"SALVADOR"

Aquest cap de setmana s'estrenen dues pel.lícules que aniré a veure sense falta. Una és sobre la història de la independència d'Irlanda, i està dirigida per Ken Loach. Es titula The wind that shakes the Barley, i d'ella en parlaré un cop l'hagi vista.

L'altra porta per títol Salvador, i tracta de l'assassinat de l'anarquista, membre del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), Salvador Puig i Antich, a les darreries del règim franquista. És un episodi dels més foscos del tardofranquisme. La pel.lícula dirigida per Manuel Huerga, es basa en un llibre escrit per Francesc Escribano, actual director de Televisió de Catalunya. El productor, el pagano, no és altre que en Jaume Roures, factòtum de Mediapro, i una de les persones amb més poder a hores d'ara a través del seu control de la nova cadena de televisió, La Sexta.

Tant el llibre esmentat, en el seu moment (2001), com ara la pel.lícula, han aixecat una considerable polseguera. Jo la veritat és que no he llegit l'un, i encara no he vist l'altra. Ara bé. avui sí que he llegit les declaracions d'en Huerga, reproduïdes a Tribuna Catalana, en les quals gosa dir que “volíem fer una narració de fets, i el tema ideològic no es tracta a fons perquè no és l’objectiu del llibre. No vam voler explicar la ideologia perquè no és el que pot interessar més a la gent”, llavors em comença a pujar una mica la mosca al nas. De fet, si he de ser sincer, en Ricard, un amic meu ja m'ha predisposat bastant en contra de la pel.lícula. En Ricard és un dels promotors d'una campanya de denúncia de la pel.lícula, que ja va donar lloc a una primera acció de protesta fa uns dies al poble empordanès d'Ullà. Segons sembla, en Roures, com a bon representant de la galàxia biopija, no només hi estiueja, sinó que s'ha convertit en l'autèntic cacic, això sí d'esquerres, molt d'esquerres.

La desideologització de la pel.lícula, no és en absolut innocent. Segons sembla, es presenta en Puig Antich com un lluitador per la recuperació de les llibertats, dit així, en abstracte, amagant el component anarquista, és clar. D'aquesta manera es fa una lectura reciclada d'aquest esdeveniment, que s'adiu d'allò més bé amb el discurs sobre la Memòria Històrica que se segrega des de la Generalitat i que té com a vector central el protagonisme del PSUC. Precisament, està més que demostrat que els comunistes del PSUC/PCE es mobilitzaren per denunciar l'assassinat d'en Puig Antich, un cop aquest ja era mort. És a dir, abans no van moure un puto dit (amb les excepcions que s'escaigui), perquè no era dels seus. I en canvi, intentaren recollir el màxim de suport després, per tal de canalitzar en benefici propi la indignació popular, tant catalana com internacional, que es donà. Un comportament, doncs, que no es pot més que qualificar de propi de voltors carronyers.

La desideologització, sinònim de despolitització, segons sembla, és substituïda per un recurs fàcil i efectista: la sensibilitat o dient-ho en termes més vulgars, la llagrimeta. És a dir, prepareu-vos a plorar o a cagar-vos en els feixistes que el van assassinar després d'un judici ple d'irregularitats. No sóc contrari a l'existència d'un component emotiu en una pel.lícula d'aquest tipus, per descomptat. Tothom té sentiments, més enllà de les seves idees polítiques (amb les excepcions corresponents, oi Iceta?). Però sí que sóc contrari, i sempre ho he estat, a que la llagrimeta desplaci el raonament. I la crítica. I l'autocrítica. Perquè, desenganyem-nos, l'assassinat d'en Puig Antich va ser possible perquè una part considerable de l'oposició ja ensumava el poder, les poltrones i les moquetes. De fet, va ser un precedent de la traïció dels líders (Xirinacs), que després va tenir la seva continuïtat en les renúncies durant la Transició.

Però hi ha una altra reflexió que no puc deixar d'escriure. El 1985, es publicà un llibre que va tenir un ressò enorme, La torna de la torna, escrit pel col.lectiu Carlota Tolosa, del qual sobresortia el nom del periodista Ramon Barnils (1940-2001), una de les persones de les que més he après i que més m'han influenciat, tot i no concordar en algunes qüestions d'estratègia política. Barnils, va ser, durant anys, una autèntica mosca collonera a l'establishment de la Corpo, des de posicionaments que podríem titllar d'anarcoindependentistes, i ho va ser amb la veu (des de Catalunya Ràdio) i amb la seva escriptura.

En el llibre esmentat, la lectura que es feia de l'assassinat de Puig Antich no tenia res de lacrimògen i sentimentaloide. Més aviat tenia una enorme mala llet, això sí, escrita amb estil, que encara fa més mal. Posava les coses a lloc. Una lectura que contrasta amb la feta per la troika Escribano-Huerga-Roures. Una casualitat? No hi crec pas, jo, en les casualitats! És a dir, i només aventuro una hipòtesi: crida l'atenció el fet que qui fa una relectura amable -no ideològica-, consumible del tràgic assassinat d'en Puig Antich, siguin alguns que representen més genuïnament aquell establishment de la Corpo que tant van criticar Barnils i els seus companys...

Aviat sortirà, si no ha sortit ja, un llibre d'en Victor Alexandre sobre l'ecspanyolització de TV3, És un llibre, no cal dir-ho, de lectura obligada. Però també cal fer una lectura de com TV3, començant pel seu fastigós nom, per subordinat, ha generat una manera d'entendre el país que reflexa aquesta subordinació mental -amb les excepcions corresponents.

Acabo. Jo recordo bastant el dia de l'assassinat de Puig Antich. Tenia 10 anys i hi havia com un silenci, perquè, segons em van dir, aquell dia "mataven a un atracador".