dilluns, 20 de febrer de 2006

CAL REPENSAR L'ESTRATÈGIA RUPTURISTA

Un altre dels efectes del que ja s'anomena el 18-F, és a dir, la manifestació de la dignitat, penso que afecta el que podem anomenar l'independentisme revolucionari o rupturista. És a dir a tots aquells sectors combatius que se situen a l'esquerra d'ERC, i amb la qual han mantingut un pols en els darrers anys, que al darrer Fossar va acabar a hòsties, com es prou conegut. Em refereixo, per exemple, a la gent de la CUP, d'Endavant, de Maulets, de la CAJEI, del MDT i del PSAN, bàsicament.

Penso que han de canviar el xip, i no fer d'ERC l'enemic a abatre. En primer lloc, perquè és impossible aconseguir-ho, i quan s'intenta el cost és altíssim. En segon lloc, perquè per molt que ens pesi als que hem mantingut tots aquests anys una actitud digna i no submissa a les directrius de la política d'extermini i delació practicada pels ecspanyols, ERC, a empentes i rodolons, ha aconseguit connectar amb una franja enorme de la societat, com mai abans cap altra organització independentista catalana havia aconseguit. I, en tercer lloc, perquè hi ha el risc de l'aïllament social.

Això que plantejo, no pressuposa, de cap de les maneres, ni integració a ERC, ni dissolució de l'IR. Tot el contrari. Pressuposa que cal tenir imaginació per cercar les esquerdes del sistema. Ja ho vaig dir en un altre post, fa uns quants mesos. L'independentisme revolucionari ha de plantar cara a nivell local, pressionant per les lluites concretes i per l'auto-organització popular, denunciant si s'escau aquells regidors i alcaldes, siguin del color que siguin, que es dobleguen als interessos dels cacics de torn. Només una opció revolucionària (rupturista) pot tenir èxit si s'arrela a cadascuna de les lluites concretes, on la gent es coneix i on la manipulació informativa és molt difícil. Un exemple que conec, ni que sigui indirectament, és el del MAPA (Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació).

Fer un pols a ERC, en aquests moments, és fer el joc a CiU o al PSOE. No ens obsessionem (i jo conec gent que odia ERC i els considera pitjor que els sociates, la qual cosa és una bestiesa enorme: no hi ha res pitjor que un sociata o una sociata). La lluita revolucionària, ha de ser ferma i compromesa, però ha de ser arrelada al territori: a les persones, als barris i pobles. Quant més te n'allunyes, més importància tenen els grans interessos.

Tinc la impressió que dins de la Plataforma pel dret a decidir, hi ha sectors qualificats de l'IR. És una notícia important. Caldria que les CUP, hi tornessin a formar part i també caldria fusionar la Campanya Unitaria per l'Autodeterminació (CUA) amb la Plataforma. No es poden duplicar esforços. Per altra banda, em sembla obvi que ara, els palanganeros, bé directament, bé a través de CC.OO. o d'alguna plataforma amiga, intentaran dinamitar la Plataforma, com sempre fan quan no poden controlar un xiringuito. Caldrà estar amatents.

4 Comments:

Blogger Fantassin said...

Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

21 de febrer de 2006 a les 0:58:00 CET  
Blogger Fantassin said...

http://fantassin.blogspot.com/

En Josep Sort planteja al seu bloc un canvi d’actitud de l’esquerra revolucionària (la pertanyent al projecte nacional català) en relació al centre-esquerre (el pertanyent al projecte nacional català). En concret planteja que s’acabin les baralles entre els grups l’extrema esquerra independentista i el cada cop més ampli centre-esquerre sobiranista. Des de la meva condició de profà provaré a donar el meu punt de vista. Que quedi clar que en Josep és el professional i d’aquestes coses és ell qui en sap, però la meva intuïció va per això altre que segueix:

Les revolucions no sorgeixen tant d’estratègies revolucionàries com de “condicions” revolucionàries que gaudeixen de les estratègies adequades. Es semblant a aquella frase de “quan pitjor millor”. En aquest racó d’Europa s’ha desenvolupat un ampli ventall de classes benestants, i per tant amb poca consciència social, anomenades “classes mitges”. Difícilment fins que no canviïn molt les coses, ens trobarem en condicions com les que al 68 van fer néixer organitzacions revolucionàries com ETA o PSAN, em refereixo als models vietnamita, algerià o cubà.

En el context actual d’Europa toca jugar a les eleccions i, per tant, toca creure’s aquell vell esquema consistent en organitzacions de centre hegemòniques (centre-esquerre i centre-dreta) i en extrems minúsculs que, llevat que arribessin condicions bèl·liques, no poden somniar a gestionar mai el poder (recordeu que fins i tot en les condicions de la Irlanda independentista fou l’IRA qui va fer la feina però en canvi el Fianna Fail que va acabar gestionant el poder). Als extrems de l’esquema sols els queda el paper d’exercir de consciència social dels centres. Jo que, a més, ho interpreto des d’un punt de vista sistèmic, entenc que els extrems són absolutament indispensables i que, la seva principal tasca ha de ser criticar les forces de centre corresponents, acusant-les de traïdores, venudes i del que calgui, per tal d’evitar una excessiva deriva cap als interessos socials o patriòtics de l’enemic.

En el cas de Catalunya hem patit els darrers anys les conseqüències derivades de la derrota i de l’allau immigratori, que s’ha materialitzat en una organització política de partits incompleta i contradictòria. Hi havia dos projectes nacionals però la manca de consciència feia que sectors catalans poc conscients i sectors espanyolistes confluïssin en els mateixos partits d’esquerra, i que sectors de treballadors conscients de la pròpia identitat nacional catalana reconeguessin l’hegemonia patriòtica de partits de dreta. Es a dir, l’arc dels partits que maldaven per un projecte nacional català estava coix per l’esquerra.

Als anys 80 encara hi havia la Unió Soviètica i el model que teníem els catalans era el típic de moviment popular o aliança de classes mitges dirigida per un partit comunista que es reconegut per aquestes classes com a dirigent en base a ser percebut com més patriòtic. Es un sistema que havia funcionat a Cuba, que feia veure que era així a Polònia, a la RDA o a Txecoslovàquia i, sobre tot, que s’usava a Euskadi. La Unitat Popular o Herri Batasuna adoptava l’esquema clàssic, havent derivat sols lleugerament en la forma (el partit comunista dirigent Hasi havia donat lloc a la coordinadora dirigent KAS i aquesta al partit comunista militar ETA). Per tant, des de la direcció política comunista dels moviments radicals independentistes catalans, la comparació era inevitable. Però, per sobre de tot, hi havia la necessitat: estava desenvolupant-se el sector que faltava en el sistema de partits de projecte nacional català. L’independentisme feia forat entre àmplies capes del centre-esquerre.

Per tant, teníem l’extrema dreta independentista (un grupúscul residual però que ja complia simbòlicament), teníem l’ampli centre-dreta, que ja detemptava el poder i es demostrava tan prudent que ratllava la traïdoria, i teníem la possibilitat d’ocupar l’ampli centre-esquerre imitant el model basc, és a dir, a partir d’un moviment popular patriòtic dirigit per un partit comunista a l’estil d’Euskadi. I en l’horitzó teníem encara la utopia del socialisme real.

Ara a Euskadi això continua igual, també hi ha dos projectes nacionals i en el projecte sobiranista l’ampli centre esquerre està format per gent ben poc revolucionària però que accepta la direcció política d’un partit comunista reconegut en el seu paper patriòtic. Però a Catalunya l’intent de crear una HB catalana va fracassar per un conjunt complex de motius i això va donar la possibilitat a ERC de copar el centre esquerra del projecte nacional català. Per tant es jugaria al joc de la democràcia burgesa, i els perdedors quedaven comminats a l’extrem.

Només el centre acabarà gestionant el poder, i a les organitzacions de l’independentisme revolucionari (l’esquerra radical catalana per contraposició al partits d’extrema esquerra del projecte nacional-federal espanyol) solament els queda el seu paper dinamitzador. Compte, és un paper fonamental, són imprescindibles! Però es limitaran a l’agitació, no gestionaran poder (llevat de en els àmbits més propers, fonamentalment municipals, en base al reconeixement del seu liderat en l’activisme relatiu a les lluites ciutadanes), faran de consciència crítica social (i patriòtica fins que no ens alliberem d’Espanya) del centre esquerre, és a dir, de ERC. I la única manera de fer-ho és criticant ERC, criticant les seves –inevitables- contradiccions (inherents al poder), criticant-los quan es venen, quan traeixen, quan no estan a l’alçada, quan s’aburgesen...

Però no ens enganyem, som vasos comunicants, de joves estarem a Maulets i possiblement de grans votarem ERC, ni que sigui de vegades i com a vot útil, com fa l'extrema esquerra espanyola de tant en tant en relació al centre-esquerre espanyol (quí no coneix algún votant d'EUA que algún cop no ha votat PSOE?). Es un punt de vista sistèmic?

21 de febrer de 2006 a les 1:47:00 CET  
Blogger Enric Borràs said...

Em sembla que t'erres, Josep. Aquest nou plantejament el bases en un sistema que a hores d'ara és tocat d'ala. L'endemà del 18 ja s'encarregà Carod de replantejar: "la manifestació legitima la postura d'ERC sobre l'estatut".
Una altra qüestió que veig molt agafada pels pèls és dir que ERC és un partit independentista. Per més voltes que li dono no ho veig, el trobo tant independentista com ho pot ser CDC.
L'independentisme suposat d'ERC(de la Direcció, és clar, que és qui remena les cireres, de la miltància no en dubto) és exclusivament verbal i carregat de contradiccions. La política d'aquesta Direcció és espanyolista, donen suport a un president del Govern del Regne d'Espanya que és un mentider i ha demostrat la seva catalanofòbia. Donen suport a un suposat partit català (PSC) que vota a Madrid per l'invent de "l'idioma valencià". Donen suport als pressupostos d'un ministeri que ens amenaça amb els tancs. Donen suport a una política de "pedagogia" de "l'Espanya Plural" que és una entelèquia de la mateixa alçada que la idea d'Espanya...
Aquest "possibilisme" d'ERC calcat (i mal calcat) del de CiU, fa que situar ERC al "centre-esquerra" em sembli una temeritat que ens pot sortir molt cara.
El que cal fer és denunciar sistemàticament l'actitud de penell, de giragonsa, de "conservar" la cadira peti qui peti. Si algú ha de ser "centrat" som els independentistes, altrament acabarem de comparses dels regionalistes, siguin de CiU o siguin d'ERC.

21 de febrer de 2006 a les 3:39:00 CET  
Blogger Josep said...

No sé si sóc professional, tal i com diu en Fantassin, però a vegades m'emprenya encertar-la. Aquest matí al programa d'en Bassas (un altre que...), han entrevistat un portaveu de la Plataforma pel dret a decidir, un tal Pere Garriga. M'ha sorprès l'èmfasi que posava en negar que la Plataforma sigui "independentista". Hores més tard tot em quadrava. L'individu aquest és d'Iniciativa i està a sou a la Diputació, és a dir, que es pot dedicar amb cos i (ànima?) a fer mal. Ja ho deia en el post, compte amb els palanganeros, que són experts en fer entrisme i apoderar-se del que volen o, si no poden, de destruir-lo. Ja treuen el morro, després d'haver ignorat la convocatòria de la manifestació. Marquem-los una ratlla a aquesta genteta.

21 de febrer de 2006 a les 19:07:00 CET  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home