FREEDOM AIN'T FREE

O si voleu, Freedom isn't free, és a dir la llibertat no és gratis. Cal lluitar per aconseguir-la, i un cop aconseguida, cal lluitar per conservar-la i fins i tot per eixamplar-la.

No, no és que m'hagi convertit en un admirador de la propaganda oficial de l'Exèrcit USA, o que sigui un fan del freaky Chuck Norris, en el seu paper de Ranger de Texas. Però, la veritat sigui dita, aquesta frase em mola. M'agrada. Perquè diu una veritat com una casa de pagès. La llibertat, primer es conquereix, després es defensa i finalment s'expandeix. És així com ha estat sempre i és així com serà sempre.

Porto quasi tres dies reprimint els meus instints assassins. I naturalment, per desactivar-los he decidit... escriure aquest post.

Durant aquest mes de setembre estic fent un seguiment de les tertúlies a Tv3, Rac 1 i Catalunya Ràdio. Les tertúlies del matí, més exactament. Amb els inútils d'en Josep Cuní, el Jordi Basté i en Manuel Fuentes... Quina colla! Es tracta de fer un treball acadèmic sobre llur impacte en la dinàmica política del país, i més concretament, sobre els seus tertulians, etc. etc.

Però els dos darrers dies (dijous i divendres, en concret) se n'ha anat tot enlaire, arran de la intoxicació més fastigosa i delirant respecte el Barça. Suposo que no cal que inclogui l'enllaç, només faltaria que els fes propaganda.

En Joan Laporta s'ha convertit en l'Enemic Públic Número 1 del sistema. Això ja era prou conegut, i encara més després del darrer 11 de setembre. Saben del cert que una candidatura electoral encapçalada per ell o amb el seu suport explícit, pot arrassar a les eleccions. I per això el sistema ha decidit que se l'ha de carregar. I per fer-ho treu un tema de fa quatre o cinc mesos!, que estava mort i enterrat. (Fet que deixa entreveure que no troben res que sigui més interessant, per altra banda).

Sentir els crits histèrics, nerviosos d'en Basté i d'en Fuentes, els seus lladrucs contra Laporta, em va regirar l'estómac. Per sort, tant en Vicent Sanxís com l'Antoni Maria Espadaler, van plantar cara a la llopada ecspanyola. Llur actuació en les dues cadenes de ràdio va ser memorable, aturant els atacs xenòfobs d'individus de la calanya d'en Marhuenda i d'un tal Gonzalo Bernardos, que, pràcticament demanaven l'execució pública de Laporta, com aquell qui diu.

A veure si ens entenem. En Jan Laporta ha estat el President del Barça que ha portat el club a la glòria. O per dir-ho en paraules més casolanes, a convertir el Barça en el millor equip de futbol del món. Del puto món! I no aquella merda de club que s'arrossegava per les lligues europees i feia el ridícul a la lliga espanyola, on el maltractaven com volien.

Només un independentista està capacitat per convertir allò que toqui en la millor del món. Un dependentista, un esclau d'Ecspanya, mai ho podrà fer, perquè psicològicament és un dat pel cul (disculpeu-me el llenguatge excessivament acadèmic), perquè la seva actuació està condicionada a no emprenyar els seus amos, els ecspanyols. Només és lliure, quan els ecspanyols li donen l'OK. És a dir, no és lliure.

Que la guerra bruta contra els líders del nou independentisme existeix és un fet innegable. És cap casualitat que en els darrers mesos en Joan Carretero, primer, i ara en Joan Laporta, hagin de fer front a querelles ecspanyoles? Qui serà el següent? L'Enric Canela? En López Tena? En Joel Joan? El Miquel Calzada? Tu? Jo?

Els ecspanyols saben del cert -i tant que ho saben- que el tsunami que s'acosta és imparable. El 96% dels vots d'Arenys, gens simbòlics, els ha obert els ulls com a taronges. Tot just ara, quinze dies després, comencen a reaccionar.

Ells saben del cert que l'única arma que tenim els catalans i les catalanes, són les eleccions. L'independentisme català només tindrà legitimitat i visibilitat internacionals si arrassem a les eleccions del 2010. Deu diputats? I una merda! Hem d'aconseguir una majoria absoluta, com a condició sine qua non, per escombrar tota la merda del tristpartit, i per impedir que CiU pacti amb el PP -que pactarà, si pot, no tingueu cap dubte.

Per això, els ecspanyols volen impedir que ni Carretero ni Laporta es presentin a les eleccions. Com a Euskadi, volen aplicar l'apartheid nacional. És l'únic recurs que tenen sense tacar-se les mans de sang o fer-se malveure per la comunitat internacional -que ja prou mal vistos que estan, per altra banda!

Resulta altament significatiu com en Laporta, en comptes d'acoquinar-se, com hagués fet un convergent qualsevol, ha plantat cara als seus detractors, que odien fins la darrera de les seves cèl.lules i que no pararan de buscar-li el cos. I és que si el busquen, el troben. En això, som iguals. O si no que li preguntin al majara que té per nom Ernest i per cognom Sunyer, i que és regidor -analfabet- d'una vila del Maresme.

Per sort, aquesta setmana que comença tindrà com a conclusió la celebració de la Primera Assemblea General de Reagrupament. Segur que se'n parlarà molt. I tindré l'honor de participar-hi -de fet ja he participat en el període previ- i d'aportar el meu gra de sorra.

Per molt que els ecspanyols intentaran tapar-ho, l'Assemblea General de Reagrupament del dia 3 d'octubre, serà una fita clau en l'accessió a la Independència d'aquest país nostre. Us convido a seguir-la i naturalment a reagrupar-vos. Perquè ja és hora de netejar la merda que ja ens arriba fins al coll.

I ARA, EXPEDIENTARAN EL PRESIDENT BARRERA?

Tal i com deia en el post anterior, he assistit a la conferència de constitució de Reagrupament Independentista a la ciutat de Barcelona, que ha tingut lloc a les Cotxeres de Sants. Un èxit aclaparador. Més de mig miler llarg de persones, de totes les edats, que han aplaudit en Joan Carretero i la resta d'oradors. L'altra cosa es comença a organitzar a la capital. Fins i tot s'ha permès un torn obert d'intervencions entre els assistents, i la gent s'ha portat molt bé... Tota una lliçó de transparència. La veritat, deixar a tanta gent que utilitzi el faristol per dir vés a saber què, era un xic arriscat, però la gent s'ha comportat. Hi havia una atmosfera d'esperança i també d'una certa expectativa. M'he retrobat amb gent que conec des de la universitat i a d'altres de les mogudes polítiques dels vuitanta i noranta, tots anem en el mateix vaixell, tots volem que l'altra cosa funcioni. I estic segur que, ni que sigui per responsabilitat, ho aconseguirem.

Avui els partits polítics oficials han estat de sort. L'acte era intern, per la qual cosa no s'ha permès l'entrada de les càmeres de televisió i de la premsa. Això ha impedit que es contrastés l'exhuberància de públic en l'acte de Cotxeres amb la migradesa d'assistència als seus mítings escarransits i avorrits. Ras i curt: estic segur que l'acte de Reagrupament és qui ha atret més públic de tots els actes polítics que han tingut lloc a Barcelona, i a Catalunya. Aparteu-vos les criatures, que la cosa comença a funcionar.

Potser el moment més emocionant de l'acte ha estat quan ha fet entrada, pel passadís central, el Molt Honorable President Heribert Barrera. Tothom dret l'ha ovacionat i aplaudit. No tinc paraules per expressar l'emoció que he sentit. Pocs minuts després una idea m'ha vingut al cap: expedientaran i suspendran temporalment de militància l'Heribert Barrera?  Si fossin coherent, el comissari Ridao, ja estaria instruint diligentment el sumari disciplinari. Però ni són coherents, ni tenen els collons per fer-ho. Estan acabats. 

Per cert, una dada altament significativa: un 70% dels adherits al Reagrupament no provenim d'ERC, per la qual cosa, penso que seria més assenyat passar pàgina i deixar que aquests calabresos s'ofeguin en la seva pròpia desgràcia.

En acabar l'acte, alguns dels blocaires més compromesos amb la causa (el blog power), hem tingut l'oportunitat de parlar amb en Carretero. He de dir que l'he vist realment animat i disposat a tirar endavant el projecte. És un tipus que infon confiança i tranquil.litat, com ha de fer el bon metge. Certament, diríem que el seu ritme vital és més de muntanya que de ciutat, però això ho compensa amb una franquesa i una fermesa que són del tot agraïdes. Ara recordo una frase del seu discurs que m'ha agradat en aquest sentit. Si fa no fa ha vingut a dir: "Hi ha molts analistes que teoritzen sobre la independència... jo la independència la vull perquè em dóna la gana" i avall que fa baixada.

Un parell de... formatges

Quan ja ens n'anàvem, m'he trobat amb la Rut Carandell que venia d'un altre acte on li havien lliurat un premi i doncs, no havia pogut assistir a l'assemblea. I molt que ho sentia, però els compromisos són els compromisos. 

Després de saludar-la, el blog power hem anat al Via Fora de Sants a sopar i ens hem ensopegat amb el sopar que regularment organitza en Xavier Altadill en aquell local. El convidat d'avui era en Vicent Sanchís, periodista i col.lega de la Facultat. Entre els assistents, l'Alfons López Tena.

Per sopar he demanat una torrada de formatge de cabra, i la veritat, que la presentació del plat no tenia res a envejar al plat de patates braves que en fúria va fer famós en el seu bloc.

Jutgeu vosaltres mateixos... quin parell de ... formatges!

SI FÓSSIM UN PAÍS NORMAL...

Si fóssim un país normal, és a dir, amb un estat sobirà, independent i membre de l'ONU... tindríem una premsa normal. Passa, però, que no som un país normal, i per això no tenim una premsa normal. Les nostres principals capçaleres, La Vanguardia, El Periódico de Catalunya, Levante són diaris que no estan autocentrats, perquè sempre miren el món i el seu entorn en funció d'una lògica madrilenya-ecspanyola. Per la seva banda, l'Avui, El Punt, Diari de Balears capçaleres que sí que estan autocentrades o bé tenen poc dimensió empresarial, i doncs, poca possibilitat d'incidència social i publicitària, o bé no han esdevingut, encara, publicacions de referència, en el sentit que gaudeixin d'un prestigi i omplin d'orgull els seus lectors. Diríem que els manca auto-estima i ambició i sembla com si demanessin perdó per estar escrites en català. Tot plegat fa que els lectors independentistes, mancats d'un diari potent i auto-centrat, a banda de llegir la premsa internacional, ens inclinem per publicar nosaltres mateixos allò que ens agradaria llegir. D'aquí penso que neix el fenomen, sense paral.lel a nivell mundial, de l'empenta que té la catosfera, és a dir la blogosfera en català. És un tema que vull tractar amb més profunditat en un article acadèmic proper, però que ja vaig plantejar en una comunicació recent.

Val a dir que en les nacions sense estat (Catalunya, Quebec, Escòcia, Euskadi...) les relacions entre els grans mèdia i els moviments independentistes respectius és més aviat tensa. Aquests últims acostumen a estar en mans de grans corporacions -del gran capital-, que per moltes raons no són favorables a les causes independentistes, de manera que es dediquen a torpedinar-les així que poden. Com a resposta, del teixit social independentista sorgeixen iniciatives mediàtiques més o menys reeixides però que porten sempre l'estigma de la connotació ideològica pro-independència.... com si les altres n'estiguessin exemptes, que naturalment, no és el cas. En tot cas aquestes iniciatives mai tenen una mida empresarial rellevant, tot i que aporten una contribució apreciable.

Un cas, però, que trenca esquemes, és el del Journal de Montréal i el Journal de Québec, dues publicacions pertanyents a Quebecor Media, que podem considerar el principal conglomerat mediàtic francòfon de tot el continent americà. La classificació d'aquestes dues publicacions és problemàtica. Són publicacions diàries d'informació general, però on predominen no tant la informació política, com les notícies de successos, els esports, l'oci, societat, de manera que s'aproxima bastant als diaris sensacionalistes britànics. Políticament, però, són propers al moviment independentista moderat (és a dir, sense extremismes ideològics). És aquesta combinació entre el populisme i independentisme el que tenen d'original. I possiblement l'explicació del seu èxit.

Cal tenir en compte que, per regla general, la premsa independentista acostuma a ser bastant elitista cultural (l'exemple més paradigmàtic el tenim en Le Devoir), d'una correcció política que ratlla la cursileria (cas de l'Avui), o d'una integritat militant a prova de bomba (Gara).

Per posar un exemple, si tinguéssim una publicació semblant a Catalunya, estic segur que el judici sobre l'assassinat d'en Josep Maria Isanta, hagués merescut un seguiment deu mil vegades més gran del que ha merescut en els diaris llepafils de casa nostra. Al llarg de les tres o quatre setmanes que ha durat, hauria ocupat portada o primera plana en diverses ocasions, i s'hauria investigat totes les connexions de la màfia dels catonyos, s'hauria crucificat de viu a viu a la magistrada que va impedir l'ús de la llengua catalana, i moltes coses més. Si tinguéssim un diari d'aquest tipus, també s'hauria burxat molt més la notícia dels Guàrdies Civils corruptes de Deltebre, per exemple. I sí, també és cert, que seria una publicació una mica o molt hortera, amb força pit i cuixa, sang i fetge, i esports fins a la sopa, amb molt material gràfic, i notícies breus... però les columnes d'opinió serien favorables a un independentisme tranquil, quasi de geriàtric, però independentisme al cap i a la fi.

I és que a aquestes alçades ja estic un mica fart de veure gent que se l'agafa amb paper de fumar.

PD. Per ser justos, he de dir que vaig gaudir bastant de l'etapa de Santiago Ramentol com a director de l'Avui, ja fa uns quants anys, sobretot per les seves portades. Sempre recordaré aquella portada sublim que deia, si fa no fa, Trenta mil porcs castellans sacrificats a Catalunya, i que es referia, malpensats que sou uns malpensats, a la Pesta Porcina Clàssica (PPC, que no al Partit Popular de Catalunya, o potser sí, vés a saber :-) Aprofito l'avinentesa també per elogiar la tasca directiva d'en Vicent Sanchís al capdavant d'aquest mitjà, ara que sembla que el fan plegar. Espero i desitjo que a en Desclot, que tant m'ha fet reflexionar, riure i indignar-me, no el facin callar.