dimecres, 14 de juny de 2006

ENDAVANT, QUE TOT ÉS POSSIBLE!

Quan queden poques hores per a la jornada referendària i quan tots els mitjans de comunicació han anunciat la victòria del Sí pel 120%, no puc estar-me de fer una crida a la mobilització de tothom per derrotar aquest autèntic nyap. No ho dic en conya. Ho podem fer, ho tenim a les nostres mans. Les darreres hores són sempre clau en processos com aquests. Potser la campanya del No no ha estat tan contundent com caldria. També ha mancat un esforç unitari. Ens han matxacat amb autèntiques bombes nuclears informatives per tal que no puguem, ni gosem aixecar el cap. Han intentat construir una atmosfera irrespirable per aquells que no donem el nostre braç a tórcer.
Han elevat el PP a la categoria d'un partit important al Principat, quan de fet no són més que uns autèntics alienígenes (amb els quals tant CiU durant vuit anys, com el PSOE al País Valencià i a les Illes, no s'han estat de pactar, per cert)

Però com els patriotes vietnamesos, després dels atacs amb napalm, hem sortit dels nostres amagatalls i ens llancem a la càrrega, amb la convicció que tenim la força de la raó. Els nostres enemics, que no adversaris, no tenen cap mena d'argumentació sòlida. El nyap els importa un rave, cadascú té unes fites per a la consecució de les quals els és instrumental. De fet, l'status de Catalunya els interessa ben poc ... mentre continuï subordinada a Ecspanya, és clar. La immensa majoria de catalans i catalanes saben del cert que el nyap no solucionarà res, cal extirpar l'atavisme del claudicant, d'una actitud que fins i tot n'ha fet bandera en les falques electorals algun partit.

A hores d'ara res no està perdut. Tot és possible, malgrat les rentades d'enquesta que ens fan cada dia. Cal mobilitzar tothom, no només ho podem fer, sinó que estem obligats a fer-ho. Fem que els catalans i catalanes donem una lliçó de dignitat i autoestima, com tants altres pobles han fet al llarg de la història, i com molt recentment ha fet el poble de Montenegro. Com quan França i Holanda van rebutjar la llufa, és a dir, la Constitució Europea. Una lliçó més a aquells que volen tancar el dossier Catalunya, arxivar-lo en una capsa que després dipositaran en un soterrani de qualsevol ministeri fins que es pudreixi. Una lliçó com la que van donar Carrasco i Formiguera el 1932 o Heribert Barrera el 1979

L'únic que perd és qui abandona la lluita. Endavant, la victòria és al nostre abast, i la derrota i la vergonya dels pusil.lànimes, també.

1 Comments:

Anonymous Anònim said...

Molt ben dit!

El partit s'haurà acabat quan l'arbitre xiuli el final, no quan a l'equip contrari li vingui bé!

16 de juny de 2006 a les 2:55:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home