LA MALA MARCA

Des de que va prendre possessió del ministeri, el senyor José-Antonio Garcia-Margallo, sense accent final, probablement per amagar la seva ascendència catalana, està obsessionat en eliminar la presència exterior de Catalunya. Una obsessió que va acompanyada d'una voluntat de potenciar quelcom infumable com és la “Marca España”. Una marca que es troba en un declivi tan evident que, cada cop s'assimila més a deficiència, corrupció, fracàs... Fins i tot, darrerament, aquesta marca ha inspirat a diversos estats llatinoamericans per tal de procedir a les seves aspiracions nacionalitzadores. Senyal evident d'una feblesa total. Tothom s'atreveix amb els espanyols, i tothom s'atreveix amb la marqueta aquesta, de tan ridícula i patxanguera que és.

Perquè cal dir-ho amb la veu ben alta i forta: avui, el Regne d'Espanya, amb el seu cap d'estat ben a l'avantguarda, per descomptat, és el súmmum dels despropòsits. Només cal llegir cada dia la premsa internacional i en quedarem ben convençuts. “Spain is Pain”, en paraules mediàtiques ben difoses des del New York Times, fent un més que divertit joc que atrauria a qualsevol aprenent de Màrius Serra.

Per això, penso que és el moment de convèncer a aquells exportadors catalans, que en gran mesura constitueixen l'avantguarda de l'empresariat a casa nostra, i que són els que encara estan proporcionant l'oxigen que ens permet respirar com a país i com a economia, que és una ruïna fer servir, si la fan, aquesta marca. Contràriament, la Marca Catalunya, associada a referents exitosos com poden ser el nostre patrimoni artístic, cultural, i el màxim desvinculat del pària espanyol, pot donar molt més joc.

És cert que els espanyols utilitzen i utilitzaran encara més tots els recursos al seu abast per enfonsar aquesta proposta, sobretot en les fires internacionals, on la pressió que suporten els expositors catalans per passar per la cleda de la “Marca España”, és immensa. Però ha arribat l´hora de constatar que vincular-s´hi, no només és nociu, sinó que constitueix un mal negoci.

Només amb empresaris i empresàries valents que apostin sense complexos per una Marca Catalunya que jugui a tot el món, i que per descomptat sigui exemple de qualitat, seriositat i eficiència ens en sortirem.

I naturalment, amb el suport d'una administració catalana que no faci seguidisme de Madrid, ni accepti els dictats del ministre actual. Però aquesta és una altra història de la qual ja ens en ocuparem en un proper article. Que hi ha teca i molta.


Nota: Aquest és el primer article que he escrit per a Nació Digital, el 14.05.2012

AIXÒ ÉS CATALUNYA!

La terra, els carrers, el sòl que he trepitjat avui al llarg del dia, i el que heu trepitjat molts dels que llegireu aquest post, és Catalunya. La nostra terra era Catalunya fa mil anys i serà Catalunya d'aquí a mil anys. Per molt que els pesi als espanyols. I per molt que se´ls enfoti als dependentistes que governen en el moment present.

No aconseguiran acabar amb nosaltres. Malgrat totes les enginyeries polítiques, militars, econòmiques, demogràfiques, culturals o mediàtiques -o religioses- que ens intentin aplicar. Si hem resistit 300 anys, és evident que no defallirem ara. Catalunya serà de nou lliure, i ara, a més a més, moderna, forta i ambiciosa. Tant que si és necessari anar més enllà caldrà anar-hi. Potser l'Ítaca que canta el poeta no és ben bé el que sovint es pensa.

Perquè hi ha una cosa que no podrem mai d'obviar. Un cop haguem recuperat la llibertat, mai dels mais ens la deixarem tornar a prendre. Això que ho sàpiga el món mundial. La protegirem i la promourem amb totes les nostres forces. I no estalviarem esforços, ni recursos, ni capitals, ni res, per fer-ho. Peti qui peti. Massa hem patit al llarg de les darreres dècades i segles. No tornarà a passar.

Els espanyols se les pinten molt felices i es pensen que ens faran la pell. Per altra banda, molts catalans pensen que ja no tenim res a fer, que ja som un poble a extingir. Tant l'optimisme dels uns com el pessimisme dels altres és erroni.

La Catalunya actual, acabarà fent un pet com un aglà. El problema és si la petardada serà controlada o sense control. Cal fer tots els esforços perque sigui el primer cas. No podem permetre que la crisi i l'ensorrament de l'estat espanyol a Catalunya ens agafi amb els pixats al ventre. No podem deixar que d'altres prenguin la direcció política, cap a  viaranys del tot impensables.

No es pot repetir el juliol del 36, quan la Generalitat no es va saber imposar. Independència ha de ser sinònim d'ordre i de disciplina. I també de menyspreu pels covards i pels pusil.lànimes. Pels qui els tremolaran les cames i els petaran les dents.

Així de clar. Al primer que cremi un contenidor, anirà de pet a fer carreteres al Pallars. I que quedi clar que el primer gracioset que corrompeixi o defraudi, també. Òbviament, això no serà cap obstacle perque algú ho intenti, perquè sempre hi ha desgraciats que es pensen que se´n sortiran, que són més llestos que la resta dels mortals... Però que sàpiguen que anirem a per ells.

La República Catalana serà el país de l'honor. Com ho va ser fa mil i com ho serà d'aquí a mil anys. Que es preparin els uns i els altres.


NOTA: Penjat inicialment al DGS (09.05.2012)

HA SORTIT LA VEU, NÚM. 15 (MAIG 2012)

2.000 POSTS!

Aquest modest i humil bloc ja ha celebrat moltes commemoracions, si bé la més important és que continua sortint amb la mateixa o més alegria i força que quan va començar el mes de juliol del 2003. Ara s'ha apuntat una altra medalla, que deia en Màgic Andreu. Ja hem publicat 2.000 posts, és a dir, entrades. Bé em direu que algunes són repetides. Cert. D'altres són molt breus. També. Però a l'infern amb els peròs, avui tinc ganes de celebrar-ho! Dues mil entrades no són poques! Cal tenir constància i aguantar. I modestament, penso que les he tingudes, fins i tot en alguns moments una mica durs. No tinc ni idea si arribaré als 3.000 posts o als 4.000. Potser un dia m'aixecaré i diré prou. S'ha acabat la comèdia. Però mentre aquest dia no arribi, continuaré escrivint quan tingui alguna cosa a dir, i em faci mal no treure-ho de dins meu, i abocar-ho a aquesta esfera pública que és Internet. 


Enhorabona bloc meu!

AMENACES...

Aquests darrers dies hem presenciat claríssimes amenaces per part dels ecspanyols, que se saben de memòria on ha de picar per fer mal. Vegem-ho.

La Chuky Camacho, l'altre dia, en seu parlamentària -Mare de Déu Senyor quina expressió més hortera i que ara tots els corresponsals polítics catalanets han copiat dels ecspanyols-, davant la boca petita d'en Mas, que havia afirmat que hi hauria hisenda fiscal catalana tant sí com no, va parlar, com acostuma, amb la boca grossa, per alertar sobre el perill que corrien les pensions dels catalans. Anem bé. És el típic i tòpic argument que empren sempre els enemics de la Independència, tant aquí, com a Escòcia i fins i tot al Quebec -tot i que els quebequesos gaudeixen del seu propi Pla de Pensions. Que els ecspanyols recorrin al Manual del Bon Anti-independentista, vol dir que ho veuen pelut, i necessiten posar en pràctica el discurs de la por, del terrorisme unitarista ecspanyol.

Però, és clar, més enllà de les pocasoltades de la Chuky, l'altra estratègia que han fet servir els espanyols és molt més sibil.lina, i de fet, ja en vam parlar en aquest humil i modest bloc ja fa un any.

Em refereixo, és clar a l'estratègia acció-reacció que han portat a terme els ecspanyols. Pràcticament no havien passat 24 hores de les declaracions de Mas sobre l'autodeterminació financera, per dir-ho d'alguna manera, que el diari El Pais, treia una notícia relacionada amb Milletgate  i el finançament irregular de CDC, a través del Palau de la Música. Amb la magnífica xifra de 775.000 euros, aprox., en joc.

Ho capteu? El mecanisme és calcat al gos de Pavlov. Tu parles d'autodeterminació? Doncs jo et trec una acció judicial al canto perquè tornis a quedar-te calladet.

I és que, com ja vaig dir en el seu moment, CDC, i molt menys CiU, no poden defensar Catalunya, perquè estan judicialment lligades de mans i de peus. La Justícia ecspanyola els té collats i quan vol, apreta una mica el coll convergent. 

Amb aquestes condicions es pot assumir la responsabilitat de defensar una nació espoliada, si saps que tens el cul llogat? I és clar que no, per favor.

Ja vaig dir també, que l'única manera d'acabar amb això, és l'opció Unió Mallorquina, és a dir, la dissolució i la formació d'un nou partit que comenci net com una patena. Sense el llast d'un passat que llasta el present i compromet el futur.

Però mentre això no passi, és evident que els dirigents de CiU, mai podran forçar un pols amb Madrid, perquè tindran les de perdre. 

Per això a CiU, difícilment poden apostar clarament per la Independència, més enllà de les declaracions folklòriques d'un Puig, que són més per consum intern que qualsevol altra cosa.

L'ÚLTIM QUE INTERVINGUI, PAGA

Catalunya s´ha convertit per enèssima vegada en un laboratori de proves. És la creu de no tenir estat. I és la creu de no tenir ningú disposat a trencar-se la cara per ella. I em refereixo, és clar, al govern de la CAC, que no és més que un pòsit de cagadubtes i de venuts a l'or espanyol.

Tot sembla indicar que a partir del 15 de maig, el GOS, que és l'acrònim que fa servir el Departament d'Estat dels Estats Units per referir-se al Government of Spain, pot intervenir en qualsevol moment l'autonomia catalana. Una possibilitat que, per cert, ja va avançar en el seu discurs post-àpat de l'11 de setembre, el Dr. Joan Carretero. Aquella intervenció, naturalment, va ser resposta, com acostuma a passar, amb la llosa del silenci. Però no per silenciar-les, les veritats deixen de ser-ho. La veritat no és democràtica, o si no que li ho preguntin a Galileu Galilei. Tota la humanitat pot estar equivocada i un sol ésser humà pot tenir la raó. És elemental. Però els covards sempre s'amaguen en els nombres, que sovint es converteixen en l'únic element legitimador de l'statu quo: siguin en forma de vots o en forma de diners... o d'amics al Facebook. O de polzades de la televisió, de caps de bestiar o de dones. O de centímetres de... en fi, deixem-ho.

Però l'urgència dels espanyols per fixar una data per donar el tret de sortida per començar la intervenció en les autonomies, és a dir, parlem clar, la intervenció en la CAC, que és la que realment interessa, atès que difícilment podran intervenir la basca, té una explicació ben lògica.

Una simple lectura dels diaris internacionals els darrers dies, presenta un panorama esborronador de l'economia espanyola, tant que fins i tot alguns han gosat afirmar que la seva caiguda pot arrossegar altres economies i pot fer volar pels aires la zona euro. Si voleu comprovar això que dic, només cal que consulteu un agregador de notícies que fa uns dies que he penjat a la xarxa, i que m'està donant molta feina, perquè no para d'actualitzar-lo, atès el volum de notícies sobre el tema. El podeu llegir aquí. Per acabar-ho d'adobar, un article al Wall Street Journal, ha encabronat els espanyols d'allò més, tal i com es pot comprovar en els comentaris, amb amenaces incloses, de represàlies. Total per afirmar, el que és una obvietat, i el que modestament, ja vaig anunciar en un post anterior en aquest mateix bloc. Que Espanya no canviarà.

En definitiva que tot sembla indicar que la intervenció de l'economia espanyola per part de Brussel.les i de Frankfurt, està a la cantonada. Oimés quan el propi President del Banc Central Europeu, Mario Draghi, ja ha anunciat que no tornarà a salvar el cul a Rajoy, com ja va fer en les setmanes anteriors.

Tanmateix, una intervenció de la UE de l'economia espanyola, suposaria una sotragada tan forta i dolorosa. Però fins i tot podria ser positiva en aspectes com les infrastructures i la balança fiscal, atès que el més probable és que capgiraria la tendència a la madrilenyització de la política econòmica general, acabant, per exemple amb els AVEs (que no TGVs) a les kimbabes, o a l'espoli fiscal català.

I això, òbviament, els espanyols no ho poden tolerar. Solució? Avançar-se als esdeveniments. Tenen sort que França està en eleccions i que la senyora Merkel s'ha convertit en el pim, pam, pum de la campanya del senyor Hollande. Això els distreu del tema espanyol, com a mínim fins al dia de les votacions.

I aprofitant l'avinentesa, pretenen intervenir l'autonomia catalana, abans que ho faci la UE. Es tractaria, naturalment, de tenir-ho tot atado y bien atado, abans que intervingui Brussel.les. No és el mateix que Brussel.les intervingui amb una CAC formalment autònoma, que fer-ho amb una CAC lligada de mans i peus. I sobretot de boca. Que és el que pretenen.

Fins i tot, les tímides ofensives mediàtiques del govern del senyor Mas en els mèdia globals, van ser considerades quasi actes de traïció per part de Madrid. I això que ella no s'ha estat de bombardejar la CAC des del Financial Post, el Wall Street Journal, The Economist, i no sé quantes plataformes més. Però ells, fidels a la lògica dels seus avis, la de cautivo y desarmado...no volen una victòria de 80 a 20 o de 90 a 10, volen una victòria total, del 100 a 0, perquè en el fons són molt covards i no suporten ni la més mínima rèplica.

En definitiva, repeteixo, els espanyols s'han proposat intervenir la CAC, abans que ho faci la Unió Europea. La jugada està clara.  No volen perdre la mamella de la Catalan Cash Cow, és a dir, la vaca catalana de la qual espremen fins a l'última gota, fins a l´últim euro. Fins a l'última gota de suor... o de sang.

I tot aquest pols entre espanyols i europeus, naturalment, davant d'un convidat de pedra. Un convidat que com els tres micos, ni veu, ni escolta i que, com a molt, es limita a xiuxiuejar. Em refereixo, és clar, a aquesta olla de grills que és el govern de la CAC. Que si es trobessin de nit, els podríem titllar, perfectament del Sopar dels Idiotes. Una colla de gent, d'arreplegats, que no saben què és la dignitat, ni plantar-se encara que els lladres i els kinkis entrin fins a la cuina i facin cap als dormitoris.  Una gent de la qual ja quasi no paga la pena de referir-s'hi, perquè ja no tenen cap rol en el moment actual.

NOTA: Post penjat al DGS, EL 02.05.2012l

HI ESTÀS CONVIDAT!

Demà dilluns t'espero a l'acte CATALUNYA AL MÓN: PER UNA POLÍTICA EXTERIOR INDEPENDENTISTA, que se celebrarà a la seu nacional de Reagrupament (c. Roger de Llúria, 5, 2n 2a, Metro: Urquinaona), a les 20.00 hores.

Hi parlarem l'Antoni Montserrat, vicepresident de la Federació Internacional d'Entitats Catalanes (FIEC), directiu del Casal Català de Luxemburg, i membre del Comitè Ciutadà que impulsa la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'ampliació interna de la Unió Europea; l'Esther Ponsa, membre de la Junta Directiva de Reagrupament, i una servidora.

L'acte també servirà per presentar públicament el nou web internacional de Reagrupament, que aplegarà notícies del web nacional traduïdes a l'anglès, així com diversos enllaços en aquesta o altres llengües que informin els lectors del món sobre Catalunya en general i Reagrupament en particular.

Us hi esperem!

NOVA CALBOTADA DE GUARDIOLA A SANDRUSKO

L'adéu de Guardiola pot acabar sent una mica abrupte perquè cada dia que passa el noi es va deixant anar més. Les seves darreres paraules han estat una veritable atzagaiada contra la Junta del Sandrusko, a la qual Guardiola, implícitament, però cada cop més explícitament, la fa responsable de no haver guanyat la Lliga. I té tota la raó.


La referència al "nostre silenci", s'ha interpretat des del lobby pro-sandrusko, com una referència estrictament personal, quan és evident, encara que no es vulgui reconèixer que és una referència al Barça com a club, i en conseqüència, a la Junta, i molt particularment a aquesta cosa que la presideix.


Efectivament, van ser els reiterats silencis de la Junta a les agressions patides pels jugadors del Barça bé al camp, bé als despatxos dels òrgans disciplinaris, els que van permetre que el Madrid se sentís prepotent i incrementés la pressió sobre els àrbitres i tota la parafernàlia futbolística espanyola, i aquesta, naturalment, a bodes em convides, es va inclinar del cantó merengue, amb decisions demencials tant pel que fa a penalties, expulsions, sancions, etc. De totes les quals el Madrid va sortir-ne clarament beneficiat.



Ha estat, doncs el Sandrusko dels collons i tota la seva Junta d'ecspanyols i fidels servents d'Espanya, els que han estroncat, de moment lleugerament, la trajectòria victoriosa dels darrers anys d'un Barça dominador del futbol mundial, d'un Barça que exhibia amb orgull la seva catalanitat. 

Ara els autonomistes ja respiren més tranquils perquè tot ha tornat a mare: el Madrid guanyant la Lliga, i el Barça aplaudint... perquè no pot ser que els catalans guanyem, on s'és vist. Nosaltres estem en aquesta terra per ofrendar nuevas glorias a España, és a dir per a fer d'spàrring de luxe del Madrid, perquè el Madrid és Espanya... encara que la major part dels seus jugadors, siguin estrangers.


Guardiola dispara, però és interessant veure com la brunete sandruska, dissimula. Jo penso que el Sandrusko és el personatge més ben protegit pels mèdia pro-Espanya. Mai un individu que presenta tants punts febles, ha rebut menys atacs des del quart poder. Perquè aquest silenci, aquesta omertà, al voltant d'un tio que té merders judicials per donar i vendre? Quin és el seu paper en la Catalunya autonòmica?

GENIAL, EL FERRERRES!

En Ferrerres és el meu ninotaire de referència. I també és el gran silenciat per Can Godó, sobretot després que fitxés pel Periódico. Un exemple és el silenci sepulcral que cau damunt seu des del programa de la tieta Basté, on no paren de riure-li les gràcies al Batllori que sempre fa un humor "políticament correcte", per a l'establishment monàrquico-autonomista, incloent-hi la nefasta nota folklòrica.

Quant a la vinyeta que il.lustra aquest post, fixeu-vos que el genial Ferreres diferencia l'actitud dels tres "mansos": l'Artur amb cara de mala llet i apretant les dents -no li agrada. En Mas-Colell, com dient, "quin paperot i a sobre em dibuixen", amb els pels de punta. I en canvi, en Duran i Ecspanya, a ulls clucs i perfectament quadrat se'l veu en la seva salsa, convençut del que fa, sense dubtes ni manies.

Una vegada més, genial, Ferrerres. Mal que el pesi a la tieta Basté.

PER PATRIOTISME I DIGNITAT: DEFENSA NACIONAL

Vivim un moment històric en què la voluntat i l'activisme personal estan aconseguint fer trontollar, ni que sigui una mica i temporalment, la Catalunya autonòmica.  El Govern català es veu obligat a fer més evident encara el seu suport envers als interessos polítics i econòmics del Regne d'Espanya i a anar contra el poble al qual representen en imposar sancions per actes d'insubmissió a les injustícies de l'Estat espanyol. 

Tot i que des de Reagrupament sempre hem advertit que si els actes de protesta o insubmissió que fem no es transformen en una majoria política al Parlament de Catalunya no es resoldran els problemes profunds del nostre país, no podem abandonar tots els patriotes que, ignorant les amenaces del Govern de la Generalitat, volen continuar la campanya #novullpagar. 

Per aquest motiu, Reagrupament ofereix els seus serveis jurídics per recórrer les sancions que es puguin derivar del seguiment de la campanya #novullpagar mitjançant la bústia de correu electrònic defensanacional@reagrupament.cat

Així mateix, tots els qui estigueu interessats a formar part de l'equip de juristes de Reagrupament, que coordinarà en Roger Granados podeu posar-vos-hi en contacte mitjançant l'adreça de correu juridic@reagrupament.cat


Reagrupament

www.reagrupament.cat

NO S'ATURARAN ...

Els espanyols no s'aturaran en la seva ofensiva catalanòfoba perquè saben del cert que CiU mai els plantarà cara. Llavors, aniran pressionant i entraran fins a la cuina, i fins i tot sortiran pel pati del darrere i continuaran ocupant tot el que el govern de la CAC els deixarà fer.


És de manual. Les ofensives sempre segueixen el mateix patró. Tu tira milles i arriba fins on et deixin... o fins on et duri el combustible. I això és el que està passant ara mateix a la CAC. Una ofensiva per terra, mar, aire i per internet. I el govern dels millors no para de rebre atzagaiades. I el que és pitjor, els catalans i les catalanes no parem de rebre les conseqüències: gent que es mor d'infarts amb un CAP tancat a la cantonada; nens que ja no tenen accés a les beques-menjador i perden l'únic àpat decent del dia; 18.000 avis catalans que han mort sense rebre l'ajut de la dependència; 3.000 catalans afectats pel corralito d'una caixa. L'espoli fiscal és per damunt de tot un espoli social. I ara la cosa va de veres, i encara anirà més a la tardor.


I que fà el govern de la CAC? Reunir-se amb el Florentino Pérez, amb el Fefé, amb el Solana i el Cayetano Martínez de Irujo de la casa d'Alba, la nit abans del matx amb el merengues... Espectacular, que diria aquell.


Ara es treuen de la màniga, un possible avançament electoral. Estaria bé si servís per oblidar-se del pacte fiscal, i anunciar que o caixa o faixa: és a dir, o paguen els deutes o cap a la Independència. Això estaria bé. Però algú es pensa que ho faran? O tornaran amb la cantarella de les costures de la Constitució i tota la paranoia autonomista.


És el moment de fer saber a Europa que la clau de tot plegat és reconèixer una Catalunya independent, la qual seria econòmicament totalment viable i d'aquesta manera els recursos per salvar el Regne d'Espanya serien més assumibles i fins i tot els catalans els podríem dedicar, per exemple, el 0.7% del PIB durant uns anys, per veure si es refan d'una punyetera vegada. Fins i tot, jo mateix, proposaria que Espanya tingués prioritat en l'Ajut al Desenvolupament que estats com Botswana, per dir-ne només un...


Però és públic i notori que els espanyols ja porten mesos taladrant el cap al Financial Times, al Wall Street Journal o fins i tot al The Economist, entre d'altres, per tal que assenyalin Catalunya com a culpable quasi bé de la crisi mundial i de la zona euro. És una ofensiva en tota regla, que pretén crear una atmosfera favorable a l'intervencionisme de l'autonomia de la CAC. Això demostra com és de clau, en un món globalitzat, tenir una veu pròpia al món, és a dir un servei d'acció exterior que promogui els punts de vista i els posicionaments propis, enfronts els assalts dels adversaris.


Catalunya està passant per uns moments caòtics. Cal dir prou i contraatacar. Si no ho fem nosaltres, ho faran contra nosaltres. I és una responsabilitat que jo no vull assumir.


NOTA: Post penjat al DGS, el 25.04.2012

ELS LLEPES D'EN DURAN

S'acosta el congrés unionista, amb el fracassat d'en Duran i Ecspanya marcant territori, com ja porta fent quasi fa trenta anys. Tot sembla indicar que guanyarà de carrer, aparentment. Com a mínim s'ha aconseguit que en el moment de la votació s'instal.lin cabines per al vot secret, de manera que els brothers, autèntics goril.les de l'amo, no acoquin a la bona gent unionista a l'hora de votar. De manera, que fins i tot, hi ha lloc per a l'esperança... encara que sigui minsa.


Tanmateix, m'acaba d'arribar un enllaç que el considero súmmament interessant. Es tracta d'un rànking de membres del Parlament Europeu (MEP), on es passa comptes de llurs activitats i se'ls ordena en conseqüència. 


I la sorpresa ha estat majúscula -o no- quan he comprovat que l'eurodiputat unionista Salvador Sedó i Alabart, resulta que en el rànking es troba en la posició 745 de 753. És a dir, un veritable manta, un dropo, que cobra un eurosou (i un eurosou en els temps que corren és un veritable xollo), i fins al dia d'avui només ha portat a terme 3 activitats parlamentàries. La seva qualificació és d'1,93%, és a dir, en termes acadèmics clàssics, un MOLT DEFICIENT. Quin pàjaru!


En Sedó, prèviament havia estat Director General d'Afers Exteriors de la Secretària homònima. En d'altres paraules, era el número 2 de la Secretaria que encapçala el senyor Senén Florensa. En Sedó formava part de tota una colla de càrrecs que van assaltar com a pirates la Secretaria d'Afers Exteriors i que han protagonitzat el desmantellament d'una de les poques coses que tenia cara i ulls de la gestió pública del tripartit: la potenciació dels Afers Exteriors -no pas per voluntat d'en Montilla, òbviament, sinó per la d'en Carod Rovira. Un assalt, encapçalat, of course, per Duran i Ecspanya, que fa tot el possible per acontentar els seus amos del PP, desactivant la política exterior catalana i neutralitzant les delegacions a l'exterior.


I és que el noi aquest, en Salvador Sedó, és un dels llepes d'en Duran. És la quintaessència del duranisme.I farà el que calgui per mantenir-se en el càrrec i a les ordres de l'amo. 


També sabem ara què és el que no farà. Treballar parlamentàriament. Uff, quina mandra, oi, noi?


Sort que Europa no és Ecspanya, ni la CAC. Allà es desenvolupen mecanismes que posen contra les cordes els ganduls i els dropos. I alerten als ciutadans mínimament interessats en la cosa pública, si els polítics que voten mereixen la seva confiança o no.


Amb el Sedó com a exemple, els militants unionistes tenen la paraula sobre quina mena de gent volen que els encapçalin els propers dos anys.

REPUBLIC OF CATALONIA TIMES is out

Fa uns dies ja vaig anunciar la publicació de l'agregador de notícies DAGUER, utilitzant el programa Scoop.it. Ara em plau anunciar l'aparició de REPUBLIC OF CATALONIA TIMES, que agregarà notícies i vídeos bàsicament en llengua anglesa. 


He de dir que en els dies de prova que porto treballant he quedat tip i cuit de les notícies que a nivell internacional apareixen sobre la situació econòmica a l'Estat espanyol. Jo la veritat, no entenc els independentistes que voten CiU, i cada cop entenc menys els catalanets que encara pensen que sense independència ens en sortirem. No, no ho farem pas. Els continguts d'RCT, així ho demostren fefaentment.


Bona lectura!

LES BESTIESES D'EN JULIANA

En aquest bloc ja he parlat alguna vegada d'en Juliana, el periodista de La Vanguardia, que com tots els de la casa, es deleix per trobar una entesa entre Catalunya i Espanya. Tota la seva producció periodística és una autèntica paranoia, que no toca mai de peus a terra, perquè parteix un pressupòsit erroni. La negació de la voluntat d'Ecspanya d'anihilar Catalunya.


Si tu negues que els ecspanyols ens volen fer la pell, malgrat l'allau de proves històriques, és que tot el que penja després ja no té cap mena de sentit. Com es pot amagar el cap sota l'ala o dins d'un forat d'aquesta manera?


I això, naturalment, pressuposant per part del Juliana, bona voluntat. És a dir que s'ho creu de debò. Vull dir que no és un cínic. Però si un enorme irresponsable.

El Juliana acaba de cometre un nou atemptat en forma de llibre. No me´l llegiré pas, no. Només llegint en diagonal les ressenyes que se´n fan, els seus llibres, que segur que, en aquest país de cagats, se'n vénen molts, ja sé del que tractarà. El xaval anirà a l'últim racó de les Ecspanyes, al poble més apartat del món, a prop de la plaza mayor, dos carrers a l'esquerra i després un a la dreta, fins trobar algun freaky castellà, andalús, manxec, extremeny, que dirà que ell sí que entén Catalunya, i que tots hem de ser germans i que quan més endins, més amics. En Juliana, extasiat amb aquesta confessió del freaky, acabarà el capítol corresponent, dient que malgrat tot, encara hi ha esperança, una mena de give Spain a chance, i que no tot està perdut. Que Madrid no és Espanya, i tota la collonada habitual, per justificar, òbviament, que no cal arribar a la Independència. Jo realment, la gent compra per comprar, perquè els seus llibres tracten sempre del mateix: una tensió entre les Espanyes, però que sempre, al final hi ha el happy end, de la possible reconciliació i que tots acabarem per viure feliços i menjar anissos. Ja ho he dit abans, Juliana aka el Paranoies. Que no vol dir que pari les noies, precisament.


Ahir, tornant a casa amb el cotxe vaig escoltar l'entrevista que li feia en Clapés sobre el llibre en qüestió que no penso esmentar el títol, perquè només faltaria que li fes publicitat. En un moment determinat, naturalment, va sortir el tema de la Independència. És quelcom inevitable, ell tard o d´hora en parla... naturalment per matxacar-la i llençar-li l´habitual va de retro, i alertar als catalanets que és dolentota i com un bisbe ultra, dir que La Independencia es pecado. No debades ha estat corresponsal a Roma durant uns quants anys.

Però en concret, em vaig quedar de pasta de boniato, quan l'angelet va escopir que, en referència a la Independència d'Escòcia, és a dir, al referèndum que se celebrarà el 2014, calia estar amatent al que dirien els alemanys. I què dirien els alemanys? Doncs que defensarien l'statu quo, ergo, apostarien per mantenir Escòcia dins del Regne Unit. En conclusió, nova botifarra a la Independència... i no només a la d'Escòcia, naturalment, que ja no ens afaitem.


A veure, Juliana, criatura de Déu, tu que et penses, que els escocesos són com els teus catalanets que enganyes dies sí i dia també? Tu realment penses que els escocesos es baixaran els pantalons davant dels alemanys? Però per l'amor de Déu i Crist Nostre Senyor, els escocesos han derrotat als alemanys en dues guerres mundials bestials... tu penses que ara es baixaran les calces i es posaran bé?


Però tu en quin món vius, a banda, és clar, del franquisme sociològic, és a dir, el del bàndol dels perdedors que assumeixen disciplinadament que són un poble derrotat i que si te l'han de petar, que com a mínim es posin colònia i ho facin amb carinyo i cuidado.


Jo realment aquesta gent que viuen mentalment colonitzats, per no dir sodomitzats, per l'ecspanyolisme, realment els planyo. Obeeixen les lleis i normes creades per a la seva destrucció i anihilació i ho fan, naturalment, amb il.lusió, i no comprenen aquells altres pobles que Criden Llibertat! i llavors cauen en la paranoia del complex d'Estocolm que és voler convèncer el seu segrestador.

Escolteu, tots els Julianes del món mundial. Escòcia, naturalment, tindrà molt present el parer d'Alemanya, com també el dels Estats Units, o Rússia o la Xina, però mai del mais, condicionarà les seves ànsies de llibertat i indepenència a una actitud contrària d'aquests estats, entre d'altres raons, perquè aquests estats, quan concloguin que la voluntat escocesa ara va de bo, no només s´hi posaran bé, sinó que li estendran davant dels seus peus una catifa vermella, perque tots voldran ser els primers en comerciar i en fer negoci amb el nou estat. I quan s'adonaran que ara va de bo? Molt fàcil, quan els seus serveis diplomàtics i d'intel.ligència comprenguin que no hi ha marxa enrere, i que la classe política escocesa, empesa, naturalment pels seus ciutadans, no tindrà cap mena de dubte ni hesitació en fer allò que cal fer sempre en els processos d'Independència: fer el primer pas endavant. Després tot ja ve més o menys rodat.


I davant la certesa de la Independència, les tècniques intimidatòries tipus Cry Wolf! (Que ve el llop!) no serveixen de res. Nastideplasti que diria aquell.


Perquè és lògic que els alemanys et tutti quanti, no volen veure´s en el costat dels perdedors, quan finalment Escòcia declari la seva Independència.

EN L'ADÉU DE GUARDIOLA

SANDRUSKO, HAS FRACASSAT COM A PRESIDENT!

VERGONYA HAURIES DE TENIR!

A PARTIR D'ARA T'ARROSSEGARÀS COM EL QUE ETS!

DANKE, MADAME BRANDNER, TO KEEP BASTIAN IN GOOD SHAPE

L'ampliació interior de la Unió Europea i nosaltres

Pàgina web de l'ICE de l'ampliació interna de la UE

Durant el passat mes de març, el debat polític a Escòcia es va tornar a enverinar amb l'aparició d'un report que incidia en un tema recurrent: que si el país optava per la Independència en el referèndum del 2014, això implicaria la sortida de la Unió Europea. És un argument que es repeteix regularment i que pretén atemorir els ciutadans.

Naturalment, no té cap mena de sentit. A ningú no se li escapa que és del tot impossible que més de 5 milions d'escocesos siguin privats de la seva ciutadania europea pel fet d'exercir un dret democràtic, que forma part del cabal comunitari com és el dret de votar i decidir. A banda que la pròpia legislació europea no contempla la pèrdua de la ciutadania europea. Una ciutadania que, tal i com demostren cada cop més les sentències del propi Tribunal de Justícia de la Unió Europea, es dissocia més de la nacionalitat -és a dir, de l'estat d'origen- i assumeix un pes específic propi.

Joan Carretero durant la presentació de l'ICE, 12.04

És per això que s'imposa omplir un buit legal com és l'ampliació interior de la Unió Europea. L'ampliació interior de la Unió Europea es diferencia clarament de l'ampliació exterior. I la raó és òbvia: ateny a persones que ja gaudeixen de la ciutadania europea des de fa anys. Ateny a ciutadans que han contribuït amb els seus impostos al manteniment de la Unió Europea, i que fins i tot, en alguns casos, han donat més del que han rebut. Ateny a ciutadans que han construït la Unió com qualssevol altres.

És indefensable, doncs, que es pretengui emprar els mateixos procediments, el de l'ampliació exterior, que s'aplica a persones que encara no són ciutadans de la Unió Europea, que a d'altres que ja ho són, com hem dit, de fa temps.

Cal doncs, regular l'ampliació interna. Concretament, l'ampliació interna consisteix en reconèixer automàticament com a membre de la Unió Europea un nou estat sorgit com a conseqüència de secessionar-se democràticament d'un altre estat membre de la UE.

En aquest sentit, recentment, un comitè de ciutadans, amb el suport de Reagrupament, ha presentat una Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'Ampliació Interior, que proposa, precisament, que la Comissió Europea inicïi una legislació que la reguli formalment. Cal assenyalar que la iniciativa no va adreçada exclusivament al cas català, sinó que té un veritable abast europeu.
És una proposta engrescadora, que en els pocs dies que es coneix ja ha aixecat una important expectativa informativa. Una proposta que està oberta a la formació d'una gran xarxa o coalició de col.laboració europea que reculli el milió de signatures necessàries si finalment és admesa a tràmit per la pròpia Comissió Europea. 

El seu web és: .http://www.ueinternalenlargement.org/ca/ 
Feu-la córrer!

Nota: Post penjat inicialment a LA VEU, NÚM. 14 (ABRIL)

FUTBOL, QÜESTIÓ D'ESTAT

El futbol s´ha convertit en una qüestió d'estat. I més concretament, en una qüestió d'estat ... espanyol. Ja fa temps que els espanyols, per masturbar-se davant la comunitat internacional, apel.len als èxits esportius. Tant s'han masturbat, que alguns, tips de les seves esquitxades s'hi han tornat. Per exemple, França, amb el tema de la corrupció i el dopatge de les estrelles esportives ecspanyoles, ho va deixar ben a les clares, per a la irritació de Madrid.


Dit amb paraules planeres, els governs espanyols tracten l'esport com un tema estratègic i de rellevància fonamental per a la cohesió nacional. I ho fan de la mateixa manera que ho feien els règims comunistes en els anys 80 i ho continua fent la Xina en l'actualitat. És el que podríem anomenar, i no per casualitat, Mètode Samaranch: la manipulació de l'esport per a objectius pròpiament polítics, d'enlairament del prestigi a nivell internacional,  per reforçar l'orgull nacional a nivell interior.

A més sembla clar que això no diferencia entre blaus i rojos. Si amb Aznar, es va viure l'apoteosi del Real Madrid dels noranta, i després el sorgiment dels Nadal, dels Alonso i fins i tot dels Gasol, amb ZP va ser el torn de la Roja. Que si l'Eurocopa, que si el Mundial...


Tanta és la rellevància de l'esport que alguns beneits al.leguen que la Independència faria inviabe els enfrontaments Barça-Madrid a la Lliga i a la Copa del Rei. So what? Penso que és una tonteria que no mereix ni tan sols resposta.

És al.lucinant, tanmateix, el que va passar la nit anterior al darrer partit Barça-Madrid. Va tenir lloc un sopar a casa d'en Carles Vilarrubí-Sol Daurella, on segons el que he pogut llegir, en diferents mitjans, hi van participar, l'Artur Mas, en Xavier Trias, l'Oriol Pujol, Florentino Pérez, Josep Maria Bartomeu, Javier Solana, els Godó -pare i fill, Josep Oliu (Banc Sabadell), Joan Maria Nin (La Caixa), Fernando Fernandez Tápias (àlies fefé), Cayetano Martínez de Irujo (Casa d'Alba) i el líder (ahahaha) dels sociates, Pere Navarro. 


Com s'explica la presència de l'Artur Mas? I la de Pere Navarro? Naturalment seria interessant saber el contingut de la conversa...

Ara la veritat, he de dir que ara entenc més diverses coses:


1. La tossuderia d'en Guardiola en dir que la Lliga estava perduda fa setmanes, quan era evident que no ho estava, i la prova és que vam arribar a estar, ni que fos provisionalment, a 1 punt dels nazis.


2. L'equip de sortida que va treure Guardiola dissabte passat, sense Cesc i Piqué, ni tan sols Alexis o Pedro -dos killers anti-Madrid contrastats, de manera que el Barça va sortir clarament en inferioritat de potència de foc...


Potser és que calia que aquesta lliga la guanyés el Madrid? 

CRY FOR ME, ARGENTINA

De manual. Ha estat de manual. Com el moviment d’un gran mestre d’escacs. Em trec el barret i tot el que faci falta. La Presidenta d’Argentina ha demostrat ser una gran estratega. I sobretot, ha demostrat que sap aprofitar les estructures d’oportunitat. Em refereixo, és clar, a l’expropiació d’YPF. El cop certer, sec, dur, l’ha donat en el millor moment possible per als seus interessos. I naturalment, en el pitjor moment possible per als interessos espanyols. Quina crack està feta la Presidenta Fernandez. Sí, sí Fernandez, ho dic per aquells que després se´n foten dels independentistes catalans que tenen cognoms espanyols. So what? Una Fernandez ha donat pel sac a un Brufau i amb ell a tota la tonteria de la Madre Patria i la Hispanidad i Iberoamérica. Sembla una història de riure, però els argentins estaven rabiosos pel tema Malvines… i ho paguen els espanyols!!! Ja sento a la Brunete dient que la culpa de tot és de la Pèrfida Albión i que Gibraltar épañó i tota la pesca!!

No, de debò, la punyalada ha estat millor que la que pot clavar un gurkha. El dia que el govern espanyol estava més tocat que mai, no només econòmicament, al caire de la intervenció, sinó també anímicament, per les poca-soltades d’un cap d’estat senil i, per això, ja sense vergonya ni cura… Aquell dia, precisament aquell dia, la Presidenta Fernández el tria per deixar d’un cop,  secs els espanyols. Només ho puc definir com a quelcom genial.

I això demostra quant hem d’aprendre els catalans. Aprendre a ser valents, a ser llançats, a no creure´s les declaracions grandiloqüents dels espanyols. Aquest episodi ha demostrat ben a les clares que els espanyols, que Espanya és un tigre de paper, què dic un tigre, un gatet de joguina. Tota les declaracions prèvies dels ministres espanyols han caigut en un pou i ningú no les ha vistes més.

Quins collons que té la Presidenta Fernández. Però això no és tot. Encara hi ha quelcom més fort. Molt més fort. La Presidenta Fernández ha fet el pas, immediatament després d’entrevistar-se, a la Cimera Americana de Colòmbia, amb el President dels Estats Units, Barack Obama. A ningú no se li escapa, que com a mínim li devia informar del tema, i a ningú tampoc se li escapa que si va llançar-se a la piscina és per que va rebre l’OK. Sí, senyors, l’amic del nord va donar la Go! Order, ni que fos per refermar la tradicional Doctrina Monroe, aquella que diu, que “Amèrica és per als americans“, de manera que els espanyolets, a prendre el vent.

Aquesta clatellada monumental als espanyols, hauria de fer pensar a tots els exportadors catalans. La “Marca Espanya” (toma Marca España, toma!) que tant ridículament promou el Ministre espanyol d’Afers Exteriors, no és res més que una camama. Si us plau, exportadors catalans, no feu el ridícul! La Marca Espanya està més cremada que un misto. Ningú no dóna un cèntim per ella. Ara s’està demostrant.

Però, naturalment la ràbia que ara senten els espanyols, haurà de descarregar-se sobre algú. I a veure, qui té tots els números per ser aquest algú? Tic, tac, tic, tac. Qui pot ser el pringat que rebi les hòsties i el desfogament d’una Espanya ferida en tot el cor, ella que es pensava que era una gran potència mundial?

Qui? Qui? Catalunya, naturalment!! Qui si no? Ei convergents de la punyeta, prepareu-vos a rebre les hòsties que heu sembrat i agafeu-vos bé els collons, perquè cauran unes castanyes, que acabaran amb la supressió del règim autonòmic català, si no de iure, sí de facto. Com en el 1934, la dreta espanyola -ep cosina germana de l’esquerra espanyola, naturalment- suprimirà l’autonomia. Llavors va ser per la Llei dels Contractes de Conreu, ara és pel deute i els caos de les finances públiques. La conclusió és la mateixa, en pocs mesos, l’autonomia catalana serà un record de la història. I vés a saber si la Camacho, o fins i tot el Vidal Quadras, o el Jorge Moragas, o el hòbit Francisco Marhuenda, o la Llano de Luna, ocuparan la Presidència de la Generalitat, mentre en Mas and company estaran fent milles per l’oceà buscant la seva fotuda ítaca!

Cry For Me, Argentina! Perquè la teva fermesa farà encara més visible la covardia de la classe política catalana. I les conseqüències seran horroroses. I els autonomistes seran els culpables, del primer a l’últim. Aquesta és la diferència entre tenir un estat i no tenir-lo.

Si el tens expropies els dolents. Si no el tens, els dolents et donen pel sac.

NOTA: Post publicat al DGS el 18.4.2012

SCOOP IT! UNA NOVA EINA EN LA XARXA!

Ahir vaig obrir una altra finestra en la xarxa, i en van ... Es diu Scoop it! i francament m'ha convençut per la seva senzillesa i el seu resultant impactant. Ja porto una trentena de notícies baixades, i fa patxoca, jutgeu vosaltres mateixos.

Podeu consultar el meu diari aquí.

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 14 (ABRIL 2012)

LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM 14 (ABRIL 2012)

Publish at Calaméo or browse others.

Ja ha sortit el número 14 de LA VEU de Reagrupament, corresponent al mes d'abril d'enguany. És un exemplar que té com a dossier principal, fer-se ressò de la Iniciativa Ciutadana Europea sobre l'Ampliació Interna de la Unió Europea, a la qual RCAT dóna suport de forma ben activa. Bona lectura!

FOT-LI QUE ÉS "MARCA ESPAÑA"

Els esdeveniments que estan succeint aquests dies en el triangle Botswana-Buenos Aires-Madrid, més que una nova versió del triangle atlàntic, és la confirmació definitiva de la fi del cagaelàstics en què s'ha convertit la política neo-imperialista espanyola. Llegir ahir i avui, i em juro un pèsol que demà també, els mitjans de comunicació mundials, és constatar que, com ja deia en un post anterior, Ecspanya està al caire de l'abisme. De la intervenció pura i dura. Quan a l'Àsia parlen d'aquest racó de món que és el Regne d'Espanya, és que la cosa va malament de veres.

L'expropiació de Repsol per part del govern argentí és una hòstia monumental a la tan esbombada Marca España, que tan ridículament el ministre del ram, José Manuel Garcia Margallo (sense accent a la o per amagar la seva ascendència catalana), s'ha obsessionat a promocionar, naturalment a costa de la Marca Catalunya. Doncs bé, ara ja té el que volia: la Marca Espanya serà mundialment coneguda pel fet de ser el símbol de la barra lliure per expropiar. A partir d'ara, tots els que la llueixin, poder tenir per segur que poden ser potencials expropiats per qualsevol govern del món. Si ho han fet els argentins, perquè no ho poden fer els bolivians, els brasilers, els marroquins, o qualsevol altre estat?

Penso que aquest estat de coses, hauria d'obrir els ulls a molts empresaris catalans que amb la Marca España no es va ni a la cantonada de casa. Ho farà? Aquesta Marca ja està més cremada que un misto, i ara el senyor Garcia-Margallo haurà de gastar més milions d'euros per que l'Instituto Elcano, elabori un nou report sobre la Imatge Exterior d'Espanya.

Parlem clar, els fets d'Argentina i de Botswana, en qualsevol país normal, ja hauria estat suficient per dir que nosaltres no som d'eixe món. Però ben probablement, la mala llet que portaran acumulada els espanyols la descarragaran sobre els catalanets, naturalment. L'autonomia catalana és ja un dead man walking. Li queden dos telenotícies.

Ha arribat l'hora del caixa o faixa. Què faran els convergents de la punyeta? Dia amèn a la liquidació de l'autogovern català? O trencar la baralla i fer un pas endavant cap a la sobirania? Perquè no hi ha cap més alternativa!

O ens espolsem les cadenes, o serem els paganos de les frustracions dels espanyols per enèssima vegada.

La cosa està més clara que l'aigua.

No m'agradaria estar en la pell de l'Artur Mas, perquè pot passar a la història no només com el President que no va impedir la fi del sistema català de caixes d'estalvi (això ja ho és ara i per sempre més ho serà), sinó també com el President que no va saber defensar l'autogovern de Catalunya, i es va deixar robar la cartera, i si es descuida, també la dona i la dignitat, a mans d'uns kinkis espanyols.

Però més enllà del que puguin fer la casta política, el que realment em preocupa és si els centenars de milers de votants convergents continuaran practicant el joc de l'estruç, o s'adonaran que amb Ecspanya no hi ha res a fer... Si es pensen que amagant el cap sota l'ala o dins d'un forat, a ells no els tocarà el rebre, doncs que vagin esperant, que tard o d'hora ells i les seves families rebran una clatellada monumental i s'hauran acabat les vacances a Nova York, els caps de setmana a Londres, els estius al Carib o a l'Índic.

Únicament la Independència, i si pot ser Express, molt millor, pot delimitar, minimitzar, i reduir el risc de continuar estar lligats a la Marca Espanya. Perquè qualsevol producte que soni a ecspanyol, actualment no val una puta merda, deixeu-me que ho expressi acadèmicament, tot i que no ho reproduiré gràficament, que després hi ha llepafils que se'n queixen.

Exportador català, si vols vendre, abandona la marca maleïda. Qualsevol altra opció és millor. I particularment, impulsar la Marca Catalunya, associada a qualitat, pot ser una solució molt més intel.ligent.

Ens cal la Independència, fins i tot la Independència Express. És qüestió de supervivència i, naturalment, també de bon gust.

GUTEN MORGEN FRAU MERKEL! HASTA NUNCA SEÑOR RAJOY!

L'estat espanyol és al caire de la intervenció. Contràriament al que estic segur que diran els nostres autonomistes, no només no és el moment de ser bon minyons, sinó que és el de fotre més canya que mai.

Salvant totes les distàncies, la intervenció de la Unió Europea en l'economia espanyola, la podem equiparar a l'ensorrament dels imperis absoluts a la fi de la Primera Guerra Mundial. Aquella fi va donar lloc a l'alliberament de molts estats: Polònia, Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània, Txecoslovàquia, Iugoslàvia. Fins i tot, també Irlanda. Més breument, també es van independitzar Ucraïna, els pobles del Càucas (Armènia, Geòrgia i l'Azerbaidjan) i de l'Àsia Central. A l'hora, Àustria i Hongria es convertiren en repúbliques, abandonant el seu passat imperial. Els nous estats sorgiren de l'ensorrament dels imperis austro-hongarès, rus i turc. També de la crisi del Reich alemany. És el que en ciència política s'anomena una estructura d'oportunitat. Doncs bé, la intervenció europea de l'estat espanyol, que diria que és imminent, representa pels catalans i les catalanes (eheheheh) una veritable estructura d'oportunitats... naturalment si la sabem aprofitar. És a dir, si estem preparats, com el davanter centre que sempre està en el lloc i en el moment oportuns de xutar cara a barraca.

Ho estarem, de preparats? Aquest és el gran dubte. Els tremolaran les cames i els petaran les dents a aquells que assumiran la responsabilitat de fer el pas endavant? M'agradaria dir que no. Però, amb el personal que ara mateix escalfa els escons del Parlament, no puc ser gaire optimista.

Però al marge d'aquest petit detall, perquè dic que la intervenció pot ser una bona oportunitat per aconseguir la Independència de Catalunya? Una Independència, que en gran part ens vindrà imposada des de fora.

Primer de tot, que quedi clar que dic que la intervenció pot afavorir la Independència de Catalunya. No dic, però, que la intervenció, per ella mateixa, sigui bona. I no ho dic, perquè estic segur que si acaben intervenint les passarem magres. De fet, passarem d'estar subordinats a Madrid, a estar-ho de Brussel.les, de Frankfurt o de Berlin. És a dir, no serem encara un poble lliure.

Ara bé, la intervenció, i d'això n'estic segur, si sabem jugar les nostres cartes, obrirà les porta a una racionalització no espanyolista de l'economia i en general de la societat. Vaja, que en un tres i no res s'acabarà la discriminació fiscal i d'infrastructures, perquè els europeus no pensen com els espanyols.

És clar que algú em dirà que això és encara més perillós, perquè pot obrir la porta a una Espanya reformada, i això faci minvar les possibilitats de la Independència. I tindran tota la raó del món. No hi ha res més perillós que una Espanya reformista, que integri intel.ligentment Catalunya, donant-li el que li pertocaria.

Però és aquí on els espanyols ens ajudaran d'allò més. La reacció espanyola al reformisme europeu, que entre d'altres conseqüències implicarà la fi de la madrilenyització d'Espanya, desfermarà una ofensiva ultranacionalista espanyola, comparable a l'odi que històricament s'ha tingut als afrancesats. La brunete mediàtica no estalviarà portades i més portades, com la d'aquest diumenge a l'ABC, contra els que s'atreveixin a seguir les consignes europees. Les protestes gregues seran un joc d'infants, al costat de les espanyoles del quilòmetre zero o de Sol. L'oligarquia financera, la de les obres públiques (constructores), la dels serveis bàsics (electricitat, aigua, gas, les de les TIC), els grans terratinents, etc. veuran amenaçats els seus privilegis seculars i fomentaran tot tipus de protestes, bé de sotamà, bé de forma descarada.

I serà llavors, quan tot plegat sigui una veritable olla de grills, de marrameus i de vatues l'olla, que els catalans hem de donar el pas endavant i dir que nosaltres no som d'eixe món, i que ens n'anem, tant sí com... sí, i a qui li piqui que es rasqui. Cal però, ser ferms i no donar ni una sola mostra de dubte. I cal, i això és clau, demostrar que a casa nostra, qui es passa de la ratlla pel que fa a les llibertats públiques, ho paga. No es pot tolerar cap desgavell ni desordre. Una cosa és que, com ja va escriure genialment en Manuel de Pedrolo, "cal protestar encara que no serveixi per a res", perquè la protesta és senyal d'inconformisme, tot el contrari de l'acomodament i l'apalancament. Qui protesta du la llavor del progrés, de voler canviar les coses. Però no es pot caure en la salvatjada kinki i l'assalt i el saqueig. Això no és inconformisme. Això és pura delinqüència, pur atavisme, segurament incitat pels serveis d'informació espanyols (tant civils com militars).

Jo estic segur que, si es compleixen aquestes premisses, és a dir, una convicció ferma, i una disciplina a prova de kinkis i manipuladors espanyols, la Unió Europea no trigarà ni un any, des de la seva intervenció de l'economia espanyola, que es decantarà per la Independència de Catalunya. No perquè li faci especialment il.lusió, sinó perquè racionalment veurà qui té futur i qui no.

També perquè estarà convençuda dels nostres arguments, tant econòmics com estratègics. Catalunya, pot garantir, si té els recursos necessaris un desenvolupament més que sostenible per ella mateixa, sempre que la seva integració global no hagi de passar la Puerta d'Alcalà, que fa fer una marrada considerable.

Cal saber vendre que la Independència de Catalunya pot afavorir a la immensa majoria d'estats d'Europa i del món. L'afebliment d'Espanya i de la seva marca, una autèntica obsessió per a l'actual titular de la cartera d'exteriors espanyola. beneficiarà a quasi bé tots els socis europeus. Vegem-ho sintèticament.

En primer lloc, afavorirà a aquells països que es troben colze a colze amb Espanya dins la UE. Aquests són bàsicament dos: Polònia, en termes demogràfics, i Itàlia, en termes econòmics, però també de tipus cultural, de projecció internacional, etc.

Amb la Independència dels catalans de la CAC, la població de la resta d'Espanya (RES), se situarà per sota dels 40 milions i això donarà molts més visibilització i rellevància a Polònia, dins de la UE. Els polonesos, doncs, haurien de ser uns partidaris aferrissats de la Independència de Catalunya. Amb el permís és de l'Església Catòlica, o més exactament del Vaticà.

Uns altres que també haurien de saltar d'alegria serien els italians, que d'aquesta manera marcarien molta distància i els espanyols deixarien de tocar el que no sona, amb el tema si els superen o no en el PIB i tota la pesca. A més això els possibilitaria tenir més influència en àrees com l'Argentina i l'Uruguai, on els pols entre italians i espanyols es remunta als anys 20 del segle XX, com a mínim.

Uns altres que també sortiran beneficiats de la independència de Catalunya són tots els estats petits i mitjans de la UE, atès que Espanya és considerat el darrer dels estats grans (en termes demogràfics, és clar, en cap més sentit). Holanda, per exemple, fins i tot podria superar en termes de PIB absolut a la RES.

I finalment, per acabar, queden, és clar, França i Alemanya. Tots dos estats són inversors tradicionals a Catalunya des de fa molts anys, de manera que tenen interessos importants. Algunes de les més gran empreses catalanes són de capital alemany o francès. I milers de PIMES catalanes treballen amb algunes d'aquestes grans empreses. Per això, a totes dues els interessa que l'economia catalana vagi bé. I la millor manera que l'economia catalana vagi bé, és que es desempallegui del llast que significa Espanya. Això qualsevol persona amb dos dits de front ho veu molt clar. Economia al marge, el més probable és que totes dues pugnarien per tenir una influència en la Catalunya Independent. Els de l'ambaixada a tocar de Plaça Catalunya, farien valdre la seva proximitat geogràfica, lingüística, la vocació mediterrània, etc. Els de l'ambaixada a tocar dels Jardinets de Gràcia, el seu enorme pes dins la UE i dins l'economia catalana (SEAT, SIEMENS, BAYER...).

En definitiva, cal estar preparats i no perdre l'oportunitat que se'ns acosta.

NOTA: Post penjat al DGS l'11.04.2012