dimarts, 23 d’octubre de 2007

SI FÓSSIM UN PAÍS NORMAL...

Si fóssim un país normal, és a dir, amb un estat sobirà, independent i membre de l'ONU... tindríem una premsa normal. Passa, però, que no som un país normal, i per això no tenim una premsa normal. Les nostres principals capçaleres, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Levante són diaris que no estan autocentrats, perquè sempre miren el món i el seu entorn en funció d'una lògica madrilenya-ecspanyola. Per la seva banda, l'Avui, El Punt, Diari de Balears capçaleres que sí que estan autocentrades o bé tenen poc dimensió empresarial, i doncs, poca possibilitat d'incidència social i publicitària, o bé no han esdevingut, encara, publicacions de referència, en el sentit que gaudeixin d'un prestigi i omplin d'orgull els seus lectors. Diríem que els manca auto-estima i ambició i sembla com si demanessin perdó per estar escrites en català. Tot plegat fa que els lectors independentistes, mancats d'un diari potent i auto-centrat, a banda de llegir la premsa internacional, ens inclinem per publicar nosaltres mateixos allò que ens agradaria llegir. D'aquí penso que neix el fenomen, sense paral.lel a nivell mundial, de l'empenta que té la catosfera, és a dir la blogosfera en català. És un tema que vull tractar amb més profunditat en un article acadèmic proper, però que ja vaig plantejar en una comunicació recent.

Val a dir que en les nacions sense estat (Catalunya, Quebec, Escòcia, Euskadi...) les relacions entre els grans mèdia i els moviments independentistes respectius és més aviat tensa. Aquests últims acostumen a estar en mans de grans corporacions -del gran capital-, que per moltes raons no són favorables a les causes independentistes, de manera que es dediquen a torpedinar-les així que poden. Com a resposta, del teixit social independentista sorgeixen iniciatives mediàtiques més o menys reeixides però que porten sempre l'estigma de la connotació ideològica pro-independència.... com si les altres n'estiguessin exemptes, que naturalment, no és el cas. En tot cas aquestes iniciatives mai tenen una mida empresarial rellevant, tot i que aporten una contribució apreciable.

Un cas, però, que trenca esquemes, és el del Journal de Montréal i el Journal de Québec, dues publicacions pertanyents a Quebecor Media, que podem considerar el principal conglomerat mediàtic francòfon de tot el continent americà. La classificació d'aquestes dues publicacions és problemàtica. Són publicacions diàries d'informació general, però on predominen no tant la informació política, com les notícies de successos, els esports, l'oci, societat, de manera que s'aproxima bastant als diaris sensacionalistes britànics. Políticament, però, són propers al moviment independentista moderat (és a dir, sense extremismes ideològics). És aquesta combinació entre el populisme i independentisme el que tenen d'original. I possiblement l'explicació del seu èxit.

Cal tenir en compte que, per regla general, la premsa independentista acostuma a ser bastant elitista cultural (l'exemple més paradigmàtic el tenim en Le Devoir), d'una correcció política que ratlla la cursileria (cas de l'Avui), o d'una integritat militant a prova de bomba (Gara).

Per posar un exemple, si tinguéssim una publicació semblant a Catalunya, estic segur que el judici sobre l'assassinat d'en Josep Maria Isanta, hagués merescut un seguiment deu mil vegades més gran del que ha merescut en els diaris llepafils de casa nostra. Al llarg de les tres o quatre setmanes que ha durat, hauria ocupat portada o primera plana en diverses ocasions, i s'hauria investigat totes les connexions de la màfia dels catonyos, s'hauria crucificat de viu a viu a la magistrada que va impedir l'ús de la llengua catalana, i moltes coses més. Si tinguéssim un diari d'aquest tipus, també s'hauria burxat molt més la notícia dels Guàrdies Civils corruptes de Deltebre, per exemple. I sí, també és cert, que seria una publicació una mica o molt hortera, amb força pit i cuixa, sang i fetge, i esports fins a la sopa, amb molt material gràfic, i notícies breus... però les columnes d'opinió serien favorables a un independentisme tranquil, quasi de geriàtric, però independentisme al cap i a la fi.

I és que a aquestes alçades ja estic un mica fart de veure gent que se l'agafa amb paper de fumar.

PD. Per ser justos, he de dir que vaig gaudir bastant de l'etapa de Santiago Ramentol com a director de l'Avui, ja fa uns quants anys, sobretot per les seves portades. Sempre recordaré aquella portada sublim que deia, si fa no fa, Trenta mil porcs castellans sacrificats a Catalunya, i que es referia, malpensats que sou uns malpensats, a la Pesta Porcina Clàssica (PPC, que no al Partit Popular de Catalunya, o potser sí, vés a saber :-) Aprofito l'avinentesa també per elogiar la tasca directiva d'en Vicent Sanchís al capdavant d'aquest mitjà, ara que sembla que el fan plegar. Espero i desitjo que a en Desclot, que tant m'ha fet reflexionar, riure i indignar-me, no el facin callar.

Etiquetes de comentaris: , , , , , ,