diumenge, 25 de març de 2007

PER ACABAR AMB ECSPANYA (2a PART): LA (CONTRA)REVOLUCIÓ BLAVA DEL PP

El Partit Popular està portant a terme una estratègia que segueix fil per randa el guió de les revolucions de colors de què parlava en l’anterior post. En aquest cas, ens trobem davant la (Contra)Revolució Blava o del Llacet de marres. L’estat de mobilització permanent en què es troba la dreta extrema ecspanyola –en connivència amb l’extrema dreta, per descomptat- pretén construir un ambient irrespirable en l’escenari polític de l’estat que porti a l’enderrocament de l’actual govern i, des del govern, forçar el PSOE a fer un pacte d’estat definitiu que elimini els partits d’àmbit no ecspanyol com a actors rellevants de la dinàmica política quotidiana, i rebaixi el sistema autonòmic a quelcom purament administratiu, no descartant fins i tot la presa de mesures com podria ser la suspensió d’alguna autonomia. Per aconseguir aquest enderrocament, utilitza com a vector o ariet, per una banda, un discurs nacionalista excloent ecspanyol sense cap mena de vergonya ni matís. De l’altra, el qüestionament de la puresa de la democràcia ecspanyola, i particularment, de la catalana.

Els actors que intervenen en aquest procés dissenyat des de determinats think tanks ideològics són els següents: en primer lloc, els mitjans de comunicació, és a dir, determinats mitjans de comunicació, que s’han convertit en els hereus de l’exèrcit i la guàrdia civil com a instruments colpistes. La saviesa de l’Arzallus va ser immensa quan encunyà l’expressió de Brunete mediàtica. Perquè és això: els mèdia avui fan el paper que feien els exèrcits fa cinquanta o seixanta anys. Amb l’afegitó que els exèrcits no han renunciat a intervenir, de forma puntual, des del 23-F fins a les declaracions d’en Mena Aguado. Però tornant als mèdia, la seva comesa és construir un escenari on tot porti a l’objectiu establert de forma natural, sense que hi hagi cap possibilitat de desenllaç alternatiu. No cal esmentar quins són aquests mèdia, tothom els coneix.

En segon lloc, trobem les associacions ciutadanes, que poden anar des de les víctimes del terrorisme fins a tot el garbuix de sigles pel bilingüisme i altres parides, que assumeixen un paper de monopolitzadors de la societat civil. Per això els mèdia implicats parlen de revolta cívica. Paradoxalment, o no, de cívic en tenen poc, atès que el seu finançament és bàsicament públic, a través de les subvencions de les administracions amigues.

En tercer lloc hi ha, de forma molt destacada, organitzacions juvenils o estudiantils, que assumeixen la funció de punta de llança de la protesta, i que es caracteritzen per la realització d’actes o protestes que pretenen ser no-violentes, però sí contundents i que compten amb una enorme cobertura mediàtica que fa que tinguin un ressò important. Aquestes organitzacions sovint representen el sector més radical i el més decidit a jugar-se-la, fins al punt que qualsevol repressió de què són objecte, esdevé autèntica munició per al seu discurs victimista.

També hi trobem els ja esmentats think tanks que són realment el laboratori d’idees de tot el procés i que es pressuposa que compten amb un prestigi acadèmic que fa que els seus papers i documents tinguin un impacte en els mèdia i, en conseqüència en l’opinió pública. En el cas ecspanyol, està clar que qui porta a terme aquesta funció és la FAES, think tank del sector aznarista del PP. La FAES manté estretes relacions amb l’International Republican Institute, una institució finançada amb fons federals i que té per objectiu promoure el desenvolupament democràtic arreu del món. L’IRI té lligams estrets amb l’USAID i el NED, i un dels seus màxims responsables no és altre que el candidat republicà a la presidència per al 2008, John McCain. L’IRI es troba clarament connectat amb la Revolució de la Rosa que tingué lloc a Geòrgia, i també se sap que ha tingut un rol destacat en l’oposició al president Jean-Bertrand Aristide a Haití, i Hugo Chavez a Veneçuela.

En definitiva, és evident que quan els nazis de C’s bordaven “Libertad, libertad”, la nit electoral per haver obtingut tres escons al parlament del parc, seguien aquesta lògica de deslegitimació. L’ecspanyolisme rabiós empra i emprarà tots els recursos que tingui a la mà, i els mediàtics, particularment, per forçar canvis fonamentals en el sistema polític ecspanyol provinent del postfranquisme. I sense cap mena de dubte, el més important serà el trencament del consens que va caracteritzar-lo, Un consens en el qual hi van participar tant els principals partits ecspanyols com també els partits autonomistes. I l’eliminació d’aquests darrers del nou consens és clarament un trencament de les regles de la transició. I això ho faran els partits ecspanyols per pur instint de supervivència. Dit sigui de passada això pot beneficiar als independentistes, atès que l’autonomisme a hores d’ara, sobretot després dels resultats del referèndum del nyap, es troba totalment i feliçment desprestigiat. En seguirem parlant, en un proper post.

Etiquetes de comentaris: , , , , ,

1 Comments:

Blogger bacus said...

en el cas de Jean-Bertrand Aristide i frança tb hi havia un petit problema econòmic.

ja que Aristide havia exigit a frança 21 mil milions de dòlars per la explotació imperial de l'or d'haití entre 1825 i 1885...

evidentment amb aquestes pretensions, aquest tiu és una terrorista enemic de les llibertats i de la republique...

http://www.voltairenet.org/article120678.html

25 de març de 2007 a les 22:08:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home