divendres, 12 d’octubre de 2007

LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA I ELS ESTATS UNITS (1a part)

Un post recent d'aquest modest bloc, va donar lloc a un interessant debat entre alguns dels seus més fidels comentaristes. Bàsicament es discutia sobre les relacions entre el moviment independentista català i els Estats Units. És un tema apassionant i, tal i com vaig prometre, aquest post el dedicaré íntegrament a aquesta qüestió.

L'independentisme català recent, no s'ha destacat, precisament, pel seu posicionament pro-americà. Més aviat el contrari. Em refereixo, és clar, a l'independentisme revolucionari o d'esquerres, naturalment, que és l'únic que ha plantat cara a Ecspanya. L'independentisme dretà, contemporani, si ha existit, sempre ha estat minoritari i ha hagut de fer front a moltes contradiccions, sobretot pel que fa a la seva relació amb l'estat ecspanyol.

Òbviament aquest anti-americanisme deriva directament del suport ferm que els Estats Units van donar al règim franquista. Fins i tot el 1944, tancs americans van impedir que els guerrillers republicans que havien alliberat França, es dirigissin cap a la frontera per entrar a la Vall d'Aran i iniciar la destrucció del règim franquista.

Amb l'adveniment de la Guerra Freda, el president Eisenhower encara féu un pas més: signà els acords militars amb Franco (1951), fet que va garantir la supervivència d'aquest últim, ara convertit en un feroç guardià de l'anticomunisme mundial. D'aquesta manera, el pragmatisme s'imposava: no feia res que el règim franquista hagués triomfat gràcies a l'ajuda de les potències nazi-feixistes, ara derrotades. Fa realment angúnia veure les dues fotos adjuntes. L'histerisme anti-comunista féu que Washington protegís tots aquells elements de la desfeta nazi que li podien fer servei: des dels científics nuclears (Von Braun), als caps de l'espionatge oriental (el general Gehlen). Sense oblidar els experts japonesos en guerra biològica de la Unitat 731 (el general Shiro Ishii). És en aquest context que els acords amb l'Ecspanya franquista resulten plenament lògics.

L'aposta dels americans, reforçà el règim franquista, de fet el blindà i li va permetre continuar el seu genocidi cultural i lingüístic contra Catalunya... i l'extermini físic de l'oposició política, per descomptat. Penso que els americans haurien de ser conscients que la seva aposta colpí durament Catalunya, i si realment estan interessats en una Catalunya amiga, ja fa molt de temps que haurien d'haver demanat disculpes o lamentant els efectes catastròfics d'aquella política. Encara no ho han fet, i això, òbviament, té conseqüències.

I el més curiós de tot plegat és que en l'etapa anterior, l'independentisme català havia tingut tradicionalment una excel.lent relació o visió dels Estats Units. El propi Valentí Almirall, a les darreries del segle XIX, havia escrit amb admiració sobre el sistema polític americà (1886). La Guerra de Cuba, amb la participació nord-americana, constitueix, des del meu punt de vista, l'efecte percutor del sorgiment de les primeres agrupacions catalanistes declaradament separatistes. Més endavant, cal recordar l'impacte de la declaració del President Wilson sobre l'autodeterminació dels pobles europeus, en la política catalana (1917). Onze anys més tard, la Constitució Separatista de l'Havana, contempla una organització política de la República Catalana en gran part inspirada en el model polític nord-americà. Més. Amb l'adveniment de la Segona Guerra Mundial, el Front Nacional de Catalunya, va tenir un protagonisme indubtable en les xarxes d'evasió de pilots aliats abatuts a França, així com en l'espionatge al port de Barcelona per controlar el moviment dels vaixells nazis. Finalment, no podem deixar d'esmentar els esforços que feren els catalans exiliats als Estats Units, alguns dels quals treballaven per l'Office of Strategic Services (OSS) el precedent immediat de la CIA, per tal que Catalunya esdevingués el punt de desembarcament dels aliats a la Mediterrània que signifiqués l'inici de l'alliberament d'Europa del jou nazi. Una proposta que, com és prou conegut, va acabar sent rebutjada en benefici de l'Operació Torch, de desembarcament al Marroc i Algèria (Novembre 1942).

En definitiva, i per concloure aquesta primera part, podem considerar que la simpatia amb què l'independentisme català sempre havia tingut respecte els Estats Units, es transforma en un allunyament immediat a partir del moment que Washington signa els acords militars, primers i comercials, després, amb el règim del General Franco.

Etiquetes de comentaris: ,

3 Comments:

Blogger bacus said...

"""Òbviament aquest anti-americanisme deriva directament del suport ferm que els Estats Units van donar al règim franquista.""" no hi estic d'acord prové en part de la guerra entre espanya i usa i les perdues de cuba o filipines en una setmana, les 2 ultimes colonies d'ultramar (canaries i ceuta i mellilla?) la més dolguda la de filipines ja que amb el punt de vista posats a cuba els gringos van atacar per redera la illa del pàcifica de philippines, va ser glorios els espanyols estaven foten la bacaina sota una palmera i van perdre la illa en menys de 24hores.
Altres sentiment, la urss és l'amic i els seus enemics tb són els meus.
Sobre USA-Franco no li dono molta importancia ja que usa va combatre l'eix. En tot cas que ens deixesin tirats després de la guerra cosa tb aplicable a uk, frança i mitja europa.
I segurament el que fot més que USA és l'imperi gracies a que després de la 2 guerra mundial tenia l'industria intacte i ejpanya, frança ... ja no ho són.... enveges.
L'independentisme revolucionari tb és minoria.

Per tan l'unic motiu per odiar USA i la NATO és que ens deixessin a la nostra sort durant i al acabar les 2 guerres la nostra i la europea. Els comunistes van fer el mateix molotov-von ribentrop...

Al.liar-se amb el poderós i qui talla el bacallà avui és el més intel.ligent.

12 d’octubre de 2007 a les 21:06:00 CEST  
Blogger bacus said...

la política internacional és te que veure així - Com m'afecta a mi?

guerra irak 80 euros el litre de gas, no guerra 180.

les conclusions estúpides de la revolució francesa i els suposats "drets humans" tens dret a morir sota un pont, no ens han fet una societat millor, sinó més hipòcrita i aborregada.

12 d’octubre de 2007 a les 21:30:00 CEST  
Blogger bacus said...

la de -vetllarem per tu criatura de més de 18 anys- encara fot més por.

12 d’octubre de 2007 a les 21:46:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home