dissabte, 15 d’octubre de 2005

NO HI HAURÀ PAU AMB ECSPANYA FINS QUE NO AFUSELLEM UN PRESIDENT ECSPANYOL I UN DEL REAL MADRID

Penso que el titular ha quedat un mica llarg, però s'ho val. No sé si és el temps ambiental o el temps -l'entorn- mediàtic, però tot manllevant les paraules del poeta, és quan n'estic fins els collons que hi veig clar, i ara n'estic i molt. No cal que sigui un president escollit democràticament - ja se sap que amb els ecspanyols, això de la democràcia....
Algú em dirà que m'he passat tres pobles. Doncs no. O és que algú es pensa que tota aquesta fatxanderia que gasten els ecspanyols darrerament no té res a veure amb el fet que, ni que sigui subconscientment, pressuposen que si ja ens hem carregat un ens en podem carregar quatre, de Presidents de la Generalitat, i punt? Doncs és clar que sí home, no siguem ingenus!. La impunitat crea feres que no tenen deturador, i la impunitat ecspanyola ha durat molt, massa i s'ha d'acabar d'una vegada i per sempre. No els pot sortir gratis insultar, menysprear, matxacar, i després pixar-se al damunt. Ho tenia al pap, i avui penso que és un dia adient per buidar-lo.

UGT-CCOO
Si hi ha una altra cosa que em treu de polleguera, són els sindicats ecspanyols. Una simple comparativa amb el Quebec, Galícia, Còrsega, el País Basc i Escòcia, que haurien de ser els nostres interlocutors estratègics diaris, ens situa en una posició molt feble en referència a la fortalesa del sindicalisme nacional. En la nostra pàtria dominen els sindicats ecspanyols, i passa el que passa, que va i es pronuncien fins i tot en contra d'aquest nyap d'estatut, com també abans es van pronunciar en contra del retorn dels papers de Salamanca. Quina coherència hi ha en el fet de militar en una opció independentista, o votar-la, i pertànyer a un sindicat ecspanyol? És que ets independentista tota la setmana excepte les 20, 35, 38 o 40 hores laborals que fas? Per favor, homeo dona, si el sindicalisme nacional estigués arrelat a Catalunya, no hi hauria ni déu que ens parés. Fixem-nos en la força del sindicalisme cors, que darrerament ha protagonitzat un pols amb l'estat francès, o en la solidesa del sindicalisme abertzale basc, que ha estat l'única pota del MBAN que els ecspanyols no s'han atrevit a tocar, probablement per pressions de la patronal, atès que la força del seu arrelament hauria trastocat el funcionament del teixit empresarial basc. En definitiva, cal denunciar aquestes dues màquines de fer buròcrates que són CCOO i UGT, i reforçar sempre les opcions sindicals catalanes, com la I-CSC.

EXTREMADURA
Una de les trampes del cafè per a tothom que implanta l'Estat de les Autonomies, és la de generar conflictes interterritorials que suplanten l'únic conflicte realment existent, que és el conflicte nacional entre Catalunya i Ecspanya. Qui es beneficia del conflicte interterritorial? En primer lloc el govern ecspanyol que apareix com el mediador neutral quan dos territoris, dues autonomies, es barallen per A o per B. En segon lloc, la classe política interterritorial, és a dir, els polítics regionals ecspanyols, tals com els Ibarra (aka bellotari), Aguirre, Bono, o qualsevol altre mindundi de Múrcia, Castella La Manxa o Castella Lleó.
Cal tenir clar que Catalunya no pot entrar en el joc de comparar-se amb Extremadura, i que els polítics catalans, no poden perdre ni un segon en replicar les declaracions, histèriques o no, de qualsevol polític regional ecspanyol. Extremadura no és l'enemic a abatre, per favor. Ho és Ecspanya i només Ecspanya.

ZP més aprop de la fossa
Si la cimera iberoamericana serà recordada per algú, aquest algú seran els Estats Units, als quals no els ha agradat gens el posicionament d'aquella respecte al cas cubà. Washington té un argument més per tallar el coll a ZP i donar tot el poder a Bono. Després d'Iraq, Cuba.


4 Comments:

Blogger Pere Garrigosa said...

Ostres Sort! Sí que ets contundent, sí! Però que consti que crec que el que dius ho raones perfectament i la teva cabrejada s'explica perfectament. No hi ha per a menys. Potser que ens comencin a caure les benes dels ulls!
ha estat un plaer descobrir el teu blog (me l'ha recomanat un amic patriota) i espero que algun dia també et passis pel que hem muntat amb uns amics del rotllo. ens agradaria molt comptar amb els teus punts de vista. ens trobaràs a:
http://cimeraextra.blogspot.com

salut, amic!

15 d’octubre de 2005 a les 20:16:00 CEST  
Anonymous Anònim said...

D'acord que cal no tolerar la impunitat, perque els espanyols ja tenen la caça del catala com un esport sense mes importancia i potser els convindria un calvot de tant en tant. Pero un titular com aquest, el de que "cal afusellar un president espanyol ...", es contraproduent i dona carn a la fera. Estic ben segur de que el veurem copiat i comentat a altres blogs com mostra de la tendencia violenta dels catalans.
No tinc cap tendencia personal pel mesellisme ni a posar l'altra galta, pero tampoc crec que calgui donar armes al adversari. Si alguna cosa tenim al nostra favor en l'actual proces estatutari es que es el resultat d'un acord pacific que te el recolzament de mes del 90% del arc parlamentari catala. Cap dels arguments que s2han fet servir el Pla Ibarretxe es aqui valid, tot i que aixo serveixi o no per a alguna cosa es una altra questio. Embrutar aixo amb proclames violentes com aquesta, encara que sigui una violencia merament retorica, es quelcom pitjor que una estupidesa, es un error.

17 d’octubre de 2005 a les 9:37:00 CEST  
Blogger Josep said...

Anonymous em retreu el meu error. I mira que jo m'he moderat: fins i tot he renunciat a demanar que tallin el cap del cap del JEMAD i el pengin en una gàvia durant 12 anys! És que ens l'agafem amb paper de fumar!

18 d’octubre de 2005 a les 1:52:00 CEST  
Anonymous Ramon said...

Soc l'Anonymous del segon missatge i hem dic Ramon. No me l'agafo amb paper de fumar, pero es ben clar que les iniciatives violentes al mon d'avui estan mal vistes. Abans els grups guerrillers fins i tot tenien bona premsa, pero aixo ja s'ha acabat, i les lliçons de la ex-Yugoslavia, que a Catalunya tindriem que llegir amb molta atencio, son que per resoldre aquestes crisis sempre s'acaba amb la intervencio internacional, i tambe que el que s'ho pren a la vaiolenta perd, perque es massa facil identificar-lo amb la trangressio dels drets humans. Mirem massa a Madrid i massa poc a Brusel.les, que es on es la clau. En el fons estem espanyolitzats.

18 d’octubre de 2005 a les 11:26:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home