UNA AUTÈNTICA DECLARACIÓ DE GUERRA
La tria de Francisco Vázquez com a ambaixador ecspanyol davant Roma, en pura lògica geopolítica, hauria de ser considerada per qualsevol català nacional, com una autèntica i veritable declaració de guerra, com una provocació, per part del PSOE. És una decisió que ha d'implicar el trencament de tot tipus de col.laboració amb aquest partit, tant per part d'ERC, com per part de CiU. Però segurament, no es produirà ni una cosa ni l'altra. I això ens porta a constatar quelcom que ja sembla evident.
El PSOE, un cop s'ha desfet del destorb d'un PSC mínimanent nacional (català, s'entén), un cop ha solucionat, a les braves, el tema de la llengua al País Valencià, un cop ha aconseguit la rendició de CiU, a través de l'Estatut de la Moncloa, i davant els dubtes d'ERC, pressionada entre la seva militància i aquells sectors que volen mantenir la cadira, el PSOE, dic, comença a agafar embranzida de cara a aconseguir la majoria absoluta en les eleccions del 2008 (si no és que s'avancen abans).
I tot plegat ho fa amb el suport entusiasta del lobby de La Caixa, que per descomptat hauran de recompensar el tàndem ZP-Montilla pels favors a Endesa. El gran poder fàctic català, doncs, ha decidit jugar aquesta carta i ha deixat de banda, definitivament el suport, sempre tímid i amb la boca petita, que havia donat al nacionalisme pujolià, un suport que era considerat com un mal menor, i estèticament enutjós. D'aquesta manera, La Caixa es venja del cessament de Vilarasau, dirigit pel propi Artur Mas, recordem-ho, i a l'hora es beneficia del liberalisme naif dels governs de CiU que es van negar a controlar les caixes catalanes, contràriament al que van fer els governs madrileny (Cajamadrid), valencià (CAM i Bancaixa) o fins i tot el basc....
Omplir-se la boca sobre les excel.lències "del model català de caixes d'estalvi" és un dels ridículs més espantosos que han fet els convergents mai. És una llei de ferro de la realpolitik: "si no mates el teu enemic quan en tens l'ocasió, ell t'acabarà matant". O dit d'una altra manera: "deixa'l respirar i tu deixaràs de respirar".
L'única manera de redreçar una mica tot plegat seria que ERC es posicionés clarament contra l'Estatut de la Moncloa, sense mitges tintes i amb la boca grossa, i que CDC, acabés també per denunciar-lo, i en recomanés l'abstenció, tot aprofitant qualsevol excusa sobre la modificació dels acords assolits amb els sociates. Això òbviament, comportaria el trencament amb UDC. Però si la primera condició ja la veig difícil, que passi, la segona i la tercera, les veig francament impossibles, sobretot perquè Duran i Lleida, s'està menjant amb patates l'Artur Mas. En definitiva, un panorama ben galdós.
escrit per JOSEP el 2/11/2006 09:26:00 a. m.
2 Comments:
El nomenament de Paco Vázquez a qui més hauria d' amoïnar és a CIU i, especialment, a UDC si és que debò són catalanistes, ja que a partir d' ara els catòlics catalanistes ho tindran magre per tenir una interlocució directa amb El Vaticà.
Sí i No. És cert que ha de preocupar sobretot als catòlics catalanistes. Però, a aquestes alçades, aquest sector ja les ha vistes de tots colors i malgrat tot, són d'una fidelitat de pedra picada amb el Vaticà (i estalvio el símil animal perquè pot ferir sensibilitats). Així que entomaran, i punt.
Però considerar que els temes del Vaticà només afecten als catòlics de cada país. és una visió que no té en compte els canvis dels darrers anys, en els quals el Vaticà s'ha convertit en un veritable poder mediàtic, si es vol, en un soft power. Això implica que el seu parer és escoltat i mobilitza milions de persones arreu del món. Els no-creients no podem ignorar el parer de l'Església Catòlica i fer com si sentíssim ploure. I encara més, els no-creients catalans, sabem que històricament i en l'actualitat, el Vaticà sempre ha preferit aliar-se amb els ecspanyols i els francesos en contra nostra. Intentar establir d'una punyetera vegada algun tipus d'entente cordiale amb el Vaticà hauria de ser una prioritat. Però la veritat és que nosaltres som el cas invers als dels croates, polonesos o irlandesos, pobles de tradició catòlica enfrontats a potències no catòliques. Per contra, els nostres enemics han estat, històricament, grans potències catòliques i per això aliades de Roma. No és casualitat, tot i que s'ha estudiat poc, que els primers ideòlegs del protonacionalisme català, molts d'ells exiliats a Londres, entre 1808 i 1833, es convertissin al protestantisme i fins i tot publiquessin una Bíblia en català. Cal recordar també, que molts cementiris locals a Catalunya, han tingut seccions dedicades a protestants, fet que assenyala l'existència de comunitats protestants, si bé amb una escassa trascendència pública, donada l'enorme pressió ideològica i fàctica que l'Església catòlica més integrista ha tingut a casa nostra.
Publica un comentari a l'entrada
<< Home