dissabte, 10 de març de 2007

PER ACABAR AMB ECSPANYA (1a PART): LES REVOLUCIONS DE COLORS

En un doble article que vaig escriure a llibertat.cat (1 i 2), vaig referir-me a les anomenades Revolucions de Colors que en aquesta dècada s'han produït a diferents punt del món, particularment a l'antic bloc soviètic, però no exclusivament. Entenc per Revolució de Color, l'intent de desastabilitzar i en darrer terme enderrocar un govern o règim polític percebut com il.legítim o poc democràtic per part d'un sector important de la ciutadania, mitjançant l'ús de tècniques de mobilització de masses i amb el suport clau de determinats mitjans de comunicació (escrits, audiovisuals, digitals). Normalment aquests moviments prenen com a símbol identificador un color o un objecte que els identifica. Les idees forces que vinculen aquests moviments acostumen a ser molt elementals: el crit de "Llibertat", normalment és el més recurrent. Finalment, aquests moviments intenten no fer un ús directe de mitjans violents, si bé no és descartable que puntualment se'ls escapi de les mans i es produeixin enfrontaments amb les forces de seguretat (o si més això és el que diuen).

La veritat és, però, que aquestes estratègies aparentment democratitzadores, cíviques, de base (on destaca la presència capdavantera d'organitzacions estudiantils i juvenils), s'han emprat per atacar règims fins llavors percebuts vagament com a democràtics, però sobretot, règims poc obedients o submissos als Estats Units. I és que, si gratem una mica, en tots ells trobem la presència d'importants think tanks i ONGs nordamericanes, moltes d'elles lligades directament als partits polítics demòcrata o republicà o directament a la Casa Blanca, la CIA o el Pentagon. També cal destacar actors privats com el magnat George Soros i el seu Open Society Institute. Totes aquestes entitats sota pretext d'aprofundir en el "desenvolupament democràtic", pugnen per monitoritzar els nous règims polítics sorgits de països fins fa poc sota règims autoritaris o totalitaris, per tal que segueixin fil per randa els interessos estratègics dels Estats Units en àmbits com la defensa (OTAN), l'economia (privatitzacions), la política energètica, etc.

Pel que fa als casos concrets, en trobem d'exitosos i també algun fracàs. Sense cap mena de dubte els més rellevants es van donar a Iugoslàvia, Geòrgia, Ucraïna i el Líban. Per contra, els fracassos més sonats els tenim a Veneçuela, Bielorússia i fins i tot el propi Iraq.

A Iugoslàvia, la caiguda de Milosevic (octubre del 2000), i la seva substitució per Kostunica (a la foto, amb un posat no precisament tranquil.itzador), no ha suposat una autèntica democratització de l'actual Sèrbia. De fet aquest país continua sent un autèntic pària internacional. Això no obstant, donat el seu potencial militar, la comunitat internacional -amb l'excepció de la intervenció a Kosovo- l'ha tractat amb molta cura i fins i tot amb una excessiva comprensió (només cal recordar la recent sentència sobre la massacre de Srbrenica).

A Geòrgia, l'anomenada Revolució Rosa (2003), va comportar la caiguda del President Eduard Shevardnadze i la seva substitució per Mikheil Saakashvili, un polític clarament triat i defensor dels interessos americans i, més concretament, de Bush (tal i com ens mostra la foto). Els darrers reports d'organitzacions dels drets humans afirmen que res ha canviat sota el nou règim, pel que fa als abusos i les violacions.

A Ucraïna, entre els anys 2004 i 2005, va tenir lloc la Revolució Taronja que va comportar l'arribada al poder de Viktor Iustxenko, un polític clarament pro-occidental i oposat a Putin. Tanmateix, més enllà d'aquest canvi de referent estratègic, les condicions polítiques i socioeconòmiques, pràcticament no s'han modificat. Finalment, la darrera revolució reeixida es va donar al Líban. Arran la mort en atemptat de l'antic Primer Ministre, Rafik Hariri, es va desenvolupar l'anomenada Revolució del Cedre, que va comportar la dimissió del govern pro-siri, la sortida de les tropes sirianes del país i l'arribada al poder d'una coalició de partits encapçalada per un altre amic dels americans, Fouad Siniora, el mes de juliol del 2005, la gestió del qual ha estat severament criticada pels seus antics aliats com a totalment submissa a les directrius de Bush i de Condolezza Rice.

Com es pot veure, doncs, en aquests casos, que s'han venut com a revolucions democràtiques, en tots ells, el que realment s'ha donat és un canvi de personal polític sense que això pressuposi un autèntic avançament en la vida política dels seus ciutadans i en el seu benestar. En tots ells, l'autèntic beneficiari és l'administració Bush i el seu projecte geopolític per al segle XXI.

Quant als fracassos, sense cap mena de dubte els més sonats han estat o són els de Veneçuela i l'Iraq. En el primer cas, podem dir que els reiterats intents d'enderrocar el president Hugo Chavez, han fracassat totalment i de fet l'han reforçat en el poder i, en una repetició calcada amb el que va passar amb Fidel a Cuba, l'han radicalitzat ideològicament, fins a convertir-lo en un autèntic pain in the ass per a la Casa Blanca. Igualment, pel que fa a l'Iraq, l'enderrocament del tirà Saddam Hussein i l'intent de bastir-hi un règim democràtic de tall occidental, està resultant molt més complex del que es pensava el 2003. De fet, els americans han aconseguit el que no havia aconseguit l'Iran en les dècades anteriors, reforçar la branca xiïta enfront de la sunnita dins l'Islam, fet que ha disparat les alarmes a l'Aràbia Saudita i Egipte, tradicionals aliats de Washington. Paradoxalment, l'única part de l'Iraq que conserva una certa estabilitat és la zona governada autònomament del Kurdistan iraquià, la consolidació de la qual, però posa dels nervis a un altre aliat nordamericà, Turquia.

Un cop explicat tot això, potser us preguntareu i què dimonis té a veure tot això amb l'estat ecspanyol? Doncs molt, però d'això en parlo en el proper post.

Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

2 Comments:

Blogger Marq Martí said...

No ens oblidem de la fraudulenta "Revolución Verde" de l'amic Fidel Castro.

I pel que fa a la "Revolució Rosa" en contra de Shevardnadze, trobo més oportú parlar de la "Revolució de la Rosa", doncs crec que abans es tractava de la flor que del color.

-"Rose"(ვარდეი) Revolution vs "Pink"(ვარდისფერი) Revolution-



Per cert, on si que es van posar "pink", al més pur estil "orange" de Iustxenko, va ser al Kirguistan:

http://hrw.org/europe/kyrgyzstan/0305/
http://www.elmundo.es/fotografia/2005/03/kirguizistan/imagen6.html

14 de març de 2007 a les 16:04:00 CET  
Blogger Josep said...

Correcte, gràcies per l'aclariment.

Josep

16 de març de 2007 a les 6:38:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home