dijous, 30 de juliol de 2009

ESCÒCIA:
L'ONADA INDEPENDENTISTA
(PRIMERA PART)

El 29 d'abril del 2007, Ian Bremmer, president de la consultora de risc polític Eurasia Group, escrivia un article arran la victòria de l'Scottish National Party (SNP), i de la seva voluntat de convocar un referèndum per la Independència d'Escòcia des del govern. Hi destacava les conseqüències d'aquesta victòria a escala europea, i deia,

"The implications of a nationalist-led Scottish parliament, with or without an independence referendum, could extend well beyond the borders of the UK. An SNP victory and talk of the break-up of the United Kingdom could embolden separatists among the Catalans and Basques of Spain, Flemish-speakers in Belgium, and even those in northern Italy who favor a break from that country's less prosperous south. These movements have developed over many years under different historical circumstances. But progress toward Scottish independence could help generate separatist momentum within any of these states.

El text continuava, i acabava, afegint que,

"An immediate European domino effect following Scotland's elections is extremely unlikely. But large-scale political movements -- toward democratization, decolonization, socialism, free-market capitalism or nationalism, for example -- tend to develop in waves. Break-up of the United Kingdom, a prosperous liberal democracy, would send shockwaves across European borders -- and might one day create new ones."

És a dir, segons Bremmer, la possible independència d'Escòcia podria generar una onada de processos independentistes a mig termini, atès que els moviments polítics de gran escala tendeixen a desenvolupar-se en onades (envers la democratització, la descolonitzacó, el capitalisme de lliure mercat o el nacionalisme).

Bremmer no és un indocumentat. I per això fóra intel.ligent tenir en compte les seves paraules. És per això que he decidit començar amb aquest post una nova sèrie sobre la preparació del referèndum per la independència que el govern de l'SNP ha anunciat que celebrarè al llarg del proper any 2010. Els escocesos són gent seriosa, i si s'han compromès a fer-lo, no tinc cap dubte que el faran. Això vol dir que la independència d'Escòcia, i per descomptat, els efectes que això tindrà en la resta de moviments independentistes europeus, planaran clarament en la dinàmica política de l'any que ve. Un any, a Catalunya, no cal oblidar-ho, electoral. Fins i tot gosaria dir que la dinàmica escocesa pot condicionar el calendari català. La perspectiva de la presentació d'una opció electoral, que espero que comenci a prendre forma el proper 3 d'octubre, que clarament fixa una estratègia d'accessió immediata a la Independència de Catalunya, es veurà clarament afavorida si els independentistes escocesos se'n surten.

I entenc per ensortir-se'n, en primer lloc, ser capaços de tirar endavant el referèndum, és a dir, de portar-lo a terme. El Parlament d'Escòcia no té legalment, segons l'Scotland Act, competència per modificar l'status constitucional del país. La veritat és que a hores d'ara, no sembla donar-se a la resta del Regne Unit cap mena d'oposició a la celebració d'aquest referèndum. No hi ha atacs mediàtics d'histèria ni militars troglodites, que amenacin els escocesos amb els pitjors dels escenaris. Els únics que han badat boca al respecte són sectors minoritaris. De manera que, veig molt difícil, per no dir impossible, que el govern de Londres n'impedeixi la seva celebració. Entre d'altres raons, perquè el seu resultat no tindria cap mena de validesa legal. És a dir, que el govern del Regne Unit, podria ignorar-lo olímpicament.

Ara bé, en el cas que el govern escocès obtingués una victòria en el referèndum, i decidís declarar unilateralment la independència de forma immediata, el govern de Londres, llavors, i seguint el precedent de l'opinió emesa per la Cort Suprema del Canadà el 1998, només estaria obligat a negociar si la pregunta referendària fos clara -en el sentit que un vot per la independència pressuposa una separació a tots els efectes- i obtingués un suport igualment clar de la ciutadania -si bé l'alt tribunal canadenc no va quantificar-lo.

Per superar aquest obstacle, és evident que de seguida ve a la memòria el precedent del referèndum d'autodeterminació de Montenegro del 2007 -i que ja va ser seguit estretament en aquest mateix bloc en una sèrie de posts-. Només recordar que la Unió Europea va donar el vist-i-plau al referèndum si en aquest votava el 50% del cens i el vot favorable a la independència assolia el 55% dels vots vàlidament emesos -una condició, dit sigui de passada, democràticament de difícil justificació.

Tanmateix, els independentistes escocesos, fins i tot podrien qüestionar tots aquests requisits, argumentant que el govern britànic, com la major part de governs de la Unió Europea, han reconegut la declaració unilateral d'independència de Kosova, sense referèndum previ, feta pel Parlament kosovar, el 2008, i que també va merèixer l'atenció d'aquest modest i humil bloc.

En definitiva, doncs, em proposo seguir de molt aprop tots els esdeveniments preparatoris del referèndum que tindran lloc en els propers mesos i donar-hi la meva visió, naturalment, personal i intransferible. D'aquesta manera penso que contribuiré -o ho intentaré- a que els pacients lectors del bloc tinguin una informació adient, i sobretot, trobin aquells elements que tot sovint els mèdia del règim intenten amagar.

Quebec i Arenys de Munt
Abans m'he referit al cas del Quebec. Hi torno perquè avui he rebut una invitació al Facebook per tal que m'adhereixi a un esdeveniment que tindrà lloc el proper 13 de setembre, La Grande Marche vers l'Indépendance du Québec. Llegeixo la seva convocatòria, on diu,



Marchons pour la liberté du Québec !

Par notre histoire, notre langue, notre culture, le territoire que nous occupons, les institutions que nous avons créées au fil des siècles, les liens que nous avons tissés avec le monde, nous, Québécoises et Québécois, formons une nation.
Et comme toutes les nations de la Terre, nous avons le droit inaliénable de décider librement de notre avenir. Nous avons le droit légitime de proclamer notre indépendance politique.
Depuis 250 ans, par notre détermination, par notre persévérance, par nos luttes, nous avons combattu toutes les tentatives :
· de nous assimiler et de nous soumettre ;
· de supprimer notre volonté de vivre, de travailler et de créer en français ;
· de briser nos espoirs de liberté et d’indépendance perpétués par des générations de résistants.
Il est temps, aujourd’hui, que le peuple québécois se lève pour réaliser ses espoirs de liberté et d’indépendance. Il est temps d’arrêter d’en rêver de ce Québec français, de ce Québec libre en Amérique du Nord. Il est temps que le peuple québécois passe à l’action pour le faire naître !
C’est en nous gouvernant nous-mêmes que nous pourrons nous réaliser pleinement en tant que nation.
C’est en possédant l’entière capacité de faire nos lois et de gérer nos ressources financières que nous pourrons vraiment développer notre potentiel économique et social.
C’est en disposant des moyens d’un État souverain que nous pourrons défendre et promouvoir avec succès notre langue et notre identité culturelle en Amérique du Nord.
C’est en parlant de notre propre voix dans les grandes institutions internationales que nous pourrons faire avancer nos valeurs de paix, de respect de l’environnement, de justice, de solidarité, d’égalité entre les hommes et les femmes, de laïcité, de liberté et de démocratie dans le monde.
Nous avons tous les atouts pour réussir :
· Avec ses 7,7 millions d’habitants, le Québec est plus populeux que 120 pays qui siègent aujourd’hui à l’ONU.
· Avec sa superficie de 1,6 millions de km2, le Québec est trois fois plus grand que la France. Seuls 18 pays sur les 200 pays reconnus disposent d’un territoire plus étendu.
· Nos ressources naturelles, notamment notre capacité à produire en abondance une énergie hydro-électrique et éolienne propre, comptent parmi les plus importantes au monde.
· Notre population est parmi les plus scolarisées de la planète : 12% de nos concitoyens possèdent un diplôme universitaire, comparativement, par exemple, à 10% en Finlande et 7% en Belgique et en Australie.
· Notre économie est parmi les plus modernes et les plus compétitives. Elle se compare à celles de plusieurs pays européens prospères de taille équivalente tels la Finlande, la Norvège, le Danemark, la Suisse, l'Autriche et la Suède.
· Nos instruments de solidarité sociale sont parmi les plus équitables qu’on puisse aujourd’hui trouver sur la Terre.
· Bien vivante et dynamique, notre culture apporte une contribution originale de plus en plus reconnue au patrimoine de l’humanité.
Il est temps, aujourd’hui :
· de cesser d’avoir peur ;
· de mettre fin à nos divisions ;
· de nous unir et de nous mobiliser ;
· d’affirmer haut et fort notre souveraineté ;
· de conquérir enfin notre liberté.
Le 13 septembre 2009, marchons tous ensemble pour l’indépendance du Québec !

Fixeu-vos que el o els redactors del manifest equiparen sistemàticament el Quebec amb altres estats sobirans, i no pas amb la resta de províncies del Canadà. Estic una mica fart ja de les comparacions entre Catalunya -de fet la CAC- i Andalusia, Madrid, Sabta o Mililla. Cony que aspirem a la primera divisió, no a tercera regional!

Naturalment m'he fet amic de la convocatòria i l'únic que lamento és que, molt probablement, no podré assistir a aquesta grande marche -que els quebequesos, quan es posen, no es queden curts, no.

Paradoxalment, el mateix 13 de setembre, i a casa, hi haurà un altre esdeveniment important: per primera vegada, se celebrarà una Consulta per la Independència de Catalunya. Ep! Poca conya! Els votants seran els ciutadans censats a Arenys de Munt (Maresme) i, per bé, que es tracti d'una iniciativa modesta, qualitativament és d'una importància cabdal. Així ja ho han comprès els ecspanyols, que disfressats de falangistes -naturalment per provocar terror, però estic segur que són sociates- ja han començat a amenaçar i a crear merder.



La pregunta que plantegen, penso que no deixa lloc a cap dubte:

Estàs d'acord que Catalunya esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?

Més clar, l'aigua!

Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

dimarts, 28 de juliol de 2009

ANNO SEPTIMO


La història d'aquest humil i modest bloc ja comença a tenir cua. O si no com s'interpreta que em passés de llarg el seu aniversari? Va ser el 15 de juliol del 2003 que vaig començar-lo, i ara ja ha entrat en el seu setè any (i dues setmanes) de vida. No, no penso fer que faci la comunió, però internament sento un petit orgull. Com el conillet de l'anunci de les piles... "I dura, i dura..."
Veurem quant aguanta!

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 27 de juliol de 2009

LES RATES CONTINUEN SALTANT DEL VAIXELL QUE S'ENFONSA

Fa uns mesos va ser en Carod. Ara ha estat en Saura. Saben que se'ls acaba la bicoca i volen evitar a tota costa ser qui rebi la rebolcada electoral que s'aproxima. Per això tenen als nanos, esperen que siguin ells qui entomin l'hòstia: en Puigcercós i aquesta mena de Forest Gump que respon al nom de Joan Herrera.

Tot i que no conec personalment en Saura -o mínimament, atès que ens vam saludar ara fa uns anys en un dels sopars de la revista Debat Nacionalista, organitzats per en Miquel Sellarès- em sembla que no és precisament d'aquells que deixen la cadira voluntàriament. Més aviat al contrari. Respon a l'arquetipus dels culs de ferro de l'antifranquisme dels anys 70s, és a dir, d'aquells que era capaç de mantenir una reunió i derrotar l'adversari no convencent-lo, sinó més aviat esgotant-lo.

No. Saura és massa cínic per anar-se de motu propio. Sap que als ulls de les noves fornades de dirgents multicultis, ell no és res més que un "dinosaura". El precedent de la seva renúncia (temporal?) va ser la defenestració d'aquell altre freaki que responia al nom de Jordi Guillot, i que era l'autèntic guardià de les essències.

Però estic segur que quan ICV rebi la patacada electoral que rebrà, vol estar el més lluny possible dels focus. Com ho intentarà també en Carallot.

Tampoc podem descartar el fet que la ficada de pota de l'altre dia, tingui alguna relació amb tot plegat. Em refereixo, és clar, a donar per fet la reedició del tercer tristpartit. Unes declaracions que va fer en plena bacanal orgiàstica on sociates i calabresos s'esgargamellaven per posar-se medalles i per pressumir de qui la tenia més llarga. Amb la complicitat infinita de la classe mediàtica, empresarial i sindical.

En Saura, en aquelles declaracions, ras i curt, va deixar amb el cul enlaire els seus socis. Qui dubta, a hores d'ara, que si sumen no tornaran a pactar? Naturalment ningú amb un mínim de senderi. Sociates i calabresos encara estan fent budú a la seva figureta

Clar que també pot ser que els Mossos s'hagin pres la revenja de les mil i unes putades a les quals els ha sotmès el dimissionari, i l'hagin fet arribar algun dossier comprometedor, fins i tot de caràcter personal, àdhuc íntim. Vés a saber!

Amb la renúncia d'en Saura, resta per veure què passarà amb elements tan inquietants com són en Joan Boada (tremendo, aquest tio), o el propi conseller de Medi Ambient, que no ha fet més que cobrir-se de merda, dia sí i dia també. Per cert, trobo molt sospitós que en Francesc Baltasar s'hagi afanyat a dir que la causa de l'incendi d'Horta ha estat un llamp. Unes declaracions fetes immediatament després que corrés la sospita que la culpa era -again- tècnica, i més concretament de la companyia elèctrica -Endesa. Ja veurem com evoluciona aquest tema. Cal tenir en compte que hi ha cinc cadàvers damunt la taula. De manera que poca broma.

Tot plegat assenyala que, malgrat l'optimisme oficial dels sociates, les previsions electorals, deuen ser catastròfiques. Les dues crosses faran figa, segur. Per això, als sociates només els queda la sortida endavant, exagerant fins a l'infinit qualsevol argument que afavoreixi els seus posicionaments. Saben que només es tenen a ells mateixos, tot i que no perden l'esperança de poder pactar bé amb una CiU en mans de Duran i Ecspanya, bé, de forma molt improbable, amb el PP, si aquest tragués els escons necessaris.

Per això hem de fer el possible i l'impossible perquè a) el tercer tristpartit sigui impossible de reeditar (possibilitat bastant factible), b) impedir la sociovergència (possibilitat més probable, si bé serà com posar-se una corda al coll per ambdós partits), i c) Naturalment, impedir la reedició d'un pacte del Majèstic (CiU-PP). Per aconseguir aquesta carambola, només hi ha una sola via

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

dimecres, 22 de juliol de 2009

CRIMINALITZAR LA CATALANOFÒBIA
Crònica personal de l'acte de Reagrupament a l'Hospitalet de Llobregat

Un acte reeixit. Amb una assistència massiva que omplí la quasi totalitat de les butaques de l'Auditori. Un Joan Carretero amb un discurs ben estructurat i clar. En definitiva una vesprada completa, amb sopar posterior inclòs. No tenia cap mena de dubte que el resultat seria aquest. I ho va ser. El primer acte públic de Reagrupament a l'Hospitalet de Llobregat -i del Baix Llobregat- va ser, doncs, tot un èxit.

Abans de la intervenció, llarga però en cap cas pesada, de Carretero, vam passar el vídeo del President Barrera que fa poc va penjar l'Enric Borràs al seu bloc i del qual ja em vaig fer ressò en un post anterior. Aplaudiments.

Després prop d'una hora de discurs sense cap vacil.lació ni dubte. Posant els punts sobre les ís. Com quan va dir que els catalans no podem esperar rebre un tractament especial dels europeus i de la resta del món. És a dir, no existeix l'especificitat catalana: no podem aspirar a tenir seleccions si no som un estat, no podem aspirar a l'oficialitat del català, si no som un estat.

No podem aspirar a tenir una cadira al Consell de Ministres de la UE si no som un estat, etc. Exacte. Hi ha gent que prefereix canviar Europa i el Món abans que fer que Catalunya segueixi els camins que altres pobles han seguit per accedir a la independència. Si se n'ha de ser de pallús. No és el món qui s'adapta a la Catalunya autonòmica. És Catalunya que ha de decidir què vol ser quan sigui gran: si una comunitat autònoma de règim comú -al mateix nivell que Ceuta, Melilla o Múrcia, per exemple. O un estat independent, una república constitucional i democràtica. És molt senzill, no costa entendre-ho.

Més. Carretero va demanar que es criminalitzi la catalanofòbia. Moltes declaracions que es fan avui en dia a l'Estat ecspanyol, si substituïssim catalans per jueus, serien titllades sense cap mena de dubte d'antisemites i objecte d'encausament judicial. Però amb Catalunya, el català i els catalans, no hi ha cap perill. Poden menysprear-nos i insultar-nos tant com vulguin, perqu el Fiscal General de Catalunya, és un funcionari ecspanyol, i no pas una persona compromesa amb el país. De fet, més que per protegir els drets dels catalans i les catalanes, la fiscalia està per aprofundir en la nostra manca de llibertats i de drets. Ja ho vaig dir en un post anterior (jo, no en Carretero): una de les primeres mesures del govern republicà català, serà incloure la catalanofòbia en el codi penal. I al primer que faci brometes, li caurà el pèl. Cal dir, clar i alt, que la catalanofòbia és la ideologia de masses del nacionalisme ecspanyol, com ja fa molt anys va estudiar el sociòleg andalús Javier Pulido.

Carretero va parlar de moltes altres coses, i fins i tot es referí breument a aquesta nova frikada de l'independentisme gradualista. Amb ironia, va preguntar-se si els seus promotors pensaven en el 3014, per proclamar la independència...

Després de la seva intervenció, com sempre, intervenció dels assistents, molts dels quals demanaren que s'avanci en la confluència dels nombrossíssims grups i grupets independentistes envers una candidatura transversal. Noms com els de Joan Laporta, Enric Canela o Santiago Espot, s'hi pronunciaren. Carretero va mostrar clarament una actitud de col.laboració i d'obertura envers aquestes i altres iniciatives, però va deixar ben clar que no es tracta de fer pactes per dalt per tal de distribuir-se els càrrecs, sinó que cal treballar des de la base i que seran els militants qui triaran els seus candidats a formar part de les candidatures electorals futures.

En definitiva, un bon inici que ara cal completar amb les activitats al voltant de la Diada i la preparació de l'Assemblea Nacional o Congrés Constituent de principis del mes d'octubre.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

dilluns, 20 de juliol de 2009

EUROPA 2020

El més que probable referèndum per l'autodeterminació d'Escòcia, del 2010, així com el continu creixement dels partidaris de la independència de Flandes, i fins i tot, el sorgiment de moviments secessionistes a Baviera, fa que cada cop es parli a Europa del sorgiment de nous estats. Naturalment, estem parlant d'especulacions, no de negociacions en ferm... encara. Alguns blocaires britànics, sobretot els més aferrissadament contraris a Brussel.les, veuen com els independentistes escocesos, utilitzen la Unió Europea per a pontejar Londres, i sobretot el sagrat Parlament de Westminster. Naturalment, això no els fa cap mena de gràcia. Per extensió la crítica a l'independentisme escocès toca de ple altres moviments independentistes, inclòs, naturalment, el català.


Des d'una perspectiva alarmista (utilitzant reiteradament el terme microstates, anarchy), aquests blocaires consideren que en un termini de temps relativament curt -10 anys- les fronteres europees tornaran a variar per encabir nous estats. Si feu un cop d'ull, al mapa que il.lustra aquest post, veureu que a més de Catalunya (limitada això sí al Principat i a les Illes), el 2020 també podrien haver accedit a la independència Escòcia, Flandes, la Padània, Bretanya, Còrsega, Sardenya, Euskadi (aquí l'autor sembla tenir un problema amb la simetria), Normandia, i fins i tot els actuals lander de Baviera i Baden-Wüttemberg (l'Alemanya rica, vaja, que és la del sud, no la del nord o de l'est).

Val a dir que l'autor del mapa assenyala dues condicions per tal que l'accessió a la independència qualli. La primera i fonamental, és que el nou estat sigui econòmicament viable. En aquest sentit, es mostra escèptic que Bretanya, Còrsega, Sardenya o Normandia, la compleixin. La segona és que el territori ha de disposar d'una forta identitat pròpia basada bé en la llengua, en un passat d'independència -autogovern-, una llengua o un fort dialecte. Naturalment, no cal dir que Catalunya, malgrat el retall del País Valencià, acompleix les dues condicions.

És interessant, doncs, constatar que la hipòtesi d'una República de Catalunya, és cada cop més percebuda com a possible per a determinats sectors de l'opinió bloguera europea.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , ,

diumenge, 19 de juliol de 2009

BARCELONA, HEROÏNA I EL FUM SOCIATA

Ahir vaig estar mirant el primer DVD de la primera temporada de la sèrie "24". Si ja sé que em direu que vaig una mica endarrerit. Però és que jo no miro les televisions ecspanyoles, i doncs, les sèries que hi passen tampoc. Prefereixo comprar-les via Amazon, algunes, i d'altres baixar-les per internet o a través del you tube.

Suposo que algú s'escandalitzarà si dic que també vaig gosar comprar, no fa pas gaire, la primera temporada de Miami Vice. Retro total, ja ho sé, de nou, però a mi sempre m'agradava la música, de fet era allò que m'atreia més, i no tant ni les ties, ni els cotxarros, ni molt menys els dos xavals que la protagonitzaven. Un dia d'aquests començaré a visionar-la, com faig sempre, en versió original, of course. Que és com m'he empassat, entre d'altres, les set temporades de The Sopranos (tres vegades!), les sis de The Shield (dues vegades!), les quatre de The Wire (la cinquena encara no l'he vista), i quatre de les set temporades de The West Wing (ara precisament, estic mirant la cinquena). Totes en anglès, no precisament d'Oxford o Cambridge, que és el que vaig estudiar al CIC -no a l'escola, perquè a l'escola jo encara vaig estudiar el francès com a llengua estrangera, i és que un ja té una edat.

Perdoneu el rotllo, però tot això treu cap al fet que en el primer episodi de la primera temporada de 24, els més espavilats s'enrecordaran, el protagonista, Jack Bauer, fa referència a un tal Philip Darcet (que per cert sona mig francès) i llavors Nina Myers, afirma contundentment "Heroin dealer, Barcelona" (podeu llegir la transcripció, aquí). Brutal!

I és que a Barcelona, hi ha molt de fum. Com per exemple, el que creen els sociates amb el muntatge aquest del finançament. Fum, res més que fum. Algun dia caldrà analitzar com pot ser que persones madures i se suposa que amb criteri s'empassin tota la immundícia que han llançat els darrers dies aquesta genteta i els seus acòlits mediàtics.

D'això de les xifres, no hi ha res, de res. Zero patatero. Per fer la brometa fàcil. Aquí torna a funcionar el recurs sobat, que ja utilitzaven els convergents, de fer veure que plou quan se t'estan pixant a la cara. He llegit els 76 fulls de l'acord, i enlloc parla de les xifres que apareixen: ENLLOC. Llavors, com es pot donar el vist-i-plau a un acord sense compromisos concrets? Jo pregunto, algú subscriuria una hipoteca sense saber el seu cost real? Naturalment que no. Però aquí, el franquisme sociològic de molts catalans funciona a la perfecció, i els sociates són uns mestres en utilitzar-lo per als seus objectius. És a dir en aterrir el personal i desproveir-lo dels seus drets.

Perquè és franquisme sociològic la renúncia, la por a Ecspanya, el cedir sempre, perquè està interioritzat el terror, de 300 de repressió, 40 anys de dictadura, el GAL i 23 de vaselina (i 6 de malson d'afegit). Sense oblidar els casos, cada cop més escandalosos de corrupció. I això costa de fer net.

En definitiva, per a la història passarà que un partit soi-dissant independentista, accepta l'espoli econòmic de la seva nació per part de la metròpoli, i que els convergents les veuen passar i no en cacen ni una. Curiosos patriotes, sí senyor!

Per això és més necessari que mai, una força independentista que marqui línia d'una punyetera vegada. Tenim la sort que ja coneixem els errors dels altres, i el repte, naturalment, de no repetir-los.

No puc acabar aquest post sense recomanar-vos el vídeo que l'amic Enric Borràs ha penjat a la xarxa, on apareix el President Barrera pronunciant unes sàvies paraules, tot just després de fer els seus 92 anys, i conservant el cap amb una lucidesa esglaiadora. No us el perdeu i sobretot, difoneu-lo arreu!


Us recordo l'acte de dimarts a L'Hospitalet de Llobregat , us hi espero!

Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous, 16 de juliol de 2009

HI ESTEU CONVIDATS!

Dimarts que ve, dia 21, a les 20.30 hores i a l'Auditori de La Torrassa de L'Hospitalet de Llobregat, en Joan Carretero presentarà Reagrupament.

Aquest acte forma part de la campanya de difusió d'aquesta associació que promou la formació d'una candidatura independentista transversal, la qual, val a dir, és cada cop més necessària, sobretot després dels esdeveniments recents, com la perpetuació de l'espoli fiscal aprovada entusiàsticament pel tristpartit. Un tristpartit que ja dóna per fet la seva tercera reedició, si no ho impedim els catalans i les catalanes.

Us convido, doncs, a assistir a aquest acte, que després es complementarà amb un sopar al restaurant El Racó del Cargol.

D'aquesta manera, l'Assemblea Comarcal del Baix Llobregat i L'Hospitalet de Llobregat de Reagrupament inicia la seva activitat pública, de la mateixa manera que ho està fent a la majora de comarques del país. Cada setmana, dotzenes de catalans i catalanes es reagrupen, però encara falten centenars i milers. Calabrès l'últim!

(PD. Il.lustro aquest post amb el magnífic cartell que ha dissenyat un company reagrupat)

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 13 de juliol de 2009

ELS LLADRES D'ALMANSA...

Bé, tal i com era de preveure, ERC s'ha baixat els pantalons o les calces, com vulgueu dir-ho. Algú es pensava que aguantarien el tipus? Qui era tan naif, per a aquestes alçades, creure-s'ho? Perquè havia de ser un acte de fe, no una reflexió racional... després dels antecedents.

La diferència entre la dependència i la independència, és molt senzilla d'explicar: els 3.800 milions d'euros de marres que els ecspanyols diuen que ens corresponen (i que a hores d'ara són totalment virtuals), o els més de 20.000 milions d'euros que els ecspanyols ens roben cada any. Ni tan sols els 5.000 milions que defensen els convergents, arriben a la sola de la sabata del que seria una Catalunya independent.

Lladres que entreu per Almansa, continueu collint els fruits, ara amb l'ajuda dels botiflers de torn, disfressats de PSC, d'ERC i d'ICV... Ben mirat no és cap novetat, sempre l'ocupant intenta corrompre els elements més febles dels ocupats.

No es tracta ara de llegir-se els 76 fulls de la proposta d'acord, i d'entrar a parlar de les absències flagrants, com és que no es té en compte la nova immigració com a criteri distributiu, i moltes altres coses. Això seria entrar en la lletra petita, i ens faria perdre més temps.

No. Ara, m'agradaria adreçar-me a gent com l'Oriol, l'Elisenda, fins i tot, fins i tot a l'Uriel, i dir-los que avui, aquest vespre, quan el Consell Nacional dels Calabresos, us donin pel sac, penseu -en teniu la capacitat, no hi ha cap dubte- que encara sou a temps de desmarcar-vos-hi. No gaire, però una mica sí.

Ara si us empasseu aquest gripau, que donarà ales al Montilla i a tots els seus acòlits, estareu, definitivament, morts i enterrats.

És l'hora de les decisions importants. M'agradaria que estiguéssiu a l'alçada.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 4 de juliol de 2009

PREN-NE NOTA, TALÒS!

Aquest post s'adreça particularment a un dels polítics més nefastos que patim. Em refereixo al president del Parlament del zoo, el nom del qual no mereix ni ser esmentat, perquè fer-ho, comporta l'obligació de rentar-se tot seguit la boca i les dents.

Resulta que s'acaba de fer públic un dictamen sobre la no-admissió per part de la Mesa del Parlament, de la ILP sobre l'Autodeterminació de Catalunya. Podeu veure'n els detalls aquí. A continuació reprodueixo les seves conclusions, que deixen ben a les clares, quina púrria de polítics tenim. Senzillament és tota una lliçó de democràcia moderna i desenvolupada, enfront l'encarcarada i restrictiva que predomina en l'esfera oficial.

  • Declarant inconstitucional una iniciativa legislativa popular en un estadi tan primari del procés legislatiu, la mesa del Parlament s’atribueix funcions i competències que pertanyen de manera exclusiva al Tribunal Constitucional Espanyol.

  • La mesa del Parlament es troba davant d’una llacuna procedimental, és a dir, desconeix quin procediment hauria de seguir per tal de declarar inconstitucional una proposició de llei en un estadi tan inicial. El que resulta evident és que aquesta llacuna jurídica no es pot superar vulnerant drets i garanties processals dels ciutadans i envaint competències del Tribunal Constitucional.

  • La mesa vulnera garanties processals constitucionals i els processos constitucionalment establerts per a declarar inconstitucional una disposició normativa o resolució sense força de llei.

  • La mesa hauria d’haver admès a tràmit la iniciativa legislativa popular i un cop la proposta pugui ser qualificada com a resolució o disposició sense força de llei incoar el procediment previst a l’ordenament jurídic Espanyol, als articles 161.2 CE i 76 i 77 LOTC

  • La mesa no és competent per a determinar qui té la competència constitucional.

  • La mesa del Parlament vulnera drets de participació política dels ciutadans en base a criteris d’oportunitat política.

  • La mesa del Parlament nega la competència al Parlament de Catalunya vulnerant resolucions Parlamentàries (mai declarades inconstitucionals) que afirmen que Catalunya és una nació i es reserva a exercir el dret a l’autodeterminació.

  • La mesa del Parlament actua de manera incongruent ja que ha admès altres proposicions de llei que posteriorment han estat declarades inconstitucionals.

  • La lògica aplicada per la Mesa del Parlament limita sine die la possibilitat d’assumir competències noves per part de la Generalitat.


  • Pren-ne nota, talòs!

    UN TROGLODITA AL CNI

    Acaba de ser nomenat director del CNI (l'agència d'intel.ligència ecspanyola, no, no és conya), el general Félix Sanz Roldan. El seu antecessor havia dimitit sota la sospita d'un munt d'abusos i corrupció.

    Qui és Sanz Roldán? Ras i curt, un troglodita, si apliquem la terminologia emprada pel New York Times, en referència als militars que van pressionar -o, directament, amenaçar- durant els mesos de negociació pel nyap, el 2005.

    Concretament, Sanz Roldan, llavors cap del JEMAD (Cap de l'Estat Major de la Defensa), va declarar que "la unitat d'Espanya (sic) és una preocupació per als militars". Com aquell que no vol la cosa. Les pressions exercides pels militars, de la mateixa manera que va passar el 1932 i el 1978, quan també es negociaven els anteriors estatus d'autonomia, van tenir un impacte immediat. Només cal recordar el canvi de discurs d'Artur Mas: abans anava de xulo i de sobrat, parlava d'escorrialles, etc. Després que els militarots van badar boca, va perdre el cul per anar a la Moncloa i entomar-la amb el ZP.

    Col.locar aquest troglodita al capdavant de l'espionatge i el contraespionatge ecspanyol és tota una declaració d'intencions de la senyora Chacón, i sobretot de ZP. Segurament deuen pensar que si ja els acolloniren una vegada, als autonomistes, els podem acollonir una altra.

    No tinc cap mena de dubte que aquest troglo iniciarà una guerra total contra l'independentisme, per ordre directa de la Moncloa, i si cal passar-se tres pobles, se'ls passarà (Todo por la Patria).

    Anem amb compte.

    Etiquetes de comentaris: , , ,

    dimecres, 1 de juliol de 2009

    Un any de Bloc Gran del Sobiranisme

    Avui fa un any que va aparèixer a la xarxa el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). Vuit persones, set blocaires i una tècnica, ens conjuràrem per influir en la societat catalana en un context força enrarit que, a grans trets, podem dir que encara continua ben igual, o empitjorat tant a nivell econòmic (crisi) com a nivell polític (desafecció). Llavors érem, per ordre setmanal, en Víctor Terradellas, en Manel Bargalló, una servidora, en Xavier Mir, en David Morgades, l'Enric Canela i en Joan Arnera. A més a més de l'Anna. Amb els pas dels mesos, vam canviar el cap i la cua, i s'afegiren en Dessmond i en Marc Belzunces. Deu persones, doncs, hem empès aquest projecte. Bé, deu persones, més els milers de lectors (163.674 accessos exactament en el moment de picar aquest post), els centenars de comentaristes, alguns dels quals s'han convertit en clàssics, i dotzenes de col.laboradors setmanals. O els 828 amics del Facebook que també ens llegeixen.

    No és banalitat, sinó realisme, dir que el BGS ha obert una escletxa en la Catosfera i, probablement també, en la política catalana. Si voleu modesta, però com se sol dir, molt més gran que la que voldrien els nostres detractors, però encara petita pels nostres seguidors. Hi havia un risc en el projecte. Penso que a grans trets, hem aconseguit evitar que es convertís en una mena de pessebre, i per damunt de tot que se'ns percebés com la versió blogosfèrica de la casa gran convergent. El BGS és plural dins del sobiranisme. Penso que això és ben clar. Naturalment sempre algú trobarà a faltar alguna cosa, o s'indignarà per una altra, és inevitable. Però m'omple d'alegria quan alguns dels lectors i comentaristes que em trobo en les convocatòries patriòtiques em diuen que cada dia pel matí esperen amb il.lusió poder llegir el post del BGS. "Tu, Sort", em diuen, "ets el del dimecres oi?" Vés per on, ara sóc "el del dimecres".

    El BGS no s'ha limitat a incidir en la xarxa. No som independentistes de saló o de pijama, que volem portar la independència des del teclat de l'ordinador. Hem tingut una presència directa en iniciatives com la manifestació de Brussel.les o en la Conferència d'Organitzacions Independentistes. Vull dir que som molt conscients que la xarxa és un instrument necessari i fins i tot imprescindible, però no suficient. Cal tenir-ho molt clar.

    Com també cal tenir clar les mancances. Jo, amb el permís (o no) dels meus companys, en vull assenyalar-ne tres. La primera, i més òbvia, és la de gènere. Tots els que hi escrivim som homes, i la major part de comentaristes i col.laboradors, també. És un passiu incomprensible, entre d'altres raons perquè és empobridor. Però resoldre-ho es presenta complicat.

    La segona mancança és l'edat. Tot i que no tinc les estadístiques, jo diria que el public lector del BGS no és precisament jove. De la trentena cap amunt, amb les excepcions que correspongui. Una raó que explicaria aquest fet, és que el BGS és bàsicament un bloc textual, amb poques imatges i pocs vídeos, i això només interessa als que som immigrants digitals, és a dir, aquells que ens vam socialitzar en el món pre-Internet i a empentes i rodolons hem emigrat a la galàxia internet, en paraules de Manuel Castells. Tenim accent, en tant que immigrants, si se'm permet, i aquest accent és que no ens fa res, ans al contrari, llegir. Als natius digitals, per contra, és a dir, als que han nascut en el món digital i no tenen ni puta idea del que és una màquina d'escriure o el paper carbó, per fer duplicats, això de llegir, amb les excepcions corresponents, se'ls fa molt costa amunt. I prefereixen la imatge, les fotos, els centenars de milers de fotos que es pengen al facebook i al myspace, etc. Fugen literalment dels blocs amb més de cinc línies de text. No sé si això té remei, o cal acceptar-ho resignadament.

    Finalment, una mancança també important, és la geogràfica. El BGS és una mena de lobby barceloní-maresmenc, podríem dir, doncs, laietà (de la tribu íbera que vivia a les actuals comarques del Barcelonès i el Maresme). Només en Víctor -de Reus- trencava aquest lobby. Això vol dir que també es perd molta perspectiva de la resta de comarques del país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, per descomptat.

    Tot amb tot, i malgrat aquests elements obligatoris d'autocrítica, penso que la feina feta ha estat força reeixida. Vull dir que em sento orgullós d'haver-hi participat, i de fet em sento una mica privilegiat, perquè ni vaig ser dels iniciadors, ni he estat un dels que més he treballat. A mi se'm va convidar a participar-hi i l'únic esforç que he hagut de fer és la disciplina setmanal d'escriure el post corresponent. Un esforç, diguem-ne, relatiu, però que cal fer. La setmana passa molt ràpid i ja no te n'adones i has de tornar a escriure.

    Per cert, si considereu que el BGS ha fet bé la seva feina, només us demano que el voteu per als Premis Bloc Catalunya. Jo això dels Premis, mai ho acabo de veure clar, però vaja, ja que ha sorgit la iniciativa, doncs, endavant, i que tinguem sort!

    Etiquetes de comentaris: , , , , , , , , , , ,