JUBA, L'SNIPER DE BAGDAD

Suposo que alguna vegada us ha passat que tot navegant per la xarxa, us enganxa un tema i comenceu a cercar més informació, i us passeu unes hores o fins i tot uns dies obsessionats, com si fossis un peix que queda pres en la xarxa del pescador.

Bé això és el que m'ha passat aquest darrer cap de setmana amb la història de Juba, l'sniper o franctirador de Bagdad. M'ha cridat l'atenció perquè és un cas típic d'estudi de guerra psicològica en un context bèl.lic, i des d'aquest punt de vista és altament interessant. També ho és per les seves múltiples derivacions.

El passat mes d'agost, el diari britànic The Guardian publicava aquest article on donava a conèixer l'existència d'un suposat franctirador que tenia amoïnat l'exèrcit americà per la seva expertesa a l'hora de disparar, matar o ferir, i desaparèixer sense deixar rastre. De seguida, els americans el batejaren amb el nom de Juba, si bé, no era clar si es tractava d'un sol individu o de més d'un que actuaven de forma rotatòria en la zona sud de Bagdad.

Altres mitjans, escrits i audiovisuals, van fer-se ressò d'aquesta crònica, i es van començar a conèixer més coses. Com per exemple, que sempre deixava una nota escrita en el lloc des d'on havia disparat que deia "allò que s'ha perdut amb sang només es pot recuperar amb sang, Sniper Bagdad". Fins i tot, algú va escriure un article sobre el cas a la wikipèdia, fet que va generar un agre debat en el forum corresponent.

L'aparició d'un vídeo editat per la resistència iraquiana, d'uns 15 minuts de durada, i on es veu clarament com cauen abatuts una vintena de soldats americans (qui el vulgui veure, l'enllaç es troba a la pàgina de la wikipèdia, amb l'advertència que és bastant fort), va excitar més els ànims, sobretot pel fet que s'informava que Juba havia mort 143 soldats i 5 oficials i n'havia ferit 54 i 6, respectivament, unes dades que van ser immediatament desmentides pels americans. Evidentment, la lectura que es féu de l'edició del vídeo, és que la resistència iraquiana pretenia infondre moral i demostrar que els americans són vulnerables.

Dit d'una altra manera, els iraquians han fabricat el seu propi Vasili Zaitsev, el llegendari franctirador soviètic, immortalitzat en la pel.lícula de Jean Jacques Annaud, Enemy at the gates, protagonitzada, per Jude Law, i que es va convertir en un referent per a l'exèrcit roig en la seva lluita sense quarter a Stalingrad.

A partir del visionat del vídeo i, se suposa que d'altres informacions, es van començar a elaborar hipòtesis sobre la identitat de Juba. Abans de parlar dels desacords, cal dir que hi ha un acord unànim en un fet: Juba és un professional, no un terrorista, i això per diversos motius. El primer, és perquè sempre dispara un sol tret i després desapareix. Això indica que és un tipus disciplinat i que no cau en la temptació d'acabar la feina i arriscar-se a ser detectat i eliminat. Un segon motiu és que totes les seves víctimes han estat militars invasors i mai personal civil ni col.laboradors iraquians, la qual cosa obeeix, segons fonts militars americanes, a un suposat "codi ètic" característic de qualsevol militar i té poc a veure amb els atemptats suïcides que porten a terme els sectors més radicals i integristes. Un tercer motiu, és que Juba dispara des de distàncies curtes, des d'un 200 metres com a màxim, fet que és altament arriscat, oimés quan la distància màxima des de la qual un professional pot disparar està establerta, ara per ara, en uns 2.400 metres. Si Juba s'arrisca tant és segurament perquè el protocol de protecció dels combois americans l'obliguen a fer-ho, i segurament per què el tipus d'arma que utilitza no deu ser, precisament, de les més modernes i sofisticades. Un darrer motiu que referma aquesta professionalitat, és que els seus objectius són sempre els mateixos, bé soldats que patrullen ben a prop dels seus vehicles blindats, bé comandants d'aquests mateixos vehicles que treuen el cap o mig cos per les escotilles superiors. A tots ells, Juba els dispara un tret que, en la majoria de casos, evita l'equipament protector que porta tot soldat americà (casc, abric antibales) de manera que acostuma a tocar òrgans vitals. Segons experts militars, cal ser un professional amb molta sang freda per aconseguir-ho.

Qui és doncs, Juba? Per molts queda descartada la hipòtesi d'un milicià d'Al-Qaeda o de qualsevol organització terrorista islamista, atès que, més enllà de martiritzar-se, tècnicament són combatents fàcilment neutralitzables en una lluita directa. Pocs accepten que sigui un antic membre de la Guàrdia Republicana de Saddam Hussein, atès que no disposaven dels coneixements suficients. On sí que hi ha més partidaris és que Juba sigui o bé un militar sirià o bé, opció que suma molts punts, un militar txetxè o d'alguna república ex-soviètica d'Àsia, on la tradició i, sobretot, la capacitat tècnica, no és que no n'hi hagi, és que és enorme. Per contra, altres analistes o opinadors, afirmen que es tractaria d'un mercenari (que podria ser fins i tot occidental), fet que explicaria el seu comportament asèptic, fred i calculador. Finalment, la hipòtesi més maquiavèlica, és que es tractaria d'un agent israelià l'objectiu del qual seria provocar l'exèrcit americà per tal que aquest incrementés la seva acció repressora. No cal dir que els israelians tenen efectius perfectament capacitats per fer-ho. En definitiva, doncs, no hi ha un acord.

Un altre element que ha estat motiu de discussió és el fet que en el vídeo es pot veure clarament que quan es produeix el tret, en molts casos, la imatge també es mou, la qual cosa indica que la càmera de gravació està muntada en el fusell que dispara. Aquest tipus de fusells amb càmera de gravació, a més a més de la mira telescòpica, són altament sofisticats, si bé el seu origen (israelià, en la majoria de casos) no hauria de fer suposar que qui l'emprés fos de la mateixa nacionalitat, que per això existeix una cosa que es diu el comerç d'armes. Per altra banda, sempre pot existir algun manetes capaç de muntar una càmera en un fusell de franctirador més antic, tipus Dragunov (foto).

Finalment una hipòtesi, for free. Quan no es produeix el moviment de la càmera, indicaria que hi ha un equip de dues persones: un que dispara i l'altra que grava i que probablement és també el conductor del cotxe que es fa servir per fugir. Irònicament, aquest format, recorda l'episodi que van viure els Estats Units, l'any 2002, quan la parella formada pels afro-americans John Allen Muhammad (veterà de la primera guerra del golf, per cert) i per Lee Boyd Malvo, van protagonitzar 13 atacs amb rifle de franctirador, amb el resultat de 10 morts.

I si l'enemic no fos l'enemic? En la gravació, els soldats abatuts són, si més no els que es poden distingir clarament, tots ells blancs. I ja és casualitat que tots siguin blancs, en un exèrcit on els afro-americans estan sobre-representats. Per altra banda, el fet, sobre el qual alguns analistes han cridat l'atenció, que Juba aparentment sàpiga el detall del moviment dels combois militars americans, fet que li permet fugir, és altament significatiu. I això explicaria també, la proximitat dels seus atacs, a la qual he al.ludit abans. I per acabar, com és possible que aquesta hipòtesi, i d'unes implicacions gravíssimes, per descomptat, a la que he arribat amb unes poques hores de lectura, i sense haver begut cap got de whisky, no s'hagi tingut en compte, encara? As far as I know.

Tanmateix, i com es preguntava recentment el servei de notícies de la cadena de televisió nordamericana, ABC, tot podria consistir en una (nova) llegenda urbana.