APRENDRÀ ARTUR MAS DE MAHMUD ABBÀS?

Com no podia ser d'una altra manera, porto seguint molt d'aprop la iniciativa palestina de presentar la seva candidatura a estat de ple dret de l'Organització de les Nacions Unides (ONU). Realment m'ha emocionat, no tant la figura del President de l'Autoritat Palestina parlant des de la tribuna de l'Assemblea General, com veure els palestins exultants pels carrers i places, concentrats davant de pantalles gegants, plorant, cridant, fent voleiar centenars, milers de banderes nacionals... un mar de banderes patriòtiques que segur que deuen haver causat un maldecap enorme als nostres indignats que més aviat no els agrada això de les banderes -i no per casualitat, evidentment. Tants anys, tantes, tantes morts, des que tinc ús de consciència que he vist com mataven palestins dia sí i dia també, per no parlar de Xabra i Xatil.la.I encara abans. Però ells continuen ferms, la lluita per recuperar la seva llibertat. Jo no sé si els palestins es lleven ben d'hora, si es fan retrets o no -bé, això sí que ho sé, i no són precisament retrets-, tampoc sé si treballen durament -mentida, sí que ho sé, i collons si treballen, ni que sigui fent túnels-, però sí sé una cosa del cert, que són imparables. De fet, el seu gran èxit és el gran fracàs que patim els catalans. Palestins i Catalans, ens trobem a les antípodes. M'explico.

Els palestins porten 63 anys sent exterminats, i malgrat això, el seu gran èxit ha estat convertir la causa palestina en una causa global, mundial, supermegahiperultraextramediàtica. És una causa que es coneix arreu del món, i que milions de persones no palestines defensen i fins i tot moren per ella.

Els catalans, per contra, portem 300 anys d'ocupació, i encara és hora que el món se n'assabenti que existim. Es poden comptar amb uns pocs dits, la gent que sap de nosaltres i de la nostra lluita. Aquesta, fa mal dir-ho, és una gran victòria -això sí, parcial- dels ecspanyols. Han aconseguit amb la seva política d'aïllacionisme internacional practicada en els darrers 200 anys, que els catalans ens preocupem més de fer pedagogia cap a Ecspanya, que reclamar al món la nostra causa independentista. I dic això, naturalment, amb totes les excepcions que calguin, atès que alguns catalans, sobretot al llarg del segle XX, van fer de la internacionalització de la causa catalana, la seva raó de viure.

Un exemple d'aquest autisme català el tenim en els webs de la major part de partits polítics i organitzacions patriòtiques catalanes, on l'enllaç a la versió anglesa brilla per la seva absència. Però com volem convèncer, seduir el món, si no li ho posem una mica fàcil. I penjar la versió en anglès dels nostres plantejaments, només depèn de nosaltres, de la nostra voluntat. Però no hi ha manera, tu! Sovint m'emprenyo quan veig que el moviment separatista més freaky que et pots trobar en mig d'una selva perduda d'Àsia, té naturalment el web en anglès, i en canvi, un suposat poble desenvolupat del primer món, una mica dissortat això sí, però vaja amb un nivell de desenvolupament i benestar envejable per més del 80% de la població mundial, com a mínim, no és capaç d'explicar al món, perquè hòsties volem deixar de ser dissortats.

Però tornem a Palestina. A mi el President Mahmud Abbas, he de dir que no és sant de la meva devoció -en el suposat cas que jo tingués devoció, que de fet no és el cas. Ha estat un president titella, un puppet, que es diu en anglès (eheheheh), que ha permès que els seus compatriotes de Gaza siguin massacrats pels israelians, no només sense moure un dit, sinó fins i tot col.laborant-hi, tot reprimint i torturant la dissidència política dins de la Cisjordània que encara controla. De fet, no ha fet més que governar una mena de Batustan en ple Orient Mitjà, amb l'agreujant que, com sol passar amb els batustans, els amos entren i surten, fan i desfan com els rota. De manera que Israel, fa el que vol amb Abbas, o més concretament, amb el territori que suposadament controla.

Tot i això, Abbas ha tingut els nassos, d'anar fins a Nova York i plantar cara a l'enemic de les darreres dècades. En aquesta jugada mestre, a ningú no se li escapa que ha tingut molt a veure la patètica situació tant interna com externa que pateix Israel. Un Israel que no té res a veure, avui en dia, amb aquella imatge idíl.lica dels anys 40 i 50, dels Kibbutz i el socialisme autogestionari o quasi, en el qual es van emmirallar no pocs dels catalans que llavors lluitaven contra el franquisme, i els quals continuen servant una lleialtat que més que a proves de bomba és d'una miopia que tomba d'esquena.

L'Israel d'avui, és un país amb una profunda crisi moral, dividit entre el complex militar-policial-industrial, que és l'elite del país, i una massa de ciutadans que cada cop pateixen unes condicions socials més depriments. Un país on la corrupció i la delinqüència mafiosa, en gran part procedent de l'antiga Unió Soviètica s'ha establert i ha arrelat. I amb unes tendències ètnicoreligioses que haurien de fer feredat a qualsevol persona mínimament liberal.

Però si el panorama interior és depriment, l'exterior encara ho és més. No només no ha aconseguit la pau després de 63 anys d'existència, sinó que avui en dia es troba més aïllat que mai i veu com dos dels seus aliats més valuosos, Egipte i Turquia, han esdevingut portaveus d'una mena d'ofensiva contra ell.

I és aquí, on la perspicàcia d'Abbàs apareix. El president-titella, sembla que ha comprès que la conjuntura era l'adient per fer una ofensiva en tota regla i, possiblement per passar a la història amb una mica de dignitat.

De fet aquest gest d'Abbàs és una de les coses que em meravella de la política. En ella existeixen individus que són veritables pesos morts de la política que governen d'esma, que s'arrosseguen per terra enmig del menyspreu dels seus compatriotes, dels seus enemics i dels seus adversaris polítics, que de cop i volta, perceben una oportunitat per fer història i intentar capgirar el rebuig que generen, ni que sigui de forma pírrica. I això, precisament això, és el que ha fet Abbàs. Ha vist el moment i l'ha aprofitat i ja es pot dir que, quan només fa unes hores del seu discurs, que passarà a la història amb una mica, una porció de dignitat, ni que sigui per les hores que ha aconseguit que els seus compatriotes s'emocionessin i s'abracessin pels carrers i places del Batustan que (mig)presideix. Naturalment, no ha estat l'únic que ha vist passar el tren de la història i s'hi ha pujat d'una revolada. Molts antics apparatxiks comunistes, van acabr proclamant la independència de les antigues repúbliques soviètiques o iugoslaves, en un canvi de camisa que meravella per la seva virtuositat.

Però el que em preocupa més és, si la volte-face d'Abbàs serà o no la darrera que veurem en el món. I més concretament, per no anar amb eufemismes, aprendrà Artur Mas de Mahumd Abbas? Aprofitarà en l'ocasió quan se li presenti i donarà el pas, tancant una biografia política que té com a principal actiu el pacte de la Moncloa, que va signar cuita-corrents poc després que uns quants militars troglodytes fessin unes quantes estossagades...

Recordo que el mes de juliol, Abbàs va ser a Barcelona i va ser rebut per Mas. En van parlar del tema, com en el seu moment, Jordi Pujol va parlar amb el líder i futur president de l'Eslovènia independent, Milan Kucan, el 1990? Buff quins records!

Artur Mas, seria capaç de trencar la baralla i fer el pas endavant? O continuarà amb la seva dependència ecspanyola, lubricada dia sí i dia també per les bavalles d'en Duran i Ecspanya, per tal que l'escomesa sigui menys dolorosa?

Naturalment no tinc la resposta, però sí sé que hem de fer tot el possible per a que molts idiotes deixin de ser-ho, tal i com va explicar en Joan Carretero en el seu magnífic discurs del passat dia 11 al Pla de Palau. Quant més tibem de la corda, més a prop serem. I si no, fixeu-vos com ja hem aconseguit que ERC canvïi de xip, i mira que ha costat déu i ajut... Per això cal continuar i continuar, perquè podem estar molt més a prop del que realment pensem....

No vull acabar aquest post que m'ha sortit prou extens -estic inspirat, tu- amb una reflexió entorn la figura de Barack Obama. Qui sigui un fidel lector d'aquest modest i humil bloc recordarà que he estat un entusiasta partidari d'aquest polític que ja és història viva. Però li pot passar, o ja li està passant, que, a diferència d'Abbàs, la seva estrella vagi de més a menys, fins que s'extingeixi.

Una pregunta: tan important és la reelecció, que en darrer terme només li permetrà ser 4 anys més president, i després a casa, com per renunciar a passar a la història com el President que va fer el pas decisiu per solucionar el conflicte d'Orient Mitjà, possibilitant el reconeixement de l'estat de Palestina? Que no se n'adona que si ho fés, si donés el pas, els palestins menjarien de la seva mà, de la dels Estats Units, durant 50 anys? El que em resulta més repugnant és que per assegurar-se -o no- la reelecció, la continuïtat de l'statu quo als territoris ocupats no farà més que generar més i més morts, fins que es doni una nova oportunitat d'or per solucionar el tema i aconseguir la coexistència de dos estats aliats. I encara pot ser més terrible si, després de malbaratar tot el crèdit que havia guanyat durant el seu mandat, en la reconciliació entre el poble americà i la religió islàmica, acaba sent derrotat, i la seva pusil.lanimitat no li serveix de res, perquè li donen una puntada de la Casa Blanca... I és que, estic convençut que el veto que imposarà Estats Units, com sembla evident que passarà, igual no el salva de la derrota electoral en un país on l'integrisme mediàtic i religiós cada cop tenen més pes.

Un dia vaig llegir una entrevista a un polític hongarès dels anys 90, no en recordo el nom, on deia que els polítics, en determinats moments, han de ser kamikazes si volen realment transformar la situació. Això vol dir que, probablement la o les iniciatives que portin a terme els costarà el càrrec, però tanmateix, la seva determinació els porta a executar-les perquè n'estan convençuts de la seva bondat o necessitat.

Penso que Abbas ha comprès aquesta necessitat i ben probablement -tret que no hi hagi una sorpresa majúscula- té els seus dies comptats com a polític. Obama, ha demostrat ser un covard, o no tenir el suficient coratge per jugar-s'ho tot. Potser se li demanava massa, i no ha estat a l'alçada de les circumstàncies.

I pel que fa a l'Artur Mas, la veritat, no me'l sé imaginar amb un mocador al front i la mirada perduda en l'horitzó, la mirada d'aquells que saben del cert que estan més en l'altre món que en aquest....