UN TRET DE SORTIDA... I UNS QUANTS VOLTORS

L'acte d'ahir a la Plaça Catalunya va donar el tret de sortida de la campanya pel No de la Plataforma Tenim el dret de decidir. Al llarg de les properes setmanes, tant aquesta entitat com la Campanya Diguem No!, tenen plantejats múltiples actes, convocatòries i mobilitzacions que, malgrat el boicot dels grans mitjans de comunicació, faran que milers de catalans i catalanes es mullin per derrotar els partidaris del nyap. De totes maneres, suggereixo que es faci el possible per assolir algun tipus de coordinació o col.laboració entre les dues iniciatives per tal d'aprofitar les sinèrgies i evitar duplicacions i malbaratament de recursos i energies.

La concentració d'ahir va ser bàsicament convocada per Internet. Aquest és un mitjà important, però no suficient, encara. Estic segur que si la votació del referèndum només fos per Internet guanyaríem de carrer. Però no és el cas. La veritat és que encara la ràdio i la televisió tenen un paper clau en la informació de la immensa majoria de catalans i catalanes. I no dic que això no sigui bo. Penso que totes les vies d'informació, com totes les formes de lluita, són necessàries. Passa però que, a diferència d'internet, que és un mitjà potencialment molt democràtic -compte: si tens accés a la xarxa i coneixements a nivell d'usuari- la ràdio i la televisió són mitjans clarament oligàrquics, on uns pocs controlen el fluxe i la direcció de la informació. Vull dir que cadascú de nosaltres no té una emissora de ràdio o de televisió a casa, només té uns receptors. En aquests casos, la nostra capacitat de decisió es limita a tres opcions: obrir, tancar o canviar.

La conseqüència de l'oligarquització de la informació, és que uns pocs estableixen quina informació mediatitzada -via mitjans de comunicació- s'emet i quina no, i en quin sentit. Per sort hi ha una altra via d'informació, la interpersonal, la qual té un plus de credibilitat o de confiança, i un minus, que és el seu abast, normalment limitat.

És per això que aquells que no comptem amb grans mitjans de comunicació de masses tradicionals, hem de portar a terme una estratègia de mobilització basada en la saturació del territori. És a dir, en la celebració del màxim possible d'actes, de debats, de concentracions i mobilitzacions, que trenquin el silenci que ens imposen els nostres adversaris mediàtics. Per sort tenim un país de dimensions físiques molt humanes (res comparable, per exemple, al Quebec), la qual cosa fa que el cost del desplaçament d'una banda a l'altra, sigui generalment bastant assumible. D'aquesta manera, la informació interpersonal, directa, no mediatizada, pot arribar a contrarestar la informació oligàrquica, mediatitzada. Si a més a més, s'hi afegeix un component lúdic i festiu, molt millor.

En aquesta campanya referendària, els patriotes no comptem amb cap gran mitjà tradicional al nostre favor. I ni tan sols els mitjans de comunicació públics, adopten una posició neutral. Un fet que ja per ell mateix és suficient motiu per exigir la presència d'observadors internacionals per vetllar per la qualitat democràtica de la consulta.

No ens ha d'estranyar, doncs, que el ressò mediàtic de l'acte d'ahir, en alguns casos ratlli la manipulació més grollera. És el cas de, com no, el diari dirigit pel germaníssim, vull dir El Periódico de Catalunya. La seva crònica és clarament negativa, però sobretot cal fixar-se en la foto (de Ferran Nadeu) que l'acompanya.

Qui l'ha triada ho ha fet amb tota la mala llet possible. De fet era quelcom previsible que això passés. Jo ja m'ho vaig ensumar ahir i vaig predir-ho, modèstia a banda. Fins i tot, tinc testimonis que ho poden corroborar.

El fet és que, a quarts de set de la tarda, queia un sol de justícia damunt la Plaça Catalunya. Aquest fet va comportar que una part majoritària de l'assistència busqués la protecció de l'ombra que la proporcionava els arbres i els edificis més propers a l'edifici del Triangle (FNAC). Donat que l'escenari l'havien muntat orientat precisament cap al cantó oposat (mirant cap al Passeig de Gràcia), és evident que una foto presa des de l'escenari estant enquadrava precisament la part més buida de públic, no incloent la immensa majoria que ens trobàvem arrasserats més cap a l'esquerra (com mirant cap a la Rambla Catalunya).

Per la seva banda, La Vanguardia opta per un clàssic. El silenci, és a dir, deixa caure la llosa del silenci mediàtic i no en parla. O si més no jo no hi he trobat cap referència. Suposo que estaven massa pendents de l'últim pet d'en Montilla o d'en Castells. Això sí que les homilies d'en Barbeta i d'en Juliana que no faltin. Quant a l'Avui, fidel als nous temps que sembla que s'imposen, també es raveja en el nombre d'assistents, a més de tractar unes senyores grans que hi assistien d'analfabetes i quasi de xenòfobes. Darrerament el pols per mantenir la menjadora en aquest mitjà és cada cop més forta, segons m'han dit. I els trepes han tret la navalla. Qui paga, mana.

Tota una altra història és la que ens ofereixen El Punt, Vilaweb i fins i tot el sovint bandejat, amb raó, e-notícies. Amb unes cròniques més equànimes.