GETAFE, COM A REFERENT

Se'm retreu, cordialment sempre, el meu silenci dels darrers dies. "Amb tot el que està passant", se'm diu, "i tu ja no ens envies res". No és pas per mandra, però és que penso que ja ho he dit tot. La meva proposta sobre com podem entendre'ns amb Ecspanya ja la vaig exposar recentment. Al marge d'això, deixeu-me que us digui el següent:

Primer. Em nego a escriure sobre el president zombie, sobre en Maragall, que en el seu dia va ressucitar d'entre els morts. En Maragall és un "príncep", un "diví" que ha estat mimat per tots els mèdia i ara es paga el preu. Em declaro incapaç de teoritzar sobre la seva personalitat o el seu pensament polític. No puc. En tant que analista polític, jo no jugo en la primera divisó, que és aquella formada pels tertulians radiofònics o televisius, pels columnistes de premsa de paper o de publicació electrònica, que esmorzen, dinen, berenen, sopen i segurament també dormen amb la classe política. La meva perspectiva analítica és, com diuen a la universitat, de "rang mitjà", la qual cosa implica una certa distància, entre crítica i irònica, que em permet compatibilitzar un "cert" coneixement de la classe política amb la suficient intel.ligència per no babejar quan penso amb en Pepe Montilla, el qual, segons semblava no fa pas gaire, havia de ser, en opinió de molts analistes "de la primera", el salvador del país. El preu de tot plegat, és que segurament no tinc a l'abast notícies fresques per penjar cada dia. Però bé, accepto pagar aquesta servitud.

Dos. Em nego, ni boig, a trencar-me la cara amb qualsevol ecspanyol de merda per aquest nyap d'Estatut, que ara estem convertint en una mena de Taula dels Deu Manaments, i que no servirà més que per allargar la submissió de la nostra Pàtria a Ecspanya durant uns quants anys més -espero que pocs (segur, vaja). L'únic aspecte positiu que té aquest episodi és el fet que el 89% dels diputats van votar-hi a favor. En conseqüència, si el Parlament del Parc es mostra incapaç de defensar aquest document de manera mínimament digna, davant del Parlament dels Lleons, quedarà molt clar que l'autonomia no serveix de res i que la tant esmentada "via catalana" és una conya marinera, la qual cosa obrirà la porta a la via realista d'assolir la independència, que no és altra que la del couteau sous la gorge ja teoritzada des de fa temps al Quebec.

I tres. Que qui no veu la tempesta que s'acosta és que és cec o neci. Ja és hora de passar a l'acció. El PP és un partit que s'ha d'il.legalitzar per nazi, genocida i incitador a l'odi. Els fets de Getafe, combinats amb l'onada de catalanofòbia que es desferma cada cop més intensament, i amb l'òbvia vinculació de gent del PP amb organitzacions paramilitars nazifeixistes, responsables de molts dels atacs que darrerament es produeixen arreu del país, no pot quedar impune. Parlar de llibertat d'expressió per defensar el PP és caure en el dèficit Nuremberg al qual ja em vaig referir fa uns quants posts. Ens hem de clavar en el cap que a l'Estat ecspanyol, és l'únic lloc del món on el feixisme no ha estat mai derrotat militarment. I això es paga. Per això és urgent desempallagar-nos d'aquest llast que ens enfonsa cada dia que passa.


JAUME ROS I SERRA (1918-2005), in memoriam

Ha mort en Jaume. Un vell patriota amb el qual vaig compartir ara fa uns anys, una tertúlia política que fèiem tot sopant. Les seves memòries ens donen un munt d'informació sobre la història del nostre país. En Jaume era franc i ferm, un home de pedra picada.

Malgrat que no has pogut veure la teva Pàtria Lliure, la teva contribució a la victòria final ha estat decisiva i et prometo que faré tot el possible perquè així se't reconegui, en el moment oportú. No en seré l'únic.