dilluns, 31 de maig de 2010

30-M: JA SÓN MÉS DE 500.000

Després de la Consulta de Sabadell ja són més de 500.000 els catalans i les catalanes que heu votat per la Independència. Naturalment, jo no m'hi puc incloure, perquè encara no ho he fet. Però ja falta poc, molt. Menys d'un mes.

500.000 catalans i catalanes, han exercit el seu dret democràtic a votar per la Llibertat de la Pàtria, per la Dignitat com a Poble. Estem donant un exemple arreu del món. Les nostres accions es miren arreu, i comencen a ser emulades: a Sardenya, a Euskalherria...

Ens n'hem de sentir orgullosos.

Oimés quan ens comparem amb els nostres dependentistes. Es diguin Duran i Ecspanya, que la setmana passada va protagonitzar -ell i nou diputats nacionalistes més- l'enèssim exemple de submissió, de provincialisme, de ridícul, que ja ni tan sols crispa. O es diguin Hereu, Montilla o el sum-sum corda.

Ho vaig exposar a la xerrada a Cornellà el passat dimecres. Si fem una comparativa entre els recursos abocats al referèndum sobre la Diagonal, amb els de les consultes locals per la Independència, la conclusió és que estem a anys lluny de tota la tropa dependentista. Però a anys llum, eh? Vaja que els hem de tractar com es mereixen: com autèntics rebuigs, detritus, deixalla, morralla, en definitiva, com a merda.

Fixem-nos-hi. A la consulta fantasmagòrica sociata de la Diagonal, hi podia vota 1.4 milions de ciutadans. S'hi van esmerçar 3 milions d'euros. Els resultats va ser una participació del 12% i un vot favorable a l'opció C, la menys preferida pels sociates, és a dir, dels convocants, de més d'un 80%. Brutal.

En el cas de Cornellà de Llobregat, si es comptés amb la mateixa proporció de recursos públics per convocar el referèndum sobre la sobirania, i sobre un cens estimat de 75.000 ciutadans, hauríem de disposar de 160.000 euros per la campanya referendària. La veritat és que us puc assegurar que estem a anys llum d'aquesta xifra. I tanmateix, estic segur que tindrem un resultat més que satisfactori. Amb el vot anticipat, ja han expressat la seva opinió el 2.5% del cens (dades del 22 de maig, compte!)

No sé quin ha estat el pressupost de Sabadell Decideix, però si féssim la mateixa regla de tres amb el referèndum de la Diagonal, surt que teòricament el pressupost per a la campanya hauria d'arribar als 420.000 euros per a un cens de poc més de 173.000 votants. És a dir, una bestialitat de recursos econòmics que s'haurien pogut invertir en anuncis televisius, falques radiofòniques, publicitat estàtica, concerts, saraus i gresques diverses. I naturalment, en la xarxa. Posaria la mà al foc que no han gastat aquesta quantitat, ni de conya.

En definitiva, les consultes continuen demostrant que són un excel.lent exercici de democràcia participativa i assenyalen clarament que som els independentistes els qui tirem del carro del país. No els patates d'en Duran i Ecspanya, els Montilla i els seus palanganeros.

Qui tingui complexos, a hores d'ara, no es pot dir independentista. Els complexos pels dependentistes, que en tenen i molts. Nosaltres som els garants de la Dignitat Nacional i del futur Lliure de la nostra Pàtria.

Com diu en Manel, endavant les atxes!

Etiquetes de comentaris: ,

UN SOMNI PER ALS MEUS FILLS, de JOAN LAPORTA


Powered By: VideoBuzz

Etiquetes de comentaris:

diumenge, 30 de maig de 2010

I EN DIUEN CULTURA...


Jo en dic carnisseria, salvatgeria, feixisme.... i de vegades, justícia!
(per cert, s'inspiraran en aquesta foto els majares del TC?)

Etiquetes de comentaris:

divendres, 28 de maig de 2010

NO PEIXIS EL TROLL!









Etiquetes de comentaris:

NO HI POTS FALTAR!



Aquest dimarts es presenta a Cornellà aquest llibre que considero imprescindible per al moment actual que vivim. El seu autor, en Josep Pinyol i Balasch, és un referent de l'independentisme tant a nivell local, com comarcal i nacional. Amb una llarga trajectòria, mai ha renunciat als seus principis, i això ha tingut, naturalment les seves conseqüències.

El pas dels anys no només no l'ha estovat, sinó que continua ferm amb el seu compromís ideològic i personal. Tinc l'honor i la responsabilitat de compartir amb ell i amb molts altres companys, la pertanyença a l'Assemblea Local de Cornellà-Sant Boi de Reagrupament, i he de dir que és un veritable plaer tenir-lo, entre d'altres raons perquè t'obliga a estar sempre despert i allunyat de qualsevol temptació cofoista o acomodatícia.

Com no podia ser d'una altra manera, el padrí de l'acte serà el polític que a hores d'ara representa més fermament la dignitat de la Nació Catalana, per edat, per compromís i per lleialtat. Em refereixo, naturalment al Molt Honorable President, Heribert Barrera i Costa. Serà tot un honor ser a l'acte amb aquests dos autèntics referents.

Jo no m'ho perdria.

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, 27 de maig de 2010

FI DE RÈGIM

Els propers mesos, fins al 28 de novembre, que a hores d'ara sembla ser la data escollida per les eleccions, assistirem a l'agonia de la fi del règim. Del règim autonòmic, naturalment. I serà una fi per llogar-hi cadires, o per arrencar a córrer, depèn de l'estómac de cadascú.

Els dependentistes, se'ls passaran tirant-se els plats de la corrupció per damunt. Avui, en Saura a can la tieta Basté, salivava quan parlava de la Comissió del Milletgate. No s'estan de punyetes. Després d'haver-les passades canutes, amb la comissió de l'incendi d'Horta, ara els palanganeros es prendran la revenja i aniran a sac contra els convergents... i comptaran amb la complicitat del tristpartit i, sobretot, de gran part dels mitjans de comunicació.

La rèplica serà, naturalment, el cas Pretòria, on cada cop és més evident que els sociates tenen molt a perdre. Però moltíssim, eh? De fet, tots els dependentistes estan a la corda fluixa. Ara ja la merda esquitxa a ministres, consellers, diputats, alcaldes, et tutti quanti.

I per acabar-ho d'adobar, també hi ha el cas Gürtel, que afecta de ple els peperos. De manera que la merda està bastant repartida.

Funcionarà la guillotina? Suposo que els més tontos pringaran, és clar. Però els peixos grossos, segur que acabaran fent algun tipus d'acord de sotamà. No es poden permetre anar tots a la presó. Entre d'altres raons, perquè la justícia ecspanyola no és que tingui un full de serveis precisament brillant -i ho deixo aquí, per si les mosques.

CiU salva, de nou, els sociates
Els convergents, que se les prometien tan felices, estan a punt de menjar molta porqueria. I per això, com sempre passa, ja han posat en marxa l'intercanvi de cromos. El senyor Duran i Ecspanya ha salvat el cul a ZP amb el tema del vot sobre les mesures de crisis. Sense cap dubte és un senyal inequívoc que els convergents volen arribar a algun acord amb els sociates, que serien els encarregats -de cara a la galeria, naturalment- de frustrar la set de sang dels palanganeros i altres acòlits.

Jo realment, el nivell d'arrossegament a què és capaç d'arribar CiU a Madrid, mai em deixarà de sorprendre. Quan sembla que ha tocat fons, encara s'enfonsa més. No cal dir que sempre, l'excusa és la sobada "responsabilitat", no serà, però envers el poble català, no.

Algun dia caldrà analitzar amb cura el mecanisme de funcionament del cervell d'un dependentista, per tal de localitzar-hi la disfunció que genera que sempre acabin cedint davant dels ecspanyols, els quals, no només no els ho agraeixen, sinó que no dubtaran en esclafar més Catalunya, amb ràbia.

És el moment de tallar amarres, no podem permetre'ns ni tan sols ser la tercera força política. Hem d'anar a per totes: serà l'única manera de redreçar el país en un termini relativament curt, i en aquest sentit, minimitzar les pèrdues laborals, de capital, etc. que ja fa mesos que s'estan produint. I que, tot sembla indicar, aniran a més.

(Per cert, no pot ser casualitat, que el mateix dia que en Mas és emmerdat a la premsa, en Duran i Ecspanya apareix com el gran polític responsable... oi que no?)




Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

dilluns, 24 de maig de 2010

LA FURGONETA TUNEJADA DE REAGRUPAMENT





Us presento la furgoneta tunejada que Reagrupament farà servir per viatjar per arreu del país i lluitar contra l'apagada informativa decretada pels mitjans de comunicació i els nostres enemics i adversaris polítics.

Tot i que la setmana passada ja va fer presència per Granollers i Castellar del Vallès, si no vaig errat, aquest dissabte, els coordinadors i membres de la Junta que ens reunírem a Les Borges Blanques la vam poder veure per primera vegada, i vam quedar més que satisfets.



Ara a tirar milles! I la propera parada, a Cornellà de Llobregat, aquest dimecres, 26, coincidint amb l'Acte per Sí a la Independència, que es farà al Patronat.

Ja ho sabeu, us hi espero!


Etiquetes de comentaris: , , ,

SAMARANCH STYLE

Quan vaig llegir la notícia, de seguida em va venir al cap aquesta expressió... "Estil Samaranch". Em refereixo a l'escàndol protagonitzat per l'ara dimitit president de la Football Association (FA) anglesa Lord Triesman (foto), que va revelar en una conversa privada amb una seva amant, les seves sospites que els ecspanyols estan intentant comprar els àrbitres de la Copa del Món de Sudàfrica. L'amant, pilla ella, va gravar-la, i naturalment li van faltar cames i temps per portar-ho a la premsa que ho va esbombar de seguida. L'endemà Triesman ja havia dimitit.

Segons ell, els ecspanyols, en conxorxa amb els russos, estan intentant saber els àrbitres del Mundial, aparentment per influir-los d'alguna manera. I perquè a través dels russos?

Doncs perquè a canvi, els ecspanyols es retirarien de la cursa a organitzar el Mundial del 2018, i influenciarien els estats llatinoamericans perquè votessin la candidatura russa. A més Rússia no es juga res a Sudàfrica, de manera que pot fer perfectament d'home de palla dels ecspanyols. Cal dir que els anglesos també aspiren a organitzar el Mundial, de manera que són competidors directes dels russos.

Els ecspanyols, per descomptat, han rebutjat amb menyspreu les paraules de Triesman. I ho han fet per boca de l'inefable Jaime Lissavetzky (foto), el qual, poc original, ha recorregut a les típiques paraules de recordar que Ecspanya és un estat democràtic, i que no fa aquestes coses, suggerint que qui les diu, no està bé del cap. Quan un estat ha d'estar recordant dia sí i dia també que és democràtic.... malament.

For the record: Lissavetzky ja fa molts anys que és l'home fort de l'esport espanyol. Antic conseller d'un altre catalanòfob de pro, l'ex-president de la Comunitat Autònoma de Madrit (CAM), Joaquin Leguina, actualment és el Secretari d'Estat de l'Esport, del govern de ZP. Lissavetzky és un inquisidor impenitent de les seleccions catalanes i del seu reconeixement internacional. No debades, una de les darreres intervencions públiques del feixista Samaranch va ser demanar que es creés a dins del Govern ecspanyol, un Ministeri de l'Esport i fins i tot va suggerir que en Lissa en fos el titular. Cap casualitat.

A banda de l'òbvia connexió Samaranch-Lissavetzky, dues altres raons em porten a donar a les declaracions de Triesman, si més no el benefici del dubte.

La primera és que apanyar coses cau de ple en l'estil que sovint s'ha atribuït a la manera de fer del propi Samaranch, el considerat, no sense raó pare de l'esport olímpic -i corrupte, afegeixo jo- ecspanyol. De fet, el propi New York Times, en l'obituari que li va dedicar, ja es feia ressò de la tàctica de Samaranch de cooptar els seus enemics -un eufemisme que tothom entèn -m'encanta aquesta subtilesa!. Passa, però, que en el món de l'esport, a diferència de la política, hi ha jutges o àrbitres, per la qual cosa, resulta més còmode cooptar-los, que no a l'adversari. I immensament més barato.

Si us he de ser sincer, jo encara tinc la mosca al nas respecte la victòria de la Roja a l'Eurocopa del 2008. Mai em va quedar clara la desgana amb què els alemanys van jugar la final. I, em sembla que això ja ho he escrit en un post anterior, és massa coincidència aquest triomf amb el llançament mediàtic d'això de la Roja, que caldria estudiar d'on surt, i com es distribueix i difon -ja ho dic ara, em jugaria un pèsol que els serveis d'intel.ligència ecspanyols hi tenen alguna cosa a veure. Recordeu que sorgeix, precisament per contrarestar l'auge del Barça -quan encara no era el de les 6 copes- i naturalment, per anul.lar la demanda de la Selecció Catalana.

Més recentment, molt més recentment, l'actuació de l'àrbitre portuguès a la semifinal de la Champions d'enguany, el nom del qual no recordo ni vull recordar, també em va fer aixecar sospites, tot i que en cap cas ho prenc com a excusa per la no classificació del Barça, que atribueixo a una dolentíssima estratègia en el partit de tornada. En aquest sentit, potser seria interessant si algun periodista intrèprid es dediqués a ensumar si el patrimoni o l'estil de vida de l'individu en qüestió ha sofert algun canvi darrerament o en els propers anys.

L'altra raó que em mosqueja, és naturalment la connexió russa. Pur i dur Samaranch style. Suposo que no cal aclarir-ho. A més ecspanyols i russos comparteixen altres temes més directament polítics, com el tema de Kosovo, o el discurs contra l'independentisme (tret és clar dels casos d'Ossètia del Sud i Abkhàzia respecte Geòrgia, els uns o el País Valencià i les Illes, respecte del Principat dels altres). I, per retornar a l'Eurocopa, només cal recordar com els russos es van prestar a fer d'spàrring dels ecspanyols en els dos matxs que van disputar.

En definitiva, és obvi que pels ecspanyols, l'Esport s'ha convertit en un afer d'estat. Gran part del discurs d'unitat nacional ecspanyol es vehicula a través d'ell i com molt encertadament va dir fa poc el President Pujol -com a mínim alguna vegada l'encerta- molts esportistes d'èlit catalans són pressionats (econòmicament -sponsors- o federativament), per tal que amaguin la seva catalanitat.

De fet és l'únic recurs que tenen, atès que ni econòmicament, ni políticament, pinten res al Món. I no oblidem el paper de la gran banca (Banco Santander a la F1, la Liga BBVA) o Telefónica i, naturalment, La Caixa. Sempre prietas las filas.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

diumenge, 23 de maig de 2010

LIPDUB DE L'UQAM...I UN XIC D'ENYORANÇA

Els lipdubs es van generalitzant arreu. Aquest és un dels clàssics. Però per a mi és especial.
Està fet pel alumnes de la Universitat del Quebec a Montreal (UQAM) que és on vaig estudiar
durant el curs 1991-92. Tornar a veure els passadissos i els bars, quasi vint anys després, fa
una mica d'enyorança, naturalment. I pensar que probablement tots els nanos que surten o
no havien nascut o eren nadons, llavors. Bé, suposo que és el que toca, no?

Etiquetes de comentaris: ,

REPUGNÀNCIA

L'episodi aquest dels 40 batlles anant a Madrit a suplicar que l'oligarquia economicofinancera de la metròpoli es digni a invertir als seus municipis, és directament repugnant. De fet, no és més que una advertència del que passarà si Ecspanya guanya les properes eleccions al Parlament del parc. És a dir, si guanya qualsevol altra opció que no sigui Reagrupament o que no compti amb el suport de Reagrupament.

La veritat és que algú pot capir un acte més degradant de submissió? No, en absolut. Veure els 40 polítics municipals, tots ells ben uniformats, ben clenxinats, farfollant paraules típiques i tòpiques davant un auditori que segurament se n'enfotia d'ells.... De fet era un retrat robot de l'ideal de la sociovergència: sociates i convergents de la maneta, ofrenant noves glòries a Ecspanya. Vaig escoltar en Recoder fent el discurset de marres... Vaig sentir vergonya aliena. Això és un nacionalista català? O un pallasso?

Aquesta genteta encara no s'ha assabentat que el nostre món és el món. I mira que en el seu temps l'Andreu Mas-Colell ja ho va dir ben claret. Però ells prefereixen la modernitat del mercado nacional, talment com si fossin encara al segle XIX. Anar a buscar els nostres pitjors enemics, l'oligarquia ecspanyola, el capitalisme ecspanyol, que ens vol una regió de serveis (gastronòmics, turístics, de relax), talment com França ha aconseguit fer amb la major part de nacions que ocupa (Còrsega, Occitània, Bretanya, Iparralde... i mal que ens pesi, també la Catalunya Nord), demostra ben a les clares quin és el patriotisme d'aquest personal.

Londres (foto)? Frankfurt? Xangai? Nova York? Connais pas! Ara Madrit, sí, el puto cul del món, és guai. Els únics que es deleixen per anar a Madrit, i que el consideren la Meca de la modernitat, són els catalans dependentistes.... A més a Madrit no s'ha de parlar anglès.... ni alemany....

Quina tropa, quina pena, quin personal de més baixa estofa. Què passarà quan finalment a Ecspanya li fotin la patada de l'euro? Què farà el sr. Recoder? Home per començar hauria de millorar el seu ecspanyol, perquè realment és tremendo, que diuen.

A veure si ho capteu: Madrit no és res. És una merda penjada d'un pal. I qui va a Madrit jo el proposo considerar un empestat i sotmetre'l a quarentena, o a una seixantena ben bona.

És urgent que ens desempalleguem d'Ecspanya, i en tot cas, qui es vulgui enfonsar amb ella, que no arrossegui el conjunt del país.

La Independència, és més necessària que mai.

Només la Independència ens permetrà aprofundir en un país amb més Democràcia i aconseguir sortir del marasme econòmic, garantint més Treball, per als catalans i les catalanes.

No podem perdre ni un segon. I menys, genuflexionar-nos davant els nostres enemics.

(For the record. Els 40 dependentistes eren els batlles de: Barberà (PSC), Barcelona (PSC), Castellar del Vallès (PSC), Cerdanyola (PSC), Cornellà (PSC), Gavà (PSC), Llinars (ERC), Manresa (PSC), Les Masies de Voltregà (PSC), Masquefa (CiU), Mataró (PSC), Òdena (PSC), Olvan (PSC), Parets (PSC), Pineda (PSC), Polinyà (PSC), Ripollet (PSC), Sabadell (PSC), Sant Cugat (CiU), Sant Quirze (CiU), Santa Margarida de Montbui (PSC), Santa Maria de Palautordera (PSC), Subirats (ERC), Terrassa (PSC), Torelló (PSC), Ulldecona (PSC: aquesta tipa és la de l'urna), Viladecans (PSC), Vilanova del Camí (PSC), Agramunt (CiU), Les Borges Blanques (ERC), Cervera (PSC), Lleida (PSC), Vilagrassa/Anglesola (CiU/CiU), Vilanova de la Barca (PSC), Ascó (CiU), Móra la Nova (CiU), Reus (PSC), Tarragona (PSC) i Salt (PSC). SHAME ON YOU!)


Etiquetes de comentaris: ,

dissabte, 22 de maig de 2010

HI ESTÀS CONVIDAT!


FEM QUE LA VEU INDEPENDENTISTA DE CORNELLÀ RETRONI!
UN SÍ A LA INDEPENDÈNCIA ALLÀ ON MÉS MAL ELS FA!
LA INDEPENDÈNCIA ES CONSTRUEIX DES DEL BAIX!

dijous, 20 de maig de 2010

EL MOMENT ZEN


Avui és un gran dia perquè us anuncio que acabo de publicar un recull dels posts penjats en aquest humil i modest bloc al llarg de l'any passat. El recull l'he titulat El Moment Zen. Una crònica de la Independència des de la Xarxa (2009). El meu amic Agustí Barrera, n'ha fet el pròleg (i això es nota).

Si us deliu per comprar-lo, eheheheh, ho podeu fer ara mateix a través de la xarxa -cal que cliqueu el carretó de compra de la imatge. D'aquí a unes dues o tres setmanes podré distribuir-lo personalment o a través d'una xarxa de col.laboradors.

Bona lectura!

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 17 de maig de 2010

QUE N'APRENGUIN! (a fer consultes)

Quin tip de riure, tu. Quin fart que me'n vaig fer ahir quan el tipus aquell de l'Ajuntament de Barcelona va donar els resultats de la consulta sobre la Diagonal celebrada a Barcelona. Un 12% de participació i més d'un 80% a favor de l'opció C és a dir, la que no volia l'establishment.

Què en sou de curts de gambals! Porteu mesos enfotent-vos de les consultes sobiranistes i ara que en feu una i no us esteu de res a l'hora de fer gasto per difondre-la (sobretot a través dels mitjans de comunicació) us foteu una hòstia d'aquelles que fan història. I quin tip de riure! I quin desastre de gent....

Dit ras i curt, avui el mèrit de les consultes per la sobirania ha crescut enormement. El mèrit i el crèdit naturalment. Unes consultes fetes amb una sabata i una espardenya, però amb milers de voluntaris, que lluny del pijisme sociata, s'han mobilitzat i es mobilitzaran per aconseguir l'objectiu de sensibilitzar centenars de milers de catalans i catalanes (ja en són més de 450,000 mil) per quan arribi el moment de la veritat.

Quina alegria més immensa. Quin orgull de ser capdavanters! Que n'aprenguin, home, que n'aprenguin, a fer consultes.

Jo, la veritat, no li vull cap mal a l'Alcalde Hereu. Digueu-me sentimental, però encara recordo quan de crios venia a casa, a jugar amb nosaltres. De fet amb el meu germà, donat que eren companys de classe.

Però has de reconèixer Hereu (sempre li déiem així), que aquesta vegada l'heu ben vessada. Tant desplegament de recursos i tanta burla de les consultes independentistes i no només teniu una participació ridícula, sinó que a més a més, l'opció més votada, és precisament la que es pot interpretar com un vot de càstig. Brutal. Espero i desitjo que això sigui l'inici del final proper de trenta anys de pesta sociata a l'Ajuntament de Barcelona. Ja toca canvi, malgrat que les alternatives en presència, a hores d'ara, no són precisament engrescadores. Però el canvi és del tot necessari. Com el 2003 a la Generalitat. Però si pot ser, sense enganys.

diumenge, 16 de maig de 2010

AVUI SERÀ UN GRAN DIA

Avui serà un gran dia.

El Barça guanyarà la Lliga. A mi, si he de ser sincer, que el Barça guanyi la Lliga ecspanyola, me la refanfinfla. És una competició que detesto profundament. Haver de suportar 38 setmanes escoltant imbecil.litats una rera l'altra és un atac a la dignitat humana. Aquest campionat, l'única emoció que té és si guanya el Barça o no. De fet, està pensat per a que no guanyi. Però vés per on, guanya i si em permeteu, massacra. El rebuig que sento per la Lliga ecspanyola és ètic i estètic. Realment em repugna veure com els mindundis fan mans i mànigues per matxacar a hòsties la nostra gent i per omplir-se la boca dient que no ens tenen por i després quan arriba el Madrit s'obren de cames o paren, amatents, el cul. I per no parlar dels àrbitres, els directius, i last but not least la premsa esportiva i general. Tot plegar em fa venir basques.

Jo seria molt feliç amb una Lliga Europea, estil NBA, on participessin els 20 millors equips del continent (o els 40 si es fes en format conferència). Aquesta Lliga Europea es podria compatibilitzar amb una Lliga Catalana formada per 20 equips més de tota la Nació -tret dels que juguessin l'Europea, és clar. Aquesta Lliga Catalana seria clarament una competició de proximitat amb equips molt arrelats als seus entorns.

Però bé, avui toca matxacar als Clemente boys sense cap mena de contemplació i després veure amb satisfacció les llàgrimes dels merengues. Segurament aniran a caçar els jugadors del Barça. Però ni així podran. Com no han pogut els matussers trencaossos en les darreres temporades.

La victòria d'avui serà el colofó a la presidència més exitosa de tota la història del Barça. La de Joan Laporta i Estruch, soci 27.869. Al llarg del seu mandat (2003-2010) s'han aconseguit 2 Copes d'Europa, 1 Intercontinental (el primer de la història del club), 1 Supercopa d'Europa, 4 lligues (comptant la d'avui, naturalment), 3 Supercopes d'Ecspanya, 1 Copa d'Ecspanya, 3 Copes Catalunya, 5 Gàmpers 1 Carranza. A aquests cal sumar, naturalment les de la resta de seccions professionals (bàsket, handbol, hoquei). Tot plegat, un palmarès abassagador. Estratosfèric. Sense precedents. I això s'ha aconseguit des de la catalanitat més desacomplexada i més universal que mai s'ha vist en un President de l'entitat. Aquest és el gran llegat de l'era Laporta: Triomfs i Patriotisme. Vull dir que ha associat aquests dos conceptes. I, no tinc cap dubte, que és això el que no poden pair els nostres enemics.

M'explico. El manual dels pobles derrotats i conquerits, estableix que els catalans no podem guanyar mai, perquès som un poble sense Història, és a dir, en termes hegelians, un poble sense Estat. I els pobles sense Història, és a dir, sense Estat, no poden ser protagonistes de res, perquè en cas contrari tota la lògica de la modernitat se'n va en orris. No, nosaltres, com a poble sense Història, és a dir, sense Estat, només podem ser alguna cosa, si ho canalitzem a través de l'Estat que ens té, no que tenim nosaltres. És a dir, només podem ser alguna cosa si prèviament fem el ritual d'ofrendar nuevas glorias a Espanya. Aquest és el moll de l'ós de la ideologia del sibwana català. És el pinyol que guia l'actuació de tots els catalanets dependentistes, i molt particularment, de la lògica dels poders fàctics nostrats: des de La Vanguardia, passant per La Caixa, i la immensa major part de la classe política, empresarial i sindical.

L'atreviment d'en Laporta, en aquest sentit, és que sense ofrenar res als ecspanyols, ans al contrari, ha trencat la llei de ferro del país ocupat, del país sense història. La que diu que els països sense història no la poden protagonitzar, no poden ser actors per ells mateixos, perquè de fet no existeixen. Necessiten sempre l'aval de l'Estat que els té. I sense el seu aval, no tenen res a fer. Doncs bé: en Laporta ha demostrat la falsedat d'aquesta Llei de Ferro. I això ha ajudat i molt, a l'orgull català. I això, precisament això, és el que no toleren els ecspanyols. I això, precisament això, és el que volen impedir que passi els nostres dependentistes. Perquè si Catalunya deixa de ser dependent, el negoci se'ls en va en orris. I en comptes de fer reverències als Borbons, hauran de parlar anglès... I en comptes d'anar a fer el milhomes a l'Amèrica Llatina, hauran de treballar dur a Europa i al Mediterrani.

Penso que tot aquest capital acumulat no es pot deixar perdre. I si no pot continuar en l'àmbit associatiu és urgent transferir-lo allà on més es necessita, que, indubtablement, és en l'àmbit polític, mancats com estem d'autèntics dirigents polítics -atès l'esborronador nivell dels actuals.

Avui serà una altra nit de glòria.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, 14 de maig de 2010

BRUTAL!

dimarts, 11 de maig de 2010

70 ANYS DEL FRONT NACIONAL DE CATALUNYA




El proper dijous 13 a les 19,30h a la Sala d’actes de l'Ateneu Barcelonès se celebrarà una conferència amb el títol: "La voluntat de lluita als 70 anys de la fundació del Front Nacional de Catalunya ( FNC)", a càrrec de diversos conferenciants que van militar a aquesta organització veterana de l'independentisme.



Agustí Barrera i Carles Sastre (fotos) exposaran la història del FNC i les seves trajectòries personals durant la militància clandestina.


També hi participaran l'historiador Bernat Castany i l'expresident del Parlament de Barcelona i militant republicà Heribert Barrera.


En el 70è aniversari de la creació del FNC aquest acte vindicarà el paper de la resistència d'aquesta organització política nascuda per combatre la dictadura franquista, una organitzacció que va perviure fins als anys 80 com a partit, però que va iniciar la seva activitat com a grup armat i d’agitació als any 40.


Us hi espero!


Annex:


El FNC, breu sinopsi

(per a aquells que pensen que la història comença el 1992...)



El Front Nacional de Catalunya era un moviment de resistència pura, sense cap matís ideològic. El seu objectiu era lluitar per la llibertat de Catalunya i per la dignitat de l’home en un model de societat avançada.


Aquesta organització no era un partit polític sinó un moviment patriòtic que va aplegar un seguit de catalans que no es preocupaven per definir-se per una ideologia política concreta.


A l'interior de la Catalunya després de la guerra del 36 al 39, alguns joves havien aconseguit tornar a la normalitat, entre ells Josep Munté, d’EC, que es va posar en contacte amb Enric Pagès que havia militat a la FNEC (Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya) i al BEN (Bloc Escolar Nacionalista), i després amb antics militants de NS!, Estat Català, FNEC i BEN.


Així és com es va formar el que varen anomenar Front de la Joventut i van començar a fer les seves primeres accions clandestines: facilitar documentació falsa i amagar companys perseguits. Però el començament real del Front Nacional de Catalunya, com a tal, és l’hivern d’entre els anys 1939 i 1940, quan es va fundar a París per Joan Cornudella i Barberà i Antoni Andreu i Abelló en nom d'Estat Català, sector dissident, per part de: Manuel Cruells, com a exmilitant de les Joventuts d'Estat Català; Enric Pagès, en nom dels militants de l'interior, i Jaume Martínez i Vendrell, en nom de NS!.


Aquests personatges pensaven que si les tropes aliades vencien els exèrcits feixistes ajudarien obertament els resistents catalans. Aquest contacte amb els aliats feia pensar que la fi de la Segona Guerra Mundial reportaria grans avantatges per a Catalunya i les seves ànsies de llibertat.


La informació que passaven era d’on eren estacionades les tropes franquistes, on tenien els dipòsits d’armes, com eren les seves comunicacions, etc. En definitiva, es tractava de potenciar el desembarcament aliat per Catalunya, que finalment es va fer per Sicília.


Per les línies d’evasió muntades pel FNC a Puigcerdà, Sant Llorenç de Cerdans i el coll de Banyuls arribaren a passar fins a 800 aviadors de les forces aliades. L'itinerari era fins a Gibraltar o Lisboa, la xarxa es deia Alibi Moreau, en la qual també va participar Chaban Delmas que, posteriorment, va ser ministre amb de Gaulle.


La col·laboració dels catalans amb la causa aliada, fins i tot va reportar la màxima medalla de la resistència francesa i del Deuxième Bureau a Jaume Cornudella (un dels caps del FNC).


Per la seva història i pel moment en què va realitzar les seves accions, a l'immediata postguerra, el Front Nacional de Catalunya va patir brutalment la repressió; anys més tard, alguns dels militants del FNC van donar suport a grups com FAC o EPOCA.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

HERRERA I ANGLADA, PUNTA DE LLANÇA DE L'ECSPANYOLISME

Els ecspanyols, i més concretament, els serveis d'intel.ligència ecspanyols (encara que soni a un oximoron), ja fa temps que tenen dissenyada una estratègia per contrarestar l'empenta del moviment independentista català.

Aquesta estratègia consisteix en situar la immigració en el centre del debat polític, per tal de desplaçar-ne el de la Independència, naturalment. Consideren que la immigració pot servir com espantall per tal de polaritzar les posicions entre "ecspanyols" i "immigrants". D'aquesta manera, els catalans, hauram de prendre partit per un bàndol o un altre. I suposen -penso que encertadament- que la majoria adoptarien posicions contràries a la barra lliure quant a l'arribada d'immigrants -vull dir que no s'equivocarien, no que hi estigui d'acord, que consti.

Recordo que en els avalots que van haver-hi fa unes setmanes a Salt, un dels ecspanyols que portaven la veu cantant, era un quillo, amb un xandall del Madrit. Tot i que probablement era un agent de la guàrdia civil o un informador o un provocador a sou -ionqui o en llibertat provisional o en règim obert, que ha de pagar molts favors o tractes especials als seus amos. Era el típic element que crea zitzània i que després desapareix sense deixar rastre. Els ecspanyols, repeteixo, jugaran, entre d'altres, la carta racial o comunitària o com se li vulgui dir.

Per això és del tot imprescindible identificar quines són les forces polítiques que intenten centrar el debat polític sobre aquest tema. No és cap casualitat, que siguin forces no independentistes.

A hores d'ara, la immigració és un tema clau en el discurs d'aquest individu tan poc clar com és en Josep Anglada. Jo apostaria un pèsol que és un agent d'intel.ligència ecspanyol o que hi té alguna cosa a veure, directament o indirecta. Vaja, que ho penso. Bé l'únic dubte és si depèn del CNI o de la Guàrdia Civil, o de tots dos a l'hora, però que penso que ho és -o m'ensumo que ho és- cada cop més. Cal fer-ne un seguiment i anàlisi detallada, sobretot de les seves fonts de finançament, i dels seus moviments estratègics, perquè estic segur que ens portarien molta informació.

Una altre polític que situa la immigració en el centre del debat públic, aparentment amb unes intencions del tot diferent és, el nostre Forest Gump particular, que respon al nom de Joan Herrera. Ell i la seva formació política, malgrat que van de multicultis i flowerpowers per la vida, són uns aferrissats opositors a la independència de Catalunya. I amb la centralitat del discurs sobre la immigració, des de posicions aparentment bonistes, el que realment cerquen és desviar l'atenció de la lluita per la independència. És realment curiós que una formació que aparentment fa de la participació ciutadans un dels seus manaments programàtics, pràcticament no participi en les diferents onades de consultes sobiranistes. Resulta altament il.lustratiu.

Herrera i Anglada, doncs, així com d'altres individus indesitjables, comparteixen una mateixa estratègia que coincideix amb els interessos dels serveis d'intel.ligència ecspanyols, i que van dirigits a anul.lar el moviment independentista català.

Caldrà tenir-no molt en compte, per al futur. I tenir present que aquesta només serà una de les línies d'actuació dels ecspanyols contra el moviment independentista català, Només una, entre moltes altres.


Etiquetes de comentaris: ,

UN ARTICLE MÉS QUE INTERESSANT

Jo diria que imprescindible. Llegiu-lo aquí. Sobre el tema, en parlarem més endavant.


dilluns, 10 de maig de 2010

GUARDIOLA A PARÍS?

Ahir vaig gaudir d'allò més amb el triomf del Barça a l'Euroleague. Des d'aquí vull felicitar tota la família blaugrana, i per extensió a tot Catalunya, perquè ahir va ser una altra victòria europea abassagadora i sense pietat. Quin orgull formar part d'aquesta família!

Un cop dit això, i després d'haver escoltat algunes quantes tertúlies radiofòniques de programes nostrats, no puc més que preguntar.... la victòria de París ... és obra també de Guardiola?

O dit d'una altra manera: què tenen en comú les victòries europees del Barça a Roma (2009) i a París (2010), amb dos entrenadors, Guardiola i Pascual, que a l'inici del seu nomenament, poca gent donava un duro per ells?

Què tenen en comú, repeteixo? Ho pregunto, perquè algun periodista analfabet, o amb molta mala llet, avui contraposava el projecte fracassat de Florentino Pérez, amb el projecte exitós de.... Josep Guardiola. Si se n'ha de ser de malparit, no penseu?

I per acabar-ho d'adobar, l'articlet de marres d'aquest cap de setmana, del diari ecspanyol El País, on tirava a matar contra l'actual President del Barça i veritable artífex dels anys de més glòria, de més triomfs i de més catalanitat desacomplexada, és a dir, de més normalitat, que s'han donat mai en la centenària història d'aquest club.

El President Joan Laporta.

Perquè ha estat ell qui en el seu moment va arriscar amb el nomenament de persones claus. I ha estat ell qui ha atret les ires mediàtiques catalanòfobes, algunes, d'auto-odi, altres, de manera que els equips de les diferents seccions han pogut treballar amb més tranquil.litat.

Sí, senyor, en Laporta ha exercit de kamikaze... que és el que s'espera d'un responsable social o polític, que ho doni tot per l'entitat que encapçala .... amb la fortuna que no només ha dinamitat tots els objectius marcats, sinó que se n'ha sortit i ha sobreviscut, de manera podríem dir que extraordinària.

Una lliçó a tenir molt present per als futurs mesos.

Etiquetes de comentaris: , , , ,

dissabte, 8 de maig de 2010

Manifest 8 de maig de 2010

Des de l’Edat Mitjana fins al segle XVIII, la nació catalana, els Països Catalans, va gaudir de personalitat política pròpia i independent. Com recordava Pau Casals a l’ONU el 1971, Catalunya, bressol de la democràcia europea, va tenir el primer Parlament, abans que Anglaterra. Als inicis de l’Edat Moderna, la nació catalana va entrar a formar part d’una confederació amb la corona de Castella però, malgrat els intents imperialistes dels monarques espanyols, va mantenir el seu Estat fins que, per la força de les armes, el rei espanyol, amb l’ajuda dels francesos, va conquerir el País Valencià el 1707, el Principat de Catalunya el 1714 i Mallorca el 1715, va abolir les nostres institucions de govern i parlamentàries i va intentar eliminar la nostra llengua i la nostra personalitat per assimilar-nos i convertir-nos en espanyols.

D’aleshores ençà la nació catalana ha patit moments dolorosos, guerra, dictadura i repressió. Al 1978 una constitució elaborada sota l’atenta mirada dels poders fàctics tampoc va permetre la nostra recuperació nacional. Alguns van veure un miratge, la possibilitat d’una relació bilateral, una confederació de nacions a mig termini com l’existent abans del segle XVIII. Falses il·lusions la crua realitat s’ha imposat al llarg d’aquests més de trenta anys. Els nostres drets no seran mai reconeguts a Espanya.

Avui catalans i catalanes, vinguts de terres catalanes i d’altres indrets d’Europa, som aquí per reivindicar de forma simbòlica davant del Consell de Drets Humans de Nacions Unides, el que ja vam fer dimecres de forma oficial, l’exercici del nostre inalienable dret d’autodeterminació. Durant els darrers mesos, sense el suport de cap administració, sense recursos, gairebé mig milió de catalans, en seguiran més, han expressat ja al Principat el seu desig que esdevinguem un estat independent i sobirà integrat al si de la Unió Europea. I igualment volem disposar d’un seient de ple dret al si de l’Organització de Nacions Unides.

Els catalans i catalanes estem farts de viure en un estat que no respecta els nostres drets. I en el cas del Principat, a hores d’ara està en discussió si la sobirania dels afers que ens afecten resideix en el conjunt dels ciutadans de l’actual Estat espanyol o bé rau en els catalans i catalanes.

La posició de l’Estat espanyol, expressada pel Tribunal Constitucional, en declarar-se competent per jutjar allò que afecta Catalunya ens ho ha deixat molt clar. Dins l’Estat espanyol la nació catalana no pot ser altra cosa que un conjunt de regions sense capacitat de decisió política. Mai com ara les coses han estat tan clares.

Nosaltres, uns convençuts de sempre, altres desenganyats, no creiem en cap estatut ni en cap pacte amb l’Estat espanyol perquè aspirem a tenir una Constitució catalana i, per això, esperem que quan abans millor els tribunals espanyols ens declarin regió sense dret a cap bilateralitat perquè d’aquesta manera acabarà aquesta patètica comèdia i es posarà en evidència que tots aquells que encara defensen l’encaix de la nació catalana dins de la gàbia espanyola i ens volen fer creure que això és possible, menteixen. Avui només els ximples poden creure que una nació catalana, exercint els seus drets històrics, té cabuda a l’Estat espanyol.

Des d’aquí, davant de la seu de les Nacions Unides a Ginebra volem mostrar al món que a Catalunya existeix un conflicte, un conflicte pacífic. Els catalans tenim el dret d’autodeterminar-nos i volem exercir aquest dret. Volem tenir la possibilitat de decidir el nostre futur col·lectiu. Volem votar.

No volem cap Govern que no es comprometi amb la independència de la nostra nació. Volem que els nostres representants parlamentaris siguin de debò nacionalistes, és a dir compromesos amb aconseguir un Estat propi.

No volem candidats a les properes eleccions que no diguin amb claredat que si arriben al Govern promouran la declaració d’independència per tal que assolim ser un estat de la Unió Europea amb els mateixos drets i deures que la resta dels Estats actuals.

Aquí i ara nosaltres ens comprometem a treballar plegats per declarar la independència, fer un referèndum sota la tutela de les Nacions Unides i construir un Estat propi.

Amb il·lusió, amb força i amb coratge, volem cridar ben fort i ben alt:

Som una nació, volem exercir l’autodeterminació, volem votar!

Volem l’Estat Propi. Visca Catalunya lliure!

Nota: Aquest manifest serà llegit per un representant de Reagrupament a Ginebra.

dijous, 6 de maig de 2010

NOU GADGET

A la columna de l'esquerra he afegit un gadget nou, el Friend Connect. Us convido a esdevenir-ne membre, és a dir, amic d'aquest humil i modest bloc. Per començar, ja en tenim 5. En un futur proper, altres gadgets s'aniran afegint. Ja se sap que això de la xarxa no para d'incrementar les seves iniciatives.


dimecres, 5 de maig de 2010

DESMORALITZAR LAPORTA

En les darreres setmanes estem assistint a una campanya que pretén desmoralitzar Laporta i d'aquesta manera evitar que finalment es presenti a les eleccions.

És evident que, en el context actual de crisi i hara-kiri de la classe política, el fet que un triomfador nat com en Laporta, opti finalment per participar a les properes eleccions i ho faci, a més, en el marc d'una candidatura independentista transversal, impulsada per Reagrupament, posa el pèls de punta a més d'un i de cinquanta-un. Molts veuen que els trenta anys de desastre autonòmic -els 23 de frustració pujolista i els 7 d'apocalipsi tristpartita- ja han esgotat la paciència pedagògica dels catalans respecte Ecspanya. I uns pocs, però molt poderosos, veuen perillar la seva menjadora o el seu estatus social.

Aquests darrers són els que impulsen la campanya de desmoralització esmentada. Concretament es tracta de construir una atmosfera mediàtica destinada a donar per fet que la candidatura Laporta/Reagrupament no té cap mena de possibilitat electoral, de manera que els seus eventuals votants es resignin bé a l'abstenció, bé a cercar altres mals menors.

Però sobretot, la campanya va destinada al mateix Laporta. Vull dir que es tracta de pressionar-lo mediàticament per tal que finalment opti per no fer el pas endavant, i no entri en l'arena política. La creació d'aquesta atmosfera irrespirable, naturalment, també va destinada a evitar que li arribin els suports financers imprescindibles per a mantenir una campanya electoral.

Tanmateix, aquesta campanya artificial es demostra que és un bluff si tenim en compte, com a mínim dos elements:

El primer és que ja fa mesos que els principals baròmetres d'opinió política, tant públics com privats, han incorporat les sigles de Reagrupament com una opció de vot més al costa de la resta de formacions parlamentàries. És cert que fins al moment el suport que rep és molt baix, però aquí, i no em cansaré de repetir-ho, cal posar l'èmfasi no en l'aspecte quantitatiu, sinó en l'aspecte qualitatiu. El fet que aparegui entre les possibilitats de vot, és el que és realment rellevant, no el percentatge de vot que obté. Entre d'altres raons perquè encara a hores d'ara hi ha un cert nivell d'incertesa sobre el format definitiu de la candidatura en qüestió -que sigui dit de passada, quant més aviat s'aclareixi millor. Únicament podrem començar a tenir en compte les intencions de vot de la candidatura quan aquesta estigui definitivament formalitzada. Però és que és precisament això, el que els diversos enemics volen impedir: que es formalitzi l'opció electoral corresponent. Entre d'altres raons perquè són conscients que pel cap baix, una candidatura d'aquest tipus pot arribar a aconseguir entre 16 i 20 escons. I això sense tenir en compte que, no tinc cap dubte que un cop en Laporta hagi donat el pas endavant, molts grupets i grupuscles que a hores d'ara farolegen, entraran a ulls clucs a la candidatura, de manera que l'efecte cohesió i taca d'oli encara serà més gran. A ningú se li escapa que aconseguir aquesta proporció d'escons serà un veritable tsunami parlamentari que canviarà tota la política del país.

L'altre element són les declaracions recents d'en Montilla, on posava al mateix nivell -al.lucinant- en Carretero i el PP, tal i com ja vaig esmentar en un post anterior. Que en Montilla faci això, ell que sense cap mena de dubte deu tenir informació privilegiada, no només deixa amb el cul enlaire tots aquells matxaques que dia sí i dia també fan esforços per menysprear Reagrupament i el seu President. També assenyala que a les altes esferes el cangueli és brutal i es veuen a venir l'atzagaiada, malgrat que públicament no ho reconeixen, naturalment.

En definitiva, estem davant d'una guerra psicològica impulsada pels defensors de l'statu quo que volen impedir de totes totes la materialització de la candidatura Laporta/Reagrupament -per dir-li d'alguna manera. Aquesta ofensiva es basa en crear una atmosfera irrespirable, plena de prediccions apocalíptiques que facin destrempar no només els ciutadans, els possibles col.laboradors financers, sinó sobretot el mateix Laporta, al qual li prediuen els pitjors dels desastres. Tanmateix, l'artificialitat d'aquesta campanya, es posa de manifest amb l'alt nivell de desencís que es registra entre la ciutadania catalana, un gruix molt important de la qual espera donar suport a una opció que trenqui amb la subordinació a Ecspanya i plantegi un escenari de normalització nacional enfront l'actual crisi i espoli econòmics, la subordinació política i l'alienació lingüística i cultural.

Hi ha centenars de milers de catalans que estan esperant que una opció política faci un pas endavant, que generi il.usió. No els podem defraudar i a l'hora no hem de permetre que les opcions tradicionals, corruptes i en declivi, tornin a sortir-se amb la seva, amb assumir una representativitat que no els correspon en absolut. Cal treballar des d'ara pel vot de la il.lusió.

Que així sia!




Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 3 de maig de 2010

16 ANYS


Avui el nano fa 16 anys, i ja podrà votar el proper mes de juny. Una servidora ha hagut d'esperar 30 anys més, però em sento orgullós, d'haver contribuït amb el meu granet de sorra a fer-ho possible. Jo... i milers d'altres companys en les darreres dècades!