...I EN MARC CROSAS, PATRIOTA EXEMPLAR...

... amb l'Estelada, en la celebració del campionat de la Lliga Mexicana. Moltes felicitats, Marc!!!!!

FELICITATS ROMEU I BIOSCA!

Ahir, dos catalans van guanyar la Champions del 2012. Felicitem-los!

ORIOL ROMEU, d'Ulldecona

PACO BIOSCA, de Lleida

III Pla Quinquennal... o és de Reajustament?

Inicialment tenia pensat fer un article dedicat al senyor Duran i Lleida, però penso que a aquestes alçades de la pel.lícula, dedicar-li una sola línia a aquest esclau d'Espanya és una veritable pèrdua de temps. Us el podeu confitar trenta anys més si voleu, que segur que ho fareu.


No, prefereixo reflexionar per a gent intel.ligent i digna. A veure avui s'ha anunciat el III Pla Quinquennal dels govern dels millors... He dit Pla Quinquennal? Aixxx, perdoneu, volia dir III Reajustament en poc més d'un any. Noves retallades que afectaran a molts col.lectius socials i laborals. I tot perquê? Per no voler plantar-se. Hi ha quelcom irritant en l'actitud del senyor Mas. Diria que és aquest posat de repelente niño Vicente que es deia abans. És el posat del subaltern que no vol que els amos l'assenyalin com el dolent de la pel.lícula i es converteixi en l'ase dels cops.

Jo penso que seria molt més fàcil agafar el toro per les banyes i dir clarament que aquí hi ha un espoli de 60 milions d'euros cada dia, repeteixo, cada dia. I que això no té paral.lel enlloc del món, o com a mínim, com s'acostuma a dir, en els països del nostre entorn. I que aquest espoli diari, no només té unes profundes conseqüències econòmiques, sinó també unes dramàtiques derivades socials.


Però no, el governs dels millors reajustadors -són uns cracks, en aquesta matèria- intenten marejar la perdiu amb el tema del pacte fiscal, o com li vulguin anomenar. Però quin pacte? Amb qui? Amb els espanyols? Amb un PP amb majoria absoluta que està preparant el terreny per acabar amb el tema aquest autonòmic?




Fixem-nos que els anys vint, ja van intervenir, primer, i liquidar, després la Mancomunitat de Catalunya. En els trenta, també ho van fer del mes d'octubre del 34 al febrer del 36, i després a partir del maig del 37 en la zona sota el govern de la República, i des del mes d'abril del 38, en els territoris que van ser conquerits pels feixistes.


Pactar amb els espanyols perque es quedin sense la vaca que els dóna la llet? Ells ja es van fer el hara kiri en una ocasió, ara no se´l tornaran a fer, i menys per Catalunya, a la qual consideren seva per justo derecho de conquista. I punt.


Amb una Catalunya Lliure, no caldria cap reajustament, perquè els diners de l'espoli cobririen de sobres els dèficits que avui en dia tenim. Tant costa veure clar això?


Llavors, si racionalment, és òbvi que la Independència és benestar, és desenvolupament i creixement, perquè costa tant de fer el pas endavant definitiu?


La por? La inseguretat? El risc?


Jo diria que segurament tot això compta. Però, sobretot, hi ha la manca de coratge d'un govern que no confia amb la seva gent. És l'elitisme que sempre ha caracteritzat el sistema polític de les darreres dècades. Les elits no confien en la gent, en la massa, a la qual tenen per inculta i influenciable. És molt trist, però en aquest aspecte, no hem avançat gaire des dels anys 20 i 30 del segle passat. Prefereixen el pacte entre les elits. Com fa la dita, llops amb llops no es mosseguen.

Però aquí, és un falla la saviesa popular. El govern espanyol no té el govern català com un igual, sinó com un subaltern al qual se l'ha de controlar i si s'escau, castigar. De manera que en el fons no hi ha negociació. Hi ha intent d'imposició i submissió en darrer terme per part d'un respecte de l'altre.


El més normal, si tot continua igual, és que més tard que d´hora, hi haurà un IV Reajustament, i així fins a que l'autonomia no sigui més que un eufemisme, si no és que ja ho és ara.


Però, és clar, es prefereix abaixar el cap que plantar cara. I així ens van les coses. Amb cada cop més atur i menys recursos per tirar endavant.


La pregunta clau, però, és: però estem fatalment condemnats a aquest panorama? O encara podem canviar el nostre destí?


Malgrat tot, sóc optimista, perquè confio més en la raó que en la creença. Tot i que de vegades, costa.


NOTA: Post penjat al DGS, 15.05.2012

PER UNA POLÍTICA EXTERIOR INDEPENDENTISTA

La dimensió exterior és un component essencial de tota estratègia independentista. I això és així perquè vivim en un món globalitzat i mediatitzat. És evident que si es vol aconseguir la Independència, els primers que cal mobilitzar són els propis ciutadans connacionals, als quals cal mobilitzar per assolir-la. Però paral.lelament, mai es pot deixar de banda la recerca de suports fora del país a alliberar. Suports polítics, econòmics, mediàtics. Fins i tot militars, entre molts altres. És cert que el suport exterior pot arribar a condicionar sobremanera el nou sistema polític que es constitueixi un cop guanyada la Independència. Molts favors i moltes hipoteques s'hauran d'anar tornant amb el pas dels anys. Però també ho és que el suport exterior no només pot accelerar el procés d'accessió a la Independència, sinó que també ho pot arribar a fer molt més senzill, menys traumàtic i més suau.

Hi ha tres elements o nivells que podem distingir, com a mínim en la vertebració d'una política exterior independentista: els expatriats i les seves organitzacions, altres nacions germanes en la lluita per la Independència, i finalment els actors polítics tradicionals com són els estats sobirans.

Molts moviments independentistes, des de l'irlandès o el propi català, fins als dels estats bàltics o el mateix de Montenegro (2006), tenen els seus orígens o la seva empenta més forta en les comunitats d'expatriats que, lliures de l'ocupant, poder organitzar-se i preprar-se amb molta més facilitat. Els expatriats acostumen a auto-organitzar-se en associacions o entitats que acaben convertint-se en motors d'iniciatives patriòtiques i que poden arribar a contactar amb sectors del país d'acollida que poden mostrar un cert interès per la reivindicació independentista. En definitiva, les associacions d'expatriats esdevenen una veritable xarxa de relacions polítiques amb molts països del món i en un corrent d'informació i iniciatives que poden impactar en les institucions polítiques internes.

El segon element són les nacions germanes de lluita, és a dir els moviments polítics i socials, que en un altre estat, també lluiten per la seva Independència. La coincidència d'objectius, teixeix una complicitat evident entre els diferents moviments independentistes, fins al punt que s'arriben a crear coalicions o campanyes que tenen un important impacte mediàtic i polític. Aquestes coalicions es poden constituir en instàncies legislatives com per exemple, el Parlament Europeu.

Això no obstant, sovint la realpolitik s'imposa a les relacions fraternals entre els moviments independentistes. Sobretot quan un d'ells constata que la independència és molt cercana, acostuma cada cop més a pensar en clau d'estat sobirà i a deixar de banda, aquells moviments que encara no han aconseguit el seu objectiu cercat: el de l'estatalitat i la independència. Fins i tot s'han donat episodis lamentables que nous estats acabats de constituir i reconeguda la seva independència, s'han posat en contra de reconèixer nou estats que reivindiquen antics aliats. És com si es passés de categoria i el nou estat donés amb la porta als nassos als antics companys de lluita. Sovint és molt lleig. Però també sovint és un exemple de política pragmàtica que pot comportar beneficis interessants per a la consolidació de l'estat propi.

Finalment hi ha la relació directa amb altres estats sobirans que donen la cara per reconèixer diplomàticanent un estat que la resta d'estats no reconeix diplomàticament. Si el nombre d'estats que et reconeixen és mínim, podem parlar que aquell estat viu en un limbo. Però en termes generals és molt difícil que un moviment guerriller o polític mobilitzi el propi estat i la seva comunitat a favor de la lluita independentista. Tanmateix, perque un estat es posicioni fermament a favor de la secessió d'una part d'un altre estat, ha de tenir una raó o un interès força important. Saber trobar aquesta raó o aquesta política que activi el suport internacional és la tasca principal del moviment independentista, abans que aquest accedeixi a la Independència. Una raó que pot assumir moltes dimensions: política, econòmica, cultural o geoestratègiques i militars.

En definitiva, la política exterior independentista, ha de saber combinar en cada moment quina de les tres polítiques és l'adient per al seu cas particular. Tanmateix, el més probable és que el resultat definitiu sigui una barreja de les tres esmentades més amunt. Caldrà parar molt de compte en com evoluciona la política global i la domèstica per tal de no confiar tot a una única estratègia. Seria com posar tots els ous en una mateixa panera, és a dir, molt arriscat. En continuarem parlant.


NOTA: Penjat inicialment a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 15 (Maig 2012)

LA MALA MARCA

Des de que va prendre possessió del ministeri, el senyor José-Antonio Garcia-Margallo, sense accent final, probablement per amagar la seva ascendència catalana, està obsessionat en eliminar la presència exterior de Catalunya. Una obsessió que va acompanyada d'una voluntat de potenciar quelcom infumable com és la “Marca España”. Una marca que es troba en un declivi tan evident que, cada cop s'assimila més a deficiència, corrupció, fracàs... Fins i tot, darrerament, aquesta marca ha inspirat a diversos estats llatinoamericans per tal de procedir a les seves aspiracions nacionalitzadores. Senyal evident d'una feblesa total. Tothom s'atreveix amb els espanyols, i tothom s'atreveix amb la marqueta aquesta, de tan ridícula i patxanguera que és.

Perquè cal dir-ho amb la veu ben alta i forta: avui, el Regne d'Espanya, amb el seu cap d'estat ben a l'avantguarda, per descomptat, és el súmmum dels despropòsits. Només cal llegir cada dia la premsa internacional i en quedarem ben convençuts. “Spain is Pain”, en paraules mediàtiques ben difoses des del New York Times, fent un més que divertit joc que atrauria a qualsevol aprenent de Màrius Serra.

Per això, penso que és el moment de convèncer a aquells exportadors catalans, que en gran mesura constitueixen l'avantguarda de l'empresariat a casa nostra, i que són els que encara estan proporcionant l'oxigen que ens permet respirar com a país i com a economia, que és una ruïna fer servir, si la fan, aquesta marca. Contràriament, la Marca Catalunya, associada a referents exitosos com poden ser el nostre patrimoni artístic, cultural, i el màxim desvinculat del pària espanyol, pot donar molt més joc.

És cert que els espanyols utilitzen i utilitzaran encara més tots els recursos al seu abast per enfonsar aquesta proposta, sobretot en les fires internacionals, on la pressió que suporten els expositors catalans per passar per la cleda de la “Marca España”, és immensa. Però ha arribat l´hora de constatar que vincular-s´hi, no només és nociu, sinó que constitueix un mal negoci.

Només amb empresaris i empresàries valents que apostin sense complexos per una Marca Catalunya que jugui a tot el món, i que per descomptat sigui exemple de qualitat, seriositat i eficiència ens en sortirem.

I naturalment, amb el suport d'una administració catalana que no faci seguidisme de Madrid, ni accepti els dictats del ministre actual. Però aquesta és una altra història de la qual ja ens en ocuparem en un proper article. Que hi ha teca i molta.


Nota: Aquest és el primer article que he escrit per a Nació Digital, el 14.05.2012

AIXÒ ÉS CATALUNYA!

La terra, els carrers, el sòl que he trepitjat avui al llarg del dia, i el que heu trepitjat molts dels que llegireu aquest post, és Catalunya. La nostra terra era Catalunya fa mil anys i serà Catalunya d'aquí a mil anys. Per molt que els pesi als espanyols. I per molt que se´ls enfoti als dependentistes que governen en el moment present.

No aconseguiran acabar amb nosaltres. Malgrat totes les enginyeries polítiques, militars, econòmiques, demogràfiques, culturals o mediàtiques -o religioses- que ens intentin aplicar. Si hem resistit 300 anys, és evident que no defallirem ara. Catalunya serà de nou lliure, i ara, a més a més, moderna, forta i ambiciosa. Tant que si és necessari anar més enllà caldrà anar-hi. Potser l'Ítaca que canta el poeta no és ben bé el que sovint es pensa.

Perquè hi ha una cosa que no podrem mai d'obviar. Un cop haguem recuperat la llibertat, mai dels mais ens la deixarem tornar a prendre. Això que ho sàpiga el món mundial. La protegirem i la promourem amb totes les nostres forces. I no estalviarem esforços, ni recursos, ni capitals, ni res, per fer-ho. Peti qui peti. Massa hem patit al llarg de les darreres dècades i segles. No tornarà a passar.

Els espanyols se les pinten molt felices i es pensen que ens faran la pell. Per altra banda, molts catalans pensen que ja no tenim res a fer, que ja som un poble a extingir. Tant l'optimisme dels uns com el pessimisme dels altres és erroni.

La Catalunya actual, acabarà fent un pet com un aglà. El problema és si la petardada serà controlada o sense control. Cal fer tots els esforços perque sigui el primer cas. No podem permetre que la crisi i l'ensorrament de l'estat espanyol a Catalunya ens agafi amb els pixats al ventre. No podem deixar que d'altres prenguin la direcció política, cap a  viaranys del tot impensables.

No es pot repetir el juliol del 36, quan la Generalitat no es va saber imposar. Independència ha de ser sinònim d'ordre i de disciplina. I també de menyspreu pels covards i pels pusil.lànimes. Pels qui els tremolaran les cames i els petaran les dents.

Així de clar. Al primer que cremi un contenidor, anirà de pet a fer carreteres al Pallars. I que quedi clar que el primer gracioset que corrompeixi o defraudi, també. Òbviament, això no serà cap obstacle perque algú ho intenti, perquè sempre hi ha desgraciats que es pensen que se´n sortiran, que són més llestos que la resta dels mortals... Però que sàpiguen que anirem a per ells.

La República Catalana serà el país de l'honor. Com ho va ser fa mil i com ho serà d'aquí a mil anys. Que es preparin els uns i els altres.


NOTA: Penjat inicialment al DGS (09.05.2012)

HA SORTIT LA VEU, NÚM. 15 (MAIG 2012)

2.000 POSTS!

Aquest modest i humil bloc ja ha celebrat moltes commemoracions, si bé la més important és que continua sortint amb la mateixa o més alegria i força que quan va començar el mes de juliol del 2003. Ara s'ha apuntat una altra medalla, que deia en Màgic Andreu. Ja hem publicat 2.000 posts, és a dir, entrades. Bé em direu que algunes són repetides. Cert. D'altres són molt breus. També. Però a l'infern amb els peròs, avui tinc ganes de celebrar-ho! Dues mil entrades no són poques! Cal tenir constància i aguantar. I modestament, penso que les he tingudes, fins i tot en alguns moments una mica durs. No tinc ni idea si arribaré als 3.000 posts o als 4.000. Potser un dia m'aixecaré i diré prou. S'ha acabat la comèdia. Però mentre aquest dia no arribi, continuaré escrivint quan tingui alguna cosa a dir, i em faci mal no treure-ho de dins meu, i abocar-ho a aquesta esfera pública que és Internet. 


Enhorabona bloc meu!

AMENACES...

Aquests darrers dies hem presenciat claríssimes amenaces per part dels ecspanyols, que se saben de memòria on ha de picar per fer mal. Vegem-ho.

La Chuky Camacho, l'altre dia, en seu parlamentària -Mare de Déu Senyor quina expressió més hortera i que ara tots els corresponsals polítics catalanets han copiat dels ecspanyols-, davant la boca petita d'en Mas, que havia afirmat que hi hauria hisenda fiscal catalana tant sí com no, va parlar, com acostuma, amb la boca grossa, per alertar sobre el perill que corrien les pensions dels catalans. Anem bé. És el típic i tòpic argument que empren sempre els enemics de la Independència, tant aquí, com a Escòcia i fins i tot al Quebec -tot i que els quebequesos gaudeixen del seu propi Pla de Pensions. Que els ecspanyols recorrin al Manual del Bon Anti-independentista, vol dir que ho veuen pelut, i necessiten posar en pràctica el discurs de la por, del terrorisme unitarista ecspanyol.

Però, és clar, més enllà de les pocasoltades de la Chuky, l'altra estratègia que han fet servir els espanyols és molt més sibil.lina, i de fet, ja en vam parlar en aquest humil i modest bloc ja fa un any.

Em refereixo, és clar a l'estratègia acció-reacció que han portat a terme els ecspanyols. Pràcticament no havien passat 24 hores de les declaracions de Mas sobre l'autodeterminació financera, per dir-ho d'alguna manera, que el diari El Pais, treia una notícia relacionada amb Milletgate  i el finançament irregular de CDC, a través del Palau de la Música. Amb la magnífica xifra de 775.000 euros, aprox., en joc.

Ho capteu? El mecanisme és calcat al gos de Pavlov. Tu parles d'autodeterminació? Doncs jo et trec una acció judicial al canto perquè tornis a quedar-te calladet.

I és que, com ja vaig dir en el seu moment, CDC, i molt menys CiU, no poden defensar Catalunya, perquè estan judicialment lligades de mans i de peus. La Justícia ecspanyola els té collats i quan vol, apreta una mica el coll convergent. 

Amb aquestes condicions es pot assumir la responsabilitat de defensar una nació espoliada, si saps que tens el cul llogat? I és clar que no, per favor.

Ja vaig dir també, que l'única manera d'acabar amb això, és l'opció Unió Mallorquina, és a dir, la dissolució i la formació d'un nou partit que comenci net com una patena. Sense el llast d'un passat que llasta el present i compromet el futur.

Però mentre això no passi, és evident que els dirigents de CiU, mai podran forçar un pols amb Madrid, perquè tindran les de perdre. 

Per això a CiU, difícilment poden apostar clarament per la Independència, més enllà de les declaracions folklòriques d'un Puig, que són més per consum intern que qualsevol altra cosa.

L'ÚLTIM QUE INTERVINGUI, PAGA

Catalunya s´ha convertit per enèssima vegada en un laboratori de proves. És la creu de no tenir estat. I és la creu de no tenir ningú disposat a trencar-se la cara per ella. I em refereixo, és clar, al govern de la CAC, que no és més que un pòsit de cagadubtes i de venuts a l'or espanyol.

Tot sembla indicar que a partir del 15 de maig, el GOS, que és l'acrònim que fa servir el Departament d'Estat dels Estats Units per referir-se al Government of Spain, pot intervenir en qualsevol moment l'autonomia catalana. Una possibilitat que, per cert, ja va avançar en el seu discurs post-àpat de l'11 de setembre, el Dr. Joan Carretero. Aquella intervenció, naturalment, va ser resposta, com acostuma a passar, amb la llosa del silenci. Però no per silenciar-les, les veritats deixen de ser-ho. La veritat no és democràtica, o si no que li ho preguntin a Galileu Galilei. Tota la humanitat pot estar equivocada i un sol ésser humà pot tenir la raó. És elemental. Però els covards sempre s'amaguen en els nombres, que sovint es converteixen en l'únic element legitimador de l'statu quo: siguin en forma de vots o en forma de diners... o d'amics al Facebook. O de polzades de la televisió, de caps de bestiar o de dones. O de centímetres de... en fi, deixem-ho.

Però l'urgència dels espanyols per fixar una data per donar el tret de sortida per començar la intervenció en les autonomies, és a dir, parlem clar, la intervenció en la CAC, que és la que realment interessa, atès que difícilment podran intervenir la basca, té una explicació ben lògica.

Una simple lectura dels diaris internacionals els darrers dies, presenta un panorama esborronador de l'economia espanyola, tant que fins i tot alguns han gosat afirmar que la seva caiguda pot arrossegar altres economies i pot fer volar pels aires la zona euro. Si voleu comprovar això que dic, només cal que consulteu un agregador de notícies que fa uns dies que he penjat a la xarxa, i que m'està donant molta feina, perquè no para d'actualitzar-lo, atès el volum de notícies sobre el tema. El podeu llegir aquí. Per acabar-ho d'adobar, un article al Wall Street Journal, ha encabronat els espanyols d'allò més, tal i com es pot comprovar en els comentaris, amb amenaces incloses, de represàlies. Total per afirmar, el que és una obvietat, i el que modestament, ja vaig anunciar en un post anterior en aquest mateix bloc. Que Espanya no canviarà.

En definitiva que tot sembla indicar que la intervenció de l'economia espanyola per part de Brussel.les i de Frankfurt, està a la cantonada. Oimés quan el propi President del Banc Central Europeu, Mario Draghi, ja ha anunciat que no tornarà a salvar el cul a Rajoy, com ja va fer en les setmanes anteriors.

Tanmateix, una intervenció de la UE de l'economia espanyola, suposaria una sotragada tan forta i dolorosa. Però fins i tot podria ser positiva en aspectes com les infrastructures i la balança fiscal, atès que el més probable és que capgiraria la tendència a la madrilenyització de la política econòmica general, acabant, per exemple amb els AVEs (que no TGVs) a les kimbabes, o a l'espoli fiscal català.

I això, òbviament, els espanyols no ho poden tolerar. Solució? Avançar-se als esdeveniments. Tenen sort que França està en eleccions i que la senyora Merkel s'ha convertit en el pim, pam, pum de la campanya del senyor Hollande. Això els distreu del tema espanyol, com a mínim fins al dia de les votacions.

I aprofitant l'avinentesa, pretenen intervenir l'autonomia catalana, abans que ho faci la UE. Es tractaria, naturalment, de tenir-ho tot atado y bien atado, abans que intervingui Brussel.les. No és el mateix que Brussel.les intervingui amb una CAC formalment autònoma, que fer-ho amb una CAC lligada de mans i peus. I sobretot de boca. Que és el que pretenen.

Fins i tot, les tímides ofensives mediàtiques del govern del senyor Mas en els mèdia globals, van ser considerades quasi actes de traïció per part de Madrid. I això que ella no s'ha estat de bombardejar la CAC des del Financial Post, el Wall Street Journal, The Economist, i no sé quantes plataformes més. Però ells, fidels a la lògica dels seus avis, la de cautivo y desarmado...no volen una victòria de 80 a 20 o de 90 a 10, volen una victòria total, del 100 a 0, perquè en el fons són molt covards i no suporten ni la més mínima rèplica.

En definitiva, repeteixo, els espanyols s'han proposat intervenir la CAC, abans que ho faci la Unió Europea. La jugada està clara.  No volen perdre la mamella de la Catalan Cash Cow, és a dir, la vaca catalana de la qual espremen fins a l'última gota, fins a l´últim euro. Fins a l'última gota de suor... o de sang.

I tot aquest pols entre espanyols i europeus, naturalment, davant d'un convidat de pedra. Un convidat que com els tres micos, ni veu, ni escolta i que, com a molt, es limita a xiuxiuejar. Em refereixo, és clar, a aquesta olla de grills que és el govern de la CAC. Que si es trobessin de nit, els podríem titllar, perfectament del Sopar dels Idiotes. Una colla de gent, d'arreplegats, que no saben què és la dignitat, ni plantar-se encara que els lladres i els kinkis entrin fins a la cuina i facin cap als dormitoris.  Una gent de la qual ja quasi no paga la pena de referir-s'hi, perquè ja no tenen cap rol en el moment actual.

NOTA: Post penjat al DGS, EL 02.05.2012l

HI ESTÀS CONVIDAT!

Demà dilluns t'espero a l'acte CATALUNYA AL MÓN: PER UNA POLÍTICA EXTERIOR INDEPENDENTISTA, que se celebrarà a la seu nacional de Reagrupament (c. Roger de Llúria, 5, 2n 2a, Metro: Urquinaona), a les 20.00 hores.

Hi parlarem l'Antoni Montserrat, vicepresident de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes (FIEC), directiu del Casal Català de Luxemburg, i membre del Comitè Ciutadà que impulsa la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'ampliació interna de la Unió Europea; l'Esther Ponsa, membre de la Junta Directiva de Reagrupament, i una servidora.

L'acte també servirà per presentar públicament el nou web internacional de Reagrupament, que aplegarà notícies del web nacional traduïdes a l'anglès, així com diversos enllaços en aquesta o altres llengües que informin els lectors del món sobre Catalunya en general i Reagrupament en particular.

Us hi esperem!

NOVA CALBOTADA DE GUARDIOLA A SANDRUSKO

L'adéu de Guardiola pot acabar sent una mica abrupte perquè cada dia que passa el noi es va deixant anar més. Les seves darreres paraules han estat una veritable atzagaiada contra la Junta del Sandrusko, a la qual Guardiola, implícitament, però cada cop més explícitament, la fa responsable de no haver guanyat la Lliga. I té tota la raó.


La referència al "nostre silenci", s'ha interpretat des del lobby pro-sandrusko, com una referència estrictament personal, quan és evident, encara que no es vulgui reconèixer que és una referència al Barça com a club, i en conseqüència, a la Junta, i molt particularment a aquesta cosa que la presideix.


Efectivament, van ser els reiterats silencis de la Junta a les agressions patides pels jugadors del Barça bé al camp, bé als despatxos dels òrgans disciplinaris, els que van permetre que el Madrid se sentís prepotent i incrementés la pressió sobre els àrbitres i tota la parafernàlia futbolística espanyola, i aquesta, naturalment, a bodes em convides, es va inclinar del cantó merengue, amb decisions demencials tant pel que fa a penalties, expulsions, sancions, etc. De totes les quals el Madrid va sortir-ne clarament beneficiat.



Ha estat, doncs el Sandrusko dels collons i tota la seva Junta d'ecspanyols i fidels servents d'Espanya, els que han estroncat, de moment lleugerament, la trajectòria victoriosa dels darrers anys d'un Barça dominador del futbol mundial, d'un Barça que exhibia amb orgull la seva catalanitat. 

Ara els autonomistes ja respiren més tranquils perquè tot ha tornat a mare: el Madrid guanyant la Lliga, i el Barça aplaudint... perquè no pot ser que els catalans guanyem, on s'és vist. Nosaltres estem en aquesta terra per ofrendar nuevas glorias a España, és a dir per a fer d'spàrring de luxe del Madrid, perquè el Madrid és Espanya... encara que la major part dels seus jugadors, siguin estrangers.


Guardiola dispara, però és interessant veure com la brunete sandruska, dissimula. Jo penso que el Sandrusko és el personatge més ben protegit pels mèdia pro-Espanya. Mai un individu que presenta tants punts febles, ha rebut menys atacs des del quart poder. Perquè aquest silenci, aquesta omertà, al voltant d'un tio que té merders judicials per donar i vendre? Quin és el seu paper en la Catalunya autonòmica?

GENIAL, EL FERRERRES!

En Ferrerres és el meu ninotaire de referència. I també és el gran silenciat per Can Godó, sobretot després que fitxés pel Periódico. Un exemple és el silenci sepulcral que cau damunt seu des del programa de la tieta Basté, on no paren de riure-li les gràcies al Batllori que sempre fa un humor "políticament correcte", per a l'establishment monàrquico-autonomista, incloent-hi la nefasta nota folklòrica.

Quant a la vinyeta que il.lustra aquest post, fixeu-vos que el genial Ferreres diferencia l'actitud dels tres "mansos": l'Artur amb cara de mala llet i apretant les dents -no li agrada. En Mas-Colell, com dient, "quin paperot i a sobre em dibuixen", amb els pels de punta. I en canvi, en Duran i Ecspanya, a ulls clucs i perfectament quadrat se'l veu en la seva salsa, convençut del que fa, sense dubtes ni manies.

Una vegada més, genial, Ferrerres. Mal que el pesi a la tieta Basté.

PER PATRIOTISME I DIGNITAT: DEFENSA NACIONAL

Vivim un moment històric en què la voluntat i l'activisme personal estan aconseguint fer trontollar, ni que sigui una mica i temporalment, la Catalunya autonòmica.  El Govern català es veu obligat a fer més evident encara el seu suport envers als interessos polítics i econòmics del Regne d'Espanya i a anar contra el poble al qual representen en imposar sancions per actes d'insubmissió a les injustícies de l'Estat espanyol. 

Tot i que des de Reagrupament sempre hem advertit que si els actes de protesta o insubmissió que fem no es transformen en una majoria política al Parlament de Catalunya no es resoldran els problemes profunds del nostre país, no podem abandonar tots els patriotes que, ignorant les amenaces del Govern de la Generalitat, volen continuar la campanya #novullpagar. 

Per aquest motiu, Reagrupament ofereix els seus serveis jurídics per recórrer les sancions que es puguin derivar del seguiment de la campanya #novullpagar mitjançant la bústia de correu electrònic defensanacional@reagrupament.cat

Així mateix, tots els qui estigueu interessats a formar part de l'equip de juristes de Reagrupament, que coordinarà en Roger Granados podeu posar-vos-hi en contacte mitjançant l'adreça de correu juridic@reagrupament.cat


Reagrupament

www.reagrupament.cat

NO S'ATURARAN ...

Els espanyols no s'aturaran en la seva ofensiva catalanòfoba perquè saben del cert que CiU mai els plantarà cara. Llavors, aniran pressionant i entraran fins a la cuina, i fins i tot sortiran pel pati del darrere i continuaran ocupant tot el que el govern de la CAC els deixarà fer.


És de manual. Les ofensives sempre segueixen el mateix patró. Tu tira milles i arriba fins on et deixin... o fins on et duri el combustible. I això és el que està passant ara mateix a la CAC. Una ofensiva per terra, mar, aire i per internet. I el govern dels millors no para de rebre atzagaiades. I el que és pitjor, els catalans i les catalanes no parem de rebre les conseqüències: gent que es mor d'infarts amb un CAP tancat a la cantonada; nens que ja no tenen accés a les beques-menjador i perden l'únic àpat decent del dia; 18.000 avis catalans que han mort sense rebre l'ajut de la dependència; 3.000 catalans afectats pel corralito d'una caixa. L'espoli fiscal és per damunt de tot un espoli social. I ara la cosa va de veres, i encara anirà més a la tardor.


I que fà el govern de la CAC? Reunir-se amb el Florentino Pérez, amb el Fefé, amb el Solana i el Cayetano Martínez de Irujo de la casa d'Alba, la nit abans del matx amb el merengues... Espectacular, que diria aquell.


Ara es treuen de la màniga, un possible avançament electoral. Estaria bé si servís per oblidar-se del pacte fiscal, i anunciar que o caixa o faixa: és a dir, o paguen els deutes o cap a la Independència. Això estaria bé. Però algú es pensa que ho faran? O tornaran amb la cantarella de les costures de la Constitució i tota la paranoia autonomista.


És el moment de fer saber a Europa que la clau de tot plegat és reconèixer una Catalunya independent, la qual seria econòmicament totalment viable i d'aquesta manera els recursos per salvar el Regne d'Espanya serien més assumibles i fins i tot els catalans els podríem dedicar, per exemple, el 0.7% del PIB durant uns anys, per veure si es refan d'una punyetera vegada. Fins i tot, jo mateix, proposaria que Espanya tingués prioritat en l'Ajut al Desenvolupament que estats com Botswana, per dir-ne només un...


Però és públic i notori que els espanyols ja porten mesos taladrant el cap al Financial Times, al Wall Street Journal o fins i tot al The Economist, entre d'altres, per tal que assenyalin Catalunya com a culpable quasi bé de la crisi mundial i de la zona euro. És una ofensiva en tota regla, que pretén crear una atmosfera favorable a l'intervencionisme de l'autonomia de la CAC. Això demostra com és de clau, en un món globalitzat, tenir una veu pròpia al món, és a dir un servei d'acció exterior que promogui els punts de vista i els posicionaments propis, enfronts els assalts dels adversaris.


Catalunya està passant per uns moments caòtics. Cal dir prou i contraatacar. Si no ho fem nosaltres, ho faran contra nosaltres. I és una responsabilitat que jo no vull assumir.


NOTA: Post penjat al DGS, el 25.04.2012

ELS LLEPES D'EN DURAN

S'acosta el congrés unionista, amb el fracassat d'en Duran i Ecspanya marcant territori, com ja porta fent quasi fa trenta anys. Tot sembla indicar que guanyarà de carrer, aparentment. Com a mínim s'ha aconseguit que en el moment de la votació s'instal.lin cabines per al vot secret, de manera que els brothers, autèntics goril.les de l'amo, no acoquin a la bona gent unionista a l'hora de votar. De manera, que fins i tot, hi ha lloc per a l'esperança... encara que sigui minsa.


Tanmateix, m'acaba d'arribar un enllaç que el considero súmmament interessant. Es tracta d'un rànking de membres del Parlament Europeu (MEP), on es passa comptes de llurs activitats i se'ls ordena en conseqüència. 


I la sorpresa ha estat majúscula -o no- quan he comprovat que l'eurodiputat unionista Salvador Sedó i Alabart, resulta que en el rànking es troba en la posició 745 de 753. És a dir, un veritable manta, un dropo, que cobra un eurosou (i un eurosou en els temps que corren és un veritable xollo), i fins al dia d'avui només ha portat a terme 3 activitats parlamentàries. La seva qualificació és d'1,93%, és a dir, en termes acadèmics clàssics, un MOLT DEFICIENT. Quin pàjaru!


En Sedó, prèviament havia estat Director General d'Afers Exteriors de la Secretària homònima. En d'altres paraules, era el número 2 de la Secretaria que encapçala el senyor Senén Florensa. En Sedó formava part de tota una colla de càrrecs que van assaltar com a pirates la Secretaria d'Afers Exteriors i que han protagonitzat el desmantellament d'una de les poques coses que tenia cara i ulls de la gestió pública del tripartit: la potenciació dels Afers Exteriors -no pas per voluntat d'en Montilla, òbviament, sinó per la d'en Carod Rovira. Un assalt, encapçalat, of course, per Duran i Ecspanya, que fa tot el possible per acontentar els seus amos del PP, desactivant la política exterior catalana i neutralitzant les delegacions a l'exterior.


I és que el noi aquest, en Salvador Sedó, és un dels llepes d'en Duran. És la quintaessència del duranisme.I farà el que calgui per mantenir-se en el càrrec i a les ordres de l'amo. 


També sabem ara què és el que no farà. Treballar parlamentàriament. Uff, quina mandra, oi, noi?


Sort que Europa no és Ecspanya, ni la CAC. Allà es desenvolupen mecanismes que posen contra les cordes els ganduls i els dropos. I alerten als ciutadans mínimament interessats en la cosa pública, si els polítics que voten mereixen la seva confiança o no.


Amb el Sedó com a exemple, els militants unionistes tenen la paraula sobre quina mena de gent volen que els encapçalin els propers dos anys.

REPUBLIC OF CATALONIA TIMES is out

Fa uns dies ja vaig anunciar la publicació de l'agregador de notícies DAGUER, utilitzant el programa Scoop.it. Ara em plau anunciar l'aparició de REPUBLIC OF CATALONIA TIMES, que agregarà notícies i vídeos bàsicament en llengua anglesa. 


He de dir que en els dies de prova que porto treballant he quedat tip i cuit de les notícies que a nivell internacional apareixen sobre la situació econòmica a l'Estat espanyol. Jo la veritat, no entenc els independentistes que voten CiU, i cada cop entenc menys els catalanets que encara pensen que sense independència ens en sortirem. No, no ho farem pas. Els continguts d'RCT, així ho demostren fefaentment.


Bona lectura!

LES BESTIESES D'EN JULIANA

En aquest bloc ja he parlat alguna vegada d'en Juliana, el periodista de La Vanguardia, que com tots els de la casa, es deleix per trobar una entesa entre Catalunya i Espanya. Tota la seva producció periodística és una autèntica paranoia, que no toca mai de peus a terra, perquè parteix un pressupòsit erroni. La negació de la voluntat d'Ecspanya d'anihilar Catalunya.


Si tu negues que els ecspanyols ens volen fer la pell, malgrat l'allau de proves històriques, és que tot el que penja després ja no té cap mena de sentit. Com es pot amagar el cap sota l'ala o dins d'un forat d'aquesta manera?


I això, naturalment, pressuposant per part del Juliana, bona voluntat. És a dir que s'ho creu de debò. Vull dir que no és un cínic. Però si un enorme irresponsable.

El Juliana acaba de cometre un nou atemptat en forma de llibre. No me´l llegiré pas, no. Només llegint en diagonal les ressenyes que se´n fan, els seus llibres, que segur que, en aquest país de cagats, se'n vénen molts, ja sé del que tractarà. El xaval anirà a l'últim racó de les Ecspanyes, al poble més apartat del món, a prop de la plaza mayor, dos carrers a l'esquerra i després un a la dreta, fins trobar algun freaky castellà, andalús, manxec, extremeny, que dirà que ell sí que entén Catalunya, i que tots hem de ser germans i que quan més endins, més amics. En Juliana, extasiat amb aquesta confessió del freaky, acabarà el capítol corresponent, dient que malgrat tot, encara hi ha esperança, una mena de give Spain a chance, i que no tot està perdut. Que Madrid no és Espanya, i tota la collonada habitual, per justificar, òbviament, que no cal arribar a la Independència. Jo realment, la gent compra per comprar, perquè els seus llibres tracten sempre del mateix: una tensió entre les Espanyes, però que sempre, al final hi ha el happy end, de la possible reconciliació i que tots acabarem per viure feliços i menjar anissos. Ja ho he dit abans, Juliana aka el Paranoies. Que no vol dir que pari les noies, precisament.


Ahir, tornant a casa amb el cotxe vaig escoltar l'entrevista que li feia en Clapés sobre el llibre en qüestió que no penso esmentar el títol, perquè només faltaria que li fes publicitat. En un moment determinat, naturalment, va sortir el tema de la Independència. És quelcom inevitable, ell tard o d´hora en parla... naturalment per matxacar-la i llençar-li l´habitual va de retro, i alertar als catalanets que és dolentota i com un bisbe ultra, dir que La Independencia es pecado. No debades ha estat corresponsal a Roma durant uns quants anys.

Però en concret, em vaig quedar de pasta de boniato, quan l'angelet va escopir que, en referència a la Independència d'Escòcia, és a dir, al referèndum que se celebrarà el 2014, calia estar amatent al que dirien els alemanys. I què dirien els alemanys? Doncs que defensarien l'statu quo, ergo, apostarien per mantenir Escòcia dins del Regne Unit. En conclusió, nova botifarra a la Independència... i no només a la d'Escòcia, naturalment, que ja no ens afaitem.


A veure, Juliana, criatura de Déu, tu que et penses, que els escocesos són com els teus catalanets que enganyes dies sí i dia també? Tu realment penses que els escocesos es baixaran els pantalons davant dels alemanys? Però per l'amor de Déu i Crist Nostre Senyor, els escocesos han derrotat als alemanys en dues guerres mundials bestials... tu penses que ara es baixaran les calces i es posaran bé?


Però tu en quin món vius, a banda, és clar, del franquisme sociològic, és a dir, el del bàndol dels perdedors que assumeixen disciplinadament que són un poble derrotat i que si te l'han de petar, que com a mínim es posin colònia i ho facin amb carinyo i cuidado.


Jo realment aquesta gent que viuen mentalment colonitzats, per no dir sodomitzats, per l'ecspanyolisme, realment els planyo. Obeeixen les lleis i normes creades per a la seva destrucció i anihilació i ho fan, naturalment, amb il.lusió, i no comprenen aquells altres pobles que Criden Llibertat! i llavors cauen en la paranoia del complex d'Estocolm que és voler convèncer el seu segrestador.

Escolteu, tots els Julianes del món mundial. Escòcia, naturalment, tindrà molt present el parer d'Alemanya, com també el dels Estats Units, o Rússia o la Xina, però mai del mais, condicionarà les seves ànsies de llibertat i indepenència a una actitud contrària d'aquests estats, entre d'altres raons, perquè aquests estats, quan concloguin que la voluntat escocesa ara va de bo, no només s´hi posaran bé, sinó que li estendran davant dels seus peus una catifa vermella, perque tots voldran ser els primers en comerciar i en fer negoci amb el nou estat. I quan s'adonaran que ara va de bo? Molt fàcil, quan els seus serveis diplomàtics i d'intel.ligència comprenguin que no hi ha marxa enrere, i que la classe política escocesa, empesa, naturalment pels seus ciutadans, no tindrà cap mena de dubte ni hesitació en fer allò que cal fer sempre en els processos d'Independència: fer el primer pas endavant. Després tot ja ve més o menys rodat.


I davant la certesa de la Independència, les tècniques intimidatòries tipus Cry Wolf! (Que ve el llop!) no serveixen de res. Nastideplasti que diria aquell.


Perquè és lògic que els alemanys et tutti quanti, no volen veure´s en el costat dels perdedors, quan finalment Escòcia declari la seva Independència.

EN L'ADÉU DE GUARDIOLA

SANDRUSKO, HAS FRACASSAT COM A PRESIDENT!

VERGONYA HAURIES DE TENIR!

A PARTIR D'ARA T'ARROSSEGARÀS COM EL QUE ETS!

DANKE, MADAME BRANDNER, TO KEEP BASTIAN IN GOOD SHAPE

L'ampliació interior de la Unió Europea i nosaltres

Pàgina web de l'ICE de l'ampliació interna de la UE

Durant el passat mes de març, el debat polític a Escòcia es va tornar a enverinar amb l'aparició d'un report que incidia en un tema recurrent: que si el país optava per la Independència en el referèndum del 2014, això implicaria la sortida de la Unió Europea. És un argument que es repeteix regularment i que pretén atemorir els ciutadans.

Naturalment, no té cap mena de sentit. A ningú no se li escapa que és del tot impossible que més de 5 milions d'escocesos siguin privats de la seva ciutadania europea pel fet d'exercir un dret democràtic, que forma part del cabal comunitari com és el dret de votar i decidir. A banda que la pròpia legislació europea no contempla la pèrdua de la ciutadania europea. Una ciutadania que, tal i com demostren cada cop més les sentències del propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea, es dissocia més de la nacionalitat -és a dir, de l'estat d'origen- i assumeix un pes específic propi.

Joan Carretero durant la presentació de l'ICE, 12.04

És per això que s'imposa omplir un buit legal com és l'ampliació interior de la Unió Europea. L'ampliació interior de la Unió Europea es diferencia clarament de l'ampliació exterior. I la raó és òbvia: ateny a persones que ja gaudeixen de la ciutadania europea des de fa anys. Ateny a ciutadans que han contribuït amb els seus impostos al manteniment de la Unió Europea, i que fins i tot, en alguns casos, han donat més del que han rebut. Ateny a ciutadans que han construït la Unió com qualssevol altres.

És indefensable, doncs, que es pretengui emprar els mateixos procediments, el de l'ampliació exterior, que s'aplica a persones que encara no són ciutadans de la Unió Europea, que a d'altres que ja ho són, com hem dit, de fa temps.

Cal doncs, regular l'ampliació interna. Concretament, l'ampliació interna consisteix en reconèixer automàticament com a membre de la Unió Europea un nou estat sorgit com a conseqüència de secessionar-se democràticament d'un altre estat membre de la UE.

En aquest sentit, recentment, un comitè de ciutadans, amb el suport de Reagrupament, ha presentat una Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'Ampliació Interior, que proposa, precisament, que la Comissió Europea inicïi una legislació que la reguli formalment. Cal assenyalar que la iniciativa no va adreçada exclusivament al cas català, sinó que té un veritable abast europeu.
És una proposta engrescadora, que en els pocs dies que es coneix ja ha aixecat una important expectativa informativa. Una proposta que està oberta a la formació d'una gran xarxa o coalició de col.laboració europea que reculli el milió de signatures necessàries si finalment és admesa a tràmit per la pròpia Comissió Europea. 

El seu web és: .http://www.ueinternalenlargement.org/ca/ 
Feu-la córrer!

Nota: Post penjat inicialment a LA VEU, NÚM. 14 (ABRIL)

FUTBOL, QÜESTIÓ D'ESTAT

El futbol s´ha convertit en una qüestió d'estat. I més concretament, en una qüestió d'estat ... espanyol. Ja fa temps que els espanyols, per masturbar-se davant la comunitat internacional, apel.len als èxits esportius. Tant s'han masturbat, que alguns, tips de les seves esquitxades s'hi han tornat. Per exemple, França, amb el tema de la corrupció i el dopatge de les estrelles esportives ecspanyoles, ho va deixar ben a les clares, per a la irritació de Madrid.


Dit amb paraules planeres, els governs espanyols tracten l'esport com un tema estratègic i de rellevància fonamental per a la cohesió nacional. I ho fan de la mateixa manera que ho feien els règims comunistes en els anys 80 i ho continua fent la Xina en l'actualitat. És el que podríem anomenar, i no per casualitat, Mètode Samaranch: la manipulació de l'esport per a objectius pròpiament polítics, d'enlairament del prestigi a nivell internacional,  per reforçar l'orgull nacional a nivell interior.

A més sembla clar que això no diferencia entre blaus i rojos. Si amb Aznar, es va viure l'apoteosi del Real Madrid dels noranta, i després el sorgiment dels Nadal, dels Alonso i fins i tot dels Gasol, amb ZP va ser el torn de la Roja. Que si l'Eurocopa, que si el Mundial...


Tanta és la rellevància de l'esport que alguns beneits al.leguen que la Independència faria inviabe els enfrontaments Barça-Madrid a la Lliga i a la Copa del Rei. So what? Penso que és una tonteria que no mereix ni tan sols resposta.

És al.lucinant, tanmateix, el que va passar la nit anterior al darrer partit Barça-Madrid. Va tenir lloc un sopar a casa d'en Carles Vilarrubí-Sol Daurella, on segons el que he pogut llegir, en diferents mitjans, hi van participar, l'Artur Mas, en Xavier Trias, l'Oriol Pujol, Florentino Pérez, Josep Maria Bartomeu, Javier Solana, els Godó -pare i fill, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Fernando Fernandez Tápias (àlies fefé), Cayetano Martínez de Irujo (Casa d'Alba) i el líder (ahahaha) dels sociates, Pere Navarro. 


Com s'explica la presència de l'Artur Mas? I la de Pere Navarro? Naturalment seria interessant saber el contingut de la conversa...

Ara la veritat, he de dir que ara entenc més diverses coses:


1. La tossuderia d'en Guardiola en dir que la Lliga estava perduda fa setmanes, quan era evident que no ho estava, i la prova és que vam arribar a estar, ni que fos provisionalment, a 1 punt dels nazis.


2. L'equip de sortida que va treure Guardiola dissabte passat, sense Cesc i Piqué, ni tan sols Alexis o Pedro -dos killers anti-Madrid contrastats, de manera que el Barça va sortir clarament en inferioritat de potència de foc...


Potser és que calia que aquesta lliga la guanyés el Madrid? 

CRY FOR ME, ARGENTINA

De manual. Ha estat de manual. Com el moviment d’un gran mestre d’escacs. Em trec el barret i tot el que faci falta. La Presidenta d’Argentina ha demostrat ser una gran estratega. I sobretot, ha demostrat que sap aprofitar les estructures d’oportunitat. Em refereixo, és clar, a l’expropiació d’YPF. El cop certer, sec, dur, l’ha donat en el millor moment possible per als seus interessos. I naturalment, en el pitjor moment possible per als interessos espanyols. Quina crack està feta la Presidenta Fernandez. Sí, sí Fernandez, ho dic per aquells que després se´n foten dels independentistes catalans que tenen cognoms espanyols. So what? Una Fernandez ha donat pel sac a un Brufau i amb ell a tota la tonteria de la Madre Patria i la Hispanidad i Iberoamérica. Sembla una història de riure, però els argentins estaven rabiosos pel tema Malvines… i ho paguen els espanyols!!! Ja sento a la Brunete dient que la culpa de tot és de la Pèrfida Albión i que Gibraltar épañó i tota la pesca!!

No, de debò, la punyalada ha estat millor que la que pot clavar un gurkha. El dia que el govern espanyol estava més tocat que mai, no només econòmicament, al caire de la intervenció, sinó també anímicament, per les poca-soltades d’un cap d’estat senil i, per això, ja sense vergonya ni cura… Aquell dia, precisament aquell dia, la Presidenta Fernández el tria per deixar d’un cop,  secs els espanyols. Només ho puc definir com a quelcom genial.

I això demostra quant hem d’aprendre els catalans. Aprendre a ser valents, a ser llançats, a no creure´s les declaracions grandiloqüents dels espanyols. Aquest episodi ha demostrat ben a les clares que els espanyols, que Espanya és un tigre de paper, què dic un tigre, un gatet de joguina. Tota les declaracions prèvies dels ministres espanyols han caigut en un pou i ningú no les ha vistes més.

Quins collons que té la Presidenta Fernández. Però això no és tot. Encara hi ha quelcom més fort. Molt més fort. La Presidenta Fernández ha fet el pas, immediatament després d’entrevistar-se, a la Cimera Americana de Colòmbia, amb el President dels Estats Units, Barack Obama. A ningú no se li escapa, que com a mínim li devia informar del tema, i a ningú tampoc se li escapa que si va llançar-se a la piscina és per que va rebre l’OK. Sí, senyors, l’amic del nord va donar la Go! Order, ni que fos per refermar la tradicional Doctrina Monroe, aquella que diu, que “Amèrica és per als americans“, de manera que els espanyolets, a prendre el vent.

Aquesta clatellada monumental als espanyols, hauria de fer pensar a tots els exportadors catalans. La “Marca Espanya” (toma Marca España, toma!) que tant ridículament promou el Ministre espanyol d’Afers Exteriors, no és res més que una camama. Si us plau, exportadors catalans, no feu el ridícul! La Marca Espanya està més cremada que un misto. Ningú no dóna un cèntim per ella. Ara s’està demostrant.

Però, naturalment la ràbia que ara senten els espanyols, haurà de descarregar-se sobre algú. I a veure, qui té tots els números per ser aquest algú? Tic, tac, tic, tac. Qui pot ser el pringat que rebi les hòsties i el desfogament d’una Espanya ferida en tot el cor, ella que es pensava que era una gran potència mundial?

Qui? Qui? Catalunya, naturalment!! Qui si no? Ei convergents de la punyeta, prepareu-vos a rebre les hòsties que heu sembrat i agafeu-vos bé els collons, perquè cauran unes castanyes, que acabaran amb la supressió del règim autonòmic català, si no de iure, sí de facto. Com en el 1934, la dreta espanyola -ep cosina germana de l’esquerra espanyola, naturalment- suprimirà l’autonomia. Llavors va ser per la Llei dels Contractes de Conreu, ara és pel deute i els caos de les finances públiques. La conclusió és la mateixa, en pocs mesos, l’autonomia catalana serà un record de la història. I vés a saber si la Camacho, o fins i tot el Vidal Quadras, o el Jorge Moragas, o el hòbit Francisco Marhuenda, o la Llano de Luna, ocuparan la Presidència de la Generalitat, mentre en Mas and company estaran fent milles per l’oceà buscant la seva fotuda ítaca!

Cry For Me, Argentina! Perquè la teva fermesa farà encara més visible la covardia de la classe política catalana. I les conseqüències seran horroroses. I els autonomistes seran els culpables, del primer a l’últim. Aquesta és la diferència entre tenir un estat i no tenir-lo.

Si el tens expropies els dolents. Si no el tens, els dolents et donen pel sac.

NOTA: Post publicat al DGS el 18.4.2012