dissabte, 29 d’octubre de 2005

LLIBRE LLEGIT

Tot i que ja estem força lluny de l'estiu, he de dir que el d'enguany ha estat força profitós pel que fa a les lectures que he fet. A continuació passo a comentar un dels llibres que més interès m'ha despertat. En un altre post, més endavant, comentaré d'altres llibres que vaig llegir.

El primer llibre a comentar és el de Ramon Usall, Algèria viurà! França i la guerra per la independència algeriana (1954-1962). És un treball d'investigació exhaustiu i altament recomanable per a qualsevol persona interessada en el coneixement de la història contemporània recent. La Guerra d'Algèria va tenir un impacte enorme en la generació dels anys 60 i 70, i les seves conseqüències encara són ben palpables a l'estat francès, i particularment a la Catalunya Nord, i també a altres àrees del país, concretament a les comarques del sud, al voltant de la ciutat d'Alacant, on arribaren a establir-se fins a 30.000 pieds noirs, és a dir, antics colons europeus.

Abans d'entrar en el contingut del llibre, vull destacar un altre fet cabdal. Es tracta d'una monografia escrita en català, per un investigador de Lleida i editada per Publicacions de la Universitat de València. Ens trobem, doncs, davant d'un producte clarament de vertebració nacional des de la perspectiva universitària, per la qual cosa ens hem de felicitar i esperar que es doni en moltes altres ocasions en el futur immediat.

Dit això, passem a l'anàlisi de l'obra. Un cop llegida, he de confessar que el subtítol reflexa molt més el contingut de l'obra que no pas el títol principal. Vull dir que jo esperava llegir un llibre sobre la guerra d'Algèria i, més concretament, sobre el moviment independentista algerià (organització, estratègies, tàctiques, etc.) i, si bé se'n parla, d'això, és una evidència que l'autor opta per centrar la seva anàlisi en l'impacte que va tenir la guerra a França i en la lluita ideològica i intel.lectual que s'hi va desenvolupar. Una opció totalment legítima, per descomptat. Tothom és lliure d'escriure sobre allò que l'interessa.

Segona observació. Al llarg del llibre observo una tendència de l'autor a menysvalorar el factor militar dins el conjunt del moviment independentista, en benefici del factor diplomàtic (relacions internacionals). És cert que en un procés d'accessió a la independència l'element diplomàtic és clau, però si no va acompanyat d'una acció militar sobre el terreny, és com construir un castell damunt d'arenes movedisses. A més a més, en el cas algerià, l'actuació militar de l'FLN va ser intensíssima i d'una gran importància, independentment del fet que l'enemic francès fos molt superior i guanyés les batalles clau (la Batalla d'Alger). De totes maneres, és ben conegut que sovint les derrotes militars es converteixen en victòries polítiques (i els catalans d'això en sabem molt, només cal recordar l'intent d'invasió de Prats de Molló, que finalment es va acabar convertint en una denúncia internacional de la dictadura primoriverista i va donar ales, i èpica, a la figura de Francesc Macià). Hi ha doncs, des del meu punt de vista, una infravaloració del component militar en el procés revolucionari.

Tres. Em sembla particularment sorprenent que Usall no faci més referència a la qüestió ètnica, i concretament, al debat entre arabistes i amazighs a l'interior del moviment independentista. De fet és un element que pràcticament no figura en el text, fins a les darreres pàgines. I té una importància clau per comprendre la dinàmica interna i per copsar les lluites intestines. Si l'autor del llibre hagués estat un ecspanyol o un francès, ho entendria més, però que sigui un català nacional com ho és l'autor, em sembla preocupant.

Quatre. Per altra banda, he après moltíssimes coses. Per exemple, la importància de l'esport en el procés d'alliberament nacional. O bé que Madrid va ser la ciutat on es va fundar l'OAS, l'organització feixista que va intentar mantenir Algèria sota domini francès. No podien haver escollit una ciutat millor. Les mosques sempre van a la merda.

Cinc. Donat el meu coneixement sobre el cas quebequès, estic en condicions de fer una aportació a l'obra d'Usall. La Guerra d'Algèria va tenir un gran impacte al món intel.lectual i universitari francès i, per descomptat, de París, sobretot en la dècada dels seixanta.
Doncs bé, va ser llavors, que no pocs estudiants quebequesos van viure-hi i van seguir de molt d'aprop els esdeveniments. I no pot ser casualitat que a partir del 1962, sorgís al Quebec una experiència de lluita armada, que duia per nom Front de Libération du Québec (FLQ), inspirada en l'exemple algerià -així com també en altres lluites d'alliberament com la cubana o la dels negres als Estats Units-, que tenia com una de les seves màximes expressions el partir de la consideració que la majoria de la població del Quebec, francòfona, eren els "negres blancs d'Amèrica". No debades, quan es produí la crisi de 1970 i la dura repressió per part del govern federal canadenc, no pocs felquistes es refugiaren a Algèria.

La pel.lícula de Gillo Pontecorvo, La Bataille d'Alger (1966), és un clàssic del cinema polític contemporani

Sis. Aquesta observació és de caràcter més estratègic. Penso que la tesi central del llibre és que, malgrat les derrotes militars sofertes pels independentistes, la dinàmica de la lluita comença a afavorir-los quan el conflicte passà de ser un problema estrictament entre francesos i algerians, a ser un conflicte entre francesos. És a dir, quan saltà d'una banda a l'altra de la Mediterrània i arrelà en la dinàmica política francesa, de manera que la metròpoli es va veure directament sacsejada pels atemptats tant del FLN com de l'OAS, fins al punt que l'amenaça d'una guerra civil o d'un cop d'estat es va convertir en ben certa. Davant d'aquest perill, De Gaulle va optar per tallar el tumor que originava el càncer, abans que aquest s'estengués per tot l'organisme. El reconeixement de l'autodeterminació d'Algèria va elminiar el problema dels atemptats independentistes i li va permetre centrar-se en l'anihilació dels sectors feixistes vinculats a l'OAS, que l'havien intentat eliminar en diverses ocasions com és ben conegut. Aquesta reflexió penso que és de gran interès a nivell comparatiu i susceptible de ser tinguda en compte, salvant les diferències, per a altres escenaris polítics.

La darrera observació, és una deducció que trec de la lectura del llibre. El cas algerià em referma en la idea que s'ha de procurar que la fase final de tot procés d'alliberament nacional, que és la militar, si no es pot evitar -sovint per la tossuderia de l'estat opressor-, s'ha de procurar que sigui el més breu possible, temporalment parlant. En el cas algerià, van ser vuit anys (1954-62), en el cas nordamericà, set anys (1776-1783), altres casos, com l'israelià, l'eslovè , o els dels països bàltics, encara va durar menys. Perllongar la fase militar trenta o quaranta anys és condemnar la població a un nivell de sacrifici quasibé insuportable -corregeixo: només suportable si la repressió enemiga és encara pitjor. Des d'aquest punt de vista, és preferible fer una gran acció exemplar, que, tal i com va passar amb l'aixecament de Pasqua a Irlanda (1916), sigui el pròleg de la consecució de la victòria: formació de l'Estat lliure irlandès cinc anys després.

En definitiva, doncs, un llibre altament recomanable per a la formació de qualsevol persona amb voluntat de conèixer el món que no és més que una altra manera de conèixer-nos nosaltres mateixos.

Aquest llibre va ser publicat l'any 2004, i té l' ISBN 84-370 5867-8. Si no el trobeu, podeu intentar-ho aquí o també aquí. Preu 19,23 euros (sense IVA).

2 Comments:

Blogger Roberto Iza Valdes said...

Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.

2 de novembre de 2005 a les 21:05:00 CET  
Blogger Iza Roberto said...

L'autor ha eliminat aquest comentari.

31 d’agost de 2007 a les 17:07:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home