TORNEN ELS SOPRANOS

Ahir vaig rebre una notícia que em va alegrar. No, no era que finalment l'Enric Juliana havia estat nomenat corresponsal a la constel.lació Vulpecula, i que en el camí d'anada havia sofert un accident i el seu cos havia estat crionitzat, de manera que no tornaria a tocar el que no sona, pel cap baix fins d'aquí a uns dos-cents anys.

No, ahir vaig saber que el proper 12 de març comença l'emissió de la sisena temporada de The Sopranos als Estats Units, a través de la cadena per cable HBO. Això vol dir que ja falta menys per tal que jo la pugui comprar quan s'editi en DVD. The Sopranos és una sèrie magistral. Tinc tota la col.lecció, des de la primera temporada (1999) fins a la cinquena (2004). Les quatre primeres ja les he visionat dues o tres vegades, mentre que la cinquena només una sola vegada, però espero fer-ho de nou aviat, quan no tingui tanta feina. No cal dir que sempre he triat la versió original, mai en ecspanyol, entre d'altres coses perquè la cinquena temporada encara no s'ha publicat a l'estat ecspanyol en format DVD. Òbviament, jo la vaig comprar, l'estiu passat, a través d'Amazon. És cert que seguir-lo en versió original pot comportar problemes de comprensió, sobretot donat l'abundant ús de conceptes mobspeak, és a dir d'argot mafiós, que no és precisament el que s'aprèn a les acadèmies d'anglès, però es guanya en realisme i credibilitat. Qualsevol doblatge, provoca una pèrdua de frescor.

Segons sembla aquesta serà la darrera temporada regular de la sèrie, però també vaig llegir, no sé on, que es rodaran 12 episodis més, de caràcter especial i que serviran per conèixer el destí final dels diferents protagonistes.

Al llarg dels 65 episodis emesos fins ara, s'assisteix a una constant lliçó de com gestionar el poder, és veritablement un tractat de ciència política. La jugada mestra és la que té lloc al començament, quan Tony accedeix a que sigui Uncle Junior qui assumeixi el rol de Capo de la màfia a New Jersey. Però és un lideratge fals, és ell qui realment té el poder, però deixa que el seu oncle, ple d'orgull i supèrbia, es pensi que és realment ell qui mana. Més endavant, quan a Tony se li omplen, posarà les coses a lloc i farà veure qui mana de debò. Fins i tot el FBI acabarà constatant que és Tony qui realment mou els fils de tot plegat. Només llavors, començarà a assetjar-lo. Però les victòries de Tony no són mai netes. Sempre ha de pagar un preu altíssim: amics que traeixen i han de ser liquidats (whacked), fins i tot la seva pròpia mare es posa en contra seu, les amants (sempre problemàtiques), els seus capitans i soldats, ambiciosos i sovint de poca confiança. L'eliminació del seu cosí, interpretat per un magistral Steven Buscemi, és quelcom tan important, i tan dolorós, que decideix fer-ho personalment, per tal que tot sigui ràpid i net. Contràriament, hauria patit una mort lenta i horrorosa a mans dels seus enemics més odiats, i això Tony, tan favorable als valors familiars, no ho pot consentir. I és que Tony pretén, inútilment que la seva família nuclear quedi al marge de la seva "feina". I aquesta tensió, més les altres, és el que el porta a visitar a la psiquiatra, de la qual, inevitablement també se n'enamorarà, fet que es converteix en un veritable secret d'estat, atès que si se sapigués, seria considerat com un signe de feblesa que obriria les portes a que més d'un intentés reemplaçar-lo.

Com podeu veure, la sèrie m'apassiona, i podria estar molta estona escrivint-ne o parlant-ne, però penso que per avui ja n'hi ha prou. Només voldria afegir que potser algú pot pensar que aquesta "obsessió" per un producte clarament comercial, no fa per algú que pressumeix de ser crític. Tanmateix penso que aquells productes de consum de masses realments bons, són aquells que contenen dues o més lectures a l'hora, és a dir, que incoporen missatges subliminals -o no- que molt sovint són clarament crítics amb la pròpia societat, i a l'hora són capaços d'arribar a masses enormes d'audiència, mitjançant recursos fàcils (violència, sexe).