ALGUNES CLAUS INTERPRETATIVES (1a part)

A continuació inicio una sèrie d'articles sobre els resultats del referèndum d'ahir. Aquesta és la primera part.

Un primer punt que vull destacar és que el referèndum d'ahir no assoleix els estàndards europeus que, com en el cas de Montenegro, exigeixen una participació del 50%, com a element de qualitat democràtica. Certament és discutible, però la veritat és que si s'apliqués la lògica Solana, el nyap no hauria estat aprovat. És clar que ara apareixen analistes que recorden que hem de prendre com a referent, no Europa en el seu conjunt, sinó Galícia... Al pas que anem, i a mesura que es desenvolupi el nyap, segur que no trigarem a veure algun il.luminat que posi com exemple a seguir Ceuta o Melilla. Sense comentaris.

Dos. És un tema a estudiar amb més profunditat des de la ciència política. No des de les tertúlies dels totòlegs. Però en els resultats del referèndum hi percebo dues clivelles significatives. La de l'edat i la de l'activisme digital. M'explico.

La primera fa referència a que caldria veure si el comportament referendari ha estat significativament diferent entre els ciutadans de 45 anys en avall, és a dir, aquells que no poguérem votar en el 1979, respecte dels de 45 anys en amunt. Pam amunt, pam avall. Vull dir que el grup més jove segur que ha tingut un comportament referendari més crític (que pot variar entre el No, l'abstenció, el vot en blanc o el vot nul), que el grup més gran.

Per altra banda, també he percebut que els activistes digitals, la política on line, era molt més crítica que la política off line, i molt més propera al vot NO o NUL que a l'abstenció. Tanmateix, no podem deixar de perdre de vista que els activistes digitals som una minoria dins el conjunt de la població. I també cal tenir en compte l'existència d'abstencionistes participatius, és a dir, una abstenció políticament motivada i no producte del desinterès. Cal tenir present, per altra banda que la immensa major part d'aquest activisme digital es composa de persones joves, d'entre 18 i 35 anys, amb algunes extensions a banda i banda.

Tot plegat em porta a assenyalar, com a hipòtesi de treball, que encara han de passar uns quants anys abans que realment sigui viable un trencament amb l'statu quo. Que quants anys? Pel cap baix, entre 5 o 7 anys. I com a màxim 15.

(Títol 2a part: Anàlisi del No)

Post-data: Tinc problemes amb Blogger. No em deixa introduir enllaços i fer negretes, cursives o coloraines (fet que alegrarà d'allò més a l'amic Xavier A.). Així que es recuperi la normalitat, faré els afegitons adients.