diumenge, 30 de setembre de 2012

LA VEU DE REAGRUPAMENT NÚM. 18 (SETEMBRE 2012)

Etiquetes de comentaris:

divendres, 28 de setembre de 2012

CRÒNIQUES POST-COLONIALS (2a PART): HÒSTIES PER QUI SERÀ EL PRIMER

El primer país que ens reconeixerà com a Estat Independent, com a República, probablement serà França. Ja està, ja ho he dit. I de moment, no he estat abduït per cap nau interestel.lar.

M'explico. Els darrers dies i setmanes hem vist com la visibilitat mediàtica de Catalunya ha assolit cotes estratosfèriques per no dir siderals. Mai com ara, repeteixo, mai com ara, Catalunya havia ocupat tant de protagonisme mediàtic global. Impressionant. Aquells que ja fa temps que teníem clar que la dimensió intrenacional era molt important per a la nostra Pàtria, assistim a aquesta constatació amb una barreja d'incredulitat i d'emoció. I, perquè no dir-ho, d'orgull. Una victòria més, ja falta menys.

Però aquesta visibilitat mediàtica, naturalment, ha disparat les reflexions sobre com la comunitat internacional, en general, i cadascun dels diferents estats que en formen part, reaccionaran quan es declari la Independència. A ningú no se li escapa que per tal que triomfi, una independència ha de ser reconeguda per com a mínim una part de la comunitat internacional, el més àmplia possible. I a ningú no se li escapa, tampoc, que la nostra voluntat no és la d'equiparar-nos a la República Turca de Xipre, o a Ossètia del Sud o altres casos de territoris que només són reconeguts pels seus primos de zumosol, que els protegeixen. És a dir, respectivament, en els casos esmentats, Turquia i Rússia.

No. Catalunya, en tant que nació europea, amb un passat històric que es remunta a més de mil anys enrere, i que neix de les entranyes de l'Imperi Carolingi, i que aspira a projectar-se en els propers mil anys que s'acosten, en el món, i vés saber si també a l'Univers, no pot aspirar a romandre en aquest estatus, entre d'altres raons perquè nosaltres mai hem tingut primos d'aquesta mena. Andorra, per exemple, no en fa precisament la pinta. I fins i tot quan en pensàvem que en teníem, com a l'any 1705, a les primeres de canvi, ens van deixar amb un pam de nas.

No. Catalunya ha d'entrar per la porta gran a la comunitat internacional. I això ha portat a molts analistes a advertir que hi haurà moltes dificultats per aconseguir-ho. Els espanyols intentaran fer tot el possible, i l'impossible, per impedir-ho. 

I els estats que ens han de reconèixer, què faran? Naturalment, ens faran patir i gruar. Saben perfectament que qualsevol gest per part seva de connivència amb la nostra República portarà a una represàlia immediata per part d'Espanya.
I en política internacional, el pragmatisme és la norma. Mai ningú arriscarà a perdre un aliat o un soci present, per un que encara no ho és, i que només pot arribar a ser-ho. Mai. Això és elemental.

Però tanmateix, els estats acaben reconeixent aquells que es formen de nou. Llavors en què quedem?

Quedem en què normalment, els estats existents no mouen fitxa fins que no tenen una seguretat quasi total que no l'espifiaran i quedaran amb el cul enlaire. Què vull dir amb això? Que només es mouran si saben del cert que el nou estat serà una realitat.

I això com se sap. En primer lloc, si hi ha una percepció clara que els impulsors de la independència són gent 
seriosa, i no uns txitxarel.los. És a dir, que hi van a per totes. Que no es baixaran les calces a la primera que els seus adversaris li llenci una floreta... o una granada.

Una altra raó convincent és que el context global afavoreix la independència del nou estat, entre d'altres raons perque l'estat del qual se secessiona està crisi o és una olla de grills.

Però hi ha una tercera raó que mereix ser esmentada. Els estats reaccionen quan veuen clarament que n´hi ha una que no es talla i va a per totes, apostant pel nou estat. Llavors sí que la resta salten a la pista i comença una cursa per veure qui és el primer. Perquè el primer que reconeix un nació que esdevè estat, naturalment, té premi.

Llavors us preguntareu, quines raons té França per ser el primer a saltar a la pista i començar la cursa per ser el primer a reconèixer Catalunya? 

A ningú no se li escapa que històricament les relacions entre ambdós països no han estat precisament bucòliques. El sentiment anti-francès a Catalunya es remunta a segles enrere. I per la seva banda, no poques vegades ha mostrat un interès per estendre les seves fronteres fins a l'Ebre, com va fer Napoleó.

Si França percep que realment, els catalans anem a per totes, i no ens estem de romanços, és evident que a nivell diplomàtic prendrà la iniciativa.

I això per què? Doncs per una política clàssica de les relacions internacionals, com és l'efecte backyard, o pati del darrere. 

M'explico. Cap potència internacional, i França, és probablement, una de les poques que encara queda, tolera que una altra potència internacional remeni, és a dir, actuï o intervingui en els estats veïns, que la primera potència considera que es troben com sota la seva tutela o hegemonia. Tradicionalment, els Estats Units, mai han tolerat que potències no americanes intervinguessin al continent americà. Amèrica pels americans que afirmava la doctrina Monroe. Naturalment es referia que els Estats Units havia de tenir una hegemonia en el conjunt de l'Amèrica del Nord, la Central, el Carib i la del Sud. I a fe de déu que ho va aconseguir fins a les darreres dècades.

En aquest sentit, i traslladant-nos a Europa, penso que si França sospita que alguna altra potència s'inclinaria per donar suport a la nostra Independència, per exemple els Estats Units o Alemanya, de seguida es posaria les piles, perquè no permetria que a l'altra banda de la seva frontera meridional una altra potència arrelés amb força. Llavors s'avançaria als esdeveniments i faria un sprint per ser-ne la primera. D'aquesta manera, obtindria el premi d'agraïment de la nova República de Catalunya.

Les contrapartides que obtindria per aquest primer reconeixement, segurament serien notables: per exemple, aventuro, en l'energia, els transports (els trens), les comandes militars, naturalment, i un restabliment del francès com una llengua escolar de primer nivell, com ho havia estat abans de l'auge de l'anglès dels darrers decennis -de fet, jo mateix, pertanyo a les darreres promocions que vam estudiar a escola el francès com a llengua estrangera principal, i no pas l'anglès. A mi, per exemple, no em faria res, ans ben al contrari, que, com va proposar en el seu dia el President Pasqual Maragall, Catalunya passés a formar part també, de la Francofonia.

En definitiva, si hi ha la percepció que es va a per totes, hi haurà hòsties per ser el primer en reconèixer la Catalunya independent. No debades, serem un dels estats més desenvolupats i amb més benestar d'Europa i del Món. Res de ximpleries d'estat petit. Ja a hores d'ara, el presitigi cultural, artístic, turístic de Catalunya és prou gran, i amb la Independència, lliures del llast ecspanyol, no només augmentaria, sinó que creixeria exponencialment.

No podem badar, ni defallir. Quant més contundents i decidits ens vegin internacionalment, més ajudarem a convencer-los que de la nostra Independència, en poden treure profit, I aquest és el quid de la qüestió que fa moure voluntats. De persones i dels Estats

Etiquetes de comentaris: , ,

dijous, 27 de setembre de 2012

SVEN HASSEL (1917-2012)

Me n'acabo d'assabentar. Ha mort, el 21 d'aquest mes, l'escriptor Sven Hassel. Quan era un adolescent em vaig llegir totes i cadascuna de les seves 14 novel.les de guerra. Des de Los Pánzers de la Muerte, General SS, Gestapo, Commando Reichsfuhrer Himmler... buf, les diria totes de memòria. Ha mort a Barcelona, on vivia des del 1964. La meva obsessió per ell va ser tanta que un dia vaig mirar la guia telefònica a veure si el trobava, i cony, el vaig trobar. Vivia, llavors, al carrer Urgell, no recordo el número, per descomptat.

Sven Hassel segurament era un nazi de l'alçada d'un campanar. Però amb les seves novel.les vaig aprendre a odiar els nazis. I no hi havia res que m'agradés més que quan els protagonistes es carregaven els seus propis oficials, perquè ja n'estaven fins als collons d'ells. Una pràctica que a la Guerra del Vietnam va rebre el nom de frag, perquè consistia en llançar-li una granada de fragmentació al puto oficial que portava la gent a l'escorxador.

Dels personatges de les novel.les de Hassel, tots m'agradaven, excepte, és clar, el nazi Julius Heide. Els meus favorits, òbviament, eren Barcelona Bloom, que havia estat a la guerra aquí, el Legionario, menut  i que si no m'erro estava castrat pels moros, en Joseph Porta, un killo, el Viejo, el sergent, la mort del qual em va fer plorar, sobretot perquè era cap al final del conflicte, i els gegants els noms dels quals ara no recordo.

Potser em direu que no era precisament una literatura de qualitat. Correcte. Però us ben juro que embogia cada cop que sortia una de nova i no parava fins comprar-la i llegir-la...

No diré descansi en pau, perquè els nazis no tenen dret a descansar, però sí que en un moment de la meva vida em va fer somniar, i em va fer viure, sobretot en aquells anys de l'adolescència que sovint tan crítics són. I jo gràcies a les seves obres, vaig passar-la amb més facilitat, a banda és clar d'obrir-me la meva geografia mental. Des de Finlàndia, a Stalingrad, passant per Grècia, Berlín, Cassino, Paris...

Un dia, però, els meus pares van decidir que ja n'hi havia prou d'aquest color, i dels nazis dels collons, i tots van desaparèixer ... Coses de la vida.

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 26 de setembre de 2012

EL PRESIDENT OBAMA I EL DRET A L'AUTODETERMINACIÓ



"We have taken these positions because we believe that freedom and self-determination are not unique to one culture. These are not simply American values or Western values – they are universal values. And even as there will be huge challenges that come with a transition to democracy, I am convinced that ultimately government of the people, by the people and for the people is more likely to bring about the stability, prosperity, and individual opportunity that serve as a basis for peace in our world.

President Barack Obama, Discurs a l'Assemblea General de l'ONU, 25.09.2012

(Llegiu-ne la transcripció completa, aquí)

Etiquetes de comentaris: , ,

dimarts, 25 de setembre de 2012

PORTADES PER A LA HISTÒRIA




Etiquetes de comentaris: , , , , ,

"Apostem per una unió de forces independentistes"


Joan Carretero (Tremp, 1955) lidera Reagrupament després d'abandonar ERC, on havia militat; un període en què va ocupar diversos càrrecs, com ara l'alcaldia de Puigcerdà o la conselleria de Governació. Rcat es va presentar sense èxit en les últimes eleccions al Parlament, i ara té presència en diversos ajuntaments a través de coalicions amb altres forces sobiranistes. En aquest temps, Carretero no ha deixat d'exercir de metge a Puigcerdà.

Considera que el caràcter plebiscitari de les pròximes eleccions aconsella una unió entre les formacions favorables a l'estat propi

Creu que, si s'assoleix la majoria, el Parlament ha de declarar unilateralment la independència


Tot s'està precipitant. Us ha agafat de sorpresa el ritme amb què avancen els esdeveniments?
No, precisament nosaltres els hauríem volgut precipitar abans. Ja ens havíem imaginat tot això que està passant; és un escenari que volíem, i ara que el tenim hi som amb totes les conseqüències. De fet, fa dos anys ens vam presentar a les eleccions precisament amb un programa que deia que havia de passar això, i proposàvem que la gent se les agafés amb un caràcter plebiscitari. El que ha passat és que tot el que havíem dit s'ha fet evident, i la gent ara veu que no hi ha altra solució que sortir d'aquesta ratera.

I ara quin escenari hi ha d'haver?
Creiem que el president ha de convocar eleccions. Tal com es va fer palès de manera explosiva l'11 de setembre, el paradigma polític a Catalunya ha canviat. Ara la gent demana tenir un estat i no pas millorar les relacions interautonòmiques. Els governs no poden ser aliens a aquest clam, i això obliga tots els partits polítics a prendre posició davant aquesta petició clamorosa de la ciutadania.

I després, cal un referèndum o una declaració unilateral, si hi ha una majoria suficient?
El Parlament és el dipositari de la sobirania del poble de Catalunya i, si hi ha la majoria suficient per fer-ho, ha de declarar la independència del país, i fer una sèrie de passos: comunicar al món que hem decidit ser lliures, crear una ponència constitucional i elaborar una constitució, aprovar-la al Parlament i ratificar-la en un referèndum. Hi ha una cosa curiosa, que és que, els que ara neguen la capacitat del Parlament de fer això, fins ara sempre deien que no calia fer un referèndum d'autodeterminació perquè la gent ja decidia quan anava a votar. Doncs fem-los cas i, per tant, és en les eleccions quan ens hem d'autodeterminar. Un referèndum haurà de ratificar tot allò que hagi decidit el Parlament.

Reagrupament es presentarà a les eleccions?
Farem el que hem fet des de la nostra creació. L'objectiu no era ser un partit més, sinó aconseguir la independència d'aquest país. Ens agradaria que no ens calgués presentar-nos perquè ja hi hagués una unió suficient de forces polítiques que tinguessin aquest objectiu, i col·laborar dins aquesta coalició. L'escenari que voldríem és el de la màxima unió política entre les forces independentistes.

Heu parlat amb altres grups?
Hem parlat des de fa temps amb altres partits, per explicar la bondat d'anar junts i aconseguir això: que els ciutadans vegin que hi ha una força potent, fins i tot amb diversos accents des del punt de vista ideològic, per aconseguir un estat. I després ja discutirem si s'han de fer polítiques més de dretes, d'esquerres o de centre.

Teniu experiència en coalicions en les municipals, amb CiU, ERC o les CUP. Són positives?
Sí, en alguns llocs més que en d'altres. Però a Olot amb CiU ens funciona bé; a Girona amb les CUP, també; amb ERC en alguns llocs, també. Des de sempre hem volgut sumar.

I veieu els altres partits disposats a una coalició sobiranista?
Ens agradaria que tothom tingués clar l'objectiu i que com més sumem més força tindrem. També entenem que els partits tradicionals tenen els seus interessos legítims. Nosaltres ens volem dissoldre quan tinguem un estat propi i d'altres volen continuar fent política. En aquest sentit, som un pèl diferents. Cal que tots els que puguem anem junts, perquè els ciutadans vegin que això va de debò. Tothom ha de mirar amb generositat pel país, i així es pot aconseguir el que calgui.

Quines condicions posa Reagrupament per entrar dins una coalició?
En posem una, que és que l'objectiu fonamental en la pròxima legislatura sigui declarar l'estat lliure de Catalunya.

I una presència en llistes?
És evident que ens faria il·lusió tenir un cert protagonisme, però no és una condició si ne qua non.
Darrera actualització ( Dimarts, 25 de setembre del 2012 02:00 )

Etiquetes de comentaris:

dilluns, 24 de setembre de 2012

CRÒNICA POST-COLONIAL (1a part): PASSAR PANTALLA


Amb aquest post començo una sèrie de reflexions que he anat rumiant els darrers dies. En principi constarà de tres parts, però, no descarto anar-la ampliant si s'escau.

A veure, la conclusió, des d'una perspectiva històrica, és que després de la manifestació de l'11 de setembre d'enguany, on com molt bé va observar un blocaire americà, hi va assistir, entre un 8% i un 20% de la població total del país, proporció, totes dues, estratosfèriques, Catalunya ha passat pantalla d'Espanya. Vull dir amb això, que ara Espanya ja no és l'interlocutor prioritari dels polítics catalans. Ara és Europa, és el Món, a qui ens hem d'adreçar de forma principal. Res de Rajoys, Rubalcabes, i d'altres. Això s'ha acabat. La pedagogia s´ha acabat. Kaput. Finito. Game Over, C'est fini. Koniec. 

Als polítics catalans, i especialment, al senyor Mas, se'ls avaluarà a partir d'ara, no només pels seus fets, sinó també per si el seu referent d'acció és el món, amb els Estats Units i la Unió Europea al capdavant, o es vol tornar al regionalismo bien entendido que no para d'oferir noves glòries a Espanya.

Així per exemple, que quasi dues setmanes després de la manifestació, encara no hagi visitat cap capital europea o mundial, i en canvi hagi anat dos cops a Madrid, a fer el paripè, no és precisament un bon senyal. El senyor Mas ha malbaratat una enorme oportunitat de sortir en tots els mèdia global, encara més, en uns dies on Catalunya ha ocupat portades als diaris, minuts a les televisions i talls a la ràdio, i per damunt de tot, bites a Internet.

El divorci entre Espanya i Catalunya ja és total. Definitiu. No hi pot haver marxa enrere. Cal crear, per exemple, ara sí, i això seria un bon senyal, una Conselleria de Relacions Internacionals, per tal de coordinar l'actuació exterior. Si bé jo també aprofitaria per canviar el nom de Conselleria pels de Ministeri, que és el que es oneix a tot arreu. També caldria dotar a la Bandera Estelada, d'un estatus de símbol nacional, per evitar que fos agredida i vexada impunement. Això últim, naturalment, es pot fer en un tres i no res en el Parlament de Catalunya. I ja triguen.


L'acció del govern i de les forces sobiranistes, doncs, ha d'anar pensada i planificada envers la comunitat internacional: l'ONU, la Casa Blanca, i tota la resta de potències del món. Per contra, amb Espanya, només  hem de negociar, a nivell tècnic, la divisió dels actius i dels passius, sabent que, a hores d'ara, el deute va a nom d'Espanya i no de Catalunya, de manera que no es posin gallets, que encara se la menjaran tota ells, i amb patates.En tot cas la divisió del deute, si s'escau, hauria de venir acompanyada de la transferència d'entre el 16 i el 18% de tots els actius que actualment disposa l'Estat espanyol.

Espanya ja és el passat, el mainstream del catalanisme ja posa els seus ulls en el món: a Washington i a Nova York, a Brussel.les i al Brasil. La llibertat, avui és molt més propers que fa tan sols uns dies.

Etiquetes de comentaris:

MIRA, PARE, ARA SENSE DENTS...

Els processos de reconversió política, si són sincers, acostumen a incloure episodis divertits o sorprenents. És el que l’acaba de passar al senyor Artur Mas. En ple procés de conversió política cap a l’independentisme (malgrat que sovint fa marxa enrere), el senyor Mas ha declarat sobre una possible República de Catalunya… sense exèrcit. “Com Costa Rica”  ha reblat.

Ja hi tornem a ser, volem ser els “més millors”. els “més originals. etc. L’episodi em recorda a l’acudit clàssic del nen que va en bicicleta i li diu que el miri perquè va, primer, sense mans, i, després, sense els peus, i finalment, ja se sap com acaba. Doncs, això, sense dents.
I és que aquests excessos d’originalitat poden fer que prenguem mal. Fins i tot, la declaració em va sonar com “iniciativera”… S´haurà fet Mas d’Iniciativa? I què farà llavors de la tofa? I de les americanes i les camises impol.lutes, sempre de màniga llarga? Què en farà, eh?
Deixem-nos de tonteries, però. Dir que la Catalunya independent no tindrà exèrcit, és per començar posar-se a tots els estats de l’OTAN en contra, i de passada fer un gran favor a Espanya. Era això el que pretenia el nostra tofat estadista? Espero que no. Si es pensa que els de l’aliança ens deixaran anar per lliure, s’equivoca lamentablement.
La República de Catalunya, com la República francesa o la monarquia del belgues o del Regne Unit, necessiten un exèrcit. Per protegir els nostres interessos estratègics nacionals. I haurem de pagar la quota corresponent, en forma de soldats i material. Només cal pensar que necessitarem quelcom per protegir la marina mercant que ens proveïrà de petroli i de moltes altres necessitats. O que necessitarem les nostres forces especials o de xoc (FX) per protegir els nostres ciutadans que comerciïn o es trobin de viatge en alguna zona recòndita del món (ja se sao que arreu on es vagi sempre es troba un català).
I això per no parlar de l’impacte econòmic, tecnològic i d’innovació que representa, com és públic i notori. L’exèrcit català, per descomptat, es basarà més en els avenços tecnològics que no pas en els garrulos que encara pul.lulen per l’exèrcit espanyol. L’exèrcit català oferirà llocs de treball a milers de joves, i fins i tot, si s’escau, l’existència d’una Reserva Militar, pot ajudar a molts compartir la vida civil i la vida militar.
Seriosament, no es poden dir bajanades. Un exèrcit format per especialistes i no per sergents xusqueros, per titulats en logística, enginyeria, matemàtiques, química, informàtica, medicina, etc. , és una força d’èlit, que pot avançar molt la nostra societat.
Amb uns 25.000 militars de carrera, més uns nombres semblants de Mossos i de Policia Local, i uns 2000 agents especials d’intel-ligència i contra-intel·ligència, al marge de la Reserva Nacional, si n´hi ha, ja n´hi hauria ben bé prou. I a partir de llavors caldria un  treballar i a esforç-se en missions arreu del món, si pot ser en zones de pacificació.
N’estic segur que, com els nostres avantpassats, que en poques setmanes van reconvertir la indústria civil en militar, nosaltres, els catalans del segle XXI estarem a l’alçada dels que se´ns demana. Els catalans del segle XXI tindriem molt facilitat per fer un canvi de xip.
De manera que d’originalitats, les mínimes.
(NOTA: Post penjat al DGS, 18.09.2012)

Etiquetes de comentaris:

dimarts, 18 de setembre de 2012

FETS, NO PARAULES

Un cop el rei assassí d'elefants i agressor de xòfers ha badat la seva boqueta de pinyó, ja és el moment de passar als fets, als actes, i deixar els discursets.

I el primer fet que cal portar a terme, i que deixarà molt clar que no s'està prenent el pèl al personal, és que el senyor Mas anul.li unilateralment la reunió del dia 20 amb el president del govern espanyol. És a dir, que anuncïi que no hi assistirà, perquè el clima no és precisament el més adient per a la seva celebració.

Què en traurà de la reunió? Res de res. Només entomar més insults. Això està claríssim. No servirà de res celebrar-la i qui es pensi que el govern espanyol baixarà del carro és que és un somniatruites.

Per altra banda, i això és el realment important, l'anul.lació de la trobada seria un signe inequívoc per a tots els assistents a la manifestació d'avui fa una setmana, que el senyor Mas va de veres... encara que sigui incapaç d'articular la paraula IN-DE-PEN-DEN-CI-A, i mira que és fàcil fer-ho...

Una setmana després de la mani, i no tinc constància que el senyor Mas hagi sortit fora de l'estat espanyol per explicar què pensa fer. A Madrid sí que hi ha anat... a rebre calbotades o el menyspreu i l'odi dels espanyols. Massoca de mena que és el noi.

Com ja vaig dir en un post anterior, la lliçó més important que hem tret de la mani de l'11s2012, és que els nostres interlocutors ja no són els espanyols. La nostra independència s'ha de negociar amb el món, i no en exclusiva amb el Regne d'Espanya. Amb ells caldrà una negociació tècnica, però la política, amb els qui realment manen, que és la comunitat internacional.

Hem passat pàgina o -en termes de videojocs- hem passat pantalla. Espanya i el seu govern ja són història per Catalunya.

Etiquetes de comentaris: ,

diumenge, 16 de setembre de 2012

«Reagrupament apostarà perquè en les pròximes eleccions hi hagi una gran coalició a favor de l'Estat propi»

L'exconseller de Governació ressalta que per la Diada va sortir al carrer la classe mtijana, que és "la que fa avançar els països" 

15.09.2012

El Triangle

Autor: Àlex Romaguera


Com valoreu la marxa independentista de la Diada? Marca un procés de no-retorn en el camí cap a l’Estat propi?
Ningú no pot discutir que va ser la mobilització més important en la història de Catalunya, feta en positiu i no pas contra res ni ningú. La gent respirava optimisme i ganes de manifestar que la solució no és a Espanya sinó fora, la qual cosa també demostra que la immensa majoria de la població viu un procés de desconnexió mental de l’Estat. En resum: no va ser una marxa de queixa, sinó de voluntat d’iniciar el camí perquè el país avanci cap a la plena llibertat.

La crisi ha estat clau per al seu èxit?
Les dificultats econòmiques fan que la societat estigui més activa a causa de la incertesa pel seu futur i pel dels seus fills. És un factor que cal no oblidar, però no és clau per entendre la manifestació de la Diada, la qual ha palesat que l’Estat espanyol no sols té una crisi de dimensions econòmiques, sinó també de model i de manera de fer les coses. 

Ha fracassat com a projecte?
No se n’ha sortit, sobretot perquè ha estat poc intel·ligent a l’hora de resoldre la seva diversitat interna i de manera d’entendre el món. Avui tothom veu que no se’n pot esperar res, i els qui encara parlen de federalisme han perdut tota la credibilitat. Quan la majoria observa que les comunitats nacionals s’organitzen amb estats lliures, entenen que és lògic tenir-ne un de propi.

El president Mas ha manifestat que serà «coherent i conseqüent» amb la crida expressada a la Diada. Confieu que sigui així?
Segons amb quina proposta surti, pot quedar en evidència. D’entrada, la trobada que tindrà amb Mariano Rajoy el pròxim dia 20 a Madrid ha perdut el sentit inicial, una vegada la gent ha expressat que no vol un tros de sobirania, es digui pacte fiscal o recaptació dels impostos. El dia 11 no vaig escoltar que ningú reivindiqués coses parcials. La gent ho vol tot, i un Estat t’ho proporciona. Automàticament tens una Hisenda pròpia, les teves seleccions esportives poden competir en tornejos oficials i la teva llengua i la teva cultura estan protegides. Malgrat que algun polític pot mirar d’esprémer les seves tesis, la Marxa de la Diada representa un clam transversal a favor d’aquest Estat lliure.


Pot haver-hi alguna sorpresa en la reunió entre Mas i Rajoy, atès el fet que la Generalitat està intervinguda i no té liquiditat per afrontar les nòmines?
Si algú intenta aigualir i desvirtuar l’anhel independentista, les urnes li passaran factura. Encara més, quan la gent no agafa l’autobús o el tren i està hores palplantat al bell mig d’un carrer sense poder avançar perquè sí. Qualsevol «peix al cove», a partir d’ara, és peix podrit.

Quin és l’escenari lògic a partir d’ara?
Ens ha de conduir a unes eleccions anticipades, perquè no és un tema menor que un país s’estigui plantejant la seva forma de relacionar-se amb el món. S’ha fet una interpel·lació directa que els partits ofereixin les seves maneres d’encarar aquesta qüestió, no pas de quin color ha de ser el Govern. I és que, per sort o per desgràcia, la ciutadania sap que avui tant és com es digui el conseller de Salut, el de Treball o el d’Economia. Si no es disposa de capacitat normativa ni de recursos, no serveix per a res. En lloc d’això, la gent vol decidir com ens autogovernem. 


La catarsi de l’11-S ha fet canviar el paradigma de la política catalana?
Exacte. Recordo perfectament quan, en l’etapa del segon tripartit, es pretenia que es parlés bàsicament de qüestions socials. Doncs bé: això ha volat pels aires. Ara la gent vol que es discuteixi del tema nacional, conscient que això ens porta a tenir pressupostos i capacitat de gestió. La millor manera d’aclarir-ho és mitjançant unes eleccions. 

Aposteu per una confluència d’opcions independentistes en una sola llista o perquè cadascú inclogui en el seu programa l’exercici del dret a decidir?
L’ideal seria que hi hagués dos blocs ben diferenciats: els qui volem la independència i els qui aposten per continuar units a Espanya. Dos pols que, sense renunciar als matisos ideològics dels seus respectius membres, plantegin aquestes dues sortides, perquè, hi insisteixo: tant és si un conseller és d’esquerres o de dretes quan no hi pots fer res. Si Convergència i Unió aposta clarament per l’Estat propi, haurà de liderar aquesta coalició de partits i de persones que estem pel mateix.

Alguns sectors de CiU parlen de la Hisenda pròpia com a estadi intermedi de la secessió. Això faria inviable aquesta llista?
La Hisenda pròpia no és la solució perquè s’ha de negociar amb l’Estat, l’únic amb capacitat de fer pagar impostos. De manera que tenir-la sense disposar d’un Estat propi amb el qual exercir el poder de recaptar-los i gestionar-los no serveix per a res. Anem a buscar allò que ens ho resol tot abans de buscar coses per a les quals necessitem un altre que ho permeti. És absurd continuar amb aquest cercle viciós. I un president de la Generalitat que té darrere la força del poble, com s’ha vist en la Diada, ha de ser prou valent per trencar-lo definitivament. 


En aquest context on les postures tendeixen a polaritzar-se, què pot passar dins les formacions federalistes. Hauran de moure fitxa i triar?
Hauran de fer el que ha passat en molts països. He vist generals de l’Exèrcit iugoslau amb responsabilitats de Govern a Croàcia, fet que demostra com, quan s’inicia el procés, alguns canvien de postura. El PSC, que ha viscut molt bé mentre es parlava de dretes i d’esquerres i la qüestió nacional només era una remor de fons, es troba en la tessitura de pronunciar-s’hi, perquè el federalisme no se’l creu ningú. I, quant a Unió, el mateix. Les coses han canviat tant que qui s’oposi políticament a la independència serà minoritari. 

El poder econòmic acabarà inclinant-se a favor de l’Estat propi?
A tot arreu el diner acostuma a tenir por i certa covardia. Però cada vegada més, els empresaris i els qui inverteixen els calés a Catalunya es miren d’una manera diferent la reivindicació nacional, quan abans era l’unionisme l’expressió del rigor i de la seriositat. Hi ha molts que pateixen l’espoli i la manca d’infraestructures mentre veuen com l’Estat ajuda les grans corporacions financeres i els especuladors, no pas els petits emprenedors. Quan la base social partidària de la independència es vagi eixamplant i sigui majoria social, no dubto que s’hi decantaran a favor. Com també ho faran els bisbes i altres estaments. En tot cas, a la Diada va sortir al carrer la classe mitjana, que és la que fa avançar els països. 



Les declaracions contradictòries sobre la secessió entre Durão Barroso i altres mandataris de la UE són el símptoma que la qüestió catalana és en l’agenda europea? 
La resposta de la Comissió Europea a una interpel·lació de la qual vaig participar cita expressament que una part de la ciutadania de la UE és secundària a un nou Estat membre, però també que la solució és en l’àmbit internacional. Això vol dir que, quan hi ha una partició d’un Estat, aquella part que se separa se subroga a totes les obligacions i tractats establerts a escala europea. Estic convençut que espantalls als quals estarem sotmesos no canviaran les aspiracions expressades en la manifestació de la Diada.

El pròxim mes d’octubre Reagrupament celebra la cinquena assemblea. Preveieu continuar col·laborant amb ERC? 
Amb ERC vam ser capaços de bastir una sèrie d’aliances que en les eleccions espanyoles van anar molt bé. Ens agradaria que aquesta experiència es repetís i, si fos possible, s’ampliés a altres forces, sent capaç cadascú de ser generós des de la seva idiosincràsia. Ho reitero: nosaltres apostarem perquè hi hagi una gran coalició a favor de l’Estat propi. 



En aquest pròxim cicle, els ajuntaments han de ser decisius altra vegada o ara el futur pivota en el Parlament?
La clau de volta està a aconseguir una majoria parlamentària. Dit això, ajuda molt que, en aquelles esferes de poder més pròximes al ciutadà, ja siguin els consistoris o les associacions de veïns, es continuïn les iniciatives per a la sobirania nacional. Això ho va demostrar el procés de les consultes populars, en establir una relació directa entre democràcia i capacitat de decidir sobre la independència. En tot cas, el proper referèndum ha de ser vinculant. S’han acabat els entrenaments. Ara volem disputar el partit.

Etiquetes de comentaris: ,

divendres, 14 de setembre de 2012

SI EN SÓN D'HORTERES ELS ESPANYOLISTES...


Fixeu-vos en el glamour de les sabates esportives que porta el xaval (i segur que valen una pasta!).... cap comentari?


Etiquetes de comentaris:

JA SOM A DIA 12, I ARA QUÈ?


Estic baldat i escric aquest post a misses dites, vull dir més tard de la mitja nit que és quan en teoria s’ha de penjar el post en aquest diari digital. Segons els mèdia, entre 1,5 i 2 milions de catalans i catalanes ens hem trobat avui pels carrers de Barcelona, més capital de Catalunya que mai.
Una servidora que, orgullosament, no va assistir a la mani del 10J i que, per tant, no va experimentar la decepció del que va passar després, ha tingut unes sensacions més que positives i optimistes de cara no al futur, si no, al dia d’avui, 12, i el de demà, 13 , i el 14 i el 15, etc.
Vull dir que, com ja vaig escriure en aquest mateix diari fa uns mesos, ara està més clar que mai, que som majoria de carrer, i ens hem de comportar com a tal. I quan dic “som” em refereixo, naturalment, als independentistes.
I què vol dir comportar-se com a majoria? Vol dir marcar el ritme de l’escenari polític. Ser els que diem què es fa, com es fa i quan es fa. I si s’escau, el perquè es fa. I punt.
Hi ha una cosa que ha quedat clara avui. I és que els espanyols ja no són els nostres interlocutors immediats. Ho seran, sí, el dia que ens reunim per dividir-nos els actius i els passius. Per exemple, els tancs Leopard2, els F18, les fragates, quants ens correspon als Catalans? El 16%, el 18%, més o menys?
Però aquesta negociació tècnica serà precedida d’una negociació política amb la Unió Europea i amb la comunitat internacional en general. Són a ells que ens hem d’adreçar, que ja ens hem adreçat sense cap mena de complex. Són ells que ens diran o suggeriran per on hem de tirar. Però els espanyols seran uns convidats de pedra.
És el món, estúpids! podríem sintetitzar el nostre pensament. Efectivament. És el món.
Els espanyols han quedat superats per les circumstàncies, i pel ridícul immens que han fet els darrers dies, i que em temo que faran en els propers dies i setmanes.
Per això l’akelarre d’en Mas amb en Rajoy del dia 20, ja no té cap mena d’importància. És el passat cutre, caspós, pudent.
Així doncs, i ara què? Doncs ara pressionar a qui s’ha de pressionar. Per exemple als poders financers catalans: la Caixa, el Banc de Sabadell, per començar. Per exemple a les organitzacions empresarials i a les sindicats perquè facin l’única retallada que ens convé, que és la seva sobiranització respecte les instàncies estatals.
Per exemple, òbviament, als polítics. No els hem de deixar passar una. Res de marxa enrere. Ara sempre cap endavant, sempre mirant el món. Som un poble pacífic, i, efectivament, hem de deixar de ser imbècils. Cal reforçar els mecanismes internacionals, per tal que una diplomàcia catalana es prepari per promoure el reconeixement internacional de Catalunya, un cop el Parlament de Catalunya aprovi la Declaració Unilateral d’Independència. Perquè, n’estic convençut, l’aprovarà més d’hora que tard. Perquè després de la manifestació d’avui, i a diferència de la del 10J, ja no hi ha marxa enrere: o s’aprova la Declaració Unilateral d’Independència en un termini immediat o curt, o engeguem els polítics que avui han perdut el cul per figurar, però que després es pensen que continuem sent idiotes i fan el que els sembla.
No, aquesta història ja l’hem vista, i l’heu patida, els que us vau quedar amb cara de tontos després del 10J. No es pot repetir, i no es repetirà.
Som majoria, una immensa majoria, i ens hem de comportar com a tal. La minoria espanyolista només pot treure profit dels dubtes que algú pugui tenir d’actual desacomplexadament. Però si no hi ha dubtes, la seva derrota serà total, absoluta i definitiva.
I encara us diré alguna altra cosa. Hi hauran pinyes per ser el primer estat en reconèixer-nos com a independents. Tothom sap, que no només som perfectament viables en tots els sentits, no només l’econòmic, sinó que també som un gran negoci o si ho voleu més fi, una gran oportunitat. I no se la volen perdre. I fins i tot no m’estranyaria gens, fixeu-vos el que us dic, que qui primer ens reconegués com a estat independent, fos França. I la raó és ben òbvia: l’efecte backyard o pati del darrere, que és una llei de ferro de la política i la diplomàcia internacionals. I és que ens hem de començar a acostumar a canviar el xip, i a entendre que la política internacional, les relacions diplomàtiques, fan estranys companys de viatge, o de llit.
Vaig a jaure, que no m’aguanto i demà, de fet avui, toca escoltar a un ex-president, que ha hagut d’esperar a ser ex-president per sortir de l’armari i promoure la Independència. Espero i desitjo que l’actual inquilí de la Plaça Sant Jaume no esperi a ser ex per promoure-la.
NOTA: Post penjat al DGS el 12.09.2012

Etiquetes de comentaris: , , ,

dijous, 13 de setembre de 2012

AL.LUCINO

Jo al.lucino.

És a dir, el primer que fa l'Artur Mas després de figurar Catalunya com mai als mass media globals, no és anar a Nova York, a l'ONU, no. No a Washington, a la Casa Blanca, no. Ni tan sols a Brussel.les, que com aquell qui diu, és a la cantonada, un cop d'avió i ja hi ets.  A parlar amb la gent de la Comissió, o amb el President o amb els Parlament Europeu. No.

El primer que fa el sòmines de l'Artur Mas, després d'haver sortit entre 1,5 i 2 milions de catalans al carrer, en una manifestació independentista històrica, és anar ... és anar a on? Sí, és anar a fer un cocido a Madrid, a fer el bufó ...

Comencem malament. Haurem d'apretar molt més. No se´ns pot escapar.... Si es pensa que ens aixecarà la camisa... va bé per anar a Queralt

Etiquetes de comentaris:

dimecres, 12 de setembre de 2012

R2P

Previsiblement, quan aquest article es publiqui, estarem a poques hores de la que pot ser la manifestació més massiva per la independència de Catalunya. Per que malgrat els intents de manipulació, la manifestació serà per la independència, i res més que per la independència. En aquest sentit, he de reconèixer la fermesa dels dirigents de l'Assemblea Nacional Catalana, que han sabut plantar cara als intents de capgirar el sentit de l'esdeveniment. Una actitud que contrasta amb la fluixesa que exhibiren els organitzadors de la manifestació del 10-J que arribaren quasi al punt de vendre´s la dignitat per tal que hi assistís el llavors president de la Generalitat. Un individu que ara no deixa de ser més que un senador, és a dir, el càrrec més inútil i prescindible del sistema polític espanyol, però que representa un cost intolerable, en els moments actuals.

A l'actual manifestació no hi assistirà finalment, el seu successor. Tampoc se´l trobarà a faltar. Un individu que demana 5 miliards d'euros, al lladre que li ha robat, segons alguns 22 miliards i segons uns altres, 16 miliards, és un individu que té problemes. I seriosos.  Els que sí que assistirem, si abans no ens cau el cel damunt dels nostres caps, ho farem sabent del cert que quan reclamem un nou estat a Europa, sabem el que volem. No ens estem per romanços, ni per mitges tintes. Ho volem tot. I ho volem ara! Quan si no?

La conjuntura, ens és favorable. La Unió Europea ja ha dit, per boca del president de la Comissió Europea, que la independència d'un territori d'un estat membre, cal resoldre'l dins el marc de l'ordenament legal internacional. Res de “respecte als afers interns” d'un estat, que era la resposta típìca i tòpica de l'etapa de la Guerra Freda. Ara preval, el principi de R2P, acrònim de l'anglès Responsibility to Protect, i que justifica la intervenció de la comunitat internacional quan un estat ataca a la seva pròpia població –i, dit sigui de passada, amenaça amb estendre la crisi als estats veïns, o al conjunt de la regió mundial on es troba-.







Naturalment no estic preveient un escenari d'enfrontament a l'estil balcànic (i que dit sigui de passada, sempre he considerat com un joc de nens en comparació als de l'estil ibèric, i a la història em remeto, tot i que sovint s'intenta amagar i manipular). També tenim el referèndum d'Escòcia, el canvi de la truita al Quebec, i el més que previsible canvi a la Comunitat Autònoma Basca, que pot tenir un impacte enorme, a nivell d'estat. I fins i tot l'estat lliure de Baviera, sembla que ja en té prou i diu que fins aquí ha arribat.

Si amb tot aquest escenari, els catalans i les catalanes, només quedem embadalits, i no gosem tirar endavant el nostre plet, és que potser no ens la mereixem, la independència. Però jo penso que sí, Que han estat moltes lluites, molts patiments, molts sacrificis, per arribar on ara estem arribant, però que encara ens falta una mica. Per això, tot i sabent que més que manifestacions i happenings diversos, el que realment compta és formar una majoria parlamentària que aprovi una Declaració Unilaterlal d'Independència, i passem a la següent casella, us convido a participar i a fer que les vostres amistats, si encara no ho tenen decidit hi assisteixin també.

Com ho deia un company de la facultat, sempre proper als sectors socialistes però catalanistes: “No si al final haurem de votar tots independència...”, i em preguntava, “t'ho passes bé, oi?”. Sí, com una batucada...

NOTA: Penjat al Nació Digital, el 10.09.2012

Etiquetes de comentaris: ,

UNA VICTÒRIA EUROPEA


Gràcies a l’esforç i el treball de molts associats i simpatitzants de Reagrupament, hem aconseguit una victòria d’aquelles que es recordaran. Em refereixo òbviament, a les declaracions del President de la Comissió Europea, Durao Barroso, que va fer la setmana passada. En elles reconeixia que la independència d’una territori d’un estat membre de la Unió Europea s’havia de resoldre d’acord amb l’ordenament legal internacional. Aquestes declaracions van ser motivades com a resposta una pregunta que una eurodiputada vèneta havia adreçat a la Comissió Europea, demanant explicacions per la no admissió a tràmit de la iniciativa ciutadana europea impulsada per un comitè de ciutadans de la UE, i amb el suport de Reagrupament. Sembla que anteriorment, una pregunta del mateix tema havia estat feta per una altra eurodiputada, en aquest cas galesa. És curiós, dit sigui de passada, que siguin eurodiputats d’altres nacions que exigeixin explicacions, i en canvi, els de Catalunya, no moguin un dit, al respecte. Però, vaja, tots ja sabem en quin país vivim…
Petiteses i misèries al marge, la notícia de les declaracions de Durao Barroso, va omplir les capçaleres de molts diaris i l’inici de molts telenotícies i butlletins de ràdio. Naturalment, les interpretacions que se´n van fer van ser per a tots els gustos. Algunes de ben il.lusionants, i d’altres més aviat estrambòtiques. No va faltar l’intent barroer de vincular el fet amb la figura d’Artur Mas, com ho va fer un diari, on i.lustrava la notícia amb una foto de Mas abraçant-se a Durao. Patètic. Però és el joc de la política politiquera.
Potser allò que em va atraure més l’atenció és que les declaracions eren el resultat d’una actitud desacomplexada per part de Catalunya. Efectivament, el desacomplexament, és el que ens caracteritza i ens diferencia d’aquells que fins i tot abans de moure un full es pregunten “I si el moc, què dirà Madrid?“.
També que va convertir-se en una autèntica victòria europea. Els independentistes catalans ens hem convertit en l’avantguarda de la internacionalització del plet català. Molt més que el senyor Duran i Lleida, i les seves amistats perilloses (com el dictador de Guinea Equatorial), entre d’altres raons, perquè ell sempre que viatja, ho fa en la seva condició (orgullosa) de diputat espanyol, i més encara, de president de la comissió d’exteriors.
Cada cop, Catalunya és més coneguda i reconeguda a escala mundial. I això és positiu, francament positiu. Fins i tots els mitjans de comunicació globals ja denuncien la jugada bruta dels espanyols d’aprofitar la crisi per fer neteja del règim autonòmic, és a dir, i més en concret, de l’escàs, ridícul i patètic autogovern de la CAC.
Aquest cas, demostra que més enllà de les dimensions quantitatives que un projecte polític pot assolir, si es treballa amb solidesa, compromís i seriositat, és a dir, si es té una qualitat contrastada, es poden fer molts avenços i molts serveis al país que es vol lliure.
No ens aturarem aquí, naturalment. Hi ha encara molta, moltíssima, feina a fer. I com se sol dir, tothom és necessari, però ningú és imprescindible.

NOTA: Post penjat al DGS, el 04.09.2012

Etiquetes de comentaris: , ,

dilluns, 10 de setembre de 2012

TOT ESPERANT EL GRAN DIA DE DEMÀ


Als 80 tacos, el meu pare no perd els nervis pel dia de demà. Ja fa uns anys que s`ha pres la vida com un savi grec. Sempre de cara al mar, encara que avui, la bandera li privava del blau immens que s'estén davant de casa seva. Quin millor lloc per que et toqui el solet ...

EL MOMENT S'ACOSTA, ÉS L'HORA DE SER FORTS

Aviat tindrem la greu responsabilitat de decidir per nosaltres mateixos. Benvinguda sigui. Serà el moment en què llibertat, patriotisme o dignitat deixaran de ser conceptes per passar a esdevenir fets. Serà l’hora de ser valents i de no tenir por. Serà l’hora també de construir una nova ciutadania que no deixi ningú al marge.
S’acosta el moment de crear un nou país, una nova llibertat, una nova democràcia. Un país en què els nostres homes i dones puguin sentir-se amb iguals drets i obligacions, amb les mateixes possibilitats de desenvolupament individual i com a poble que qualsevol altre ciutadà europeu. Una llibertat en la qual la nostra identitat no esdevingui resistència sinó creativitat, prosperitat i justícia. Una democràcia en què la ciutadania sigui responsabilitat, honestedat i convivència; servir sense servir-se.
I aquest camí de llibertat que volem seguir, que fa temps que molts seguim, té un pas molt important aquest proper dimarts 11 de setembre de 2012, un pas en el que el clam d’un poble per la seva llibertat esdevindrà ja inajornable.
És per això que, amb aquestes breus paraules, us encoratjo a participar en els actes de la propera diada i especialment a la marxa per la reivindicació d’aquest nou Estat de dret, lliure, democràtic i social, integrat a la Unió Europea i que es diu Catalunya.
Joan Carretero, President de Reagrupament Independentista (RCAT)

Actes 11 de setembre
Sant Boi de Llobregat 
08:00 h Ofrena floral a la tomba de Rafael Casanova
Desfilada de banderes i acompanyants des de la Plaça de l'Ajuntament de Sant Boi fins a l'església de Sant Baldiri

Barcelona 
10:00 h Ofrena floral al monument de Rafael Casanova
Punt de concentració a la Ronda de Sant Pere / Bruc 

13:00 h Homenatge al General Moragues
Pla de Palau
13:30 h Dinar de Reagrupament Independentista
Pla de Palau
Menú: Amanida "capritxosa", fideuà (amb o sense all i oli), macedònia, aigua i pa.
Preu: 10 euros
Hi haurà servei de bar

- 16:00 h Sortida de Pla de Palau cap a la Manifestació 11s
Després dels parlaments anirem tots junts cap al punt de concentració de Reagrupament de la manifestació unitària.
-17:00 h  Manifestació unitària 11 de setembre : CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA 
Punt de concentració de Reagrupament : Passeig de Gràcia / València.  Busqueu el globus de Reagrupament.

Etiquetes de comentaris: , ,

dissabte, 8 de setembre de 2012

DURAN, EL COVARD, PUJA AL CARRO

El canvi de camisa d'en Duran i Ecspanya ha estat espectacular. Ja ho diu la dita, ja: "Si no els pots derrotar, afegeix-t'hi", i en Duran ha fet precisament això. Ha vist que no podia derrotar l'embranzida de la manifestació IN-DE-PEN-DEN-TIS-TA del proper 11 de setembre i ha decidit, sense cap problema, afegir-s'hi, o altrament dit, pujar-se al carro.

És això el que tenen els covards, que no tenen complexos en canviar de camisa, per sempre trobar-se al bàndol dels vencedors.

Això, sí, abans ha esperat a deixar en Mas, amb el cul enlaire, i ben retratat. Ja et fotarem, ja, un joc de criatures, Arturet. Si et penses que aniràs a la Moncloa dient, tot això és meu, vas bé per anar a Queralt...

I a tu, Duran, recorda com va sortir el teu enyorat Montilla d'una altra mani.

No manipulis, i no intoxiquis.

Etiquetes de comentaris: , , ,

divendres, 7 de setembre de 2012

EL SENYOR MAS HA TRIAT...


En el moment d’escriure -o més aviat escopir- aquestes ratlles, sembla definitiu que el senyor Mas, 129è president de la Generalitat, no assistirà a la manifestació de l’11S. Això, naturalment, és la seva mort política. I de fet, és la confirmació que ja tenim un nou president de la Generalitat, el 130è, i que es diu Cristobal Ricardo Montoro Romero. El règim autonòmic ha passat a pitjor vida, perquè mai l´havia tinguda bona. Una final del cagaelàstics.
El senyor Artur Mas, farà el mateix que faran en Pere Navarro, la Sànchez Camacho, i tot l’espanyolam de pelatge variat. El senyor Mas ha escollit a quin bàndol ofereix els seus serveis. I ha triat Espanya. Ha triat, de fet, la pitjor de les opcions que tenia davant seu. Sotmetre´s a la discreció espanyola. Hauria estat mil vegades més preferible ser intervinguts directament per Brussel.les…
Però ara que penso, potser el senyor Mas ens ha fet un favor, als independentistes. Ara la fabricació d’independentistes anirà a velocitat sideral. Potser el més lògic és agrair-li la seva sinceritat. Ara les coses són clares. I pels espanyols està claríssim que el futur només és més Espanya. I sans se acabó.
Els independentistes, doncs, hem d’agrair que s’hagi tret la careta. Proposo dues coses: El dia 11, portar una gran pancarta que digui, “Gràcies senyor Mas, per ajudar tant la Independència”. I la segona, de seguida que veiem un convergent a la mani, i abans que ell ens saludi dient-nos “Què tal patriota?”, quan de fet, el que ens volen dir és “Què fas idiota?”, abans, repeteixo, li escopim a la cara, “On t’és l’Arturu Mas?” on és el Wally Mas?
L’únic però, i és un gran però, és el següent: ¿És absolutament necessari putejar els catalans per tal que s’adonin que la Independència és el camí? ¿No seria fins i tot més èpic posar-se al capdavant de l’exèrcit independentista i caure a les primeres ràfegues de l’enemic?
No, no és possible. No m’estranyaria que un convergent, en ple atac psiquiàtric, arribi a justificar sacrifici de Mas per a fer créixer en pocs dies, encara més, la Independència.
L’únic que és del cert, a hores d’ara, és que no hi serà.
I no se’l trobarà a faltar.

(NOTA: Post penjat al DGS, el 29.08.2012)

Etiquetes de comentaris: ,

dijous, 6 de setembre de 2012

DOS ARTICLES REFERENCIALS

Avui es publiquen dos articles de caire econòmic, però on també es refereixen a la Independència que són de lectura obligatòria.
El primer que he llegit és el del senyor Miquel Puig, i porta per títol Independència i multinacionals, i el trobareu al diari Ara. Sosté un argument que, modestament, jo també he defensat des d'aquest mateix bloc i en altres àmbits digitals. Bàsicament, que a banda dels estats, és evident que les multinacionals amb presència arrelada a Catalunya, pressionaran d'allò més per impedir qualsevol veleïtat d'expulsar una Catalunya independent de la Unió Europea, que és el que borden, dia sí i dia també, els espanyols. Però que és evident que no té cap mena de sentit.

Concretament, el senyor Puig, el qual vaig entrevistar fa una pila d'anys, poc després d'abandonar la direcció de la llavors anomenada CCRTV, diu:

"Em semblaria extremadament ingenu pensar que, en la hipòtesi d'una secessió, Volkswagen, Renault i BASF, entre altres moltíssimes empreses industrials, no farien mans i mànigues per evitar que això posés el més mínim entrebanc físic, regulatori o fiscal al flux de productes entre les seves factories i les dels seus proveïdors. Volkswagen, Renault i BASF pesen molt a Europa, potser més que alguns estats atribolats."

Exacte. I per no parlar de moltes altres multinacionals. En aquest sentit, la interdependència entre Catalunya i el mercat mundial, és a dir, el no espanyol, ens pot ajudar molt en el nostre procés d'independència. Quant més global sigui l'economia catalana, més fàcil serà la independència.

L'altre article que m´ha agradat molt és la de l'Ernest Sena, penjat a Vilaweb. Amb l'Ernest hi vaig treballar a la dècada dels 90, i darrerament hem tornat a reprendre el contacte gràcies al Linkedin. En l'article, "Independència i coeficients", Sena es mostra perplex perquè el govern català no recorre al sistema bancari català, com sí que ho fa el govern espanyol amb el seu propi. Amb una exquisida elegància, la deixa anar amb contundència, quan diu,

"La segona font, la que correspondria ara al proclamat sistema bancari català, no existeix; això es dedueix de les informacions disponibles. I no per la inexistència d’aquest sistema. De tot el procés anihilador, almenys semblen haver sobreviscut dues entitats d’una dimensió no gens menyspreable (prop de 350.000 milions d’euros de recursos totals de clients), però d’una vocació social, de suport al país de naixença, que travessa greus dificultats, desconeguda més enllà de les accions de màrqueting corporatiu, de caire caritatiu quan no és purament propagandístic."

Quina castanya! que diria aquell. Una servidora, com que no és en Sena, ni té les seves formes quasi versallesques d'escriure, dic que es refereix clarament a La Caixa i al Banc de Sabadell, els dos supervivents del "procés anihilador". S'han mullat per salvar el país? Més enllà de l'addicció borbònica que totes dues tenen?

Bé d'aquest tema en parlaré en un altre post. De moment, llegiu Puig i Sena, i altres articles d'economistes rellevants que estan posant els punts sobre les ís.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,