dijous, 2 de març de 2006

MUNICH, una pel.lícula anti-èpica

Diumenge vaig anar a veure la darrera pel.lícula d'Steven Spielberg, Munich. És una pel.lícula entretinguda i ben feta. Des de la perspectiva d'entreteniment, doncs, compleix amb escreix. Ara bé, com sempre passa en les pel.lícules d'Spielberg, es combina l'espectacle -amb un devessall de recursos- amb un la inserció de missatges subliminals.

Des d'aquest punt de vista, em va cridar molt l'atenció que, dels cinc membres del grup d'acció que protagonitzen el film, moren precisament els tres que, en un moment o altre de la missió que tenen assignada, dubten que estiguin fent una cosa èticament correcta. Per contra, els altres dos, sobreviuen. Només al final de l'operatiu, quan els alts responsables militars agraeixen els serveis prestats amb un humiliant copet a l'espatlla, el protagonista s'enfonsa en els dubtes i, podríem dir que en la paranoia. En conseqüència, es pot ben bé llegir entre línies, entre fotogrames, si es vol, que el dubte, els escrúpols, maten. Clar que també es pot fer una altra lectura: si entres en determinats negocis o vas a sac o millor que no hi entris, perquè entomaràs.

Un altre aspecte que vull destacar d'aquest film és el seu marcat caràcter anti-èpic. No es tracta de la típica història d'un grup armat que ha de fer front a moltes dificultats afegides a la de la lluita contra l'enemic. Dificultats de tipus econòmic, logístic, etc. (Recordo, per exemple, la pel.lícula Michael Collins, quan el protagonista retreu a un subordinat que malbarati les bales que té disparant-ne més de les necessàries per eliminar un enemic). No, aquí, el grup d'acció disposa de tots els recursos necessaris, i sobretot d'una enorme fluxe ininterromput de diners que li permet pagar als seus informadors 200.000 dolars (de l'any 1973!) per objectiu localitzat. Amb aquest capital, fins i tot la portera d'en Núnez seria capaç de carregar-se a qualsevol quisqui! I és que en el fons, la pel.lícula no parla de justícia. Parla de venjança pura i dura. Freda com l'acer. Qui la fa, la paga. Punt.

Un darrer punt que destaco, positivament, és que la pel.lícula transmet molt bé el sòrdid món dels serveis d'intel.ligència i d'espionatge. Per una banda, hi ha l'enorme protagonisme que en l'argument té Louis i Papa, els principals responsables de l'organització que informa al grup d'acció sobre els seus objectius. D'ells sabem que no volen treballar pels governs i que, evidentment, es vénen a qui els pagui millor. L'escena de la festa familiar a la casa de camp, és com un pedaç dins la pel.lícula, i realment no s'acaba de treure l'entrellat de quin paper juga aquesta organització. Un altre exemple d'aquesta sordidesa, el tenim en el fet que mentre el grup d'acció no té cap dificultat per eliminar el seu primer objectiu, que segons sembla tenia una responsabilitat menor, en canvi, quan volen eliminar un dels peixos grossos, topen amb la CIA que el protegeix i evita que l'eliminin, perquè hi tenen un acord. Novament el missatge és clar: els peixos grossos sobreviuen, els petits no.

En defintiva, una pel.lícula interessant, entretinguda, i amb un missatge molt clar: si no vols pols no vagis a l'era.

1 Comments:

Anonymous martí maluquer i bayarri said...

He vist la pel·lícula i m'ha agradat molt!!!

27 de setembre de 2007 a les 21:26:00 CEST  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home