LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA I ELS ESTATS UNITS (2a part)

Són contraris els Estats Units a la Independència de Catalunya? La resposta d’un dogmàtic serà sempre “Sí, sense cap mena de dubte”, però, la veritat és que la resposta correcta i la més intel.ligent és la següent, “Depèn”. Depèn de què us preguntareu: dels interessos econòmics i geoestratègics, per una banda, i del realisme més descarnat, de l’altra . Amb això vull dir que, a diferència de la vella Europa, molt més dogmàtica en aquests afers, la política americana respecte les independències de les noves nacions sempre ha estat molt més pragmàtica i més oberta. No debades el seu propi origen polític és fruit d’una guerra revolucionària, d’una guerra per la independència que ha estat model per a dotzenes de nacions posteriors.

En aquest sentit, els Estats Units, des dels anys del President Wilson no s’ha estat de recolzar moltes accessions a la independència de nacions europees, tant en l’etapa d’entreguerres (1919-1939), com arran la caiguda del bloc soviètic (1989), procés que encara no s’ha tancat si tenim en compte els cas recent de Montenegro (2006) i el que ara s’està negociant de Kosovo. Més enllà dels casos de l’Europa Central i Oriental, hi ha el cas irlandès, on tothom sap que la intervenció dels Estats Units va ser instrumental per a l’assoliment de l’acord de pau. Probablement sense la seva participació, llegiu pressió, mai Londres i Dublin s’haguessin assegut a la taula.

En el cas de Catalunya, quin interès estratègic o geoeconòmic pot tenir els Estats Units en la seva independència? Hi ha una resposta òbvia, immediata, a nivell general. Als Estats Units els interessa que Europa estigui el màxim de fragmentada en estats, per una doble raó. La primera és que d’aquesta manera la presa de decisions a escala europea esdevé més complexa i això li garanteix un avantage competitiu. La segona és que a l’hora d’establir relacions bilaterals, quant més petit és un estat, aparentment més fàcilment pressionable és.

A nivell concret, Catalunya té algun interès estratègic o geoeconòmic pels Estats Units? La resposta, en termes generals és que no. No comptem amb recursos naturals (gas, petroli, carbó…). Pel que fa a la nostra ubicació geogràfica, només els interessa els ports de Barcelona, València, Tarragona, Mallorca i Alacant, on de forma puntual atraquen els vaixells de la 6a flota. O la nostra proximitat al Magrib.

Aparentment, doncs, sembla que l’interès dels Estats Units per la Independència de Catalunya sigui zero. Llavors, com s’explica que al llarg dels darrers anys, com a mínim en dues ocasions, els americans sondegessin el llavors president de la CAC, respecte la possibilitat d’accedir a la independència?

Jo com a mínim hi trobo dues raons. La primera és la profunda desconfiança que els americans tenen en el propi Estat ecspanyol. Una desconfiança que ja es va comprovar abastament arran del nanoconflicte del Perejil. Els Estats Units, enlloc de posicionar-se a favor de Madrid, va jugar a fer d’àrbitre… i és que Washington, si hagués de triar entre Madrid i Rabat, molt probablement triaria el segon. Diguem-ho clar: la confiança dels Estats Units –i per extensió de molts estats europeus- en la competència econòmica, militar i estratègica ecspanyola és, més enllà de les declaracions oficials obligades, zero. En el fons, clarament hi ha una visió de l’Estat ecspanyol com un estat inestable, potencialment desintegrable. Aquesta constatació fa que, lògicament, seguint els principis sagrats de tota acció diplomàtica i estratègica responsable, no es posin tots els ous en un mateix cabàs, és a dir, que no es juguin tot a una sola carta, sinó que contemplin diverses possibilitats, de manera que passi el que passi, mai perdin del tot o, alternativament, sempre guanyin una mica.

I si els seus pressumptes aliats, consideren l’Estat ecspanyol com a potencialment desintegrable, i aquesta és la segona raó, això és degut a l’existència de relativament potents moviments independentistes en el seu interior. En aquest sentit, quanta major capacitat mobilitzadora tinguem les opcions independentistes, quants majors espais de poder ocupem, més difícil ho tindran els ecspanyols per esvair els dubtes sobre la seva integritat estatal i més seduïda estarà la comunitat internacional per obrir ponts de diàlegs amb nosaltres.

Naturalment, l’estratègia ecspanyola consistirà en criminalitzar les opcions independentistes, titllant-les o associant-les amb el terrorisme, que és el gran papu de la política contemporània. Però si som capaços de bastir un moviment potent, democràtic i indefugiblement independentista (rebutjant de pla opcions autonomistes o federalistes, falses sortides), difícilment els Estats Units, per un principi de realisme, podran oposar-s’hi. Ara bé, ha de ser un moviment que no vagi amb la flor a la mà, que contempli la possibilitat d’enfrontar-se fins a les darreres conseqüències amb els ecspanyols, utilitzant tots els instruments cívics i democràtics al seu abast, i per descomptat, els mediàtics. Quan els ecspanyols, que ja han perdut els papers només perquè quatre independentistes hem cremat quatre fotos del Borbó, comencin a reprimir, ells mateixos es posaran la corda al coll.

En definitiva, penso que hem de deixar al marge els nostres dogmatismes ideològics, i tenir ben present que els Estats Units actuarà sempre en funció del que percebi qui serà el guanyador del pols entre els partidaris de la integritat de l’estat ecspanyol i els diferents moviments independentistes, en especial, per les seves dimensions econòmiques, el català.

Com sempre, doncs, tot està per fer i tot és possible.