TERRORISME? L'ECSPANYOL

Porto tota la meva vida escoltant que ETA està a punt de ser esclafada. Exactament ho escolto des que tenia 4 anys, quan va caure el primer militant d'ETA en un enfrontament amb les forces d'ocupació ecspanyoles. Això era el 1968. Fa quaranta anys, doncs, que matxaquen amb la mateixa cançoneta. "Ara ja està", bramen, "Ja els tenim", continuen, "Cautiva y desarmada, ETA..." somnien fins a l'orgasme. Doncs i un bé negre. La lluita armada no només no s'ha aturat sinó que continua ben viva. Per cada escamot que cau n'hi ha quatre o cinc disposats a substituir-lo. Així de clar. Ja poden anar flipant, ja, els ecspanyols...

Per altra banda, és evident que hi ha hagut polítiques antieta que han tingut un cert impacte. Normalment, però, han estat polítiques directament inspirades per experts internacionals. Em refereixo, especialment, a alemanys, israelians, britànics i francesos, tots ells amb una llarguíssima experiència en l'anomenada lluita contrainsurgència. Darrerament, sobretot d'ençà l'11-S, i com a moneda de pagament de la Guerra d'Afghanistan i Iraq, els ecspanyols s'han beneficiat de la paranoia anti-terrorista existent als Estats Units. Així l'administració Bush ha posat al seu servei els equips d'espionatge electrònic, digital i espacial (satèl.lits) més sofisticats (bé, no exagerem, suposo que els més sofisticats no), per caçar etarres.

Recordo especialment, l'anomenat plan ZEN (Zona Especial Norte), aprovat sota el ministre de l'interior de la UCD, Juan José Rosón (1980-82), que si no m'erro, va ser l'antecessor immediat a l'impresentable Barrionuevo. El ZEN posava un especial èmfasi en la lluita mediàtica contra ETA, tot i que probablement no emprava llavors aquest concepte. No debades, Rosón havia estat un alt càrrec de TVE entre els anys 1964 i 1970 i de l'Agència EFE (1968-69).

No sé si va ser suggerit per aquest pla, però la veritat és que va ser per aquelles dates que va començar la utilització mediàtica sistemàtica del concepte etarra, com un recurs clàssic de la lluita contrainsurgència de deshumanitzar l'enemic. Si l'enemic no és humà, t'estalvies tractar-lo com a tal i pots fer d'ell el que et plagui. De fet, era una tècnica ja utilitzada pels americans, per exemple al Vietnam, on els enemics eren els Charlies o els yellows. Un etarra, o un sospitós de ser etarra, o, pitjor encara, un acusat de ser etarra, com que no és persona, se'l pot torturar i liquidar com si fos una merda. I de fet la immensa majoria de detinguts/segrestats al País Basc no són militants d'ETA sinó l'entorn civil o familiar, als quals se'ls matxaca sense contemplacions per tal de pressionar psicològicament els que sí que ho són, de militants.

Però tornem a l'aspecte mediàtic. Fa realment pena comprovar com els mèdia catalans, siguin públics o privats, escrits, audiovisuals o fins i tot digitals, tret d'algunes honroses excepcions, pretenen fins i tot superar els propis mèdia ecspanyols en la seva paranoia anti-ETA. Vull dir que quan es produeix una notícia al País Basc, no tingueu cap mena de dubte que serà la notícia de portada a la immensa majoria de mèdies catalans. Quin sentit té això? Es tracta, naturalment, d'una ecspanyolització de l'opinió pública catalana i és un dels efectes més devastadors que s'han donat els darrers anys. Es tracta d'interioritzar la perspectiva ecspanyola del conflicte polític al País Basc i a aquesta comesa molts periodistes i molts polítics s'hi dediquen amb cos i ànima. Recordo, per exemple, el cas d'un que va arribar a escriure que calia trinxar la comarca del Goierri (una de les que més militants d'ETA ha generat) d'autopistes i grans infrastructures per tal d'esclafar el teixit social abertzale. Naturalment, la resposta va ser fulminant.

Posar l'anomenat terrorisme basc al capdamunt de l'agenda política i mediàtica no és cap decisió innocent. Es tracta, com ja va analitzar lúcidament el sociòleg Émile Durkheim fa molts anys, de generar socialment un dolent o delinqüent que amenaça la societat, la qual corre a buscar protecció en les estructures de l'estat (la policia, la justícia, fins i tot l'exèrcit), de manera que es produeix un efecte reforçament de la legitimitat d'aquestes estructures. En el cas que ens ocupa l'efecte reforçament abasta també la dimensió identitària, en el sentit que es pretén fer de la lluita anti-ETA, un element de cohesió de tots els ecspanyols.

Però en el cas català, el sobredimensionament del cas d'ETA, amaga un altre fenomen que es pretén ignorar totalment. Em refereixo, naturalment, a l'auge del terrorisme ecspanyol o si voleu, ecspanyolista. Es tracta d'un fet que cada cop va a més i que a diferència del cas d'ETA, es caracteritza, explícitament pel seu contingut xenòfob i, més concretament catalanòfob. Que la catalanofòbia és una ideologia de masses de l'ecspanyolisme és un fet que ja va ser estudiat, en el seu moment per un sociòleg... andalús (Pulido). Que existeix una catalanofòbia que es remunta pel cap baix als segles XVI i XVII, també s'ha comprovat fefaentment per historiadors i escriptors (Fuster, Balcells, Ferrer i Gironès).

Però que aquesta catalanofòbia s'està cada cop més desacomplexant i recorrent, de nou, a la violència directa, és el que es pretén, avui en dia, amagar.

Tant al País Valencià, com al Principat i a les Illes, els episodis de terrorisme ecspanyol de baixa o mitja intensitat es repeteixen jo diria que amb una periodicitat setmanal. Es tracta d'un terrorisme puntualment homicida (cas de Guillem Agulló, per exemple), però bàsicament centrat en la difusió d'una por col.lectiva a expressar sense cap mena de temença expressions de catalanitat no ja política, sinó ni tan sols cultural, social, lúdica i, naturalment, lingüística, i que té lloc tant en els actes festius (recordem la Patum), com en centres educatius (escoles, instituts) o d'esbarjo i lleure (discoteques, competicions esportives). El resultat seria la inhibició o en molts casos, l'expressió suposadament natural, de manifestacions d'espanyolitat banal gràcies sobretot a la munició que els proporciona la potent indústria audiovisual en ecspanyol (televisions, ràdios), que, es presenten sense connotació política (quan de fet són totalment polítiques, quant menys ho aparenten, més ho són).

Fins ara, la denúncia mediàtica del terrorisme ecspanyol rampant ha estat ben marginal i sobretot en base a mèdies digitals. No sóc gaire optimista en què això canviï a curt terme, però cal continuar picant pedra. No serà la primera, ni l'última que ens en sortirem, n'estic segur.