CATALUNYA AL MÓN (2a Part)

En l'article anterior (veure LA VEU núm. 19), vaig esmentar dues de les perspectives des de les quals els mèdia globals han analitzat Catalunya d'ençà la manifestació de l'11S. Un cop passada la campanya electoral, a hores d'ara comptem amb una quantitat tan immensa de cròniques, reportatges, articles, vídeos, editorials, que es fa quasi impossible analitzar-los tots ells. 

Ara bé, al marge de les dues perspectives ja esmentades, i que se situen ben bé en la perspectiva més econòmica o economicista, cal també consignar una tercera, més propera a plantejaments més polítics o ideològics. I fins i tot amb una derivada de tipus religiós, que no ha deixat de sorprendre'ns. 

Ras i curt, analistes estrangers han interpretat l'auge de l'independentisme català, com un episodi més del creixement dels moviments de protesta de tipus identitari i de crítica del sistema democràtic, vorejant els moviments nacional populistes, presents en diversos escenaris de la Unió Europea. Naturalment, això suposa, connotar-los ideològicament, i en no pocs casos blasmar-los. Un error que en gran part és degut a que aquests analistes veuen la realitat catalana a través les ulleres de Madrid, que és on viuen i on treballen, en un entorn mediàtic totalment viciat. 

Contràriament, també s'ha interpretat l'auge independentista com un efecte col.lateral de l'islamisme, atenent al fet que una Catalunya Independent seria una presa fàcil per a les organitzacions islàmiques, atesos els 400.000 musulmans que hi viuen. Una perspectiva, no cal dir-ho, pensada maquiavèlicament per atemorir la Unió Europea i, sobretot, els Estats Units, i evitar llur suport a la causa independentista. I que, paradoxalment, segueix fins i tot el fil narratiu d'un esperpèntic “reportatge televisiu”, per dir alguna cosa, emès fa uns mesos pel canal Telemadrid. 

Tot plegat demostra la necessitat d'una acció mediàtica global per part dels independentistes. En les darreres setmanes s´ha posat fil a l'agulla, certament, però és més necessari que mai que el futur President de la Generalitat tingui una visibilitat mediàtica global molt més intensa, i que es compti també amb una Conselleria d'Afers Exteriors que vagi molt més enllà de la “diplomàcia econòmica” impulsada aquests dos darrers anys, i que inclogui, a més a més, una clara iniciativa envers la recerca de suports polítics internacionals. Començant, per exemple, amb Islàndia, que és de lluny, l'estat sobirà que sembla més obert en aquest sentit. No tinc cap mena de dubte que qualsevol triomf diplomàtic aportarà milers de vots a la causa independentista. No hem de perdre, doncs, el temps, i cal posar-se a treballar, com ja s'està fent, amb tota la contundència i desacomplexadament.

(NOTA: Article publicat a LA VEU DE REAGRUPAMENT, NÚM. 21 (DESEMBRE 2012)