UN POST QUE HAURIA D'HAVER ESCRIT DILLUNS PASSAT

Aquest és un post que hauria d'haver escrit dilluns passat, però que entre una cosa i altra se'm va passar. Volia comentar, i de fet, ho comento ara, la hipocresia que regna en determinats ambients politicomediàtics. Em refereixo a l'odi que es té envers la figura del President Chavez de Veneçuela.

Naturalment, jo no sóc un chavista, entre d'altres raons, perquè no he estudiat a fons quines són les implicacions reals de l'anomenada revolución bolivariana. De totes maneres, que un mestís arribi a la més alta instància d'una república i s'encari amb el representant més tronat, patètic, corrupte, caspós de la vella -i xeruga- Europa, no em deixa pas indiferent, ans al contrari.

Deixant aquestes consideracions al marge, però, el que realment em sembla increïble és que ningú no aixequi la veu per condemnar la bufonada electoral que ha tingut lloc a Rússia i que servirà per perpetuar de facto en el poder a un ésser tan profundament menyspreable com és Vladimir Putin, un ex-agent de la KGB, autèntic genocida del poble txetxè.

Tampoc puc entendre com després d'una setmana, on a Palestina s'han massacrat un centenar de persones, moltes d'elles criatures, i on un ministre amenaça amb una nova shoa (genocidi), ara però a Gaza, ningú no tingui la dignitat de cantar-li les quaranta a les autoritats israelianes, començant pel Primer Ministre, Ehud Olmert, un individu, del tot desprestigiat i impresentable, representant d'una classe política, corrupta fins al moll de l'ós.

Contra aquests dos pajarus, la classe politicomediàtica calla com una morta (no veuen, no senten, no parlen). En canvi, contra en Chavez tot està permès, tot s'hi val. Potser és que no me n'adono d'una cosa: matar és un delicte menys greu que expropiar. Un governant pot matar 1, 10 o 1000 vegades i no li pot passar res. Ara, si expropies una terra o nacionalitzes una fàbrica, llavors, com diuen a l'Imperi, You're Done!

Digueu-me il.lús, però, no m'ho empasso.

VENEÇUELA, RÚSSIA, o les paradoxes de la vida

Resulta realment xocant tot el guirigall que s'ha muntat al voltant de la figura del President Chavez de Veneçuela. Tant és així que s'està perdent el món de vista... o no. Em refereixo al fet que s'ha anunciat a bombo i plateret la seva derrota en el referèndum constitucional que ell mateix havia convocat. Personalment, ni sóc chavista ni deixo de ser-ho. Senzillament no és el meu problema. De fet, el meu criteri respecte al tema és totalment utilitarista: serà amic meu si ajuda a aconseguir la Independència de Catalunya, i no ho serà si s'hi oposa. Modestament penso que aquesta hauria de ser el posicionament polític de qualsevol independentista.

Per contra no paro de llegir carregades anti-chavistes amb argumentari liberal, de defensa de les llibertats, etc, etc,, Ja la tornem a vessar, com a mínim per dos motius. El primer és que resulta simptomàtic la diferent manera de mesurar la salut democràtica a Veneçuela de la resta d'estats llatinoamericans. Qualsevol diria que Colòmbia, Argentina, Honduras o Guatemala, són exemples paradigmàtics qualitat democràrica... I un bé negre!

Segon, per que els escarafalls sobre si toquen un pèl del cul a qualsevol anti-chavista, contrasta impúdicament amb el silenci covard respecte la situació a la Rússia de Putin. Allà els nostres liberals no diuen ni ase ni bèstia, i mira que a Txetxènia no és que no toquin un pèl, és que se'ls carreguen a grapats... Igual que als periodistes.

Però és clar, Putin és Rússia, és el Gas, és el Petroli, són les Bombes Nuclears, i llavors, els nostres demòcrates callen i otorguen. Segurament per ells Rússia és la quintaessència de la democràcia i per això no gosen badar la boca.

Chàvez no i Putin sí. Aquesta és la realitat política... i després s'estranyen si els islamistes es caguen en la mare que us va parir a tots plegats.

PD. No sóc tant il.lús per considerar Chavez un model a imitar. Penso, per exemple, que és intolerable, com també passa a Cuba i a molts altres estats, l'homofòbia imperant. Però, abans que moure un dit per demanar el seu cessament, el mouria per dotzenes d'altres règims polítics milers de vegades més nefastos que el seu.

El colon ecspanyol i l'indígena torracollons

La ficada de pota del Borbó, intentant fer callar al president Chavez, i després aixecant-se i cardar el camp, és probablement la mostra més fefaent de la manca de realisme en què viuen els ecspanyols. Encara a hores d'ara es pensen, quasi 200 anys després, que el continent americà és seu i que s'hi poden pixar amb gust i ganes... com es pixen dia sí i dia també damunt de la cara dels catalans i les catalanes.

Però què s'ha pensat aquest individu? Però quins collons? Potser és que ja xoxeja? Qui es pensa que és per fer callar al president d'un país que, per cert, és una de les primeres potències petrolieres del món?

Darrerament, el Borbó de marres no n'encerta ni una. Encabrita primer al rei del Marroc, anant a fer una visita colonialista a les ciutats nordafricanes de Sabta i Mililla. I pocs dies després creu el charco i va de xuloputas davant d'aquells que van donar per sac als seus avantpassats.

Ei, nano, desperta't del teu puto somni. Pensa, recapacita. En la constitució de 1812, es deia que la Nació ecspanyola estava formada per ecspanyols d'ambdós bàndols de l'Atlàntic. Vint any després o trenta a més estirar, el 90% dels suposats ecspanyols havien deixat de ser-ho! Voleu algun exemple més rodó de dissolubilitat nacional? Quin riure, quin tip de riure!

La veritat és que si els catalans i les catalanes no aprofitem aquesta conjuntura per alliberar-nos del jou que ens oprimeix, no tindrem perdó.

Ah, i per cert, el pocapena d'Aznar no només és un feixista i un colpista, és un criminal de guerra que, tard o d'hora, donarà amb els seus ossos en el Tribunal Penal Internacional, pels seus crims a Iugoslàvia i a Iraq. Ja n'hi ha prou de tanta tonteria. Ja cal que t'amaguis ben amagat, que et caçarem com un conill.

PER ACABAR AMB ECSPANYA (1a PART): LES REVOLUCIONS DE COLORS

En un doble article que vaig escriure a llibertat.cat (1 i 2), vaig referir-me a les anomenades Revolucions de Colors que en aquesta dècada s'han produït a diferents punt del món, particularment a l'antic bloc soviètic, però no exclusivament. Entenc per Revolució de Color, l'intent de desastabilitzar i en darrer terme enderrocar un govern o règim polític percebut com il.legítim o poc democràtic per part d'un sector important de la ciutadania, mitjançant l'ús de tècniques de mobilització de masses i amb el suport clau de determinats mitjans de comunicació (escrits, audiovisuals, digitals). Normalment aquests moviments prenen com a símbol identificador un color o un objecte que els identifica. Les idees forces que vinculen aquests moviments acostumen a ser molt elementals: el crit de "Llibertat", normalment és el més recurrent. Finalment, aquests moviments intenten no fer un ús directe de mitjans violents, si bé no és descartable que puntualment se'ls escapi de les mans i es produeixin enfrontaments amb les forces de seguretat (o si més això és el que diuen).

La veritat és, però, que aquestes estratègies aparentment democratitzadores, cíviques, de base (on destaca la presència capdavantera d'organitzacions estudiantils i juvenils), s'han emprat per atacar règims fins llavors percebuts vagament com a democràtics, però sobretot, règims poc obedients o submissos als Estats Units. I és que, si gratem una mica, en tots ells trobem la presència d'importants think tanks i ONGs nordamericanes, moltes d'elles lligades directament als partits polítics demòcrata o republicà o directament a la Casa Blanca, la CIA o el Pentagon. També cal destacar actors privats com el magnat George Soros i el seu Open Society Institute. Totes aquestes entitats sota pretext d'aprofundir en el "desenvolupament democràtic", pugnen per monitoritzar els nous règims polítics sorgits de països fins fa poc sota règims autoritaris o totalitaris, per tal que segueixin fil per randa els interessos estratègics dels Estats Units en àmbits com la defensa (OTAN), l'economia (privatitzacions), la política energètica, etc.

Pel que fa als casos concrets, en trobem d'exitosos i també algun fracàs. Sense cap mena de dubte els més rellevants es van donar a Iugoslàvia, Geòrgia, Ucraïna i el Líban. Per contra, els fracassos més sonats els tenim a Veneçuela, Bielorússia i fins i tot el propi Iraq.

A Iugoslàvia, la caiguda de Milosevic (octubre del 2000), i la seva substitució per Kostunica (a la foto, amb un posat no precisament tranquil.itzador), no ha suposat una autèntica democratització de l'actual Sèrbia. De fet aquest país continua sent un autèntic pària internacional. Això no obstant, donat el seu potencial militar, la comunitat internacional -amb l'excepció de la intervenció a Kosovo- l'ha tractat amb molta cura i fins i tot amb una excessiva comprensió (només cal recordar la recent sentència sobre la massacre de Srbrenica).

A Geòrgia, l'anomenada Revolució Rosa (2003), va comportar la caiguda del President Eduard Shevardnadze i la seva substitució per Mikheil Saakashvili, un polític clarament triat i defensor dels interessos americans i, més concretament, de Bush (tal i com ens mostra la foto). Els darrers reports d'organitzacions dels drets humans afirmen que res ha canviat sota el nou règim, pel que fa als abusos i les violacions.

A Ucraïna, entre els anys 2004 i 2005, va tenir lloc la Revolució Taronja que va comportar l'arribada al poder de Viktor Iustxenko, un polític clarament pro-occidental i oposat a Putin. Tanmateix, més enllà d'aquest canvi de referent estratègic, les condicions polítiques i socioeconòmiques, pràcticament no s'han modificat. Finalment, la darrera revolució reeixida es va donar al Líban. Arran la mort en atemptat de l'antic Primer Ministre, Rafik Hariri, es va desenvolupar l'anomenada Revolució del Cedre, que va comportar la dimissió del govern pro-siri, la sortida de les tropes sirianes del país i l'arribada al poder d'una coalició de partits encapçalada per un altre amic dels americans, Fouad Siniora, el mes de juliol del 2005, la gestió del qual ha estat severament criticada pels seus antics aliats com a totalment submissa a les directrius de Bush i de Condolezza Rice.

Com es pot veure, doncs, en aquests casos, que s'han venut com a revolucions democràtiques, en tots ells, el que realment s'ha donat és un canvi de personal polític sense que això pressuposi un autèntic avançament en la vida política dels seus ciutadans i en el seu benestar. En tots ells, l'autèntic beneficiari és l'administració Bush i el seu projecte geopolític per al segle XXI.

Quant als fracassos, sense cap mena de dubte els més sonats han estat o són els de Veneçuela i l'Iraq. En el primer cas, podem dir que els reiterats intents d'enderrocar el president Hugo Chavez, han fracassat totalment i de fet l'han reforçat en el poder i, en una repetició calcada amb el que va passar amb Fidel a Cuba, l'han radicalitzat ideològicament, fins a convertir-lo en un autèntic pain in the ass per a la Casa Blanca. Igualment, pel que fa a l'Iraq, l'enderrocament del tirà Saddam Hussein i l'intent de bastir-hi un règim democràtic de tall occidental, està resultant molt més complex del que es pensava el 2003. De fet, els americans han aconseguit el que no havia aconseguit l'Iran en les dècades anteriors, reforçar la branca xiïta enfront de la sunnita dins l'Islam, fet que ha disparat les alarmes a l'Aràbia Saudita i Egipte, tradicionals aliats de Washington. Paradoxalment, l'única part de l'Iraq que conserva una certa estabilitat és la zona governada autònomament del Kurdistan iraquià, la consolidació de la qual, però posa dels nervis a un altre aliat nordamericà, Turquia.

Un cop explicat tot això, potser us preguntareu i què dimonis té a veure tot això amb l'estat ecspanyol? Doncs molt, però d'això en parlo en el proper post.