BARRERA, LA TRANSICIÓ I NOSALTRES

El buit que deixa un personatge sempre costa d’omplir. En les darreres hores he sentit a més d’una i de dues persones que davant els micros de les televisions confessaven sentir-se políticament orfes després del traspàs del President Barrera. Em consta que molts de nosaltres estem passant per unes hores dures. Malgrat que ja feia unes setmanes que se’n barallava la possibilitat del decès, quan vaig saber la notícia, la ferida va ser intensa. Sento que realment he perdut un referent, amb el qual, a diferència d’altres referents (Fuster, Pedrolo, Cucurull), sí que vaig conèixer personalment, i hi vaig mantenir tertúlies de sobretaula o de sopar.

Fins i tot, vaig tenir l’honor de comptar amb la seva presència com a públic quan vaig llegir la meva tesi doctoral, un diluviós dia de desembre d’aviat farà deu anys. En acabar em va felicitar i no se’n va estar de recomanar-me que millorés la meva oratòria. Sense subterfugis, ni passades de mà pel llom per tenir-te content. Suposo que aquells que el vàreu conèixer tindreu cadascun la vostra anècdota personal amb ell. I és que 94 anys donen per molt. I el President, els va dedicar íntegrament a la causa política, possiblement en detriment del vessant professional i de l’àmbit personal-privat.

La seva activitat política en els darrers anys, lluny d’apaivagar-se, s’havia multiplicat, en la mesura que li permetia la seva salut. Partidari aferrissat de la unitat independentista, impressiona ara amb més raó veure’l en el vídeo Somniem, de la campanya del 10A, quan diu, “Tenim pressa, molta pressa”.

La història té sempre cops amagats. Així la seva desaparició física, que no política ni referencial, ha coincidit amb un fet que no podem deixar de consignar. Els dos partits espanyols principals s’han posat d’acord per esberlar el seu propi consens que va donar lloc a la constitució espanyola del 1978, i contra la qual, en Barrera va lluitar ferotgement. El castell de cartes que es va construir llavors, s’ha col.lapsat. A ningú se li escapa, que aquesta mini-reforma, no és més que una mena de globus sonda d’una reforma molt més en profunditat que vindrà de la mà d’un PP rampant i d’un PSOE submís, en els propers mesos o anys. Aquesta reforma, ha marginat despietadament CiU, i molt particularment, Duran i Lleida, deixant-lo amb el cul enlaire.

Ara, President Barrera, sense la seva presència, els catalans i les catalanes, haurem de navegar per aquest nou escenari. És el moment de no sentir-nos orfes de la seva absència, ans ben al contrari d’empapar-nos de la seva praxi política, dels seus coneixements, de la seva actitud insubornable. L’hem de tenir cada dia present, President. Segur que això ens ajudarà a trobar el camí cap a la Independència. Un camí que vós el vau ajudar a fer, i per la qual cosa us hem d’estar agraïts per sempre més.

Visca Catalunya Lliure!

Nota. Aquest cap de setmana també ha mort un dels veïns de capçalera del Bloc Gran, en Josep Joan Rosselló, un català de Mallorca. Vull també retre-li un profund homenatge. Descansa en pau, la teva, que és la nostra, lluita, la continuarem fins al final!

NOTA. Post inicialment penjat al BGS.