dimarts, 27 d’octubre de 2009

Bye, Bye sociates


Divendres vaig assistir a l'acte de Reagrupament a Terrassa. Enorme exitàs. Després vaig anar a sopar amb els organitzadors i vaig seure al costat d'en Quico i de la Montserrat, i davant per davant de la Fina.

En Quico és un bad boy. Un blocaire atípic i un catxondo de collons. La veritat que quan coincidim, m'ho passo bé amb ell, perquè té un sentit de l'humor carregat de mala hòstia que tant m'agrada. Saber enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla, és tot un ofici. I en Quico, n'excel.leix. I encara m'agrada més quan vaig saber que és l'autèntica ovella negra de la família, plena de fatxes i que es remunta, si no recordo malament a tot un General carlí. Poca conya, doncs!

Del seu perfil al facebook, he agafat aquesta magnífica foto, que sintetitza, realment el que de debò és el PSOE. Una formació parafeixista, com ho va demostrar durant el referèndum d'Arenys. I és que, com ja va dir el clàssic, "no hi ha res que s'assembli més a un ecspanyol de dretes que un ecspanyol d'esquerres".

Ara que Montilla ja té perfil a Facebook i tots els llepes han saltat per fer-se amics (i la primera tu, Mariona), la resposta ha estat immediata i ha aparegut un grup que porta per nom Bye, Bye PSC. Molt encertat. Us el recomano i us demano que us hi apunteu.

I és que el final del PSC és a prop. L'histerisme s'apodera de totes les seves primma donnas, a mesura que la Revolució Democràtica s'estèn per tota Catalunya sota la fórmula de les consultes populars. Una revolució que tindrà el proper dia 13 de desembre una altra fita culminant.

Si divendres era a Terrassa, diumenge pel matí vaig ser a Sant Just Desvern, a la Parada que els companys de Reagrupament havien muntat (foto). És tot un orgull veure com la tradició èpica de l'independentisme santjustenc, reviscola ara amb els reagrupats. És ben bé, que no hi existeix la casualitat en aquesta vida. Les coses són per algun motiu. I estic segur que en Daniel Cardona, si veiés ara la gent de Reagrupament treballar a preu fet per difondre el seu projecte polític, n'estaria orgullós, encara que probablement, trobaria a faltar determinat tipus de material. Però ara són altres temps. En definitiva que sota la mirada d'en Cardona i de tants altres patriotes del Baix Llobregat (en Jaume Martínez Vendrell, per exemple), els reagrupats estem eixamplant la nostra base humana. Aviat ja en serem 200! Falta poc, falta molt poc, i estic segur que quan celebrem els actes comarcals i de proximitat previstos, els depassarem amb escreix.

Que així sia!

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dijous, 22 d’octubre de 2009

REAGRUPAMENT ES PRESENTA A NOVA YORK


El proper dia 31 d'octubre, Reagrupament es presentarà a la ciutat de Nova York. A l'acte hi participaran el Professor Emèrit de la Universitat de Columbia, Dr. Alexander Alland, el catedràtic de la Universitat de Princeton, Carles Boix, i Salvador Garcia, impulsor del Col.lectiu Emma. La presentació anirà a càrrec de Jaume Soler.



Em fa una enorme il.lusió la presència del Dr. Alland. El conec a ell i a la seva dona, Sònia, perquè en els darrers anys coïncidim a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent. Tots dos, l'Àlex i la Sònia, malgrat la seva avançada edat, exhibeixen una energia inesgotable, i tenen un interès per assistir a totes les xerrades i conferències que s'hi fan. Normalment els veus assegut, ell, i dreta, ella, al costat de la megafonia per tal de no perdre's cap paraula.

El professor Alland és un antropòleg de gran renom. Els seus estudis se centren en els moviments socials de protesta i en la identitat. En un post anterior ja m'hi vaig referir a la seva obra. El podeu llegir aquí. La Sònia és una col.laboradora seva incansable, d'una gran energia.

El video que acompanya aquest post és una entrevista de l'any 2007, feta pels companys de NetTV.Cat, precisament durant l'edició de l'UCE d'aquell any.

Amb aquest acte de presentació, Reagrupament dóna compliment a un dels seus objectius fundacionals: impulsar la internacionalització de la lluita per la Independència de Catalunya. I no se m'ocorre cap lloc millor que la ciutat global per definició, Nova York.

L'acte tindrà lloc a 6 East 87th Street (entre Madison Ave. i la 5th Ave), el dissabte, 31 d'octubre a les 12.00 hores.

Com és habitual, després dels ponents hi haurà un col.loqui.

Per a més informació: salvador.garciaruiz@gmail.com


Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

dilluns, 19 d’octubre de 2009

ÉS UN NAZI, JOSÉ MARIA AZNAR?

Si es confirma el contingut del llibre d'una encara diputada pepera, José Maria Aznar, ex-president del govern ecspanyol, considera que els catalans i les catalanes estem malalts.

Considerar malalta una comunitat humana, basant-se exclusivament en plantejaments polítics, és un recurs que ja van utilitzar àmpliament els nazis per justificar l'extermini de les races inferiors, incloent-hi naturalment, els jueus.

En conseqüència, penso que és legítim afirmar que, en cas de confirmar-se aquestes paraules, José Maria Aznar és un nazi.

Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 17 d’octubre de 2009


ECSPANYA TORNARÀ A FER EL RIDÍCUL AMB KOSOVA

Ecspanya tornarà a fer el ridícul amb la seva oposició al reconeixement de la Independència de Kosova. Aquest nou episodi delirant s'esdevindrà el proper dia 8 de desembre, a les 10.00 hores del matí, davant la màxima instància judicial de l'ONU, el Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) amb seu a La Haia (Holanda). Serà llavors quan el representant ecspanyol farà les al.legacions en contra del reconeixement de la Independència de Kosova. El ridícul durarà exactament 45 minuts.

La intervenció ecspanyola s'emmarca en les audiències públiques que el TIJ ha organitzat abans d'emetre una Opinió Consultiva sobre l'adequació a la Llei Internacional de la Declaració Unilateral d'Independència per part de les Institucions d'Autogovern Provisionals de Kosova, la qual va tenir lloc, per unanimitat, el gloriós 17 de febrer del 2008.

Aquesta Opinió Consultiva, va ser sol.licitada en el seu moment pel Govern de Sèrbia. Donada la seva naturalesa consultiva, per descomptat, l'opinió que emeti el TIJ, es calcula que cap a la primeria del 2010, no tindrà cap efecte jurídic o polític sobre el terreny.

En l'actualitat, 22 dels 27 estats de la Unió Europea, ja han reconegut la Independència de Kosova. Pel que fa a la ONU, 62 dels seus estats membres, també l'han reconeguda. L'oposició de Rússia i la posició ambígua de la Xina, tots dos amb poder de veto al Consell de Seguretat, tanmateix, ha impedit, fins al moment, que Kosova pugui ser-ne membre.

Les audiències públiques del TIJ tindran lloc entre els dies 1 i 11 de desembre. Han demanat participar-hi fins a un total de 30 Estats membres. També hi participaran els autors de la declaració unilateral d'Independència.

Dels 5 estats de la UE que no han reconegut la Independència de Kosova, 3 han demanat participar en les audiències, de manera que adopten una actitud clarament activa contra la independència kosovar: Ecspanya, Romania i Xipre. Per la seva banda, Eslovàquia i Grècia, han decidit no participar-hi. D'aquesta manera, els tres estats esmentats, s'arrengleren amb Rússia i, naturalment, Sèrbia, els dos estats que lideren el front opositor. Pressumptament Veneçuela, aliada amb Rússia, també se'n mostrarà contrària.

Per la seva banda, Alemanya, França, el Regne Unit, Holanda i els Estats Units, seran alguns dels Estats que compareixeran davant del TIJ per defensar la Independència de Kosova.

L'oposició aferrissada dels ecspanyols, tanmateix, va començar a esquerdar-se lleugerament, quan el cap dels eurodiputats socialistes ecspanyols, Juan Antonio López-Aguilar, malgrat refermar la seva posició contrària, va reconèixer que no es poden ignorar principis objectivables com són la consolidació i la irreversibilitat d'un situació donada, en aquest cas de la Independència de Kosova.

Les posicions enfrontades en el dossier kosovar entre els Estats Units i Ecspanya, tal i com va reconèixer recentment el nou ambaixador americà a Madrid, haurien de ser utilitzades per l'Independentisme català en la seva estratègia per internacionalitzar la nostra lluita i aconseguir suports arreu del món.

Andorra, membre de l'ONU, encara no ha reconegut la Independència de Kosova. La raó més evident d'aquesta passivitat són les pressions ecspanyoles, si bé, sembla que el nou govern andorrà, després d'unes converses amb el President de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, partidari de donar-hi suport, sembla que en breu anunciarà farà públic el seu posicionament definitiu.



Etiquetes de comentaris: , , , ,

dijous, 15 d’octubre de 2009

I SI IL.LEGALITZEM EL PP?

Si tinguéssim, els catalans, la meitat de la mala llet que tenen els ecspanyols, ara mateix hauríem muntat un pollastre i estaríem demanant a crits la il.legalització del PP.

El procés seria el següent: s'agafa la foto del xaval de NN.GG. al míting feixista de Montjuïc. Després es treu el dossier del nou secretari general del PP al País Valencià, on sosté, l'angelet, que l'Holocaust no va existir mai. Negacionista, doncs.

Tot plegat s'envia a periodistes amics i de confiança, que ho cuinen mediàticament i també es fa arribar a instàncies internacionals, de la Unió Europea, dels Estats Units i naturalment d'Israel. Es deixa que faci xup, xup. Al cap de dos o tres dies es munta el mullader mediàtic, i es pressiona els poders judicial i executiu a prendre cartes en l'assumpte. També és mobilitza la "societat civil" amiga i de confiança, per tal de difondre un estat d'alarma social.

A continuació, bé un jutge, bé una autoritat executiva dóna el primer pas i es comença a suggerir la idea de la il.legalització per defensar la ideologia feixista i negar l'Holocaust. I santes pasqües. La màquina de la justícia comença a funcionar inexorablement, la indignació popular porta a mobilitzacions ciutadanes suposadament "espontànies", amb els SMS i el twitter traient foc, davant de les seus peperes. Fins i tot no és descartable que algun militant rebi una repassada, suficient per comprovar que la seva sang no és, com pensava, blava, sinó, ai las, roja.

I finalment, davant l'alarma social i les protestes de les cancelleries per l'excessiva tolerància amb ideologies nazi-feixistes de les autoritats del país, es procedeix a il.legalitzar el PP. I punt. Ho salpebrem lleugerament, i llest per a servir.

Això és el relat, simplificat i esquemàtic, de la teoria. En la pràctica, però, això no passarà mai, mentre Catalunya continuï sota la bota ecspanyola. I la raó és ben evident. Al PSOE no l'interessa la desaparició del PP. I no perquè tingui escrúpols democràtics, no. Bàsicament perquè sense el PP, el PSOE, i més particularment el PSC no pot articular cap discurs polític coherent. Dit d'una altra manera, pels sociates, el PP forma part del seu entorn vital, és el seu menjar diari. Sense ell, moririen d'inanició, dialèctica i fàctica. De fet l'eix ecspanyol, del qual ja vaig parlar en un altre post, format per La Falange-Ciudadanos-PP-PSOE és un ecosistema que es retroalimenta i que els permet anar fent la viu-viu. Pel PSOE-PSC és el seu mannà. I el PP és l'element nutrient clau.

Per això mai el PSOE gosarà il.legalitzar el PP. Només l'independentisme ho pot fer. I proposo que sigui una de les primeres mesures a portar a terme després de l'aprovació de la Declaració Unilateral d'Independència (DUI). No només ho agraïrem els catalans, sinó tots els demòcrates d'Europa i del Món.

Post-data: Semblaria lògic il.lustrar aquest post amb la foto del xaval nazi lluint bandereta a Barcelona o la del negacionista amb escó a les Corts Valencianes, però seguint la lògica de no donar peixet a l'enemic, penso que el més adient és estalviar-nos-les i en tot cas substituir-les per d'altres de més, diguem-ne, expressives...


Etiquetes de comentaris: , , ,

dilluns, 12 d’octubre de 2009

"DEFECTE MARÍN"

La veritat és que avui no tenia pensat escriure al bloc. Volia descansar tot veient els freakis ecspanyols fotent el xorra. Però la lectura digital dels diaris m'ha tornat a crispar. Dos articles, dos, m'han indignat.

Un és el del provocador nat, l'Antoni Puigverd, és un tipus més fals que un duro de sis pessetes. Tot en ell és artificial. Sota la capa d'escriptor mesurat, de formes cuidades, de veu suau i modulada, de seny a prova de bomba, s'amaga un manipulador com una casa de pagès. Avui se li ha vist, massa, el llautó. Posar en Joan Laporta al mateix nivell que determinats personatges, diguem-ne, pintorescos, demostra l'odi profund que l'esquerra caviar, l'esquerra pija, sent per ell. I dels informes de la Generalitat i de l'Ajuntament, no diu res. Silenci. Omertà. No vull incidir més en aquest article destraler i que trenca amb la imatge ponderada que ens vol vendre quan surt a la televisió. Puigverd, ets més fals que un duro de sis pessetes, nano! Que en Laporta us està posant del nervis, i pregueu perquè arribi la seva sortida del club. Tot arriba, ja no falta gaire. Però tu tranquil, sempre tindràs La Vanguardia per dir pestes de l'independentisme en general, i de Laporta, en particular. I a més, et paguen!

Però si l'articlet d'en Puigverd és fins a cert punt negligible, producte de la típica rebequeria del pijo independentistafòbic, molt més preocupant, és la peça escrita pel professor de la UAB, Enric Marín, a El Periódico de Catalunya. Vull dir per endavant que sempre he considerat en Marín i el seu partenaire de facultat, i actual conseller de cultura, Joan-Manel Tresserras, dos dels meus intel.lectuals de referència. Però és clar, l'aposta que feren per acompanyar en Carod i convertir-se en els seus maitres à penser els ha cremat més que un misto. I no entro en detalls, perquè em sap greu.

L'articlet de marres, comença amb el típic i tòpic paral.lelisme amb el PI. A veure si ens entenem: hi ha una diferència abismal entre tots dos que considero que és clau. El PI sorgeix en un context en el qual ERC estava a punt de fer el gran salt endavant, aprofitant la debacle pujolista de la darrera legislatura (1999-2003), caracteritzada pel pacte de sang entre CiU (Pujol) i el PP. Vull dir que era una opció en ascens, com es va demostrar en les eleccions del 2003 i del 2004.

El sorgiment de Reagrupament, per contra, es dóna en un context caracteritzat per la caiguda lliure d'ERC d'ençà el 2006. És un partit que fins fa poc pensava que obtindria uns resultats catastròfics, però és que cada dia que passa, em convenço més, que pot arribar a desaparèixer del Parlament del parc. És a dir, a ser extraparlamentari. No és conya, no. Ha aconseguit tenir més ex-votants que votants i continua la tendència down-down sense cap tipus d'aturador. Només ha faltat la decapitació d'en Carod-Danton, per en Puigcercós-Robespierre, per certificar la seva pràctica defunció. Ara ERC és com aquella gallina que, quan li han tallat el cap, encara camina uns quants metres... De manera que comparar el PI i Reagrupament, és com comparar un ou amb una castanya.

Però on Marín demostra que portar massa temps colze a colze amb els sociates, contamina el cervell i fins i tot el bon gust és en el tercer apartat de l'article on, vés per on, segueix l'estela d'en Joan Ferran i compara Carretero amb... Umberto Bossi, sí senyor. Quina enorme, quina brutal decepció, Enric. Quina pena i quina misèria. Com es pot arribar tan baix? (Resposta, anant al llit amb els sociates, és clar, tot s'encomana). Si vols discursos populistes, vés al carrer Nicaragua o a Ferraz, o a la Plaça Sant Jaume o a la Moncloa. Però no el busquis en un discurs que és tot el contrari del populisme: un discurs que es fonamenta en els grans discursos polítics que reivindiquen la Llibertat i la Independència, i que no es basen en excuses de malpagador. Un relat que no combrega amb les rodes de molí dels portaveus mediàtics.

La cirereta la trobem en la seva previsió de diputats per a Reagrupament -entre dos i cinc, vaticina- i la referència inevitable a la suposada "fragmentació" del vot sobiranista. Eheheheh, l'acudit seria bo si no fos que fa pena. Pel que fa al nombre de diputats, ja ho comprovarem en el seu moment. Ara, això de la "fragmentació", és una conya. Aquí, l'únic que ha fragmentat és la direcció calabresa, que ha aconseguit que centenars de milers de patriotes catalans deixessin d'anar a votar! Aquesta és la veritable "fragmentació"!

Bé, tot plegat un despropòsit monumental. El cas del binomi Marín-Tresserras, és exemplaritzant de com dos acadèmics de prestigi poden arribar a vessar-la quan juguen a la política professional. És una lliçó que cal tenir molt present i intentar no repetir-la. Pel bé de la Universitat, i pel bé del país, és clar.


diumenge, 11 d’octubre de 2009

TOT UN HONOR, DOCTOR BROGGI


Quan he llegit la notícia de l'adhesió del Doctor Moisès Broggi a Reagrupament, senzillament m'he emocionat. Que un home savi, als seus més que venerables i envejables, 101 anys, tingui l'empenta, el coratge, la decisió, en una paraula, l'audàcia d'obrir un nou capítol en la seva més que dilatada vida, és digne d'admiració. Diu molt de la seva personalitat.

En el Dr. Broggi, trobo a l'hora, la fermesa i la convicció. És en persones com ell, o com en el Molt Honorable President Heribert Barrera, un jove de 92 anys, on la societat catalana, començant per una servidora, s'ha d'emmirallar. Una vida sencera al servei del país... de debò. Tots dos han viscut moments terribles, dramàtics, on semblava que tot era perdut. I això no obstant, la seva constància, el seu patriotisme insubornable, conjuntament amb la de milers de catalans i catalanes, no pocs dels quals hi deixaren la pell, van tornar a aixecar el país. I ara, el seu compromís públic amb Reagrupament, indica sense cap mena de dubte, que no tenen cap intenció de deixar-ho córrer, que saben del cert que la victòria és a tocar. I que ho estem fent bé.

Que una vida de 101 anys confiï en la nostra associació ens ha d'omplir d'orgull, i ens ha de donar encara més empenta per plantejar el nostre combat dels propers mesos. Difícilment aquest savis, s'equivoquen. Porten una llarga travessa a les seves espatlles, tenen el cap clar, fins i tot diria que fred. No s'escalfen a la primera, com sovint fan els joves -i ALTres no tan joves, però que encara no hem arribat, si arribem mai, a la saviesa.

El més probable és que jo no arribi a l'any 2065 -per a consol de determinada genteta. És pura estadística. Però estic segur, que en l'hipotètic cas que hi arribés, gràcies a la lluita del Doctor Broggi i del Doctor Barrera, entre molts altres, no hauré d'adherir-me a cap organtizació independentista. Entre d'altres raons, perquè la independència de la nostra Pàtria ja farà més de 50 anys que estarà consolidada i celebrada pels nostres fills, néts i besnéts.

Així sia.


Etiquetes de comentaris: ,

divendres, 9 d’octubre de 2009


ALLAU D'ALTES A REAGRUPAMENT



A falta d'una confirmació oficial, he al.lucinat quan m'han dit avui que en menys d'una setmana, d'ençà la celebració de l'Assemblea Nacional de Reagrupament, hem registrat al voltant de 600 noves altes, de manera que ara els reagrupats ja devem assolir la xifra de 2.800 membres!

dijous, 8 d’octubre de 2009

MARCS DE REFERÈNCIA

En aquesta vida res és casual. Aquesta afirmació ens l'hem d'incrustar al cervell, perquè si no ens marcaran molts gols.

S'acaba de presentar un informe, Marcs de referència als Telenotícies de TV3, que assenyala que els informatius de la "nostra", són més aviat els de la "seva". És a dir, que majoritàriament, les notícies que s'emeten des dels espais informatius diaris d'aquest canal tenen un àmbit o dimensió ecspanyola. Algú li sobta, això? Espero que no. Es tracta d'una aposta estratègica. Estic fart d'haver d'escoltar notícies que res tenen a veure amb Catalunya, que passen a més de mil quilòmetres de distància... Aquesta línia informativa no es justifica per l'interès intrínsec de la notícia. Tv3 ha esdevingut un instrument d'ecspanyolització, com ja en el seu moment va escriure genialment en Víctor Alexandre.

De fet, la televisió, des dels seus inicis, ha tingut un paper socialitzador de primer ordre. Una servidora, en un llibre publicat el 1995, ja vaig afirmar que TVE ha estat el gran instrument ecspanyolitzador de Catalunya des del 1959 fins al 1983, que és quan comença a emetre TV3. Aquesta darrera, va tenir uns primers anys on semblava que la construcció d'un espai comunicacional català, teoritzat per en Josep Gifreu (foto), era possible i viable.

Tanmateix, amb l'arribada de la televisió privada, l'any 1989, la situació es va començar a tòrcer i de fet no ha fet més que empitjorar. TV3 ha deixat de ser una televisió referencial, i s'ha adaptat a l'espai comunicacional ecspanyol.

La inexistència de televisions privades en català, d'àmbit nacional, a causa de les restriccions legals imposades, amb tota la mala llet, pels governs de Felipe Gonzalez, ha suposat un llast terrible. Ha generalitzat la idea que amb els canals de TVC ja n'hi havia prou, i que allò "normal" era la televisió en ecspanyol. Allò "normal" i allò "modern", "cool", "guai". Emissores com Canal +. però sobretot Cuatro i LaSexta, amb els anys han esdevingut la meca dels joves urbans, mentre que Antena3 i Tele5, són les emissores per la caspa i la tarragada.

De manera que TV3 s'ha convertit en una mena de reserva, cada cop més juràssica (veure com s'arrosseguen la Maria Gorgues o l'Imma Pedemonte fa realment angúnia), i els joves, realment aporten poca cosa, entre d'altres raons, perquè no s'ho creuen, i no esperen més que fer el salt a canals d'àmbit ecspanyol.

Per acabar-ho d'adobar una de les poques coses positives dels darrers anys, els repetidors de TV3 fora de la CAC, que permetien a milers de catalans veure-la, han estat tancats de forma sistemàtica amb la connivència de Ministres com en Joan Clos o el propi José Montilla.

Un panorama, en definitiva, ben patètic. El resultat de tot plegat és un model audiovisual català totalment hispanocèntric, sense cap mena d'interès. Jo, la veritat, cada cop la miro menys.

No és d'estranyar, en aquest sentit, que davant la propera cita electoral del 2010, TV3 jugui en contra de Reagrupament. N'hem de ser conscients que serà així. I no només ella. El boicot i la marginació mediàtica serà total, fins i tot en contra de l'interès periodístic, perquè és prou explícit, ja a hores d'ara, que Reagrupament obtindrà representació parlamentària, tal i com assenyalen les enquestes.

Per contrarestar aquest silenci mediàtic, per sort, disposem de la xarxa. Ja sé que a diferència de la televisió, aquesta no arriba a una part significativa de la societat. Però són les cartes que tenim i les hem de jugar el millor possible. (Al marge, és clar, de la mobilització o presència al carrer).

Ahir, com diversos centenars d'internautes més, vam seguir l'acte de Reagrupament amb en Carretero a Lleida (foto). L'oferia RCat TV, i va ser una transmissió molt digna. Naturalment era estàtica i amb una única càmera. Malgrat això, penso que va atraure molt l'atenció. I sobretot penso que cal potenciar aquest recurs i bastir una autèntica televisió reagrupada que, en la mesura de les nostres possibilitats, contraresti el boicot mediàtic.

Reagrupament, és el producte, a banda dels milers d'hores de treball de cada cop més patriotes, de la xarxa i de les eines participatives que en ella naveguen. Sense elles, possiblement no seríem on som ara. Vaja, segur. Ara que s'acosta el repte clau, el que podríem dir que és la raó de la seva existència, és a dir, les eleccions del 2010, en les que hem de dinamitar l'escenari polític, hem de reforçar la nostra capacitat mediàtica, i fer-ho sobretot, amb els recursos que ens proporciona la xarxa. Si hi excel.lim, no tinc cap dubte que els resultats ens acompanyaran i farem miques l'statu quo.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

diumenge, 4 d’octubre de 2009

L'ASSEMBLEA DE REAGRUPAMENT, UN ÈXIT ESCLATANT

Quan ja fa més de 24 hores que l'Assemblea Nacional de Reagrupament s'ha acabat, encara em dura el cansament i l'emoció. Ahir vam fer una cosa molt gran. Extraordinària. Tot va anar com la seda. I el resultat polític, segur que el veurem en les properes setmanes i mesos. No tinc cap mena de dubte que a 31 de desembre haurem superat amb escreix els 4.000 reagrupats que l'Emili Valdero va posar com a fita en la seva intervenció.

Tot sembla encarrilat de cara a destrossar totes les previsions de resultats de les eleccions del 2010. Els assistents comentàvem els rumors i notícies que corren darrerament. La més rellevant, una enquesta que dóna als calabresos 9 escons, i a Reagrupament, 15. Poca conya. Però encara són pocs. El tercer tristpartit que si no l'han concebut ja, naturalment a porta tancada, el concebran d'aquí poc, no naixerà pas. Reagrupament ho impedirà, perquè com va matxacar ahir en Joan Carretero, nou president de l'associació, no serem traïdors, ni ens agenollarem davant dels ecspanyols. D'aquí l'atac d'histèria d'un home del règim, mà dreta de Narcís Serra (perill!!!), com és en Joan Tàpia, al Periódico. Fixeu-vos com, seguint el guió sociata que ja es mostra evident, l'equipara a Bossi.

Més, un conegut periodista digital, i amic de velles (i sovint belles) batalles, que acabava de tornar de Brussel.les, afirmava que els euròcrates i l'entorn l'havien cosit a preguntes sobre les consultes de la independència. Segons sembla, a la capital d'Europa segueixen de molt d'aprop tot plegat, i s'ho prenen mol
t seriosament. Com també va dir en Carretero, els únics que es pensen que la Independència de Catalunya no és possible, són els (alguns) catalans, començant, és clar pel senyor Artur Mas (t'agrada, Xavier?). A Europa, ho tenen molt clar (tant la possibilitat com la viabilitat econòmica). Precisament, aquesta serà una de les tasques a desenvolupar en els propers mesos.

Això al marge, cal destacar l'organització, la logística, el compromís, el comportament exemplar, la transparència informativa, l'expectació. En Quico, a primera hora em confessava que se sentia rejovenit: "Vaig començar a Reagrupament i torno a Reagrupament", en referència, òbviament, al partit liderat per Josep Pallach, en els anys setanta. Altres deien que feia molts anys que no respiraven l'atmosfera d'empenta en un congrés polític.

Després de la sessió del matí, el blog power vam anar a dinar a l'Ateneu de Sant Just, que amb el pas dels mesos, s'està convertint, en el referent gastronòmic dels reagrupats del Baix. Ben endrapats (amb cargols i una graellada de carn), vam tornar al Palau de Congressos per a la sessió de tarda. Vam procedir a votar, el clima d'expectació era brutal. I després esperar (el recompte es va fer manualment). I esperar. I fer-la petar. I acompanyar els addictes al tabac al carrer. I tornar a entrar. I tornar a anar al bar. I mentrestant, a la pantalla del Plenari, l'entrevista amb el Cuní, que tant ha escandalitzat a alguns (fins i tot, em va semblar detectar, que també al propi Salvador Cardús).

I finalment el resultat. Ja tenim una Junta Directiva i un President escollits democràticament. Vull agrair tots els companys i companyes que participaren en les votacions, naturalment sense cap mena d'excepció, del primer a l'últim. En el meu cas particular, penso que encara estic sota una mena de xoc mental, com si després d'estar molt de temps a la trinxera -o més aviat en una posició de franc-tirador- hagués sortit a camp obert. Suposo que no trigaré a comprovar que a camp obert cauen granades, i de les grosses. I més amb la ràbia que ens tenen els nostres enemics (repeteixo e-ne-mics). Com se sap, la direcció encara s'ha de completar amb 12 membres més a escollir per les organitzacions territorials, en les properes setmanes.

Per acabar, tres afegits. El primer és un esment especial als membres de l'Assemblea del Baix Llobregat, amb els quals he treballat -i continuaré treballant-hi, naturalment- els darrers mesos, en el que podríem dir període de provisionalitat. He conegut a molta gent, amb la qual vam muntar l'acte de l'Hospitalet de Llobregat, el 22 de juliol passat, amb l'assistència d'en Carretero i un posterior sopar. Amb en Daniel i l'Imma, que en van ser els promotors. Precisament, l'Imma també formarà part de la Junta, de forma més que merescuda, i és que és una pencaire... i mare de l'Eloi (ep, poca conya) :-). Igualment vull esmentar en Josep Pinyol i Balasch, que ha tingut un paper clau en la fonamentació teòrica i estratègica del Congrés. En Pinyol, si no m'erro, com en Quico, va tenir els seus orígens polítics a l'altre Reagrupament. El del Pallach.

El segon és per als companys del Partit Republicà Català, amb els quals he col.laborat els darrers tres o quatre anys, i que em feren l'honor d'incloure'm en una mena de consell de savis independents que ens trobàvem per arreglar el país. En aquelles reunions hi destacava especialment, la presència d'en Josep Ferrer, figura històrica de l'independentisme, fundador del PSAN. En una de les reunions, vaig quedar de pasta de boniato, quan en Ferrer em va criticar una afirmació que jo havia escrit a la meva tesi doctoral, citant-me la pàgina exacta. Cony, déu ser l'únic massoca que se
l'ha llegida sense tenir l'obligació de fer-ho! En aquestes trobades, els nostres interlocutors eren l'Agustí Soler i en Carles Bonaventura. En Carles, també ha estat escollit a la nova executiva. Tal i com vaig fer a l'acte Cap a la Unitat de l'Independentisme, que es va cel.lebrar a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada del Conflent, el passat 22 d'agost, vull agrair l'exemple de generositat que el PRC ha donat a l'hora d'integrar-se a Reagrupament, sense posar condicions prèvies ni pactes per la cúpula. M'agradaria que això servís d'exemple per casos futurs.

Finalment, els blocaires. Des del mes de març del 2008, quan ens reunírem per primera vegada al Via Fora de Gràcia, convocats per la Rut Carandell, el Cesc i el Manel. Allà vam coincidir gent que ja ens coneixíem de l'etapa universitària, o fins i tot d'abans, i gent nova. Tots plegats vam unir esforços per crear els Blocs amb Estrella (1a etapa), que vam plantar cara als calabresos i -no tinc cap mena de dubte- els derrotàrem virtualment. Però és clar, amb això no va haver-hi prou, com és públic i notori. Després d'afegiren altres iniciatives com els Sopars del Dessmó (als quals en Carretero ha estat convidat en dues ocasions), els Batblocs (Blocs Against Tripartit) i naturalment, el Bloc Gran del Sobiranisme (BGS). L'impacte mediàtic i virtual del BGS està fora de tot dubte, i suposo que no cal insistir-hi. D'ell precisament, va sortir la iniciativa dels 10.000 a Brussel.les... De tot aquest món tan digital, i tan real, a l'hora, i a més de la Rut, l'amic Elies115 o fúria, també n'ha sortit escollit. Ell i el seu tatuatge. Malauradament, altres destacadíssims representants d'aquest àmbit, com l'Enric, el David o en Xavier o en Víctor han optat espero que -momentàniament- per quedar-ne al marge o per les rodalies. D'altres, com en Manel, treballen de forma més que eficaç, des de la distància física, i la proximitat virtual. I finalment n'hi ha, que malgrat que moriren, digitalment parlant, joves, han deixat una empremta cabdal. Oi, Arnera?



Buf, quina castanya que he parit. I això que encara estic cansat. I que no he parat de rebre felicitacions pel Facebook, pel bloc i pel correu, i les he contestades totes... penso -tret de les poca-soltes, que també n'hi ha.

I naturalment, els fidels subscriptors, lectors i comentaristes d'aquest modest i humil bloc, que des del juliol del 2003, va fent. Sense pressa, però sense pausa. A tots vosaltres, també, moltes gràcies. I endavant!

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

dissabte, 3 d’octubre de 2009

I MÉS SAMBA, SAMBA, SAMBA...


NO PUC PARAR!

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, 2 d’octubre de 2009

SAMBA, SAMBA, SAMBA


I ARA, VULL ELS JOCS DEL 2020 A DUBLIN!

Etiquetes de comentaris: , ,

ASSEMBLEA DE MAJARES

Aquests darrers dies ha tingut lloc al Parlament del parc el debat de la dependència general, dir-ne "política" és enganyós, perquè en aquesta instància l'únic que es debat són les engrunes que llancen els ecspanyols. És una veritable assemblea de majares, on, això sí, les menjadores es reparteixen a preu fet.

El fet cert, però, és que fins i tot quan discuteixen sobre les engrunes, tota aquesta gentota són uns inútils. Ho dic molt clarament: hem de foragitar ERC i CiU del procés de consultes sobre la independència que s'està multiplicant arreu del país. Són dos agents que intenten instrumentalitzar un moviment sorgit de la societat per als seus propis interessos. L'argumentació per aquesta demanda es fonamenta en aquestes consideracions.

En primer lloc. ERC i CiU "juguen" a la independència en els municipis, però quan han d'anar al parlament del parc i es troben de cara amb els ecspanyols, es caguen a les calces i no són capaços ni de consensuar una moció sobre la sobirania, tot i que sumant, tindrien majoria absoluta. Això per exemple, deslegitima a diputats com l'Uriel Bertran -que vol tocar campanes i anar a la processó a l'hora- a jugar cap mena de paper en la dinamització dels processos de referèndums municipals.

Dos, ERC ha après el doble joc dels sociates. Així com aquests voten coses diferents al parlament del parc i al parlament de les hienes de Madrit, ara els calabresos també voten coses diferents al parlament del parc i als ajuntaments. No només no presenten cap moció en el debat, sinó que van votar-com també CiU- en contra de l'admissió a tràmit de la ILP sobre l'autodeterminació de Catalunya en el seu moment. És això coherència i dignitat? O és més aviat tenir més cara que esquena.

Tres. Però el súmmum és quan els calabresos voten una moció de defensa del nyap i de recolzament -servicial, submís- al líderatge d'aquest pallús d'en Montilla, un inútil integral, ple d'odi i de ressentiment. Un analfabet funcional. Suport al nyap! Suport al pallús!

Ja ho he escrit i ho repeteixo: cal foragitar els oportunistes del moviment de consultes populars, perquè si aconsegueixen instrumentalitzar-lo, el portaran al seu fracàs i a un destrempament molt important. Saben que se'ls està escapant de les mans, i ho volen evitar al preu que sigui.

I una darrera pregunta: és cap casualitat que hagin convocat la trobada de càrrecs electes per la sobirania per demà, coincidint amb la cel.lebració de l'Assemblea Nacional de Reagrupament, de manera que els càrrecs electes que tenim no hi puguin participar? Algú és tan innocent que pot titllar això com d'un fet anecdòtic?

Per sort, un cop s'hagi acabat l'Assemblea de Reagrupament, demà, Catalunya disposarà d'una organització política que no practicarà de cap de les maneres el doble llenguatge i que es compromet a defensar als ajuntaments, al Parlament del parc i on sigui la necessitat immediata de proclamar la Independència de forma unliteral, i a engegar a pastar fang els ecspanyols i els seus esclaus catalans.

Etiquetes de comentaris: , ,

dijous, 1 d’octubre de 2009

REAGRUPAMENT: LA PONÈNCIA POLÍTICA EN 8 MINUTS

Etiquetes de comentaris: ,

PER SI US INTERESSA...


La meva intervenció a l'acte "Cap a la Unitat Independentista" celebrat a la Universitat Catalana d'Estiu de Prada de Conflent, el 22 d'agost.

Etiquetes de comentaris:

LA CARA I LA CREU

Comparar els dos noms que aquests dies més s'esmenten és com comparar el dia i la nit. Em refereixo, és clar, a Joan Laporta i a Fèlix Millet. Un és la cara. L'altre és la creu. Un és Catalunya. L'altre és Ecspanya. Un és l'esperança. L'altre el fracàs. Un és la Independència. L'altre l'autonomia. El futur i el passat.

Aquest dimecres he assistit a la conferència d'inauguració del curs acadèmic de la Facultat de Comunicació Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull. Que és on em guanyo les garrofes, majoritàriament. L'ha pronunciada el President del Barça. Un èxit espatarrant. Un interès mediàtic brutal. Un orador, en general, a l'alçada de les circumstàncies. Molt interessant, on més ha incidit és en el tema dels valors. M'ha sorprès, perquè no pensava que anava d'aquest pal (val a dir que no el conec personalment). Les victòries i les derrotes arriben i se'n van. Però els valors, els referents, romanen. Això és el valor afegit del Barça, allò intangible, que no es pot comprar. D'aquí el "més que un club", expressió que no és cap frikada, sinó quelcom molt profund, integrat en l'inconscient de molts catalans. Un deu, sí senyor, matrícula d'honor cum laude.

Tot això és el que està en perill, quan Laporta deixi, per mandat estatutari, la presidència. Llavors les hienes intentaran tornar a emparar-se del club, i, si ho aconsegueixen, el desastre i el patetisme estan assegurats. El servilisme a Ecspanya, la submissió, el llepar culs i vores... No vull ni pensar-hi.

Comparar Laporta i Millet, és tot un exercici de sociologia. Ja vaig escriure en un post anterior, que el condecito Godó, un altre paradigmàtic representant de l'elit submissa als ecspanyols, quan va començar a sentir massa d'en Laporta, va fer la pregunta clau: "Y este Laporta, hijo de quien es?" Magnífic exemple, de tota una lliçó de poder polític i social. Perquè el que veritablement estava dient és que Laporta no era de los nuestros, és a dir, de les grans famílies tradicionals de l'oligarquia barcelonina, totalment castellanitzades, borbonitzades, i totes les calamitats que volgueu. Laporta, pel condecito, és un alien o un pirata que vol entrar a sac.

Tot el contrari que en Millet. Quin exemple més paradigmàtic de l'oligarquia suara esmentada? I amb un pedigree més que suficient. La quintaessència de la llosa que arrosseguem els catalans durant segles: els collabos a la catalana, en paraules del recentment desaparegut cineasta quebequès Pierre Falardeau. I amb l'agreujant que es tracta del nét del patriarca. És a dir, tercera generació... Ja és prou coneguda la llei de ferro d'aquestes famílies benestants: a mesura que s'afegeixen generacions amb el pas dels anys, la cohesió del grup s'esquerda i bé siguin els fills o, en la majoria d'ocasions els néts, tot se'n va en orris.

I és que no hi ha res pitjor a l'amo, que el fill de l'amo. Que normalment acostuma a ser un malparit, que viu del cuento del pare -i d'això en podria parlar un ex-membre de la Junta d'en Laporta. Però si hi ha res pitjor que el fill de l'amo, és el nét de l'amo. En aquest cas, sovint ja tot és desmesura (drogues, ties per un tubo, o tios -normalment exòtics-), supèrbia... el nét no té la vivència dels temps durs que possiblement el seu pare sí que conserva de quan l'avi anava a per totes... Si té sort, li pot sortir la vena sensible i fer-se artista, i llavors es convertirà en un mecenes de la beautiful people. En cas contrari, l'ús del pedigrí per medrar, està garantit. I d'aquí a l'ensulsiada només hi ha un pas.

En definitiva, Laporta i Millet són la metàfora clavada de la Catalunya inconformista i lluitadora, orgullosa i descarada, enfront la província (que, com se sap, etimològicament vol dir, territori vençut), sotmesa, covarda, corrupta, que fa evident aquesta genial i magnífica expressió "d'afarta'm i digue'm moro!".

Espero, sincerament, que Laporta mantingui aquesta línia de lleialtat i agosarament que l'ha caracteritzat fins ara. No ignoro que les trampes que haurà de fer front deuen ser immenses, i com molt bé ha dit avui, hi ha molta gent que li té ganes. Que l'odien fins a la darrera de les seves cèl.lules.

Però la veritat és que ja mai, podran negar, aquesta gent, que va ser quan el Barça es va mostrar més desacomplexadament català, quan va assolir la glòria i va esdevenir el millor equip d'Europa i, encara que no ho digui en Laporta, ho dic jo, del Món.

Etiquetes de comentaris: ,