CRIDA A LA DIGNITAT NACIONAL (3a part):

PREPAREM L'ESCENARI DE LA INDEPENDÈNCIA

Després dels dos articles d'en Joan Carretero a l'AVUI (1 i 2), és evident que alguna cosa ha de canviar. Bé la gent d'ERC passa per la pedra en Carod-Rovira, bé aquest i els seus sequaços es carreguen en Carretero. Ja no hi ha volta de full. L'anàlisi d'en Carretero, és extremament interessant. No només posa el dit en la nafra, no es pot actuar com si ja fóssim en un país independent, sinó que també adverteix que CiU no és cap alternativa vàlida. Pel seu autonomisme i submissió als nuclis de poder ecspanyols (afegeixo jo).

Si, com sembla més lògic, els grup parlamentari d'ERC no destitueix en Carod Rovira, i en conseqüència, es converteix en còmplice de la seva degradació política, moral i psicològica, les portes penso que són obertes a que a curt o mig termini, es creï un moviment sobiranista plural, que aplegui gent de diferents espectres ideològics, que els uneix un punt central com és la ineludible accessió de Catalunya a la independència.

És en aquest sentit que, per exemple de cara a l'any 2010, i amb l'horitzó posat en el 2014, penso que estaria bé que en Joan Carretero encapçalés clarament una opció sobiranista de centre esquerre, mentre que, per exemple, en Joan Laporta, un cop abandonada la presidència del Barça, sobretot si l'equip guanya 1 o 2 copes d'Europa més -i, per suposat, la maleïda Intercontinental-, faci el salt a la política, del qual tant se n'ha parlat, i encapçali una formació de centre-dreta, liberal, que molt bé podria ser l'actual CDC, un cop alliberada del tumor que representa Duran i Lleida, i descartat per incompetent en xulopiscines.

Aquestes serien les dues forces centrals, totes dues clarament compromeses amb la sobirania del país, i en conseqüència proclius a pactar temes d'interès nacional. Als extrems, no em faria res que existís el referent demòcratacristià (UDC) segurament infestat d'ultres i fonamentalistes cristians, i a l'altra banda un referent neo-esquerranós (Iniciativa) ple de pijos progres frívols i de dones alfa igualment piges. Finalment, hi haurien formacions electorals que defensarien lleialtats ètniques pròpies d'alguns grups immigrants que pels motius que siguin rebutjarien els partits catalans: per exemple, els extremistes ètnics ecspanyols, o segurament algun sector de l'islamisme fonamentalista, contrari als plantejaments laics preeminents en la classe política catalana.

Bé tot plegat, obriria les portes a la celebració, si es considera convenient, d'un referèndum d'autodeterminació on, que n'estic segur, la independència obtindria el suport de com a mínim el 70% dels votants i amb una participació de més d'un 60% del cens. Tindríem la Llibertat a l'abast de la mà i podríem retre homenatge a totes les heroïques generacions passades de catalans i catalanes, que al llarg de 300 anys han deixat la pell en aquesta lluita.