OBSERVATORI DEL REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ DE MONTENEGRO
SISÈ REPORT (i darrer)
Resultats definitius: HEM GUANYAT!
Els resultats definitius del referèndum d'autodeterminació s'han donat a conèixer aquest matí i són encara millors que els que donava ahir.
Participació: 86,35%
Sí: 55,52%
No: 44,48%
Reflexions finals:
1. La fi de Solanistan, o el ridículum tremens d'un jacobí perplex
Els montenegrins han matxacat durament l'invent del 2003, és a dir, la creació de l'Estat Unit de Sèrbia i Montenegro, com a estat successor de l'antiga Iugoslàvia. Aquell estat va ser creat ad hoc per impedir llavors l'accés de Montenegro a la independència. El paper jugat ja llavors pel sr. Solana Madariaga i pels seus acòlits va ser ben galdós: el xantatge, les amenaces de boicot, les pressions exercides des de la UE, van ser tan fortes que finalment el govern independentista de Montenegro claudicà i acceptà el diktat que significava ajornar, com a mínim tres anys, la celebració del referèndum d'autodeterminació. Aquesta cessió va provocar fortes tensions en el bloc de partits independentistes. El Partit Liberal, concretament, formació amb vincles molt estrets amb la diàspora montenegrina als Estats Units, per cert, va criticar durament Djukanovic, i fins i tot s'arribaren a produir dimissions. Aquestes tensions, tanmateix, no desestabilitzaren el govern, però donaren lloc a la formació d'un estat totalment artificial, atès que llevat de l'exèrcit, la diplomàcia i l'esport, Montenegro ja era de facto autònom (que no autonòmic). Els montenegrins anomenaren genialment aquest invent com a Solanistan. Era la seva manera d'enfotre-se'n d'en Solana i de tots els pallassos de la UE, i que demostra la importància del sentit de l'humor en la política. Tres anys després, aquest invent infumable de l'Estat Unit de Sèrbia-Montenegro, de Solanistan, ha saltat pels aires, com dinamitat, per la voluntat popular. A la primera oportunitat, a la primera pilota de partit (com en el tennis). Apren-ne carallot!
La resposta del dolent de la pel.lícula no ha defraudat. No es podia esperar res més d'un ecspanyol jacobí fins a la medul.la i que personifica a la perfecció el lobby dels alts funcionaris de l'estat ecspanyol (com el Rubalcaba o el Maravall). Segons Solana, qui pretengui fer comparacions o projeccions amb el cas de Catalunya o altres, pateix, segons l'homenet (per cert, l'he vist bastant deteriorat físicament), de delírium tremens. Potser quan va fer aquestes declaracions, tan pròpies del llenguatge diplomàtic, pensava en el Pasqual Maragall, al qual òbviament deu considerar un abertzale avant la lettre, en el qual cas, tindria tota la raó. Però, molt em temo, que el que pretenia fer és desproveir de qualsevol tipus de racionalitat, fins a l'extrem de considerar-la una patologia, tot intent de traçar algun tipus de paral.lelisme. Fixeu-vos que ja no vol entrar en el debat democràtic, perquè ho considera propi de malalts. Aquesta actitud, l'aproxima d'allò més als posicionaments, actituds i comportaments de Vladimir Putin respecte aquells que s'oposen a la seva política. Per sort, Solana no té ni una centèssima part del poder que té el boig del Kremlin...
Bé, el que sembla evident és que la derrota de Solana a Montenegro, que és com dir, també la derrota d'Ecspanya, ha de comportar a curt termini, la seva dimissió com a Mr. Pesc. Jo vaticino que li queden pocs mesos en el càrrec i que probablement sortirà per la porta petita d'Europa. El problema és que quan passi això, i passarà, l'homenet tornarà a la política ecspanyola, i ben probablement s'implicarà a cor què vols, contra Catalunya.
Però malgrat tot, els independentistes catalans, per sempre més li servarem com una devoció per haver estat el factòtum, malgrat ell, que ha creat un precedent d'una via democràtica, pacífica i europea d'accés a la Independència de les nacions sense estat. Dic europea perquè si hi ha quelcom a destacar en tot el procés referendari és la implicació de la comunitat internacional, més enllà dels esgarrips dels serbis. Començant pel propi President de la Comissió del Referendum -un eslovac, i seguint per l'omnipresència d'observadors internacionals, entre ells no pocs catalans. No hi ha cap mena de dubte que això ha estat una garantia de joc net i de transparència.
2. L'alta participació, un factor clau
Es torna a reproduir un element que cada cop considero més important: l'alta participació popular en la jornada referendària. Amb més d'un 86% de participació, em recorda també al referèndum del Quebec del 1995 -en el qual sí que vaig ser present. Llavors encara fou més alta la participació, d'un 93.5%. Percentatges astronòmics si els contemplem des de Catalunya estant. Però que indiquen que si volem realment la independència, hem d'aconseguir la mobilització de la pràctica totalitat de la població, incloent-hi aquells que per por, desconfiança, derrotisme o, simplement per mandra, es queden a casa i no acostumen a votar. L'independentisme, per fer possible això, ha d'estar el màxim d'inserit en la pròpia societat i saber activar els ressorts mobilitzadors quan sigui el moment oportú. Això vol dir, portar a terme una dinàmica política el màxim d'aprop possible dels ciutadans i el màxim d'allunyada possibles de les moquetes, els passadissos, els cotxes oficials i tot allò que té a veure amb l'anomenada classe política o partitocràcia. També acabar amb l'excés de promiscuïtat entre els polítics i els mèdia, tal i com va criticar en el seu moment, Salvador Cardús (Política de Paper, 1995, pàgina 23).
Fins i tot gosaria dir que l'exemple montenegrí ens ve perfecte de cara a la campanya referendària del 18-J, en la qual matxacarem, no tinc cap mena de dubte, el nyap o altrament conegut com Estatut de la Moncloa, dels Troglodites, de la patena o del ribot. Em refereixo al fet que l'atac més directe que se'ns fa a la immensa majoria que votarem No per raons independentistes -i de sentit comú i de dignitat, afegeixo-, és que se'ns confondrà amb el vot ecspanyolista del PP. Doncs bé, penso que hi ha una manera prou interessant de fer front a aquest atac -per altra banda, no gaire sòlid: Impulsar una enorme mobilització popular per tal que el vot negatiu sigui el més nombrós possible, de manera que, a diferència del que vol el PP, per deslegitimar el nyap des dels seus plantejaments, el No independentista és un No que s'ha de basar en la participació del màxim possible de ciutadans. Per contra, al PP ja li va bé que la taxa d'abstenció sigui alta. Dit d'una altra manera, el PP juga dues cartes: el vot negatiu i l'abstenció. Els independentistes només juguem a una sola carta: el vot negatiu, combinat amb una altíssima participació. Quanta més alta sigui la participació, més valor i més contundent serà el vot del No independentista. Som-hi, doncs!
3. Heu dit balcanització?
Aquesta és una reflexió que sens dubte mereix un espai molt més extens. Ara només em limito a apuntar-ho. El referèndum montenegrí ha tornat a posar de moda un espantall que, de forma recorrent, s'empra per atemorir els ciutadans. Em refereixo a l'espantall de la balcanització, pel qual s'entén la por a la violència, al genocidi, etc. Aquest recurs terrorista, en el sentit més literal del concepte, que vol provocar terror, ignora una cosa fonamental i de calaix. Cap ni una de les guerres balcàniques del segle XX arriba a la sola de les sabates, pel que fa al grau de violència, de salvatgisme, de misèria humana i moral, a la guerra dels tres anys que es va donar a l'estat ecspanyol i sobretot als prop de quaranta anys de repressió franquista que li seguiren. Cap guerra balcànica, ni una de sola. Dit d'una altra manera, l'apel.lació a la balcanització es fonamenta en amagar el coneixement de la història pròpia, en l'oblit de les víctimes de debò, i en obviar el càstig als responsables de centenars de massacres i de milers de desapareguts que encara avui en dia -més de seixanta anys després- ningú no sap on són. Això no passa ni als Balcans ni enlloc d'Europa i, gosaria dir ni enlloc del món. Només a Ecspanya. Fins i tot els khmers rojos van pagar pel que van fer. Els feixistes ecspanyols no, mai. I ara els seus fillets, tan de dreta com d'esquerra, es fan els milhomes i pretenen donar lliçons de democràcia.
Balcanització heu dit? Jo la compro si en el pack inclou que a) les nacions finalment assoleixen la llibertat i la independència; b) els responsables de crims contra la humanitat són jutjats i condemnats; c) hi ha la possibilitat efectiva de conèixer la veritat. La balcanització tot això ho contempla. L'ecspanyolització no contempla ni una sola d'aquestes condicions!
Sense anar més lluny, algú amb dos dits de front, acceptaria el que està passant ara a València, on unes fosses amb més de 26.000 despulles de republicans assassinats pels franquistes després de la guerra, siguin destruïdes impunement. Però on s'és vist, això? Bé, si de cas, en un post proper ja ampliaré aquesta reflexió.
4. La importància dels watchdog institutes
El cas montenegrí ens ha permès constatar la importància de l'existència d'instàncies internacionals que porten a terme una tasca de vigilància de l'actuació dels estats. Es tracta d'ONG, centres de defensa dels drets humans i de resolució de conflictes, que formen el que s'ha anomenat una autèntica societat civil internacional, en el sentit noble del terme.
En el cas de Montenegro, penso que en els darrers anys, qui ha jugat un paper clau influenciant els governs i l'opinió pública europea i mundial ha estat l'International Crisis Group (ICG), el qual ha elaborat un seguit de reports sobre Montenegro, on a més de defensar el dret a la independència del país ha deixat a l'alçada del betum la Unió Europea en general, i el senyor Solana, en particular. Vegem-ne alguns exemples:
Report 114/2001, "Montenegro: Resolving the Independence Deadlock".
7. The international community should modify its present policy approach to:
(a) emphasise its acceptance of the right of Montenegrins themselves to decide their future;
(b) adopt a neutral stance on the status of Montenegro and its future relationship with Serbia and be ready to help the two find a mutually satisfactory basis for their new relationship; and
(c) urge the Montenegrin authorities, in the absence of a broad domestic consensus in favour of independence, to find ways of cooperating constructively with Belgrade in the mutual interest of both Serbia and Montenegro.
Report 129/2002, "Still Buying Time: Montenegro, Serbia, and the European Union"
To the International Community
- The European Union (EU) should be ready to accept whatever solutions Serbia and Montenegro can agree upon for their future relationship, in line with the 14 March agreement, including the possibility of eventual separation. It should not seek to impose solutions.
- Member states and organs of the EU should cease to insist on rebuilding the competencies of the Federal Republic of Yugoslavia (FRY), which have largely been taken over the republics - a process that the 14 March 2002 agreement effectively ratifies and practically encourages.
- The EU should be ready to provide impartial technical assistance to Serbia and Montenegro on the practical issues that need to be resolved whatever the form of their ultimate relationship.
- In applying the Stabilisation and Association process (SAp) to the FRY, or its successor "Serbia and Montenegro", the EU should ensure that Kosovo, Serbia and Montenegro are all three properly included.
- The EU should not sign a Stabilisation and Association Agreement (SAA) with the FRY, or its successor "Serbia and Montenegro", before the status of all of its entities has been resolved.
To the international community, in particular the European Union:
- The EU should discontinue its policy of pressuring Montenegro to remain in a single-state union with Serbia and accept whatever solutions Serbia and Montenegro can agree upon for their future relationship, including the possibility of eventual separation
- The EU should be ready to provide impartial technical assistance to Serbia and Montenegro on the practical issues that need to be resolved whatever the form of their ultimate relationship.
- The EU should not sign a Stabilisation and Association Agreement (SAA) with Serbia and Montenegro before the status of the third entity of the now defunct FRY, Kosovo, has been resolved.
- The international community should continue to provide assistance to Montenegro's reform efforts, strictly conditioned on the government's performance in carrying out reforms, and should be prepared to suspend or withdraw assistance if progress is not satisfactory.
- The international community's assessment of reform progress should be based on concrete evidence of changes in practice, including clear indications that investigations of corruption and organised crime activities are thoroughly pursued, no matter where the investigations lead or whom they involve.
To the European Union:
- Formulate a consensus policy with respect to the Montenegrin independence question that includes the following elements:
- (a) no linkage to conclusion of the Kosovo final status process;
- (b) a clear message that whether to conduct a referendum is an internal matter for Montenegro to decide free of external political pressure, and that the EU will accept the results of such a referendum provided it is conducted transparently, democratically and in accordance with internationally accepted standards;
- (c) encouragement to the opposition in Montenegro to discuss the referendum issue with the government and engage peacefully in the process, without boycott, if a referendum is called; and
- (d) readiness, in the event Montenegro chooses independence, to offer technical assistance to both republics in the State Union to achieve a “velvet divorce” with respect to the settlement of technical issues, and to modify the current Stabilisation and Association Agreement (SAA) so that both republics can continue forward in the European integration process without negotiating a new SAA.
- Encourage the Council of Europe’s Venice Commission to issue its report on referendum standards by 20 December 2005.
Com es pot veure, una crítica permanent a la UE, i un missatge molt clar: els montenegrins tenen el dret a decidir el seu futur polític.
5. Darreres paraules
Amb aquest post acabo la sèrie de l'Observatori sobre el Referèndum d'Autodeterminació de Montenegro. Espero i desitjo que als lectors us hagi estat útil per conèixer de més a prop aquest fet que no tinc cap dubte que tindrà conseqüències en el futur a curt, mig o llarg termini. La veritat és que l'accés a aquest blog durant els darrers dies ha batut tots els records. Us ho agraeixo. Una altra veritat és que la seva elaboració m'ha servit per curar-me la frustració de no haver-hi anat personalment. El fet cert és que la matinada de diumenge a dilluns el fantasma d'un desenllaç diferent, per exemple, amb un Sí inferior al 55%, em va recórrer per la pell. Quan el Sí va baixar al 55.3%, em vaig preocupar. Hauria estat com tornar a reviure la nit del 30 d'octubre del 1995 al Palau de Congressos de Montréal, quan de l'eufòria inicial es va passar a una decepció, en el referèndum d'autodeterminació del Quebec, perdut per només 25.000 vots. Aquest cop, però, el final ha estat feliç.
Com també acostuma a passar, el referèndum de Montenegro de seguida ha tingut un impacte en la política catalana. I de sobte les pàgines dels diaris, les tertúlies de les ràdios, les cròniques de la televisió i els webs n'han anat plens. Un senyal més que, malgrat que sovint no ho sembla, anem pel bon camí.
Espero, desitjo i fins i tot no ho dubto, que aviat el cas montenegrí esdevingui un referent per a totes les nacions sense estat, per tal de resoldre pacíficament una conflicte polític. I també perquè més aviat que tard, al senyor Solana se li agraeixin els serveis prestats ;-)
2 Comments:
Jo crec que potser tindrà efectes com a precedent de cara al reconeixement internacional d'altres independències, però crec que ningú hauria de somniar que els hagi de tenir pel que fa a la convocatòria d'un hipotètic plebiscit, vaja si no és que hi ha alguna mena de desastre en que l'actitud dels serbis d'aquell lloc, és a dir els que tenen tancs, soldats, canons, etc., forci una intervenció on qui ho pot fer els llenci unes quantes bombes al cap, després s'instal·lin unes forces de pacificació per mantenir la situació en calma i tot acabi més o menys com ha anat acabant per allà els Balcans.
Salutacions,
Impressionant.
Magnífica dissertació. Molt educativa.
Entre tantes mentides que sento dir els ecspanyols (i a alguns catalanets) aquest dies és molt necessària una dosi de veritat com la d'aquest post.
Salut i autodeterminació.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home