dimecres, 28 de gener de 2009

Toni, sempre et portaré a dins

Ahir ens va deixar en Toni Díaz. Avui me n'he assabentat i, amb centenars de persones més, familiars, amics, companys, alumnes l'hem acomiadat. Ara ja descansa en pau. Relaxa't, Toni, i beu una caipirinha d'aquelles que tant t'agraden. T'ho mereixes. Això i molt més.

Al Toni el vaig conèixer quan jo dirigia la revista Catalunya Campus, entre els anys 1996 i 2000. Primer va col.laborar en la secció d'Exposicions, on escrivia articles sobre els esdeveniments culturals que l'interessaven. Més endavant va passar a ser el dissenyador i maquetador de la revista i va ser llavors que la nostra amistat es féu molt més intensa. Els tancaments de la revista, malgrat que sovint s'allargaven fins a la matinada, no eren molestos, perquè la presència, l'energia, l'humor i de vegades també els cabreigs d'en Toni eren com dosis d'escalfor humana, de vida viscuda amb intensitat i amor. Si ens va explicar d'històries! Per exemple de la seva militància adolescent en un partit de l'extrema esquerra i de les seves batusses amb la policia franquista i postfranquista -és a dir, la mateixa policia. Però del que li agradava més parlar era del disseny -s'enfadava si algú el titllava d'informàtic!-, l'art, les avantguardes artístiques... 

Quan s'acabà aquesta aventura, per sort no el vaig perdre de vista, perquè va fer-se càrrec del Departament de Disseny de la Fundació Blanquerna i treballava a la mateixa Facultat que una servidora. La relació, doncs, va continuar i fins i tot el vaig tenir d'alumne de doctorat. Volia estudiar la cultura kitsch. Donat que no podia assistir regularment les classes vam quedar que faríem trobades intensives, i em presentaria un treball. En aquelles sessions, tanmateix, ell es va convertir en el professor, l'expert, i jo en l'alumne. Vaig escoltar-lo i vaig aprendre molt.

De fet, en sabia un munt, i la seva passió la transmetia a les persones que l'envoltaven. Ho vaig tornar a comprovar quan el vaig convidar a fer una sessió als meus alumnes de llicenciatura de la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i de l'Esport... va tenir un èxit espatarrant, tres setmanes després, encara me'n parlaven i en l'examen no pocs s'hi referiren. 

També vaig tenir d'alumne al seu fill, als estudis de llicenciatura de la Facultat de Comunicació. Suposo que perquè sabia de la nostra amistat, el nano mai es va presentar com a fill d'en Toni, no en volia treure profit, com potser algun altre hagués fet. Potser pensava, amb raó, de la meva feblesa pels amics. Però el fet també demostra que té principis i no tinc cap dubte d'on havia mamat aquests principis.

En Toni ja no és entre nosaltres físicament. Però el seu llegat personal, la petja que ha deixat en aquest món continuarà en cadascun dels que l'hem conegut i ens hem enriquit amb la seva amistat pura i sincera. 

(Les fotos pertanyen a l'edició núm. 100 del Catalunya Campus, de data 21 d'abril del 1999)

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 27 de gener de 2009

DOTZE SAVIS O DOTZE MONES?

Que la cosa degenera ho podem comprovar amb l'anunciat nomenament d'un comissió formada per 12 individus als quals alguns mitjans gosen anomenar savis. Es tracta d'una comissió presidida pel Tio Pepe, i que té com a missió fer recomanacions de cara als reptes que haurà de fer front la Unió Europea  entre el 2020 i el 2030 i determinar en aquest context el paper de Catalunya. Els seus treballs seran presentats al grup de treball presidit pel mismíssim Felipe González que farà el mateix però a escala europea. Els titllats com a savis catalans, presentaran el seu report quan Ecspanya ocupi la presidència de torn de la UE, en el primer semestre del 2010.

Però anem a pams. A qui diuen savis? Són realment savis? De fet, no. Lluny de ser una comissió acadèmica, és una comissió totalment polititzada i les conclusions de la qual, pràcticament ja es poden avançar d'avantmà.

A més de Montilla, hi figuraran quatre diplomàtics, un pallasso, i una autèntica llista de polítics freakis, que fa espantar.


Val a dir que el primer i l'últim d'aquests quatre diplomàtics de carrera, van entrar-hi, sota el règim franquista. És a dir, que van ser diplomàtics de Franco. Els altres dos, no ho pogueren ser, per motius d'edat, que si no... Un d'ells va ocupar càrrecs d'alta responsabilitat en els governs de la UCD, i un altre va ser un estret col.laborador del pepero Abel Matutes, quan aquest era comissari europeu. Una altra coincidència en alguns d'ells és l'haver estat diplomàtic a l'antiga URSS -hòstia, com el Samaranch! Serà coincidència? (pregunta estúpida...)

El pallasso, tot i que se'l vincula al grup de diplomàtics, no és altra que l'impresentable Joan Clos i Matheu, actualment ambaixador a Turquia. A hores d'ara encara no se sap de cap incident diplomàtic, però no us estranyeu si algun dia Turquia i Grècia tornen les hòsties. Segurament, el culpable serà en Clos. Quina nassos, titllar Clos de savi!

Passem als freakis. N'hi ha dos, que són antics ministres del GAL, com és el cas públic i notori d'en Narcís Serra i de Joan Majó. Sobradament coneguts i amb una fulla de serveis que fa esparverar. En Majó va aconseguir la fita que TV3 perdés el seu lideratge d'audiència i iniciés una decadència que encara dura. Un geni, doncs. D'en Serra, no cal dir res, per ser de sobres conegut.

La resta són Frederic Mayor Zaragoza, i l'Eduard Punset, el telepredicador televisiu. Val a dir que tots dos, van ser ministres sota els governs de la UCD, en els anys setanta i primers vuitanta. També hi ha l'incombustible Josep Piqué, autèntic desitjat pels sociates, malgrat la seva militància, força accidentada, per cert, al PP.

Per acabar d'embolicar la troca, la comissió compta amb dos individus que realment han estat un desastre per a la representació de Catalunya a Brussel.les. Em refereixo a l'impresentable d'en Carles Gasòliba i Böhm i santa Concepció Ferrer, ex-MEP d'Unió Democràtica, i si no vaig errat, opusdeista de pro. És de suposar que aviat s'inclourà com a acte de desgreuge sant Ignasi (de Loyola?) Guardans.

La llista es tanca amb la noia dels encàrrecs, l'Anna Terron, sempre al servei de la causa. 

Un cop repassada la llisteta de marres, quines conclusions podem treure? Que s'ha de ser un autèntic cínic per dir que aquesta colla són savis... no són més que autèntics carnissers a punt per esquarterar Catalunya i recomanar la seva definitiva eutanàsia en el context europeu. Fixeu-vos: funcionaris franquistes, antics UCDs, antics PPs, els sectors més ecspanyolistes de CiU, sociates sector GAL, i algun saltimbanqui i la secretària... quin panorama, oi?

Realment s'ha de tenir molta mala llet per considerar que aquests individus -potser amb l'única excepció d'en Mayor Zaragoza- tinguin res a dir que no sigui si bwana a l'amo ecspanyol. No obstant això, seguiré els seus treballs, no tant per que pensi que diran quelcom útil per Catalunya, sinó perquè estic segur que, per poc que puguin, faran el possible per enfonsar-la i destruir-la com a nació. En tot cas ja ho comprovarem. 

Ramon, un cop siguis eurodiputat, faries bé de marcar-los d'aprop a aquesta colla, que ens volen mal. Oriol, tu també, en l'hipotètic cas que surtis escollit.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

diumenge, 25 de gener de 2009

SOBIRANITZACIÓ ÉS A DIR, DESPUJOLITZACIÓ

Aquest post l'he començat a covar arran del contracomentari que he penjat en el bloc del meu col.lega de capçalera, Joan Arnera, tot responent a dos comentaris previs, un dels quals signat per una tal Gukgeuk, a la qual, per cert, no em faria res convidar-la a un cafè per desfer malentesos...

L'aprovació a la búlgara de la proposta de cap de llista de CiU per a les eleccions europees d'en Ramon Tremosa, ha sorprès i descol.locat a molta gent. Suposo que s'esperaven l'enèssim espectacle de ganivetades entre nacionalistes, a major glòria i alegria dels sociates. Però no ha estat així. 

L'inefable Iceta no s'ha pogut estar de dir-hi la seva. Segons ell, "CiU va en la direcció contrària dels últims 20 anys". Molt bé,  Miquelet, ara sí que l'encertes, encara que per a tu, això és del tot negatiu.

Per contra, des del meu punt de vista és clarament positiu. La votació del Consell Nacional de CDC, demostra ben a les clares que el procés de sobiranització del partit avança i que això ha de comportar el correlatiu procés de despujolització. 

Sense dubte, la votació d'ahir va ser una gran victòria d'Artur Mas, i una derrota humiliant per a tots els regionalistes, mercenaris a sou dels sociates o dels peperos, que intenten destruir des de dins allò que és inevitable: la culminació del procés de maduració de CDC com un partit liberal i independentista.

Potser el que diré ara pot fer mal, o no -donada la meva insignificància. Però ha estat gràcies a l'allunyament del poder, a aquests cinc anys de ruta pel desert, que han permès madurar CDC i veure clarament que la política pujolista del peix al cove, de qui dia passa any empeny i la de la desconfiança en els propis compatriotes, s'havia d'extirpar definitivament de l'ADN convergent. Només d'aquesta manera, aquest terme, convergent, podrà deixar de ser percebut com un insult, i passarà a ser valorat i prestigiat.

Certament, tal vegada peco d'optimista. Un flor no fa estiu, ja ho sé. Però la veritat és que l'alternativa a la sobiranització de CDC, és la sociovergència, és a dir, la destrucció de la política i la seva substitució per la corrupció generalitzada, a més a més de la victòria de Duran i Ecspanya sobre Mas, que hauria d'implicar necessàriament un relleu al capdamunt de la federació.

Com tots els processos de maduració, aquest que ha patit CDC ha estat dur. Però penso que, al marge de les periòdiques ficades de pota d'en Pujol quan obre la boca -per exemple, en qüestions com la immigració-, la situació comença a pintar bé. CDC només pot sobreviure si se sobiranitza definitivament. En cas contrari, serà fagocitada bé per UDC, bé pel PSOE, bé pel PP.

De fet, ara seria el moment ideal, aprofitant l'extrema feblesa d'ERC, la qual, probablement encara rebrà un càstig electoral sense precedents en el proper cicle electoral, que pot arribar a posar en perill la seva pura existència orgànica. Agafant el timó del moviment sobiranista, timó que han abandonat els republicans, CDC podria trobar-se en una situació òptima per arreplegar, per començar els 350.000 ex-votants republicans -o una gran part d'ells.

Ho farà, CDC? De moment, com aquell qui diu, apunta maneres.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

divendres, 23 de gener de 2009

S&P cuts Spain long-term rating to AA+ from AAA

Aquest titular és impagable, ho tenia pendent des del dilluns. I no ha estat fins ara que ho he trobat. La resta de l'article diu això:

"Standard & Poor's Ratings Services on Monday lowered its long-term sovereign credit rating on Spain to AA+ from AAA, citing structural weakness in the Spanish economy. At the same time, S&P said the A-1+ short-term ratings on Spain were removed and the outlook is stable. S&P has now removed the ratings from CreditWatch negative, where they were placed on Jan. 12. S&P said the downgrade also applies to institutions linked to the sovereign, and "reflects our expectations that public finances will suffer in tandem with the expected decline in Spain's growth prospects, and that the policy response may be insufficient to effectively counter the related economic and fiscal challenges."

Naturalment, la negreta és meva. Ecspanya, s'enfonsa, cal desempallegar-nos-en el més aviat possible!

diumenge, 18 de gener de 2009

OBAMA ARRIBA, DEAN SE'N VA

Possiblement ha estat una notícia que no s'ha difòs massa a casa nostra. Em refereixo a la substitució com a Chairman del Comitè Nacional Democràtic, de Howard Dean. Es tracta d'una nova decisió que està fent aixecar les celles i arrufar el nas a molts dels activistes progressistes que han lluitat per la victòria electoral de Barack Obama.

M'explico. El proper dia 21, és a dir, al dia següent de la presa de possessió presidencial, el fins ara cap del CND, òrgan coordinador del Partit Demòcrata dels Estats Units, Howard Dean, serà reemplaçat per Tim Kaine. La notícia ha aixecat una forta indignació entre molts militants de base i molts netroots, és a dir, activistes de la xarxa, que han estat l'avantguarda de la lluita contra el bushisme, en les primàries i en la campanya electoral de l'any passat.

La raó d'aquesta indignació és que la substitució és llegida com un retorn a la politics as usual del Partit Demòcrata, un cop aconseguida la presidència. Per contra, el fins ara cap del CND, representava tot el contrari: un partit molt més progressista, allunyat dels clintonites i dels anomenats Lite Republicans, és a dir, d'aquells electes demòcrates (senadors, representants, governadors, etc) que han renunciat al llarg dels darrers vuit anys a plantar cara a Bush i al seu poderossíssim vicepresident Cheney.

Una mica d'història
Howard Dean va saltar a la fama en les primàries demòcrates del 2004, quan va fer un ús extensiu de la xarxa d'internet per arribar a milions de ciutadans i assolir un ressò popular impensable, tenint present que provenia d'un dels estats més petits del país, Vermont, de manera que la seva força a l'interior del Partit Demòcrata era totalment negligible. Però gràcies a Internet va aconseguir mobilitzar milers d'activistes arreu del país i arreplegar milions de donacions particulars per finançar la seva campanya. Tot i així, la seva manca de suports dins el partit va ser determinant perquè finalment s'hagués de retirar de la cursa a la nominació.

Malgrat això, el ressò de la seva campanya, l'èxit que havia aconseguit amb uns recursos tan escassos, i el seu missatge clarament enfrontat al bushisme, va ser determinant per aconseguir ser nomenat chairman CND, des d'on va planificar l'estratègia per derrotar els republicans en les properes eleccions presidencials i legislatives, així com en les eleccions estatals (governadors). Així en els tres anys següents es va centrar en la implementació de la coneguda com a estratègia dels 50 estats.

L'estratègia del 50 estats
Sota la coordinació de Dean, els demòcrates van optar per canviar l'estratègia tradicional d'enfrontar-se als republicans. L'estratègia tradicional consistia en invertir tots els esforços de finançament i suport en els anomenats swing states, és a dir en aquells estats que no tenen una lleialtat electoral forta envers cap dels dos grans partits, i que en conseqüència, en una elecció poden votar per un candidat republicà i en la següent per un candidat demòcrata. Naturalment, qui obtingui la victòria en el màxim nombre de swing states, aconsegueix una avantatge considerable, podríem dir que determinant.

La contrapartida d'aquesta estratègia és doble. En primer lloc, es deixa de banda aquells estats on la possibilitat d'obtenir una victòria és molt remota, de manera que els militants d'aquests estats queden clarament frustrats i decepcionats i són la riota dels seus adversaris republicans. En segon lloc, en aquells estats que ja es donen per fet que es guanyarà, hi ha el risc d'actuar de sobrats, com aquell qui diu, de pensar-se que es guanyarà el partit sense baixar de l'autocar. De manera que és molt factible caure en actituds de suficiència i de superioritat, i fins i tot de menyspreu envers les organitzacions de base -locals- a les quals se les té totalment marginades, fet que també provoca frustració o, en tot cas, una progressiva inhibició i allunyament.

Per contra, Dean va proposar i obtenir, estendre la presència i l'activisme demòcrata a tots i cadascun dels 50 estats americans, tant als que eren favorables, com també als que eren, a priori, tradicionalment republicans. Per aconseguir-ho, Dean no només multiplicà el nombre d'staff -en tots els estats, sinó que comptà amb tot el Moviment del Netroots, és a dir de l'activisme a la xarxa, sobretot a través de la blogosfera i de les xarxes socials -que tot just llavors començaven a sorgir.

L'aposta no va ser gaire ben vista per les vaques sagrades del partit demòcrata, la major part de les quals pertanyen als anomenats TOP-18, és a dir, els 18 estats on tradicionalment el Partit Demòcrata és hegemònic, i que en conseqüència, els seus dirigents acostumen a tenir molta força a l'interior del CND. Hi veien un malbaratament de recursos, atès que es dedicaven molts dolars a combatre en estats on les possibilitats de guanyar eren escasses, i de retop, es deixaven d'invertir-los en els swing states, de manera que els republicans podia sortir-ne afavorits.

Tanmateix, l'estratègia dels 50 estats, va començar a donar els seus fruits en les eleccions legislatives del 2006, que ja avançaven els resultats del 2008. Milers de ciutadans van connectar amb els candidats demòcrates a través de la xarxa, i es recolliren una enorme quantitat de dolars en donacions. Fins i tot en aquells estats considerats republicans, sorgiren com a bolets simpatitzants, voluntaris i activistes que recolzaren els candidats demòcrates. Molts senadors i governadors republicans, van ser derrotats o van estar a punt de ser-ho, de manera que el camí cap el canvi ja es començava a entreveure.

2008
Naturalment, atribuir la victòria d'Obama a l'estratègia de Dean seria massa agosarat i injust. Com és públic i notori, el candidat ocupa una part molt important en la campanya electoral, a l'hora de decidir el vot del ciutadà. I ningú no dubta que la imatge que ha transmès Obama ha estat clau per a la seva victòria.

Però això no explicaria el fet que en els anys que Dean ha estat al capdavant del CND, ha aconseguit que, per exemple, al Senat dels Estats Units, els demòcrates passessin de tenir 45 escons (minoria) a tenir-ne 59 (majoria sòlida i a un sol d'escó d'evitar el filibusterisme), comptant-hi els independents. La importància d'aquest capgirament és cabdal, si es té en compte els poders constitucionals d'aquesta cambra. El mateix ha passat en altres instàncies estatals, on el Partit Demòcrata ha aconseguit trencar l'hegemonia social o mediàtica dels republicans en els darrers vuit anys.

Es pot dir, doncs, que l'estratègia dels 50 estats, no només ha ajudat a escollir Obama president, sinó que ha estat clau per a l'augment del suport als demòcrates en les eleccions senatorials, de representants i en les estatals. (Si bé val a dir que Obama, finalment no féu campanya ni a Alaska ni a Dakota del Nord, per raons ben diferents, de manera que no aplicà en tota la seva plenitud l'estratègia de Dean).

Politics as Usual?
Donat el gran rendiment que Howard Dean ha donat com a coordinador del partit demòcrata a nivell federal, resulta del tot sorprenent el seu immediat relleu, quan tothom donava per fet, en principi, que continuaria.

Segons alguns analistes, un dels principals responsables d'aquest relleu no és cap altre que el que ja s'anuncia com a totpoderós Chief of Staff d'Obama, Rahm Emanuel. Ambdós, Emanuel i Obama, procedeixen de l'estat d'Illinois, un dels graners tradicionals del vot demòcrata. Segons aquests analistes, Emanuel, així com altres pesos pesants del partit, no veien amb bons ulls que el cap del CND, fos un polític tan connotat ideològicament com Dean, el qual és vist com un liberal dels més d'esquerra del panorama polític americà.

Cal tenir en compte que Obama ha construït el seu discurs polític en base a presentar-se com a President de tots els americans, no només dels demòcrates. No debades, algunes de les seves primeres decisions han causat perplexitat: no cessament de Joe Lieberman com a chairman del Comitè d'Afers Governmentals, malgrat el seu suport a Bush i el seu enfrontament amb el partit demòcrata. Nomenament de Hillary Clinton, com a Secretaria d'Estat, malgrat ser considerada massa centrista. O el manteniment en el càrrec de Robert Gates, com a Secretari de Defensa, procedent de l'administració Bush.

Sembla clar, doncs, que Dean, un cop aconseguida la presidència, ja no és útil per als interessos del Partit Demòcrata, i per això l'han substituït. A partir del dia 21, qui ocuparà el seu càrrec és Tim Kaine, governador de l'estratègic estat de Virginia, un dels swing states per excel.lència. Kaine, malgrat ser demòcrata, té molt poc de progressista, com ho demostra el seu rebuig als matrimonis homosexuals, el seu suport a la pena de mort, i les restriccions que ha imposat a l'avortament. En definitiva, un polític demòcrata dels de sempre.

Caldrà veure si la febrada d'Obama dels darrers mesos, es mantindrà al llarg dels propers quatre anys o bé, si es marceix i frustra milions d'expectatives suscitades no només als Estats Units, sinó arreu del món.

De moment, però, l'eliminació política de Howard Dean, un dels polítics més rellevants dels darrers anys i dels més trencadors, és un mal senyal.

NOTA: Aquest post ha estat publicat inicialment en el meu bloc acadèmic 

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dissabte, 17 de gener de 2009

HALLOWEEN AL GENER

De cop i volta, al carrer Calàbria, la direcció d'ERC ha comprovat que, contràriament al que pensaven, Halloween també pot passar al mes de gener. Em refereixo, naturalment, a les carabasses. O a la gran, immensa carabassa, que la senyora o senyoreta -no la conec personalment- Mònica Sabata els ha deixat, quasi com a regal de reis. Hagués donat un milió d'euros per veure la cara d'en Puigcercós o d'en Ridao, quan se n'assabentaren. Quan se n'assabentaren que la Sabata havia decidit declinar la invitació de ser la cap de llista dels calabresos a les eleccions europees.

Quin ridícul més espantós. I què sàvia que és la gent! Ja veuen clarament que ERC està abocada al desastre més lamentable, i s'avancen a la debacle, apartant-se d'ells com si fossin la pesta. Realment és molt trist tot aquest procés de degradació política i moral d'una formació que el 2003 i el 2004 ho tenia tot per a triomfar i que a partir del 2005 ho ha llançat tot per la borda. 

És patètic, per altra banda, l'intent de contraprogramar el fitxatge de Tremosa per part de CiU, amb la d'algun o alguna famosa. Si ho fas, com a mínim assegura el tret, que si no és el doble o el triple de pitjor! Però aquesta gent no ho entenen. 350,000 vots perduts i ells i elles com si plogués. 

És un deure de tot patriota català fer-los veure que encara en poden perdre milers, dotzenes de milers i fins i tot centenars de milers de vots. Fins que, probablement, acabin integrant-se al PSOE, seguint el model d'Euzkadiko Ezkerra. 

Em sembla que és en Ridao qui ha dit, arran de la botifarra de la Sabata, que continuaran buscant algun famós que els animi la campanya. Jo els suggereixo noms molt socials que segur que els ompliran de satisfacció: el Nen de Castefa,  la parella d'Estopa, el Corbacho o el Santi Millan, per exemple... tots ells representants de la tan elogiada Catalunya real....

Tanmateix, probablement, qui acabarà menjant-se el marro serà un de tants appartxics de trenta-pocs anys, d'aquests que han aparegut com a bolets en els deu darrers anys , i que no tenen res a perdre si han d'anar a fotre's la gran hòstia, perquè saben del cert que el partit, els ho recompensarà amb escreix, un cop passat el tràngol. No debades, ells, per al partit, matarien a sa mare, si els ho ordenés.

En definitiva, un nou episodi que farà ensorrar encara més ERC en el ridícul més espantós, i el que és més al.lucinant encara, donarà ales a CiU, una cosa que pensava que mai més tornaria a veure, perquè sense un projecte sobiranista clar, CiU, i sobretot CDC, és un partit-mercenari, ara a sou del PSOE, ara a sou del PP, i qui dia passa, mes cobra.

La gran pregunta és si serem a temps de salvar ERC, o caldrà començar de nou, bé amb les CUP (de les quals tinc pendent un post, després de la seva Assemblea Nacional) o d'altres formacions patriòtiques, com per exemple el Partit Republicà Català.

dimarts, 13 de gener de 2009

MANIFESTACIONS I MANIFESTACIONS

Darrerament, molt darrerament, m'han titllat d'antisemita i d'independentista de saló. Paciència. Jo, que com mitja Catalunya -excepte la sra. Carme Valls, que ja sabem que és de pura sang catalana des del segle XI- segurament devem portar més sang jueva que la que es pot trobar a un banc de sang de Tel Aviv. Jo, que sóc un independentista full time, al saló, però també a la feina, amb els amics i amb tot kiski. I prou que ho pago. D'altres fan la puta i la ramoneta, i si han de fer alguna mamadeta, la fan... tot sigui per la hipoteca, el càrrec, o la fama.

Però bé, deixem-ho estar. Ahir vaig llegir l'editorial del Periòdico de Catalunya, sobre la manifestació de dissabte contra l'HOLOCAUST palestí a Gaza. 

He de dir que no hi vaig assistir. Sí, realment vaig optar per quedar-me al saló de casa, de fet, a l'estudi, perquè sabia que em posaria de mala llet, coincidint amb indesitjables ecspanyols. Vaig fer malament? SÍ. No es pot deixar el carrer a aquesta púrria. Mea culpa. Però bé, un altre dia ja faré propòsit d'esmena. (De totes maneres, segurament en una manifestació antagònica, em jugo quatre pèsols que a la pancarta de capçalera, hi trobaríem l'Aznar, de manera que per a vosaltres va el pollastre).

Però tornem a l'editorial del Periódico de Catalunya. La darrera frase diu, textualment, 

"En una democràcia verdadera, el ciutadà no només s'expressa quan és cridat a les urnes. Marxes pacífiques com les d'aquests dies són una crida que ha de ser atesa sense demora per les forces polítiques"

Exacte, companys! Molt bé! Llàstima que quan centenars de milers de catalans i catalanes -entre els quals, per cert, no hi eren ni el PSC, ni UGT ni CCOO- es van manifestar pel dret a decidir (18F i 1D), vosaltres, mamonets, no badéssiu boca al respecte!

De manera que s'aplica la lògica coneguda, la solidaritat és directament proporcional a la distància que separa aquests impresentables del poble amb qui se solidaritzen. És a dir, quanta més distància, més solidaritat. La qual cosa implica que, aquests canalles, mai se solidaritzaran amb la Independència de Catalunya...

La crida sobiranista, com la de prou a la massacre a Gaza, no és prou crida? No és prou democràtica? Hi ha dues mesures? O perquè no us aneu a fer la mà?

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dissabte, 10 de gener de 2009

2009, no 1948

L'Holocaust que les Forces de Defensa d'Israel (IDF) estan portant a terme a Gaza, tindrà conseqüències gravíssimes en els propers mesos i sobretot en els propers anys. Els mons àrab i islàmic ja tenen els collons plens de la fatxenderia occidental. Així de clar. Ni democràcia ni polles amb vinagre. Guerra a la guerra. És així com ho veuen, i sobretot, com ho pateixen. Si Occident no s'immuta quan 400, 500, 600 o 800 palestins són massacrats, el més normal és que quan d'aquí a un temps, 400, 500 o 600 ciutadans del món ric siguin víctimes d'un atemptat suïcida, els mons àrab i islàmic dirà que plou, i que és voluntat d'Allah, i punt. I això passarà. No tingueu cap dubte.

Una de les regles d'or de la lluita contrainsurgència, és aconseguir que la població civil blasmi els membres 
de les organitzacions armades, que són el veritable objectiu a eliminar. Això no obstant, si les forces contrainsurgents són tan soques que maten civils a punta pala, l'únic que estan fent és alimentar el monstre. Des d'aquest punt de vista, tot el conflicte de Gaza, és paradoxalment, una gran, una enorme victòria de Hamas. La repressió israeliana està identificant Hamàs amb tot el poble palestí, i de passada està deixant en pilotes al president titella, Mahmud Abbas, al qual pronostico que acabaran penjant del pal més alt que trobin. 

Tot i que, com és previsible, el conflicte actual acabarà amb la victòria tècnica d'Israel, la victòria política serà de Hamàs, i qui diu de Hamàs, diu de l'islamisme. En aquest sentit, coincideixo plenament amb unes declaracions que l'altre dia va fer l'historiador Gabriel Cardona, en el sentit que històricament, Israel sempre ha guanyat tàcticament (és a dir, tècnicament, és a dir, militarment), però sempre ha perdut estratègicament, és a dir, políticament. Sí senyor, una veritat com un temple! I ha hagut de ser un historiador, una professió del tot desprestigiada, qui canti les quaranta a tots els analistes i periodistes saberuts o pretensiosos! Per una vegada, vaig escoltar alguna cosa realment interessant a RAC1! Naturalment no en el programa del mamarratxo d'en Basté, sinó paradoxalment en el d'en Toni Clapés.

Però tornant a Israel, la prova que estratègicament sempre la pífia és que 60 anys després de la seva fundació, acabats de celebrar, a diferència del que passa normalment en tots els altres casos de nous estats, no només no ha aconseguit relacions de bon veïnatge, sinó que el seu futur és més incert que mai. No el futur immediat, sinó el de mig o llar
g termini. Entre d'altres raons perquè aquest depèn en gran mesura de l'ajuda nordamericana. Sense ella, Israel no té futur sostenible. Així de clar. I així de dur. Des d'aquest punt de vista, Israel no és un estat autosostenible, la seva sobredependència exterior el fa totalment vulnerable. Si se'm permet, és un estat fracassat. I la raó és que ha optat per l'ús de la força per imposar-se per collons. I clar, aquesta política de cowboy té el recorregut que té, si es vol és molt adient per fer pel.lícules, però arriba un moment que s'esgota.

Tanmateix, la prova del cotó, que Israel està fracassant no és de portes enfora, sino de portes endins. 

Per una banda, la societat israeliana, i doncs, la política, es troba cada cop més esquitxada per la corrupció. Olmert i Sharon, són la punta de l'iceberg de tota una immensa xarxa de màfies i delinqüència organitzada, que segons alguns especialistes va començar a teixir-se amb l'arribada de centenars de milers de jueus russos en els anys noranta, alguns dels quals autèntics criminals que han arrelat al seu nou país d'adopció, o que han fet servir la seva nova nacionalitat (el passaport israelià) per estendre les seves xarxes criminals arreu del món, i sobretot als Estats Units. És la coneguda com a màfia isrealiana. Com no podia ser altrament, la classe política també n'ha sortit esquitxada.

Però hi ha una altra dimensió que encara és més preocupant. No debades, el fenomen mafiós es troba ben extés en altres estats desenvolupats, tals com Itàlia o Ecspanya. Em refereixo a la creixent hegemonia social, econòmica i polític de l'establishment militar i industrial. Sí, sí, com als Estats Units dels anys cinquanta. Vull dir que la jerarquia militar i de seguretat nacional (espionatge i contraespionatge), cada cop juga un paper polític més evident en la vida quotidiana dels israelians, i en la pràctica està marginant els elements civils. Efectivament, intueixo que en el futur immediat, la tan esbombada democràcia israeliana, es trobarà en una situació de perill imminent, segrestada per les exigències de la seguretat nacional. Fixem-nos que la regressió en les llibertats civils és cada cop més gran i que la tolerància envers els qui es mostren contraris a la polític a de mà dura és cada cop més prima, per no dir inexistent. 

Des d'aquest punt de vista, no m'estranyaria que davant d'una situació d'emergència nacional, Israel passés a estar governada per un règim de generals o alts responsables d'intel.ligència i de seguretat, deixant la democràcia israeliana (amb el Knesset inclòs) en quelcom més o menys decoratiu. La violència sovint física, però sobretot mediàtica contra tots aquells que gosen anar en contra les tesis dures de l'establisment militar-industrial, així ho assenyalen.

En definitiva, doncs, més que el perill exterior, que també, el que m'amoïna més és el perill interior. 60 anys d'independència, no han servit per forjar una societat civil forta, una cultura democràtica civil, sinó que han donat lloc al progressiu ascens dels militars i dels espies, dels Ehud Barak i les Tzipi Livni dels nostres dies. 

Tot plegat ens indica que d'aquell projecte progressista que per molts va significar la creació de l'estat d'Israel, el 1948, i que incloia noves formes de relacions socials (els kibbutz) de caràcter socialitzant i autogestionari, i que va ser un referent per als joves nascuts entre el 1930 i el 1945 o fins i tot posteriorment, ja en queda, malauradament, ben poca cosa.

Jo, modestament, aconsellaria a molts col.legues que defensen amb un fanatisme digne de millor causa, l'acció defensiva israeliana, que veiessin clarament que ens trobem en el 2009, que el 1948 queda molt lluny i que l'Israel d'avui, és molt més complex, i jo diria que preocupant, que el que tradicionalment se'ns ha volgut vendre. 

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

ESCOPIU A LA CARA DE LA JUSTÍCIA COLONIAL ECSPANYOLA

Ja ho he dit altres vegades, però avui em refermo de nou. El poder judicial ecspanyol a Catalunya actua com un poder colonial. Cal tenir present dues coses.

La primera que la justícia franquista no va cometre l'anomenat hara kiri que sí que van cometre els membres de les anomenades Cortes espanyoles, del règim franquista, quan van aprovar la Ley de Reforma Política, l'any 1976, la darrera de les Leyes Fundamentales, en què s'organitzava el règim de la dictadura. Ni una sola de les sentències de la justícia franquista ha estat anul.lada. Ni un sol dels jutges franquistes han estat remoguts. 

L'únic canvi rellevant, més enllà de l'aspecte nominal (l'aparició dels Tribunals Superiors de Justícia territorials), va ser la conversió de l'antic i terrible Tribunal de Orden Público (TOP) franquista, per la no menys terrible i sinistra Audiencia Nacional, que no és altra cosa que un veritable instrument polític, l'encarnació present de la tradicional Inquisició ecspanyola. Però l'anomenat Tribunal Supremo, darrera instància jurisdiccional ecspanyola, va passar del franquisme al règim actual sense cap mena de canvi intern substancial, de manera que totes les  sentències franquistes, particularment totes les condemnes a mort, continuen plenament vàlides i legals. Això ha fet que a redòs del Tribunal Suprem i de la resta d'instàncies jurisdiccionals, i també de l'anomenat òrgan de govern, el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) -aquest sí que de creació recent- parasiten tota una casta de funcionaris de la justícia (magistrats, jutges, fiscals, secretaris, administratius) que tenen com a objectiu fonamental preservar i, si s'escau, eixamplar el seu poder, i la visió colonial que tenen dels territoris no ecspanyols sobre els que exerceixen la seva jurisdicció.

Això ens porta al segon element. El poder judicial ecspanyol, és l'únic dels tres poders tradicionals que no s'ha adaptat substancialment a l'anomenat Estado de las Autonomías, de manera que l'organització del poder judicial és unitària a tot l'estat, no existint ni una jurisdicció autonòmica, ni per descomptat jutges autonòmics. L'organització unitària d'aquest poder porta inevitablement a col.lisionar amb els poders autonòmics. Entre d'altres raons perquè la immensa majoria de jutges i personal de la justícia, sobretot els de nivells superiors són ocupats per persones totalment alienes a la societat que han de jutjar. No cal dir que això constitueix una mancança fonamental. En els països de fonda tradició democràtica, la justícia es troba molt propera als ciutadans. No és el cas de l'estat espanyol. 

A més a més, una de les institucions clau de la garantia dels drets dels ciutadans, la Fiscalia, també segueix una ordenació de dalt a baix (top-down), fins i tot amb reminiscències militars (fiscal-general, tinent fiscal, etc). En aquest sentit, el Fiscal General de Catalunya, que hauria de ser el gran defensor de les institucions i la legalitat catalana enfront els seus enemics més aferrissats, no és més que un fosc i manipulable funcionari que segueix caninament les ordres del seu general.

En conseqüència, la justícia ecspanyola, cada cop que avança més la conscienciació independentista de la societat catalana, es converteix en un dels darrers reductes de l'ecspanyolisme més cafre i desacomplexat. És la punta de llança de la lluita contra l'independentisme, i en general contra qualsevol manifestació de catalanitat  que es consideri excessiva.

En els darrers mesos hem vist com els jutges ecspanyols han protagonitzats episodis lamentables com la persecució anti-monàrquica, anti-seleccions catalanes, contra la immersió lingüística al sistema educatiu, les accions legals contra en Marc Belzunces, conta en Franki de Terrassa, òbviament contra l'Èric Bertran o aquests dies contra en David Sanchez, membre de la CUP de Vilafranca del Penedès, entre moltes altres.

I és que la justícia colonial ecspanyola, conjuntament amb una part molt important dels mèdia (sobretot els tradicionals) seran els principals esculls (a banda dels de sempre, naturalment), que haurem de fer front en la nostra ruta cap a la Independència. 

Si em permeteu, una de les primeres tasques que caldrà fer, un cop independents, és la creació d'una nova planta de la justícia, que caldrà refer de dalt a baix, començant, per les pròpies facultats de dret, que anualment evacuen un considerable nombre de tarats mentals.

Etiquetes de comentaris: , , ,

dissabte, 3 de gener de 2009

ELS MISSATGES DEL PRESIDENT ELECTE

Ara fa unes setmanes, vaig penjar un post sobre els missatges presidencials que han fet història en la comunicació política. En les darreres setmanes he anat seguit els missatges del President electe Barack Obama, i avui m'agradaria fer-ne un comentari individualitzat de cadascun d'ells. Ja sé que pot semblar una mica avorrit, però sempre teniu el recurs de deixar de llegir quan us canseu.

Recordo, abans de començar, que Obama, jurarà el seu càrrec de president el proper 20 de gener, per la qual cosa, els missatges que ara emet, els fa com a president electe. L'anomenada Oficina del President Electe, ha obert un canal a You Tube, on pengen totes les al.locucions que fins ara ha gravat i que porta per nom, significativament, ChangeDotGov, amb una clara intenció de trencar amb l'herència Bush. Per a més informació, podeu accedir també a la pàgina web, change.gov.

Els comentaris seguiran l'ordre cronològic de les emissions i també detallaré el nombre d'accessos de cadascun d'ells en el moment d'escriure aquest post. Som-hi, doncs.

Primer Missatge: 15.11.2008


Primer missatge dedicat íntegrament a la crisi econòmica i on pressiona el Congrés i al President per tal que prenguin mesures econòmiques i socials per fer-hi front. També hi ha una referència a la necessitat de disminuir la dependència energètica de l'exterior. És, de moment, la que ha tingut més accessos, en total 1.004.557. 


Segon Missatge: 22.11.2008



De nou un missatge dedicat íntegrament a la crisi econòmica, l'atur, l'habitatge, amb la novetat de l'anunci de la presentació d'un pla de recuperació econòmica que pretén la creació de 2,5 milions de llocs de treball per al mes de gener del 2011. Sense entrar en detalls, es tracta d'un pla d'impuls de l'obra pública que inclou construcció de més escoles, ponts, plaques solars, etc. A remarcar la referència al típic i tòpic american dream, i que per segona vegada utilitza en la part final la paraula Together. El nombre total d'accessos baixa significativament, a 530.070


Tercer missatge 29.11.2008



El missatge s'emmarca en el Dia d'Acció de Gràcies (Thanksgiving Day, el 4rt dijous del mes de novembre) i en el seu promotor, el president Abraham Lincoln, el carismàtic president que va lluitar per l'abolició de l'esclavisme -i que va ser assassinat. Tot el missatge és un clam, de nou, a la unitat de la nació (One American Family, One Heart, One Voice) i per tercer cop apareix la paraula Together. Es torna a referir al seu pla de recuperació econòmica, al seu Economic Team, i als diferents actors socials que han de participar-hi (emprenedors, innovadors, enginyers, científics, agricultors, pares). La novetat és que hi ha una brevíssima referència a la guerra ("War"). La primera que fa. Molt significatiu. Els accessos cauen en picat, 238.830.


Quart missatge 6.12.2008



En aquest missatge, torna a aparèixer el referent cohesionador (One People). Això no obstant, es centra en anunciar aspectes concrets del seu pla de recuperació econòmica elaborat pel seu equip econòmic. És interessant que anuncia que no es farà seguint els criteris de Old Washington way. L'esforç es farà en infrastructures (xarxa d'autopistes), escoles (modernització), estalvi energètic per reduir la dependència de l'exterior, augmentar l'accés a la banda ampla d'internet, connexió de tots els hospitals per tal que els metges puguin disposar de la informació necessària i salvar vides i diners, etc. Nombre total d'accessos, 475.049, una recuperació significativa.


Cinquè Missatge 13.12.2008



Missatge centrat sobretot en la crisi immobiliària i on alerta de les conseqüències socials i econòmiques dels desnonaments. La llar, la casa, és el fonament de la família. Per això anuncia un pla per disminuir dràsticament el nombre de famílies que la perden. El pla consisteix en una coordinació efectiva de totes les agències federals implicades i en la potenciació de la  mítica Secretaria d'Habitatge i Desenvolupament Urbà (HUD). En aquest sentit, anuncia la seva primera proposta de nomenament personal, en la figura de Shaun Donovan, com a nou cap del HUD. Curiosament, al principi del missatge torna a criticar la Old Washington way de solucionar els problemes (abocar-hi diners, de forma ineficient). Els accessos registren la seva més baixa xifra, 174.849.


Sisè Missatge, 20.12.2008


El missatge més llarg i el que registra un nou rècord a la baixa, atès que només hi han accedit 144.849 cops. Està dedicat íntegrament a la importància de la Ciència i la Tecnologia com a elements per dinamitzar la societat en tots els sentits, des de la seguretat, al benestar, el creixement, etc. S'hi anuncien 4 nomenaments d'assessors i directors d'agències federals relacionades, entre ells, un Premi Nobel. Com en el missatge anterior s'inclouen imatges de les persones al.ludides. També és interessant la referència que fa tant al seu vice-president, Joe Biden, la primera, com sobretot, a John F. Kennedy,  que va prometre que sota la seva presidència l'home arribaria a la Lluna.


Setè Missatge, 24.12.2008



Es tracta d'un missatge no tant polític com més íntim, segurament per la proximitat al Nadal. Per primera vegada, dedica una part considerable del missatge (1 minut i 30 segons ) a les tropes que es troben destinades fora del país, de les quals emfasitza el seu component més proper (són pares, mares, fills, filles, germans, germanes). Una referència que queda emfatitzada quan parla que tant ell com la seva dona, Michelle, els tenen presents en les seves pregàries. La resta del missatge és un altre cop referent a la cohesió nacional (Common Destiny as Americans, Come Together). Finalment destaca un altre cop el recurs a la història, en aquest cas a George Washington i a l'episodi del Delaware Crossing (25.12.1776), de gran relleu en la Guerra d'Independència (o Guerra de la Revolució Americana). Obama acaba dient "we cross many rivers as a people", i es fa inevitable una associació immediata amb la coneguda cançó de Jimmy Cliff. Els accessos, 121.445.


Vuitè missatge, 3.01.2009

El primer missatge del nou any és una repetició dels anteriors, en el sentit que es limita a parlar del seu pla de recuperació econòmica, amb l'única novetat d'afirmar que pretén crear sota el seu mandat 3 milions de llocs de treball, un 80% dels quals en el sector privat. També es proposa evitar que l'atur arriba al double digit (és a dir al 10%). Tot i que és coherent amb els missatges anteriors, sempre orientats cap als americans i sense cap referència a la política internacional, fa angúnia que en aquest missatge no hi hagi cap referència als esdeveniments a Gaza. Caldrà esperar una setmana més? Accessos, 26.120.

En seguirem parlant.

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, 2 de gener de 2009

BON ANY NOU 2009!

Quan maten un espanyol tota la classe política en pes surt a fer el paperina a la Plaça Sant Jaume i, amb un posat seriós guarden protocolàriament un minut de silenci.

En canvi, quan maten 300 o 400 palestins cap dels anterioris mou un sol múscul. Com si sentissin ploure. Es veu que el kilo de palestí va tirat de preu, en canvi el kilo d'espanyol es valora a preu d'or. 

Sembla estrany, oi? Jo diria que un espanyol i un palestí, tots dos, són persones humanes (si de vegades em costa acceptar-ho, però la meva part racional s'acaba imposant a la irracional). Però es veu que a per la nostra classe política, no són ben bé el mateix.

I el més curiós del cas és que els morts palestins, en aquesta societat mediàtica que ens toca viure, encara són uns privilegiats... la seva mort surt pels telenotícies, se'n parla. Hi ha milers de persones, la mort de les quals és absolutament ignorada per la resta de la humanitat...

"Esperem que acabi l'agressió desproporcionada i inhumana d'Israel, ràpidament". No ho dic jo, m'ho diuen, bé de fet m'ho escriuen, en un correu electrònic, l'Àlex i la Sònia, dos amics meus tots dos jueus, per cert i, ell, professor jubilat de la Universitat de Columbia de Nova York. 

Jo també ho espero, perquè la veritat que les imatges d'aquests dies em recorden clarament la matança d'Srebrenica, del mes d'agost del 95. Una matança calculada, premeditada, racionalment preparada, tecnològicament calibrada. 

I per acabar-ho d'adobar, veure els soldats israelians cridant com a bojos, tot esperant el moment d'entrar a sac a Gaza, no fa més que indignar-me encara més. No són conscients, o potser sí, que als seus comandants encara els dura la cara de tontos que se'ls va quedar després de la derrota al Líban, l'estiu del 2006. I que saben perfectament que els palestins han estudiat fins a l'últim detall l'estratègia de Hezbollah, i ben segur que l'adaptaran al context concret de la Franja.

Tanmateix, Israel té pressa. L'ofensiva terrestre hauria de començar abans del dia 20 de gener, que com tothom sap és quan Barack Obama serà oficialment el nou President dels Estats Units. Els governants israelians no se'n refien i opten pels fets consumats... 

La veritat, penso que han estat les festes de cap d'any més tristes que recordo. Han fet olor a mort. Espero i desitjo no es repeteixin mai més...

Etiquetes de comentaris: , , , ,