dilluns, 19 de juny de 2006

Anàlisi del NO (2a part de la sèrie)

Al marge del que s'ha dit fins ara, és evident que el vot del NO no ha assolit les expectatives que ens havíem marcat. Això pot ser degut a diverses causes. Aquí en proposo algunes:

1. Una primera que considero cabdal és la poca credibilitat del principal líder polític que propugnava el NO, en la sinceritat de la seva oposició al nyap. Clau. Si a això afegim el cert desinterès per la campanya que ha demostrat el número 2, tenim que les principals figures del principal baluard del NO, no ha jugat totes les cartes en aquesta contesa. Per contra, si s'hagués donat més espai a la figura d'en Carretero (i aquest l'hagués acceptat), sí que hagués transmès més coratge i convicció.

2. Desconfiança del principal partit que propugnava el No, en el moviment sobiranista, i més concretament, en les plataformes. Durant molt de temps, semblaven que visquessin d’esquena, el partit i les plataformes. Podem parlar, doncs, d’un autisme d’ERC respecte el moviment sobiranista. Ja és tradicional que ERC vol sempre pescar en els entorns socials d’ICV, del PSC i de CiU, mentre que rebutja com la pesta, aproximar-se a l’independentisme sociopolític, al qual se’l titlla sistemàticament de freaky i se l’estigmatitza. Fins i tot s'ha arribat a les mans, en alguna ocasió.

La veritat és que en algun míting d’ERC al qual he assistit durant la campanya referendària, he escoltat intervencions de quadres intermedis d’ERC que pensava que eren gent del PSOE o d’ICV. Collons quin personal!

3. Quant a les plataformes… un cert amateurisme polític i un no creure-s’ho. Segurament la feblesa econòmica hi ha tingut molt a veure. Per altra banda, la duplicitat entre el Diguem No i el Dret a decidir, penso que ha estat molt perjudicial. Les plataformes han donat una imatge de flower power (i no ho dic pel tema dels clavells), de gent benintencionada, tant que fins i tot cauen en la beneiteria. Dialècticament, els nostres adversaris eren llops i les plataformes una anyells o xaiets. Quan s’entra, voluntàriament, en determinats negocis, o ets un llop, un autèntic i real fill de puta en tota l’extensió de la paraula, o millor que et quedis a casa.

(Títol 3a part: El cas d'Òmnium)

2 Comments:

Blogger Juli said...

Diguem NO i la PDD eren dues inciatives concomitants, però amb un origen i uns objectius diferents.

Diguem NO neix amb voluntat de recollir el buit del NO i donar-li una orientació sobiranista, per l'Autodeterminació, quan ningú s'atrevia a plantejar-ho. Diguem NO queda anul·lat quan la PDD canvia d'opció i les perspectives d'ingressos econòmics queden reduïdes a 0. Aleshores, és quan la Campanya queda limitada a un desplegament territorial a mans de la nebulosa de l'Esquerra Independentista, amb la consegüent incapacitat de realitzar un acte de masses a Barcelona.

En canvi, la PDD actua sense tocar de peus a terra i sempre a remolc del que fa ERC, una formació que el "no" no se'l creu i que, indirectament, fa derrotisme i cedeix el paper agitatiu a una fantasmagòrica i ressucitada PDD.

És la meva percepció.

20 de juny de 2006 a les 20:15:00 CEST  
Blogger Josep said...

Interessant i clarificadora percepció. El debat continua obert. Més aportacions constructives?

21 de juny de 2006 a les 0:35:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home