviar les coses. I només vosaltres. En cap altre partit això seria possible. Recordeu com vau defensar amb les ungles el funcionament assembleari, propi d'una organització de l'esquerra no autoritària. I recordeu que els mateixos que us volien desposseir d'aquesta conquesta democràtica, ara es presenten com unes ovelles, quan de fet són uns llops.

Per sort aquesta campanya ha deixat ben clar que la renovació pot guanyar. Aquesta ja és una primera victòria, però no la definitiva, naturalment. Que existeixi un dubte, més que raonable sobre qui guanyarà les votacions demostra fefaentment que tot és obert i tot és possible.

I si ha ha una incògnita al respecte és gràcies a l'eficàcia dels dos candidats que han estat la punta de llança de la renovació d'ERC: Joan Carretero i Rut Carandell. Sense la seva presència en la cursa electoral, res hauria estat igual. Tot hauria estat una autèntica merienda de negros, i per Tutatis que al cap de tres dies, com aquell que diu, ERC es convertiria en un partit com els altres, és a dir, pura basòfia partitocràtica, elitista i unidireccional (naturalment de dalt a baix).

Vull dir que ja abans que s'emeti el primer vot, que s'obri la primera urna i es recompti la primera papereta, Reagrupament.Cat ja ha guanyat no les eleccions, naturalment, sinó la campanya electoral, el debat electoral. Ha guanyat per exemple, a la catosfera, sense cap mena de dubte. I ha guanyat en quant assistència als actes electorals, gràcies a una multiplicació sobrehumana dels seus dos candidats i d'altres companys que també han protagonitzat múltiples xerrades i reunions.

I és que vendre fum no és possible. I o hi ha capital humà o no hi ha res. I Carretero i Carandell són, per damunt de tot Capital Humà, a anys llum de la resta de candidats -si bé també s'ha de dir, no em reca fer-ho, que entre aquests hi ha també enormes diferències quant a vàlua i consideració, si més no, per part meva. Vull dir que mentre que hi ha alguns que respecto i em sap greu que no coïncidim en les nostres apostes, n'hi ha d'altres que no respecto gota i ja m'està bé que tinguem clares les nostres diferències (enormes).

El tícket Carretero i Carandell pot guanyar. Aquesta afirmació tan aparentment òbvia és la que sistemàticament han tractat de deslegitimar tots els mitjans de comunicació que d'una manera o una altra es deuen al poder (polític, econòmic, etc.). La tendenciositat en les preguntes era evident. Només a en Carretero li preguntaven què passaria si no guanyava, als altre no els feien aquest tipus de pregunta que promou clarament una percepció pessimista i conformista que es resum amb l'expressió tòpica "A mi ja m'agradaria ja, però...". En d'altres paraules, pur franquisme sociològic, renunciar al millor per por a capgirar la truita, no fos cas que prenguéssim mal.

I malgrat totes les guerres brutes mediàtiques, arribem al dia D i a l'hora H i es neguen a reconèixer que els tremolen les cames i els peten les dents per si els militants d'ERC, en un acte de dignitat equiparable a la defensa de l'assemblearisme en el darrer congrès o al capgirament de les posició oficial del partit pel que feia al nyap, obligant la direcció a demanar el vot en contra, gosen ara passar comptes a aquells que han malbaratat un capital electoral enorme, però sobretot han engegat a pastar fang una il.lusió col.lectiva existent ara fa quatre o cinc anys. Una il.lusió que, dit sigui de passada, i com a part afectada, anava molt més enllà de l'estricta militància.

I aquesta ja és una primera victòria. La primera. No pas l'última. En unes altres circumstàncies, l'oficialisme, amb la seva opacitat consubstancial, hauria triomfat sense baixar de l'autocar. Estic segur que això no ho han pogut pair, i també estic segur que un cop comprenguin que els han botat, faran tot el possible per recuperar els seus privilegis. Ja hi ha rumors al respecte ...

Però és del tot imprescindible una segona victòria (la de demà) i fins i tot una tercera (la del Congrés), atès que sembla lògic que els nous dirigents puguin implementar una política que considerin correcta i no una altra que respon a plantejaments estratègics, però sobretot a interessos tàctics, totalment oposats, quan no inconfessables.

Collons, quin rotllo que he parit! I mira que ara he d'empassar-me el DVD Aliens Versus Predators 2 amb el meu fill. ... Això sí que és un berenar... d'humans (negres o blancs). I demà, com sempre faig els dies importants, aniré al cine a veure l'Indiana de marres, naturalment en català... Ep! Si trobo la sala, és clar! Sort que als Balanyà els queden quatre dies quan torni en Serrallonga-Carretero!

Etiquetes de comentaris: , ,

FOR THE RECORD

Herr Joachim Hunold, you are an asshole, my friend

El directiu de la companyia Air Berlin pensa que té dret a insultar els catalans impunement, menyspreant la nostra llengua. Aquest tio és un imbècil rematat, que no té cap excusa, perquè que jo sàpiga, no és funció d'un directiu d'empresa determinar quina és la política lingüística dels territoris on la seva empresa treballa. Més aviat al contrari. S'ha de cenyir estrictament a la legislació vigent i en tot cas, si és prou intel.ligent, cosa que no és el cas del Herr Hunold, oferir serveis de valor afegit que fidelitzin la clientela.

Però aquest tros de malparit de merda fa tot el contrari. Cal sancionar-lo ja, sense contemplacions i amb la multa més alta possible de caràcter administratiu. També caldria estudiar si les seves declaracions constitueixen un delicte d'apologia del genocidi cultural i lingüístic. Naturalment cal boicotejar des d'ara mateix aquesta companyia, comercialment parlant, fins que es desempalleguin d'aquest individu indesitjable.

I ara unes paraules en anglès, ja que no sé alemany.

To Air Berlin stakeholders,

This is to condemn recent Herr Joachim Hunold statements about Catalan language. I advise you to proceed to demote, sack or expel him if you want to continue do business in the Catalan speaking area. Herr Hunold has deeply enrage a large number of Catalans, and your firm will pay for this, both commercially and legally.

Be smart, sirs, and proceed fast. Replaced him by another executive officer with a proven awareness of cultural and linguistic diversity. This is not so difficult. After all, MBA students are taught to take into account and even to value cultural diversity in order to do business around the World.

Yours Sincerely,

Josep Sort, PhD

Etiquetes de comentaris: ,

... AMB PATATES

Demà al vespre, n'hi haurà molts que s'hauran de menjar les seves paraules d'avui, o d'ahir... amb patates. Els suggereixo el Bar Tomàs de Sarrià, molt a prop de Can Foix, on fan unes braves brutals, mítiques.

Quan encara no estic del tot refet de la festa d'ahir al Pepsi Club, tot i que no es va acabar a una hora especialment alta, sinó més aviat al contrari, m'he posat a llegir la premsa d'avui i també he escoltat algunes emissores de ràdio. Sembla increïble com es pot arribar a manipular tant. Però es pot. O si més no, s'intenta. Depèn de nosaltres que no se n'ensurtin, naturalment. I no se n'ensortiran. Naturalment. De fet ja no se n'han ensortit.

Demà, en el superdissabte d'ERC i per extensió de tota Catalunya, els seus 10.459 militants tindran una nova oportunitat de fer història: la d'encarrilar el futur d'aquest país nostre que volem lliure, independent i sobirà.

Amb en Joan Carretero i la Rut Carandell, naturalment.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous, 5 de juny de 2008

RECUPERAR L'ESTRELLA (manifest de fi de campanya)

El portal Blocs amb Estrella va néixer amb l’objectiu de donar suport, des de la xarxa, a la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. Va néixer pensant que calia un canvi de rumb dins Esquerra, una revigorització del tremp polític del partit i una revisió dràstica del seu model estratègic. Aquest canvi, vam pensar aleshores i continuem pensant ara, només el representa Reagrupament.

Blocs amb Estrella va néixer des de la més absoluta de les independències. Des de fora del partit. Sense cap estímul extern. Sense cap altre compromís que ser honestos amb nosaltres mateixos. D’això n’estem orgullosos: només hem seguit les nostres pròpies consignes. El suport donat a Joan Carretero i a Rut Carandell ha estat un suport sincer, insubornable, ardit. Ha estat, a la vegada, un suport desinteressat, honorable, definit justament per l’absència de contrapartides.

Avui podem dir que els objectius s’han acomplert a bastament. Al petit grup d’impulsors del portal s’hi han afegit, en aquest mes de vida, molts altres blocaires “amb estrella”, una setantena, amb més de 200 articles publicats, prop de 14.000 visites i més de 125.000 accessos. Un èxit insospitat, que fa avinent que el desig de redreçar les coses dins d’Esquerra, el desig de tornar a posar el sobiranisme com a element central de la política catalana, és àmpliament compartit a la xarxa.

Gràcies a Blocs amb Estrella, i gràcies també a la iniciativa germana dins el Facebook “Renovem ERC, Ara podem”, la Catosfera s’ha mostrat decididament, convençudament, favorable a la renovació d’Esquerra Republicana, al canvi de rumb que Joan Carretero i Rut Carandell prometen d’aportar al partit. Estem segurs que també la major part de l’electorat d’Esquerra comparteix aquest convenciment: 350.000 vots perduts així ho avalen.

Esperem que Blocs amb Estrella hagi ajudat a despertar consciències. Que hagi servit per a veure que encara hi ha fórmules estimulants de participació política. Sense lligams i sense servilismes, lluny del sectarisme i del pensament únic.

El nostre objectiu mai no ha estat exactament dur Joan Carretero i Rut Carandell a la direcció d’Esquerra Republicana de Catalunya, sinó fer-hi arribar les idees i les formes de fer política que tots dos representen. El portal ha estat un èxit: hem fet un pas endavant. Però tenim encara milers de passos per fer. Passos que han de ser ferms, sense renúncies, plens d’esperança. Passos que hem de fer tots junts.

Perquè pensem en el sobiranisme com a objectiu a curt termini. I perquè volem una ERC compromesa amb la llibertat i amb la independència del país. Volem una ERC que torni a ser sobiranista.

Volem una Esquerra que recuperi l’estrella. Volem que torni a ser Esquerra Republicana de Catalunya.

Barcelona, Països Catalans, 5 de juny del 2008

Etiquetes de comentaris: , , ,

dimarts, 3 de juny de 2008

TORNA ...L'HOME?

D'ençà fa unes setmanes, la figura de l'Àngel Colom torna a abraonar-se per la televisió, la ràdio, la premsa o internet. Torna, doncs, l'home.

Entre 1983 i 1986, vaig formar part de la Crida a la Solidaritat. Va ser la meva primera militància cívica, anterior, doncs a la més directament política. Foren uns anys intensos. Acabaven de sortir del desastre de la Monumental amb el Theodorakis dels collons, i el merder consegüent. Durant aquells anys vaig treballar força, tot i que mai vaig formar part dels dirigents. Era clarament un pencaire de base. Vaig participar a les Rutes del 83, en les quals vaig conèixer la Vall d'Aran (tot i que ja hi havia estat tres anys abans) i la Catalunya Nord. Vaig anar per primera vegada, aquell any, a la Universitat Catalana d'Estiu. També vaig participar, més endavant, en les campanyes de normalització lingüística, a l'antic Sears de la Diagonal, a la Renfe a l'Estació de Sants, a l'Aeroport del Prat (on per cert, vaig rebre l'única hòstia que he rebut mai d'un polinazi ecspanyol, per l'esquena, naturalment, són molt valents). Vaig pintar bústies, esborrant l'estanquera, i vaig repoblar d'arbres el Garraf. Vaig anar a Ginebra amb autocar a lliurar no sé quin manifest, i de pas vaig conèixer la Vall d'Aosta. Naturalment, també vaig fer l'obligat viatge, aquest sí, el primer, a Euzkadi, arran del primer aniversari de l'assassinat de Santi Brouard per pistolers del PSOE-GAL. Quins anys!

Disculpeu aquesta digressió, però naturalment, evocar l'Àngel Colom és per a mi bàsicament, evocar la Crida. Perquè l'etapa posterior, la d'ERC, ja no la vaig compartir amb ell, ans més aviat el contrari. I no cal ara entrar en temes delicats, suposo que ja sabeu a què em refereixo, tot i que naturalment, algun dia s'hi haurà d'entrar, per conèixer la veritat.

Reprenent, però l'inici del post, la pregunta que de seguida em vaig fer quan vaig veure un póster al recentment inaugurat Via Fora de Sants, on s'anunciava una xerrada de l'Àngel, és i per què ara? Vull dir, per què retorna ara a l'esfera pública? Si hi ha una constant en la seva actuació és que sempre els seus passos estan més que meditats per tenir el màxim d'impacte possible. En això és un mestre.

Però repeteixo, per què ara? Sembla que vol assumir el paper d'home-pont en la reconciliació entre CiU i ERC, dues formacions amb unes relacions pèssimes, sobretot d'ençà que CiU va optar per prioritzar l'eix dels negocis, pactant amb el PP, després de les eleccions del 1999, tot i que hauria pogut fer-ho amb ERC. La revenja, va venir quatre anys després, com és públic i notori, en forma de priorització d'un suposat eix social. I encara en patim les conseqüències, de tot plegat.

La pregunta és però la següent: home-pont o porter que treballa per la Casa Gran d'en Mas? That's the question.

Em refereixo a si realment vol una reconciliació d'igual a igual, que posi treva i acabi amb la lluita caïnita entre les dues formacions esmentades, o, en el fons el que fa és treballar per muntar una enorme opa (amistosa o hostil, no ho sé) a ERC per tal que es decanti per CiU i deixi córrer la història amb els sociates?

Naturalment, no tinc la resposta. Però el que sí que sé, és que si opta per una veritable reconciliació, haurà de preparar-se per a la reacció histèrica dels ecspanyols, i sobretot de la Brunete Mediàtica. Ara si va pel segon, és que no ha entès res. ERC ja no és aquella cosa petita, i amb en Joan Carretero com a president, estic segur que, per primera vegada, l'eix nacional serà la guia de la política catalana. Ni eix dels negocis, ni l'eix (suposadament) social. Caldrà estar ben amatents als moviments d'en Colom dels propers temps.

Torna l'home... Torna l'Àngel Colom.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 2 de juny de 2008

HI ESTÀS CONVIDAT!


VINE A LA NOSTRA FESTA DE FINAL DE CAMPANYA!

Dijous dia 5 de juny, a partir de les 23:00

al PEPSI CLUB (carrer Marià Cubí amb Sagués) de Barcelona

Pots venir amb amics i amigues, no hi ha cap problema. Només necessitem que ens confirmeu la vostra assistència (per raons d'aforament) i, en el seu cas, quants vindreu. 


Compartirem una bona estona, prenent una copa, escoltant la bona música d'en Quim, que tot i que no té Bloc, dóna suport a Reagrupament.



Podrem escoltar en Joan Carretero i la Rut Carandell i, finalment, llegirem el Manifest Final de Blocs amb estrella.


Tot i que no disposem de recursos "extres", venir a la festa és gratis, i les consumicions seran assequibles.

Envia'ns un mail a:  blocsambestrella@gmail.com

US HI ESPERO!

Etiquetes de comentaris: , , , ,

I, DONCS, QUÈ US PENSÀVEU?

Que moririen sense matar? No, home, no. Aquesta genteta, que ara veuen amenaçats els seus privilegis i el seu estatus sociopolític, faran el possible i l'impossible per evitar perdre'ls. Segons diuen hi ha 250 famílies que consideren que si guanya una determinada opció, la seva estabilitat econòmica se'n ressentirà, i en conseqüència faran el que calgui per evitar-ho. Així de fort. Així de bèstia.

Això és la conseqüència de crear una casta de polítics que no tenen més ofici ni benefici que seguir les ordres de dalt i executar-les cap abaix sense cap mena de qüestionament i dubte. I si algú es mou, se li talla el cap i punt. Naturalment, aquestes 250 famílies poden mobilitzar el seu entorn, i assolir un suport d'entre 1000 i 2000 familiars, amics, coneguts i saludats... però para de comptar. Per definició una estructura oligàrquica, quanta més gent beneficiï, menys hi haurà a repartir, per la qual cosa es fonamenta en l'exclusió de la immensa majoria.

ERC té la gran sort, la immensa sort... Corregeixo ERC té el gran mèrit, l'immens mèrit, de ser un partit assembleari on tots els militants tenen vot i veu en el Congrés, i aquest element és la millor garantia contra la oligarquització. No debades, en el Congrés anterior, els líders d'aquestes 250 famílies van intentar, sense aconseguir-ho, eliminar l'assemblearisme i instaurar un sistema de delegació. Això, sense cap mena de dubte, hauria significat la mort d'ERC com a partit progressista, i l'hagués convertit en un partit com qualsevol dels altres, perfectament arrenglerat amb les coordenades de la transició i la postransició.

Tota aquesta reflexió que acabo de fer, ve a tomb de la notícia que publica avui El Periódico, òrgan oficial del montillisme, que pretén iniciar una autèntica guerra bruta contra els candidats de Reagrupament.Cat, Joan Carretero i Rut Carandell. Concretament, hi ha una velada acusació de deslleialtat, encara que els protagonistes del fet noticiable no siguin ells si no un anomenat Col.lectiu 1 d'abril. Però el que realment aquí és rellevant i aquesta és l'estratègia típica de l'Iceta és l'acusació per associació, és a dir, s'associa a aquell que es vol enfonsar a un fet negatiu o reprovable, encara que l'al.ludit no sigui qui l'hagi comès. Només cal que qui se suposa que el comet, l'esmenti o hi estableixi qualsevol tipus de relació, sigui del tipus que sigui.

Salvant les distàncies, és la mateixa tècnica que es va fer servir en el cas Scala, per enfonsar la CNT, en plena transició política.

Hàbil i intel.ligent, com és, en Joan Carretero no ha trigat ni un segon a reaccionar. Sap molt bé quines són les trampes dels seus adversaris i ha posat els punts sobre les ís.

Tanmateix, crida l'atenció (o no) com un mitjà de comunicació de masses, s'avé a jugar en aquesta guerra bruta. Suggerir deslleialtat a un partit polític és, no cal dir-ho, el primer pas per acabar políticament amb l'al.ludit, normalment expulsant-lo de l'organització. I ja sabem del cert que els oficialistes, en l'hipotètic cas que poguessin, que no podran, ja han pactat un cordó sanitari enfront Reagrupament.Cat, els seus dirigents i quadres territorials.

Però no ens alarmem. De fet, cal agrair molt sincerament tota aquesta campanya. És el reconeixement objectiu que l'oligarquia oficialista, clarament liquidacionista i partidària de la integració dins del PSOE, estan tirant a matar, estan utilitzant munició grossa, a la desesperada, perquè ja constaten que se'ls acaba la menjadora. Per això perden els nervis i els estreps.

Com deia en el post anterior, ara que ja estem plenament en els darrers dies de campanya, hem de continuar ferms i no deixar-nos emportar per la confiança. La feina que s'ha fet és molta. Però encara falta la definitiva: omplir les urnes de vots per a l'RCAT, que rebentin de vots, per tal que el triomf sigui tan contundent que permeti començar a redreçar la nefasta evolució del partit dels darrers tres anys.

Per Catalunya. Per la República. Per l'Esquerra.

Etiquetes de comentaris: , , ,